Archive for de desembre 2020

Home Archive for de desembre 2020

undefined

De negocis capitalistes a projectes col·lectius: el relleu cooperatiu

0 Somnis Rebels 8:20 p. m. Comments

CooperativismeDe negocis capitalistes a projectes col·lectius: el relleu cooperatiu >Somnis Rebels 8:20 p. m. 0 Comments La transformació de societats mercantils en empreses cooperatives continua sent anecdòtica a Catalunya. Però no obstant això, l’acompanyament

undefined

El cooperativisme: de la 2a República a la dictadura (1931-1974)

0 Somnis Rebels 8:18 p. m. Comments

CooperativismeEl cooperativisme: de la 2a República a la dictadura (1931-1974) >Somnis Rebels 8:18 p. m. 0 Comments Sabem que les lleis tracten de regular tots els aspectes de la societat, i també sabem que

undefined

És hora de destruir Stormont- de nou!

0 Somnis Rebels 6:25 p. m. Comments

IrlandaÉs hora de destruir Stormont- de nou! >Somnis Rebels 6:25 p. m. 0 Comments 100 anys de la Partició d'Irlanda El 23 de desembre de 1920, en plena Guerra d’Independència d’Irlanda, el parlament britànic aprovada

undefined

Necessitem una setmana laboral de quatre dies per salvar l’economia

0 Somnis Rebels 9:59 a. m. Comments

LaboralNecessitem una setmana laboral de quatre dies per salvar l’economia >Somnis Rebels 9:59 a. m. 0 Comments És probable que els efectes econòmics de la crisi de Covid es deixin sentir durant molts anys.

undefined

BURGOS, EL JUDICI QUE VA FER TRONTOLLAR EL FRANQUISME

0 Somnis Rebels 9:49 a. m. Comments

HistòriaBURGOS, EL JUDICI QUE VA FER TRONTOLLAR EL FRANQUISME >Somnis Rebels 9:49 a. m. 0 Comments AQUESTS DIES ES COMPLEIXEN 50 ANYS DE L'ONADA DE MOBILITZACIONS, FINS LLAVORS INÈDITA EN MÉS DE TRENTA ANYS

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de desembre 2020

<p> <span style="font-size: 26px;">La transformació de societats mercantils en empreses cooperatives continua sent anecdòtica a Catalunya. Però no obstant això, l’acompanyament que els ateneus cooperatius fan d’alguns casos demostra les enormes avantatges d’adaptar els negocis a fórmules de gestió més horitzontals i democràtiques.</span></p><div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><figure class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 651px;"><a class="active" href="https://nexe.coop/reportatge/de-negocis-capitalistes-projectes-col%C2%B7lectius-el-relleu-cooperatiu" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;"><img alt="" height="408" src="https://nexe.coop/sites/default/files/images/reportatges/relleucooperatiu0.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; width: 651px;" typeof="foaf:Image" width="612" /></a></figure><figcaption style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; line-height: 16px; margin-bottom: 6px; width: 651px;"></figcaption></div></div><div class="field-collection-container clearfix" style="border-bottom: medium none; box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 1em; width: 651px;"><div class="field field-name-field-builder-blocks field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/868" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Les cooperatives han demostrat al llarg dels anys una capacitat de resiliència superior a d’altres formes jurídiques mercantils, gràcies al qual han experimentat un creixement significatiu.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">La majoria d’elles les formen empreses de nova creació o entitats que generen activitat econòmica i adopten aquest model jurídic de gestió. No succeeix el mateix, en canvi, amb la majoria de societats mercantils, que per diverses raons troben més dificultats per transformar-se en cooperatives de treball.</p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.823px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">Des de Coòpolis expliquen que el primer obstacle perquè facin aquest pas és detectar a temps que el negoci està en risc de desaparèixer</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Tatiana Bonastre, membre de <a href="http://www.bcn.coop/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona</a>, assenyala que el primer obstacle perquè facin aquest pas és detectar a temps que el negoci està en risc de desaparèixer. “Les treballadores, tot i que tenir certa intuïció, generalment desconeixen les penúries que travessa l’empresa fins que aquest no entra en crisi i arriba el concurs de creditors”, explica.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Segons Bonastre, un cop arribat a aquest punt, és gairebé impossible reconduir la situació per tal que la transformació cap al model cooperatiu sigui efectiu. “Tot i no comptar amb xifres significatives, la majoria traspassen l’activitat a una nova empresa, però quan ja han liquidat l’anterior”, indica. Quan passa això, les tècniques dels Ateneus Cooperatius acostumen a validar l’operació, ja que al capdavall consideren que s’ha produït el traspàs del negoci. En tot cas, el relleu no és habitual i són moltes les casuístiques que s’han donat fins ara.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/869" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">La Fura i PM Postal</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Un dels relleus cooperatius el va protagonitzar el setmanari <a href="https://lafurapenedes.cat/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">La Fura</a>, que cada divendres es distribueix gratuïtament per les fleques de 42 municipis de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf. Amb una difusió aproximada de 25.300 exemplars, va encapçalar el rànquing d’audiència a Catalunya en la seva lliga, però el 2015 va entrar en concurs de creditors i, finalment, no va tenir altre remei que abaixar la persiana.</p><div class="image-right" style="box-sizing: border-box; padding-left: 214.823px;"><img alt="" height="460" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/relleu_cooperatiu1.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="627" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">L’aturada del setmanari, però, només va durar tres mesos, ja que a l’octubre d’aquell any va sortir de nou gràcies a la cooperativa La Fura, constituïda per diverses treballadores. Una d’elles, Roser Ferrer, explica que en adonar-se de la paupèrrima situació financera, uns quants empleats van decidir formar-se a la seu de la <a href="http://www.cooperativestreball.coop/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Federació de Cooperatives de Catalunya (FCTC)</a>. “El model el teníem clar i sabíem que volíem ser cooperativa per evitar els inconvenients que arrossegava la SL i perquè, en definitiva, els valors cooperatius s’ajusten als nostres personals”, assenyala Ferrer. Avui, La Fura continua editant el setmanari i s’ha integrat a <a href="http://www.coopsetania.cat/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Coopsetània, l’Ateneu Cooperatiu de l’Alt Penedès i Garraf</a>. “Estem molt contentes, perquè la gestió, l’ambient de treball i la manera de prendre decisions res té a veure a ho fèiem abans”, assenyala Rosa Ferrer.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Un exemple similar és la cooperativa <a href="http://pm-postal-sccl.negocio.site/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">PM Postal</a>, sorgida del tancament d’Unipost, una de les grans empreses de missatgeria de l’Estat, la qual va arribar a tenir 4.500 treballadors. El tancament de la companyia va deixar milers de persones a l’atur, entre elles les treballadores de Manresa, de les quals quatres van prendre la iniciativa, i gràcies a l’assessorament de l’Ateneu de la Catalunya Central, van reprendre l’activitat que els ocupava: el servei de missatgeria i transport.</p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.823px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">Les tècniques que acompanyen aquests processos subratllen la importància que té el relleu per l’empoderament de les treballadores</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Blanca Pellicer, una de les tècniques de l’Ateneu, subratlla la importància que ha tingut el relleu per l’empoderament de les treballadores. “A vegades, la por d’estar davant d’una empresa frustra molts projectes que serien viables si se sentissin capaces”, explica Pellicer, per qui “no es tracta, doncs, d’una qüestió d’ineptitud, sinó d’inseguretat”. Segons aquesta tècnica, després de formar-se en cooperativisme, les empleades de PM Postal han adquirit la seguretat per entomar el negoci i fer-lo prosperar. Igual que a La Fura, totes destaquen que han millorat la forma de relacionar-se i que s’han fet autoresponsables d’una gestió que es basa en la presa de decisions mancomunades i horitzontals.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/870" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">Transformar a consciència</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">En el cas de les empreses en crisi, Ramón Campa, advocat del <a href="http://www.cronda.coop/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Col·lectiu Ronda</a> i membre de Coòpolis, explica que un altre fre important és l’actual llei concursal. “No està pensada per afavorir processos de relleu, sinó per satisfer deutes, ja que si bé l’operació permet pagar bancs i altres creditors, destrueix l’activitat i els llocs de treballs, amb la consegüent externalització de costos cap a la societat” afegeix.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Per contra, l’advocat assegura que la continuïtat sota el model de cooperativa és positiva en tots els sentits. No només per l’empresa i els treballadors; també per l’entorn social, ja que “manté el teixit productiu i comercial dels barris i municipis”.</p><div class="image-left" style="box-sizing: border-box; padding-right: 214.823px;"><img alt="" height="459" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/relleu_cooperatiu2.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="689" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">En aquest sentit, Blanca Pellicer recorda la necessitat que l’administració participi en els processos de relleu, ja “pot detectar millor les empreses que els convé transformar-se i quan els Ateneus hem d’intervenir perquè l’acompanyament sigui el més fructífer possible”.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Més enllà de les empreses en crisi, també es dóna la casuística d’altres que decideixen fer el pas i compartir la gestió amb els treballadors. Habitualment han estat poques, però n’hi ha algunes prou significatives, entre les quals <a href="http://www.bildi.net/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Bildi Gràfiks</a>, acompanyada per Coopsetània, i la <a href="http://www.elsquatregats.net/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Llibreria Els 4 Gats</a> de Sant Celoni, assessorada per l’<a href="http://www.ateneucooperatiuvalles.org/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental</a>.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">En el cas de Bildi Gràfiks, es tracta d’una Societat Limitada formada per dues sòcies que s’acaba de constituir en cooperativa. Compleix tots els protocols de relleu, amb la diferència que les empleades ja treballaven juntes, de manera que a l’activitat econòmica s’hi suma els valors de les persones que avui l’impulsen.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Pel que fa Els 4 Gats, la transformació ha estat causada per la jubilació del propietari, davant la qual el fill s’ha fet càrrec de l’activitat tot creant una cooperativa amb l’antiga treballadora i el seu germà. Sigui un cas o altre, el fet ha estat trencar amb les dinàmiques inherents a una empresa clàssica per donar peu a una forma més democràtica de gestionar un negoci.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full field-collection-view-final" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/871" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">ELS REPTES DEL RELLEU COOPERATIU</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">És difícil saber quants projectes cooperatius provenen d’una activitat econòmica prèvia. D’ençà que es va posar en marxa el programa d’Ateneus Cooperatius, els catorze agents repartits pel territori han acompanyat més d’una vintena d’oportunitats, però són pocs els que finalment han acabat constituint-se. De tota manera, tots expliquen que l’experiència ha servit per assenyalar els reptes més importants perquè aquests processos puguin reeixir.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">En primer lloc, des dels Ateneus es considera bàsic anticipar-se i fer una detecció precoç dels diferents casos, per tot seguit empoderar l’equip humà, sense el qual veuen complicat reprendre l’activitat i que aquesta sigui sostenible. I, en segon terme, treballar el pla de viabilitat a fi que no s’emmiralli en les pràctiques i les estratègies del passat, ja que -segons diuen- la transformació implica un canvi de paradigma en la forma de treballar i aconseguir els objectius fixats.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Finalment, els experts hi afegeixen la capacitat de negociar amb els propietaris a tal efecte que la transformació sigui executada i, ara sí, reprendre l’activitat com a cooperativa.</em></p></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div><div class="field field-name-field-autoria field-type-field-collection field-label-inline clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;"><div class="field-label" style="background-color: white; box-sizing: border-box; display: inline; float: left; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 18px; line-height: 22px; margin-right: 10px; width: auto;">Autoria: </div><div>ALBA ARNAU</div><div class="field-items" style="background-color: white; box-sizing: border-box; display: inline; float: left; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px; width: auto;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; display: inline; float: left; margin: 0px; padding: 0px; position: relative; width: auto;"><div about="/field-collection/field-autoria/872" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-autoria clearfix" style="box-sizing: border-box; display: inline;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div class="field field-name-field-autor field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; float: left; width: auto;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box; float: none;"></div></div></div></div></div></div></div>

La transformació de societats mercantils en empreses cooperatives continua sent anecdòtica a Catalunya. Però no obstant això, l’acompanyament que els ateneus cooperatius fan d’alguns casos demostra les enormes avantatges d’adaptar els negocis a fórmules de gestió més horitzontals i democràtiques.

Les cooperatives han demostrat al llarg dels anys una capacitat de resiliència superior a d’altres formes jurídiques mercantils, gràcies al qual han experimentat un creixement significatiu.

La majoria d’elles les formen empreses de nova creació o entitats que generen activitat econòmica i adopten aquest model jurídic de gestió. No succeeix el mateix, en canvi, amb la majoria de societats mercantils, que per diverses raons troben més dificultats per transformar-se en cooperatives de treball.

Des de Coòpolis expliquen que el primer obstacle perquè facin aquest pas és detectar a temps que el negoci està en risc de desaparèixer

Tatiana Bonastre, membre de Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona, assenyala que el primer obstacle perquè facin aquest pas és detectar a temps que el negoci està en risc de desaparèixer. “Les treballadores, tot i que tenir certa intuïció, generalment desconeixen les penúries que travessa l’empresa fins que aquest no entra en crisi i arriba el concurs de creditors”, explica.

Segons Bonastre, un cop arribat a aquest punt, és gairebé impossible reconduir la situació per tal que la transformació cap al model cooperatiu sigui efectiu. “Tot i no comptar amb xifres significatives, la majoria traspassen l’activitat a una nova empresa, però quan ja han liquidat l’anterior”, indica. Quan passa això, les tècniques dels Ateneus Cooperatius acostumen a validar l’operació, ja que al capdavall consideren que s’ha produït el traspàs del negoci. En tot cas, el relleu no és habitual i són moltes les casuístiques que s’han donat fins ara.

La Fura i PM Postal

Un dels relleus cooperatius el va protagonitzar el setmanari La Fura, que cada divendres es distribueix gratuïtament per les fleques de 42 municipis de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf. Amb una difusió aproximada de 25.300 exemplars, va encapçalar el rànquing d’audiència a Catalunya en la seva lliga, però el 2015 va entrar en concurs de creditors i, finalment, no va tenir altre remei que abaixar la persiana.

L’aturada del setmanari, però, només va durar tres mesos, ja que a l’octubre d’aquell any va sortir de nou gràcies a la cooperativa La Fura, constituïda per diverses treballadores. Una d’elles, Roser Ferrer, explica que en adonar-se de la paupèrrima situació financera, uns quants empleats van decidir formar-se a la seu de la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCTC). “El model el teníem clar i sabíem que volíem ser cooperativa per evitar els inconvenients que arrossegava la SL i perquè, en definitiva, els valors cooperatius s’ajusten als nostres personals”, assenyala Ferrer. Avui, La Fura continua editant el setmanari i s’ha integrat a Coopsetània, l’Ateneu Cooperatiu de l’Alt Penedès i Garraf. “Estem molt contentes, perquè la gestió, l’ambient de treball i la manera de prendre decisions res té a veure a ho fèiem abans”, assenyala Rosa Ferrer.

