El diner ocult

Escrit per Richard Wolff

Les recents revelacions sobre el diner ocult fetes pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ) han avergonyit governs, grans i petits, i ensenyat les misèries de moltes empreses i individus rics. Han fet servir llocs com Lichtenstein, les Illes Verges Britàniques, les Illes Caiman, Suïssa i, per descomptat, Xipre. Bancs privats d'aquests països volien aquells diners tant com els seus governs volien els beneficis dels ingressos d'aquelles entrades de diner ocult. Els rics de tot el món van aprofitar els serveis d'aquests bancs per rentar diners associats a alguna d'il·legalitat, per a l'eludir o evadir impostos, per ocultar tractes de negocis de la vista del govern, tot això.

Estimacions raonables, basades en l'informe de l'ICIJ i altres, suggereixen que en aquests comptes de diner ocult hi ha molts milers de milions de dòlars. D'això es desprèn que els debats a la majoria dels països sobre les taxes impositives no vénen al cas. Molts dels rics fa molt de temps que han trobat maneres d'evitar els impostos, sigui quin sigui el tipus. Només necessiten i utilitzen aquest "buit legal" en la legislació fiscal que els permet ocultar els seus diners (o deixar-los "offshore"), ja sigui en comptes personals o corporatius o de les dues menes.

Per aquests mitjans - amb la complicitat dels bancs que competeixen frisosos per aquest negoci tan lucratiu- molts dels rics eviten qualsevol impost que els pobles dels seus països d'origen intentin imposar. Com es pot crear cap sistema fiscal realment progressiu quan els trams superiors poden amagar, i ho fan, tants diners de les autoritats fiscals? D'altra banda, amb tants països i bancs competint i oferint tantes maneres fàcils d'ocultar diners, es generen incentius per fer diners il·legalment. El blanqueig de diners per encobrir el seu origen il·legal ha estat durant molt temps molt fàcil de fer.

Revelacions recents de ICIJ també han demostrat que no només els petits països i els seus bancs locals renten diners contaminats i faciliten l'evasió fiscal. Els principals bancs del centre han pagat recentment multes enormes quan s'han vist atrapats fent aquestes coses. Moltes de les corporacions noliejades per fer negocis financers en llocs com les Illes Caiman han resultat ser filials locals dels grans bancs dels centres que les anomenen "servei a clients d'alt patrimoni amb necessitats especials."

El diner ocult representa el vell problema de comportament financer privat, que priva la societat dels ingressos tributaris que necessita i estimula i incita la il·legalitat. Podríem intentar fer algunes noves lleis i imposar noves regulacions. Això es va fer en el passat, quan les revelacions similars provocaven una reacció. No obstant això, ja en sabem el resultat inevitable. Els rics que busquen escapar dels impostos i els criminals rics que tracten d'eludir la legalitat pagaran bé als millors talents (advocats, comptables, assessors financers, etc) per idear maneres d'evitar les noves lleis i reglaments. Ho han fet en repetides ocasions, amb èxit i, sovint ràpidament.

Una solució lògica seria la de canviar un sistema econòmic que confereix a l'1-5% més privilegiat aquesta riquesa excessiva i els ingressos que poden permetre'ls pagar el luxe dels professionals costosos que es requereixen en general per a evadir "legalment" impostos de tothom paga. Amb una distribució menys desigual de la riquesa i els ingressos, no dependríem, ni tan sols necessitaríem, el repetitiu teatre de l'absurd en el qual s'estableix una regulació fiscal governamental, i tot seguit s'evadeix; s'imposa una nova regulació, i tot seguit s'eludeix - i així successivament. A més, cal tenir en compte la potencialment enorme reducció del dèficit: amb molta menys desigualtat d'ingressos i riquesa, els esquemes d'evasió fiscal serien assequibles i atractius per a menys gent, la qual cosa resultaria en una major recaptació tributària, mentre que la regulació i l'aplicació dels costos per a la inspecció baixarien en correspondència.

Una altra solució lògica seria la de socialitzar la banca, almenys els bancs més importants, els grans bancs del centre. Donada la internacionalització molt desenvolupada dels bancs, això seria una socialització internacional. Seria paral·lela als esforços internacionals per fer front a una altra sèrie de problemes que enfronta el món, és a dir, la degradació del medi ambient. Els principals grans bancs del centre privat es convertirien en propietat pública i serien operats per agents directament responsables davant les autoritats polítiques. Les seves activitats s'haurien de ser transparents per al públic. Com a institucions de l'Estat, com a bancs socialitzats no tindrien cap interès en (i ho tindrien estrictament prohibit) pràctiques que privessin a l'Estat dels seus propis ingressos fiscals. Atès que els bancs dels centres europeus i dels EUA són tan grans, si se socialitzen fàcilment podrien "persuadir" als grans bancs d'altres llocs a unir-s'hi per por de ser boicotejats per la combinació socialitzada dels bancs dominants d'Europa i EUA. Tal solució tindria guanyat el suport, ara mateix, d'una clara majoria de la gent en moltes parts del món. gent que culpea la indústria financera - i els grans bancs, en particular - de gran part de la crisi, així com dels rescats posteriors (als bancs) i de les polítiques d'austeritat dels governs (a la gent).

Amagar diners en comptes a l'estranger per escapar a la detecció i/o la fiscalitat s'ha convertit en una "estratègia financera" de rutina per a moltes de les persones i les empreses més riques del món. Parcialment protegida per una legislació especial i en part per la negativa dels funcionaris responsables d'investigar o jutjar, l'ocultació de diners ha privat la majoria dels països d'enormes quantitats d'ingressos fiscals que es necessiten desesperadament i que podrien haver ajudat a que les seves economies milloressin, alhora que ajudarien a la reducció dels seus deutes. Els caps dels principals bancs mundials - els que van exigir i van obtenir rescats d'un bilió (1.000.000.000.000) de dòlars i que ara exigeixen programes d'austeritat per equilibrar els pressupostos dels governs - presideixen les institucions que fan diners ajudant als rics a evadir impostos.

Amagar diners en la forma i sumes revelats darrerament pel ICIJ és una forma de profunda corrupció social. Va més enllà de les qüestions de legalitat, arriba fins al cor de l'economia política moderna. El capitalisme és un sistema que fomenta l'aprofundiment de la desigualtat econòmica a l'interior de la majoria de les nacions en tot el món d'avui - a menys que i fins que la repulsa popular i els moviments d'oposició aturin o reverteixin aquest aprofundiment-. A partir d'un cert punt, la desigualtat provoca i permet als súper rics ampliar encara més -en un frenesí semblant al del rei Mides- la seva riquesa ja prodigiosa. Les lleis es converteixen en mers obstacles per saltar per als que tenen els diners per evadir, en lloc d'acords socials vinculants. A continuació, la corrupció profunda s'instal·la. L'informe ICIR i altres documents ens fan veure tots els detalls sagnants d'aquestes vastes possessions de diners amagats. La veritable pregunta és si la gent damnificada per aquest comportament canviarà el sistema que el promou i premia.

20 abril 2013. Article publicat a La Fàbrica a proposta de l'autor. Traducció http://espaifabrica.cat