Arantxa Tirado “Per molt que ho diguin, Trump no ha detingut Maduro, l’ha segrestat, i Veneçuela no és una dictadura”

 Diàriament, Arantxa Tirado (Barcelona, 1978) rep atacs furibunds a Twitter de trols i cunyats antichavistes. Ella, però, no s’arronsa i hi diu la seva sense por. És politòloga, doctora en Relacions Internacionals i doctora en Estudis Llatinoamericans per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Ha residit a Veneçuela, va fer la seva tesi doctoral sobre les relacions exteriors del chavisme, i el seu llibre Venezuela. Más allá de mentiras y mitos (Akal, 2019) és una referència per a l’esquerra llatinoamericana. Actualment és professora associada de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Com analitzes el que està passant a Veneçuela?

Això és un atac que té conseqüències continentals i, fins i tot, irradiació mundial. El que estem veient és l’acceleració d’un procés que ve de lluny. Aquesta pressió brutal contra el Govern de Veneçuela ja es va iniciar en el primer mandat de Donald Trump. Això és la segona part del que es va començar en aquella època: recordem, per als que no tenen memòria, l’experiment del Govern paral·lel de Juan Guaidó, l’intent de canvi de règim el 2019, el robatori de l’ambaixada veneçolana a Washington o la retenció de les reserves d’or veneçolanes a la banca internacional. El fracàs d’aquells intents ha portat els Estats Units a aprofundir en la pressió ja directament amb bombardejos al mar a suposades narcollanxes i vaixells petroliers i, finalment, ahir a bombardejar en terra i acabar segrestant el president, Nicolás Maduro.

Però aquest posicionament contra la Veneçuela bolivariana no és exclusiu de Trump, no?

Això és una política d’Estat que transcendeix l’alternança governamental a Washington. Busquen un canvi de règim des que el 1999 es veu que Hugo Chávez no serà un mandatari dòcil més al país que té les principals reserves de petroli del món. Els Estats Units ho conceptualitzen com una amenaça a la seva seguretat i en aquest mandat de Trump han construït un enemic en la forma del narcoterrorista Nicolás Maduro. És una més de les invencions dels Estats Units per justificar les seves ingerències o derrocaments de governs que no els són afins. Recorda molt l’operació per treure Manuel Noriega a Panamà, però també les mentides que es van construir per justificar l’atac contra l’Iraq, també pel petroli.

“Potser hi ha hagut algun tipus de traïció o de fallida interna per part d’algun sector de les forces armades veneçolanes”

On creus que ens hauríem de fixar?

El que m’ha sorprès no és que hagin bombardejat un altre país, sinó el fet que hagin estat capaços de segrestar el president Maduro. Això indica que potser hi ha hagut algun tipus de traïció o de fallida interna per part d’algun sector de la Força Armada Nacional Bolivariana o de la seva guàrdia de seguretat, del seu cercle més íntim. Però és curiós, perquè en aquests mesos previs l’oposició veneçolana, arran del premi Nobel a María Corina Machado, parlava ja obertament d’un terme que ara s’ha rescatat per part d’alguns periodistes opositors des de Caracas: l'”extracció quirúrgica” de Maduro.

Com han pogut arribar fins al lloc on dormia Nicolás Maduro? Les mesures de seguretat eren molt extremes. Canviava de domicili cada dia. No duia telèfons mòbils per evitar el rastreig. Estava en alerta màxima.

Els mateixos analistes d’oposició ho veien difícil perquè s’adonaven que era molt complicat penetrar en aquest cercle més íntim de Maduro i en la seva seguretat. Per a mi, el fet sorprenent és que hagin estat capaços de fer aquesta mena, com diuen, d””extracció quirúrgica”. Però, fins a quin punt ha estat quirúrgic, això? La veritat és que encara no en sabem gairebé res, queda el dubte de si hi ha hagut un enfrontament, de si hi ha hagut morts entre els soldats que custodiaven el president o bé si ell ha optat per lliurar-se per evitar un vessament de sang.

Alguns mitjans de comunicació diuen que Maduro ha estat “detingut”. D’altres parlen en termes militars d'”extracció”. D’altres prefereixen el concepte “capturat”. I els més crítics diuen que és un “segrest”. Tu com en diries? El llenguatge és molt important.