Un exemple similar és la cooperativa PM Postal, sorgida del tancament d’Unipost, una de les grans empreses de missatgeria de l’Estat, la qual va arribar a tenir 4.500 treballadors. El tancament de la companyia va deixar milers de persones a l’atur, entre elles les treballadores de Manresa, de les quals quatres van prendre la iniciativa, i gràcies a l’assessorament de l’Ateneu de la Catalunya Central, van reprendre l’activitat que els ocupava: el servei de missatgeria i transport.

Les tècniques que acompanyen aquests processos subratllen la importància que té el relleu per l’empoderament de les treballadores

Blanca Pellicer, una de les tècniques de l’Ateneu, subratlla la importància que ha tingut el relleu per l’empoderament de les treballadores. “A vegades, la por d’estar davant d’una empresa frustra molts projectes que serien viables si se sentissin capaces”, explica Pellicer, per qui “no es tracta, doncs, d’una qüestió d’ineptitud, sinó d’inseguretat”. Segons aquesta tècnica, després de formar-se en cooperativisme, les empleades de PM Postal han adquirit la seguretat per entomar el negoci i fer-lo prosperar. Igual que a La Fura, totes destaquen que han millorat la forma de relacionar-se i que s’han fet autoresponsables d’una gestió que es basa en la presa de decisions mancomunades i horitzontals.

Transformar a consciència

En el cas de les empreses en crisi, Ramón Campa, advocat del Col·lectiu Ronda i membre de Coòpolis, explica que un altre fre important és l’actual llei concursal. “No està pensada per afavorir processos de relleu, sinó per satisfer deutes, ja que si bé l’operació permet pagar bancs i altres creditors, destrueix l’activitat i els llocs de treballs, amb la consegüent externalització de costos cap a la societat” afegeix.

Per contra, l’advocat assegura que la continuïtat sota el model de cooperativa és positiva en tots els sentits. No només per l’empresa i els treballadors; també per l’entorn social, ja que “manté el teixit productiu i comercial dels barris i municipis”.

En aquest sentit, Blanca Pellicer recorda la necessitat que l’administració participi en els processos de relleu, ja “pot detectar millor les empreses que els convé transformar-se i quan els Ateneus hem d’intervenir perquè l’acompanyament sigui el més fructífer possible”.

Més enllà de les empreses en crisi, també es dóna la casuística d’altres que decideixen fer el pas i compartir la gestió amb els treballadors. Habitualment han estat poques, però n’hi ha algunes prou significatives, entre les quals Bildi Gràfiks, acompanyada per Coopsetània, i la Llibreria Els 4 Gats de Sant Celoni, assessorada per l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental.

En el cas de Bildi Gràfiks, es tracta d’una Societat Limitada formada per dues sòcies que s’acaba de constituir en cooperativa. Compleix tots els protocols de relleu, amb la diferència que les empleades ja treballaven juntes, de manera que a l’activitat econòmica s’hi suma els valors de les persones que avui l’impulsen.

Pel que fa Els 4 Gats, la transformació ha estat causada per la jubilació del propietari, davant la qual el fill s’ha fet càrrec de l’activitat tot creant una cooperativa amb l’antiga treballadora i el seu germà. Sigui un cas o altre, el fet ha estat trencar amb les dinàmiques inherents a una empresa clàssica per donar peu a una forma més democràtica de gestionar un negoci.

ELS REPTES DEL RELLEU COOPERATIU

És difícil saber quants projectes cooperatius provenen d’una activitat econòmica prèvia. D’ençà que es va posar en marxa el programa d’Ateneus Cooperatius, els catorze agents repartits pel territori han acompanyat més d’una vintena d’oportunitats, però són pocs els que finalment han acabat constituint-se. De tota manera, tots expliquen que l’experiència ha servit per assenyalar els reptes més importants perquè aquests processos puguin reeixir.

En primer lloc, des dels Ateneus es considera bàsic anticipar-se i fer una detecció precoç dels diferents casos, per tot seguit empoderar l’equip humà, sense el qual veuen complicat reprendre l’activitat i que aquesta sigui sostenible. I, en segon terme, treballar el pla de viabilitat a fi que no s’emmiralli en les pràctiques i les estratègies del passat, ja que -segons diuen- la transformació implica un canvi de paradigma en la forma de treballar i aconseguir els objectius fixats.

Finalment, els experts hi afegeixen la capacitat de negociar amb els propietaris a tal efecte que la transformació sigui executada i, ara sí, reprendre l’activitat com a cooperativa.

Autoria:

ALBA ARNAU

<p> <span style="background-color: white; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 26px;">Sabem que les lleis tracten de regular tots els aspectes de la societat, i també sabem que solen a anar darrere dels fets socials, econòmics i polítics. Doncs bé, amb els principis cooperatius succeeix el mateix: la identitat cooperativa s’ha formulat i actualitzat a partir de la praxi cooperativa i les seves necessitats. Però, com veurem en aquest article, l’activitat humana és imprescindible perquè es produeixi, de forma més o menys accelerada, la seva evolució.</span></p><div class="field field-name-body field-type-text-with-summary field-label-hidden" style="background-color: white; border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 18px; line-height: 24px; margin: 20px 0px 0px; padding-top: 16px; width: 651px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" property="content:encoded" style="box-sizing: border-box;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 26px; line-height: 30px; margin: 0px 0px 1.5rem; padding-left: 19.5208px; padding-right: 195.292px;">Les següents ratlles pretenen tractar els principis cooperatius i les lleis espanyola i catalana que van tenir lloc a la Segona República (1931-1924) i la normativa sobre cooperatives que es va aplicar durant el període franquista (1938-1974).</p></div></div></div><div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><figure class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 651px;"><img alt="" height="1510" src="https://nexe.coop/sites/default/files/images/reflexions/jordi_pujol_i_moix.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; width: 651px;" typeof="foaf:Image" width="1547" /></figure><figcaption style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; line-height: 16px; margin-bottom: 6px; width: 651px;"></figcaption></div></div><div class="field-collection-container clearfix" style="background-color: white; border-bottom: medium none; box-sizing: border-box; float: left; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px; margin-bottom: 1em; width: 651px;"><div class="field field-name-field-builder-blocks field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/808" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">L’origen i els principis cooperatius</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Cal remuntar-se a l’any 1844 per citar les primeres cooperatives angleses, de les quals  destacada la dels Pioners de la Rochdale, que l’any 1844 van publicar els anomenats principis cooperatius en el seu almanac. També al segon terç del segle XIX van aparèixer a l’Europa continental les primeres experiències cooperatives, que en el cas de Catalunya daten de 1840 fins a proliferar a la segona meitat del segle XIX. Concretament, la primera cooperativa catalana es va constituir a Palafrugell l’any 1865, seguida l’any 1898 per la Cámara Regional de Cooperativas de Cataluña i l’any 1923 per la Federación Regional de Cooperativas de Cataluña.</p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.823px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">El cooperativisme rebutjava l’explotació capitalista i cercava alternatives a les paupèrrimes condicions de vida de les classes treballadores</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">D’entrada, el cooperativisme rebutjava l’explotació capitalista i cercava alternatives a les paupèrrimes condicions de vida de les classes treballadores. Eren societats que s’inspiraven en els pensadors reformistes i filantròpics, socialistes i els anomenats utòpics del cooperativisme, de manera que tant les situacions de necessitat com les idees progressistes impregnaven totes les iniciatives.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Quant a les normes que les regien, les primeres van ser formulades pels pioners de la Rochdale l’any 1844, més tard actualitzades el 1937 en el marc del Congrés de París de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), per tot seguit ser completades en el Congrés de Viena de 1966 -les vigents són del Congrés de Manchester de l’any 1995.  </p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Si ens basem en el document aprovat a París, que segueix els objectius de la Rochdale, s’estableixen els següents principis: adhesió lliure, control democràtic, distribució del superàvit als membres en proporció a les seves transaccions, interès limitat sobre el capital i tres aspectes més que, si bé formaven part dels principis de la Rochdale, no es van considerar de compliment obligat per formar part de l’ACI: neutralitat política i religiosa, venda al comptat i promoció de l’educació.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">La Declaració de Viena de 1966 té la particularitat que va suprimir el principi de neutralitat política i religiosa, si bé la declaració de Manchester de 1995 el va recuperar, alhora que va aportar el principi d’interès per la comunitat i el d’intercooperació. En aquí cal observar que la intercooperació i l’eliminació del principi d’autonomia i independència -circumstància netament política- formen part dels vasos comunicants entre ideari i realitat.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Amb tot, cal recordar que no va ser fins al 1995, quan en el si del Congrés de Manchester, es va definir pròpiament què era una cooperativa: “Una cooperativa és una associació autònoma de persones que s’han unit voluntàriament per fer front a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comuns per mitjà d’una empresa de propietat conjunta i democràticament controlada”.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/809" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">Les lleis de la Segona República</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Per  Decret-Llei de 3 de juliol de 1931 -convalidada al Congrés de Diputats- el 9 de setembre de 1931 es va aprovar la primera llei sobre cooperatives de la Segona República, la qual definia cooperativa com <em style="box-sizing: border-box;">“la asociación de personas naturales o jurídicas que, sujetándose en su organización y en su funcionamiento a las prescripciones del presente Decreto y tendiendo a eliminar el lucro, tenga por objeto satisfacer alguna necesidad común, procurando el mejoramiento social y económico de los asociados mediante la acción conjunta de éstos en una obra colectiva.”</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">A Catalunya es va aprovar inicialment el 17 de febrer de 1934 una Llei de Bases de la cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats agrícoles, la qual va ser desplegada pel que fa a les cooperatives en una llei dictada un mes després, 17 de març de 1934.  </p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">L’article primer de la Llei de Bases també s’ocupa de definir aquestes entitats, i ho fa en els següents termes: “associació de persones, naturals o jurídiques, que es proposen millorar la situació econòmica i social dels seus components establint una comunitat voluntària en la qual el servei mutu i la col·laboració pecuniària de tots els membres permetin realitzar la funció que es proposa: treball, producció, distribució, consum, crèdit, previsió, assegurança, o qualsevol altra finalitat que tendeixi a millorar les relacions humanes, a posar els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular i a suprimir tot lucre entre els seus associats i entres aquests i la societat respectiva”.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/810" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">La normativa durant el franquisme</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Ja a les acabades de la Guerra Civil, trobem una altra llei, datada el 27 d’octubre de 1938, en la qual s’insta les cooperatives a “<em style="box-sizing: border-box;">colaborar con los Sindicatos Nacionales en la solución de los problemas de tipo económico” </em>i que va donar peu a la llei de 26 de gener de 1940 sobre unitat sindical en la qual s’establia que<em style="box-sizing: border-box;"> “la Oganización Sindical de F. E. T. y de las J. O. N. S. es la única reconocida con personalidad suficiente por el Estado, para hacer llegar hasta él las aspiraciones y necesidades que en, el orden económico y social sean sentidas por los elementos productores de la Nación, y es, a su vez, el vehículo por el que llegan hasta éstos las directrices económicas de aquél”.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Després vindria l’anomenada <em style="box-sizing: border-box;">Ley de cooperación</em>, del 2 de gener de 1942, en què es decretava que<em style="box-sizing: border-box;"> “las Sociedades cooperativas se regirán con plena autonomía por sus Estatutos, siempre disciplinados a la organización sindical del Movimiento y a la superior del Estado”. </em>Un article que, si bé respectava els principis de París de l’any 1937 pel que fa al concepte de cooperatives, determinarà una estructura jerarquitzada de les cooperatives amb una Jefatura de la Cooperativa i el paper assessor de la Junta rectora, la qual podia ser vetada pel Ministeri, que també podia destituir a qualsevol dels seus membres i ordenar noves eleccions. S’infringia, doncs, el principi de control democràtic.</p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.823px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">La franquista Llei d’unitat sindical de 1940 va forçar la integració de les estructures representatives de les cooperatives al Movimiento</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Tant era la voluntat de controlar l’activitat sindical que la Llei d’unitat sindical de 1940 va forçar la integració de les estructures representatives de les cooperatives al Movimiento sota la Inspecció de la Delegación Nacional de Sindicato. Uns aspectes que van quedar reforçats en Ley de Copoperación de 1942, i que també figura en la Ley General de Cooperativas 52/1974, de 21 de desembre de 1974.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">La concepció franquista d’aquesta última norma s’observa en el següent articulat:<em style="box-sizing: border-box;"> “De ahí que las Leyes Fundamentales españolas postulen la configuración comunitaria de la empresa y, de ahí también, que en ellas encuentre su base política la cooperativa, pues esta fórmula, vieja de siglos, protagoniza las soluciones de integración de los distintos elementos de la empresa en una comunidad de fines y de medios que subordina los de índole económica a los de carácter personal. Esa es la idea-fuerza de la legislación promovida en la materia por el Estado español”. </em>Una visió corporativista en lloc d’un enfocament cooperativista. Així ho reblava posteriorment: <em style="box-sizing: border-box;">“Las cooperativas, sus Uniones y Federaciones forman parte del movimiento cooperativo, integrado en la Organización Sindical”.  </em>Encara que s’obria pas el control democràtic, es mantenia en peu la infracció del principi d’autonomia i independència de les cooperatives.</p></div></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 10px;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full field-collection-view-final" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/811" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 651px;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin-top: 0px; width: 651px;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">VENTOSA I ROIG I ELS VALORS COOPERATIUS</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: 0px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Un dels personatges que més van contribuir en l’impuls del cooperativisme a Catalunya va ser Joan Ventosa i Roig. Soci de La Regeneradora Vilanovense, una cooperativa de consum de Vilanova i la Geltrú de la qual va ser president, l’any 1922 va ser elegit president de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya, més tard de la Federación Nacional de Cooperativas de España, constituïda el 1928.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Fruit de la seva influència, Ventosa i Roig va ser l’encarregat de presentar al Congrés de Diputats de l’Estat espanyol la llei de cooperatives de l’any 1931 i va participar com a autor en l’elaboració de la llei catalana de cooperatives de 1934. A més a més, va formar part del Consell Executiu de l’ACI entre 1928 i 1944 i de la comissió encarregada de fixar els principis bàsics de la cooperació moderns aprovats a París l’any 1937.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"> </p><p class="rteright" style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px; text-align: right;"><strong style="box-sizing: border-box;"> * Jordi Pujol Moix és advocat, àrbitre i mediador cooperatiu</strong></p></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div>

Sabem que les lleis tracten de regular tots els aspectes de la societat, i també sabem que solen a anar darrere dels fets socials, econòmics i polítics. Doncs bé, amb els principis cooperatius succeeix el mateix: la identitat cooperativa s’ha formulat i actualitzat a partir de la praxi cooperativa i les seves necessitats. Però, com veurem en aquest article, l’activitat humana és imprescindible perquè es produeixi, de forma més o menys accelerada, la seva evolució.

Les següents ratlles pretenen tractar els principis cooperatius i les lleis espanyola i catalana que van tenir lloc a la Segona República (1931-1924) i la normativa sobre cooperatives que es va aplicar durant el període franquista (1938-1974).

