En la nit després de les eleccions grups desconeguts es despleguen per tot el territori de Veneçuela. Centres hospitalaris són atacats. Seus de partits d'esquerres són cremades. Apareixen pintades assenyalant i amenaçant de mort als militants bolivarians. Periodistes són tirotejats i ferits. Grups armats aprofiten la foscor per atacar grups de veïns que han eixit a defensar les seues cases, escoles i ambulatoris. 8 xavistes, tots de classes populars, són assassinats a trets. Això passa la nit següent que la dreta veneçolana perd les eleccions. Només dos països posen en dubte la victòria de Nicolàs Maduro: Espanya i Estats Units.
I és que Veneçuela posseeix la primera reserva de petroli mundial. Al segle XX quatre presidents van intentar posar sota control de la nació els recursos naturals i el petroli. Els quatre van sofrir Cops d'Estat dirigits per l'aliança entre les potències estrangeres i les elits locals. Els quatre van perdre el poder. Però l'últim, Hugo Chávez, va aconseguir revertir el Cop al 2002 gràcies a la rebel·lió massiva de les classes populars en aliança amb els sectors nacionalistes de l'exèrcit. Espanya i Estats Units van perdre el control de la major font de petroli. Però tenien un altra opció: només un any després invadien Iraq. Apoderar-se del petroli iraquià costaria la destrucció de la nació àrab, un milió de morts i un sofriment inimaginable. Veneçuela podria viure deu anys en pau gràcies a la fortalesa del poble veneçolà i la resistència d'Iraq.
Durant aquests onze anys que han passat, Veneçuela ha reconstruït la seua nació, que cinc segles de colonialisme havien reduït a la pobresa extrema, una inseguretat extrema i un caos extrem. La creació de la sanitat i l'educació pública, així com la lluita contra la pobresa han sigut els fronts principals. Avui Veneçuela no es pareix en res a la de fa 10 anys. El 80% de pobresa s'ha reduït a menys del 40%. Hi ha sanitat i educació públiques. I el més important: les majories invisibilitzades avui han recuperat l'orgull, la identitat i el poder sobre les seues vides. Hi han, però, enormes problemes que es tracten d'enfrontar amb la creació d'una democràcia participativa, on la ciutadania puga participar a través dels consells comunals, o assemblees obertes, i així decidir sobre les seues pròpies comunitats. Simultàniament el sistema democràtic convencional de partits continua. És una experiència que combina el sistema polític tradicional occidental i experiències assembleàries populars.
Veneçuela ha impulsat en aquests onze anys l'aliança de les nacions llatinoamericanes que ha creat una nova realitat geopolítica. Davant del món unipolar on Estats Units havia profetitzat la fi de la Història i el seu domini final, apareix un món multipolar, on el poder es reparteix a diferents regions del món. Veneçuela lidera la construcció i consolidació del bloc llatinoamericà. Entre el Cop de 2002 i el 2013 moviments nacionalistes d'esquerres van guanyant les eleccions a tot el continent generant una nova realitat i noves aliances. Apareix l'ALBA, UNASUR, CELAC i altres organitzacions continentals que visualitzen la nova independència. Arran del cop d'Estat a Paraguai al 2012, Veneçuela fa una audaç maniobra diplomàtica i entra a MERCOSUR. Junt a Brasil, Argentina i Uruguai passen a ser la cinquena economia mundial. Pel camí han caigut Haití i Hondures en altres Cops d'Estat.
Amb la mort de Chávez, Estats Units, Espanya i les elits veneçolanes veuen l'oportunitat. Cal un atac llamp. Es convoquen noves eleccions. Per elegir nou president. El país es troba en shock emocional. El candidat bolivarià és Nicolàs Maduro Moros, d'origen popular, ex-xofer, sindicalista i activista d'esquerres. Va acompanyar a Chávez durant més de 20 anys. Va ser ministre d'afers exteriors i va participar en el disseny de la nova arquitectura política d'Amèrica Llatina. Enfront té a Henrique Capriles Radonski, fill de dues de les famílies més riques del país, propietàries de la principal cadena de periòdics i cinemes. Advocat, format a universitats privades nacionals i internacionals. Al 2002 ja s'enfrontaren, quan Capriles va liderar un Cop d'Estat i Maduro va tindre que passar a la clandestinitat. Però és 2013 i la democràcia pareix consolidada a Veneçuela.
Des de 1998 el discurs antixavista havia sigut que els "primats" i les "hordes" havien pres el poder liderats pel "goril·la roig". L'extremisme de la narrativa colonial, racista i classista els va fer perdre elecció rere elecció. L'orgull nacional i popular es va anar consolidant davant dels atacs discursius de les elits veneçolanes. Però al 2007 l'estratègia antixavista canvia radicalment. S'adonen que Veneçuela ha canviat. Que les classes populars han pres consciència de si mateixes i que no poden tornar a posar-les en la gàbia. Així s'inicia un extraordinari procés que culminarà al 2013. Les elits assumeixen la narrativa bolivariana. Recuperen l'ús de la bandera nacional, de la figura de Bolívar i la constitució. Inicien un procés de penetració als barris populars, les faveles, que tant temien i despreciaven. Tots els analistes de comunicació han pogut veure com la publicitat ha passat de només mostrar gent de raça blanca a utilitzar de manera sistemàtica persones de pell fosca al darrere dels líders antixavistes. Que segueixen sent tots blancs i de classe alta.
