Entrevista a ex-militant del MIL

Fou membre del MIL i de l´OLLA. És historiador, escriptor i guionista de cinema. Entre els seus llibres cal destacar, Anarquisme i Alliberament Nacional, el Llamp 1987, escrit amb altres companys; La Primera Guerra Mundial (L´enfrontament de les potències imperialistes), Edicions Graó 1989, i Antologia poètica popular a la memòria de Salvador Puig Antich, el 1996. També ha publicat articles en més de 50 mitjans escrits com El Punt, Sapiens, Egin, Gara o Altres Nacions. Té un estudi inèdit "El MIL i el Moviment Obrer Autònom" i en els darrers anys ha publicat articles sobre el MIL i Puig Antich, com "Salvador Puig Antich, trenta dos anys després", publicat a El Punt el 2006. Explica la manipulació històrica que es fa amb Puig Antich i tot el moviment anticapitalista d´aquells anys. Com a guionista de televisió, ha realitzat el documental Maquis de Catalunya (set capítols que passen entre el 1939 i 1963) per TVE-2 Catalunya, el 1988 i 1989. Ha realitzat exposicions històriques com Les col·lectivitzacions a Catalunya, 1936-39 (UCE, Prada de Conflent, 1983) o El Maquis als Països Catalans 1939-1963 (Santa Coloma de Gramenet, 1984). És professor, traductor i ha col·laborat com a articulista.

Durant el franquisme es produeix un procés d´ofensiva de la classe obrera catalana. Hi ha una progressiva radicalització del moviment obrer basat en l´autonomia, l´assemblearisme i practiques de caire anticapitalista, enfrontant-se a l´hegemonia del PSUC i d´altres grupuscles trotskistes i maoistes que operaven a CCOO, amb l´objectiu de dirigir i controlar els obrers. Com a conseqüència de la creixent conscienciació de la classe obrera, aguditzada per la brutal repressió policial, a partir del 1968, es creen a algunes fabriques comitès d´autodefensa, que proliferen en els comitès de fàbrica, amb de legats revocables. Gràcies a l´ofensiva del moviment obrer, també era ben present en la lluita als barris. Es produeixen importants vagues com la d´Harry Walker (desembre de 1970 al gener de 1971),la de la SEAT, el 71 amb un company mort, la de la Tèrmica, a Sant Adrià del Besòs, el 1973, on els obrers s´enfronten amb les forces policials i on també hi ha un mort. S´aguditza la violència obrera, la lluita de classes. Així, a principis dels 70 naix el MIL, per donar suport a tot aquest moviment autònom i anticapitalista.

En primer lloc el MIL, neix i és una conseqüència de les lluites autònomes, antiautoritaries, i de caràcter anticapitalista del moviment obrer a Catalunya. Tots aquests avenços del moviment real de la classe obrera s´assumeixen i es potencien pel MIL, contribueix a la crítica del sectarisme militant i reforça la pràctica antiautoritària i autogestionària.Pel que fa a les aportacions del MIL, cal destacar la influència reflectida en el seu antiatoritarisme el maig del 68. Les aportacions del situacionisme amb la crítica de la vida quotidiana, la recuperació del marxisme antiautoritari i antiestatista d´entre guerres i sobre tot la influència de les lluites autònomes i vagues salvatges europees d´inicis dels 70.

Es dissol a l´agost de 1973, quan detenen Salvador Puig Antich i els altres. El MIL era un moviment de suport antiautoritari i autònom. Era contrari també al leninisme i a la concepció d´avantguarda revolucionària i del partit dirigent. Partia d´una filosofia organitzativa des de la mateixa classe obrera. Aquest antiautoritarisme s´oposa l´existència de diferents formes organitzatives del moviment obrer amb funcions separades (partit - sindicat), sense dirigents ni dirigits. La història ha demostrat que l´existència d´organitzacions permanents ha estat nefasta per al moviment obrer. Per tant, el MIL, amb les expropiacions per ajudar el moviment obrer es converteix en una organització políticomilitar al marge del moviment obrer, on només una elit s´especialitza en aquest tipus d´accions. Aquest fet entra en contradicció amb la seua ideologia; teoria i pràctica no coincideixen. Per tant es dissol, per continuar en el moviment real.