L’origen i els principis cooperatius

Cal remuntar-se a l’any 1844 per citar les primeres cooperatives angleses, de les quals destacada la dels Pioners de la Rochdale, que l’any 1844 van publicar els anomenats principis cooperatius en el seu almanac. També al segon terç del segle XIX van aparèixer a l’Europa continental les primeres experiències cooperatives, que en el cas de Catalunya daten de 1840 fins a proliferar a la segona meitat del segle XIX. Concretament, la primera cooperativa catalana es va constituir a Palafrugell l’any 1865, seguida l’any 1898 per la Cámara Regional de Cooperativas de Cataluña i l’any 1923 per la Federación Regional de Cooperativas de Cataluña.

El cooperativisme rebutjava l’explotació capitalista i cercava alternatives a les paupèrrimes condicions de vida de les classes treballadores

D’entrada, el cooperativisme rebutjava l’explotació capitalista i cercava alternatives a les paupèrrimes condicions de vida de les classes treballadores. Eren societats que s’inspiraven en els pensadors reformistes i filantròpics, socialistes i els anomenats utòpics del cooperativisme, de manera que tant les situacions de necessitat com les idees progressistes impregnaven totes les iniciatives.

Quant a les normes que les regien, les primeres van ser formulades pels pioners de la Rochdale l’any 1844, més tard actualitzades el 1937 en el marc del Congrés de París de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), per tot seguit ser completades en el Congrés de Viena de 1966 -les vigents són del Congrés de Manchester de l’any 1995.

Si ens basem en el document aprovat a París, que segueix els objectius de la Rochdale, s’estableixen els següents principis: adhesió lliure, control democràtic, distribució del superàvit als membres en proporció a les seves transaccions, interès limitat sobre el capital i tres aspectes més que, si bé formaven part dels principis de la Rochdale, no es van considerar de compliment obligat per formar part de l’ACI: neutralitat política i religiosa, venda al comptat i promoció de l’educació.

La Declaració de Viena de 1966 té la particularitat que va suprimir el principi de neutralitat política i religiosa, si bé la declaració de Manchester de 1995 el va recuperar, alhora que va aportar el principi d’interès per la comunitat i el d’intercooperació. En aquí cal observar que la intercooperació i l’eliminació del principi d’autonomia i independència -circumstància netament política- formen part dels vasos comunicants entre ideari i realitat.

Amb tot, cal recordar que no va ser fins al 1995, quan en el si del Congrés de Manchester, es va definir pròpiament què era una cooperativa: “Una cooperativa és una associació autònoma de persones que s’han unit voluntàriament per fer front a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comuns per mitjà d’una empresa de propietat conjunta i democràticament controlada”.

Les lleis de la Segona República

Per Decret-Llei de 3 de juliol de 1931 -convalidada al Congrés de Diputats- el 9 de setembre de 1931 es va aprovar la primera llei sobre cooperatives de la Segona República, la qual definia cooperativa com “la asociación de personas naturales o jurídicas que, sujetándose en su organización y en su funcionamiento a las prescripciones del presente Decreto y tendiendo a eliminar el lucro, tenga por objeto satisfacer alguna necesidad común, procurando el mejoramiento social y económico de los asociados mediante la acción conjunta de éstos en una obra colectiva.”

A Catalunya es va aprovar inicialment el 17 de febrer de 1934 una Llei de Bases de la cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats agrícoles, la qual va ser desplegada pel que fa a les cooperatives en una llei dictada un mes després, 17 de març de 1934.

L’article primer de la Llei de Bases també s’ocupa de definir aquestes entitats, i ho fa en els següents termes: “associació de persones, naturals o jurídiques, que es proposen millorar la situació econòmica i social dels seus components establint una comunitat voluntària en la qual el servei mutu i la col·laboració pecuniària de tots els membres permetin realitzar la funció que es proposa: treball, producció, distribució, consum, crèdit, previsió, assegurança, o qualsevol altra finalitat que tendeixi a millorar les relacions humanes, a posar els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular i a suprimir tot lucre entre els seus associats i entres aquests i la societat respectiva”.

La normativa durant el franquisme

Ja a les acabades de la Guerra Civil, trobem una altra llei, datada el 27 d’octubre de 1938, en la qual s’insta les cooperatives a “colaborar con los Sindicatos Nacionales en la solución de los problemas de tipo económico” i que va donar peu a la llei de 26 de gener de 1940 sobre unitat sindical en la qual s’establia que “la Oganización Sindical de F. E. T. y de las J. O. N. S. es la única reconocida con personalidad suficiente por el Estado, para hacer llegar hasta él las aspiraciones y necesidades que en, el orden económico y social sean sentidas por los elementos productores de la Nación, y es, a su vez, el vehículo por el que llegan hasta éstos las directrices económicas de aquél”.

Després vindria l’anomenada Ley de cooperación, del 2 de gener de 1942, en què es decretava que “las Sociedades cooperativas se regirán con plena autonomía por sus Estatutos, siempre disciplinados a la organización sindical del Movimiento y a la superior del Estado”. Un article que, si bé respectava els principis de París de l’any 1937 pel que fa al concepte de cooperatives, determinarà una estructura jerarquitzada de les cooperatives amb una Jefatura de la Cooperativa i el paper assessor de la Junta rectora, la qual podia ser vetada pel Ministeri, que també podia destituir a qualsevol dels seus membres i ordenar noves eleccions. S’infringia, doncs, el principi de control democràtic.

La franquista Llei d’unitat sindical de 1940 va forçar la integració de les estructures representatives de les cooperatives al Movimiento

Tant era la voluntat de controlar l’activitat sindical que la Llei d’unitat sindical de 1940 va forçar la integració de les estructures representatives de les cooperatives al Movimiento sota la Inspecció de la Delegación Nacional de Sindicato. Uns aspectes que van quedar reforçats en Ley de Copoperación de 1942, i que també figura en la Ley General de Cooperativas 52/1974, de 21 de desembre de 1974.

La concepció franquista d’aquesta última norma s’observa en el següent articulat: “De ahí que las Leyes Fundamentales españolas postulen la configuración comunitaria de la empresa y, de ahí también, que en ellas encuentre su base política la cooperativa, pues esta fórmula, vieja de siglos, protagoniza las soluciones de integración de los distintos elementos de la empresa en una comunidad de fines y de medios que subordina los de índole económica a los de carácter personal. Esa es la idea-fuerza de la legislación promovida en la materia por el Estado español”. Una visió corporativista en lloc d’un enfocament cooperativista. Així ho reblava posteriorment: “Las cooperativas, sus Uniones y Federaciones forman parte del movimiento cooperativo, integrado en la Organización Sindical”. Encara que s’obria pas el control democràtic, es mantenia en peu la infracció del principi d’autonomia i independència de les cooperatives.

VENTOSA I ROIG I ELS VALORS COOPERATIUS

Un dels personatges que més van contribuir en l’impuls del cooperativisme a Catalunya va ser Joan Ventosa i Roig. Soci de La Regeneradora Vilanovense, una cooperativa de consum de Vilanova i la Geltrú de la qual va ser president, l’any 1922 va ser elegit president de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya, més tard de la Federación Nacional de Cooperativas de España, constituïda el 1928.

Fruit de la seva influència, Ventosa i Roig va ser l’encarregat de presentar al Congrés de Diputats de l’Estat espanyol la llei de cooperatives de l’any 1931 i va participar com a autor en l’elaboració de la llei catalana de cooperatives de 1934. A més a més, va formar part del Consell Executiu de l’ACI entre 1928 i 1944 i de la comissió encarregada de fixar els principis bàsics de la cooperació moderns aprovats a París l’any 1937.

