Archive for de setembre 2020

Home Archive for de setembre 2020

undefined

Rossana Rossanda (1924-2020)

0 Somnis Rebels 10:36 a. m. Comments

CamaradesMARXISMERossana Rossanda (1924-2020) >Somnis Rebels 10:36 a. m. 0 Comments Rossana Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de 96 anys, fou una partisana antifeixista i cofundadora del diari Il manifesto. Comunista fins al

undefined

El PSUC és mort, visca el PSUC!

0 Somnis Rebels 2:52 p. m. Comments

Alliberament Nacionalclasse treballadoraMARXISMEEl PSUC és mort, visca el PSUC! >Somnis Rebels 2:52 p. m. 0 Comments Ja fa molt temps que la idea del PSUC s’ha convertit en un miratge a perseguir, no com

undefined

Economia crítica: d'on venen les crisis econòmiques

0 Somnis Rebels 8:47 p. m. Comments

EconomiaMARXISMEEconomia crítica: d'on venen les crisis econòmiques >Somnis Rebels 8:47 p. m. 0 Comments Josep Manel Busqueta, economista, cap de cartell del col·lectiu Seminari d'Economia Crítica Taifa. Presenta: Marc Becat, gerent de secció. Quan

undefined

‘Tristezza e resistenza’. Itàlia: un país sense esquerra

0 Somnis Rebels 12:55 p. m. Comments

‘Tristezza e resistenza’. Itàlia: un país sense esquerra >Somnis Rebels 12:55 p. m. 0 Comments Aquests dies ha arribat a les llibreries Neuer Faschismus? Der Aufstieg der Rechten in Italien [Un nou feixisme? L’auge

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de setembre 2020

Rossana Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de 96 anys, fou una partisana antifeixista i cofundadora del diari Il manifesto. Comunista fins al final, insistí que l’esquerra havia de defensar la seva pròpia identitat i prendre partit sense fissures amb els explotats i oprimits.<div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><h5 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.06667rem; line-height: 1.6; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Rossana Rossanda, partisana i cofundadora de Il manifesto, morí a Roma el 20 de setembre del 2020, a l’edat de 96 anys.</h5>El títol de les memòries de Rossana Rossanda del 2005 és La noia del segle passat. Publicat en anglès com La camarada de Milà, el to del llibre de Rossanda reflecteix la ràpida caiguda de l’esquerra italiana en el desastre. No només els seus dies de glòria eren cosa del passat, sinó que el caràcter «gloriós» d’aquests dies era qüestionat fins i tot pels antics comunistes.Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de noranta-sis anys, havia estat comunista des de la Segona Guerra Mundial, esdevingut la partisana ‘Miranda’ a l’edat de dinou anys el 1943, abans d’afiliar-se al Partit Comunista Italià (PCI) el 1946. Tot i que als anys de postguerra assumí càrrecs destacats en l’àmbit cultural del PCI, el 1969 ella i els seus camarades van ser expulsats del partit.A les dècades posteriors a la dissolució del PCI, el 1991, Rossanda i els seus camarades del grup Il manifesto —creadors del periòdic comunista epònim, que continua publicant-se a diari— escriuria les obres més interessants sobre el llegat del comunisme del segle XX, incloent les seves memòries i El sastre d’Ulm de Lucio Magri.Rossanda no era el darrer partisà ni el darrer testimoni del PCI de la guerra. Però la seva és una pèrdua particularment trista atès que era una de les darreres figures del període de la resistència que continuava participant a la vida pública. Fins i tot els seus darrers mesos serví de guia moral i política, pouant en un passat de gran heroisme i grans esperances.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Esdevenint comunista</h2>Rossana Rossanda va nàixer a una família de classe mitjana a Pola (avui Pula, Croàcia) el 1924, durant la consolidació inicial del règim feixista de Benito Mussolini. A la seva infantesa es traslladà repetidament, primer a Lido de Venècia i després a Milà.Allà aprovà la seva educació primària (que acabà un any abans) i després estudià sota la direcció d’Antonio Banfi, un professor de filosofia comunista. Aquest fou un contacte decisiu: com que, com va escriure ella mateixa, no hi havia «comunisme a casa», fou a través de Banfi que s’implicà en la Resistència contra el feixisme. El fill d’Antonio Banfi, Rodolfo, seria el seu primer marit.Rossanda tenia només dinou anys el 8 de setembre del 1943 quan l’Alemanya nazi va envair Itàlia. En els propers vint mesos, ella i els seus camarades s’uniren a la lluita de la Resistència, en la que el PCI era la força més gran. Rossana no participà en combats armats, però participà com a missatgera clandestina i correu de contraban.Com molts joves italians de la seva classe, aquest treball a la Resistència comportà un despertar polític. Significava no només l’oportunitat de donar forma de manera activa al món sent molt jove, sinó un primer contacte amb la Itàlia de classe obrera, i adonar-se del seu potencial.Només després de la fi de la guerra, a la primavera del 1945, Rossana s’afilià al partit comunista, a les files del qual va ascendir ràpidament. Mentre treballava a l’editorial Hoepli de Milà (i promovia vincles culturals amb la URSS), el 1948 se li va encomanar dirigir la Casa de la Cultura del PCI a la ciutat.Aquesta ciutat del nord era, juntament amb Torí, el principal centre de la indústria, amb ‘fortaleses roges’ com la siderúrgia Falck, la fàbrica de neumàtics Pirelli i l’empresa d’enginyeria Magneti Marelli, cadascuna de les quals va ser testimoni de vagues multitudinàries durant els darrers anys del feixisme i del ressorgiment del proletariat fabril com a força política.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-15622 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/arton31581-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /></figure>Però si a Rossanda li impressionaren els batallons obrers, la postguerra immediata fou també un període en el qual la democràcia cristiana refermà el seu domini polític. A la primavera del 1947 va expulsar els socialistes i comunistes fora del govern antifeixista, en el cas del PCI per no tornar-hi mai més.El PCI era un partit de masses, però també s’enfrontava a la repressió, forçat a defensar constantment la seva pròpia legitimitat i drets democràtics bàsics. En aquest context de derrota, els esforços de Rossanda serviren per a un propòsit superior, construint una mena de contra-societat comunista, i més concretament introduint els grans artistes, escriptors i dramaturgs contemporanis a un públic lector de classe treballadora.El 1958 entrà al Comitè Central del PCI i passà a ser responsable de la política cultural del partit, escrivint una sèrie d’articles a Rinascita, editat pel veterà secretari general, Palmiro Togliatti. És més, encara que el 1957 els dirigents del partit es resistiren a publicar Doctor Zhivago de Boris Pasternak (que va publicar l’aleshores membre del PCI Giangiacomo Feltrinelli abans que aparegués en qualsevol altre idioma), Togliatti, per norma general, concedí als intel·lectuals únicament una autonomia limitada. Això deixà espai a Rossanda per col·laborar amb intel·lectuals de la talla de Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Louis Aragon, que van trobar en el PCI un interlocutor molt més interessant que qualsevol cosa que es pogués trobar al Partit Comunista Francès (PCF).<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La crisi de Praga</h2>La desestalinització limitada i contradictòria dels partits comunistes donà peu a tensions. L’ascens de Nikita Khruschev a la URSS, primer, i la mort de Togliatti el 1964, després, plantejaren la qüestió de fins on podria arribar aquest procés, i en quina mena de revolució pensava el PCI, si és que pensava en alguna.El 1962 se celebrà una conferència a l’Institut Gramsci en la qual Pietro Ingrao, el representant de l’ala esquerra del PCI, desafià la vella noció del partit segons la qual la seva tasca es limitava a «modernitzar» i «completar la revolució democràticoburgesa» en un país amb una classe dirigent endarrerida i encara influïda pel feixisme. Giorgio Amendola, de l’ala dreta del partit, defensà aquestes posicions, amb unes conclusions que, implícitament, inclinaven el partit cap a posicions socialdemòcrates.Si la dissidència de Ingrao era sovint vacil·lant, Rossanda i altres militants que pensaven com ella, com Aldo Natoli, Luciana Castellina, Valentino Parlato, Luigi Pintor i Lucio Magri, van portar la lògica dels arguments cap a una crítica més àmplia de la pràctica del PCI. En aquesta comesa els impulsaren els moviments obrers de fàbrica que havien sorgit a inicis dels seixanta, però també la revolta estudiantil mundial, que a Itàlia havia començat a finals del 1967.Rossana es quedà a París durant el maig del 68, visità el Nanterre ocupat, on hi havia tanta gent que estaven «els uns amb els altres junts com sardines». Va veure el PCI reaccionar al moviment de manera conservadora precisament perquè la respectabilitat del partit quedava en entredit:«Els comunistes eren els ciutadans més íntegres de tots: dedicats a l’estudi, la feina i la família. El nostre credo era l’oposat al dels eslògans del 68 que denunciaven la funció reguladora del present ordre social… tot el que no predèiem ho veiem com desordre.»En realitat el PCI no era hostil als estudiants de la manera que ho va ser el seu homòleg francès: el líder del partit el 1968 era Luigi Longo, un veterà venerable, encara que poc carismàtic, de la guerra civil espanyola i la resistència antifeixista, que va fer una crida a «comprendre» el que volien els estudiants.Però la revolució internacional trasbalsà profundament Rossanda i canvià la seva percepció del que hauria de ser un partit comunista. El 1962 féu una visita fracassada per ajudar la resistència espanyola contra Franco; el 1967 va ser rebuda a Cuba personalment per Fidel Castro; i cada cop més prestava atenció tant al Vietnam com la revolució cultural a la Xina com a nous fars d’esperança per als comunistes.Però va ser sobretot la invasió soviètica de Txecoslovàquia l’agost del 1968 el que va empènyer Rossanda i els seus camarades a adoptar una oposició més vehement. El PCI no donà suport a l’ofensiva com ho va fer durant la invasió d’Hongria del 1956, però adoptà el que Rossanda anomenà «declaracions tan atenuants que vorejaven el silenci». Si Longo es referí a una reunió del Comitè Central amb Leonid Brezhnev com un «tràgic error», Rossana començà la seva intervenció al dotzè congrés del PCI el 1969 etzibant: «Estem reunits aquí mentre l’exèrcit d’un país que s’anomena socialista està ocupant un altre país socialista».Sabent-se incapaços de guanyar el congrés del partit, però sabent que fora de les files del PCI es trobarien aïllats, Rossanda i els seus camarades optaren per una tercera opció: fundar un periòdic en el qual expressarien les seves posicions. No era una maniobra sense precedents, especialment quan es tracta de publicacions destinades a un públic menys ampli: quan Rossanda informà del pla de crear un periòdic d’investigació i anàlisi, encapçalat per Lucio Magri, al vicepresident Enrico Berlinguer, aquest els assegurà que no significaria la seva expulsió. El líder esquerrà, Ingrao, s’oposà al projecte i dubtà que fos tolerat durant molt de temps. Els dubtes d’Ingrao no tardaren en demostrar-se correctes.El novembre del 1969 el grup de Il manifesto va ser radiato, no tant expulsats amb deshonra com «empesos» fora del PCI, encara que els efectes eren semblants. Aquestes ferides no sanaren fins a mitjans dels vuitanta. Però en els seus primers anys d’existència, Il manifesto continuà gràcies a suports que demostraven que no havia acabat vagant pel desert.Ja al primer número, el juny del 1969, el diari havia superat totes les expectatives, venent 80.000 còpies, i les lluites de les fàbriques de la «tardor calenta» d’Itàlia eren un bon auguri per al projecte de construir el que Rossanda anomenava «un pont entre les idees del jovent que estaven sorgint i la saviesa de la vella esquerra, que havia tingut el seu moment de glòria». El 1971 el periòdic passà a tenir una periodicitat diària.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Il manifesto</h2>Des del 1969 Rossanda seria una de les grans figures històriques associades a Il manifesto, del que se separà solament el 2012. Abans del seu ràpid declivi als dos mil, Il manifesto era probablement la publicació amb més vida de l’esquerra europea, especialment als setanta. Encara que la seva influència maoista pot considerar-se com una desviació comuna entre sectors de la nova esquerra que buscaven una alternativa a Moscou, el periòdic destacà per la seriositat dels seus articles sobre política internacional, com palesen les entrevistes amb personatges que van des de Gabriel García Márquez a Deng Xiaoping. El seu esperit, franc i no sectari, l’il·lustra bé el seu article sobre la visita al Xile de Salvador Allende el 1971:«Vaig parlar amb detall amb Allende durant l’esmorzar al palau presidencial, on havia estat convidada amb Paul Sweezy i Michael Gutelman, als quals dues universitats de Santiago havien convidat per participar en un seminari sobre “societats transicionals”. La nostra presència irrità els comunistes xilens, que abandonaren el seminari i ens atacaren d’una manera extraordinàriament crua al seu periòdic no oficial… ens van anomenar “gringos ignorants” i renegats “pro-Beijing”. Així que, quan el president ens convidà —tot i els seus sòlids vincles amb el Partit Comunista—, els donà una lliçó. Sabia que cap de nosaltres havia deixat al marge els seus dubtes o representat de manera equivocada les nostres posicions només pel fet de ser convidats. Uns minuts després d’asseure’ns a la taula em preguntà: “Hi ha alguna cosa en aquest país que us convenci, camarada?”»A banda de la seva aferrissada defensa de les lluites feministes dels setanta, Il manifesto tenia un accent llibertari, en particular pel que fa als drets dels presoners. Rossanda era molt crítica amb la  perspectiva repressiva del PCI cap als grups clandestins armats com les Brigades Roges (BR). El 2 d’abril del 1978, durant la darrera de les vuit setmanes que el cristianodemòcrata Aldo Moro fou segrestat, va escriure un famós editorial sobre «l’àlbum familiar de l’esquerra» en el qual manifestà que qualsevol que llegís el llenguatge estalinista i zhdanovià de les BR difícilment podria no afirmar que no reflectia els vells «ingredients» de l’esquerra italiana.Però el camí també quedava obert a la millora de relacions, quan el fracàs del «compromís històric» de Berlinguer —un intent per portar el PCI a una aliança de govern amb els cristianodemòcrates— el va empènyer a l’oposició. A mitjans dels setanta el grup d’Il manifesto havia establert, juntament amb altres forces de la nova esquerra, el Partit de la Unitat Proletària pel Comunisme, amb el qual aconseguí entrar al parlament a les eleccions del 1976 (incloent-hi a Magri, Castellina i Eliseo Milani, d’Il manifesto). Rossanda sempre intentà que aquestes tendències de la nova esquerra s’aliessin amb el PCI i, finalment, el 1984 es fusionaren.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-15623 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/antonio-banderas-090719-58-1-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /></figure>Irònicament, en els darrers anys del PCI, quan figures com Achille Occhetto i Giorgio Napolitano van dirigir la reforma en direcció a una força «socialista europea», els militants que temps enrere havien estat expulsats del partit van ser els qui més van defensar la seva identitat específicament «comunista».Es més, després del 1991, va ser Il manifesto de Rossanda i Magri qui va escriure les reflexions més intel·ligents sobre què havia de salvar-se de la tradició del partit, mentre els comunistes més veterans abraçaren la socialdemocràcia o fins i tot el liberalisme, abandonant-ho tot menys un grapat de referències a Gramsci, donant l’esquena a Togliatti en favor de Tony Blair i Bill Clinton.Els comentaris de Rossanda sobre l’historial del PCI eren menys simpàtics que els de Magri i més crítics amb el compromís històric, identificant la podridura molt abans a la seva història. Ara bé, a través de les decepcions dels noranta i dos mil, el llançament de la revista mensual d’Il manifesto, i la malaltia del company de Rossanda, K.S. Karol, van continuar sent amics i camarades. Quan Magri viatjà a Suïssa el 2011 per posar fi a la seva vida amb un suïcidi assistit, Rossanda el va acompanyar. En els seus darrers anys, després d’haver patit un atac al cor, encara viatjà «per tot el món en el seu cap» gràcies a la seva amiga Luciana Castellina.Fins al final, Rossanda fou una mestra de l’esquerra italiana. En una carta el 2017 al congrés del petit partit d’esquerres Sinistra Italiana, insistí en la necessitat de redescobrir la dimensió del conflicte i no acceptar els llocs comuns sobre la desaparició de la classe obrera, que considerava una «rendició incondicional a aquells que abans anomenàvem ‘enemics de classe’.» Les grans qüestions del treball, la classe, del subjecte polític, que el segle XX havia plantejat, i la història del PCI, seguien sense resoldre’s. Únicament adreçant-les de manera seriosa l’esquerra podria convertir-se un cop més en una força real.Per a Rossanda, partisana i comunista fins a l’últim dels seus 69 anys, el passat no havia de glorificar-se ni considerar-se com una andròmina, sinó que havia de ser comprès en tota la seva profunditat, tenint en compte la dificultat a l’hora de prendre decisions reals i els motius pels quals certs cursos d’acció no es van prendre.Amb la pèrdua d’una altra gran figura del comunisme italià, aquells dies d’esperança i grans lluites semblen una mica més llunyans, i una mica menys part del nostre present. Però amb el seu esperit crític, la seva enorme cultura i el seu compromís amb els explotats i els oprimits, Rossana Rossanda no és només «la noia del segle passat».<h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Article publicat originalment a <a href="https://jacobinmag.com/2020/09/rossana-rossanda-italian-communist-party-il-manifesto" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Jacobin</a></h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Traducció d’Àngel Ferrero</h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Foto de portada: Bettina Flitner</h6><div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></button></div></div></div>

