La revolució de l’habitatge cooperatiu que ve de Suïssa

Quan algú pensa en Suïssa, probablement li venen al cap el formatge, els rellotges o la imatge d’un país extraordinàriament ric. El que poca gent imagina és que la Confederació Helvètica pateix una greu crisi d’accés a l’habitatge: el 61% de les llars són llogateres —al cantó de Ginebra arriben al 80%—, i els preus del lloguer no han deixat de créixer en les darreres dècades. En aquest context, l’habitatge cooperatiu s’ha convertit en una alternativa de pes.

Suïssa compta amb una tradició centenària en aquest àmbit i té avui uns 180.000 habitatges cooperatius, el 5% del parc total, amb lloguers un 20% més barats que els del mercat privat. Ho fa possible un ecosistema molt estructurat: suport institucional, federacions cantonals, fundacions públiques que adquireixen sòl i un ús extensiu del dret de superfície.

Suïssa té 180.000 habitatges cooperatius, un 5% del parc total, amb lloguers un 20% més barats que el mercat privat

Amb aquesta realitat al cap, una delegació de Sostre Cívic va viatjar a l’estiu passat a diverses ciutats suïsses per conèixer de prop el funcionament d’aquest model i identificar elements que podrien inspirar el futur de l’habitatge cooperatiu a Catalunya. D’aquella visita en van tornar amb una sèrie d’aprenentatges que ja s’estan valorant com a reptes immediats i objectius de mitjà termini. Quins són, doncs, els cinc aspectes més sorprenents del model suís que podríem fer nostres?

Barris cooperatius i clústers intergeneracionals

Un dels aprenentatges més estimulants del model suís és la capacitat de les cooperatives per actuar no només sobre edificis concrets, sinó sobre fragments sencers de ciutat. L’exemple més paradigmàtic és l’ecobarri de Les Vergers, a Meyrin (Ginebra), amb 1.350 habitatges i uns 3.000 residents, gestionats per set cooperatives diferents. En aquest desenvolupament, el 50% del sòl es va reservar per a habitatge cooperatiu mitjançant dret de superfície, fet que ha permès crear un entorn amb serveis, espais verds i equipaments concebuts per funcionar com un barri i no pas com una simple agregació d’edificis. També és paradigmàtic la cooperativa Mehr als Wohnen, que gestiona tot el barri sencer de Hunziker (Zúric), amb 13 edificis i més de 1.200 residents, i incorpora arquitectura innovadora, espais compartits i estratègies de descarbonització.

Aquesta escala permet planificar de manera col·lectiva horts comunitaris, infraestructures energètiques, equipaments culturals i esportius, o bé espais de restauració i comerç gestionats des de la comunitat. El resultat és un teixit cooperatiu capaç de generar activitat social i econòmica pròpia i de dotar-se d’una identitat compartida.

Per a Eva Ortigosa, directora de l’àrea de coordinació de projectes de Sostre Cívic, aquesta dimensió de barri cooperatiu és clau per al futur del sector. “Volem caminar cap a un model on hi hagi més d’un ‘Sostre Cívic’: cooperatives petites, mitjanes i grans, i projectes que permetin que el model cooperatiu de cessió d’ús creixi i es consolidi”. El cas suís demostra que aquesta diversitat d’escales —i la cooperació entre cooperatives veteranes que apadrinen projectes de nova creació— és el que fa possible impulsar projectes com els barris cooperatius.

“Volem caminar cap a un model on hi hagi més d’un ‘Sostre Cívic’: cooperatives petites, mitjanes i grans”, diu Eva Ortigosa

Més enllà dels barris cooperatius, els clústers d’habitatge, una forma de convivència col·lectiva que combina espais privatius amb espais comuns dins d’un mateix habitatge o planta. Els clústers són una peça central del cooperativisme suís i permeten adaptar els projectes a necessitats socials molt diverses.

Hi ha experiències d’habitatges cooperatius per a estudiants i joves, pensats per fomentar la convivència i l’autonomia; clústers intergeneracionals amb infants, que articulen xarxes de suport comunitari, i clústers per a gent gran, orientats a garantir una cura mútua i un envelliment digne. Segons Ortigosa, aquesta varietat mostra fins a quin punt el model suís aposta per “noves formes d’habitar i compartir” des del cooperativisme d’habitatge.

Són possibles els edificis cooperatius sense cotxes?

Un dels elements que poden xocar més del model suís és l’existència de cooperatives d’habitatge on, per ser-ne membre, no es pot tenir un cotxe en propietat. “Hi ha cooperatives que directament ho prohibeixen”, explica Àngel Estévez, coordinador de projectes de Sostre Cívic. En aquestes cooperatives, la mobilitat es resol amb infraestructures ciclistes molt potents i sistemes compartits entre les sòcies, incloent-hi espais comuns molt generosos per a l’aparcament de bicicletes. 