Al canvi de discurs s'uneix un canvi d'estratègia. Les elits comencen a llegir a Sun Tzu i Lakoff. L'estratègia de boxa, d'enfrontament brutal i frontal desapareix. Els seus assessors estrangers els convencen que cal paciència i intel·ligència. L'atac serà ara multifactorial, lent i buscarà no destruir el govern militarment sinó desgastar-lo lentament. S'inicia doncs l'estratègia de l'eixam: atacar per tot arreu, sense rostre, sense protagonistes, sense formes i sense identificacions. El lideratge antixavista negarà sistemàticament tota vinculació amb els rumors, la guerra psicològica o els atacs violents.
Durant totes les eleccions Veneçuela es veu sota un atac no identificat i que afecta tots els aspectes de la vida quotidiana. Els grans empresaris amaguen aliments per produir malestar en la població. Fins i tot acaparen elements d'higiene íntima, sagrats per les dones. Comencen sabotatges massius al sistema elèctric que afecten la tranquil·litat dels barris populars. Enginyers financers ataquen l'economia manipulant els preus del dòlar. La majoria dels grans mitjans de comunicació només donen males notícies. Els mitjans privats tenen un 90% de l'audiència a Veneçuela. El govern es veu davant de l'odissea de reconstruir una nació i simultàniament respondre a atacs en tots els fronts. Sense aparent connexió, l'atac a l'economia i els serveis públics, les males notícies dels grans mitjans i la guerra secreta de les xarxes consoliden la cosmovisió de les elits veneçolanes que ara es presenten com a neobolivarianes, neonacionalistes i neosocialistes. L'encert de l'oposició radica en presentar-se com a hereves del millor de Chávez. Són les elits que han aprés la lliçó: sí, cal respectar a les classes populars i defensar la pàtria. Però som les elits qui farem eixa tasca històrica millor que les pròpies classes populars. A fi de comptes Maduro només és un xofer. Maduro no és Chávez. Nosaltres som Chávez, estan a punt de dir en un gir d'un cinisme maquiavèl·lic.
Però l'atac, invisible als ulls de l'Estat i el Govern, no ve només dels carrers o els mitjans. És un atac anònim i massiu que colpeja i penetra els cors i les ments. Arriba a les pantalles dels telèfons mòbils a través de les xarxes socials. Creant una narrativa i un marc conceptual complet i tancat que es reforça amb els grans mitjans i les declaracions dels líders opositors. Durant les últimes setmanes i a dia d'avui una enorme operació de guerra psicològica que es llança contra Veneçuela. L'objectiu: generar el major odi i frustració possible en les masses opositores antixavistes, L'instrument: desenes de fonts anònimes que generen milers de missatges falsos diaris i que arriben per Blackberry, Twitter i Facebook. En temps real el govern i milers de ciberactivistes bolivarians tracten de desmuntar cada mentida i cada muntatge, però treballen en reacció, defensant-se. La iniciativa, la capacitat de sorpresa, l'atac guerriller està en mans de les forces imperialistes.
Des de Bogotà i Miami es dirigeix un atac massiu a la psicologia de milions de veneçolans. A cada minut apareixen nous rumors, noves fotos falses de violència, noves crides a la insurrecció que han aconseguit generar un clima d'histèria en milions de veneçolans. Aquestes campanyes són exactament les mateixes que es van usar en l'Europa dels anys 30 contra els jueus, als 50 contra els comunistes o contra el Xile d'Allende. Es tracta de generar el pànic, sense cap fonament, i l'odi davant de la possibilitat, mai concretada, de que l'enemic assenyalat ens ataque. L'objectiu de la guerra psicològica és tancar en si mateixos als receptors. Fer-los immunes a la realitat i la veritat, creant un món tancat que només existeix virtualment. Però que genera una verosimilitud total. Fins i tot molts dels artistes de moda donen suport als rumors i a la campanya. Potser conscientment, potser inconscientment. No importa. L'important és convertir a cada ciutadà en un portador i mobilitzador de la campanya d'odi i intolerància.
Això s'ha combinat amb un atac real, als carrers, per grups de xoc desconeguts, que han volgut sembrar el pànic entre els xavistes. I també de guerra psicològica cap als xavistes als quals s'han llançat rumors de Cop d'Estat i persecució per a aconseguir generar un clima de pànic i rendició.
L'objectiu d'aquesta batalla de les ments que estem visquent no és guanyar a curt termini. És sembrar la llavor de l'odi i la mobilització permanent entre les masses antixavistes. I la confusió i desmoralització en el bàndol xavista. Amb dos escenaris: enfrontament civil i caos o derrota electoral de les forces bolivarianes. L'estratègia de la tensió.
Aquest episodi ens mostra que les guerres i les batalles es combaten primordialment a les ments i els cors.
Alguns, que sabem qui són, han llegit molt bé a Goebbels i a Sun Tzu i han llençat els seus atacs sobre Veneçuela.
Les elits que han governat durant 500 anys Veneçuela estan desesperades per tornar al poder.
Però la Veneçuela de 2013 no és la de 2002, quan ja va derrotar un Cop d'Estat. Ara Veneçuela és infinitament més forta tant a nivell nacional com geopolític. Amèrica Llatina, UNASUR i MERCOSUR no són poca cosa. El coratge i la saviessa del poble veneçolà no són poca cosa. El compromís democràtic i nacionalista de l'exèrcit veneçolà no és poca cosa. Veneçuela, al llarg de 500 anys de resistència, s'ha fet mestra en l'Art de la Guerra de Sun Tzu, de Bolívar i de Chávez.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada