(publicat a la revista Soberanía alimentaria, núm. 48)
Tot el quid de la societat burgesa consisteix precisament en què no hi ha a priori cap regulació conscient, social, de la producció. Karl Marx.
Anem al gra. Si la sobirania alimentària és el dret dels pobles a determinar les polítiques agrícoles i alimentàries que els afecten, i el dret d’assolir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària, i si això s’ha de concretar en tenir dret i accés a la terra, als recursos naturals, a poder alimentar-se de forma sana i saludable (com a poble, i no només aquells amb prou renda per poder-s’ho permetre) i a regular la producció i el comerç agrícola, res d’això es pot assolir sense planificació econòmica. Necessitem amb urgència discutir què pot voler dir -avui i aquí- això de planificar si no volem romandre segrestats per lògiques no transformadores, apologetes de lo micro, abandonades als limitadíssims efectes del consum responsable i d’altres vestits nous de l’emperador. Per contribuir a aquest debat, amb l’espai limitat d’aquest article, permeteu-me algunes consideracions que poden ser útils d’entrada.
Per què convé recuperar la noció de planificació? Els colossals problemes de justícia distributiva i destrucció ecosistèmica que genera el capitalisme no tenen a veure només amb l’existència de classes en el lloc de treball, i per tant, no poden ser apedaçats amb més cooperatives i autònoms abnegats i ben intencionats, sotmesos tots ells a la lògica implacable del mercat i els preus. És en la circulació de mercaderies que s’imposen les condicions de qui produeix més barat i explota més i millor el treball. Al mercat no li importen els teus processos ecològics i respectuosos amb la natura ni les teves compres responsables. Si estàs intentant sobreviure ho saps millor que jo: al mercat només li importen els preus.
El capitalisme es caracteritza per estar constituït amb el mercat com mecanisme de regulació de la distribució del treball social i de la reproducció econòmica. I això què vol dir? Aquesta regulació es fonamenta no només en la propietat privada dels mitjans de producció, sinó també -i en primer lloc- en l’espontaneïtat en l’assignació dels recursos. És a dir, es tracta d’un procés atomístic de decisió, no planificat. I en segon lloc, es caracteritza per una comptabilitat indirecta, en diner, del valor del béns i servei mitjançant la formació de preus. Els treballs privats necessiten ser validats amb la venda de productes al mercat per tal de ser reconeguts com a part del treball social. Aquesta organització del treball a través del mercat fa que la decisió de què ens cal com a societat depengui del moviment caòtic del preu de les mercaderies. És clar que el sector agroalimentari està absolutament controlat per poques empreses en tota la seva cadena de valor: desde les llavors fins a la comercialització. No obstant, aquest fet no contradiu que la forma de procedir d’aquestes empreses estigui subjecta a la lògica capitalista de la producció de beneficis a través del mercat i no a la satisfacció de necessitats. Això implica processos irracionals desde la perspectiva de les necessitats humanes i ecològiques com per exemple la destrucció d’aliments, sota diferents modalitats, per poder assolir els preus que asseguren una rendibilitat als inversors. Enlloc d’adequar la producció a unes necessitats prèviament decidides, democràticament i periòdicament, cadascú produeix el que li rota i el mercat sanciona la seva activitat a posteriori. Processos imprescindibles, que satisfan necessitats també essencials, moren per la lògica de la rendibilitat constantment. Processos depredadors del medi i del treball s’imposen incessantment.
És difícil expressar-ho millor que Sam Gindin, quan conclou que el problema no és només que les empreses autogestionades i les cooperatives “s’enfronten a un enorme buit de recursos financers, administratius i tècnics i a la falta de relacions amb els proveïdors i els mercats. El més important és que la competència ho condiciona tot. Malgrat algunes excepcions aïllades, competir en el terreny de joc del capital intentant afirmar valors que no fomenten la competitivitat suposa haver de triar repetidament entre llençar per la borda aquells valors o acceptar la derrota davant de la competència”.
Sense una intervenció despòtica en l’economia des de la política no hi ha res a fer. Sense una política econòmica de país no hi ha accés a la terra ociosa per a posar-la a produir, ni hi ha possibilitat d’una ordenació racional dels recursos cada cop més limitats com l’aigua. Tampoc és possible competir amb les grans empreses de compra i distribució oligopòliques que governen el sector amb mà de ferro. Sense planificació econòmica i un sistema d’incentius ordenat i racional que construeixi les infraestructures i els serveis que li calen al territori tampoc no hi haurà relleu generacional al camp català.
