per August Gil Matamala
(Advocat del Col·legi de Barcelona i expresident de AED)

El jurista català August Gil Matamala denuncia la politització que el Dret està patint a nivell europeu i, molt especialment, en l'Estat espanyol. L'última actuació de Garzón és un cas paradigmàtic referent a això. Gil realitza una anàlisi d'aquest cas des d'un punt de vista jurídic, però sobretot desenvolupa la seva crítica des d'un perspectiva profundament democràtica.

La història recent d'Euskal Herria ens recorda el relat homèric del vel de Penèlope: el teixit de dia era destejido a la nit, una vegada i una altra. Com en un enervant joc de l'oca, quan sembla que s'albira la solució del conflicte polític basc, ens trobem de nou en la casella de sortida.

Des de Catalunya, l'últim i frustrat procés de pacificació va ser seguit amb gran interès. Determinades forces polítiques, sectors professionals progressistes, nombroses organitzacions i plataformes cíviques es van involucrar activament en suport del procés de negociació. La ruptura del mateix i l'actual situació de empasse polític -més aviat de podriment polític-, caracteritzat per l'explícita voluntat dels poders de l'estat d'aniquilar per la via repressiva qualsevol expressió política de l'esquerra abertzale, han provocat en aquests mateixos sectors simpatitzants amb la causa nacional basca un estat de frustració i perplexitat tan acusats que, pel que sembla, els impedeix reaccionar davant la imparable escalada repressiva. Per a no parlar del silenci de l'esquerra progressista espanyola -si és que existeix encara-, anestesiada pel mantra «Constitució, Constitució i Constitució», i repetit per Donya M. Teresa Fernández de la Vega, en el seu paper de sacerdotessa d'uns renovats «Principis Fonamentals del Moviment Nacional».

No obstant això, des de la posició d'un jurista, observador extern, resulta impossible deixar passar sense comentari l'última operació Garzón, amb la detenció de 23 membres de Batasuna, tant per l'escàndol del fet en si -enviar a la presó als participants en una reunió política- com perquè constituïx un pas més en el procés de judicialització de la política que venim denunciant des de fa temps. En sentit general, ens fa l'efecte d'assistir a un forcejament entre el poder judicial i el poder executiu pel control de l'estat, del que deriva la incidència creixent del judicial sobre la societat, correlatiu a la pèrdua d'influència de la política. ALS ulls dels ciutadans el judicial apareix cada vegada més com el principal regulador de la vida social. L'imaginari col·lectiu es desinteressa dels debats ideològics i troba el seu aliment preferent en la crònica judicial, que envaïx l'espai informatiu de la premsa i la televisió. La vida política segueix el ritme dels processos, els sumaris i les decisions judicials. Paral·lelament a la pèrdua de capacitat de la política per a actuar sobre la societat, el poder judicial abandona el paper que té reconegut en una societat democràtica, és a dir, la seva dimensió estrictament jurisdiccional. Traint la seva posició d'àrbitre, de tercer imparcial, la funció del qual és la d'enunciar el dret en les situacions de conflicte entre parts, el jutge passa a convertir-se en agent polític directe, que se situa i s'interfereix en el centre del debat i condiciona amb les seves decisions el desenvolupament de la vida política.

El fenomen és europeu, però adquireix proporcions alarmants en l'Estat espanyol, on la politització de les instàncies judicials és transparent, i la progressiva judicialització de la política -procés del 11-M, procés 18/98, imputació del lehendakari, recursos contra el Estatut de Catalunya, etc.- ha arribat a en l'últim any cotes tals que permeten afirmar que els veritables centres de decisió dels quals depèn la vida política d'aquest país es troben avui en l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional.

En aquest sentit, l'acte del jutge Garzón de 7 d'octubre de 2007 és un exemple de manual de substitució del jurídic pel polític. En aquest acte el titular del Jutjat Central d'Instrucció nº 5 envia a presó o imposa mesures cautelars a un col·lectiu de membres de Batasuna als quals prèviament ha imputat -acte de 4 d'octubre- un suposat delicte d'integració en organització terrorista. El més notable de la resolució judicial és la total absència d'argumentació jurídica que justifiqui una mesura de tal gravetat. Aparentment, el jutge Garzón no s'entreté en tals minúcies, ja que disposa de l'argument definitiu i inapel·lable: Batasuna és igual a ETA, tal com ell mateix va descobrir en un moment d'il·luminació, i, per tant, qualsevol actuació mentre que membre de Batasuna, encara que sigui en el legítim exercici pacífic dels drets fonamentals de reunió, expressió, manifestació o associació política, es converteixen en prova suficient de la comissió d'un delicte dels articles 515.2 i 516.2 del Codi Penal. Com es desprèn del mateix acte, Garzón sembla estar a punt d'arribar a altra revelació: no només Batasuna sinó tot l'espai polític de l'esquerra abertzale és ja o està destinat a ésser ETA, segons la seva teoria que «l'entramat terrorista liderat per ETA actua amb vocació fagocitadora i depredadora de tot l'espectre conegut com esquerra abertzale», espai que Batasuna «sense cap dubte ha procurat i procura instrumentalitzar i aprofitar per a instal·lar-se en ell». La conclusió de l'argument és -seguint la cita literal- «aquesta tendència expansiva de Batasuna sota els auspicis d'ETA és evident i pot produir efectes en altres organitzacions a les quals eventualment pot colonitzar i respecte de les quals podrà actuar-se, si escau, en el moment que hagi indicis bastants per a això, però no abans».

Convertit doncs en analista polític, el jutge d'instrucció es permet valorar les intencions presents i futures d'un col·lectiu polític, així com postular la inevitable criminalització d'una opció política de la qual es reclama gairebé el vint per cent de la societat basca. Però on s'aprecia més clarament la politització de la decisió judicial és precisament quan intenta sortir al pas de la previsible crítica d'oportunisme referida a l'actuació que analitzem. El jutge es veu en la necessitat de justificar per quina s'actua ara penalment amb motiu d'una reunió d'un partit il·legalitzat, quan aquest mateix tipus de reunions orgàniques i tota classe d'expressions polítiques d'aquesta mateixa organització ja il·legalitzada no només es van consentir, sinó que es van autoritzar expressament (acte de Garzón de 5 de juliol de 2006) durant la vigència de la treva. Després de negar, amb escassa convicció, haver actuat sota criteris d'oportunitat, l'acte desenvolupa una innovadora teoria segons la qual una mateixa conducta pot ser o no constitutiva de delicte segons el moment i el context polític que es produïx i la seva funcionalitat en relació a una determinada estratègia política. De nou, i desbordant àmpliament les competències del jutge d'instrucció, Garzón s'atribuïx la facultat de valorar en termes estrictament polítics el procés de negociació i la ruptura de la treva per ETA, i de definir a cada moment els objectius estratègics de Batasuna, pressuposant apriorísticament un canvi radical en els seus plantejaments, des del seu notori posicionament actiu a favor de la fi de la violència fins a prendre l'opció de «coadjuvar renovadament a la consecució de les fins de l'organització terrorista per mitjà del recurs a la violència».

Una societat democràtica no hauria de consentir per més temps que un poder judicial, imbuït d'un paper messiànic d'últim defensor de les essències pàtries i dels valors constitutius de la civilització occidental, condicioni amb les seves retorçades interpretacions de la legalitat penal el lliure desenvolupament de la voluntat popular i de totes les seves expressions polítiques, pacífica i democràticament defensades.