“Hi ha cooperatives que directament ho prohibeixen”, explica Àngel Estévez sobre la propietat de vehicles privats

Aquest model contrasta amb la realitat catalana, on la major part dels projectes només limiten l’ús del cotxe, no pas la seva propietat. A Barcelona s’ha avançat eliminant l’obligació de fer aparcaments soterranis en els projectes d’habitatge cooperatiu, un requisit que resulta imprescindible en moltes promocions privades. Prescindir d’aquesta obligació és vital per aconseguir habitatge no només respectuós amb el medi ambient, sinó també força més assequible, abaratint els costos de producció. 

Al mateix temps, la fragilitat del transport públic a escala catalana continua sent un obstacle per a canvis més profunds. A Suïssa, en canvi, una xarxa ferroviària fiable i molt freqüent fa possible prescindir del vehicle privat sense perdre qualitat de vida.

Aposta sostenible contundent: reciclatge d’excrements i verd integrat

La sostenibilitat no és un complement en molts projectes suïssos d’habitatge cooperatiu, sinó un principi estructural que es tradueix en pràctiques que aquí encara poden semblar peculiars. Durant el viatge, la delegació de Sostre Cívic va visitar edificis plurifamiliars de més de 30 habitatges que incorporen sistemes de sanitaris separatius capaços de transformar els excrements en adob i l’orina en fertilitzant. “Els excrements es reciclen i després són utilitzats per cooperatives agrícoles”, explica Àngel Estévez. 

Els projectes de cooperatives d’habitatge a Suïssa “naturalitzen els edificis i integren el verd dins de l’arquitectura”

També és habitual el reciclatge d’aigües grises i la integració del verd com a infraestructura climàtica. Segons Estévez, els projectes visitats “naturalitzen els edificis, integren el verd dins l’arquitectura com a eina de regulació climàtica”, amb cobertes verdes, horts comunitaris i murs vegetals que redueixen el consum energètic i milloren el confort. Aquest nivell d’aposta contrasta amb la realitat catalana, on la sostenibilitat acostuma a quedar limitada a criteris d’eficiència energètica o a intervencions puntuals. 

Aquesta concepció coincideix amb la visió de Léa Oswald, gestora de projectes d’urbaMonde i vicepresidenta de la Federació de Cooperatives d’Habitatge de Ginebra, i una de les principals interlocutores de la delegació catalana durant el viatge. Oswald subratlla que les cooperatives suïsses “porten innovació i creativitat i basen la convivència en la mutualització de recursos”, una idea que sintetitza bé fins a quin punt el model suís entén la sostenibilitat com un procés comunitari i no només tecnològic.

Espais comuns grans (i fins i tot rocòdroms)

Un altre element que va sorprendre Sostre Cívic és la dimensió i l’ambició dels espais comuns en molts projectes suïssos. Sales comunitàries enormes, tallers, espais polivalents i fins i tot rocòdroms integrats a l’edifici formen part d’una concepció de la convivència molt més generosa que la nostra. “Els espais d’accés i de circulació als edificis són més grans que aquí”, explicava Àngel Estévez durant la presentació de conclusions.

Aquesta amplitud no es limita als espais comunitaris: també afecta els habitatges privatius. “Tenen uns balcons i unes terrasses amplis, i això també es manifesta en els espais interiors”, deia Estévez, que destacava la diferència de dimensions de les habitacions, de les sales i dels banys respecte als estàndards catalans. Tot plegat respon a una aposta per espais més confortables i més duradors, amb acabats de molta qualitat que, tot i requerir una inversió inicial més alta, redueixen el manteniment a llarg termini. Aquí també hi té un paper la precisió suïssa: “No fan redissenys d’obra…; ho executen tot al mil·límetre”.

Finançament a 100 anys, interès baix i capital social reduït

El finançament és probablement l’aspecte en què el model suís presenta un contrast més contundent amb la realitat catalana. A Suïssa, moltes cooperatives accedeixen a crèdits bancaris a 80 o 100 anys, amb tipus d’interès inferiors al 2%. Aquesta estabilitat a llarg termini redueix considerablement la pressió econòmica sobre els projectes i facilita que les quotes de lloguer siguin assequibles durant dècades.

Segons David Guàrdia, codirector de Sostre Cívic, “el sistema financer suís confia en les cooperatives com a promotors sòlids i de risc baix”. Aquesta confiança permet que les aportacions inicials dels socis i de les sòcies siguin relativament petites. “Amb una estructura de finançament més àmplia, l’aportació de capital se situa prop del 5% del cost total, molt per sota del que és habitual a Catalunya”, afirma Guàrdia.

A més, les cooperatives suïsses disposen d’instruments sectorials propis —com fons rotatoris o garanties cantonals i municipals— que complementen el finançament bancari i redueixen encara més l’exposició econòmica dels projectes. A Catalunya, en canvi, el model depèn en gran manera del finançament públic, especialment a través de l’Institut Català de Finances (ICF), i de crèdits més curts.