Rossana Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de 96 anys, fou una partisana antifeixista i cofundadora del diari Il manifesto. Comunista fins al final, insistí que l’esquerra havia de defensar la seva pròpia identitat i prendre partit sense fissures amb els explotats i oprimits.

Rossana Rossanda, partisana i cofundadora de Il manifesto, morí a Roma el 20 de setembre del 2020, a l’edat de 96 anys.

El títol de les memòries de Rossana Rossanda del 2005 és La noia del segle passat. Publicat en anglès com La camarada de Milà, el to del llibre de Rossanda reflecteix la ràpida caiguda de l’esquerra italiana en el desastre. No només els seus dies de glòria eren cosa del passat, sinó que el caràcter «gloriós» d’aquests dies era qüestionat fins i tot pels antics comunistes.

Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de noranta-sis anys, havia estat comunista des de la Segona Guerra Mundial, esdevingut la partisana ‘Miranda’ a l’edat de dinou anys el 1943, abans d’afiliar-se al Partit Comunista Italià (PCI) el 1946. Tot i que als anys de postguerra assumí càrrecs destacats en l’àmbit cultural del PCI, el 1969 ella i els seus camarades van ser expulsats del partit.

A les dècades posteriors a la dissolució del PCI, el 1991, Rossanda i els seus camarades del grup Il manifesto —creadors del periòdic comunista epònim, que continua publicant-se a diari— escriuria les obres més interessants sobre el llegat del comunisme del segle XX, incloent les seves memòries i El sastre d’Ulm de Lucio Magri.

Rossanda no era el darrer partisà ni el darrer testimoni del PCI de la guerra. Però la seva és una pèrdua particularment trista atès que era una de les darreres figures del període de la resistència que continuava participant a la vida pública. Fins i tot els seus darrers mesos serví de guia moral i política, pouant en un passat de gran heroisme i grans esperances.

Esdevenint comunista

Rossana Rossanda va nàixer a una família de classe mitjana a Pola (avui Pula, Croàcia) el 1924, durant la consolidació inicial del règim feixista de Benito Mussolini. A la seva infantesa es traslladà repetidament, primer a Lido de Venècia i després a Milà.

Allà aprovà la seva educació primària (que acabà un any abans) i després estudià sota la direcció d’Antonio Banfi, un professor de filosofia comunista. Aquest fou un contacte decisiu: com que, com va escriure ella mateixa, no hi havia «comunisme a casa», fou a través de Banfi que s’implicà en la Resistència contra el feixisme. El fill d’Antonio Banfi, Rodolfo, seria el seu primer marit.

Rossanda tenia només dinou anys el 8 de setembre del 1943 quan l’Alemanya nazi va envair Itàlia. En els propers vint mesos, ella i els seus camarades s’uniren a la lluita de la Resistència, en la que el PCI era la força més gran. Rossana no participà en combats armats, però participà com a missatgera clandestina i correu de contraban.

Com molts joves italians de la seva classe, aquest treball a la Resistència comportà un despertar polític. Significava no només l’oportunitat de donar forma de manera activa al món sent molt jove, sinó un primer contacte amb la Itàlia de classe obrera, i adonar-se del seu potencial.

Només després de la fi de la guerra, a la primavera del 1945, Rossana s’afilià al partit comunista, a les files del qual va ascendir ràpidament. Mentre treballava a l’editorial Hoepli de Milà (i promovia vincles culturals amb la URSS), el 1948 se li va encomanar dirigir la Casa de la Cultura del PCI a la ciutat.

Aquesta ciutat del nord era, juntament amb Torí, el principal centre de la indústria, amb ‘fortaleses roges’ com la siderúrgia Falck, la fàbrica de neumàtics Pirelli i l’empresa d’enginyeria Magneti Marelli, cadascuna de les quals va ser testimoni de vagues multitudinàries durant els darrers anys del feixisme i del ressorgiment del proletariat fabril com a força política.

Però si a Rossanda li impressionaren els batallons obrers, la postguerra immediata fou també un període en el qual la democràcia cristiana refermà el seu domini polític. A la primavera del 1947 va expulsar els socialistes i comunistes fora del govern antifeixista, en el cas del PCI per no tornar-hi mai més.

El PCI era un partit de masses, però també s’enfrontava a la repressió, forçat a defensar constantment la seva pròpia legitimitat i drets democràtics bàsics. En aquest context de derrota, els esforços de Rossanda serviren per a un propòsit superior, construint una mena de contra-societat comunista, i més concretament introduint els grans artistes, escriptors i dramaturgs contemporanis a un públic lector de classe treballadora.

El 1958 entrà al Comitè Central del PCI i passà a ser responsable de la política cultural del partit, escrivint una sèrie d’articles a Rinascita, editat pel veterà secretari general, Palmiro Togliatti. És més, encara que el 1957 els dirigents del partit es resistiren a publicar Doctor Zhivago de Boris Pasternak (que va publicar l’aleshores membre del PCI Giangiacomo Feltrinelli abans que aparegués en qualsevol altre idioma), Togliatti, per norma general, concedí als intel·lectuals únicament una autonomia limitada. Això deixà espai a Rossanda per col·laborar amb intel·lectuals de la talla de Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Louis Aragon, que van trobar en el PCI un interlocutor molt més interessant que qualsevol cosa que es pogués trobar al Partit Comunista Francès (PCF).

La crisi de Praga

La desestalinització limitada i contradictòria dels partits comunistes donà peu a tensions. L’ascens de Nikita Khruschev a la URSS, primer, i la mort de Togliatti el 1964, després, plantejaren la qüestió de fins on podria arribar aquest procés, i en quina mena de revolució pensava el PCI, si és que pensava en alguna.

El 1962 se celebrà una conferència a l’Institut Gramsci en la qual Pietro Ingrao, el representant de l’ala esquerra del PCI, desafià la vella noció del partit segons la qual la seva tasca es limitava a «modernitzar» i «completar la revolució democràticoburgesa» en un país amb una classe dirigent endarrerida i encara influïda pel feixisme. Giorgio Amendola, de l’ala dreta del partit, defensà aquestes posicions, amb unes conclusions que, implícitament, inclinaven el partit cap a posicions socialdemòcrates.

Si la dissidència de Ingrao era sovint vacil·lant, Rossanda i altres militants que pensaven com ella, com Aldo Natoli, Luciana Castellina, Valentino Parlato, Luigi Pintor i Lucio Magri, van portar la lògica dels arguments cap a una crítica més àmplia de la pràctica del PCI. En aquesta comesa els impulsaren els moviments obrers de fàbrica que havien sorgit a inicis dels seixanta, però també la revolta estudiantil mundial, que a Itàlia havia començat a finals del 1967.

Rossana es quedà a París durant el maig del 68, visità el Nanterre ocupat, on hi havia tanta gent que estaven «els uns amb els altres junts com sardines». Va veure el PCI reaccionar al moviment de manera conservadora precisament perquè la respectabilitat del partit quedava en entredit:

«Els comunistes eren els ciutadans més íntegres de tots: dedicats a l’estudi, la feina i la família. El nostre credo era l’oposat al dels eslògans del 68 que denunciaven la funció reguladora del present ordre social… tot el que no predèiem ho veiem com desordre.»

En realitat el PCI no era hostil als estudiants de la manera que ho va ser el seu homòleg francès: el líder del partit el 1968 era Luigi Longo, un veterà venerable, encara que poc carismàtic, de la guerra civil espanyola i la resistència antifeixista, que va fer una crida a «comprendre» el que volien els estudiants.

Però la revolució internacional trasbalsà profundament Rossanda i canvià la seva percepció del que hauria de ser un partit comunista. El 1962 féu una visita fracassada per ajudar la resistència espanyola contra Franco; el 1967 va ser rebuda a Cuba personalment per Fidel Castro; i cada cop més prestava atenció tant al Vietnam com la revolució cultural a la Xina com a nous fars d’esperança per als comunistes.

Però va ser sobretot la invasió soviètica de Txecoslovàquia l’agost del 1968 el que va empènyer Rossanda i els seus camarades a adoptar una oposició més vehement. El PCI no donà suport a l’ofensiva com ho va fer durant la invasió d’Hongria del 1956, però adoptà el que Rossanda anomenà «declaracions tan atenuants que vorejaven el silenci». Si Longo es referí a una reunió del Comitè Central amb Leonid Brezhnev com un «tràgic error», Rossana començà la seva intervenció al dotzè congrés del PCI el 1969 etzibant: «Estem reunits aquí mentre l’exèrcit d’un país que s’anomena socialista està ocupant un altre país socialista».

Sabent-se incapaços de guanyar el congrés del partit, però sabent que fora de les files del PCI es trobarien aïllats, Rossanda i els seus camarades optaren per una tercera opció: fundar un periòdic en el qual expressarien les seves posicions. No era una maniobra sense precedents, especialment quan es tracta de publicacions destinades a un públic menys ampli: quan Rossanda informà del pla de crear un periòdic d’investigació i anàlisi, encapçalat per Lucio Magri, al vicepresident Enrico Berlinguer, aquest els assegurà que no significaria la seva expulsió. El líder esquerrà, Ingrao, s’oposà al projecte i dubtà que fos tolerat durant molt de temps. Els dubtes d’Ingrao no tardaren en demostrar-se correctes.

El novembre del 1969 el grup de Il manifesto va ser radiato, no tant expulsats amb deshonra com «empesos» fora del PCI, encara que els efectes eren semblants. Aquestes ferides no sanaren fins a mitjans dels vuitanta. Però en els seus primers anys d’existència, Il manifesto continuà gràcies a suports que demostraven que no havia acabat vagant pel desert.

Ja al primer número, el juny del 1969, el diari havia superat totes les expectatives, venent 80.000 còpies, i les lluites de les fàbriques de la «tardor calenta» d’Itàlia eren un bon auguri per al projecte de construir el que Rossanda anomenava «un pont entre les idees del jovent que estaven sorgint i la saviesa de la vella esquerra, que havia tingut el seu moment de glòria». El 1971 el periòdic passà a tenir una periodicitat diària.

