Vas publicar el teu últim poemari el 1999 (“Hau da ene ondasun guzia” [Això és tot el meu patrimoni], Txalaparta). No ha estat un desert el que has recorregut fins ara. Al camí has creat “Lagun izoztua” [L’amic congelat], “Kolosala izango da” [Serà colossal], “Akordatzen” [Recordant] i altres obres, fins a arribar a l’assaig “Som com moros dins la boira?” Però cap poemari. És que la teva gana de poesia ha romàs apagada durant tot aquest temps o que has compost “Gosariak” [Esmorzars] amb bocins esporàdics?
He continuat escrivint poemes i llençant-los a un sac anomenat “Intraduïbles”, per publicar-los algun dia, potser. Però no sé si es poden qualificar de “poemes”, pertanyen més aviat a un altre gènere, són textos creats expressament per convertir-se en cançons.
Estem davant d’un projecte que aplega la música de Gose, els teus textos i il·lustracions i escultures d’Iñigo Arregi i Juan Luis Goikolea. D’on sorgeix aquest nou projecte?
Un amic em va proposar de participar-hi i, tot i que no conec la gent de Gose personalment, he fet la meva petita aportació a aquesta tasca conjunta.
Allò que a l'origen havia de ser una poesia musicada pel grup Gose ha acabat convertint-se en tot un disc. “Gosariak”, però, no és l’últim disc de Gose ni l’últim llibre de poemes de Sarri. No es tracta de meres obres individuals. De què es tracta exactament?
Quan fas una col·laboració, en pot sorgir quelcom diferent, imaginem que un fa un clau i que l’altre el pot fer servir també com a croc. Això és el que té de positiu la cooperació i espero que aquestes cançons tinguin aquesta utilitat.
Als teus textos parles molt de la memòria. Dels records. Del poble. D'estils de vida d’antany. De protagonistes, de generacions passades. Es tracta d’un estil molt habitual en tu. Sembla com si Joseba Sarrionandia també hagués viscut més enrere en el temps, en una altra època. Què et va quedar enrere?
És lògic tenir referències antigues d’Euskal Herria, ja que no hi he estat en 34 anys. El meu nen se m'hi va quedar, el vaig deixar a l’Antic Règim.
Als teus textos fas servir imatges ben diferents, i hi barreges una pluralitat de tons. Recorres a l’humor i a la ironia, i també et mostres crític. Parles d’atracadors de bancs, per exemple, d’aquells lladres que actuaven de cara, pràcticament desapareguts. I els poses a competir amb els bancs, que cometen grans robatoris que passen desapercebuts.
Aquest text es pot considerar una sàtira dels banquers, però també és pur realisme, oi? En tot cas, jo no he descobert res; Txirrita ja se’n va adonar, de tot això, fa cents anys: «A tot arreu trobem presons per castigar els petits lladres, mentre veiem els grans que es passegen pel carrer...».
Però, anant més enllà de les nostres butxaques, què opines de l’orientació de la nostra societat actual? Va camí de la pèrdua de la consciència?
La nostra generació ha estat testimoni de l'ensorrament de tot allò que consideràvem fix. En l’actualitat es parla de «crisi econòmica», però no es tracta d’una crisi sinó d’una tendència, i no és només econòmica, sinó que implica un canvi en la nostra manera de viure. En les noves condicions del globalisme individualista, envoltats d'aparells sotmesos a l’obsolescència programada, quan tot sembla que ha de ser flexible, resulta difícil imaginar un model de vida capaç de superar el consumisme.
Aquí manen els empresaris, els banquers i els fabricants d’armes. La societat es troba desmuntada, incapaç d’assumir polítiques participatives. I l’Imperi ha endegat una gerra global i continuada per protegir aquest sistema.
A l’última cançó, barreges l’Imperi romà i l’Estat d’Israel. Al llarg d’aquesta cançó, el que comença com una nadala esdevé la crònica d’una guerra.
Es tracta d’un experiment formal sobre aquesta qüestió, per demostrar com s’ensorra tot allò que semblava fix. Aquell món on tenien cabuda les nadales senzilles i innocents, el temps de la nostra infància, està devastat. Els imperis sempre afirmen 'nobiscum Deus' «Déu està de la nostra banda», raó inqüestionable del poderós per imposar la seva llei, però, amb la mort de Déu, les coses s’haurien de plantejar amb altres fonaments.
També parles de la necessitat de ser més tous i generosos. Se'ns ha escapat de les mans el compromís que implica aquesta vinculació mútua?
El problema és com recuperar la política, com es pot governar la gent a si mateixa. Els estats nacionals van sorgir per a això, perquè cada societat tingués la seva organització i representació. Però ara pots saber què passa a l'ajuntament, però a l'estat ja manen altres poders, que estan per sobre de la gent, i no diguem a Europa. Qui són els que decideixen que cal bombardejar Líbia, l'Iraq o Síria, i per a què? Com es dissenya aquesta política totalitària? Es fan eleccions, però no és veritat que les opinions dels electors estiguin representades a la política d'alt nivell.
