Archive for de juliol 2022

Home Archive for de juliol 2022

undefined

El final del govern italià explicat per Karl Marx

0 Somnis Rebels 8:41 p. m. Comments

InternacionalEl final del govern italià explicat per Karl Marx >Somnis Rebels 8:41 p. m. 0 Comments El govern d'unitat nacional dirigit pel «tècnic» Mario Draghi ha implosionat a causa d’unes divisions polítiques que l'ex

undefined

Gramsci al si del Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST): una entrevista amb Neuri Rossetto, membre de la Coordinació Nacional del MST.

0 Somnis Rebels 10:11 a. m. Comments

MARXISMEMoviment PopularGramsci al si del Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST): una entrevista amb Neuri Rossetto, membre de la Coordinació Nacional del MST. >Somnis Rebels 10:11 a. m. 0 Comments Quina va ser

undefined

Què significa Fidel Castro per a nosaltres

0 Somnis Rebels 8:46 p. m. Comments

AntiimperialismeQuè significa Fidel Castro per a nosaltres >Somnis Rebels 8:46 p. m. 0 Comments Vijay Prashad escriu sobre el llegat de Fidel castro als pobles del Tercer Món i la seva presciència a les

undefined

Del principi de realitat al principi organitzatiu: Cap a la revolució independentista

0 Somnis Rebels 9:22 p. m. Comments

construcció nacionalDel principi de realitat al principi organitzatiu: Cap a la revolució independentista >Somnis Rebels 9:22 p. m. 0 Comments Arnau Barquer ressenya "Independència és revolució" (3i4 edicions, 2022), d'Albert Botran, on s'actualitza el

