Meritocràcia: la perillosa justificació de la desigualtat

Vivim en temps inquietants. Els resultats electorals, amb victòries de la ultradreta i dels seus succedanis a Europa, als Estats Units o a l’Amèrica Llatina, confirmen la penetració social d’unes idees que justifiquen la desigualtat i d’una praxi política que l’aprofundeix.

Potser el més preocupant és que aquest ordre desigual compta amb el suport d’un bon nombre de les seves víctimes. Persones que potser volen canviar l’estat de coses però que busquen solucions en polítiques que reforcen la seva submissió. Avui les desigualtats que genera el sistema econòmic capitalista són naturalitzades i, fins i tot, justificades per un potent míssil discursiu: la meritocràcia. 

La idea de la meritocràcia és un dels puntals discursius del capitalisme. Però ignora les desigualtats de partida

La idea de la meritocràcia és un dels puntals discursius del capitalisme, també per part de qui es troba al capdavall de la piràmide social. Es resumeix en el fet que la jerarquia social i econòmica està ordenada sota criteris de mèrit, on tothom té allò que s’ha guanyat amb el seu esforç. Aquesta premissa ignora les desigualtats de partida i que, per tant, l’esforç necessari per arribar a un mateix punt mai no serà igual. A banda de les condicions materials i culturals, també passa per alt altres factors que tenen a veure amb l’atzar i que expliquen determinades trajectòries professionals en àmbits on tenir contactes pesa més que el currículum. 

Els mecanismes de reproducció de les elits s’esvaeixen en la visió de qui s’emmiralla amb les persones fetes a si mateixes. No es vol posar el focus en les estructures socials que determinen el destí de cadascú perquè això implicaria qüestionar el mèrit i la capacitat propis rere els suposats èxits individuals. Tampoc en les estadístiques que diuen que, a l’Estat espanyol, més del 53% dels multimilionaris tenen una riquesa heretada. 

‘Youtubers’ i ‘influencers’ animen els joves a invertir en bitcoins i pisos per especular per convertir-se en milionaris

En una societat capitalista que enalteix l’èxit individual, els joves són bombardejats per youtubers i altres influenciadors que els animen a invertir en bitcoins i pisos per especular, o a fer-se emprenedors muntant empreses per esdevenir milionaris com ells. Rics que difonen discursos contra els impostos i el paper redistribuïdor de l’Estat; rics que soscaven la consciència social convidant a mirar-se el melic. Volen una motoserra com el president argentí, Javier Milei. Però obliden dir que és el mateix Estat el que ha legislat per afavorir l’especulació o la seva acumulació de propietats i de riquesa.

La meritocràcia és un discurs perillós perquè no només està dirigit a validar l’statu quo i a justificar les desigualtats del capitalisme sinó, sobretot, a fer sentir culpables aquells que no s’han beneficiat de l’ascensor social —un altre mite a qüestionar— millorant la seva posició de partida. Aconseguir que la classe treballadora assumeixi les idees de la classe dominant és el gran èxit del capitalisme. Carregar sobre les espatlles la responsabilitat de les estructures econòmiques i socials, en forma de culpa, és la vella estratègia per negar avui, com abans, la importància de la nostra acció col·lectiva per construir un altre sistema.