Les eleccions municipals, forals i al Parlament de Nafarroa, així com els pactes postelectorals, han visualitzat nous escenaris que poden ajudar a interpretar el marc on es desenvoluparà la política basca en els propers anys; i han suposat, al marge de les interessades valoracions de cada actor polític, un canvi en la correlació de forces que es pot accentuar en els propers anys. L’esquerra abertzale, després de veure com li anul·laven gairebé 400 candidatures –les d’Abertzale Sozialistak i més de la meitat d’ANV– va concórrer amb la càrrega del dèficit democràtic que suposa tenir unes llistes legals a uns municipis i il·legals a d’altres, validades en algunes circumscripcions, les menys, de les Juntes Generals, i anul·lades en la majoria. Tot i així, i per damunt del boicot sofert per part dels mitjans, públics i privats, la històrica formació independentista va aconseguir 187.000 vots, essent la força més votada a més de seixanta localitats, algunes d’elles per primera vegada a la seua història, com Urretxu, Soraluze, Bergara, Aramaio, Urkabustaiz, Izurtza, Ubidea o Nabaskoze. Així mateix, va “recuperar” feus històrics com Oiartzun, Pasaia, Hernani, Arrasate, Leitza, Elorrio i Bera entre altres. A més a més, ANV va ser majoritària a moltes localitats on les seues candidatures havien estat il·legalitzades, amb Ondarroa com a exemple més palmari. En aquesta localitat costera de 10.000 habitants, les llistes de l’esquerra abertzale aconseguiren la majoria absoluta. Després dels comicis, ANV ha reclamat a la resta de partits que no assumeixin els càrrecs que no els corresponen –77 regidors no ho han fet– i alguns consistoris, com el de la citada Ondarroa, no s’han constituït Els pactes postelectorals, així mateix, han possibilitat que entre ANV i EA, o altres grups polítics, hagin desallotjat al PNB de consistoris que semblaven “propietat” de la formació jeltzale, com Igorre, Azpeitia i Zumaia. A les Juntes Generals, els resultats d’ANV han estat igualment òptims, han aconseguit junters allà on han pogut concórrer legalment, especialment a Araba, on han assolit cotes properes al sostre històric de l’esquerra abertzale. A Gipuzkoa, tot i ser il·legals les seues llistes a totes les circumscripcions, ANV ha estat la segona força, a poca distància del PSE i per damunt del PNB. Abans de concloure amb ANV, s’ha de destacar que allà on han pogut concórrer legalment, els vots aconseguits han estat un 20 % més nombrosos que on les seues candidatures havien estat anul·lades. Una extrapolació d’aquestes dades situa per damunt dels 220.000 el nombre de vots que hagueren assolit en cas d’igualtat de condicions amb la resta i al marge del citat boicot mediàtic. Aquesta dada, que reflecteix una evolució ascendent del vot independentista, pot servir com a element explicatiu de l’actuació del PNB davant les eleccions i, igualment, davant del procés de resolució del conflicte. Perquè, quins resultats haguera obtingut l’esquerra independentista basca a un escenari on el procés resolutiu haguera avançat en sentit positiu? El PNB, immers en una batalla cainita entre Imaz i Egibar, ha tocat sòl electoral, amb a penes 300.000 vots i amb la pèrdua de la majoria de municipis, comarques i províncies on fins ara els seu lideratge era inqüestionable. Una pèrdua de pes de la que s’ha valgut el PSE, amb uns bons resultats –com a Gasteiz i Gipuzkoa com a exemples– per a postular-se com a alternativa per a un proper govern autonòmic. EA, per la seua banda, sobreviu a dures penes, amb poc més de 70.000 vots, i Ezker Batu-Aralar en coalició, han sumat menys vots que per separat. El partit de Patxi Zabaleta ha esdevingut una força residual a la CAV, mentre que a Nafarroa apareix difuminat a Nafarroa Bai. Aquesta coalició, per la seua part, va irrompre amb força amb un missatge de canvi i afavorit per la anul·lació de les llistes d’ANV, encara que gran part del seu electorat, ansiós per perdre de vista a Miguel Sanz, comença a mostrar el seu descontent davant els moviments postelectorals, en els quals Nafarroa Bai apareix com a comparsa del PSN. |
Home
Archive for
de juny 2007
|
per Gemma Galdon Clavell (investigadora del TNI)
L'autora analitza el model de ciutat proposat per Portabella, argument emprat per justificar el trencament del tripartit a Barcelona.