“Extracció” em sembla un eufemisme que pretén ser asèptic, tractant Maduro com si fos un virus que cal extreure per erradicar una malaltia. “Captura” tampoc ho veig clar perquè, quan dius que captures algú, és algú que estava en cerca i captura, un criminal. Però Maduro estava governant al seu país. Passejava per Caracas. Fins i tot acabava de donar una entrevista al periodista Ignacio Ramonet. Per a mi, i crec que els experts en dret internacional hi coincidiran, això és un segrest i un crim d’agressió. I, alhora, suposa l’inici d’un cop d’estat o d’un canvi de règim, segons el que ha declarat el mateix Trump en una roda de premsa: ha arribat a dir que ara seran els Estats Units els que governaran Veneçuela.

Si cau Maduro, cau la revolució? Mitjans i governs occidentals creuen que, si “extreuen” el virus de Maduro, caurà tot el sistema com un castell de cartes.

Elliott Abrams, un funcionari amb una llarga trajectòria en la guerra bruta i la contrainsurgència, va enviar fa poc un missatge directe a la Força Armada Nacional Bolivariana: “Vostès no se n’han d’anar, Maduro se n’ha d’anar”. Aquest sector de línia dura ha estat pressionant Donald Trump dient-li que no podia atacar narcollanxes i no completar la feina, i veiem que finalment Trump ha decidit acabar la feina. Segurament, les pressions envers l’exèrcit veneçolà han estat i estan sent brutals, i que podria estar succeint algun tipus de trencadissa. No ho sabem encara, però.

Que aquesta traïció hipotètica es tradueixi en una traïció més àmplia en els comandaments de les forces armades està per veure. Ara mateix, el general Vladimir Padrino, ministre de Defensa, ha sortit a marcar línia, igual que Diosdado Cabello, que representa el sector del poder militar, denunciant les accions dels Estats Units. També Delcy Rodríguez, la vicepresidenta, que seria qui en principi hauria d’assumir el càrrec de presidenta interina. Això és important perquè l’oposició ja està posicionant als mitjans que s’han de convocar eleccions. Però, segons la Constitució de Veneçuela, no hi ha una falta absoluta del president perquè no existeix cap supòsit on digui que el president s’absentarà per un segrest. Si segueix el conjunt del Govern i no hi ha una trencadissa interna a la Força Armada Nacional Bolivariana, la revolució seguirà amb la direcció que ha tingut fins ara, només que amb un altre president o presidenta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“María Corina Machado i aquest sector de l’oposició d’ultradreta tenen més seguidors fora de Veneçuela que a Veneçuela”

Com reaccionaran els carrers a Caracas?

De moment, hi ha hagut diverses mobilitzacions en defensa del retorn de Maduro i de la institucionalitat veneçolana, però crec, i n’he parlat amb diversos amics i companys veneçolans que són allà i aquí, que molta gent encara està processant els esdeveniments. Ningú no s’esperava aquesta operació de segrest de Maduro. Estan en xoc.

Aquí la clau és saber quins passos més estan disposats a fer els Estats Units? Trump ha afirmat que els EUA governaran ara Veneçuela… però com en prendrà el control institucional? Pensa enviar-hi tropes o té aliats in situ per fer-ho? María Corina Machado ha fet una declaració en què demana a la gent que estigui a l’aguait per veure les passes següents; però, al mateix temps, Trump ha dit que Machado no té prou suport ni respecte per governar. Hi ha moltes coses aquí que no sabem. Encara s’està a l’expectativa.

Però com està l’oposició? Forta? Unida? Qui la lidera realment?

María Corina Machado i aquest sector de l’oposició d’ultradreta tenen més seguidors fora de Veneçuela que a la mateixa Veneçuela. L’oposició radical no és res sense l’ajut dels EUA, i dubto que tingui capacitat de mobilitzar als carrers ara mateix els veneçolans que volen un canvi de govern, encara menys després de comprovar que poden ser bombardejats també.

Al país pot ser que hi hagi un sector de veneçolans que s’hagin cansat del procés, que estiguin més indiferents, o fins i tot que s’hagin passat del chavisme a posicions opositores, però això és una cosa i una altra és voler que bombardegin el teu propi país. Hi ha una oposició, o almenys sectors crítics amb el Govern, que tenen un sentit molt patriòtic i no accepten ingerències estrangeres; això és una cosa que també ha deixat el procés revolucionari. Hi ha una sèrie d’opositors veneçolans moderats que no volen matar Maduro ni acabar amb la revolució a base de bombes. Són sectors que reconeixen la seva Constitució, però que voldrien canviar coses en les regles del joc; es presenten a eleccions o fins i tot tenen governs regionals o alcaldies. Aposten per guanyar espais i beneficiar-se de la insatisfacció d’alguns sectors de la població amb la gestió del Govern.