* Jordi Pujol Moix és advocat, àrbitre i mediador cooperatiu

<p> </p><h3 class="lead" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 18px; font-weight: normal; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">100 anys de la Partició d'Irlanda</h3><div><br /></div><div> <img alt="És hora de destruir Stormont- de nou!" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/asmash-stm-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="És hora de destruir Stormont- de nou!" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><em style="box-sizing: border-box;">El 23 de desembre de 1920, en plena Guerra d’Independència d’Irlanda, el parlament britànic aprovada la llei “Government of Ireland Act” que pretenia establir el Home Rule o autonomia en dues entitats separades a Irlanda, al Nord i al Sud. Si bé els irlandesos rebutjaren la llei i continuaren donant legitimitat al Primer Dail o parlament i combatent contra l’ocupació britànica. Als sis comtats del Nord, agrupats sense cap base històrica i només amb l’objectiu de mantenir-hi una majoria protestant pro-britànica, l’Unionisme polític encapçalat pels aristòcrates i oligarques constituí el Parlament de Stormont posant els bases de la partició de l’Illa, que seria acceptada més tard de facto per al capitulació del tractat Anglo-Irlandès signat per Collins i Griffith, que establiria un Estat Irlandès als 26 comtats dels Sud i desencadenaria la Guerra civil Irlandesa entre els partidaris del tractat i els republicans que no l’acceptarien.</em></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><em style="box-sizing: border-box;">Aprofitant aquest centenari de la partició d’Irlanda, així com el de la Guerra d’Independència i de la posterior Guerra Civil a Irlanda, l’Accent publiquem <a href="https://laccent.cat/tag/centenari-de-la-particio-dirlanda/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">un seguit d’articles</a> que reflexionen al voltant d’aquells fets i també de com són vistos i quina transcendència tenen avui encara. </em></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><em style="box-sizing: border-box;">En aquest text, l’historiador <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Fearghal Mac Bhloscaidh</span> denuncia el revisionisme històric recentment en ascens que tendeix a justificar la partició d’Irlanda així com servir políticament a determinats interessos actuals de les classes dominants. És crític, així mateix, amb la participació del Sinn Féin a Stormont des dels acords de pau de Divendres Sant de 1998.</em></p><h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;"></h2><h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">És hora de destruir Stormont -de nou!</h2><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25060" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-25060" height="169" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/stormont-Carson-300x169.jpeg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/stormont-Carson-300x169.jpeg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/stormont-Carson-620x350.jpeg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/stormont-Carson-768x434.jpeg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/stormont-Carson-940x531.jpeg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/stormont-Carson.jpeg 1240w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">El Parlament de Stormont, amb l’estatua del líder unionista James Carson.</em></p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Si l’infatigable espectacle de merda de Stormont no us ha convençut ja que el “Norn Iron”[*] és una entitat fallida políticament, econòmicament i històricament, podeu assistir als diferents actes que es faran properament en la commemoració de la Revolució Irlandesa. Avui la temptació és mirar el el DUP amb el seu ministre d’agricultura preocupat per la sang gai, pel “fenià” Covid, els seus diputats  pro-Trump creacionistes negadors del canvi climàtic, o els casos de corrupció com el Cash for Ash i les vacances a les Maldives  Tot i això, el menor de dos mals tampoc no gira rodó. El Sinn Féin aposta per un sistema sectari que no va funcionar mai durant durant el primer mig segle de racisme Organista, les tres dècades de la guerra civil recolzada pels britànics ni els vint anys de la fàbrica de clusters “Orange” i “Green” que se’ns fa passar per la pau, però que ha vist com es construeixen quare vegades més murs “de pau”, una austeritat dirigida contra els vulnerables, la caiguda dels ingressos reals, la pobresa infantil més alta a Europa occidental i la duplicació de les taxes de suïcidi.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El moviment provisional va encertar en abandonar una lluita armada que no podia assolir el seu objectiu d’una Irlanda socialista. Es van equivocar greument, però, en abandonar els preceptes del republicanisme, i ja no diguem el socialisme, per obtenir avantatges electorals a curt termini sobre el SDLP, però en detriment a llarg termini dels seus partidaris de la classe treballadora. Què haurien pogut fer? Quina era l’alternativa? És senzill. Participa a Stormont, però nega’t a formar part de l’executiu, opera com una autèntica oposició i soscava tot l’edifici, promovent la unitat irlandesa i un futur just i equitatiu com a alternativa per a tothom al nord. Baseu la vostra crida en els principis universalistes republicans i en la comprensió que la divisió sectària no és natural ni immutable, sinó històrica. La nit negra de la Unió és travessada pels raigs brillants de llum, des dels Irlandesos Units fins als Estibadors del 1907, fins a la vaga general de 1919 i les vagues de Outdoor Relief de 1932[**]. A més, a mesura que les males herbes creixen a les drassanes, la base material de l’Orange State és una atracció turística de color sèpia. Els nostres homes i dones irlandesos protestants necessiten escoltar una altra història que no es basi en el fanatisme, el supremacisme i l’Imperi britànic, però aquesta és una història que el Sinn Féin no pot explicar, irrevocablement enfonsat com es troba al fangar sectari, entrenant-se per a uns amos de l’establishment que mai no els acceptaran.</p><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25059" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-25059" height="194" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Dockers1907-Jim-Larkin-3-300x194-300x194.png" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Vaga d’estibadors i carreters de Belfast de 1907.</em></p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Quantes vegades durant els darrers vint anys els treballadors han sentint algun missatge socialista de principis que deixés al descobert la farsa dels paios de turó[***]? Tot i això, per oferir una alternativa socialista genuïna, heu de ser genuïns en el vostre socialisme: no podeu parlar cap a l’esquerra mentre camineu cap a la dreta, no podeu passejar pels carrers de l’Havana un dia abans d’anar a la Casa Blanca A xerrar amistosament amb els falcons neoconservadors. Per presentar un futur humà per a aquest país, heu de rebutjar la mateixa idea en què es basa l’Acord del Divendres Sant: que el conflicte irlandès és un conflicte etno-religiós entre dues tribus sectàries en guerra mantingudes separades per un benigne estat britànic, exasperat per la  irracionalitat i conducta incivilitzada dels Paddys[****]. En acceptar aquesta lògica, admeteu que la lluita sectària és immutable, permanent i inalterable, mentre que absoleu l’elit britànica del seu paper predominant en la creació i el foment d’aquesta escissió en benefici propi. És hora de reafirmar que Irlanda era una colònia i la Gran Bretanya, en paraules de Connolly, no té cap dret a Irlanda, mai no va tenir cap dret a Irlanda i mai no podrà tenir cap dret sobre Irlanda i que aquest govern és per sempre una usurpació i un delicte contra el progrés humà.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La perspectiva revisionista sol promoure el paper civilitzador d’una modernitat determinista i sanejada, mentre que normalment rebutja la posició d’Irlanda com a colònia. [1] L’Acta d’Unió va precedir mig segle l’època quan “el prestigi militar i diplomàtic de la Gran Bretanya va assolir un to que mai més no ha assolit des de llavors”. Des de l’alta perspectiva política, l’aristocràcia i la burgesia emergent van formar una oligarquia de poder i ideologia per excloure «la fantasmagoria d’un poble boig, dolent i perillós», que exigia democràcia. [2] Encara el 1880, menys del 0,1 per cent de la població britànica posseïa el vuitanta per cent de la terra, i més de la meitat pertanyia a només dues-centes cinquanta famílies (0,01 per cent). Aquesta elit es va asseure a la Cambra dels Lords, que designava el primer ministre i vetava els Comuns elegits, on, fins a la dècada de 1860, els aristòcrates ocupaven les tres quartes parts dels escons. Lord Salisbury, que afirmava que els irlandesos, com els hindús i els hotentots, eren intrínsecament incapaços d’autogovern, va ser l’últim primer ministre dels Lords el 1901. [3] Els propietaris anglo-irlandesos es van integrar perfectament en aquesta elit. Palmerston, que va parlar constantment d’Anglaterra quan es referia al Regne Unit, és  l’epítome d’aquesta oligarquia. Els seus llogaters irlandesos, però, van romandre <em style="box-sizing: border-box;">personae non grata</em> i això delimita la distinció crucial entre la lluita democràtica popular a la Gran Bretanya industrialitzada i la lluita paral·lela a Irlanda.</p><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25066" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-25066" height="199" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/History_of_the_Irish_rebellion_in_1798-300x199.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/History_of_the_Irish_rebellion_in_1798-300x199.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/History_of_the_Irish_rebellion_in_1798-620x411.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/History_of_the_Irish_rebellion_in_1798-768x509.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/History_of_the_Irish_rebellion_in_1798.jpg 800w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Revolta dels Irlandesos Units el 1798.</em></p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Marx i Engels van establir les bases de l’anàlisi marxista de la qüestió irlandesa arrelada en una comprensió dialèctica del colonialisme i la lluita de classes. Després d’una gira per la Irlanda post-fam, Engels va escriure famosament que “Irlanda pot ser considerada com la primera colònia d’Anglaterra i com una que, per la seva proximitat, encara es regeix exactament a l’antiga manera, i aquí ja es pot notar que la suposada llibertat dels ciutadans anglesos es basa en l’opressió de les colònies ‘. [4] És evident que les lluites dels anglesos nascuts lliures i dels camperols irlandesos, i de fet, de les persones de les possessions europees a tot el món colonial, van sorgir d’un impuls de classe comú- però el context era diferent. Cap defensor d’un model colonial negaria les similituds entre l’oposició a les ‘enclosures’ tant a Anglaterra com a Irlanda, per exemple. En ambdós casos, l’oposició popular va sorgir d’una continuació del que EP Thompson va anomenar “el vell debat”: “Hi ha les mateixes aspiracions, pors i tensions: però sorgeixen en un context nou, amb un llenguatge i arguments nous, i un canvi equilibri de forces. »[5] No obstant això, i malgrat la radicalització gairebé simultània a finals del segle XVIII, l’idioma i el context material eren marcadament diferents. A Anglaterra, “les relacions productives i les condicions laborals canviants de la Revolució Industrial es van imposar, no a la matèria primera, sinó a l’anglès nascut lliure … tal com l’havia deixat Paine o com l’havia modelat el metodista”, [6] mentre que a Irlanda l’economia agrícola, tant abans com després de la fam, es basava en l’extracció de rendes feudals a través de la “coerció extraeconòmica”, és a dir, l’aparell colonial i penal del castell de Dublín. [7] Ja ben entrat el segle XIX i, de fet, principis del XX, per a molts entre l’elit metropolitana, la pagesia irlandesa es classificava entre les altres nacions subjectes: aquells pobres ombrívols, enfurismats, mig diables, mig infants. Molts historiadors revisionistes descontextualitzen l’acció i voluntat de l’elit, presten poca atenció al caràcter antidemocràtic de l’oligarquia britànica del segle XIX i ignoren deliberadament l’abast del domini colonial coercitiu a Irlanda. I encara, i sobretot, aquestes visions revisionistes emfatitzen distincions importants, però no fonamentals, entre les classes subordinades, mentre que elideixen les massives concentracions de poder i propietat entre les elits.</p><div class="wp-caption alignleft" id="attachment_25095" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: left; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 180px;"><img alt="" class="size-full wp-image-25095" height="218" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/british-racistcartoon.jpg" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="170" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Típica caricatura racista britànica, presentant els irlandesos com a simis, salvatges i incapaços</em>.</p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Cal assenyalar que “moltes fortunes aristocràtiques es van reinvertir gradualment en activitats mercantils, colonials o industrials als segles XVIII i XIX, de manera que molts membres de la noblesa posseïen fortunes diversificades”. [8] Arran de l’Aixecament Fenià, Marx va identificar Irlanda com “el baluard de l’aristocràcia terratinent anglesa. L’explotació d’aquest país no és només una de les fonts principals del benestar material d’aquesta aristocràcia; és la seva major força moral. De fet, representa <em style="box-sizing: border-box;">la dominació d’Anglaterra sobre Irlanda</em>. Per tant, Irlanda és el gran mitjà pel qual l’aristocràcia anglesa <em style="box-sizing: border-box;">manté la seva dominació a Anglaterra</em> ”. [9] Fins al segle XIX i, de fet, a principis del XX, els estereotips racials dels pobres irlandesos inútils i violents van ignorar el paper que les rendes feudals extretes d’ells van contribuir a alimentar l’especulació financera i a impulsar l’expansió imperial. La massa de camperols irlandesos va articular la seva experiència en termes colonials i la seva demanda, quan va arribar a un nivell universal, era de separació i reconquesta. [10] En resum, l’administració colonial britànica mai no va gaudir de legitimitat popular a Irlanda: no hi havia cap contracte social. [11]</p><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25067" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 230px;"><img alt="" class="wp-image-25067 size-full" height="298" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Irish_land_war1.jpg" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="220" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Cartell durant la Guerra per la Terra (Land War)</em></p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">En la mateixa carta, Marx va descriure com la presència de la policia militar va impedir una revolució agrària a Irlanda. Bew, cal donar-li el mèrit, ha ajudat a dilucidar la posterior guerra per la terra, però el seu èmfasi en importants antagonismes entre classes a Irlanda distreu la relació fonamental entre l’estat i la propietat. Sí, la societat irlandesa va canviar, però algú suggereix seriosament que l’oligarquia reunida en la primera fase de la revolució industrial britànica hagi estat eliminada del seu pedestal? L’elit anglo-irlandesa va continuar asseient-se a la cambra dels Lords, servint al gabinet i governant en els seus propis interessos. Tot i que Irlanda treballava sota la mateixa propietat de terres extremadament concentrada que Anglaterra, la qüestió dels propietaris absents, el llegat de la conquesta i del colonialisme, tal com es manifestava en el cisma religiós i en el restant aparell colonial coercitiu, feia que l’Estat no tingués cap consentiment genuí. Just abans de la gran fam, Benjamin Disraeli va identificar famosament la qüestió irlandesa com “una població famolenca, una aristocràcia absent i una església alienígena”. [13] La lectura revisionista ignora o justifica cent actes de coerció i una suspensió permanent de les llibertats civils al llarg del segle XIX. A més, la seva anàlisi ignora o desestima el procés històric pel qual el poble britànic i el poble irlandès van lluitar per arrencar aquestes llibertats d’una elit que pretenia controlar, frenar o negar els impulsos per obtenir canvis històrics molt més fonamentals.</p><div class="wp-caption alignleft" id="attachment_25069" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: left; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-25069 size-thumbnail" height="190" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/irish-famine-300x190.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/irish-famine-300x190.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/irish-famine-620x392.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/irish-famine-768x486.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/irish-famine.jpg 885w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">La Gran Fam d’Irlanda (an Gorta Mór) suposà la mort d’un milió de persones i l’emigració de milions entre 1845 i 1849, afavorida per la imposició de les polítiques econòmiques de l’establishment capitalista britànic.</em></p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">“La fam més greu de l’Europa del segle XIX” va marcar un punt d’inflexió, ja que, conscient del desastre, l’elit britànica, inclosos els ministres angloirlandesos del gabinet Lords Lansdowne, Clanricarde i Palmerston, es va negar a prendre les mesures necessàries per evitar-ho, alguns casos amb l’objectiu malthusià quasi explícit de reduir el nombre de pobres i el nombre de rebels que caldria desarrelar. [14] La posterior guerra per la terra va obligar l’elit britànica a interferir en la llibertat contractual i intervenir al mercat, de la mateixa manera que les revoltes populars de les Índies Occidentals van acabar amb l’esclavitud molt més que els sermons de Wilberforce o la consciència liberal britànica. Com conclou amb raó Thomas Piketty, la “real amenaça de la independència irlandesa va obligar el sistema polític britànic durant el període 1880-1920 a acceptar diverses reformes agràries i redistribucions de terres a Irlanda, cadascuna de les quals va donar un cop a la ideologia propietària dominant”. , igual que amb la indemnització per als propietaris d’esclaus, l’elit es compensava fortament per les finques irlandeses perdudes, moltes assegurades en fortunes diversificades finançades per generacions de rendes feudals, una confiança compartida pels propietaris de plantacions caribenyes que veien la mà d’obra lliure com un mitjà per extreure més beneficis. El punt central és que l’acció i lluita popular va impulsar aquest canvi, un moviment de masses que qüestionava «la legitimitat de tot el sistema de propietat privada i la persistent desigualtat que l’acompanyava» [15].</p><div class="wp-caption alignright" id="attachment_25068" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 236px;"><img alt="" class=" wp-image-25068" height="322" sizes="(max-width: 226px) 100vw, 226px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Robert-Gascoyne-Cecil-Lord-SalisburyPM-300x427.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Robert-Gascoyne-Cecil-Lord-SalisburyPM-300x427.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Robert-Gascoyne-Cecil-Lord-SalisburyPM-620x883.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Robert-Gascoyne-Cecil-Lord-SalisburyPM-768x1094.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/Robert-Gascoyne-Cecil-Lord-SalisburyPM-940x1339.jpg 940w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="226" /><p class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 12px; font-style: italic; line-height: 17px; margin: 0px; padding: 8px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Lord Salisbury, Primer Ministre Britànic des de 1895 fins a 1902.</em></p></div><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Què passa, doncs, amb el període revolucionari? Els historiadors de l’establishment presenten una administració britànica, de vegades equivocada, però poques vegades o mai malintencionada, que implica una revolució innecessària, fins i tot il·legítima. De fet, la magnanimitat britànica apareix com una constant històrica propera, sacsejada només per la intransigència nacionalista. Això permet als acadèmics de l’establishment participar en un doble pensament, argumentant, com fa Paul Bew, que l’administració britànica “va treballar estretament amb Sir James Craig” durant la guerra d’Independència, quan es va “posar a les mans de la facció «liberal» de pau del castell de Dublín.” [16] De fet, una elit reaccionària imperialista que dominava el poder i les propietats britàniques es va apoderar de la qüestió de l’Ulster per subvertir els intents liberals de frustrar l’aparició d’un moviment obrer mitjançant una imposició progressiva limitada. El revisionisme ignora el caràcter reaccionari dels agents de l’elit perquè serveix per legitimar la política reaccionària d’aquells que van invertir el repunt socialdemòcrata de la postguerra que va donar lloc a una major igualtat i a la retirada de l’imperi. L’escriptura de la història i les estructures polítiques de l’Acord de Divendres Sant ara donen suport a una hegemonia neoconservadora que durant quatre dècades ha facilitat el retorn a la desigualtat grotesca de l’època de Carson, Salisbury i Bonar Law.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El matís i la sofisticació de l’erudició ‘liberal’ s’estavellen contra la realitat d’un sistema social explotador o, com podria haver dit la difunta Miriam Daly[*****]; podeu ser tan conscients com qualsevol “de les subtileses i complexitats de l’irlandès com de tota la història”, però això no us hauria de distreure de les “realitats estructurals flagrants” [17]. En un “món de conflictes, un món de víctimes i botxins” , és la feina de la gent que pensa, com suggeria Albert Camus, no estar del costat dels botxins “. [18] El centenari del nord serà més que probablement l’any en què el cens registri més catòlics que protestants. L’estat britànic ha abandonat essencialment el control fiscal del nord per facilitar un petit Brexit anglès que les enquestes d’opinió suggereixen que conduirà a la independència d’Escòcia en una mitja dècada. La consigna és a la paret, econòmicament, política i socialment, però persistim en l’intent de donar vida a un cadàver sectari que, per dret, hauria d’haver tingut una estaca travessada al cor al néixer. Com podem esperar construir una societat justa si la nostra comprensió de la història és una mentida? Ens arrisquem a entrar adormits a una Irlanda Unida gestionada per cowboys i lobbistes del  Fianna Fáil, Fine Gael i l’establiment neoliberal de Dublín. Qualsevol progrés obtingut per la gran massa d’irlandesos, o qualsevol poble, prové d’una acció democràtica que comença anomenant a Stormont pel que és: una institució sectària fallida basada en una lectura inexacta de la història irlandesa, i que planteja un missatge anticolonial positiu per a l’emancipació humana com a alternativa.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="" class=" wp-image-25073 alignnone" height="212" sizes="(max-width: 173px) 100vw, 173px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/poster08-300x367.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/poster08-300x367.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/poster08-620x759.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/poster08-768x940.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/poster08-940x1150.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/12/poster08.jpg 1260w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 15px 15px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="173" /></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><em style="box-sizing: border-box;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">*Fearghal Mac Bhloscaidh</span> és un historiador irlandès <a href="https://blosc.wordpress.com/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">https://blosc.wordpress.com</span></a>. Text publicat amb permís de l’autor. Traducció: M.C. <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">L’Accent.</span></em></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"> </span></p></div>

100 anys de la Partició d'Irlanda

El 23 de desembre de 1920, en plena Guerra d’Independència d’Irlanda, el parlament britànic aprovada la llei “Government of Ireland Act” que pretenia establir el Home Rule o autonomia en dues entitats separades a Irlanda, al Nord i al Sud. Si bé els irlandesos rebutjaren la llei i continuaren donant legitimitat al Primer Dail o parlament i combatent contra l’ocupació britànica. Als sis comtats del Nord, agrupats sense cap base històrica i només amb l’objectiu de mantenir-hi una majoria protestant pro-britànica, l’Unionisme polític encapçalat pels aristòcrates i oligarques constituí el Parlament de Stormont posant els bases de la partició de l’Illa, que seria acceptada més tard de facto per al capitulació del tractat Anglo-Irlandès signat per Collins i Griffith, que establiria un Estat Irlandès als 26 comtats dels Sud i desencadenaria la Guerra civil Irlandesa entre els partidaris del tractat i els republicans que no l’acceptarien.

Aprofitant aquest centenari de la partició d’Irlanda, així com el de la Guerra d’Independència i de la posterior Guerra Civil a Irlanda, l’Accent publiquem un seguit d’articles que reflexionen al voltant d’aquells fets i també de com són vistos i quina transcendència tenen avui encara.

En aquest text, l’historiador Fearghal Mac Bhloscaidh denuncia el revisionisme històric recentment en ascens que tendeix a justificar la partició d’Irlanda així com servir políticament a determinats interessos actuals de les classes dominants. És crític, així mateix, amb la participació del Sinn Féin a Stormont des dels acords de pau de Divendres Sant de 1998.