Il manifesto

Des del 1969 Rossanda seria una de les grans figures històriques associades a Il manifesto, del que se separà solament el 2012. Abans del seu ràpid declivi als dos mil, Il manifesto era probablement la publicació amb més vida de l’esquerra europea, especialment als setanta. Encara que la seva influència maoista pot considerar-se com una desviació comuna entre sectors de la nova esquerra que buscaven una alternativa a Moscou, el periòdic destacà per la seriositat dels seus articles sobre política internacional, com palesen les entrevistes amb personatges que van des de Gabriel García Márquez a Deng Xiaoping. El seu esperit, franc i no sectari, l’il·lustra bé el seu article sobre la visita al Xile de Salvador Allende el 1971:

«Vaig parlar amb detall amb Allende durant l’esmorzar al palau presidencial, on havia estat convidada amb Paul Sweezy i Michael Gutelman, als quals dues universitats de Santiago havien convidat per participar en un seminari sobre “societats transicionals”. La nostra presència irrità els comunistes xilens, que abandonaren el seminari i ens atacaren d’una manera extraordinàriament crua al seu periòdic no oficial… ens van anomenar “gringos ignorants” i renegats “pro-Beijing”. Així que, quan el president ens convidà —tot i els seus sòlids vincles amb el Partit Comunista—, els donà una lliçó. Sabia que cap de nosaltres havia deixat al marge els seus dubtes o representat de manera equivocada les nostres posicions només pel fet de ser convidats. Uns minuts després d’asseure’ns a la taula em preguntà: “Hi ha alguna cosa en aquest país que us convenci, camarada?”»

A banda de la seva aferrissada defensa de les lluites feministes dels setanta, Il manifesto tenia un accent llibertari, en particular pel que fa als drets dels presoners. Rossanda era molt crítica amb la perspectiva repressiva del PCI cap als grups clandestins armats com les Brigades Roges (BR). El 2 d’abril del 1978, durant la darrera de les vuit setmanes que el cristianodemòcrata Aldo Moro fou segrestat, va escriure un famós editorial sobre «l’àlbum familiar de l’esquerra» en el qual manifestà que qualsevol que llegís el llenguatge estalinista i zhdanovià de les BR difícilment podria no afirmar que no reflectia els vells «ingredients» de l’esquerra italiana.

Però el camí també quedava obert a la millora de relacions, quan el fracàs del «compromís històric» de Berlinguer —un intent per portar el PCI a una aliança de govern amb els cristianodemòcrates— el va empènyer a l’oposició. A mitjans dels setanta el grup d’Il manifesto havia establert, juntament amb altres forces de la nova esquerra, el Partit de la Unitat Proletària pel Comunisme, amb el qual aconseguí entrar al parlament a les eleccions del 1976 (incloent-hi a Magri, Castellina i Eliseo Milani, d’Il manifesto). Rossanda sempre intentà que aquestes tendències de la nova esquerra s’aliessin amb el PCI i, finalment, el 1984 es fusionaren.

Irònicament, en els darrers anys del PCI, quan figures com Achille Occhetto i Giorgio Napolitano van dirigir la reforma en direcció a una força «socialista europea», els militants que temps enrere havien estat expulsats del partit van ser els qui més van defensar la seva identitat específicament «comunista».

Es més, després del 1991, va ser Il manifesto de Rossanda i Magri qui va escriure les reflexions més intel·ligents sobre què havia de salvar-se de la tradició del partit, mentre els comunistes més veterans abraçaren la socialdemocràcia o fins i tot el liberalisme, abandonant-ho tot menys un grapat de referències a Gramsci, donant l’esquena a Togliatti en favor de Tony Blair i Bill Clinton.

Els comentaris de Rossanda sobre l’historial del PCI eren menys simpàtics que els de Magri i més crítics amb el compromís històric, identificant la podridura molt abans a la seva història. Ara bé, a través de les decepcions dels noranta i dos mil, el llançament de la revista mensual d’Il manifesto, i la malaltia del company de Rossanda, K.S. Karol, van continuar sent amics i camarades. Quan Magri viatjà a Suïssa el 2011 per posar fi a la seva vida amb un suïcidi assistit, Rossanda el va acompanyar. En els seus darrers anys, després d’haver patit un atac al cor, encara viatjà «per tot el món en el seu cap» gràcies a la seva amiga Luciana Castellina.

Fins al final, Rossanda fou una mestra de l’esquerra italiana. En una carta el 2017 al congrés del petit partit d’esquerres Sinistra Italiana, insistí en la necessitat de redescobrir la dimensió del conflicte i no acceptar els llocs comuns sobre la desaparició de la classe obrera, que considerava una «rendició incondicional a aquells que abans anomenàvem ‘enemics de classe’.» Les grans qüestions del treball, la classe, del subjecte polític, que el segle XX havia plantejat, i la història del PCI, seguien sense resoldre’s. Únicament adreçant-les de manera seriosa l’esquerra podria convertir-se un cop més en una força real.

Per a Rossanda, partisana i comunista fins a l’últim dels seus 69 anys, el passat no havia de glorificar-se ni considerar-se com una andròmina, sinó que havia de ser comprès en tota la seva profunditat, tenint en compte la dificultat a l’hora de prendre decisions reals i els motius pels quals certs cursos d’acció no es van prendre.

Amb la pèrdua d’una altra gran figura del comunisme italià, aquells dies d’esperança i grans lluites semblen una mica més llunyans, i una mica menys part del nostre present. Però amb el seu esperit crític, la seva enorme cultura i el seu compromís amb els explotats i els oprimits, Rossana Rossanda no és només «la noia del segle passat».

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Bettina Flitner

Ja fa molt temps que la idea del PSUC s’ha convertit en un miratge a perseguir, no com una eina amb caràcter de classe i socialista adaptada a la realitat del moment<div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;">L’esquerra catalana amb vocació transformadora, en la seva majoria, ha dissenyat el seu projecte durant els últims quaranta anys a partir del que havia sigut el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ja fa molt temps que la idea entorn del PSUC s’ha convertit en un miratge a perseguir, no com una eina amb caràcter de classe i socialista adaptada a la realitat del moment sinó com un amor de joventut que quan hi penses se’t dibuixa un mig somriure i la mirada es perd entre els núvols. Aquests records han servit per cohesionar i per traçar estratègies sense assumir debats complexos, tot donant continuïtat a la inèrcia. Ha arribat un moment on es fa insostenible continuar definint aliances i apostes polítiques en base el que fou «el Partit», cal assumir que el PSUC és mort i fer política amb la voluntat de ressuscitar un cadàver és, sens dubte, una mala pensada. Tanmateix, el seu exemple és una herència imprescindible que cal analitzar per a construir nous instruments de ruptura per a la classe treballadora catalana, però ens faríem un trist servei si volem reproduir el PSUC previ a la seva implosió. Portar el seu esperit al cor i la seva empenta al puny, però no tant al cap, com un model al qual cal aspirar.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">De quin PSUC parlem?</h2>Durant molts anys el PSUC va ser el partit de classe treballadora catalana, nascut el 1936 a partir de la fusió de la majoria de partits comunistes i socialistes en un moment on la Internacional Comunista propiciava la formació de partits únics de la classe obrera sota els principis leninistes. S’imposava l’estratègia de fronts populars per fer front al feixisme i situar el model socialista com a resposta, una estratègia concreta fruit de l’anàlisi dialèctica de la realitat del moment històric. <blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; text-align: start; vertical-align: baseline;">Malauradament, quan es vol recuperar el PSUC es fa pensant en el partit de la Transició, com un producte ja acabat.</blockquote>Quan es parla de recuperar el PSU de Catalunya mai es fa pensant en com seria d’útil la idea fundacional del partit, una síntesi superadora de subjectes socialistes diferents capaç de convertir-se en hegemònic (compte amb el fet que va acabar tenint una vocació doble, un partit de masses que situa el socialisme en el centre i a la vegada s’erigeix com el Partit Comunista de referència, segurament en tant que PC no ens serveix com a model, ja que n’estem molt lluny). Perquè sigui útil, s’ha d’entendre el PSUC com a diferents moments històrics, amb una composició i estratègies concretes fruit de la relació dialèctica amb la societat en cada moment i de les majories dins de l’organització. Malauradament, quan es vol recuperar el PSUC es fa pensant en el partit de la Transició, com un producte ja acabat. Fer-ho obviant que aquell partit estava a punt d’esberlar-se per una greu crisi entorn de la línia estratègica —emmascarada per debats sobre definicions ideològiques—, on hi havia importants grups que prioritzaven el consens de la transició i governar amb polítiques socialdemòcrates, és d’una enorme irresponsabilitat. Fer-ho sent-ne conscient denota la voluntat de donar continuïtat a l’estratègia de subsidiarietat. Ambdues visions desemboquen, involuntàriament o voluntària, en refermar la cultura i pràctica eurocomunistes. <figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-15432 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Manos-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikipedia</figcaption></figure>Aquesta cultura eurocomunista ha impregnat les diferents experiències polítiques que s’han derivat de l’antic PSUC, fent de <a href="http://bloc.realitat.cat/2020/04/partit-de-lluita-i-de-govern.html" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">l’eslògan «un partit de lluita i de govern»</a> la definició gràfica de la vocació de la socialdemocratització i la participació en les revolucions passives del règim. Tots els instruments polítics sorgits d’aquest espai han patit, en major o menor mesura, d’aquest mal. Uns ho han patit de manera continuada, voluntària i conscient, com és el cas d’Iniciativa, d’altres de forma més puntual, com EUiA, tot i això no deixa de sorprendre la ràpida incorporació dels comuns a aquesta lògica i el paper de partit de govern subsidiari de la socialdemocràcia sistèmica. <h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Situar l’alternativa socialista en el centre</h2>Sovint hi ha qui es troba còmode en els instruments polítics que viuen de la inèrcia del PSUC, reivindicant-se el «fil roig de la història» o fent gala d’una retòrica obrerista, reivindicant-se com a comunistes autèntics, a la vegada que participen de la subordinació a la socialdemocràcia. Mantenir quotes «roges» en segons quins espais de poder ha pogut ser eficient per a  reproduir dinàmiques internes però dista molt de fer créixer l’alternativa socialista. La lluita pel socialisme no pot basar-se a ressuscitar un mort, ni en repetir discursos identitaris a les respectives capelletes, tot traient el folklore roig el cap de setmana mentre els dies laborables es forma part del tancament de la crisi del règim.  I si ressuscitar el PSUC de manera mecànica no ens serveix avui en dia, encara menys de manera patrimonial. L’herència orgànica pot haver servit, en el seu moment, per justificar a la interna les successives mutacions de les restes del PSUC en forma de partits eurocomunistes, verds i ciutadanistes. Però els canvis en les formes s’acaben convertint en canvis en els continguts, encara que sigui per pura substitució demogràfica de la militància: en algun punt, la majoria de l’afiliació mai ha militat sota unes sigles anticapitalistes, i és llavors quan la tàctica acaba esdevenint l’estratègia. Les limitacions de la gestió diària són tan grans que es corre el risc que la institució esdevingui el món sencer.<blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; text-align: start; vertical-align: baseline;">Elements que fa un temps sonaven llunyans i impensables ara prenen sentit i poden ser escoltats per tothom, com és la idea de planificació econòmica</blockquote>Si l’electoralisme és una peixera, ens hem de dirigir a mar obert. Cal posar el socialisme com a horitzó abastable d’acord amb una anàlisi concreta i una estratègia, en lloc d’entestar-se en cotilles heretades. La inèrcia del PSUC eurocomunista ha col·locat els elements de ruptura i l’alternativa socialista fora de qualsevol plantejament polític. Cal revertir aquest fet. Per fer-ho cal col·locar la idea del socialisme sobre la taula, tenir l’eina esmolada per quan arribi el moment, ja que elements que fa un temps sonaven llunyans i impensables ara prenen sentit i poden ser escoltats per tothom, com és la idea de planificació econòmica, tan necessària per fer front a la pandèmia i a la crisi, per una banda, i evitar el col·lapse del planeta, per l’altra.En aquest marc conceptual, s’ha de posar sobre la taula la necessitat de definir una anàlisi i una estratègia concreta per al cicle que s’obrirà quan acabin les últimes fuetades del cicle actual. Aquest últim cicle s’ha construït a partir del 15-M i l’1-O, però està acabant amb el govern de PSOE–Podemos i el processisme encallat i retòric, personificat en figures com Quim Torra o Carles Puigdemont. Comencen les primeres reflexions entorn del futur pròxim, però les grans organitzacions encara viuen de la lògica del cicle que es tanca i no s’atreveixen parlar obertament de cap on cal anar. <h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Les bases per a un nou cicle</h2>Cal establir els espais de debat dins i fora de les organitzacions per començar a teixir una anàlisi compartida, amb la mirada llarga, que confronti amb el tancament de la crisi del règim i que situï el socialisme i el sobiranisme com a dos elements centrals per a qualsevol projecte ampli per a la classe treballadora catalana en el nou cicle. Dos elements que estan travessats pel feminisme i ecologisme, en tant que són els dos moviments amb gran potencial transformador i que resulten imprescindibles per a construir una societat diferent. <figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-15433 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flickr-Fotomovimiento-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr – Fotomovimiento</figcaption></figure>És evident que el socialisme i la planificació econòmica són l’única alternativa al col·lapse de la societat i del planeta, però cal assumir que en el cas de la realitat catalana, com a marc de lluita de classes encaixat en les estructures de poder del règim del 78, el sobiranisme és un element clau de ruptura. Per fer-ho, cal recuperar l’esperit nacional del PSUC, un partit que el 1936 es fundà amb el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE, però també amb la Unió Socialista de Catalunya de Joan Comorera o el Partit Català Proletari, que avui dia l’etiquetaríem gairebé d’independentista. En aquest sentit, l’aliança entre els diferents corrents del sobiranisme d’esquerres no només no és un fet aliè al PSUC, sinó que la trobada entre diferents projectes amb cultures polítiques diferents és pràcticament la seva característica fundacional. Avui en dia el punt de partida és el sobiranisme autodeterminista que aposti per una República Catalana, a partir de la capacitat de decisió del poble català; aquí ens trobem el socialisme que aposta pel federalisme de lliure adhesió (si és que pot haver-hi algun altre tipus de federalisme que el lliure pacte entre iguals) i aquell socialisme que es decanta per la independència. <h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">L’oportunitat per un nou projecte</h2>Ens trobem amb l’oportunitat de fer una cosa diferent, definir un espai polític d’acord amb l’anàlisi, en lloc d’adaptar l’anàlisi als límits de l’espai. Si l’anàlisi es fa de forma compartida, sense la urgència de les cites electorals, permetrà construir un nou projecte polític transformador, socialista i sobiranista, capaç de ser hegemònic en el si de la classe treballadora catalana. <blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; text-align: start; vertical-align: baseline;">Podem constatar que aquesta voluntat guanyadora i no de minories s’ha començat a expressar en alguns <a href="https://llucsalellasivilar.wordpress.com/2020/06/04/i-si-guanyem-catalunya/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">projectes municipals que hem vist néixer</a>, com Girona, Badalona, Manresa o Cerdanyola</blockquote>A hores d’ara, sorgeixen les primeres reflexions en aquest sentit, al voltant de la necessitat de construir un <a href="https://catarsimagazin.cat/un-salt-endavant-per-lesquerra-catalana/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">partit de masses català de l’esquerra socialista</a>, cal escoltar-les amb cura des dels diferents sectors i buscar com debatre entorn d’això. És evident que el socialisme català ha de fer un salt endavant, amb capacitat de proposta, d’organitzar la classe i d’assolir espais de poder real per a transformar, deixant d’estar autocentrat en petites organitzacions que viuen d’esquena els uns amb els altres per inèrcies que perden sentit si les contrastem amb la realitat de la classe treballadora catalana. Per fer-ho cal un canvi de xip, mirada llarga i voluntat de ser un projecte hegemònic, amb un programa de mínims i voluntat de guanyar Catalunya des d’una òptica socialista i sobiranista. En el darrer cicle hem vist com projectes il·lusionants a gran escala reproduïen fil per randa els errors d’altres antecessors o bé es quedaven estancats; però ara que es tanca el cicle, també podem constatar que aquesta voluntat guanyadora i no de minories s’ha començat a expressar en alguns <a href="https://llucsalellasivilar.wordpress.com/2020/06/04/i-si-guanyem-catalunya/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">projectes municipals que hem vist néixer</a>, com Girona, Badalona, Manresa o Cerdanyola, on s’han donat les condicions per compartir debats i anàlisis, sortir dels espais predefinits i poder assumir mirades més àmplies. Uns projectes que poden marcar el camí per guanyar Catalunya.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Un projecte de classe i de país</h2>La construcció d’un nou espai i una nova organització d’acord amb l’anàlisi esmentada suposa partir de la idea de construir hegemonia política i social dins de la classe i del conjunt dels sectors populars i per fer-ho s’ha de voler influir en la societat. Aquesta voluntat requereix construir pensant en fora, fugir de capelletes i compartiments estancs pensats per a sectors molt concrets i minoritaris, que no són permeables al conjunt de la classe. La relació amb la societat posa de manifest un altre element, un comunista o un militant socialista ho ha de ser les vint-i-quatre hores del dia, amb actitud de donar exemple i intentar traslladar els valors i proposta d’una manera natural, ja sigui en activitats polítiques, en fronts de masses, en projectes culturals, amb els amics o la família. Aquesta és una més de les ensenyances que ens deixa el PSUC. <figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-15434 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/7131822437_a9963b9cef_o-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr</figcaption></figure>Un dels altres elements que ens deixa la tan esmentada cultura del PSUC és posar la classe treballadora en el centre. Hem de situar la realitat de les condicions materials en el centre de l’anàlisi i la proposta, analitzant amb cura els canvis en les relacions laborals i en el model de producció per veure com la classe treballadora és ara més plural i pateix formes diferents d’explotació. La imatge clàssica de l’obrer de granota blava cada vegada té menys pes, però això no vol dir que les treballadores no existim i hem d’evitar que ens divideixin, individualitzin i contraposin. Per fer-ho, a part de definir molt bé com es produeixen les diferents formes d’explotació, és clau saber valorar les diverses experiències sindicals, com un element central de la política entesa en un sentit ampli. En aquest mateix sentit, en la definició programàtica s’ha de treballar decididament en solucions per a tota la classe en lloc de solucions parcials per a sectors avantguardistes que es poden permetre aïllar-se deixant la resta al marge. A tall d’exemple, apostar indubtablement per un model educatiu públic i de qualitat, lliure d’ingerències empresarials i que sigui útil per a les famílies de classe treballadora, no només pensat per a famílies amb alta motivació i recursos (temps, recursos pedagògics, capacitat econòmica, etc.) o una aposta decidida per la sanitat pública, la cultura i mètode científics, que tingui en compte els condicionants socials de la salut i que potenciï l’atenció primària i la medicina de proximitat, acompanyada d’una investigació de qualitat d’acord amb criteris no mercantilistes. Així com, treballar la sobirania alimentària, tant pel que fa a com es produeixen els aliments, com es distribueixen i com hi pot accedir la classe treballadora, ja que si no s’entra en el model de producció, distribució i consum, els aliments de proximitat i saludables continuaran estant a l’abast d’uns pocs.  Tot això vol dir construir un model de país (per tot el país, no només per la zona metropolitana), dotar de contingut la República Catalana des de posicionaments socialistes amb mesures a implantar al curt termini, definir i explicar la nostra política econòmica (en l’àmbit impositiu, sectors econòmics públics, industrialització, model de relacions laborals, etc.) i un programa de transformació de fons definit per al mig i llarg termini. Per portar-lo a terme caldrà saber assumir contradiccions (i el més complicat, saber quines contradiccions no es poden assumir en cada situació), arribant a aliances interclassistes en moments concrets i tenir molt clar que un revolucionari és qui transforma i no pas qui pontifica des de la comoditat de no mantenir una relació dialèctica amb la realitat.<div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></button></div></div></div>