Quan aquestes línies es publiquin, l’ona expansiva de la decisió d’ERC d’abandonar el tripartit encara alimentarà comentaris, anàlisis polítiques i tertúlies. Per alguns, una jugada mestra; per d’altres, una irresponsabilitat. Des de la perspectiva que dona la mirada des de 2.000 quilòmetres de distància, però, sembla més una presa de pèl, sobretot per un dels principals arguments utilitzats: la crítica al “model de ciutat”.
Quin model de ciutat ha plantejat ERC durant els darrers 8 anys al consistori? En temes d’ecologia, qualitat de vida, ocupació i turisme, la pràctica política recent de la formació liderada per Jordi Portabella presenta poques alternatives i moltes actuacions més que qüestionables des d’una perspectiva progressista i alternativa. Tampoc a nivell d’organització interna podem aprendre massa lliçons d’horitzontalitat i treball en equip d’una formació que ha treballat sempre amb un únic cap visible –d’aquí que la crítica plantejada en aquest article estigui també altament personalitzada.
Ara que la ciutat ja està saturada de turistes, ara que ja hem convertit Barcelona en una ciutat de serveis que es ven com “la millor botiga del món”, ara que la ocupació ja s’ha precaritzat al màxim, el responsable de Turisme, Promoció Econòmica, Ocupació i Qualitat de Vida del consistori es despenja denunciant el “model de ciutat” dels seus socis de govern durant les darreres legislatures.
Preus i sous
El Jordi Portabella que avui denuncia l’encariment dels preus deia a El Mundo fa només 6 mesos que “No és que Barcelona sigui una ciutat cara, el problema és que a Catalunya s’estan aplicant augments salarials en funció de l’IPC espanyol que sempre és inferior al què es registra a Catalunya (…). Si ens fixem en l’àmbit europeu, Barcelona no pot considerar-se una ciutat cara.” (El Mundo, 7/11/06).
El mateix Portabella que ara oneja la bandera dels precaris s’ha passejat per mig món venent els “salaris competitius” i “moderats” de Barcelona per fomentar la inversió estrangera (Foreign Direct Investment, 1/8/05; www.bcn.es, 6/2/07)
Model turístic
Després d’anys d’insistir en la necessitat de que Barcelona aculli més i més turistes i construeixi més i més hotels, ara Jordi Portabella planteja la necessitat d’escoltar també als ciutadans en una mena de pacte “turista-ciutadà”. Però, si veritablement el model de ciutat d’ERC a Barcelona passa pel foment del respecte mutu, per què totes les esmenes dels republicans a l’ordenança cívica es varen concentrar en “eliminar l’estigmatització del turisme” i “suprimir la referència específica [als turistes] com a col·lectiu susceptible de conductes incíviques”? (www.jodiportabella.cat, 9/11/05). Quines accions concretes ha dut a terme ERC al consistori per a assegurar una millor relació ciutadà-turista? Quines són les obligacions dels visitants en el model de ciutat d’en Portabella?
Igualment, quina Barcelona és la que medeix el creixement del turisme “cultural” en nombre de visites a la Sagrada Família (Actualidad24horas, 10/8/05), mentre planteja que els artistes de la desallotjada Makabra no poden “imposar una actitud” i han de solucionar el seu “problema” a través de la sol.licitud formal d’un espai a l’Ajuntament per tal de realitzar-hi les seves activitats? (www.jordiportabella.cat, 4/12/06). La cultura com a espectacle turístic i la burocratització de la resposta a les iniciatives ciutadanes no semblen una alternativa massa radical al model de ciutat socialista.