“No es pot denunciar el que fan els Estats Units i alhora dir que Veneçuela és una dictadura”

Has estat crítica amb els grans mitjans de comunicació per, segons tu, haver legitimat cops d’estat i agressions estrangeres a Veneçuela i en altres llocs de l’Amèrica Llatina. Ara hauria tornat a passar. Es pot parlar del paper dels grans mitjans de comunicació?

La construcció mediàtica durant dècades d’una realitat paral·lela i falsa ha provocat que ara es pugui segrestar un president i que hi hagi gent, fins i tot progressista, que ho vegi bé, que ho entengui com un acte d’alliberament d’una narcodictadura. S’ha intentat presentar com a informació coses que moltes vegades eren opinió, recorrent a periodistes que són a Caracas però que són persones clarament opositores. Recomano el llibre Antiperiodistas, de Fernando Casado, on directors de mitjans i periodistes acaben confessant com informen sobre Veneçuela: amb molta més opinió que informació. Sobre Veneçuela s’ha fet un periodisme que no fiscalitzava els poderosos perquè, en aquest conflicte, el poderós no és Nicolás Maduro i la Revolució Bolivariana; el poderós són els Estats Units.

Els mitjans de comunicació, fins i tot avui després del bombardeig, ens repeteixen fins a l’avorriment que Veneçuela és una dictadura i Maduro un dictador horrible. Tots s’equivoquen?

Qualsevol politòleg seriós que analitzi, fins i tot amb paràmetres liberals, quines característiques ha de tenir un règim per ser una dictadura, veurà que Veneçuela no compleix tots els requisits. Els seus dirigents poden cometre errors o abusos, però són governs legitimats pels seus pobles perquè representen la seva visió. No entendre això és no entendre que els pobles de l’Amèrica Llatina es volen emancipar. Si la gent d’esquerres a Europa no entén que, quan t’enfrontes al poder de debò, no et respectaran, els pobles europeus estaran condemnats a no tenir cap possibilitat d’emancipació pròpia. No es pot denunciar el que fan els Estats Units i alhora dir que Veneçuela és una dictadura com una mena de falsa equidistància. De fet, dir això demostra una manca de comprensió total sobre el que hi està passant realment.

“A l’esquerra europea li ha costat molt d’entendre Chávez, Maduro i la Revolució Bolivariana. Hauríem de ser més humils”

Una part de l’esquerra catalana i espanyola, i no em refereixo al PSOE ni al PSC, ha estat molt crítica amb Maduro i la Revolució Bolivariana. Per què s’hi han posicionat així?

És cert que el fenomen d’Hugo Chávez primer i de Nicolás Maduro després i, en general, la Revolució Bolivariana, ha costat molt d’entendre entre certes esquerres mundials, sobretot europees.

Per què?

Chávez venia de l’exèrcit, i era viva la memòria de les dictadures militars, tot i que a l’Amèrica Llatina també hi ha una història d’alçaments militars progressistes. Chávez no era una persona d’esquerres clàssica, perquè bevia de moltes fonts, des de Trotski fins a Simón Bolívar, en un sincretisme doctrinal. Alguns des del marxisme el titllaven de bonapartista, ignorant el procés de construcció de l’Estat comunal, per exemple. Aquesta incomprensió i aquests prejudicis venen també del fet que Chávez va aconseguir el que no va aconseguir l’esquerra clàssica veneçolana: canalitzar la ràbia de les masses després del Caracazo de 1989 i fer-ho d’una manera sui generis, però rescatant la idea del socialisme. També és cert, però, que la revolució, des que no hi és Chávez, ha tingut un component més de lluita patriòtica davant l’agressió externa que de puresa d’esquerra, imposant-s’hi sectors més nacionalistes que socialistes.

I creus que l’esquerra europea s’ha equivocat en les seves anàlisis?

Crec que hauríem de ser més humils i no donar lliçons de com fer una revolució a gent que sí que s’està jugant la vida i posant el seu cos. Qui ha de combatre les contradiccions d’aquest Govern són els sectors d’esquerres a Veneçuela. El problema és quan sectors crítics que diuen que són progressistes van de bracet de l’oposició que dona suport a agressions imperialistes; aquí perden la seva legitimitat perquè mai han d’equivocar-se de qui és l’enemic principal. La nostra esquerra té una ingenuïtat absoluta sobre com és l’exercici del poder brutal a les perifèries del sistema. A l’esquerra europea, de fet, li diria això: si no has d’aportar res, almenys no molestis i deixa la gent lluitar a la seva manera.

Share this:

Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible

.