Ja fa molt temps que la idea del PSUC s’ha convertit en un miratge a perseguir, no com una eina amb caràcter de classe i socialista adaptada a la realitat del moment

L’esquerra catalana amb vocació transformadora, en la seva majoria, ha dissenyat el seu projecte durant els últims quaranta anys a partir del que havia sigut el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ja fa molt temps que la idea entorn del PSUC s’ha convertit en un miratge a perseguir, no com una eina amb caràcter de classe i socialista adaptada a la realitat del moment sinó com un amor de joventut que quan hi penses se’t dibuixa un mig somriure i la mirada es perd entre els núvols. Aquests records han servit per cohesionar i per traçar estratègies sense assumir debats complexos, tot donant continuïtat a la inèrcia.

Ha arribat un moment on es fa insostenible continuar definint aliances i apostes polítiques en base el que fou «el Partit», cal assumir que el PSUC és mort i fer política amb la voluntat de ressuscitar un cadàver és, sens dubte, una mala pensada. Tanmateix, el seu exemple és una herència imprescindible que cal analitzar per a construir nous instruments de ruptura per a la classe treballadora catalana, però ens faríem un trist servei si volem reproduir el PSUC previ a la seva implosió. Portar el seu esperit al cor i la seva empenta al puny, però no tant al cap, com un model al qual cal aspirar.

De quin PSUC parlem?

Durant molts anys el PSUC va ser el partit de classe treballadora catalana, nascut el 1936 a partir de la fusió de la majoria de partits comunistes i socialistes en un moment on la Internacional Comunista propiciava la formació de partits únics de la classe obrera sota els principis leninistes. S’imposava l’estratègia de fronts populars per fer front al feixisme i situar el model socialista com a resposta, una estratègia concreta fruit de l’anàlisi dialèctica de la realitat del moment històric.

Malauradament, quan es vol recuperar el PSUC es fa pensant en el partit de la Transició, com un producte ja acabat.

Quan es parla de recuperar el PSU de Catalunya mai es fa pensant en com seria d’útil la idea fundacional del partit, una síntesi superadora de subjectes socialistes diferents capaç de convertir-se en hegemònic (compte amb el fet que va acabar tenint una vocació doble, un partit de masses que situa el socialisme en el centre i a la vegada s’erigeix com el Partit Comunista de referència, segurament en tant que PC no ens serveix com a model, ja que n’estem molt lluny). Perquè sigui útil, s’ha d’entendre el PSUC com a diferents moments històrics, amb una composició i estratègies concretes fruit de la relació dialèctica amb la societat en cada moment i de les majories dins de l’organització.

Malauradament, quan es vol recuperar el PSUC es fa pensant en el partit de la Transició, com un producte ja acabat. Fer-ho obviant que aquell partit estava a punt d’esberlar-se per una greu crisi entorn de la línia estratègica —emmascarada per debats sobre definicions ideològiques—, on hi havia importants grups que prioritzaven el consens de la transició i governar amb polítiques socialdemòcrates, és d’una enorme irresponsabilitat. Fer-ho sent-ne conscient denota la voluntat de donar continuïtat a l’estratègia de subsidiarietat. Ambdues visions desemboquen, involuntàriament o voluntària, en refermar la cultura i pràctica eurocomunistes.

Aquesta cultura eurocomunista ha impregnat les diferents experiències polítiques que s’han derivat de l’antic PSUC, fent de l’eslògan «un partit de lluita i de govern» la definició gràfica de la vocació de la socialdemocratització i la participació en les revolucions passives del règim. Tots els instruments polítics sorgits d’aquest espai han patit, en major o menor mesura, d’aquest mal. Uns ho han patit de manera continuada, voluntària i conscient, com és el cas d’Iniciativa, d’altres de forma més puntual, com EUiA, tot i això no deixa de sorprendre la ràpida incorporació dels comuns a aquesta lògica i el paper de partit de govern subsidiari de la socialdemocràcia sistèmica.

Situar l’alternativa socialista en el centre

Sovint hi ha qui es troba còmode en els instruments polítics que viuen de la inèrcia del PSUC, reivindicant-se el «fil roig de la història» o fent gala d’una retòrica obrerista, reivindicant-se com a comunistes autèntics, a la vegada que participen de la subordinació a la socialdemocràcia. Mantenir quotes «roges» en segons quins espais de poder ha pogut ser eficient per a reproduir dinàmiques internes però dista molt de fer créixer l’alternativa socialista. La lluita pel socialisme no pot basar-se a ressuscitar un mort, ni en repetir discursos identitaris a les respectives capelletes, tot traient el folklore roig el cap de setmana mentre els dies laborables es forma part del tancament de la crisi del règim.

I si ressuscitar el PSUC de manera mecànica no ens serveix avui en dia, encara menys de manera patrimonial. L’herència orgànica pot haver servit, en el seu moment, per justificar a la interna les successives mutacions de les restes del PSUC en forma de partits eurocomunistes, verds i ciutadanistes. Però els canvis en les formes s’acaben convertint en canvis en els continguts, encara que sigui per pura substitució demogràfica de la militància: en algun punt, la majoria de l’afiliació mai ha militat sota unes sigles anticapitalistes, i és llavors quan la tàctica acaba esdevenint l’estratègia. Les limitacions de la gestió diària són tan grans que es corre el risc que la institució esdevingui el món sencer.

Elements que fa un temps sonaven llunyans i impensables ara prenen sentit i poden ser escoltats per tothom, com és la idea de planificació econòmica

Si l’electoralisme és una peixera, ens hem de dirigir a mar obert. Cal posar el socialisme com a horitzó abastable d’acord amb una anàlisi concreta i una estratègia, en lloc d’entestar-se en cotilles heretades. La inèrcia del PSUC eurocomunista ha col·locat els elements de ruptura i l’alternativa socialista fora de qualsevol plantejament polític. Cal revertir aquest fet. Per fer-ho cal col·locar la idea del socialisme sobre la taula, tenir l’eina esmolada per quan arribi el moment, ja que elements que fa un temps sonaven llunyans i impensables ara prenen sentit i poden ser escoltats per tothom, com és la idea de planificació econòmica, tan necessària per fer front a la pandèmia i a la crisi, per una banda, i evitar el col·lapse del planeta, per l’altra.

En aquest marc conceptual, s’ha de posar sobre la taula la necessitat de definir una anàlisi i una estratègia concreta per al cicle que s’obrirà quan acabin les últimes fuetades del cicle actual. Aquest últim cicle s’ha construït a partir del 15-M i l’1-O, però està acabant amb el govern de PSOE–Podemos i el processisme encallat i retòric, personificat en figures com Quim Torra o Carles Puigdemont. Comencen les primeres reflexions entorn del futur pròxim, però les grans organitzacions encara viuen de la lògica del cicle que es tanca i no s’atreveixen parlar obertament de cap on cal anar.

Les bases per a un nou cicle

Cal establir els espais de debat dins i fora de les organitzacions per començar a teixir una anàlisi compartida, amb la mirada llarga, que confronti amb el tancament de la crisi del règim i que situï el socialisme i el sobiranisme com a dos elements centrals per a qualsevol projecte ampli per a la classe treballadora catalana en el nou cicle. Dos elements que estan travessats pel feminisme i ecologisme, en tant que són els dos moviments amb gran potencial transformador i que resulten imprescindibles per a construir una societat diferent.

És evident que el socialisme i la planificació econòmica són l’única alternativa al col·lapse de la societat i del planeta, però cal assumir que en el cas de la realitat catalana, com a marc de lluita de classes encaixat en les estructures de poder del règim del 78, el sobiranisme és un element clau de ruptura. Per fer-ho, cal recuperar l’esperit nacional del PSUC, un partit que el 1936 es fundà amb el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE, però també amb la Unió Socialista de Catalunya de Joan Comorera o el Partit Català Proletari, que avui dia l’etiquetaríem gairebé d’independentista.