És hora de destruir Stormont -de nou!

El Parlament de Stormont, amb l’estatua del líder unionista James Carson.

Si l’infatigable espectacle de merda de Stormont no us ha convençut ja que el “Norn Iron”[*] és una entitat fallida políticament, econòmicament i històricament, podeu assistir als diferents actes que es faran properament en la commemoració de la Revolució Irlandesa. Avui la temptació és mirar el el DUP amb el seu ministre d’agricultura preocupat per la sang gai, pel “fenià” Covid, els seus diputats pro-Trump creacionistes negadors del canvi climàtic, o els casos de corrupció com el Cash for Ash i les vacances a les Maldives Tot i això, el menor de dos mals tampoc no gira rodó. El Sinn Féin aposta per un sistema sectari que no va funcionar mai durant durant el primer mig segle de racisme Organista, les tres dècades de la guerra civil recolzada pels britànics ni els vint anys de la fàbrica de clusters “Orange” i “Green” que se’ns fa passar per la pau, però que ha vist com es construeixen quare vegades més murs “de pau”, una austeritat dirigida contra els vulnerables, la caiguda dels ingressos reals, la pobresa infantil més alta a Europa occidental i la duplicació de les taxes de suïcidi.

El moviment provisional va encertar en abandonar una lluita armada que no podia assolir el seu objectiu d’una Irlanda socialista. Es van equivocar greument, però, en abandonar els preceptes del republicanisme, i ja no diguem el socialisme, per obtenir avantatges electorals a curt termini sobre el SDLP, però en detriment a llarg termini dels seus partidaris de la classe treballadora. Què haurien pogut fer? Quina era l’alternativa? És senzill. Participa a Stormont, però nega’t a formar part de l’executiu, opera com una autèntica oposició i soscava tot l’edifici, promovent la unitat irlandesa i un futur just i equitatiu com a alternativa per a tothom al nord. Baseu la vostra crida en els principis universalistes republicans i en la comprensió que la divisió sectària no és natural ni immutable, sinó històrica. La nit negra de la Unió és travessada pels raigs brillants de llum, des dels Irlandesos Units fins als Estibadors del 1907, fins a la vaga general de 1919 i les vagues de Outdoor Relief de 1932[**]. A més, a mesura que les males herbes creixen a les drassanes, la base material de l’Orange State és una atracció turística de color sèpia. Els nostres homes i dones irlandesos protestants necessiten escoltar una altra història que no es basi en el fanatisme, el supremacisme i l’Imperi britànic, però aquesta és una història que el Sinn Féin no pot explicar, irrevocablement enfonsat com es troba al fangar sectari, entrenant-se per a uns amos de l’establishment que mai no els acceptaran.

Vaga d’estibadors i carreters de Belfast de 1907.

Quantes vegades durant els darrers vint anys els treballadors han sentint algun missatge socialista de principis que deixés al descobert la farsa dels paios de turó[***]? Tot i això, per oferir una alternativa socialista genuïna, heu de ser genuïns en el vostre socialisme: no podeu parlar cap a l’esquerra mentre camineu cap a la dreta, no podeu passejar pels carrers de l’Havana un dia abans d’anar a la Casa Blanca A xerrar amistosament amb els falcons neoconservadors. Per presentar un futur humà per a aquest país, heu de rebutjar la mateixa idea en què es basa l’Acord del Divendres Sant: que el conflicte irlandès és un conflicte etno-religiós entre dues tribus sectàries en guerra mantingudes separades per un benigne estat britànic, exasperat per la irracionalitat i conducta incivilitzada dels Paddys[****]. En acceptar aquesta lògica, admeteu que la lluita sectària és immutable, permanent i inalterable, mentre que absoleu l’elit britànica del seu paper predominant en la creació i el foment d’aquesta escissió en benefici propi. És hora de reafirmar que Irlanda era una colònia i la Gran Bretanya, en paraules de Connolly, no té cap dret a Irlanda, mai no va tenir cap dret a Irlanda i mai no podrà tenir cap dret sobre Irlanda i que aquest govern és per sempre una usurpació i un delicte contra el progrés humà.

La perspectiva revisionista sol promoure el paper civilitzador d’una modernitat determinista i sanejada, mentre que normalment rebutja la posició d’Irlanda com a colònia. [1] L’Acta d’Unió va precedir mig segle l’època quan “el prestigi militar i diplomàtic de la Gran Bretanya va assolir un to que mai més no ha assolit des de llavors”. Des de l’alta perspectiva política, l’aristocràcia i la burgesia emergent van formar una oligarquia de poder i ideologia per excloure «la fantasmagoria d’un poble boig, dolent i perillós», que exigia democràcia. [2] Encara el 1880, menys del 0,1 per cent de la població britànica posseïa el vuitanta per cent de la terra, i més de la meitat pertanyia a només dues-centes cinquanta famílies (0,01 per cent). Aquesta elit es va asseure a la Cambra dels Lords, que designava el primer ministre i vetava els Comuns elegits, on, fins a la dècada de 1860, els aristòcrates ocupaven les tres quartes parts dels escons. Lord Salisbury, que afirmava que els irlandesos, com els hindús i els hotentots, eren intrínsecament incapaços d’autogovern, va ser l’últim primer ministre dels Lords el 1901. [3] Els propietaris anglo-irlandesos es van integrar perfectament en aquesta elit. Palmerston, que va parlar constantment d’Anglaterra quan es referia al Regne Unit, és l’epítome d’aquesta oligarquia. Els seus llogaters irlandesos, però, van romandre personae non grata i això delimita la distinció crucial entre la lluita democràtica popular a la Gran Bretanya industrialitzada i la lluita paral·lela a Irlanda.

Revolta dels Irlandesos Units el 1798.

Marx i Engels van establir les bases de l’anàlisi marxista de la qüestió irlandesa arrelada en una comprensió dialèctica del colonialisme i la lluita de classes. Després d’una gira per la Irlanda post-fam, Engels va escriure famosament que “Irlanda pot ser considerada com la primera colònia d’Anglaterra i com una que, per la seva proximitat, encara es regeix exactament a l’antiga manera, i aquí ja es pot notar que la suposada llibertat dels ciutadans anglesos es basa en l’opressió de les colònies ‘. [4] És evident que les lluites dels anglesos nascuts lliures i dels camperols irlandesos, i de fet, de les persones de les possessions europees a tot el món colonial, van sorgir d’un impuls de classe comú- però el context era diferent. Cap defensor d’un model colonial negaria les similituds entre l’oposició a les ‘enclosures’ tant a Anglaterra com a Irlanda, per exemple. En ambdós casos, l’oposició popular va sorgir d’una continuació del que EP Thompson va anomenar “el vell debat”: “Hi ha les mateixes aspiracions, pors i tensions: però sorgeixen en un context nou, amb un llenguatge i arguments nous, i un canvi equilibri de forces. »[5] No obstant això, i malgrat la radicalització gairebé simultània a finals del segle XVIII, l’idioma i el context material eren marcadament diferents. A Anglaterra, “les relacions productives i les condicions laborals canviants de la Revolució Industrial es van imposar, no a la matèria primera, sinó a l’anglès nascut lliure … tal com l’havia deixat Paine o com l’havia modelat el metodista”, [6] mentre que a Irlanda l’economia agrícola, tant abans com després de la fam, es basava en l’extracció de rendes feudals a través de la “coerció extraeconòmica”, és a dir, l’aparell colonial i penal del castell de Dublín. [7] Ja ben entrat el segle XIX i, de fet, principis del XX, per a molts entre l’elit metropolitana, la pagesia irlandesa es classificava entre les altres nacions subjectes: aquells pobres ombrívols, enfurismats, mig diables, mig infants. Molts historiadors revisionistes descontextualitzen l’acció i voluntat de l’elit, presten poca atenció al caràcter antidemocràtic de l’oligarquia britànica del segle XIX i ignoren deliberadament l’abast del domini colonial coercitiu a Irlanda. I encara, i sobretot, aquestes visions revisionistes emfatitzen distincions importants, però no fonamentals, entre les classes subordinades, mentre que elideixen les massives concentracions de poder i propietat entre les elits.

Típica caricatura racista britànica, presentant els irlandesos com a simis, salvatges i incapaços.

Cal assenyalar que “moltes fortunes aristocràtiques es van reinvertir gradualment en activitats mercantils, colonials o industrials als segles XVIII i XIX, de manera que molts membres de la noblesa posseïen fortunes diversificades”. [8] Arran de l’Aixecament Fenià, Marx va identificar Irlanda com “el baluard de l’aristocràcia terratinent anglesa. L’explotació d’aquest país no és només una de les fonts principals del benestar material d’aquesta aristocràcia; és la seva major força moral. De fet, representa la dominació d’Anglaterra sobre Irlanda. Per tant, Irlanda és el gran mitjà pel qual l’aristocràcia anglesa manté la seva dominació a Anglaterra ”. [9] Fins al segle XIX i, de fet, a principis del XX, els estereotips racials dels pobres irlandesos inútils i violents van ignorar el paper que les rendes feudals extretes d’ells van contribuir a alimentar l’especulació financera i a impulsar l’expansió imperial. La massa de camperols irlandesos va articular la seva experiència en termes colonials i la seva demanda, quan va arribar a un nivell universal, era de separació i reconquesta. [10] En resum, l’administració colonial britànica mai no va gaudir de legitimitat popular a Irlanda: no hi havia cap contracte social. [11]

Cartell durant la Guerra per la Terra (Land War)

En la mateixa carta, Marx va descriure com la presència de la policia militar va impedir una revolució agrària a Irlanda. Bew, cal donar-li el mèrit, ha ajudat a dilucidar la posterior guerra per la terra, però el seu èmfasi en importants antagonismes entre classes a Irlanda distreu la relació fonamental entre l’estat i la propietat. Sí, la societat irlandesa va canviar, però algú suggereix seriosament que l’oligarquia reunida en la primera fase de la revolució industrial britànica hagi estat eliminada del seu pedestal? L’elit anglo-irlandesa va continuar asseient-se a la cambra dels Lords, servint al gabinet i governant en els seus propis interessos. Tot i que Irlanda treballava sota la mateixa propietat de terres extremadament concentrada que Anglaterra, la qüestió dels propietaris absents, el llegat de la conquesta i del colonialisme, tal com es manifestava en el cisma religiós i en el restant aparell colonial coercitiu, feia que l’Estat no tingués cap consentiment genuí. Just abans de la gran fam, Benjamin Disraeli va identificar famosament la qüestió irlandesa com “una població famolenca, una aristocràcia absent i una església alienígena”. [13] La lectura revisionista ignora o justifica cent actes de coerció i una suspensió permanent de les llibertats civils al llarg del segle XIX. A més, la seva anàlisi ignora o desestima el procés històric pel qual el poble britànic i el poble irlandès van lluitar per arrencar aquestes llibertats d’una elit que pretenia controlar, frenar o negar els impulsos per obtenir canvis històrics molt més fonamentals.

La Gran Fam d’Irlanda (an Gorta Mór) suposà la mort d’un milió de persones i l’emigració de milions entre 1845 i 1849, afavorida per la imposició de les polítiques econòmiques de l’establishment capitalista britànic.

“La fam més greu de l’Europa del segle XIX” va marcar un punt d’inflexió, ja que, conscient del desastre, l’elit britànica, inclosos els ministres angloirlandesos del gabinet Lords Lansdowne, Clanricarde i Palmerston, es va negar a prendre les mesures necessàries per evitar-ho, alguns casos amb l’objectiu malthusià quasi explícit de reduir el nombre de pobres i el nombre de rebels que caldria desarrelar. [14] La posterior guerra per la terra va obligar l’elit britànica a interferir en la llibertat contractual i intervenir al mercat, de la mateixa manera que les revoltes populars de les Índies Occidentals van acabar amb l’esclavitud molt més que els sermons de Wilberforce o la consciència liberal britànica. Com conclou amb raó Thomas Piketty, la “real amenaça de la independència irlandesa va obligar el sistema polític britànic durant el període 1880-1920 a acceptar diverses reformes agràries i redistribucions de terres a Irlanda, cadascuna de les quals va donar un cop a la ideologia propietària dominant”. , igual que amb la indemnització per als propietaris d’esclaus, l’elit es compensava fortament per les finques irlandeses perdudes, moltes assegurades en fortunes diversificades finançades per generacions de rendes feudals, una confiança compartida pels propietaris de plantacions caribenyes que veien la mà d’obra lliure com un mitjà per extreure més beneficis. El punt central és que l’acció i lluita popular va impulsar aquest canvi, un moviment de masses que qüestionava «la legitimitat de tot el sistema de propietat privada i la persistent desigualtat que l’acompanyava» [15].

Lord Salisbury, Primer Ministre Britànic des de 1895 fins a 1902.

Què passa, doncs, amb el període revolucionari? Els historiadors de l’establishment presenten una administració britànica, de vegades equivocada, però poques vegades o mai malintencionada, que implica una revolució innecessària, fins i tot il·legítima. De fet, la magnanimitat britànica apareix com una constant històrica propera, sacsejada només per la intransigència nacionalista. Això permet als acadèmics de l’establishment participar en un doble pensament, argumentant, com fa Paul Bew, que l’administració britànica “va treballar estretament amb Sir James Craig” durant la guerra d’Independència, quan es va “posar a les mans de la facció «liberal» de pau del castell de Dublín.” [16] De fet, una elit reaccionària imperialista que dominava el poder i les propietats britàniques es va apoderar de la qüestió de l’Ulster per subvertir els intents liberals de frustrar l’aparició d’un moviment obrer mitjançant una imposició progressiva limitada. El revisionisme ignora el caràcter reaccionari dels agents de l’elit perquè serveix per legitimar la política reaccionària d’aquells que van invertir el repunt socialdemòcrata de la postguerra que va donar lloc a una major igualtat i a la retirada de l’imperi. L’escriptura de la història i les estructures polítiques de l’Acord de Divendres Sant ara donen suport a una hegemonia neoconservadora que durant quatre dècades ha facilitat el retorn a la desigualtat grotesca de l’època de Carson, Salisbury i Bonar Law.

El matís i la sofisticació de l’erudició ‘liberal’ s’estavellen contra la realitat d’un sistema social explotador o, com podria haver dit la difunta Miriam Daly[*****]; podeu ser tan conscients com qualsevol “de les subtileses i complexitats de l’irlandès com de tota la història”, però això no us hauria de distreure de les “realitats estructurals flagrants” [17]. En un “món de conflictes, un món de víctimes i botxins” , és la feina de la gent que pensa, com suggeria Albert Camus, no estar del costat dels botxins “. [18] El centenari del nord serà més que probablement l’any en què el cens registri més catòlics que protestants. L’estat britànic ha abandonat essencialment el control fiscal del nord per facilitar un petit Brexit anglès que les enquestes d’opinió suggereixen que conduirà a la independència d’Escòcia en una mitja dècada. La consigna és a la paret, econòmicament, política i socialment, però persistim en l’intent de donar vida a un cadàver sectari que, per dret, hauria d’haver tingut una estaca travessada al cor al néixer. Com podem esperar construir una societat justa si la nostra comprensió de la història és una mentida? Ens arrisquem a entrar adormits a una Irlanda Unida gestionada per cowboys i lobbistes del Fianna Fáil, Fine Gael i l’establiment neoliberal de Dublín. Qualsevol progrés obtingut per la gran massa d’irlandesos, o qualsevol poble, prové d’una acció democràtica que comença anomenant a Stormont pel que és: una institució sectària fallida basada en una lectura inexacta de la història irlandesa, i que planteja un missatge anticolonial positiu per a l’emancipació humana com a alternativa.

