Tot allò que van fer els antifeixistes als anys trenta i quaranta (i que encara és vàlid avui)

Contra l’ascens del feixisme al poder, val la pena encara, o potser més que mai, preguntar-se què van fer l’esquerra i les forces democràtiques durant les dècades dels anys trenta i quaranta. Juan Andrade explica molt bé al seu llibre El cielo y las ruinas: Guerra, fascismo y revolución en Europa (de 1914 a la guerra de España) com emergiria i es concretaria la lògica de l’antifeixisme. D’una banda, destaca com els comunistes, qui més contribuirien a la derrota del fascio, primerament infravalorarien el nou fenomen.

 En un inici, la Internacional Comunista definiria al feixisme com “la dictadura terrorista oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer”, tot situant clarament el fenomen en relació amb el sosteniment del capitalisme i amb una inestabilitat internacional que pot recordar la d’avui. Tot i això, aquesta definició requeria una sofisticació, i aquesta vindria de les mans de tres figures clau en l’antifeixisme europeu: Dimitrov, Togliatti i Gramsci. Què implicava aquest refinament en l’anàlisi?

En primer lloc, Dimitrov ampliava l’anàlisi del funcionalisme del feixisme per a la burgesia, però tampoc no n’ocultava la capacitat de seducció sobre una part de les classes populars a l’hora d’atiar els prejudicis populars i invocar els seus “sentiments de justícia”. Així, podia criticar la corrupció dels estats liberals per alhora oferir una dictadura al servei del capital. O en l’actualitat hem pogut veure crítiques per part d’Aliança Catalana a la situació de l’habitatge a la vegada que es doblegaven als interessos de la patronal immobiliària defensant la derogació de la regulació dels preus de lloguer.

 Seguint amb la interpretació de Dimitrov, el feixisme no es reduïa a un partit o a tothom que s’autodefinia com a tal, sinó que era una tendència influent que anava molt més enllà. Una espècie de feixistització que anava des de mitjans, les dretes tradicionals, les patronals, cossos de l’Estat com jutges o policies, etc.

El principal interès de Togliatti residia a comprendre la base social del feixisme

Davant d’aquesta barbàrie feixista, el comunista búlgar plantejava com havien de respondre els comunistes. En primer lloc, aquests havien d’escometre una autocrítica respecte a la fase prèvia d’equiparació de la socialdemocràcia amb el feixisme, el “social-feixisme”, a la vegada que en plantejaven una aliança tensa on els comunistes havien de saber compaginar la unitat d’acció amb la possibilitat d’ampliar el seu rang d’abast. 

En segon lloc, Dimitrov efectuava un gir en la concepció de les institucions parlamentàries anteriorment adjectivades com a burgeses per l’esquerra radical i ara vistes com a dispositius d’autodefensa que els treballadors no havien de cedir. En aquesta lògica seria que les esquerres radicals redescobririen la factura popular d’aquestes institucions reapropiant-se de la història nacional republicana i democràtica de cada país, s’implicarien més i més en la política diària d’aquests —elaborant programes concrets, donant suport a governs, etc.— a la vegada que passaven a encarnar el veritable cor de la nació i dibuixaven el feixisme com a vassall de poders internacionals.

Gramsci parlaria de “blocs històrics” on els diversos projectes es disputaven el camp polític i social

Togliatti afegiria a aquesta anàlisi almenys dues qüestions centrals que encara ens poden servir avui. El seu principal interès residia a comprendre la base social del feixisme i desfer aquella aliança de classes o grups socials. Per a l’italià, el feixisme oferia una particular conjunció de suport de la petita burgesia i alguns sectors populars junt amb l’immens suport de la gran burgesia. 

Aquí Togliatti creia que la Internacional havia de fer autocrítica una altra vegada per no haver sabut entendre la mentalitat de grups socials que sempre havien estat problemàtics al marxisme: els aturats, els sectors intermedis urbans i els camperols empobrits. Aquesta és una primera qüestió que interessava a Ercoli (pseudònim de Togliatti). La segona part de la seva anàlisi, era la visió de la debilitat de la burgesia per haver hagut de donar suport al feixisme o feixistitzar-se.

 Per a ell, enfront d’algunes visions que veien en la pujada al poder del nazisme o del fascio una oportunitat revolucionària, el dirigent italià considerava que era en realitat un rearmament de la burgesia que li permetria a partir de llavors “governar per mètodes diferents dels democràtics”. Qüestions també que ressonen encara avui en els debats sobre com enfrontar el feixisme.

Finalment, el més brillant dels autors, Antonio Gramsci, precisament des de les presons de Mussolini, aportaria una lectura que també es pot recuperar. Per a ell, el feixisme emergia en el període posterior a una onada revolucionària que no havia aconseguit sedimentar-se en canvis. 

El feixisme assimilava i ressignificava una part de les expectatives i intuïcions de canvi fins a reorientar-les en la direcció contrària produint el que ell anomenava una “revolució passiva”. Això podia succeir perquè en els anys previs s’havia produït un impuls democratitzador social que havia desbordat els règims liberal-elitistes que s’havien construït a Europa des de la consolidació de la burgesia al poder durant el segle XIX. Aquesta situació que els generaria l’emergència de la societat de masses i del moviment obrer produïa una crisi d’articulació de grups socials amb el poder i requeria una força que pogués atraure parts de la societat més enllà de les elits polítiques.

Aquest desbordament va produir canvis profunds en els sistemes polítics de tots els països europeus, des de la caiguda de monarquies fins a la desaparició de partits de torns dinàstics bipartidistes i l’emergència de noves esquerres socialistes i comunistes. Contra això Gramsci parlaria de “blocs històrics” on els diversos projectes es disputaven el camp polític i social en la capacitat de produir aliances de classes i d’atracció de sectors diferents de la societat amb el propòsit de tallar qualsevol camí que pogués conduir determinats sectors socials cap al feixisme. En bona part, d’aquestes reflexions sobre el feixisme en va sorgir l’estratègia dels fronts populars.

 Trenta anys abans ja Rosa Luxemburg havia escrit allò del “Socialisme o barbàrie”, però segurament no s’imaginava —o potser sí— que poques dècades després a Alemanya s’hi deportarien jueus o s’hi cremarien llibres, a Itàlia els squadristi farien beure oli de ricí a obrers i a casa nostra es robarien nens de mares republicanes, entre molts altres signes de la barbàrie feixista. 

Avui, ja hem vist diversos signes que la barbàrie humana no ha estat enterrada en la història. Si a això hi sumem contextos de crisi inflacionària sense resposta contundent dels governs, és més probable que es generin espais de confusió, ràbia i desesperació que desemboquin en l’abstenció o, en el pitjor dels casos, en un feixisme aparentment rebel.

Com va dir un membre del Front d’Esquerres, Joaquín Maurín, al Congrés dels Diputats el 16 de juny de 1936 poc abans del cop d’estat feixista: “Para destruir el fascismo no bastan medidas coercitivas, sino que hay que aplicar medidas políticas, y una medida política […] Un Gobierno que respondiera actualmente a los deseos de las masas populares”. Que traduït al present seria: la regulació seriosa dels lloguers, el control dels preus de productes de primera necessitat, la refundació dels sistemes públics de salut i d’educació, el fre a la despesa militar, la transició ecològica de veritat, la república i l’autodeterminació. 

Perquè, si alguna lliçó podem extreure de l’antifeixisme dels anys trenta i que continua sent vigent, és que el feixisme no es derrota només denunciant-lo. Es derrota oferint seguretat material (sovint molestant els sectors més rics de la societat), creativitat política (fins al punt que als anys trenta per primer cop hi haurà vacances pagades a França i a Espanya Federica Montseny crea el Ministeri de Salut), esperança col·lectiva (inclús contra els traumes propis), grans aliances (sempre incòmodes) i un horitzó de transformació creïble (més concret que generalista però sense esborrallar l’horitzó). Quan això desapareix, la reacció troba el terreny adobat.