En aquest sentit, l’aliança entre els diferents corrents del sobiranisme d’esquerres no només no és un fet aliè al PSUC, sinó que la trobada entre diferents projectes amb cultures polítiques diferents és pràcticament la seva característica fundacional. Avui en dia el punt de partida és el sobiranisme autodeterminista que aposti per una República Catalana, a partir de la capacitat de decisió del poble català; aquí ens trobem el socialisme que aposta pel federalisme de lliure adhesió (si és que pot haver-hi algun altre tipus de federalisme que el lliure pacte entre iguals) i aquell socialisme que es decanta per la independència.

L’oportunitat per un nou projecte

Ens trobem amb l’oportunitat de fer una cosa diferent, definir un espai polític d’acord amb l’anàlisi, en lloc d’adaptar l’anàlisi als límits de l’espai. Si l’anàlisi es fa de forma compartida, sense la urgència de les cites electorals, permetrà construir un nou projecte polític transformador, socialista i sobiranista, capaç de ser hegemònic en el si de la classe treballadora catalana.

Podem constatar que aquesta voluntat guanyadora i no de minories s’ha començat a expressar en alguns projectes municipals que hem vist néixer, com Girona, Badalona, Manresa o Cerdanyola

A hores d’ara, sorgeixen les primeres reflexions en aquest sentit, al voltant de la necessitat de construir un partit de masses català de l’esquerra socialista, cal escoltar-les amb cura des dels diferents sectors i buscar com debatre entorn d’això. És evident que el socialisme català ha de fer un salt endavant, amb capacitat de proposta, d’organitzar la classe i d’assolir espais de poder real per a transformar, deixant d’estar autocentrat en petites organitzacions que viuen d’esquena els uns amb els altres per inèrcies que perden sentit si les contrastem amb la realitat de la classe treballadora catalana.

Per fer-ho cal un canvi de xip, mirada llarga i voluntat de ser un projecte hegemònic, amb un programa de mínims i voluntat de guanyar Catalunya des d’una òptica socialista i sobiranista. En el darrer cicle hem vist com projectes il·lusionants a gran escala reproduïen fil per randa els errors d’altres antecessors o bé es quedaven estancats; però ara que es tanca el cicle, també podem constatar que aquesta voluntat guanyadora i no de minories s’ha començat a expressar en alguns projectes municipals que hem vist néixer, com Girona, Badalona, Manresa o Cerdanyola, on s’han donat les condicions per compartir debats i anàlisis, sortir dels espais predefinits i poder assumir mirades més àmplies. Uns projectes que poden marcar el camí per guanyar Catalunya.

Un projecte de classe i de país

La construcció d’un nou espai i una nova organització d’acord amb l’anàlisi esmentada suposa partir de la idea de construir hegemonia política i social dins de la classe i del conjunt dels sectors populars i per fer-ho s’ha de voler influir en la societat. Aquesta voluntat requereix construir pensant en fora, fugir de capelletes i compartiments estancs pensats per a sectors molt concrets i minoritaris, que no són permeables al conjunt de la classe. La relació amb la societat posa de manifest un altre element, un comunista o un militant socialista ho ha de ser les vint-i-quatre hores del dia, amb actitud de donar exemple i intentar traslladar els valors i proposta d’una manera natural, ja sigui en activitats polítiques, en fronts de masses, en projectes culturals, amb els amics o la família. Aquesta és una més de les ensenyances que ens deixa el PSUC.

Un dels altres elements que ens deixa la tan esmentada cultura del PSUC és posar la classe treballadora en el centre. Hem de situar la realitat de les condicions materials en el centre de l’anàlisi i la proposta, analitzant amb cura els canvis en les relacions laborals i en el model de producció per veure com la classe treballadora és ara més plural i pateix formes diferents d’explotació. La imatge clàssica de l’obrer de granota blava cada vegada té menys pes, però això no vol dir que les treballadores no existim i hem d’evitar que ens divideixin, individualitzin i contraposin. Per fer-ho, a part de definir molt bé com es produeixen les diferents formes d’explotació, és clau saber valorar les diverses experiències sindicals, com un element central de la política entesa en un sentit ampli.

En aquest mateix sentit, en la definició programàtica s’ha de treballar decididament en solucions per a tota la classe en lloc de solucions parcials per a sectors avantguardistes que es poden permetre aïllar-se deixant la resta al marge. A tall d’exemple, apostar indubtablement per un model educatiu públic i de qualitat, lliure d’ingerències empresarials i que sigui útil per a les famílies de classe treballadora, no només pensat per a famílies amb alta motivació i recursos (temps, recursos pedagògics, capacitat econòmica, etc.) o una aposta decidida per la sanitat pública, la cultura i mètode científics, que tingui en compte els condicionants socials de la salut i que potenciï l’atenció primària i la medicina de proximitat, acompanyada d’una investigació de qualitat d’acord amb criteris no mercantilistes. Així com, treballar la sobirania alimentària, tant pel que fa a com es produeixen els aliments, com es distribueixen i com hi pot accedir la classe treballadora, ja que si no s’entra en el model de producció, distribució i consum, els aliments de proximitat i saludables continuaran estant a l’abast d’uns pocs. Tot això vol dir construir un model de país (per tot el país, no només per la zona metropolitana), dotar de contingut la República Catalana des de posicionaments socialistes amb mesures a implantar al curt termini, definir i explicar la nostra política econòmica (en l’àmbit impositiu, sectors econòmics públics, industrialització, model de relacions laborals, etc.) i un programa de transformació de fons definit per al mig i llarg termini. Per portar-lo a terme caldrà saber assumir contradiccions (i el més complicat, saber quines contradiccions no es poden assumir en cada situació), arribant a aliances interclassistes en moments concrets i tenir molt clar que un revolucionari és qui transforma i no pas qui pontifica des de la comoditat de no mantenir una relació dialèctica amb la realitat.

<img alt="Mostra la imatge al Twitter" src="https://pbs.twimg.com/media/EhfJsdAWAAEk1s2?format=jpg&name=small" />Josep Manel Busqueta, economista, cap de cartell del col·lectiu Seminari d'Economia Crítica Taifa. Presenta: Marc Becat, gerent de secció. Quan encara no ens hem recuperat del tot de la gran recessió de 2008, ambla ens aboquem de ple a una de nova. En les primeres brúixoles de l'anterior crisi es parlarà de la retransmissió i la retransmissió del capitalisme.  Després, tot aixo serà arraconat i sacrificat a l'altar de l'austeritat. De la mateixa manera, avui també sentim parlar de redistribució i d'incorporatítiques que, segons l'economia tradicional, fins ara es consideraven exc'ntriques, com els impostos a la riquesa o la renda b'sic. Abans de dipositar-hi grans esperances, valdria la pena veure-isquests sobtade conversions amb un cert seguiment. El caire que encendrà el debat europeu sobre els coronabons i la dificultat per arribar a cert acord econ-mic aquest agost és un bon indicador de com, malgrat el sacseig, les in-rcies polítiques i els interessos crea són molt difícils de canviar. Convé, doncs, fer una nova mirada a l'actual crisi econòmica: d'haver fet? Si és segur que la pandèmia de COVID-19 l'ha accentua, és aquesta la seva causa? Quin paper hi ha ha jugat el sistema financer? Qui és aquesta crisi? <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="https://www.youtube.com/embed/HNNV7LwHK-0" width="480"></iframe>

Economia crítica: d'on venen les crisis econòmiques

Mostra la imatge al Twitter Josep Manel Busqueta, economista, cap de cartell del col·lectiu Seminari d'Economia Crítica Taifa. Presenta: Marc Becat, gerent de secció. Quan encara no ens hem recuperat del tot de la gran recessió de 2008, ambla ens aboquem de ple a una de nova. En les primeres brúixoles de l'anterior crisi es parlarà de la retransmissió i la retransmissió del capitalisme.

Després, tot aixo serà arraconat i sacrificat a l'altar de l'austeritat. De la mateixa manera, avui també sentim parlar de redistribució i d'incorporatítiques que, segons l'economia tradicional, fins ara es consideraven exc'ntriques, com els impostos a la riquesa o la renda b'sic. Abans de dipositar-hi grans esperances, valdria la pena veure-isquests sobtade conversions amb un cert seguiment. El caire que encendrà el debat europeu sobre els coronabons i la dificultat per arribar a cert acord econ-mic aquest agost és un bon indicador de com, malgrat el sacseig, les in-rcies polítiques i els interessos crea són molt difícils de canviar.

Convé, doncs, fer una nova mirada a l'actual crisi econòmica: d'haver fet? Si és segur que la pandèmia de COVID-19 l'ha accentua, és aquesta la seva causa? Quin paper hi ha ha jugat el sistema financer? Qui és aquesta crisi?

Aquests dies ha arribat a les llibreries Neuer Faschismus? Der Aufstieg der Rechten in Italien [Un nou feixisme? L’auge de les dretes a Itàlia] (Berlin: Bertz und Fischer), de Jens Renner. Junge Welt publicà amb el permís de l’autor i l’editorial el capítol ‘La resistència de l’esquerra’<p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ai abans s’havia escrit tant contra les diferències acceptades entre la dreta i l’esquerra com avui, aquestes es consideren superades, sense sentit», va escriure el filòsof Norberto Bobbio (1909-2004) al seu llibre Dreta i esquerra: fonaments i significats d’una diferència política, avui considerat un clàssic. Aquest llibre es publicà per primera vegada el 1994, després de la desintegració de la Unió Soviètica i la suposada «fi de la història» (Francis Fukuyama). Les ideologies havien estat superades i la política es limitaria d’immediat a la resolució de problemes, afirmava la doctrina establerta. Bobbio s’hi oposà amb rotunda claredat i, per descomptat, l’evolució dels esdeveniments ha acabat per donar-li la raó. La «persistència del dret a la propietat privada, considerat inalienable» crea i consolida la desigualtat, va escriure. Una ullada a la qüestió social arreu del món palesa «que el camí de l’esquerra no només ha arribat a la seva fi, sinó que es troba ben bé al seu començament».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els primers en ajustar-se a Itàlia al nou marc de relacions després de la confrontació entre blocs van ser els comunistes. En el seu «congrés del canvi», celebrat a inicis del 1991, consumaren un gir semblant al dels socialdemòcrates d’Alemanya occidental el 1959 al seu Congrés a Godesberg. Sota la direcció d’Achille Occhetto, el Partito Comunista Itailano (PCI) es transformà en el Partito Democratico della Sinistra (PDS). Els militants del PCI que no van acceptar aquest canvi es van constituir com a Partit de la Refundació Comunista (Partito Della Rifondazione Comunista/PCR). Tot i ser considerats pels mitjans de comunicació burgesos com una caterva de nostàlgics incorregibles, aquesta formació es desenvolupà com un partit divers i plural, que també esdevingué atractiu per als moviments socials i a les eleccions nacionals aconseguí resultats al voltant del 5% i fins i tot del 8’4% el 1996. Després de diverses escissions segueixen existint, però des de fa temps no és més que un dels diversos grupuscles de l’esquerra radical, o «antagonista».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Diversos motius expliquen el seu declivi. La repressió estatal en relació a les protestes contra la cimera del G8 a Gènova el 2001 hi juga un paper important, però també la dificultat en no acabar esquinçat en l’enfrontament entre el centre-dreta i el centre-esquerra que s’inicià amb l’arribada de Silvio Berlusconi al poder. A partir del 1994 es trobà davant del problema d’ajudar a evitar la victòria del bloc de la dreta i, alhora, mantenir el seu propi perfil de manera visible. Això valia tant per a Rifondazione Comunista com per a altres grups de l’esquerra com Comunisti Italiani o Sinistra Ecologia Libertà (SEL), i segueix sent vàlid per a Sinistra Italiana (SI), el més important dels petits partits d’esquerres que continuen existint. Durant els anys dels governs de centre-esquerra (del 1996 fins el 2001, del 2006 fins el 2008 i del 2013 fins el 2018) l’esquerra radical o bé ha estat al govern o bé ha tolerat el mal menor per a, després, portar a terme una oposició constructiva. A les mocions de confiança, els diputats d’esquerra, a l’hora de votar, ho feien la majoria de vegades «amb el nas tapat» pel govern, la majoria de les polítiques del qual criticaven des de l’esquerra, per evitar que les coses anessin a pitjor.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Després del final del darrer govern de dretes de Berlusconi, el 2011, i l’intermedi del primer ministre independent Mario Monti, el dilema es plantejà d’una altra manera a les eleccions generals del 2013. La coalició d’esquerres Rivoluzione Civile (RC) amb l’activista anti-màfia Antonio Ingroia com a cap de llista, fracassà, i, amb un 2’2%, no aconseguí superar la barrera del 4% necessària per entrar a la cambra. El partit de Nicola ‘Nichi’ Vendola, SEL, que aconseguí només un 3’2%, arribà en canvi a un acord amb el Partit Demòcrata per formar una llista comuna, Italia Bene Commune, i, d’aquesta manera, aconseguí un grapat d’escons per als seus candidats. Un cop dintre van passar a l’oposició quan el primer ministre Gianni Letta (PD) va formar una gran coalició amb Berlusconi i Monti el març del 2013.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els ‘mil dies’ de Renzi</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A un curt període de transició amb Letta el seguiren, entre febrer del 2014 i desembre del 2016, els ‘mil dies’ de Matteo Renzi, dels quals encara segueix vantant-se. El cofoisme es convertí en el tret característic del seu mandat, tot i envoltar-se amb un govern extraordinàriament jove (l’edat mitjana dels titulars en el moment d’assumir la cartera era de 47 anys) en el que seien, als seus inicis, set dones i nou homes. Però el rumb només el marcava ell, i quan no hi havia una majoria parlamentària, s’imposava via decret o forçant una moció de confiança al seu govern. La xifra de lleis aprovades la va vendre Renzi com una prova del dinamisme del seu executiu. A desgrat de tota la retòrica de reforma, pràcticament totes elles van ser en benefici del capital.<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-15195 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Matteo_Renzi_a_Bologna_2016_1-Francesco-Pierantoni-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Matteo Renzi. Foto: Wikimedia Commons – Francesco Pierantoni</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Això val en particular per al rovell de l’ou de la seva política de reformes: el paquet de lleis per a la reforma neoliberal del mercat laboral. En el marc de la ‘llei de treball’, les empreses van rebre reduccions fiscals. També es reduí sensiblement la protecció contra l’acomiadament dels treballadors dependents, sobretot l’eliminació de l’article 18 del Estatut dels Treballadors que costà anys de lluita i que estipulava que, en casos d’acomiadament injust confirmats als tribunals, els afectats havien de tornar a ser contractats. Després de la seva eliminació només hi ha compensacions. Les contraprestacions de les empreses, en comparació, segueixen sent àmplies: la propaganda del govern havia calculat que aquestes farien més contractes fixes si podien prescindir d’aquesta exigència més fàcilment. En comptes d’això, des de fa anys l’ocupació precària i els baixos salaris no fan més que créixer: els contractes són en la seva immensa majoria temporals, i la xifra de feines a curt termini ha crescut dramàticament. A més, amb l’enduriment de les normatives legals, els acomiadats reben temporalment menys prestacions del fons d’ajudes de la Cassa Integrazione Guadagni (CIG).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Durant els «mil dies» de Renzi va romandre intacta en canvi la reforma de les pensions de la ministra de Treball i Assumptes Socials de Mario Monti, Elsa Fornero, que elevà l’edat de jubilació als 67 anys. L’única «bona acció» en el camp social de l’era Renzi fou una rebaixa fiscal de 80 euros mensuals per a les rendes mitjanes i baixes, els pobres, però, que no paguen impostos, van marxar amb les mans buides.<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">Després de les experiències amb diversos governs de centre-esquerra, la paraula «esquerra» (sinistra), a Itàlia, és de tot menys popular.</blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al contrari que aquestes, una amplia reforma de la constitució fracassà en referèndum: la llei Renzi-Boschi, que rebia el nom del primer ministre i la seva ministra de Reformes, Maria Elena Boschi. La llei preveia reduir el Senat, la segona cambra legislativa del parlament, de 315 a 100 membres, i retallar les seves competències. D’aquesta manera no hauria d’haver participat a les mocions de confiança sobre el cap de govern, el que suposava la fi del «sistema bicameral perfecte» (bicameralismo perfetto). El 1948, amb l’aprovació de la constitució republicana, aquest sistema es justificà per les experiències del feixisme: l’objectiu era controlar al govern a través d’un legislatiu fort. Per això es va introduir un procés laboriós pel qual totes dues càmeres, el parlament i el senat, han de aprovar cada una de les lleis, respectivament. Això dificulta la governació efectiva i genera costos innecessaris, argumentaren els partidaris de les reformes constitucionals. Amb el 40% dels vots al referèndum del 4 de desembre del 2016, aquests van quedar clarament en minoria: una derrota aclaparadora per a Renzi, que havia convertit la votació en un plebiscit sobre la seva persona i va dimitir del seu càrrec, tot i que no ho va fer com a secretari general del PD fins al març del 2018.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">De manera clara, fracassà sobretot al sobreestimar les seves pròpies forces. El gairebé 41% que el seu partit va aconseguir a les eleccions al Parlament Europeu el 2014 el van conduir a l’assumpció errònia que podia prescindir de socis de coalició a la seva esquerra. Va voler convertir el Partito Democratico en el Partito della Nazione, un projecte tronat i que arrossegava ressonàncies amb l’oblidat projecte històric del feixisme (el nom oficial del partit de Mussolini era Partito Nazionale Fascista).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Des del punt de vista social, el llegat del mandat de Renzi (i del seu successor i company al partit, Paolo Gentiloni) ha estat devastador. Així ho confirmen les dades oficials de l’institut italià d’estadística (Istat) així com de l’Istituto Nazionale della Previdenza Sociale (INPS), la major asseguradora social italiana. A finals del 2017 més del 20% dels italians i una tercera part dels infants vivien en la pobresa o estaven amenaçats per la pobresa, i al sud del país la situació era encara més greu. Segons Oxfam, els set italians més rics posseïen el mateix que els 18 milions d’italians més pobres.<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-15196 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Rifondazione_Comunista_e_christianismo_in_Venezia_Italia-Wikinade-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Local de RC a Venècia. Foto: Wikimedia Commons – Wikinade</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A les eleccions generals del març de 2018 aquestes dades socials podien haver significat un argument per a la campanya de l’oposició d’esquerra, però qui s’aprofitaren van ser el Moviment 5 Estels (M5S) i la Lliga. Les seves promeses d’introduir una renda ciutadana i reduir els impostos van ser per a molts votants més atractives que el vague programa de reformes de l’esquerra.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una esquerra feble, uns moviments socials forts</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Després de les experiències amb diversos governs de centre-esquerra, la paraula «esquerra» (sinistra), a Itàlia, és de tot menys popular. També l’esquerra dóna de bon grat als seus projectes noms insípids i que suposadament els prometen més èxits, especialment quan han de presentar-se a les eleccions: a les eleccions europees del 2014 ho van fer amb la llista L’Altra Europa amb Tsipras, a les eleccions generals del 2018 amb Potere al Popolo (PaP) i Liberi e Uguali (LeU). La darrera fins i tot participa des del setembre del 2019 al govern sense que gairebé ningú se n’adoni. Alguns observadors benintencionats també apunten, entre altres errors, a la manca de dirigents carismàtics. El darrer d’aquesta mena fou Nichi Vendola, un comunista i catòlic obertament gai, que durant deu anys, del 2005 fins el 2015, va ser president de la regió d’Apulia, al sud del país. El seu intent per unificar l’esquerra radical no obstant fracassà, i amb ell el culte a la personalitat, el ‘leaderismo’.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els moviments socials queden com a esperança. Aquests, com els sindicats, retenen encara una considerable capacitat de mobilització, incloent-hi manifestacions multitudinàries a Roma i altres grans ciutats. S’oposen a la venda dels béns comuns, lluiten pel dret a la ciutat i l’accés igual a l’educació i la cultura, contra la privatització del subministrament de l’aigua i el transport públic, l’escassedat d’habitatges, l’atur, que no para de créixer, i els danys mediambientals causats per la sobreexplotació. Independentment de la seva orientació cap als partits polítics del govern de torn, són objecte repetidament d’una dura repressió. La repressió estatal pertany al seu dia a dia, també per a les persones que viuen en cases okupes: només a Roma parlem de 10.000 persones, entre elles molts immigrants. Amb freqüència se’ls talla el subministrament d’aigua i electricitat, o les cases són desallotjades de manera violenta.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els moviments que s’oposen als grans i costosos projectes immobiliaris que destrueixen el medi ambient han guanyat en visibilitat en els darrers anys. El 2019 es multiplicaren les protestes contra el canvi climàtic en el marc del moviment ‘Fridays for Future’, com també ho van fer les del moviment feminista ‘Non una di meno’ (Ni una menys), fundat el novembre del 2016. Aleshores es manifestaren a Roma unes 200.000 persones contra la violència contra les dones.<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">Per a molts, el feixisme és, de manera clara, no només una política de memòria històrica, sinó, cada cop més, un tema actual, perquè representa una amenaça concreta.</blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A les protestes contra Salvini, la Lliga i els seus socis d’ultradreta hem vist la cooperació d’activistes de diversos moviments. Així, el 2 de març del 2019 es manifestaren a Milà més de 200.000 persones contra el racisme estatal, el doble que l’any anterior. Poc després van haver-hi a Verona protestes massives contra el Congrés Mundial de les Famílies, al qual Salvini va donar el seu suport personal. I el 25 d’abril del 2019, l’aniversari de l’alliberament de l’ocupació nazi i el feixisme, va participar de manera clara més gent a les manifestacions antifeixistes que en anys anteriors. Per a molts, el feixisme és, de manera clara, no només una política de memòria històrica, sinó, cada cop més, un tema actual, perquè representa una amenaça concreta.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">També en el dia a dia, més enllà de les manifestacions, les protestes són, de manera regular, més visibles. Un mitjà molt simple, però efectiu, és la pancarta. Quan durant una visita de Salvini durant unes eleccions els balcons i les parets s’omplen de paraules contra ell, l’autoproclamat tribú del poble es posa visiblement nerviós. Els crits, càntics i altres sorolls que l’interrompen durant les seves aparicions de campanya el treuen de polleguera. Alguns actes de coratge civil en comparació invisibles han aconseguit obrir-se pas als mitjans de comunicació. Per exemple, durant la campanya a les eleccions regionals de Bolonya, al gener del 2020, el propietari d’un bar negà l’entrada a Salvini i al seu equip. Un acte aparentment banal de protesta, però cap fotesa per a Salvini, que alimenta regularment el seu compte de Facebook amb clips de vídeo en els quals conversa amigablement, un rere l’altre, amb clients, cambrers, cuiners i altres «homes a peu de carrer».<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-15198 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Wikimedia-Commons-Fabio-Visconti-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons – Fabio Visconti</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A Salvini, el pietós devot de la verge Maria, tampoc li agrada que repetidament representants de l’església catòlica s’expressin contra el seu discurs d’odi racista. Quan anuncià a l’estiu del 2019 la seva intenció de construir un mur a la frontera amb Eslovènia per protegir el país d’una suposada invasió, es topà amb un rebuig ampli, fins i tot entre polítics de centre-dreta. A aquest s’afegí el rebuig obert de diversos alcaldes de ciutats costeres que s’oposaren a la «política de ports tancats» de Salvini. L’alcalde durant anys de Palermo, Leoluca Orlando, un antic cristianodemòcrata, és per això mateix un dels enemics declarats de Salvini. Orlando qualificà a Salvini de «protofeixista», Salvini contestà titllant-lo de traïdor i «amic dels immigrants il·legals».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una de les persones més destacades, i entretant conegudes internacionalment, que s’oposaren a l’evolució dretana és l’antic alcalde del municipi de Riace, a Calàbria, Domenico ‘Mimmo’ Lucano. Sota el seu govern, des del 1989 s’han cedit les cases buides del poble a refugiats del Kurdistan, l’Afganistan, l’Iraq, Somàlia i Eritrea. De la mesura no només s’aprofitaren els nous benvinguts, sinó els antics habitants, ja que la infraestructura del municipi es modernitzà, i els botiguers van trobar nous clients. Lucano va ser acusat en un procés judicial políticament motivat de desfalc, «immigració il·legal» i promoció de falsos matrimonis. La persecució jurídica de l’alcalde dissident desencadenà en Itàlia una onada de solidaritat. Lucano, que durant un temps va estar sota arrest domiciliari, es troba ara en llibertat, però el futur del ‘model Riace’ és una incògnita.<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">Les sardines són la llargament esperada «crida a l’esquerra per despertar», escriu Norma Rangieri, la redactora en cap del mitjà Il Manifesto</blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mentre Salvini i els seus partidaris injuriaren malèvolament Lucano, van haver de mostrar-se reservats amb Liliana Segre, ni que sigui només en públic. La supervivent de l’Holocaust, membre d’una família jueva, i des del 2018 senadora vitalícia, ha rebut una muntanya de correus electrònics insultants, incloent-hi amenaces de mort. Al mateix temps, molts polítics de la dreta, entre ells el propi Salvini, van fer dubtoses ofertes per combatre de manera conjunta l’antisemitisme. El govern municipal de Verona li oferí fins i tot la ciutadania d’honor mentre, al mateix temps, canviava el nom d’un carrer per dedicar-lo al feixista Giorgio Almirante. Segre va rebutjar aquestes impertinències de manera taxant: la lluita contra l’antisemitisme va, sempre, unida al combat contra el racisme, i Verona havia d’escollir entre ella i Almirante. Rendir homenatge a tots dos és, per motius històrics, «incompatible» amb l’ètica i la lògica.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les sardines</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al novembre del 2019 va aparèixer una nova i inesperada força: el moviment de les «sardines». En qüestió de dies aquest peixet es convertí en símbol de protestes massives contra el racisme i la dreta. El punt de partida va ser Bolonya, la capital de la regió d’Emilia-Romagna, on se celebraven eleccions el 26 de gener del 2020. Contra un acte electoral del cap de la Lliga, Matteo Salvini, per al qual s’havia llogat un local amb capacitat per a 5.700 persones, quatre joves —coneguts només pels seus noms de pila: Andrea, Giulia, Mattia i Roberto— van convocar una mobilització espontània de «6.000 sardines» a la Piazza Maggiore. Volien mostrar així que podien mobilitzar a més persones que la Lliga. Es concentraren 15.000 que, «junts com sardines», van robar tota l’atenció al suposat home fort. Es van convocar concentracions semblants a tota Itàlia. A totes elles es repetia el mateix símbol, un animal poc habitual, la sardina, pintada amb colors vius a les pancartes, feta de paper i cartró, també com un capgròs. Alguns eslògans presents eren ‘Palermo non abbocca’ (Palerm no mossega) o ‘Rimini non si Lega’ (Rímini no es deixa lligar). Salvini reaccionà amb imatges de gats amb sardines entre les dents. Fins gener del 2020 van ser més d’un centenar els llocs on les sardines van aparèixer. Malgrat l’espontaneïtat, hi havia regles estrictes: les manifestacions havien de ser exclusivament pacífiques, no es permetien banderes de partits ni cantar cançons comunistes com Bandiera rossa, però en lloc d’aquesta s’escoltava a tot arreu Bella ciao, l’himne partisà que va esdevenir també el de les sardines.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Que el moviment s’iniciés a Emilia-Romagna no és cap casualitat. Salvini volia convertir les eleccions a la regió en un referèndum sobre el govern a Roma. Ho feia amb el càlcul que, amb una victòria de la dreta al «bastió comunista» de Bolonya, la coalició del M5S i el PD es trencaria abans o després, i aleshores es convocarien inevitablement noves eleccions en les quals el bloc de la dreta guanyaria i ell mateix esdevindria primer ministre. Però errà el càlcul. Al final, el candidat del centre-esquerra, Stefano Bonaccini (PD), superà per gairebé 8 punts a Lucia Borgonzoni, de la Lega. La seva derrota també fou la de Salvini. Malgrat tot, l’avanç de la dreta no s’ha detingut, només ha quedat interromput. Perquè la majoria electoral per al centre-esquerra es va deure a determinats factors. El més important, a una major participació de manera significativa, que cal agrair en bona mesura a les sardines, que mobilitzaren a votants que, decebuts, s’havien allunyat en els darrers anys dels partits de centre-esquerra. El moviment va cridar a un vot tàctic, l’anomenat «voto disgiunto», que practiquen sobretot molts dels partidaris del M5S: en la primera votació ho fan pel candidat del PD, i a la segona, pel de la llista del seu partit. Només així va aconseguir una clara majoria Bonaccini, que donà el seu agraïment a l’inesperat suport de les sardines.<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-15197 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/09/Flash_mob__6000_sardine_contro_Salvini__Bologna_-Wikipedia-novembre-2019-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Primera concentració de “Les sardines” a Bolonya, novembre de 2019. Foto: Wikipedia</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sobre la possible durada del moviment hi ha diverses estimacions. Per a molts observadors aquest recorda al moviment del Girotondi, que sorgí el 2002 com a protesta contra el govern de Berlusconi, però va desaparèixer al cap d’uns mesos. A diferència del moviment de base de les sardines, els manifestants pacífics dels Girotondi feien passejades en diverses grans ciutats per una iniciativa «des de dalt», en la qual destacats intel·lectuals portaven la veu cantant: el seu portaveu no oficial era el director cinematogràfic i actor Nani Moretti.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Que les sardines puguin ser un fenomen a curt termini com aquell no és un fet consumat. Al diari Il Manifesto diversos veterans del moviment s’expressaren amb entusiasme sobre el seu potencial. Les sardines són la llargament esperada «crida a l’esquerra per despertar», escriu Norma Rangieri, la redactora en cap del mitjà. Guido Viale, un antic militant de la organització de l’esquerra radical Lotta Continua, veu en el moviment una gran oportunitat per a un moviment que aglutini el que fins ara eren tendències separades. De gairebé efusiu es podia qualificar el retrat de l’historiador Piero Bevilacqua, per a qui les sardines han estat capaces de convertir les places centrals en «salons» de debat per a la població. D’aconseguir establir-se com un fet quotidià en la vida del país, podrien «en els propers anys» sorgir d’elles «els nous dirigents de l’esquerra italiana». De manera semblant, l’historiador Antonio Gibelli escrivia que les sardines «no divideixen, uneixen, i en aquest sentit, han aconseguit allò que l’esquerra, en un sentit ampli, no ha portat a terme en els darrers anys».<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">Unir en comptes de dividir: sona bé, però la qüestió planteja moltes preguntes. Què ha d’unificar-se, amb quin objectiu, amb quin programa?</blockquote><h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Resurrecció del centrosinistra?</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Unir en comptes de dividir: sona bé, però la qüestió planteja moltes preguntes. Què ha d’unificar-se, amb quin objectiu, amb quin programa? No només des que hi ha el moviment de les sardines es parla d’una resurrecció d’un front de centre-esquerra (centrosinistra). Les experiències fins a la data, però, no han estat ben bé positives. Les polítiques d’austeritat de Romano Prodi, Massimo D’Alema, Gianni Letta, Matteo Renzi i Paolo Gentiloni en particular han pavimentat el camí al populisme de dretes. Així, el centre-esquerra es convertí, literalment, en el mal menor, que sempre condueix a un mal major. El mateix val per a la política anti-immigració del ministre de l’Interior Marco Minniti (PD) i en forma part, també, la criminalització de les iniciatives per ajudar els refugiats i la cooperació amb Líbia per a l’internament de refugiats. Actualment continua la cooperació entre Itàlia i Líbia i els decrets de seguretat racistes i antidemocràtics de Salvini han estat corregits només en part, però no han estat derogats íntegrament. No només cal atribuir a la coalició de govern la manca de canvis en polítiques econòmiques, socials i laborals, sinó a l’escassa voluntat del PD d’introduir canvis fonamentals al seu rumb.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I, fins al dia d’avui, no hi ha cap força capaç de forçar aquest gir a l’esquerra. Itàlia és un «país sense esquerra», constata Maurizio Acerbo, secretari de Rifondazione Comunista.

Aquests dies ha arribat a les llibreries Neuer Faschismus? Der Aufstieg der Rechten in Italien [Un nou feixisme? L’auge de les dretes a Itàlia] (Berlin: Bertz und Fischer), de Jens Renner. Junge Welt publicà amb el permís de l’autor i l’editorial el capítol ‘La resistència de l’esquerra’

ai abans s’havia escrit tant contra les diferències acceptades entre la dreta i l’esquerra com avui, aquestes es consideren superades, sense sentit», va escriure el filòsof Norberto Bobbio (1909-2004) al seu llibre Dreta i esquerra: fonaments i significats d’una diferència política, avui considerat un clàssic. Aquest llibre es publicà per primera vegada el 1994, després de la desintegració de la Unió Soviètica i la suposada «fi de la història» (Francis Fukuyama). Les ideologies havien estat superades i la política es limitaria d’immediat a la resolució de problemes, afirmava la doctrina establerta. Bobbio s’hi oposà amb rotunda claredat i, per descomptat, l’evolució dels esdeveniments ha acabat per donar-li la raó. La «persistència del dret a la propietat privada, considerat inalienable» crea i consolida la desigualtat, va escriure. Una ullada a la qüestió social arreu del món palesa «que el camí de l’esquerra no només ha arribat a la seva fi, sinó que es troba ben bé al seu començament».

Els primers en ajustar-se a Itàlia al nou marc de relacions després de la confrontació entre blocs van ser els comunistes. En el seu «congrés del canvi», celebrat a inicis del 1991, consumaren un gir semblant al dels socialdemòcrates d’Alemanya occidental el 1959 al seu Congrés a Godesberg. Sota la direcció d’Achille Occhetto, el Partito Comunista Itailano (PCI) es transformà en el Partito Democratico della Sinistra (PDS). Els militants del PCI que no van acceptar aquest canvi es van constituir com a Partit de la Refundació Comunista (Partito Della Rifondazione Comunista/PCR). Tot i ser considerats pels mitjans de comunicació burgesos com una caterva de nostàlgics incorregibles, aquesta formació es desenvolupà com un partit divers i plural, que també esdevingué atractiu per als moviments socials i a les eleccions nacionals aconseguí resultats al voltant del 5% i fins i tot del 8’4% el 1996. Després de diverses escissions segueixen existint, però des de fa temps no és més que un dels diversos grupuscles de l’esquerra radical, o «antagonista».

Diversos motius expliquen el seu declivi. La repressió estatal en relació a les protestes contra la cimera del G8 a Gènova el 2001 hi juga un paper important, però també la dificultat en no acabar esquinçat en l’enfrontament entre el centre-dreta i el centre-esquerra que s’inicià amb l’arribada de Silvio Berlusconi al poder. A partir del 1994 es trobà davant del problema d’ajudar a evitar la victòria del bloc de la dreta i, alhora, mantenir el seu propi perfil de manera visible. Això valia tant per a Rifondazione Comunista com per a altres grups de l’esquerra com Comunisti Italiani o Sinistra Ecologia Libertà (SEL), i segueix sent vàlid per a Sinistra Italiana (SI), el més important dels petits partits d’esquerres que continuen existint. Durant els anys dels governs de centre-esquerra (del 1996 fins el 2001, del 2006 fins el 2008 i del 2013 fins el 2018) l’esquerra radical o bé ha estat al govern o bé ha tolerat el mal menor per a, després, portar a terme una oposició constructiva. A les mocions de confiança, els diputats d’esquerra, a l’hora de votar, ho feien la majoria de vegades «amb el nas tapat» pel govern, la majoria de les polítiques del qual criticaven des de l’esquerra, per evitar que les coses anessin a pitjor.

Després del final del darrer govern de dretes de Berlusconi, el 2011, i l’intermedi del primer ministre independent Mario Monti, el dilema es plantejà d’una altra manera a les eleccions generals del 2013. La coalició d’esquerres Rivoluzione Civile (RC) amb l’activista anti-màfia Antonio Ingroia com a cap de llista, fracassà, i, amb un 2’2%, no aconseguí superar la barrera del 4% necessària per entrar a la cambra. El partit de Nicola ‘Nichi’ Vendola, SEL, que aconseguí només un 3’2%, arribà en canvi a un acord amb el Partit Demòcrata per formar una llista comuna, Italia Bene Commune, i, d’aquesta manera, aconseguí un grapat d’escons per als seus candidats. Un cop dintre van passar a l’oposició quan el primer ministre Gianni Letta (PD) va formar una gran coalició amb Berlusconi i Monti el març del 2013.

Els ‘mil dies’ de Renzi

A un curt període de transició amb Letta el seguiren, entre febrer del 2014 i desembre del 2016, els ‘mil dies’ de Matteo Renzi, dels quals encara segueix vantant-se. El cofoisme es convertí en el tret característic del seu mandat, tot i envoltar-se amb un govern extraordinàriament jove (l’edat mitjana dels titulars en el moment d’assumir la cartera era de 47 anys) en el que seien, als seus inicis, set dones i nou homes. Però el rumb només el marcava ell, i quan no hi havia una majoria parlamentària, s’imposava via decret o forçant una moció de confiança al seu govern. La xifra de lleis aprovades la va vendre Renzi com una prova del dinamisme del seu executiu. A desgrat de tota la retòrica de reforma, pràcticament totes elles van ser en benefici del capital.

Matteo Renzi. Foto: Wikimedia Commons –
Francesco Pierantoni

Això val en particular per al rovell de l’ou de la seva política de reformes: el paquet de lleis per a la reforma neoliberal del mercat laboral. En el marc de la ‘llei de treball’, les empreses van rebre reduccions fiscals. També es reduí sensiblement la protecció contra l’acomiadament dels treballadors dependents, sobretot l’eliminació de l’article 18 del Estatut dels Treballadors que costà anys de lluita i que estipulava que, en casos d’acomiadament injust confirmats als tribunals, els afectats havien de tornar a ser contractats. Després de la seva eliminació només hi ha compensacions. Les contraprestacions de les empreses, en comparació, segueixen sent àmplies: la propaganda del govern havia calculat que aquestes farien més contractes fixes si podien prescindir d’aquesta exigència més fàcilment. En comptes d’això, des de fa anys l’ocupació precària i els baixos salaris no fan més que créixer: els contractes són en la seva immensa majoria temporals, i la xifra de feines a curt termini ha crescut dramàticament. A més, amb l’enduriment de les normatives legals, els acomiadats reben temporalment menys prestacions del fons d’ajudes de la Cassa Integrazione Guadagni (CIG).

Durant els «mil dies» de Renzi va romandre intacta en canvi la reforma de les pensions de la ministra de Treball i Assumptes Socials de Mario Monti, Elsa Fornero, que elevà l’edat de jubilació als 67 anys. L’única «bona acció» en el camp social de l’era Renzi fou una rebaixa fiscal de 80 euros mensuals per a les rendes mitjanes i baixes, els pobres, però, que no paguen impostos, van marxar amb les mans buides.

Després de les experiències amb diversos governs de centre-esquerra, la paraula «esquerra» (sinistra), a Itàlia, és de tot menys popular.

Al contrari que aquestes, una amplia reforma de la constitució fracassà en referèndum: la llei Renzi-Boschi, que rebia el nom del primer ministre i la seva ministra de Reformes, Maria Elena Boschi. La llei preveia reduir el Senat, la segona cambra legislativa del parlament, de 315 a 100 membres, i retallar les seves competències. D’aquesta manera no hauria d’haver participat a les mocions de confiança sobre el cap de govern, el que suposava la fi del «sistema bicameral perfecte» (bicameralismo perfetto). El 1948, amb l’aprovació de la constitució republicana, aquest sistema es justificà per les experiències del feixisme: l’objectiu era controlar al govern a través d’un legislatiu fort. Per això es va introduir un procés laboriós pel qual totes dues càmeres, el parlament i el senat, han de aprovar cada una de les lleis, respectivament. Això dificulta la governació efectiva i genera costos innecessaris, argumentaren els partidaris de les reformes constitucionals. Amb el 40% dels vots al referèndum del 4 de desembre del 2016, aquests van quedar clarament en minoria: una derrota aclaparadora per a Renzi, que havia convertit la votació en un plebiscit sobre la seva persona i va dimitir del seu càrrec, tot i que no ho va fer com a secretari general del PD fins al març del 2018.

De manera clara, fracassà sobretot al sobreestimar les seves pròpies forces. El gairebé 41% que el seu partit va aconseguir a les eleccions al Parlament Europeu el 2014 el van conduir a l’assumpció errònia que podia prescindir de socis de coalició a la seva esquerra. Va voler convertir el Partito Democratico en el Partito della Nazione, un projecte tronat i que arrossegava ressonàncies amb l’oblidat projecte històric del feixisme (el nom oficial del partit de Mussolini era Partito Nazionale Fascista).

Des del punt de vista social, el llegat del mandat de Renzi (i del seu successor i company al partit, Paolo Gentiloni) ha estat devastador. Així ho confirmen les dades oficials de l’institut italià d’estadística (Istat) així com de l’Istituto Nazionale della Previdenza Sociale (INPS), la major asseguradora social italiana. A finals del 2017 més del 20% dels italians i una tercera part dels infants vivien en la pobresa o estaven amenaçats per la pobresa, i al sud del país la situació era encara més greu. Segons Oxfam, els set italians més rics posseïen el mateix que els 18 milions d’italians més pobres.