Planificar és molt més que subvencionar. La lògica que relega la funció de l’estat a concedir subvencions és sovint perversa: el sector primari que s’orienta en el valors de la sobirania alimentària té moltes més dificultats per accedir i executar els procediments burocràtics de les subvencions que certes capes socials urbanes conscients, orientades al sector serveis. L’anomenada Economia Social i Solidària s’ha hipertrofiat en el sector terciari, amb recursos públics que sovint no arriben a les iniciatives econòmiques que ho necessiten al territori, gràcies també al capital cultural i a la seva connexió preferent amb l’administració pública. Però aquest no és el problema principal, perquè la protecció legal del capital és el més gran de tots els subsidis, com ens explica Katharina Pistor. Els liberals critiquen els subsidis governamentals a determinats sectors perquè són intervencions del mercat, paguetes, però la protecció legal del capital és una forma de suport estatal brutal. Aquells amb més recursos poden influir en la formació de les lleis i regulacions de manera que beneficiïn els seus interessos. Mentrestant, nosaltres renunciem voluntàriament, ingenus, a transformar l’estat en un mecanisme democràtic que respongui als interessos generals de la majoria.
Evidentment, planificar no és fàcil. Però ho fem constantment dins les nostres cooperatives, igual que ho fa Amazon al cor de la bèstia. Només es tracta de pensar processos que reprodueixin aquest ordre a escala de país. La seguretat social alimentària, per exemple, apunta en la direcció transformadora que ens cal. Planificar no equival a una administració total centralitzada de l’economia. Que el socialisme no pugui ser de mercat no vol dir que no pugui ser amb -cert- mercat. Hi haurà àmbits de necessitats que podran ser coberts amb satisfactors produits amb i per cooperatives. Però allò que ens cal per viure amb dignitat, i que no és tan difícil d’establir democràticament, no pot estar a mercè d’una lògica irracional com la mercantil.
Aquesta discussió és urgent, i ens hi va la vida i un futur digne cada cop més difícil d’imaginar per a les nostres filles.
REFERÈNCIES:
Karl Marx, Carta a Ludwig Kugelmann, 1868. Font: C. Marx & F. Engels, Obras Escogidas, en tres tomos, Editorial Progreso, Moscú, 1974, t. II.
Graduada en Ciències Culinàries i Gastronòmiques per la Universitat de Barcelona i la Politècnica de Catalunya, Sofia Alorda s’ha especialitzat en l’àmbit de la sobirania alimentària. Actualment, treballa com a tècnica de l’àrea a l’Observatori DESCA, per al qual ha elaborat diversos estudis, com Quina porcada!, on desgrana els impactes socioambientals de les macrogranges porcines catalanes i la indústria de la soja que les alimenta; o Què hi ha darrere del teu menjar ecològic?, una investigació sobre com Biomarket, la nau dedicada de manera exclusiva a la compravenda de producte ecològic dins de Mercabarna, s’ha convertit en un majorista que prioritza el negoci amb productes importats.
En quin moment històric i per què comencen a aprovar-se tractats de lliure comerç entre la Unió Europea i altres països?
Els acords comercials de la Unió Europea comencen a negociar-se de manera sistemàtica a partir dels anys 90, especialment després del Tractat de Maastrich (1992). Abans dels 90, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) ja tenia comerç exterior, però era més proteccionista. Quan neix la UE com a projecte polític i econòmic, el comerç exterior passa a ser una competència clau, ja que es consolida la idea que Europa ha de competir al mercat global. L’any 1995, es crea l’Organització Mundial del Comerç, que impulsa el lliure comerç a escala global i la reducció d’aranzels i barreres en l’àmbit internacional. La UE s’hi alinea completament i és aquí quan els aliments deixen de ser un dret o bé comú per a ser un bé estratègic i una mercaderia exportable. Entre els anys 2000 i 2010 s’expandeixen els grans acords comercials, que ja no regulen només aranzels, sinó també inversions, serveis o propietat intel·lectual.
Amb quin objectiu es plantegen els tractats de lliure comerç?
“Els acords de lliure comerç consoliden l’agricultura i la ramaderia com a sectors clau d’exportació i es fomenta la gran escala, en detriment de la petita pagesia i els ecosistemes”
Es buscava fer una zona de lliure comerç on poder moure els aliments. En un context de posguerra, es van aprovar per a reduir el desabastiment alimentari, però se’ns n’ha anat de les mans amb la signatura de grans acords, com UE-Mèxic, UE-Marroc o enguany UE-Mercosur. Aquests acords consoliden l’agricultura i la ramaderia com a sectors clau d’exportació i es fomenta la gran escala, la competitivitat en preu i la integració en cadenes globals, en detriment de la petita pagesia, els drets laborals i els ecosistemes.
Els tractats de lliure comerç fomenten la importació de productes alhora que s’exporta la producció local?
És clar. Posem d’exemple el fruit vermell. A Huelva es produeixen molts fruits vermells que no es queden pel consum intern, sinó que la gran majoria s’exporta a països com Alemanya i nosaltres importem i ens mengem els fruits vermells del Marroc, que val a dir que són les mateixes empreses les que treballen a Huelva que al Marroc. Açò provoca una concentració en poques mans dels monstres de l’agroindústria i no s’obre el mercat als xicotets productors perquè no responen a la mateixa lògica.
