La xarxa d´Al-Qaeda, avui (1a part)

D’aquesta manera, els activistes obliguen els Estats Units a fer un esforç suplementari de desplegament de forces en un nou i immens entorn, tot just en el moment on són públiques i notòries les dificultats d’augmentar el nombre de personal militar en zones de conflicte desfermat com són els casos d’Iraq i Afganistan.

D’ençà el 2003, els Estats Units són cada cop més conscients de la rellevància d’aquesta àrea geogràfica en particular, i de tot el continent africà, en general. Ho demostren algunes de les darreres polítiques que han portat a terme en la regió, tals com la Iniciativa del Pan-Sahel (2003-2004), que tractà de coordinar les forces de seguretat de Mauritània, Mali, Niger i el Txad per combatre els moviments islamistes; la Iniciativa Contraterrorisme del Trans-Sahara (2005), finançada amb més de 500 milions de dolars, i que afecta a la pràctica totalitat de països esmentats més amunt, tret de Líbia; la Operació d’entrenament Flintlock realitzada el mateix 2005, i que contemplà llavors el major desplegament de tropes americanes a l’Àfrica des de la Segona Guerra Mundial, i més recentment, la decisió de formar l’USAFRICOM (2007), és a dir, un nou alt comandament militar americà que tindrà sota la seva jurisdicció tot el continent americà, tret d’Egipte, i que es considera que serà plenament operatiu el mes de setembre del 2008.

ornant, però, a la xarxa Al-Qaeda, la seva presència a la zona, i més concretament al Magrib, es canalitza a través d’organitzacions locals, però que cada cop més assumeixen plantejaments pan-islamistes, en detriment dels exclusivament domèstics, si bé aquests no són abandonats del tot. Dues organitzacions associades a al-Qaeda són l’algerià Grup Salafista del Predicament i el Combat (GSPC) i el Grup Islàmic Combatent Marroquí (GICM). També cal esmentar l’existència del Front Islàmic de Tunísia (FIT) i del Grup Islàmic de Combat Libi (GICL). D’aquests dos últims, se sap que el primer ha rebut ajuda del GSPC, mentre que el segon, segons algunes fonts, nega qualsevol vinculació amb Al-Qaeda i, a diferència de la resta, mena una lluita circumscrita a l’àmbit domèstic que té per objectiu fonamental enderrocar el govern titella, de Muammar al-Gaddafi.

Val a dir que, després d’une fracassades negociacions de fusió, sembla haver-se establert una competència aferrissada entre el GSPC i el GICM per tal d’esdevenir l’interlocutor regional amb les instàncies supremes d’Al-Qaeda. En aquest sentit, el GICM emfasitza la densa xarxa d’activistes potencials que ha bastit en els darrers anys a Europa, a més a més dels seus propis membres al Marroc. No debades, membres del GICM o propers van prendre part en els atemptats de Madrid (Espanya) del 2004.

Per igualar o superar l’aposta dels marroquins, el GSPC va anunciar el 26 de gener passat, que canviava de nom, i passava a anomenar-se Al-Qaeda al Magrib Islàmic (AQMI). Per confirmar el seu canvi d’estratègia de lluita, aquest grup, amb anterioritat a les mortíferes accions a Alger, de la setmana passada, va protagonitzar atacs contra vehicles d’una empresa americana i d’una de russa, que treballaven en el sector de l’energia, alhora que feia una crida a tots els algerians a allunyar-se dels estrangers croats (cristians) residents al país. També cal destacar el fet que les seves actuacions han superat els límits territorials algerians: a més de la ja esmentada ajuda als islamistes de Tunísia, el GSPC-AQMI, sembla trobar-se rere els atacs a instal.lacions militars a Mauritània, amb una voluntat clara d’expandir-se per la regió. Cal tenir en compte que es considera que el grup algerià té el seu quarter general i els seus principals camps d’entrenament en el desert del Sahel, és a dir, clarament en la part més meridional del país, fronterera a més de Mauritània, amb Mali i Niger. Per la seva banda, i a l’igual que el GICM, també se suposa que compta amb xarxes de base que recluten joves algerians a Europa, principalment, a França.

En definitiva, sembla consolidar-se l’aposta per la lluita global feta pels dirigents d’Al-Qaeda. Una lluita que aniria des del Marroc fins a les Filipines –amb l’afegit d’una possible extensió cap Al-Andalus, la Xina i els nous estats asiàtics sorgits de l’enfonsament de l’antiga URSS. Es dibuixa, així un escenari davant el qual, difícilment els Estats Units poden fer front, tenint present que cada cop és més intensa l’oposició interna, a continuar la guerra en els dos fronts actualment calents: l’Afganistan i, per descomptat, l’Iraq. En seguirem parlant

Josep Sort