Local de RC a Venècia. Foto: Wikimedia Commons – Wikinade

A les eleccions generals del març de 2018 aquestes dades socials podien haver significat un argument per a la campanya de l’oposició d’esquerra, però qui s’aprofitaren van ser el Moviment 5 Estels (M5S) i la Lliga. Les seves promeses d’introduir una renda ciutadana i reduir els impostos van ser per a molts votants més atractives que el vague programa de reformes de l’esquerra.

Una esquerra feble, uns moviments socials forts

Després de les experiències amb diversos governs de centre-esquerra, la paraula «esquerra» (sinistra), a Itàlia, és de tot menys popular. També l’esquerra dóna de bon grat als seus projectes noms insípids i que suposadament els prometen més èxits, especialment quan han de presentar-se a les eleccions: a les eleccions europees del 2014 ho van fer amb la llista L’Altra Europa amb Tsipras, a les eleccions generals del 2018 amb Potere al Popolo (PaP) i Liberi e Uguali (LeU). La darrera fins i tot participa des del setembre del 2019 al govern sense que gairebé ningú se n’adoni. Alguns observadors benintencionats també apunten, entre altres errors, a la manca de dirigents carismàtics. El darrer d’aquesta mena fou Nichi Vendola, un comunista i catòlic obertament gai, que durant deu anys, del 2005 fins el 2015, va ser president de la regió d’Apulia, al sud del país. El seu intent per unificar l’esquerra radical no obstant fracassà, i amb ell el culte a la personalitat, el ‘leaderismo’.

Els moviments socials queden com a esperança. Aquests, com els sindicats, retenen encara una considerable capacitat de mobilització, incloent-hi manifestacions multitudinàries a Roma i altres grans ciutats. S’oposen a la venda dels béns comuns, lluiten pel dret a la ciutat i l’accés igual a l’educació i la cultura, contra la privatització del subministrament de l’aigua i el transport públic, l’escassedat d’habitatges, l’atur, que no para de créixer, i els danys mediambientals causats per la sobreexplotació. Independentment de la seva orientació cap als partits polítics del govern de torn, són objecte repetidament d’una dura repressió. La repressió estatal pertany al seu dia a dia, també per a les persones que viuen en cases okupes: només a Roma parlem de 10.000 persones, entre elles molts immigrants. Amb freqüència se’ls talla el subministrament d’aigua i electricitat, o les cases són desallotjades de manera violenta.

Els moviments que s’oposen als grans i costosos projectes immobiliaris que destrueixen el medi ambient han guanyat en visibilitat en els darrers anys. El 2019 es multiplicaren les protestes contra el canvi climàtic en el marc del moviment ‘Fridays for Future’, com també ho van fer les del moviment feminista ‘Non una di meno’ (Ni una menys), fundat el novembre del 2016. Aleshores es manifestaren a Roma unes 200.000 persones contra la violència contra les dones.

Per a molts, el feixisme és, de manera clara, no només una política de memòria històrica, sinó, cada cop més, un tema actual, perquè representa una amenaça concreta.

A les protestes contra Salvini, la Lliga i els seus socis d’ultradreta hem vist la cooperació d’activistes de diversos moviments. Així, el 2 de març del 2019 es manifestaren a Milà més de 200.000 persones contra el racisme estatal, el doble que l’any anterior. Poc després van haver-hi a Verona protestes massives contra el Congrés Mundial de les Famílies, al qual Salvini va donar el seu suport personal. I el 25 d’abril del 2019, l’aniversari de l’alliberament de l’ocupació nazi i el feixisme, va participar de manera clara més gent a les manifestacions antifeixistes que en anys anteriors. Per a molts, el feixisme és, de manera clara, no només una política de memòria històrica, sinó, cada cop més, un tema actual, perquè representa una amenaça concreta.

També en el dia a dia, més enllà de les manifestacions, les protestes són, de manera regular, més visibles. Un mitjà molt simple, però efectiu, és la pancarta. Quan durant una visita de Salvini durant unes eleccions els balcons i les parets s’omplen de paraules contra ell, l’autoproclamat tribú del poble es posa visiblement nerviós. Els crits, càntics i altres sorolls que l’interrompen durant les seves aparicions de campanya el treuen de polleguera. Alguns actes de coratge civil en comparació invisibles han aconseguit obrir-se pas als mitjans de comunicació. Per exemple, durant la campanya a les eleccions regionals de Bolonya, al gener del 2020, el propietari d’un bar negà l’entrada a Salvini i al seu equip. Un acte aparentment banal de protesta, però cap fotesa per a Salvini, que alimenta regularment el seu compte de Facebook amb clips de vídeo en els quals conversa amigablement, un rere l’altre, amb clients, cambrers, cuiners i altres «homes a peu de carrer».

Foto: Wikimedia Commons – Fabio Visconti

A Salvini, el pietós devot de la verge Maria, tampoc li agrada que repetidament representants de l’església catòlica s’expressin contra el seu discurs d’odi racista. Quan anuncià a l’estiu del 2019 la seva intenció de construir un mur a la frontera amb Eslovènia per protegir el país d’una suposada invasió, es topà amb un rebuig ampli, fins i tot entre polítics de centre-dreta. A aquest s’afegí el rebuig obert de diversos alcaldes de ciutats costeres que s’oposaren a la «política de ports tancats» de Salvini. L’alcalde durant anys de Palermo, Leoluca Orlando, un antic cristianodemòcrata, és per això mateix un dels enemics declarats de Salvini. Orlando qualificà a Salvini de «protofeixista», Salvini contestà titllant-lo de traïdor i «amic dels immigrants il·legals».

Una de les persones més destacades, i entretant conegudes internacionalment, que s’oposaren a l’evolució dretana és l’antic alcalde del municipi de Riace, a Calàbria, Domenico ‘Mimmo’ Lucano. Sota el seu govern, des del 1989 s’han cedit les cases buides del poble a refugiats del Kurdistan, l’Afganistan, l’Iraq, Somàlia i Eritrea. De la mesura no només s’aprofitaren els nous benvinguts, sinó els antics habitants, ja que la infraestructura del municipi es modernitzà, i els botiguers van trobar nous clients. Lucano va ser acusat en un procés judicial políticament motivat de desfalc, «immigració il·legal» i promoció de falsos matrimonis. La persecució jurídica de l’alcalde dissident desencadenà en Itàlia una onada de solidaritat. Lucano, que durant un temps va estar sota arrest domiciliari, es troba ara en llibertat, però el futur del ‘model Riace’ és una incògnita.

Les sardines són la llargament esperada «crida a l’esquerra per despertar», escriu Norma Rangieri, la redactora en cap del mitjà Il Manifesto

Mentre Salvini i els seus partidaris injuriaren malèvolament Lucano, van haver de mostrar-se reservats amb Liliana Segre, ni que sigui només en públic. La supervivent de l’Holocaust, membre d’una família jueva, i des del 2018 senadora vitalícia, ha rebut una muntanya de correus electrònics insultants, incloent-hi amenaces de mort. Al mateix temps, molts polítics de la dreta, entre ells el propi Salvini, van fer dubtoses ofertes per combatre de manera conjunta l’antisemitisme. El govern municipal de Verona li oferí fins i tot la ciutadania d’honor mentre, al mateix temps, canviava el nom d’un carrer per dedicar-lo al feixista Giorgio Almirante. Segre va rebutjar aquestes impertinències de manera taxant: la lluita contra l’antisemitisme va, sempre, unida al combat contra el racisme, i Verona havia d’escollir entre ella i Almirante. Rendir homenatge a tots dos és, per motius històrics, «incompatible» amb l’ètica i la lògica.

Les sardines

Al novembre del 2019 va aparèixer una nova i inesperada força: el moviment de les «sardines». En qüestió de dies aquest peixet es convertí en símbol de protestes massives contra el racisme i la dreta. El punt de partida va ser Bolonya, la capital de la regió d’Emilia-Romagna, on se celebraven eleccions el 26 de gener del 2020. Contra un acte electoral del cap de la Lliga, Matteo Salvini, per al qual s’havia llogat un local amb capacitat per a 5.700 persones, quatre joves —coneguts només pels seus noms de pila: Andrea, Giulia, Mattia i Roberto— van convocar una mobilització espontània de «6.000 sardines» a la Piazza Maggiore. Volien mostrar així que podien mobilitzar a més persones que la Lliga. Es concentraren 15.000 que, «junts com sardines», van robar tota l’atenció al suposat home fort. Es van convocar concentracions semblants a tota Itàlia. A totes elles es repetia el mateix símbol, un animal poc habitual, la sardina, pintada amb colors vius a les pancartes, feta de paper i cartró, també com un capgròs. Alguns eslògans presents eren ‘Palermo non abbocca’ (Palerm no mossega) o ‘Rimini non si Lega’ (Rímini no es deixa lligar). Salvini reaccionà amb imatges de gats amb sardines entre les dents. Fins gener del 2020 van ser més d’un centenar els llocs on les sardines van aparèixer. Malgrat l’espontaneïtat, hi havia regles estrictes: les manifestacions havien de ser exclusivament pacífiques, no es permetien banderes de partits ni cantar cançons comunistes com Bandiera rossa, però en lloc d’aquesta s’escoltava a tot arreu Bella ciao, l’himne partisà que va esdevenir també el de les sardines.

Que el moviment s’iniciés a Emilia-Romagna no és cap casualitat. Salvini volia convertir les eleccions a la regió en un referèndum sobre el govern a Roma. Ho feia amb el càlcul que, amb una victòria de la dreta al «bastió comunista» de Bolonya, la coalició del M5S i el PD es trencaria abans o després, i aleshores es convocarien inevitablement noves eleccions en les quals el bloc de la dreta guanyaria i ell mateix esdevindria primer ministre. Però errà el càlcul. Al final, el candidat del centre-esquerra, Stefano Bonaccini (PD), superà per gairebé 8 punts a Lucia Borgonzoni, de la Lega. La seva derrota també fou la de Salvini. Malgrat tot, l’avanç de la dreta no s’ha detingut, només ha quedat interromput. Perquè la majoria electoral per al centre-esquerra es va deure a determinats factors. El més important, a una major participació de manera significativa, que cal agrair en bona mesura a les sardines, que mobilitzaren a votants que, decebuts, s’havien allunyat en els darrers anys dels partits de centre-esquerra. El moviment va cridar a un vot tàctic, l’anomenat «voto disgiunto», que practiquen sobretot molts dels partidaris del M5S: en la primera votació ho fan pel candidat del PD, i a la segona, pel de la llista del seu partit. Només així va aconseguir una clara majoria Bonaccini, que donà el seu agraïment a l’inesperat suport de les sardines.

Primera concentració de “Les sardines” a Bolonya, novembre de 2019. Foto: Wikipedia

Sobre la possible durada del moviment hi ha diverses estimacions. Per a molts observadors aquest recorda al moviment del Girotondi, que sorgí el 2002 com a protesta contra el govern de Berlusconi, però va desaparèixer al cap d’uns mesos. A diferència del moviment de base de les sardines, els manifestants pacífics dels Girotondi feien passejades en diverses grans ciutats per una iniciativa «des de dalt», en la qual destacats intel·lectuals portaven la veu cantant: el seu portaveu no oficial era el director cinematogràfic i actor Nani Moretti.

Que les sardines puguin ser un fenomen a curt termini com aquell no és un fet consumat. Al diari Il Manifesto diversos veterans del moviment s’expressaren amb entusiasme sobre el seu potencial. Les sardines són la llargament esperada «crida a l’esquerra per despertar», escriu Norma Rangieri, la redactora en cap del mitjà. Guido Viale, un antic militant de la organització de l’esquerra radical Lotta Continua, veu en el moviment una gran oportunitat per a un moviment que aglutini el que fins ara eren tendències separades. De gairebé efusiu es podia qualificar el retrat de l’historiador Piero Bevilacqua, per a qui les sardines han estat capaces de convertir les places centrals en «salons» de debat per a la població. D’aconseguir establir-se com un fet quotidià en la vida del país, podrien «en els propers anys» sorgir d’elles «els nous dirigents de l’esquerra italiana». De manera semblant, l’historiador Antonio Gibelli escrivia que les sardines «no divideixen, uneixen, i en aquest sentit, han aconseguit allò que l’esquerra, en un sentit ampli, no ha portat a terme en els darrers anys».

Unir en comptes de dividir: sona bé, però la qüestió planteja moltes preguntes. Què ha d’unificar-se, amb quin objectiu, amb quin programa?

Resurrecció del centrosinistra?

Unir en comptes de dividir: sona bé, però la qüestió planteja moltes preguntes. Què ha d’unificar-se, amb quin objectiu, amb quin programa? No només des que hi ha el moviment de les sardines es parla d’una resurrecció d’un front de centre-esquerra (centrosinistra). Les experiències fins a la data, però, no han estat ben bé positives. Les polítiques d’austeritat de Romano Prodi, Massimo D’Alema, Gianni Letta, Matteo Renzi i Paolo Gentiloni en particular han pavimentat el camí al populisme de dretes. Així, el centre-esquerra es convertí, literalment, en el mal menor, que sempre condueix a un mal major. El mateix val per a la política anti-immigració del ministre de l’Interior Marco Minniti (PD) i en forma part, també, la criminalització de les iniciatives per ajudar els refugiats i la cooperació amb Líbia per a l’internament de refugiats. Actualment continua la cooperació entre Itàlia i Líbia i els decrets de seguretat racistes i antidemocràtics de Salvini han estat corregits només en part, però no han estat derogats íntegrament. No només cal atribuir a la coalició de govern la manca de canvis en polítiques econòmiques, socials i laborals, sinó a l’escassa voluntat del PD d’introduir canvis fonamentals al seu rumb.

I, fins al dia d’avui, no hi ha cap força capaç de forçar aquest gir a l’esquerra. Itàlia és un «país sense esquerra», constata Maurizio Acerbo, secretari de Rifondazione Comunista.