Com s’explica aquest circuit?
“Els aliments són mercaderies que cotitzen en borsa, per tant, el circuit respon a una lògica absolutament mercantilista”
Ara mateix, no som autosuficients, perquè fa anys que el model respon a la lògica de fer benefici, no per ser autosuficients. Els monocultius no responen a les necessitats alimentàries, sinó únicament als interessos econòmics d’un sector o unes determinades empreses. Com no hi ha cap límit en les importacions i exportacions ni en els costos laborals i ambientals de la producció intensiva, les empreses decideixen produir on els surt més rendible. Com s’explica? Doncs perquè s’entén l’alimentació com un bé mercantil. Els aliments són mercaderies que cotitzen en borsa, per tant, el circuit respon a una lògica absolutament mercantilista.
L’Estat espanyol importa productes o matèries primeres per a tornar a exportar-los per una qüestió merament econòmica, ja que els productes importats, principalment del sud global, es produeixen a un cost molt menys elevat que ací. Quin tipus de productes alimentaris solem importar per a tornar a exportar?
Molta fruita i hortalissa, però també carn. És important destacar que no s’exporta tan sols la producció local, sinó que els aliments poden venir de qualsevol país del món i, si es donen les circumstàncies favorables, tornar-los a vendre a un altre país. Però d’això, és molt difícil fer-ne traçabilitat. No hi ha unes estadístiques transparents que deixin entendre de manera clara els moviments importacions-exportacions. A més, les grans cadenes de supermercat tenen les seves pròpies xarxes de distribució i això dificulta encara més l’obtenció de dades, perquè no tenen cap obligació de rendir comptes.
En aquest circuit, des que una empresa industrial produeix carn al Brasil, per exemple, fins que aquesta carn es ven a la Unió Europea, quins actors es beneficien?
“La PAC està agreujant les desigualtats entre productores, ja que les ajudes es basen tan sols en la superfície que es gestiona i no tant en les necessitats de l’agricultora”
L’oligopoli o el monopoli està establert ja. Se’n beneficien els quatre gats que controlen la cadena i els supermercats. Per exemple, una empresa com Campofrio pot comprar carn a JBS, la processadora de carn més gran del món; i exportar-la o vendre-la a supermercats espanyols. En el cas del pinso, empreses com Valls Companys, BonÀrea o Casa Tarradellas controlen tota la cadena, des de la producció, perquè estan associades amb les grans empreses de soja; fins al processament del pinso, la cria de porcs, la gestió dels escorxadors i la venda. A més, la majoria de les finques de porcs de Catalunya formen part d’aquests holdings. Per tant, controlen tots els beneficis. Aquest model és rendible per les economies d’escala, perquè integrem verticalment tota la cadena.
També controlen el transport? O se’n beneficien les grans navilieres, com MSC, Maersk o Cosco?
Moltes empreses tenen les seves pròpies logístiques, la seva pròpia xarxa naviliera i ferroviària. Per exemple, en el cas de la soja, els principals actors en la importació i processament de soja a l’Estat espanyol i Catalunya encara són Bunge i Cargill, dues grans multinacionals que operen plantes de trituració i importen grans volums de soja, principalment de països com el Brasil i els Estats Units. Tot i que hi ha altres traders globals com ADM, LDC o Cofco, Bunge i Cargill continuen tenint una presència dominant en aquest mercat. Així i tot, Bunge i Cargill no són navilieres comercials, però controlen el transport marítim de la soja perquè noliegen vaixells a gran escala i tenen terminals pròpies als ports. Això els permet controlar tota la cadena logística, des del camp fins al port d’arribada.
Tot i els ingents beneficis de l’agroindústria, les polítiques públiques també beneficien les grans empreses?
“Uns 900 fons controlen 100.000 milions d’euros en terres agrícoles i només l’1% de les explotacions agràries controla el 70% de la superfície agrària mundial”
I tant. Aquestes empreses tenen una injecció brutal de diners públics. De fet, la Política Agrària Comuna (PAC) està agreujant les desigualtats entre productores, ja que les ajudes es basen tan sols en la superfície que es gestiona i no tant en les necessitats de l’agricultora o ramadera. Per tant, com més gran és la superfície que conrees, més diners reps. A més a més, tot i la vinculació de la PAC amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), s’estan subvencionant les regions amb les pràctiques agràries més contaminants i menys respectuoses amb el medi ambient. Les regions responsables de les majors emissions de gasos amb efecte d’hivernacle procedents de la ramaderia industrial, estan rebent milers de milions d’euros cada any sense tenir cap obligació de reduir la seva contaminació. El preu barat de la carn ha invisibilitzat tots els impactes ambientals.
Hi ha una articulació entre alts càrrecs públics i empreses, tant a l’Estat espanyol com a Brussel·les, per mantenir i reforçar aquests tractats. Quan es parla dels lobbistes de l’agroindústria, de quines empreses estem parlant en concret?