*Fearghal Mac Bhloscaidh és un historiador irlandès https://blosc.wordpress.com. Text publicat amb permís de l’autor. Traducció: M.C. L’Accent.

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">És probable que els efectes econòmics de la crisi de Covid es deixin sentir durant molts anys. Si volem una alternativa a l'estancament dels salaris i la desocupació, és hora de lluitar per una setmana de quatre dies.</span></p><div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Aquesta setmana, en la seva conferència anual, el Partit Nacional Escocès <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va secundar aclaparantment la reducció de les hores de treball</span>. La moció, que va ser aprovada per 1.136 vots contra 70, demanava al govern escocès que iniciés una revisió de les pràctiques laborals a Escòcia, inclosa la «possibilitat d’una setmana de quatre dies».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />La moció del SNP és l’últim punt positiu, però els moviments prometedors no es limiten al Regne Unit. Unilever a Nova Zelanda va posar als seus empleats a prova la setmana de quatre dies aquesta setmana, sense reducció de salari, i la setmana passada, a Espanya, el partit de centreesquerra Más País va presentar proposades perquè el Ministeri d’Hisenda espanyol consideri la possibilitat de proporcionar ajuda financera a les empreses que redueixin la setmana laboral a 32 hores, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">sense pèrdua de salari</span>, com a part del seu pressupost per a 2021.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />El sindicat metal·lúrgic alemany IG Metall també ha anunciat plans per a fer campanya a favor d’una setmana de quatre dies <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">amb la finalitat d’evitar acomiadaments massius l’any Nou</span> —només dos anys després que obtinguessin un augment salarial del 4,3% i el dret a reduir la seva setmana laboral a 28 hores. I el mes passat, un grup de polítics i funcionaris sindicals de tota Europa, incloent-hi Len McCluskey de Unite, Caroline Lucas del Partit Verd i Katja Kipping, co-líder de Die Linke, van argumentar que una setmana de quatre dies ajudaria les economies a recuperar-se de la pandèmia.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; text-align: start; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 17.6px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest canvi ens donaria quelcom que entenem més important que mai des d’aquest 2020: temps per a fer les coses que volem amb les persones que estimem.</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />El nou llibre de la New Economics Foundation argumenta que la reducció del temps de treball <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">hauria de ser el nucli de la recuperació post-pandèmica</span>. Els crítics argumenten que una reducció del temps de treball és exactament el que no s’ha de fer durant una crisi, però en l’últim segle, les reduccions més ràpides del temps de treball es van produir immediatament després de les guerres mundials i durant els períodes de crisi econòmica. La reducció del temps de treball sempre s’ha utilitzat com una manera de distribuir el treball disponible i reduir la desocupació, sobretot durant la Gran Depressió.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha importants raons econòmiques per a reduir el temps de treball</span> sense reduir els salaris. L’economia del Regne Unit depèn en gran mesura dels salaris nacionals i del poder adquisitiu, la qual cosa intuïtivament té sentit: una economia que funcioni depèn de la constant circulació de diners, i com més guanyi la gent, més gastarà. Es pot esperar que l’augment del temps d’oci mentre es protegeix la paga augmenti la despesa en l’economia en general. La mesura podria ser especialment pertinent per a indústries com les arts i la cultura i el turisme intern, que han patit a causa de la COVID-19 i depenen del fet que les persones tinguin tant diners com temps per a gastar.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />En tractar d’avançar cap a la recuperació, els treballadors i els seus sindicats haurien de sentir-se embravits sabent que se’ls deu una reducció significativa del temps de treball després de quatre dècades d’estancament: <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la setmana laboral amb prou feines ha disminuït des de la dècada de 1980</span>. També haurien de sentir-se confiats en saber que els països que treballen menys hores probablement són més productius. Alemanya, els Països Baixos i tota Escandinàvia treballen moltes menys hores que el Regne Unit i, no obstant això, tenen nivells de productivitat molt més alts. Els treballadors són més feliços, estan menys estressats i també estan més sans.</p><figure class="wp-block-image size-large is-resized" style="box-sizing: border-box; color: #333333; display: table; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-16809 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/12/work-restaurant-steel-busy-meal-food-1327589-pxhere.com-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; caption-side: bottom; display: table-caption; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: pxhere.com</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />La reducció del temps de treball és una manera de garantir el futur de la nostra economia i assegurar que l’impacte de l’automatització beneficiï als treballadors. Els sindicats ja estan fent campanya sobre aquest tema i guanyant. El Sindicat de Treballadors de la Comunicació (CWU) ha acordat amb Royal Mail escurçar la setmana laboral de 39 a 35 hores per a 134.000 treballadors postals, una concessió que <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va ser una resposta directa a l’impacte de l’automatització:</span> es va argumentar que els treballadors de correus haurien de beneficiar-se de la mecanització del procés d’empaquetat de paquets en forma de reducció d’hores.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />Malgrat aquests vents de canvi, no podem asseure’ns a esperar que arribi una setmana de treball més curta. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sabem que el temps de treball no es redueix per si mateix</span>. En el seu lloc, cal lluitar per la setmana de quatre dies, juntament amb la demanda d’un millor salari i un treball més segur.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />En els primers dies d’aquesta crisi, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">hi havia esperança que poguéssim sortir -ne amb una nova determinació de construir un món millor</span>. Des de llavors, els aplaudiments per als treballadors clau s’han convertit en una congelació dels salaris del sector públic, el govern ha entregat milers de milions de lliures a contractistes incompetents i explotadors com Serco i G4S en lloc d’invertir en un sistema de salut pública, i el mal ús del virus ha provocat un enorme nombre de morts, acompanyat de dificultats socials i econòmiques.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />Però l’esperança que teníem d’un canvi fonamental en la nostra relació amb el treball <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ha persistit.</span> Ara, l’esperança està portant a la gent normal a exigir un canvi permanent en forma de reducció del temps de treball. I aquest canvi ens donaria quelcom que entenem més important que mai des d’aquest 2020: temps per a fer les coses que volem amb les persones que estimem.</p><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;"><br style="box-sizing: border-box;" />Article publicat originalment a <a href="https://tribunemag.co.uk/2020/12/to-save-the-economy-we-need-a-four-day-week" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tribune</em></a></h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Traducció d’Arnau Barquer</h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Foto de portada: pxhere.com</h6><div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-content-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></span></span></button></div></div></div>

És probable que els efectes econòmics de la crisi de Covid es deixin sentir durant molts anys. Si volem una alternativa a l'estancament dels salaris i la desocupació, és hora de lluitar per una setmana de quatre dies.

Aquesta setmana, en la seva conferència anual, el Partit Nacional Escocès va secundar aclaparantment la reducció de les hores de treball. La moció, que va ser aprovada per 1.136 vots contra 70, demanava al govern escocès que iniciés una revisió de les pràctiques laborals a Escòcia, inclosa la «possibilitat d’una setmana de quatre dies».

La moció del SNP és l’últim punt positiu, però els moviments prometedors no es limiten al Regne Unit. Unilever a Nova Zelanda va posar als seus empleats a prova la setmana de quatre dies aquesta setmana, sense reducció de salari, i la setmana passada, a Espanya, el partit de centreesquerra Más País va presentar proposades perquè el Ministeri d’Hisenda espanyol consideri la possibilitat de proporcionar ajuda financera a les empreses que redueixin la setmana laboral a 32 hores, sense pèrdua de salari, com a part del seu pressupost per a 2021.

El sindicat metal·lúrgic alemany IG Metall també ha anunciat plans per a fer campanya a favor d’una setmana de quatre dies amb la finalitat d’evitar acomiadaments massius l’any Nou —només dos anys després que obtinguessin un augment salarial del 4,3% i el dret a reduir la seva setmana laboral a 28 hores. I el mes passat, un grup de polítics i funcionaris sindicals de tota Europa, incloent-hi Len McCluskey de Unite, Caroline Lucas del Partit Verd i Katja Kipping, co-líder de Die Linke, van argumentar que una setmana de quatre dies ajudaria les economies a recuperar-se de la pandèmia.

Aquest canvi ens donaria quelcom que entenem més important que mai des d’aquest 2020: temps per a fer les coses que volem amb les persones que estimem.

El nou llibre de la New Economics Foundation argumenta que la reducció del temps de treball hauria de ser el nucli de la recuperació post-pandèmica. Els crítics argumenten que una reducció del temps de treball és exactament el que no s’ha de fer durant una crisi, però en l’últim segle, les reduccions més ràpides del temps de treball es van produir immediatament després de les guerres mundials i durant els períodes de crisi econòmica. La reducció del temps de treball sempre s’ha utilitzat com una manera de distribuir el treball disponible i reduir la desocupació, sobretot durant la Gran Depressió.

Hi ha importants raons econòmiques per a reduir el temps de treball sense reduir els salaris. L’economia del Regne Unit depèn en gran mesura dels salaris nacionals i del poder adquisitiu, la qual cosa intuïtivament té sentit: una economia que funcioni depèn de la constant circulació de diners, i com més guanyi la gent, més gastarà. Es pot esperar que l’augment del temps d’oci mentre es protegeix la paga augmenti la despesa en l’economia en general. La mesura podria ser especialment pertinent per a indústries com les arts i la cultura i el turisme intern, que han patit a causa de la COVID-19 i depenen del fet que les persones tinguin tant diners com temps per a gastar.

En tractar d’avançar cap a la recuperació, els treballadors i els seus sindicats haurien de sentir-se embravits sabent que se’ls deu una reducció significativa del temps de treball després de quatre dècades d’estancament: la setmana laboral amb prou feines ha disminuït des de la dècada de 1980. També haurien de sentir-se confiats en saber que els països que treballen menys hores probablement són més productius. Alemanya, els Països Baixos i tota Escandinàvia treballen moltes menys hores que el Regne Unit i, no obstant això, tenen nivells de productivitat molt més alts. Els treballadors són més feliços, estan menys estressats i també estan més sans.

La reducció del temps de treball és una manera de garantir el futur de la nostra economia i assegurar que l’impacte de l’automatització beneficiï als treballadors. Els sindicats ja estan fent campanya sobre aquest tema i guanyant. El Sindicat de Treballadors de la Comunicació (CWU) ha acordat amb Royal Mail escurçar la setmana laboral de 39 a 35 hores per a 134.000 treballadors postals, una concessió que va ser una resposta directa a l’impacte de l’automatització: es va argumentar que els treballadors de correus haurien de beneficiar-se de la mecanització del procés d’empaquetat de paquets en forma de reducció d’hores.

Malgrat aquests vents de canvi, no podem asseure’ns a esperar que arribi una setmana de treball més curta. Sabem que el temps de treball no es redueix per si mateix. En el seu lloc, cal lluitar per la setmana de quatre dies, juntament amb la demanda d’un millor salari i un treball més segur.

En els primers dies d’aquesta crisi, hi havia esperança que poguéssim sortir -ne amb una nova determinació de construir un món millor. Des de llavors, els aplaudiments per als treballadors clau s’han convertit en una congelació dels salaris del sector públic, el govern ha entregat milers de milions de lliures a contractistes incompetents i explotadors com Serco i G4S en lloc d’invertir en un sistema de salut pública, i el mal ús del virus ha provocat un enorme nombre de morts, acompanyat de dificultats socials i econòmiques.

Però l’esperança que teníem d’un canvi fonamental en la nostra relació amb el treball ha persistit. Ara, l’esperança està portant a la gent normal a exigir un canvi permanent en forma de reducció del temps de treball. I aquest canvi ens donaria quelcom que entenem més important que mai des d’aquest 2020: temps per a fer les coses que volem amb les persones que estimem.

Article publicat originalment a Tribune

Traducció d’Arnau Barquer

Foto de portada: pxhere.com

<p> <span style="color: #fefefe; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px; text-transform: uppercase;">AQUESTS DIES ES COMPLEIXEN 50 ANYS DE L'ONADA DE MOBILITZACIONS, FINS LLAVORS INÈDITA EN MÉS DE TRENTA ANYS DE DICTADURA FRANQUISTA, QUE VA SALVAR LA VIDA A SIS MILITANTS D’ETA CONDEMNATS A MORT PER LA JUSTÍCIA DEL RÈGIM EN L’ANOMENAT PROCÉS DE BURGOS</span></p><div class="row" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px auto; max-width: 1440px; padding: 0px;"><header class="hero__header" style="box-sizing: inherit; position: relative;"><div class="hero__image--wrapper" style="background-image: url("/app/uploads/2020/12/París-2.jpg"); background-size: cover; box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px; position: relative;"><img class="small-centered fix-1-down" src="https://directa.cat/app/uploads/2020/12/Par%C3%ADs-2.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /></div><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; font-size: 12.8px; padding-bottom: 1rem; text-align: right;">Manifestació a Paris contra les condemnes de mort a sis membres d'ETA el desembre de 1970 <span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">/ ARXIU</span></figcaption></header></div><div class="row fix-3-down" role="document" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px auto; max-width: 1440px; padding: 0px 0px 3rem;"><div class=" column large-9 medium-12" data-equalizer-watch="main" style="box-sizing: inherit; float: left; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 947.5px;"><main class="main fix-2-up" id="content" style="box-sizing: inherit; padding-top: 2rem;"><article class="row small-centered fix-1-up post--reportage--hero post-113378 post type-post status-publish format-standard has-post-thumbnail hentry category-memoria tag-dictadura-franquista tag-eta tag-franquisme tag-proces-de-burgos territori-no-assignat content_type-reportatge" style="box-sizing: inherit; clear: both; float: none; margin-left: -0.9375rem; margin-right: -0.9375rem; max-width: 1440px; padding-top: 1rem;"><div class="column medium-12 large-3" style="box-sizing: inherit; float: left; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 236.875px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/pau-casanellas/" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">PAU CASANELLAS</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/La_Directa" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> La_Directa</a></span></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 15.64px; line-height: 1.6; margin: 0px 0px -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">PUBLICAT:</p>DESEMBRE 17, 2020</span></div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="box-sizing: inherit; float: left; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 710.625px;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Entre el 3 i el 9 de desembre del 1970, setze persones, militants o col·laboradores de l’organització ETA, van ser sotmeses a un consell de guerra que marcaria un abans i un després en la història del franquisme. La celebració del judici i les nou penes de mort imposades a sis dels encausats –tres d’ells van acumular dues penes capitals– van aixecar una onada de protesta sense precedents en els trenta anys de règim, especialment significativa al País Basc, però amb importants plasmacions en altres territoris de l’Estat espanyol. Lluny de la imatge socialment predominant d’un antifranquisme minoritari i dèbil, les mobilitzacions contra el procés de Burgos van fer visible la força de l’oposició i van rellançar la lluita contra un règim que començava a trontollar.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Del judici contra ETA…</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">El 2 d’agost del 1968, un escamot d’ETA mata el cap de la Brigada d’Investigació Social de Sant Sebastià, Melitón Manzanas, davant de casa seva. Conegut en els cercles de l’oposició al règim com a destacat torturador, de Manzanas es deia que, en acabar la partida amb els amics, s’acomiadava dient “me voy a calentar las manos”. L’anècdota, recollida per Gregorio Morán al llibre <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Los españoles que dejaron de serlo</em> (1982), il·lustra el tarannà d’un dels protagonistes més sinistres —però no pas l’únic— de la repressió franquista, que des del 1967 s’havia accentuat sensiblement. ETA l’havia assenyalat com a objectiu ja abans del xoc fortuït del juny del 1968 en què Txabi Etxebarrieta va matar un guàrdia civil de trànsit i, en la fugida, fou abatut. Són les primeres morts que deixa l’enfrontament entre l’organització abertzale i el franquisme. S’hi afegirà, l’abril de l’any següent, la d’un taxista que s’interposa en la fugida d’un militant d’ETA cap a la frontera.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">Aprofitant la documentació intervinguda en la caiguda d’un militant, s’articula el consell de guerra sumaríssim 31/69. Formalment, s’hi jutja l’atemptat contra Melitón Manzanas. A la pràctica, es pretén portar ETA a judici</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">El conflicte armat ja està en marxa, i el règim vol posar-hi fi de manera immediata i contundent. Aprofitant la documentació intervinguda en la caiguda d’un militant, s’articula el consell de guerra sumaríssim 31/69. Formalment, s’hi jutja l’atemptat contra Manzanas, així com un seguit de fets compresos entre la primavera del 1968 i el maig del 1969. A la pràctica, es pretén portar ETA a judici, en un procés que ha de servir com a represàlia i advertiment. Però els esdeveniments no segueixen el guió previst, i el procés (militar) contra ETA s’acaba convertint en un judici (popular) contra el franquisme.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">…al judici contra el règim</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Tot i la inclusió de dos sacerdots en el sumari per poder celebrar el procés a porta tancada (privilegi que el concordat amb la Santa Seu concedia al clergat), les pressions exercides acaben forçant una audiència pública. Això permetia plantejar les sessions del consell de guerra com una plataforma de denúncia. En judicis anteriors, militants d’ETA havien optat per una “ruptura” immediata de l’ordre per mitjà de la negació de qualsevol legitimitat al tribunal i refusant ser defensats. El procés de Burgos, però, es planteja de manera diferent. S’acorda utilitzar les sessions del judici com a altaveu: s’aprofitaran les preguntes de les defenses per plantejar els diferents vessants de la pròpia lluita.</p><figure class="wp-caption aligncenter" id="attachment_113409" style="box-sizing: inherit; color: #6f8da4; height: auto; margin: 0.9375rem auto 1rem; max-width: 1450px; width: 680.625px;"><img alt="" class="size-full wp-image-113409" height="959" sizes="(max-width: 1440px) 100vw, 1440px" src="https://directa.cat/app/uploads/2020/12/ETA-1968.jpg" srcset="/app/uploads/2020/12/ETA-1968.jpg 1440w, /app/uploads/2020/12/ETA-1968-300x200.jpg 300w, /app/uploads/2020/12/ETA-1968-768x511.jpg 768w, /app/uploads/2020/12/ETA-1968-1024x682.jpg 1024w, /app/uploads/2020/12/ETA-1968-600x400.jpg 600w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1440" /><figcaption class="wp-caption-text" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-size: 12.8px;">Diversos integrants d’ETA que serien jutjats a Burgos, en una foto del 1968. D’esquerra a dreta, dempeus: Xabier Izko de la Iglesia, Mikel Etxeberria, Mario Onaindia, Gregorio López Irasuegi i Eduardo Uriarte; ajupit, Jon Etxabe<span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">|ARXIU</span></figcaption></figure><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">“Estos cabrones nos están desbordando.” La frase, pronunciada als passadissos pel president del tribunal —segons el testimoni de l’advocat Miguel Castells recollit al documental <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">El proceso de Burgos</em> (1979), d’Imanol Uribe— acredita l’encert de l’estratègia. El judici se suspèn temporalment i, en la represa, les declaracions són tallades contínuament. No és fins que arriba el torn de l’últim acusat, Mario Onaindia, quan el judici, d’acord amb el guió prèviament establert, es trenca. Onaindia acaba amb un “Gora Euskadi askatuta” i, a continuació, una munió de veus entonen l’”Eusko gudariak”. El moment quedarà recollit per a la història en una gravació feta d’amagat, que posteriorment circularia de manera clandestina.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">La faceta jurídica de la defensa, coordinada pel germà de Txabi Etxebarrieta, José Antonio, hi juga també un paper essencial. Miguel Castells i Francisco Letamendia, tots dos advocats en el consell de guerra, ho explicaran en el llibre <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">El proceso de Euskadi en Burgos</em>, publicat per Ruedo Ibérico el 1971 i recentment reeditat: “A l’advocat se li assigna l’única funció d’aportar una aparença de garantia en el judici polític. Però aquí resideix la seva força. […] L’advocat no podrà defensar; però podrà demostrar que no pot defensar.”</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">Un altre element fonamental de l’estratègia de defensa és la participació d’advocats d’altres sectors de l’antifranquisme, com el socialista bilbaí Juan Moreno Lombardero, el comunista català Josep Solé Barberà o el llavors democratacristià madrileny Gregorio Peces-Barba</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Encara un altre element fonamental de l’estratègia de defensa és la participació d’advocats d’altres sectors de l’antifranquisme. Juguen aquest paper el socialista bilbaí Juan Moreno Lombardero, el comunista català Josep Solé Barberà o el madrileny Gregorio Peces-Barba, llavors democratacristià i que el 1978 seria un dels set ponents constitucionals com a diputat del PSOE. La presència de Solé Barberà i Peces-Barba resulta fonamental per donar ressò a la campanya contra el procés més enllà d’Euskadi; una de les preocupacions fonamentals és teixir ponts amb altres territoris. Significativament, un dels condemnats a mort, Xabier Larena, aprofitarà la seva declaració davant del jutge per caracteritzar ETA com una organització internacionalista i definir el poble basc com el que integren totes les persones que venen la seva força de treball al País Basc.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Mobilització al carrer…</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">La partida, però, no es juga únicament a Burgos, dins de la sala de justícia; la batalla més important s’està lliurant als carrers. Ja des del mes de novembre, proliferen les convocatòries contra el procés. El 2 de desembre, ETA(V) segresta el cònsol de la República Federal Alemanya a Sant Sebastià (que seria alliberat abans de conèixer-se la sentència). Just després, les mobilitzacions assoleixen un primer clímax, coincidint amb l’inici del consell de guerra. Les forces policials queden absolutament desbordades. Segons un document intern de la Comandància de la Guàrdia Civil de Sant Sebastià, manifestacions de més de 1.000 persones han de ser dissoltes per dotacions que en cap cas són superiors a vuit agents. Un cop comunicada la sentència, el 28 de desembre, els carrers es tornen a omplir. La valoració de la situació que fa el cap de l’Alt Estat Major, Manuel Díez-Alegría, és contundent: “No puede haber ejecuciones. Con una sola que hubiera habría que declarar el estado de guerra en el País Vasco y sacar el Ejército a la calle y eso sería gravísimo.” El dia 30 a mitja tarda s’anuncia que les penes de mort han estat commutades.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">El 12 de desembre, gairebé tres centenars d’intel·lectuals es tanquen a Montserrat, trobada que donarà peu a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, un dels gèrmens de l’Assemblea de Catalunya, creada l’any següent</span></span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Fora del País Basc, Catalunya és un dels focus més importants de protesta. El 12 de desembre, gairebé tres centenars d’intel·lectuals es tanquen a Montserrat, trobada que donarà peu a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans (un dels gèrmens de l’Assemblea de Catalunya, creada l’any següent). El dia 5, en una modalitat més contundent de mobilització, una manifestació de l’organització Comunismo (precedent de la Lliga Comunista Revolucionària) havia arrasat el carrer Tuset de Barcelona, aleshores santuari de l’anomenada <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">gauche divine</em>, sota el lema “la misma burguesía que asesina en Burgos se refugia en la paz de Tuset”.</p><figure class="wp-caption aligncenter" id="attachment_113408" style="box-sizing: inherit; color: #6f8da4; height: auto; margin: 0.9375rem auto 1rem; max-width: 1450px; width: 680.625px;"><img alt="" class="wp-image-113408 size-full" height="961" sizes="(max-width: 1440px) 100vw, 1440px" src="https://directa.cat/app/uploads/2020/12/Montserrat.jpg" srcset="/app/uploads/2020/12/Montserrat.jpg 1440w, /app/uploads/2020/12/Montserrat-300x200.jpg 300w, /app/uploads/2020/12/Montserrat-768x513.jpg 768w, /app/uploads/2020/12/Montserrat-1024x683.jpg 1024w, /app/uploads/2020/12/Montserrat-600x400.jpg 600w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1440" /><figcaption class="wp-caption-text" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-size: 12.8px;">Catalunya, amb la tancada d’intel·lectuals de Montserrat i una manifestació convocada per l’organització Comunismo al carrer Tusset de Barcelona com a moments àlgids, va ser un dels principals focus de protestes contra la sentència a l’Estat<span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">|ARXIU</span></figcaption></figure><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Moltes de les principals ciutats europees i de l’Amèrica Llatina es manifesten igualment contra el consell de guerra. El llibre <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Le procès de Burgos</em> (Gallimard, 1971), de l’advocada francesa Gisèle Halimi —que assisteix com a observadora al judici—, deixa constància de la implicació internacional. En el prefaci de l’obra, Jean-Paul Sartre s’adhereix a les tesis d’ETA i planteja la lluita armada com a via ineluctable cap a la independència basca.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">…i brutalitat policial</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">La mobilització força el règim, doncs, a fer marxa enrere en l’aplicació de les penes de mort. No és la primera vegada: ja els anys 1968 i 1969, dos altres militants d’ETA, Iñaki Sarasketa i Andoni Arrizabalaga, havien evitat l’execució de la pena capital gràcies a la resposta popular. Aquesta vegada, l’amplitud de les protestes fa que la dictadura respongui de manera especialment violenta. En diverses localitats, les manifestacions són dissoltes amb armes de foc. A Eibar, els trets de les forces policials provoquen la mort del jove militant del PCE(i) Roberto Pérez Jáuregui. També a Milà un jove manifestant morirà fruit de la intervenció policial.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">En el prefaci del llibre ‘Le procès de Burgos’, de l’advocada francesa Gisèle Halimi, el filòsof Jean Paul Sartre s’adhereix a les tesis d’ETA i planteja la lluita armada com a via ineluctable cap a la independència basca</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">La denúncia de la repressió és, precisament, un dels focus de les declaracions a la sala del judici. A preguntes del seu advocat, Mario Onaindia afirma que s’ha vist empès a signar la declaració autoinculpatòria que fonamenta l’acusació contra ell “para ir a la cárcel y que me dejaran de torturar”. La percepció és compartida entre milers de militants de l’antifranquisme: la presó com un alliberament després de l’infern de comissaria. La dictadura s’afanya a desmentir les acusacions: un llibre impulsat pels serveis secrets i publicat el 1971 sota el títol <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">“ETA” y el proceso de Burgos. La quimera separatista</em> carrega les tintes contra les denúncies de tortura fetes durant el consell de guerra, i les atribueix a les instruccions donades prèviament per l’organització armada a la seva militància.</p><figure class="wp-caption aligncenter" id="attachment_113382" style="box-sizing: inherit; color: #6f8da4; height: auto; margin: 0.9375rem auto 1rem; max-width: 1450px; width: 680.625px;"><img alt="" class="wp-image-113382 size-full" height="960" sizes="(max-width: 1440px) 100vw, 1440px" src="https://directa.cat/app/uploads/2020/12/web_indult.jpg" srcset="/app/uploads/2020/12/web_indult.jpg 1440w, /app/uploads/2020/12/web_indult-300x200.jpg 300w, /app/uploads/2020/12/web_indult-768x512.jpg 768w, /app/uploads/2020/12/web_indult-1024x683.jpg 1024w, /app/uploads/2020/12/web_indult-600x400.jpg 600w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1440" /><figcaption class="wp-caption-text" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-size: 12.8px;">El dia 30 de desembre a mitja tarda s’anuncia que les penes de mort han estat commutades<span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">|ARXIU</span></figcaption></figure><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Les víctimes de la violència estatal, però, són massa nombroses per poder ocultar el fenomen. La repressió és cada cop més extensa. Segons xifres oficials, en els sis mesos de durada de l’estat d’excepció decretat per contenir les mobilitzacions contra el procés de Burgos, es practiquen més de 2.000 detencions: una mitjana d’onze cada dia. Amb tot, els arrestos són cada cop més fútils. En una reunió amb alts comandaments policials de Barcelona celebrada el febrer del 1971, el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi, adverteix que “las redadas, o sea, las detenciones indiscriminadas y masivas, no tienen resultado práctico alguno y tan solo sirven para aumentar el número de resentidos”, i insta a focalitzar la repressió en els “auténticos dirigentes” de l’oposició. Les observacions fetes pels comandaments policials presents a la trobada no són gaire encoratjadores per al ministre: alerten que detenir militants amb ascendència sol provocar una reacció en contra als seus centres de treball o d’estudi. Mala peça al teler per al règim.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">El crepuscle del franquisme</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Aquesta és, justament, la disjuntiva que marca els últims anys del franquisme: una relaxació de la repressió obre la porta a un augment immediat de la contestació, però l’enduriment de l’acció policial resulta igualment contraproduent, ja que, a la llarga, suscita més descontentament social i mobilitzacions. Partint d’una constatació semblant, Ernest Mandel conclou, en l’editorial del gener del 1971 de la revista <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Quatrième Internationale</em>, que ja es pot parlar del “crepuscle del franquisme”. Tot i que potser exagerada, l’afirmació no està exempta d’una bona dosi de raó.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">ETA arriba al judici debilitada i amb una divisió que acabaria portant, a principis de l’any següent, a l’escissió entre ETA(V), ETA(VI) i les Células Rojas. Però el procés de Burgos es converteix en una fantàstica eina propagandística per a l’organització</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Pel que fa a ETA, arriba al judici debilitada i dividida: l’estiu del 1970 s’havia gestat la fractura entre ETA(V), ETA(VI) i les Células Rojas. Però el procés de Burgos es converteix en una fantàstica eina propagandística per a l’organització i en propicia la reactivació: tota una nova generació militant tindrà com a referent les mobilitzacions d’aquelles setmanes. A més, el judici fa visible de manera pública per primera vegada la presència femenina dins d’ETA. Les tres dones processades (Jone Dorronsoro, Itziar Aizpurua i Arantza Arruti) constituiran un model per a futures militants.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Igualment, el consell de guerra de Burgos contribuirà a aprofundir la tendència cap a la radicalització d’una part de l’oposició. I, més enllà de les formes de lluita adoptades, marcarà un punt d’inflexió, un autèntic salt endavant en la mobilització antifranquista, cada cop més intensa i plural. El 1974, el president del govern nomenat després de l’atemptat contra Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, confessaria en privat al màxim responsable de l’espionatge franquista, José Ignacio San Martín, que la “subversió” ja no era cosa de quatre “cacos”: “Hoy hace subversión el señor que tiene usted al lado en la iglesia”. Franco arribarà viu fins al final, però la dictadura ho farà àmpliament desgastada.</p></div></article></main></div></div>

AQUESTS DIES ES COMPLEIXEN 50 ANYS DE L'ONADA DE MOBILITZACIONS, FINS LLAVORS INÈDITA EN MÉS DE TRENTA ANYS DE DICTADURA FRANQUISTA, QUE VA SALVAR LA VIDA A SIS MILITANTS D’ETA CONDEMNATS A MORT PER LA JUSTÍCIA DEL RÈGIM EN L’ANOMENAT PROCÉS DE BURGOS

PAU CASANELLAS La_Directa

PUBLICAT:

DESEMBRE 17, 2020

Entre el 3 i el 9 de desembre del 1970, setze persones, militants o col·laboradores de l’organització ETA, van ser sotmeses a un consell de guerra que marcaria un abans i un després en la història del franquisme. La celebració del judici i les nou penes de mort imposades a sis dels encausats –tres d’ells van acumular dues penes capitals– van aixecar una onada de protesta sense precedents en els trenta anys de règim, especialment significativa al País Basc, però amb importants plasmacions en altres territoris de l’Estat espanyol. Lluny de la imatge socialment predominant d’un antifranquisme minoritari i dèbil, les mobilitzacions contra el procés de Burgos van fer visible la força de l’oposició i van rellançar la lluita contra un règim que començava a trontollar.