Bicis i avions
La Barcelona de Jordi Portabella vol ser, també, segons diu, una Barcelona verda. Per això un dels objectius principals d’ERC durant els darrers anys ha estat la promoció de la bicicleta com a mitjà de transport per tal de reduir les emissions de CO2. La pregunta que s’imposa, però, és: quants viatges haurà de fer en bicicleta un ciutadà mig per compensar les emissions de CO2 dels vols de baix cost que Portabella ha defensat i promogut com a responsable de Promoció Econòmica? Quin sentit té fomentar la bicicleta i l’ús de l’avió alhora si el que es persegueix és la millora del medi ambient?
Fent un repàs a la pràctica política d’ERC al consistori durant els darrers anys, l’únic model que sembla desprendre-se’n és el de la contradicció, el personalisme i la manca d’alternatives. És indubtable que Barcelona té problemes urgentíssims, i que l’actuació del tripartit fa plorar, però el que la ciutat, els ciutadans i ciutadanes i l’esquerra necessita són idees, principis, conviccions polítiques i programes per a dur-les a terme, no cops d’efecte.
En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la Incerta Glòria, Joan Sales ja insinuava que si el diari dels catalanets escrit en castellà no existís, Catalunya faria temps que seria una nació sobirana.
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?
John Reed
Deu dies que sacsejaren el món
Prefaci
AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més que un relat detallat de la Revolució de Novembre, quan els bolxevics, al front dels treballadors i dels soldats, prenguerem el poder estatal de Rússia i el traspassaren a les mans dels soviets.
Naturalment la major part està dedicada al "Petrograd Roig", la capital i el cor de la insurrecció. Però cal que el lector tingui clar que el que passava a Petrograd es duplicava gairebé exactament, amb major o menor intensitat i en diferents períodes de temps, per tot Rússia.
En aquest llibre, el primer d'uns quants que estic escrivint, m'he de cenyir a una crònica d'aquells esdeveniments que vaig observar i experimentar personalment, i en els basats en testimonis fiables; la precedeixen dos capítols que resumeixen breument els antecedents i les causes de la Revolució de Novembre. Sóc conscient que aquests dos capítols són de difícil lectura, però són essencials per entendre el que segueix.
De la ment del lector hi sortiran moltes preguntes. Què és el bolxevisme? Quina mena d'estructura governamental establiren els bolxevics? Si els bolxevics defensaven l'Assemblea Constituent abans de la Revolució de Novembre, perquè la dissolgueren per la força de les armes després? I si els burgesos s'oposaven a l'Assemblea Constituent fins que va fer patent el perill del bolxevisme, per què la defensaren després?
Aquestes i moltes altres preguntes no es poden respondre aquí. En un proper volum, “Kornilov a Brest-Litovsk,” narro el curs de la Revolució fins a la pau alemanya, incloent-la. Allà explico l'origen i les funcions de les organitzacions revolucionàries, l'evolució del sentiment popular, la dissolució de l'Assemblea Constituent, l'estructura de l'estat soviètic, i el decurs i la conclusió de les negociacions de Brest-Litovsk.
En considerar l'ascens dels bolxevics és necessari comprendre que la vida econòmica russa i l'exèrcit rus no es desorganitzaren el 7 de novembre de 1917 sinó molts mesos abans, com el resultat lògic d'un procés que s'inicià tant aviat com el 1915. Els reaccionaris corruptes que controlaven la cort de tsar deliberadament van decidir enfonsar Rússia per tal de fer una pau separada amb Alemanya. La manca d'armes en el front, que havia provocat la gran retirada de l'estiu de 1915, la manca de menjar per l'exèrcit i les grans ciutats, la bancarrota de les manufactures i dels transports el 1916- tot això que ara coneixem com a part d'una gegantina campanya de sabotatge. Això fou aturat just a temps per la Revolució de Març.
Durant els primers mesos del nou règim, malgrat la confusió originada per una gran revolució que portava una llibertat sobtada a 160 milions de les persones més oprimides del món, tant la situació interna com el poder de combat de l'exèrcit millorarem veritablement.