A la Unió Europea hi ha grups de pressió molt influents en política agrària, alimentària i climàtica. Els principals són COPA-COGECA, el lobby agrícola europeu més gran, amb un paper central en la PAC i en el bloqueig o dilució de reformes ambientals. També s’hi troba FoodDrinkEurope, que representa la gran indústria alimentària. A això s’hi suma un altre actor clau: els fons d’inversió. El 2022, els inversors van moure més de 1.000 milions d’euros en terres agràries a la península Ibèrica. Segons la COAG, uns 900 fons controlen 100.000 milions d’euros en terres agrícoles i només l’1% de les explotacions agràries controla el 70% de la superfície agrària mundial.
Quins impactes socioeconòmics té aquest circuit per la població i sector primari locals al sud global i al nord global?
El mateix model és possible gràcies a la vulneració de drets i de la normativa ambiental. On ens portarà? El sector primari de petita o mitjana mida anirà desapareixent o acabarà integrat en les cadenes verticals. Aquests models de producció no poden competir en preu amb un model que rep una gran quantitat de diners públics. Farà desaparèixer tots els mitjans i petits agricultors.
És una de les ments més brillants del panorama de l?esquerra catalana. Rubén Martínez (Sant Feliu de Llobregat, 1977) és director de l'Àrea d'Urbanisme i Transició Ecològica d' IDRA , el grup de recerca, pensament i acció més potent a Catalunya avui dia. Curiosament, o no, va estudiar Belles Arts i va acabar fent el màster en Ciències Polítiques i el doctorat en Polítiques Públiques i Transformació Social per la UAB amb l'exministre Joan Subirats com a director de tesi. L'any passat va guanyar la beca Finestres d'assaig, que esdevindrà un llibre, per repensar la crisi ecològica i proposar un nou pacte social històric. Aquesta entrevista és un avenç del que vindrà.
Quant costa un fuet de Casa Tarradellas al Mercadona?
En principi, un fuet sembla el producte perfecte de leficiència de la globalització alimentària. Tens un petit aliment, amb força proteïna, que és molt barat i que es produeix a escala massiva industrial. Però és molt més car del que sembla. El preu del súper no reflecteix la factura real de produir aquest fuet. És a dir, que, si comptes tot el necessari per produir-ho, la factura és molt més gran. Fixa't bé: gran part de la soja per al pinso que mengen els porcs ve del Cerrado brasiler o del Paraguai , on els drets laborals són molt febles, i es transporta fins a Catalunya amb un cost en CO₂ que tampoc no es paga. Després tens la contaminació ambiental aquí: nitrats als aqüífers, aigua contaminada pels purins i sòls saturats per la concentració d'explotacions ramaderes. I, finalment, la producció industrial es dóna majoritàriament en macrogranges i escorxadors, concentrats en tres grans empreses, amb unes condicions pèssimes laborals per als treballadors, en gran part migrants. Si sumem tota la factura territorial, ambiental, laboral, un fuet que val dos euros i mig seria en realitat caríssim. Caríssim per a la salut pública, per a la gent que penca, i per a qui el consumeix, perquè en realitat a nivell nutricional és un producte força dolent.
“Un fuet de dos euros és, en realitat, supercar per al medi ambient, per als treballadors i per a la sanitat pública”
A Catalunya “es maten 23 milions de porcs cada any”. La indústria porcina explica moltes coses sobre la nostra economia.
La gran transformació de l'economia espanyola i catalana ha consistit a passar d'un model industrial a una economia de serveis, turística i immobiliària… Però aquest relat, certament, no ho explica tot. Encara hi ha, sobretot a Catalunya, un pes industrial rellevant. I entre aquests sectors industrials hi ha l'agroindústria. Dins d'ella, la més important a Catalunya per volum i pels diners que mou són la porcina. Es podria dir que genera diners i feina i bla, bla, bla. Però si mirem amb lupa veurem que el sector porcí no respon a necessitats de la població local, sinó que entre un 70% i un 80%, segons l'any, es destina a l'exportació. La majoria dels porcs que produïm a Catalunya s'envien a la Xina, el Japó i França. Es podria pensar que és una indústria molt distribuïda en petits productors, granges? Tampoc! Hi ha una concentració molt alta en grans macrogranges. Dels 23 milions de porcs que es maten cada any a Catalunya, el 60% se sacrifica en tres macroescorxadors:
Entenc que aquí acabem pagant entre tots les factures ambientals, laborals… i el porc acaba beneficiant només unes poques empreses?
