El davantal

El nou atac a la recepció de TV3 al País Valencià i l'espai de comunicació nacional català

L'amenaça que pesa sobre la recepció de les emissions de TV3 en digital al País Valencià no pot sorprendre ningú que conegui les arrels ideològiques del PP del País Valencià. Ara bé, els atacs a la difusió de TV3 en aquesta part de la nostra nació no són nous ni una exclusiva de la dreta reaccionària del País Valencià.

Per exemple, convé no oblidar que l'iniciador d'aquests atacs va ser el delegat del govern socialista Eugeni Burriel, que el maig de 1985 va precintar el repetidor de TV3 instal·lat a Sueca argumentant-ne, com ara fa el govern del PP, la il·legalitat.

Quatre anys més, l'estratègia va ser lleugerament diferent: l'aleshores ministre espanyol de Transport, Turisme i Comunicació, José Barrionuevo, amb el beneplàcit i la connivència del president de la generalitat de baix, el socialista Joan Lerma, va atorgar les freqüències que utilitzava TV3 a Canal 9. Aquesta vegada els arguments van ser uns suposats problemes tècnics, però es tractava d'una decisió política que pretenia impedir la recepció de TV3 al País Valencià, com ho demostra el fet que abans d'aquesta decisió s'havien assignat unes altres freqüències a TVV i, d'acord amb aquestes freqüències, s'havia encarregat a determinades empreses la fabricació del material tècnic per a adaptar les antenes individuals i col·lectives a la sintonització d'un nou canal de televisió.

Ara bé, el fet que no sigui un atac nou no vol dir que no sigui greu i que si a la fi es duu a terme l'ordre de precintar els repetidors, s'haurà donat un cop de moment letal a les possibilitats de construir un espai de comunicació nacional català. Parlem de possibilitats perquè si bé la construcció d'aquest espai no és possible si s'impedeix que TV3, TVV o IB3 es puguin veure arreu del país, no n'hi ha prou amb això, ja que un dels objectius fonamentals de la construcció d'un espai de comunicació nacional català hauria de ser sobretot la creació d'un imaginari nacional comú mitjançant els mitjans de comunicació.

Per això, aprofitant aquest atac, caldria analitzar en quina mesura TV3 ha contribuït a la creació d'aquest imaginari català comú, la qual cosa implica analitzar-ne els continguts. Aquesta anàlisi no pot ser més descoratjadora: tant sota els governs de CiU com dels tripartits s'ha renunciat a assolir aquest objectiu. Les diferents direccions van concebre i conceben TV3 i Catalunya ràdio com a mitjans regionals del Principat i mai no han tingut una vocació nacional. Aquesta vocació nacional estaria justificada, a més, per les potencialitats econòmiques d'un mercat que abasti el conjunt dels Països Catalans, potencialitats evidents ja que tant al País Valencià com a les Illes les audiències de TV3 no han estat menyspreables en determinats moments.

Així, els informatius de TV3 no s'han ocupat (ni s'ocupen) d'una manera regular de la realitat política, social i econòmica del País Valencià (ni de les Illes, ni de la Catalunya Nord), la qual cosa no fa sinó reflectir tant el seu caràcter regional com el seu absolut menyspreu a una part de la seva audiència. Per contra, molt sovint les notícies del País Valencià que hi apareixen tenen a veure amb fets luctuosos relacionats amb la crònica de successos. El resultat de tot plegat és que difícilment un català del sud o insular es pot identificar amb uns informatius en què la seva realitat és obviada un dia rere l'altre. D'altra banda, els catalans de la Catalunya estricta que veuen aquests mateixos informatius acaben per conèixer més la realitat política del País Basc que no pas la de la resta de territoris de la seva nació.

Podríem parlar també en quina mesura TV3 ha contribuït en determinats programes a la reproducció de determinats estereotips sobre els valencians o sobre l'absència gairebé total de persones de les variants del sud o insulars als informatius i a les pel·lícules o sèries doblades.

En la línia d'un article de Josep Gifreu el repte és construir aquest imaginari amb projecció de futur. Amb iniciatives com la de VilaWeb TV es demostra, des de la societat civil, que l'actual esclerosi en que es mouen les diferents institucions públiques als Països Catalans és perfectament superable. Ara més que mai, cal demostrar la voluntat de construir país i guanyar espais als mitjans de comunicació, com per exemple internet, per al domini lingüístic català.

Comptat i debatut, si realment es vol construir un espai de comunicació nacional cal garantir sens dubte la recepció de qualsevol mitjà en català arreu de la nació, però cal sobretot que els continguts d'aquests mitjans contribueixin a la creació a un imaginari nacional comú. Perquè l'espai nacional de comunicació no és només una qüestió lingüística sinó també, i sobretot, de continguts, ja que un determinat mitjà en català augmentarà la seva audiència i, per tant, reforçarà aquest espai si reflecteix la realitat de tot el país.