Però la “lluna de mel” fou curta. Les classes propietàries volien simplement una revolució política, que agafaria el poder del tsar per quedar-se'l. Volien que Rússia fos una república constitucional, com França o els Estats Units; o una monarquia constitucional, com Anglaterra. D'altra banda, les masses populars volien una democràcia industrial i agrària real.
William English Walling, al seu llibre, “El missatge de Rússia”, un relat de la Revolució de 1905, descriu molt bé la mentalitat dels obrers russos, que més tard recolzarien el bolxevisme gairebé unànimament:
Van veure (els treballadors) que fins i tot sota un govern lliure era possible que, si queia a les mans d'altres classes socials, continuarien passant gana.
El treballador rus és revolucionari, però no és ni violent, ni dogmà0tic, ni mancat d'intel·ligè8ncia. Està llest per anar a les barricades, però les ha estudiat, i a diferència dels altres treballadors del món les ha après a partir de l'experiència real. Està preparat i disposat per lluitar contra el seu opressor, la classe capitalista, fins al final. Però no ignora l'existència d'altres classes. Simplement demana a les altres classes de quin costat es posaran en el violent conflicte que s'apropa.
Tots ells (els obrers) estarien d'acord en què les nostres (americanes) institucions polítiques són preferibles a les seves, però no frissen per canviar un dèspota per un altre (és a dir, la classe capitalista)...
Els treballadors de Rússia no han estat abatuts, executats a centenars a Moscou, Riga i Odessa, empresonats a milers a qualsevol presó russa, i desterrats als deserts i a les regions àrtiques, a canvi dels dubtosos privilegis dels treballadors de Goldfields i Cripple Creek.
I així es desenvolupava a Rússia, al mig d'una guerra estrangera, la Revolució Social al davant de la Revolució Política, que culminaria en el triomf bolxevic.
El senyor A. J. Sack, director en aquest país de l'Oficina Russa d'Informació, que s'oposa al govern soviètic, té això dit al seu llibre, “El naixement de la democràcia russa”:
Els bolxevics organitzaren el seu propi gabinet, amb Nicolaj Lenin com a primer ministre. La inevitabilitat de la seva arribada al poder es va fer evident quasi immediatament després de la Revolució de Març. La història dels bolxevics després de la revolució, és la història del seu creixement continu….
Els estrangers, i especialment els americans, remarquen tot sovint la “ignorància” dels obrers russos. És cert que els hi manca l'experiència política dels pobles d'Occident, però estaven ben ensinistrats en l'organització voluntària. El 1917 hi havia més de 12 milions de membres de societats cooperatives de consum a Rússia; i els propis soviets són una meravellosa demostració del seu geni organitzatiu. Encara més, no hi ha probablement cap altre poble del món tant ben educat en la teoria socialista i en la seva aplicació pràctica.
William English Walling els caracteritza així:
La majoria dels treballadors russos saben llegir i escriure. Durant tants anys el país ha viscut una situació tant turbulenta que no sols han aconseguit el lideratges dels individus més intel·ligents entre ells, sinó a més una classe revolucionària educada per igual, que han transformat als treballadors amb les seves idees per la regeneració política i social de Rússia...
Molts escriptors justifiquen la seva hostilitat al govern soviètic tot argumentat que la darrera fase de la Revolució Russa fou simplement una lluita dels elements “respectables&148 contra els atacs brutals dels bolxevisme. Però, foren les classes propietàries les qui en adonar-se del poder creixent de les organitzacions revolucionàries populars, decidiren destruir-les i aturar la revolució. Per a fer-ho les classes propietàries recorreren finalment a mesures desesperades. Per tal d'afonar el ministeri Kerensky i els soviets, es desorganitzà el transport i es provocaren problemes interns; per tal d'aplastar els Comitès de fàbriques i tallers, es derribaren fàbriques, i es desviaren combustibles i matèries primeres; per trencar els comitès d'exèrcit al front, es restaurà la pena capital i es van amanyar derrotes militars.
Tot això fou un combustible excel·lent pel foc bolxevic. Els bolxevics replicaren amb la crida a la guerra de classes, i amb l'afirmació de la supremacia dels soviets.
Entre aquests dos extrems, i les altres faccions que de tot cor o de mig cor els recolzaven, hi havia els anomentats socialistes “moderats”, els menxevics i els socialrevolucionaris, i diversos partits menors. Aquests grups també eren atacats per les classes propietàries, però el seu poder de resistència quedà lisiat per les seves teories.
A grans trets, els menxevics i els socialrevolucionaris creien que Rússia no estava madura econòmicament per a una revolució social-que només era possible una revolució política. Segons el seu parer, les masses russes no estaven prou educades per a prendre el poder; qualsevol intent de fer-ho comportaria inevitablement una reacció, mitjançant un grapat d'oportunistes sense escrúpols restaurarien l'antic règim. I això originà que quan es forçà als socialistes "moderats" a assumir el poder, els hi va saber greu utilitzar-lo.
Creien que Rússia havia de passar a través dels estadis polítics i econòmics coneguts a l'Europa Occidental, i emergir finalment, amb la resta del món, en un socialisme madur. Naturalment, doncs, coincidien amb les classes propietàries en què Rússia havia de ser primer un estat parlamentari-si bé amb algunes millores en relació a les democràcies occidentals. Com a conseqüència, insistien en la col·laboració amb les classes propietàries en el govern.
Entre això i recolzar-les hi havia un pas ben petit. Els socialistes “moderats” necessitaven la burgesia. Però la burgesia no necessitava els socialistes “moderats”. Això provocà que els ministres socialistes es veiessin obligats a cedir, de mica en mica, en tot el seu programa, alhora que les classes propietàries es feien com més anava més insistents.
I finalment, quan els bolxevics turbaren tot aquest fosc compromís, els menxevics i els socialrevolucionaris es trobaren lluitant al costat de les classes propietàries... En gairebé qualsevol país del món actual es pot veure aquest mateix fenòmen.
Instead of being a destructive force, it seems to me that the Bolsheviki were the only party in Russia with a constructive program and the power to impose it on the country. If they had not succeeded to the Government when they did, there is little doubt in my mind that the armies of Imperial Germany would have been in Petrograd and Moscow in December, and Russia would again be ridden by a Tsar….
En lloc de ser una força destructiva, em sembla que els bolxevics eren l'únic partit de Rússia amb un programa constructiu i amb la capacitat per imposar-lo al país. Si no haguessin aconseguit el govern quan ho feren, tinc poc dubtes de què els exèrcits de l'Alemanya imperial haurien estat a Petrograd i a Moscou el desembre, i que Rússia de nou hauria estat dominada per un tsar.
Encara està de moda, després de tot un any de govern soviètic, parlar de la insurrecció bolxevic com una &147aventura&148. I en fou aventura, i una de les més meravelloses en les que s'hagi embarcat la humanitat, portant al front de la història a les masses treballadores, i aposant-ho tot als seus grans i simples dessitjos. Ja s'havia arrencat la maquinària per la qual la terra de les grans propietats es podria distribuir entre els camperols. Hi havia els comitès de fàbriques i tallers per posar en marxa el control obrer sobre la indústria. En tot poble, vila, ciutat, districte i província hi havia representants dels soviets d'obrers, soldats i camperols, preparats per assumir la tasca de l'administració local.
Pensi el que pensi un sobre el bolxevisme, és innegable que la Revolució Russa és un dels grans esdeveniments de la història humana, i que l'ascens dels bolxevics és un fenòmen d'importància mundial. Així com els historiadors estudien els documents dels detalls més menuts de la història de la Comuna de París, de la mateixa forma voldran conèixer el que succeí a Petrograd el novembre de 1917, l'esperit que animà al poble, i sobre l'aspecte, les paraules i els actes dels dirigents. És des d'aquesta perspectiva que he escrit aquest llibre.
Durant la lluita les meves simpaties no eren neutrals. Però en relatar la història d'aquells grans dies, he provat de veure els esdeveniments sota la mirada d'un reporter conscient i interessat en trobar la veritat.
J. R.
Nova York, 1 de gener de 1919.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
.