I, precisament, allò que ens explica la indústria porcina és com funciona el procés d'abaratiment. Hi ha productes al sistema capitalista que són accessibles per a gran part de la població gràcies a un procés previ d'abaratiment: es poden abaratir els preus de l'energia, dels aliments i fins i tot, en alguns moments històrics, de l'habitatge mitjançant l'accés generalitzat al crèdit, però aquest abaratiment és gràcies a l'explotació de treball humà ia l'apropiació de la natura. La crisi ecològica, en realitat, consisteix a veure les costures a aquest model que s'aconsegueix no pagant la factura dels impactes mediambientals, o colonitzant territoris i acaparant terres, o no pagant el que valdria la feina que hi ha al darrere. Ha arribat un moment en què aquest procés d'abaratiment ha arribat al límit. El capitalisme ja no pot continuar apropiant-se de la natura i explotant feina. La indústria del porc n'és un bon exemple.
"Fa cinc anys que els aliments cada dia són més cars. La gent està gastant el 60% del sou en aliments i en vivenda"
Explica'm això de la “natura barata” o de la “energia barata” perquè ho entengui una persona normal com jo.
Et poso un exemple. Hi va haver un moment en què, durant la crisi econòmica dels anys 70, els sous es van començar a estancar. Això que anomenem neoliberalisme va ser, entre altres coses, una manera de disciplinar la feina i contenir els salaris. Avui cada cop tenim menys capacitat adquisitiva, malgrat que treballem el mateix o més. Una de les estratègies per intentar equilibrar aquest estancament dels salaris va ser produir menjar barat per a la classe treballadora. Però aquests aliments no van aparèixer perquè de sobte algú decidís abaixar els preus. Es produeix per una transformació històrica a la producció agroindustrial. S'intensifiquen i generalitzen els pesticides i els fertilitzants sintètics, es produeixen llavors a escala industrial, s'incrementa la mecanització del camp, i aquesta agroindústria genera una producció massiva d'aliments. Jason Moore, historiador mediambiental, analitza aquesta relació entre l'abaratiment del treball i el menjar. Si es produeix menjar a nivell industrial, això permet abaratir la feina, de manera que la gent pugui continuar comprant aliments barats per sobreviure. El menjar barat compleix una funció clau: permet que la població treballadora se sostingui amb salaris més baixos. El menjar barat permet l'explotació de la feina.
I avui s'ha acabat la natura barata?
Sí. La mateixa estratègia que ens va permetre produir menjar barat és la que erosiona els recursos necessaris per produir-lo. L'expansió de l'agricultura industrial, basada en un ús intensiu d'energia fòssil, fertilitzants, pesticides, aigua i sòls, va permetre durant dècades abaratir molts aliments, però també ha generat costos ecològics creixents i una vulnerabilitat més gran del propi sistema agrari. Fa cinc anys que els aliments cada cop són més cars. A més, als barris vulnerables, la gent que menys pasta té s'està gastant el 60% del pressupost mensual en alimentació i en habitatge. Aquests no són els números de la revolució verda. El consens s'ha trencat. La inflació alimentària té a veure amb la manca d'energia barata, amb el canvi climàtic, amb els oligopolis del camp…
"El preu dels ous s'ha triplicat. Deien que era per la grip aviària; però, quan la grip va acabar, el preu no va baixar"
Un dubte sobre això: com van pujar els preus i van dir que era per culpa de la guerra d'Ucraïna. No podrien tornar a baixar quan s'acabi tot aquest malson?
Quin és l'incentiu d'un supermercat o d'un oligopoli alimentari com el que tenim avui a Catalunya oa Espanya per baixar-lo un cop ha pujat el preu? No tenen gaires incentius per fer-ho. Quan la gent està pagant car, per què baixar? Isabella Weber, economista alemanya, ha estudiat com els oligopolis tenen capacitat per controlar el preu dels aliments i, al marge de l'escassetat material, mantenir-lo alt. I sobre quins productes? Per exemple, els ous. Els ous han pujat tres vegades respecte al que pagàvem fa cinc anys. Ah, era per culpa de la grip aviària? La grip aviària va desaparèixer, però els preus no van baixar. Per què? Isabella Weber parla de la “inflació dels venedors”. És a dir, com que el mercat alimentari està concentrat en poques mans, pot pujar o baixar els preus al seu gust. Resposta curta, a partir dels informes que hem fet a IDRA sobre alimentació : els vaivens en els preus dels aliments dels darrers cinc o sis anys no s'expliquen només per conflictes geopolítics, guerres o canvi climàtic; també cal sumar el poder dels oligopolis alimentaris.
“El problema ecològic no són les emissions de gasos… sinó la concentració de la propietat i de decisions a poques mans”
Quan es planteja una solució a la crisi ecològica i climàtica global, tu sempre reivindiques que primer caldria definir bé quin és el problema de debò perquè, si no, equivocarem les solucions. Aleshores, definirem el problema: quin problema de fons tenim?