El MIL recupera experiències europees de lluites autònomes, com les vagues salvatges de la Llombardia i el Piemont, on els treballadors deixen al marge els sindicats. Pel que fa a la seua pràctica, el MIL té com a referent el marxisme antiautoritari i el moviment llibertari. Mai van ser motiu d´enfrontament, ja que el més important, allò que ens unia a tots era l´acció revolucionaria.

A principis dels 60 el moviment llibertari era gairebé inexistent organitzativament. El MIL era antisindicalista i, per tant, contrari a la CNT. Se´ls criticava la seua burocratització ideològica, la incapacitat de fer autocrítica sobre la Guerra del 36 i la postura a l´exili. La CNT era incapaç d´adaptar-se a les circumstàncies històriques de la classe treballadora d´aquell moment. La direcció de la CNT a l´exili es negà rotundament a col·laborar o potenciar les accions del MIL. Això contrasta amb la col·laboració de militants anarquistes de l´exili francès, que fins i tot van proporcionar les primeres armes al MIL.

Pel que fa al moviment antifranquista català hi havia dos bàndols clarament diferenciats. L´hegemònic, l´Assemblea de Catalunya, on s´enquadraven la majoria de partits que treballaven per la reforma, on PSUC - PCE era la força predominant, no per un canvi revolucionari. I el sector minoritari, que creixia cada cop més, representat pel moviment obrer autònom i anticapitalista. En formaven part els Grups Obrers Autònoms i plataformes anticapitalistes que donaven suport al MIL, diversos grups autònoms i revolucionaris.

Per entrar a la Unió Europea, calia maquillar la dictadura en un procés democràtic. El PCE li interessava assolir quotes de poder en el sistema. En aquest procés de "normalització democràtica", coincideixen els interessos dels feixistes, els demòcrates i els capitalistes. Es produeix un pacte entre uns i altres amb l´objectiu de "repartir-se el pastís". El franquisme accepta la democràcia i els demòcrates no posen en qüestió les arrels de dominació socioeconòmiques del franquisme. D´altra banda es produeix una intensa repressió cap als moviments autònoms, l´Assemblea de Catalunya no fa res per evitar l´execució de Puig Antich. En tot aquest procés el PSUC acaba amb les lluites més radicals del moviment obrer i veïnal de mitjan i finals dels 70. El 1982, el PSOE engega tota una política repressiva de desmobilització i destrucció de les conquestes socials i laborals.

La democràcia és la nova forma del capital. El veritable canvi esdevindrà amb una transformació social radical, cal acabar amb el treball assalariat i això serà possible amb una lluita basada en la teoria i la pràctica anticapitalista. Actualment es parteix de zero. Les noves generacions nascudes fora del franquisme, s´adonen que la democràcia és falsa, que és una trampa. El jovent es troba immers en una situació d´explotació laboral i de control ideològic. La situació actual és diferent però més dura que l´anterior. Aquesta explotació i opressió tan extrema produirà una radicalització de les lluites i un aprofundiment de la consciència de classe. Tanmateix la situació s´ha clarificat òbviament. Els que ara s´enfronten d´una manera conseqüent i directa,ho fan des de posicions cada cop més autoorganitzatives autogestionàries i anticapitalistes. A nivell mundial, el capitalisme també s´ha fet molt més agressiu i, per tant, també comença a aparèixer una certa oposició. Cal ampliar la base de lluita popular, que la gent participe activament en les petites lluites. La gent ha de veure que aquest sistema no és invencible. I qualsevol lluita, encara que es perda, és important. D´altra banda és molt important que sectors de l´independentisme, abans fortament marcats per un marxisme i un leninisme doctrinaris, han confluït amb sectors del moviment llibertari, en lluites concretes. Es va trencat amb els prejudicis ideològics heretats i això a l´Estat no li fa gens ni mica de gràcia.