Del judici contra ETA…

El 2 d’agost del 1968, un escamot d’ETA mata el cap de la Brigada d’Investigació Social de Sant Sebastià, Melitón Manzanas, davant de casa seva. Conegut en els cercles de l’oposició al règim com a destacat torturador, de Manzanas es deia que, en acabar la partida amb els amics, s’acomiadava dient “me voy a calentar las manos”. L’anècdota, recollida per Gregorio Morán al llibre Los españoles que dejaron de serlo (1982), il·lustra el tarannà d’un dels protagonistes més sinistres —però no pas l’únic— de la repressió franquista, que des del 1967 s’havia accentuat sensiblement. ETA l’havia assenyalat com a objectiu ja abans del xoc fortuït del juny del 1968 en què Txabi Etxebarrieta va matar un guàrdia civil de trànsit i, en la fugida, fou abatut. Són les primeres morts que deixa l’enfrontament entre l’organització abertzale i el franquisme. S’hi afegirà, l’abril de l’any següent, la d’un taxista que s’interposa en la fugida d’un militant d’ETA cap a la frontera.

Aprofitant la documentació intervinguda en la caiguda d’un militant, s’articula el consell de guerra sumaríssim 31/69. Formalment, s’hi jutja l’atemptat contra Melitón Manzanas. A la pràctica, es pretén portar ETA a judici

El conflicte armat ja està en marxa, i el règim vol posar-hi fi de manera immediata i contundent. Aprofitant la documentació intervinguda en la caiguda d’un militant, s’articula el consell de guerra sumaríssim 31/69. Formalment, s’hi jutja l’atemptat contra Manzanas, així com un seguit de fets compresos entre la primavera del 1968 i el maig del 1969. A la pràctica, es pretén portar ETA a judici, en un procés que ha de servir com a represàlia i advertiment. Però els esdeveniments no segueixen el guió previst, i el procés (militar) contra ETA s’acaba convertint en un judici (popular) contra el franquisme.

…al judici contra el règim

Tot i la inclusió de dos sacerdots en el sumari per poder celebrar el procés a porta tancada (privilegi que el concordat amb la Santa Seu concedia al clergat), les pressions exercides acaben forçant una audiència pública. Això permetia plantejar les sessions del consell de guerra com una plataforma de denúncia. En judicis anteriors, militants d’ETA havien optat per una “ruptura” immediata de l’ordre per mitjà de la negació de qualsevol legitimitat al tribunal i refusant ser defensats. El procés de Burgos, però, es planteja de manera diferent. S’acorda utilitzar les sessions del judici com a altaveu: s’aprofitaran les preguntes de les defenses per plantejar els diferents vessants de la pròpia lluita.

Diversos integrants d’ETA que serien jutjats a Burgos, en una foto del 1968. D’esquerra a dreta, dempeus: Xabier Izko de la Iglesia, Mikel Etxeberria, Mario Onaindia, Gregorio López Irasuegi i Eduardo Uriarte; ajupit, Jon Etxabe|ARXIU

“Estos cabrones nos están desbordando.” La frase, pronunciada als passadissos pel president del tribunal —segons el testimoni de l’advocat Miguel Castells recollit al documental El proceso de Burgos (1979), d’Imanol Uribe— acredita l’encert de l’estratègia. El judici se suspèn temporalment i, en la represa, les declaracions són tallades contínuament. No és fins que arriba el torn de l’últim acusat, Mario Onaindia, quan el judici, d’acord amb el guió prèviament establert, es trenca. Onaindia acaba amb un “Gora Euskadi askatuta” i, a continuació, una munió de veus entonen l’”Eusko gudariak”. El moment quedarà recollit per a la història en una gravació feta d’amagat, que posteriorment circularia de manera clandestina.

La faceta jurídica de la defensa, coordinada pel germà de Txabi Etxebarrieta, José Antonio, hi juga també un paper essencial. Miguel Castells i Francisco Letamendia, tots dos advocats en el consell de guerra, ho explicaran en el llibre El proceso de Euskadi en Burgos, publicat per Ruedo Ibérico el 1971 i recentment reeditat: “A l’advocat se li assigna l’única funció d’aportar una aparença de garantia en el judici polític. Però aquí resideix la seva força. […] L’advocat no podrà defensar; però podrà demostrar que no pot defensar.”

Un altre element fonamental de l’estratègia de defensa és la participació d’advocats d’altres sectors de l’antifranquisme, com el socialista bilbaí Juan Moreno Lombardero, el comunista català Josep Solé Barberà o el llavors democratacristià madrileny Gregorio Peces-Barba

Encara un altre element fonamental de l’estratègia de defensa és la participació d’advocats d’altres sectors de l’antifranquisme. Juguen aquest paper el socialista bilbaí Juan Moreno Lombardero, el comunista català Josep Solé Barberà o el madrileny Gregorio Peces-Barba, llavors democratacristià i que el 1978 seria un dels set ponents constitucionals com a diputat del PSOE. La presència de Solé Barberà i Peces-Barba resulta fonamental per donar ressò a la campanya contra el procés més enllà d’Euskadi; una de les preocupacions fonamentals és teixir ponts amb altres territoris. Significativament, un dels condemnats a mort, Xabier Larena, aprofitarà la seva declaració davant del jutge per caracteritzar ETA com una organització internacionalista i definir el poble basc com el que integren totes les persones que venen la seva força de treball al País Basc.

Mobilització al carrer…

La partida, però, no es juga únicament a Burgos, dins de la sala de justícia; la batalla més important s’està lliurant als carrers. Ja des del mes de novembre, proliferen les convocatòries contra el procés. El 2 de desembre, ETA(V) segresta el cònsol de la República Federal Alemanya a Sant Sebastià (que seria alliberat abans de conèixer-se la sentència). Just després, les mobilitzacions assoleixen un primer clímax, coincidint amb l’inici del consell de guerra. Les forces policials queden absolutament desbordades. Segons un document intern de la Comandància de la Guàrdia Civil de Sant Sebastià, manifestacions de més de 1.000 persones han de ser dissoltes per dotacions que en cap cas són superiors a vuit agents. Un cop comunicada la sentència, el 28 de desembre, els carrers es tornen a omplir. La valoració de la situació que fa el cap de l’Alt Estat Major, Manuel Díez-Alegría, és contundent: “No puede haber ejecuciones. Con una sola que hubiera habría que declarar el estado de guerra en el País Vasco y sacar el Ejército a la calle y eso sería gravísimo.” El dia 30 a mitja tarda s’anuncia que les penes de mort han estat commutades.

El 12 de desembre, gairebé tres centenars d’intel·lectuals es tanquen a Montserrat, trobada que donarà peu a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, un dels gèrmens de l’Assemblea de Catalunya, creada l’any següent

Fora del País Basc, Catalunya és un dels focus més importants de protesta. El 12 de desembre, gairebé tres centenars d’intel·lectuals es tanquen a Montserrat, trobada que donarà peu a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans (un dels gèrmens de l’Assemblea de Catalunya, creada l’any següent). El dia 5, en una modalitat més contundent de mobilització, una manifestació de l’organització Comunismo (precedent de la Lliga Comunista Revolucionària) havia arrasat el carrer Tuset de Barcelona, aleshores santuari de l’anomenada gauche divine, sota el lema “la misma burguesía que asesina en Burgos se refugia en la paz de Tuset”.

Catalunya, amb la tancada d’intel·lectuals de Montserrat i una manifestació convocada per l’organització Comunismo al carrer Tusset de Barcelona com a moments àlgids, va ser un dels principals focus de protestes contra la sentència a l’Estat|ARXIU

Moltes de les principals ciutats europees i de l’Amèrica Llatina es manifesten igualment contra el consell de guerra. El llibre Le procès de Burgos (Gallimard, 1971), de l’advocada francesa Gisèle Halimi —que assisteix com a observadora al judici—, deixa constància de la implicació internacional. En el prefaci de l’obra, Jean-Paul Sartre s’adhereix a les tesis d’ETA i planteja la lluita armada com a via ineluctable cap a la independència basca.

…i brutalitat policial

La mobilització força el règim, doncs, a fer marxa enrere en l’aplicació de les penes de mort. No és la primera vegada: ja els anys 1968 i 1969, dos altres militants d’ETA, Iñaki Sarasketa i Andoni Arrizabalaga, havien evitat l’execució de la pena capital gràcies a la resposta popular. Aquesta vegada, l’amplitud de les protestes fa que la dictadura respongui de manera especialment violenta. En diverses localitats, les manifestacions són dissoltes amb armes de foc. A Eibar, els trets de les forces policials provoquen la mort del jove militant del PCE(i) Roberto Pérez Jáuregui. També a Milà un jove manifestant morirà fruit de la intervenció policial.

En el prefaci del llibre ‘Le procès de Burgos’, de l’advocada francesa Gisèle Halimi, el filòsof Jean Paul Sartre s’adhereix a les tesis d’ETA i planteja la lluita armada com a via ineluctable cap a la independència basca

La denúncia de la repressió és, precisament, un dels focus de les declaracions a la sala del judici. A preguntes del seu advocat, Mario Onaindia afirma que s’ha vist empès a signar la declaració autoinculpatòria que fonamenta l’acusació contra ell “para ir a la cárcel y que me dejaran de torturar”. La percepció és compartida entre milers de militants de l’antifranquisme: la presó com un alliberament després de l’infern de comissaria. La dictadura s’afanya a desmentir les acusacions: un llibre impulsat pels serveis secrets i publicat el 1971 sota el títol “ETA” y el proceso de Burgos. La quimera separatista carrega les tintes contra les denúncies de tortura fetes durant el consell de guerra, i les atribueix a les instruccions donades prèviament per l’organització armada a la seva militància.

El dia 30 de desembre a mitja tarda s’anuncia que les penes de mort han estat commutades|ARXIU

Les víctimes de la violència estatal, però, són massa nombroses per poder ocultar el fenomen. La repressió és cada cop més extensa. Segons xifres oficials, en els sis mesos de durada de l’estat d’excepció decretat per contenir les mobilitzacions contra el procés de Burgos, es practiquen més de 2.000 detencions: una mitjana d’onze cada dia. Amb tot, els arrestos són cada cop més fútils. En una reunió amb alts comandaments policials de Barcelona celebrada el febrer del 1971, el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi, adverteix que “las redadas, o sea, las detenciones indiscriminadas y masivas, no tienen resultado práctico alguno y tan solo sirven para aumentar el número de resentidos”, i insta a focalitzar la repressió en els “auténticos dirigentes” de l’oposició. Les observacions fetes pels comandaments policials presents a la trobada no són gaire encoratjadores per al ministre: alerten que detenir militants amb ascendència sol provocar una reacció en contra als seus centres de treball o d’estudi. Mala peça al teler per al règim.

El crepuscle del franquisme

Aquesta és, justament, la disjuntiva que marca els últims anys del franquisme: una relaxació de la repressió obre la porta a un augment immediat de la contestació, però l’enduriment de l’acció policial resulta igualment contraproduent, ja que, a la llarga, suscita més descontentament social i mobilitzacions. Partint d’una constatació semblant, Ernest Mandel conclou, en l’editorial del gener del 1971 de la revista Quatrième Internationale, que ja es pot parlar del “crepuscle del franquisme”. Tot i que potser exagerada, l’afirmació no està exempta d’una bona dosi de raó.

ETA arriba al judici debilitada i amb una divisió que acabaria portant, a principis de l’any següent, a l’escissió entre ETA(V), ETA(VI) i les Células Rojas. Però el procés de Burgos es converteix en una fantàstica eina propagandística per a l’organització

Pel que fa a ETA, arriba al judici debilitada i dividida: l’estiu del 1970 s’havia gestat la fractura entre ETA(V), ETA(VI) i les Células Rojas. Però el procés de Burgos es converteix en una fantàstica eina propagandística per a l’organització i en propicia la reactivació: tota una nova generació militant tindrà com a referent les mobilitzacions d’aquelles setmanes. A més, el judici fa visible de manera pública per primera vegada la presència femenina dins d’ETA. Les tres dones processades (Jone Dorronsoro, Itziar Aizpurua i Arantza Arruti) constituiran un model per a futures militants.

Igualment, el consell de guerra de Burgos contribuirà a aprofundir la tendència cap a la radicalització d’una part de l’oposició. I, més enllà de les formes de lluita adoptades, marcarà un punt d’inflexió, un autèntic salt endavant en la mobilització antifranquista, cada cop més intensa i plural. El 1974, el president del govern nomenat després de l’atemptat contra Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, confessaria en privat al màxim responsable de l’espionatge franquista, José Ignacio San Martín, que la “subversió” ja no era cosa de quatre “cacos”: “Hoy hace subversión el señor que tiene usted al lado en la iglesia”. Franco arribarà viu fins al final, però la dictadura ho farà àmpliament desgastada.