També parles de la nostra situació política. En una explicació dius el següent: “Amb els drets polítics limitats i condicionats, sense dret a decidir, amb el passat que hem viscut desfigurat, i fins i tot amb els mots que ens els estripen; què faríem, doncs, nosaltres, sense culpa?” Reivindiques la culpa com una manera d'afirmar que la història també és nostra. Però no tenim, els bascos, la culpa de massa coses?
És clar que tenim culpa, perquè no tenim drets. A la cançó, amb aquest grilló verbal, es fa una reflexió contra el poder i els amos del llenguatge. Diuen que no tenim drets, perquè tenim culpa. La culpa d'haver lluitat per aquests drets. Però sense culpa tampoc no tindríem drets. Ara almenys tenim culpa, la d'haver lluitat per aquests drets. Sense aquesta culpa no tindríem drets ni la dignitat d'haver lluitat per ells.
L'últim any ha portat molts esdeveniments. Els experts internacionals han confirmat el punt de partença del procés de desarmament d'ETA; ETA ha destruït diverses infraestructures; la gegantina cadena humana del 8 de juny, organitzada per Gure Esku Dago. S'han fet passes, però veus algun avenç?
Amb els esquemes que han utilitzat els nostres partits polítics durant els últims deu anys no es pot fer cap passa important per organitzar la societat basca, i em penso que la majoria de bascos estem esperant quan començarem a organitzar-nos. La posició del govern espanyol és de bloqueig, però qui s'espera que l'estat espanyol col·labori en els nostres avenços? No hi ha haurà Euskal Herria, si els bascos no la fem. Encara no tenim nació, aquest espai de comunicació encara no el tenim organitzat, i no podem camuflar aquesta incapacitat cridant “independència”. És clar que és a les nostres mans [al·lusió al significat de Gure Esku Dago: 'és a les nostres mans'], però encara no hem estat capaços d'organitzar-nos de les maneres més bàsiques.
Has pujat a una barca, amb tota la resta. Rema que remaràs, dius que anem cap a un port que veiem, però que no imaginem [“Que es veu el port? No el veiem, però ens l'imaginem. Ens l'imaginem i anem cap allà remant”]. La pura imaginació no és un terreny massa pantanós?
Però no parlo d'imaginació pura, sinó de la imaginació realista per canviar la realitat. És veritat que cal imaginació per tirar endavant un projecte de país basc, adés com a estat nacional, adés com a comunitat sense estat. Però per a qualsevol projecte col·lectiu, cal imaginació. Els pobles són imaginació i voluntat. Per què no podem imaginar una Euskal Herri independent? No n'hi haurà, perquè la imaginació és una substància escassa o perillosa, com el mercuri, ja que ens caldrà una mica d'imaginació per a la independència, però encara cal més imaginació per a pensar que les coses estan bé com estan avui dia.
Parles dels bojos, també del que pot ser “normal”.
El raonament de la normalitat és tautològic i aquesta cançó és una mica una paròdia d'això. S'accepten com a normals moltes bogeries, també en el conjunt de la societat, i, aleshores, no és fàcil ser sempre assenyat. Per exemple, quan es va fundar la psicologia com a ciència, a mitjan segle xix als EUA, l'esclavatge es considerava com una institució normal i l'ànsia de llibertat dels esclaus, en canvi, com una psicopatologia. Els que intentaven fugir de l'esclavatge eren considerats malalts, al nivell dels esquizofrènics.
I la normalitat d'Euskal Herria, en general, on és? A quina banda?
En política, els bascos tenim l'eterna propensió al partidisme, molta gent s'omple així: jo sóc gamboí i els onyasins són uns eixelebrats, o jo sóc liberal i els carlins són babaus. I els bascos d'avui, igual. Per a alguns, el partit és un senyal d'identitat. Hauríem d'enderrocar un bocí de la muralla de Santa Àgata i fer una assemblea asseguts sobre les seves pedres, no perquè cadascú assenyali el partit de l'altre, sinó per fer un lloc on puguem viure tots i sense muralles.
Tampoc no has deixat de banda la qüestió dels presos. Darrerament, tot i que el Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (EPPK, per les sigles en èuscar) ha fet passes i ha mostrat voluntat de buscar una solució a la situació, a la vida quotidiana de les presons ha canviat ben poca cosa. Dispersió, accidents, situacions esfereïdores dins les presons, morts, malalties, aïllaments... Les respostes que ha donat el govern espanyol a les propostes que s'han fet han estat escasses i, majoritàriament, negatives. Si per poder obrir la porta calen claus i panys, on és la clau?
La justícia espanyola mai no ha resultat gaire justa per als bascos. A Espanya, els presos sempre estem que no podem sortir de la presó. Com que l'amnistia és tan difícil, potser serà més fàcil la independència.
A la conxorxa per l'alegria, hi has posat, amb els argenters de Durango ('Durangoko Plateruak'), Einstein, Neymar, Bob Marley, la dama d'Anboto i molts altres. Que tindrà èxit aquesta conxorxa?
Almenys serà una cançó alegre i la participació a la conxorxa és oberta. També vam intentar de compondre un himne de la tristor, però va sortir una mica trist i, per això, no ha entrat al disc.
*Publicada a | 7K 20/10/2014
Traducció de Maria Colera i Daniel Escribano