Si penses que el problema ecològic és un excés d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, això fa pensar que el problema és el consum, no? És a dir, que estem consumint massa i per això hi ha tantes emissions. Si el problema es defineix així, aleshores, qui és el responsable? Doncs hi ha qui diu que són els rics, o que som tots, la classe treballadora d'Europa i els Estats Units, perquè vivim per sobre de les nostres possibilitats… Seguint aquest relat, quina seria aleshores la solució? La transició energètica cap a les renovables. Moltes vegades això es presenta com una solució inqüestionable o com lúnic camí a seguir. I sembla que no es pot debatre gaire sobre això sense que et titllin de negacionista del canvi climàtic…
Guau, però, doncs, el problema ecològic que tenim no és per culpa de les emissions? M'explota el cap.
Les emissions en són la conseqüència, no la causa. El problema és la concentració de la propietat i del poder de decisió sobre els recursos essencials i per invertir en certes infraestructures i no en d'altres. Andreas Malm , al seu llibre Capital fòssil , ho explica d'una manera supernítida. Situem-nos al segle XIX, a Anglaterra. Per què s'opta pel carbó i no per l'energia hidràulica? Perquè el carbó permet produir en centres urbans industrialitzats i, per tant, controlar i disciplinar per força de treball. I també concentrar aquest recurs en lloc de descentralitzar-lo. L'elecció del carbó no és només una qüestió de densitat energètica. És una qüestió de poder. De control. I així la població no té cap altra opció que vendre la seva força de treball barata. El que diu Malm és que l'origen del canvi climàtic no es pot entendre només mirant les emissions en abstracte. La causa té a veure amb el control privat dels actius i de les infraestructures necessàries per a la vida social. El problema de fons no són només les emissions, sinó qui decideix com es produeix lenergia, quines infraestructures es construeixen i al servei de qui.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
"Per alguns, resulta que el problema és el consum individual d'una persona que agafa el cotxe cada matí per anar a treballar"
A veure, però, parlem de coses en concret. Un dels sectors que més afecten el canvi climàtic és el transport. Tots utilitzem el cotxe, i tots ens beneficiem del transport de mercaderies amb avió, vaixells o camions contaminants.
L'energia primària d'Espanya depèn un 70% de fonts fòssils. Això inclou el transport, la indústria, la generació elèctrica i bona part de la calefacció. Hi ha una inèrcia de dècades amb governs invertint, que és la qüestió fonamental, en infraestructures fòssils. S'han construït urbanitzacions, centres comercials allunyats dels centres de les ciutats, polígons industrials, carreteres, autopistes, cotxes, benzineres… De fet, el 50% de les benzineres de Catalunya es van construir a partir dels anys 2000. És un model de vida que fa la majoria de la població dependent del cotxe. I no s?ha apostat tant pel transport públic. Ho veiem clarament en el cas dels trens de Rodalies. És un patró estructural, no són decisions personals. Però per a alguns resulta que el problema és el consum individual d'una persona que agafa el cotxe cada matí per fer 50 quilòmetres, anar a treballar i empassar-se un embús de dues hores, i que consumeix menjar barat perquè no té temps ni diners. Per això dic que el problema fonamental no és emissions, sinó de qui té la capacitat de decidir en què s'inverteix i en quina direcció. Després, quan parlem de solucions, podem ser molt reformistes i pragmàtics. Però el que no es pot fer és evitar discutir sobre la definició del problema, sobre les causes.
Aleshores, quines són les solucions a això? La majoria del moviment ecologista i referents com Emilio Santiago Muiño, Héctor Tejero o César Rendueles asseguren que avui, en situació d'emergència, l'objectiu és abaixar les emissions de gasos tan ràpid com sigui possible. Tenim una dècada com a molt. Per tant, cal electrificar-ho tot. Plaques solars per un tub, eòlica al màxim, cotxes elèctrics.
Però jo no dic que tot això no sigui una solució, eh? És una solució parcial, sota una definició parcial del problema. No nego que les emissions causin el canvi climàtic, ni nego que la transició energètica a les renovables sigui important. Em preocupa que estiguem deixant fora una part molt important del metabolisme material de l'economia, com ara el sistema agroindustrial i les seves cadenes globals de producció. Pots fer la transició a renovables; però per seguir amb l'exemple, la indústria porcina quedarà intacta. És que les renovables canviaran les quotes de producció de porcs? O l'explotació de la feina? O la contaminació de laigua per nitrats? I la colonització de territoris a Amèrica Llatina ia Àfrica?
Però estem en emergència. No hi ha temps.
És clar, és clar. I jo dic: d'acord, quina és l'emergència? Com és que la gent no pot arribar a final de mes perquè els aliments i l'energia cada cop són més cars? La qüestió de lalimentació és fonamental. Un percentatge cada vegada més gran de la gent amb menys diners no pot accedir a una dieta saludable. Ja tenim avui un col·lapse per alimentar-nos. Aquí s'uneixen la fi del món i arribar a final de mes. L'encariment dels aliments és un problema. I el que dic és que això no sols té a veure amb el canvi climàtic, les guerres o els conflictes geopolítics, sinó també amb la concentració oligopolística del sector, des de la producció de llavors a nivell mundial fins als supermercats a nivell local.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
"No cal expropiar Mercadona. Però cal crear un circuit públic d'aliments frescos i de proximitat barats"
I quina seria, segons tu, la solució aquí?
Unir producció local i consum local, és a dir, reduir la dependència de la globalització alimentària. Descentralitzar les decisions a nivell alimentari. Generar circuits curts daliments. Regular els preus dels béns essencials. No cal expropiar Mercadona. Cal crear un circuit públic alternatiu d'aliments frescos, de proximitat i barats, pagant bé els productors. En realitat, a la regió metropolitana de Barcelona, a Catalunya, ho tenim relativament fàcil. Tenim Mercabarna, que és un mercat majorista públic. I tenim una xarxa de mercats municipals que fàcilment podrien funcionar com a supermercats públics. Fins i tot tenim el port de Barcelona, lloc d´entrada de la majoria de mercaderies, també públic. Però resulta que tota aquesta infraestructura pública serveix, en gran part, per sostenir un model alimentari dominat per lògiques privades i per grans cadenes de distribució. El que necessitem és control social i públic de les infraestructures que ens donen accés als béns essencials, i llavors prendre decisions per invertir en solucions a la crisi ecològica de forma col·lectiva. Amb transport: Rodalies; en alimentació: Mercabarna; en energia, energètiques públiques o control de les grans empreses energètiques. Transicions energètiques renovables, sí. Però sota control públic i social tant de les infraestructures com de la inversió.
Tot això sembla molt difícil de fer en poc temps. Des de ben petits ens havien explicat que podíem canviar les coses amb petits gestos quotidians. Ens diuen que si canviem a un cotxe elèctric, si canviem la nostra dieta amb menys carn i més vegetals i si reduïm el nostre consum, ajudarem a mitigar els efectes del canvi climàtic al planeta. No és així? Hem estat educats en la cultura dels petits canvis són poderosos (els petits canvis són poderosos) del Capità Enciam de TV3. La nostra manera de canviar el món era a través del consum. Consumir menys, consumir ressò, consumir reciclat… No era això?
Els petits canvis són poderosos, sí. Però els grans encara ho són més. Aquesta idea que milions de persones decideixin canviar els seus hàbits i que això provoqui un canvi general mai no ha passat. No hi ha ni un sol exemple a la història. En realitat, ens costa de reconèixer que la majoria dels hàbits de consum individuals no estan intervinguts pels nostres valors, sinó per les condicions estructurals que ens cauen a sobre. Què ens fa pensar que de sobte la gent canviarà els seus hàbits per valors ecologistes i que a més això passarà de manera massiva?
I què proposaries, doncs?
Perquè hi hagi un canvi com a societat, no només cal el canvi individual o de valors, sinó que vagis al supermercat del teu barri i trobis fàcilment aliments de proximitat, sans i accessibles, i no només hamburgueses processades barates. Perquè hi hagi un canvi estructural, deixaràs el cotxe a casa perquè tens un transport públic de qualitat i barat, perquè tens autobusos elèctrics, perquè el tren funciona de puta mare i perquè fins i tot tens cotxes i motos elèctriques compartides, i una xarxa de recàrrega suficient. Això es pot planificar. Si no es planifica, no passarà.
"Parlar sempre d'emissions i d'energies renovables només atrau una elit ecologista molt concreta"
Heu dit “planificació”, la paraula de moda a l'esquerra? Em sona a la Xina això, no? Hi ha un gran debat ara a l'esquerra catalana i europea sobre el model de planificació xinesa.
Sí, no hi ha dubte, però, compte, planificar polítiques públiques no és només una cosa xinesa. Quan penso en una planificació ecosocialista, s'assembla més a Suècia socialdemòcrata dels anys 60 o 70 que no pas a la Xina. Hi ha una tradició europea que va intentar democratitzar no sols la política sinó també l'economia. El pla Meidner de Suècia socialdemòcrata bàsicament consistia que els sindicats de treballadors poguessin adquirir accions de les grans empreses i poder decidir sobre el rumb de la indústria. Democratitzar l'economia pot ésser un programa ecològic inigualable.
Hi ha més exemples de planificació d'un canvi tan bèstia com el que ara necessitem?
Tenim un exemple perfecte a Barcelona: com passa d'una economia industrial a una economia de serveis en un temps rècord. Això va ser planificació, i en poc temps es va canviar el model econòmic, la geografia urbana, tot. Es passa de ser un port productiu a un port turístic en 20 o 30 anys. Això no ho va fer el mercat. Es va fer a base d'inversió pública, Jocs Olímpics, Fòrums de les Cultures… Si es va poder fer això, per què no planificar ara l'economia perquè estigui integrada en circuits curts alimentaris, autoconsum d'energia i accés a béns bàsics com l'habitatge? És clar que es pot fer.
Però manca voluntat o consens ideològic per fer-ho.
Sí, és cert que a la Barcelona dels anys 80 hi va haver una mena de gran coalició social i política que, encara que tenia interessos enfrontats, veia un objectiu comú. És una de les coses que cal reconèixer que Pasqual Maragall va saber captar. Això és el que cal fer avui: un bloc històric, una coalició de classe per planificar a llarg termini. Es pot fer això en termes ecosocialistes? Jo crec que sí, però no parlant només d'emissions i de renovables, perquè això només atrau una elit ecològica molt concreta.
"La Xina bat rècords de renovables cada any. Però ho fa perquè el Partit Comunista ho està planificant des de fa dècades"
Parlem de la Xina. La Xina és tan ambivalent i contradictòria com que hi ha qui assegura que és un model capitalista amb condicions socialistes i hi ha qui diu que és un socialisme amb condicions capitalistes.
Hi ha una dada clau. Als anys 90, mentre aquí ens obríem a la globalització neoliberal, la Xina estava construint monopolis públics. Als 90, el Partit Comunista xinès fa un anunci: que la qüestió estratègica del futur serà el domini de les terres rares. I tothom diu… “estan pirats”, que no saben què fan. Aleshores comencen a negociar i controlar terres i mines a Àfrica o Amèrica Llatina, pensant a dominar els minerals necessaris per liderar les noves tecnologies que vénen: telèfons mòbils, ordinadors, infraestructures de transport, plaques solars, parcs eòlics, etc. Mentre nosaltres estàvem, per dir-ho així, a raïm, deixant perdre la indústria europea. A partir del 2010, la Xina decideix avançar cap a una economia descarbonitzada, invertir en renovables i fabricar plaques i parcs eòlics com no ha vist el planeta als segles. I des de llavors bat cada any un rècord de producció de renovables. És una cosa absolutament disparada. La Xina ha construït un capitalisme d'estat verd. La Xina pot negociar amb el capital estranger perquè disposa d?un aparell estatal, financer i industrial capaç d?orientar la inversió i disciplinar el capital. Això és una cosa que no poden fer ni els Estats Units ni Europa.
Però també caldria ser crítics amb el model xinès, no?
És clar, com ha construït això? D'una banda, amb una revolució comunista i amb plans quinquennals... però, per altra banda, també amb un partit únic, sense democràcia, laminant drets civils i sindicals, produint mà d'obra barata i practicant neocolonialisme a l'Àfrica. Es diu molt que la Xina al mig segle ha tret centenars de milions de persones de la pobresa. Però no es diu tant que ha obligat més de 200 milions de persones que treballaven al camp, en zones rurals on tenien la seva pròpia terra, a desplaçar-se a la ciutat per treballar a la indústria i, en molts casos, gairebé sense drets. Els migrants rurals que treballen a les zones urbanes de la Xina formen una població sotmesa a una ciutadania de segona, molt marcada pel sistema hukou .
"Cal deixar d'utilitzar el llenguatge ecologista. Només cal dir coses com 'no agafis el cotxe' o 'ens estem carregant el planeta'"
Què podria fer el moviment ecologista per convèncer aquests canvis a les classes treballadores, del camp i de la ciutat?
Cal fer moltes coses. Però sobretot no pots estar dient-li a la gent que, si canvia els hàbits de consum, pot salvar el planeta. Ho puc resumir, de manera molt sintètica, en dos punts. Punt u: deixar de fer servir el llenguatge ecologista. Em refereixo a allò de canvia la teva dieta, no agafis el cotxe, ens estem carregant el planeta entre tots, vivim per sobre dels límits planetaris, cal fer una transició ecològica… Aquest llenguatge, com a llenguatge de disputa política, jo crec que està completament esgotat. Es percep que és per a un sector social determinat de la classe mitjana, progre, etc. Jo crec que aquest llenguatge és mort.
I punt dos: això vol dir que l'agenda ecologista queda fora de la disputa política? Tot al contrari. Crec que la disputa per accedir a l'alimentació és una disputa ecològica. L´accés al´habitatge és una disputa ecològica. L'accés a una energia controlada socialment i assequible és una disputa ecològica. I la qüestió del transport i dels trens és una disputa ecològica. Sense cap dubte.
Per exemple, si volem ajuntar fi de món i cap de mes, hi ha una qüestió clau que té a veure amb la inflació alimentària. Tenim un camp fèrtil i agricultors que no poden negociar amb l'oligopoli i han de vendre barat, i es cabregen. Un quilo de patates pel qual paguen 20 cèntims al pagès al Mercadona val 2 euros. I això fastigueja també el treballador que viu a les ciutats, que veu com cada dia puja el preu de la cistella de la compra i li costa més arribar a final de mes. Tenim tres agendes de problemes que cal cosir. Agenda ecològica: ajuntar producció i consum a través d'infraestructures públiques que ho permetin i reduir emissions. Agenda social: garantir una dieta saludable per a la classe treballadora ajustada al salari. Agenda econòmica: privilegiar la producció local amb compra pública i els incentius fiscals. ¡L'ecologisme és això!