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juliol 2022

El govern d'unitat nacional dirigit pel «tècnic» Mario Draghi ha implosionat a causa d’unes divisions polítiques que l'ex president del Banc Central Europeu ja no podia contenir; abocant així Itàlia a unes noves eleccions on l'extrema dreta podria sortir victoriosa. Què en pensaria Marx?<p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Pocs saben que, entre els molts temes als quals va dedicar el seu interès, Marx també es va ocupar de la crítica de l’anomenat «govern tècnic». Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major tirada de la seva època, Marx va observar l’evolució política i institucional que va conduir a la formació d’un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d’Aberdeen, que va durar des de desembre de 1852 fins a gener de 1855.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els reportatges de Marx destacaven per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times va celebrar els esdeveniments que van tenir lloc el 1852 com una senyal que la Gran Bretanya es trobava al començament d’una època «a la qual l’esperit partidista marxarà volant de la terra, i el geni, l’experiència, la diligència  i el patriotisme seran les úniques qualificacions necessàries per a ocupar un càrrec públic». El diari londinenc instava als «homes de totes les opinions» a donar suport al nou govern perquè «els seus principis compten amb l’assentiment i el suport universal». Arguments similars es van utilitzar al febrer de 2021, quan Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, es va convertir en primer ministre d’Itàlia.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al seu article de 1853, A Superannuanted Administration: Prospect of the Coalition Ministry, Marx es burlava del punt de vista de The Times. El que el gran diari britànic trobava tan modern i apassionant era per a ell una pura farsa. Quan The Times va anunciar «un ministeri format completament per personatges nous, joves i prometedors», Marx reflexionava tot dient que «el món estarà certament desconcertat en saber que la nova era de la història de Gran Bretanya l’encetarà tothom excepte els octogenaris esgotats». Junt amb aquestes valoracions sobre els individus n’hi havia d’altres, de major interès, sobre la seva política: «Se’ns promet la desaparició total de la guerra de partits, és més, dels propis partits», assenyalava Marx. «Què vol dir The Times?» La pregunta és, per desgràcia, massa actual avui dia, en un món al qual el domini del capital sobre el treball s’ha tornat tan ferotge com a mitjans del segle XIX. La separació entre l’economia i la política, que és el que diferencia el capitalisme dels anteriors modes de producció, ha arribat a un punt màxim. L’economia no sols domina la política, establint la seva agenda i donant forma a les seves decisions, sinó que es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt que un canvi de govern ja no canvia la direcció de la política econòmica i social. Ha de ser immutable.<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24504 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1020px) 100vw, 1020px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1.jpg 1020w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-300x174.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-768x444.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-600x347.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-306x177.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1020px) 100vw, 1020px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1.jpg 1020w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-300x174.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-768x444.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-600x347.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-306x177.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/07/1620px-Meloni_Salvini_Berlusconi-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1020" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">L’amenaça de l’extrema dreta representada per Meloni, Salvini i Berlusconi | Font: Wikipedia</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Durant els últims trenta anys, el poder de decisió ha passat de l’esfera política a l’econòmica. Les diferents propostes polítiques dels partits s’han transformat en imperatius econòmics que disfressen un projecte altament polític i reaccionari darrera d’una màscara ideològica d’experiència apolítica. Aquesta integració forçosa de parts de l’esfera política dins l’econòmica, vista com un domini separat i impermeable al canvi, és l’amenaça més greu per a la democràcia dels nostres temps. Els parlaments nacionals, buidats ja de valor representatiu gràcies a uns sistemes electorals esbiaixats i a revisions autoritàries de la relació entre l’executiu i el legislatiu, veuen com se’ls lleven els seus poders, que son transferits al «mercat». Les qualificacions de Standard & Poor’s i l’índex de Wall Street —aquests mega-fetitxes de la societat contemporània— tenen un pes incomparablement major que la voluntat del poble. En el millor dels casos, els governs polítics poden «intervenir» a l’economia (a vegades, les classes dominants necessiten mitigar l’anarquia destructiva del capitalisme i les seves violentes crisis), però no poden posar en qüestió les seves eleccions i normes fonamentals.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un representant destacat d’aquesta política va ser l’ex primer ministre italià Draghi, que durant 17 mesos va liderar una coalició molt àmplia que incloïa al Partit Democràtic, al seu vell enemic Silvio Berlusconi, als populistes del Moviment Cinc Estrelles i al partit d’extrema dreta Lliga Nord. Darrere de la façana del terme «govern tècnic» —o com es diu del «govern dels millors» o del «govern de tots els talents»— podem distingir una suspensió de la política. En els últims anys, s’ha arribat a sostenir que no s’han de concedir noves eleccions després d’una crisi política; la política ha de cedir tot el control a l’economia. En un article d’abril de 1853, Assoliments del Ministeri, Marx va escriure que «el Ministeri de Coalició (“tècnic”) representa la impotència en el poder polític». Els governs ja no discuteixen quina orientació econòmica han de prendre. Ara les orientacions econòmiques provoquen el naixement dels governs.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els últims anys, a Europa s’ha repetit el mantra neoliberal pel qual, per a restaurar la «confiança» del mercat, era necessari procedir ràpidament pel camí de les «reformes estructurals», una expressió que ara s’utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, retallades salarials, atacs als drets dels treballadors sobre contractació i acomiadament, augment de l’edat de jubilació i privatització a gran escala. Els nous «governs tècnics», encapçalats per individus amb antecedents a algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi econòmica, han seguit aquest camí, afirmant que ho fan «pel bé del país» i «pel benestar de les generacions futures». A més, el poder econòmic i els grans mitjans de comunicació han intentat silenciar a qualsevol que ha alçat una veu discordant.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Avui dia, Draghi ja no és el primer ministre italià. La seva majoria ha implosionat a causa de les diferències excessives entre els partits que li donaven suport, i Itàlia anirà a eleccions anticipades el 25 de setembre. Perquè l’esquerra no desaparegui, també ha de tenir el valor de proposar les polítiques radicals necessàries per a abordar els problemes contemporanis més urgents, començant per la crisi ecològica. Els últims que poden dur a terme un programa de transformació social i redistribució de la riquesa són els «tècnics» —en realitat molt polítics— com el banquer Mario Draghi. No se’l trobarà a faltar.

El govern d'unitat nacional dirigit pel «tècnic» Mario Draghi ha implosionat a causa d’unes divisions polítiques que l'ex president del Banc Central Europeu ja no podia contenir; abocant així Itàlia a unes noves eleccions on l'extrema dreta podria sortir victoriosa. Què en pensaria Marx?

Pocs saben que, entre els molts temes als quals va dedicar el seu interès, Marx també es va ocupar de la crítica de l’anomenat «govern tècnic». Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major tirada de la seva època, Marx va observar l’evolució política i institucional que va conduir a la formació d’un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d’Aberdeen, que va durar des de desembre de 1852 fins a gener de 1855.

Els reportatges de Marx destacaven per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times va celebrar els esdeveniments que van tenir lloc el 1852 com una senyal que la Gran Bretanya es trobava al començament d’una època «a la qual l’esperit partidista marxarà volant de la terra, i el geni, l’experiència, la diligència i el patriotisme seran les úniques qualificacions necessàries per a ocupar un càrrec públic». El diari londinenc instava als «homes de totes les opinions» a donar suport al nou govern perquè «els seus principis compten amb l’assentiment i el suport universal». Arguments similars es van utilitzar al febrer de 2021, quan Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, es va convertir en primer ministre d’Itàlia.

Al seu article de 1853, A Superannuanted Administration: Prospect of the Coalition Ministry, Marx es burlava del punt de vista de The Times. El que el gran diari britànic trobava tan modern i apassionant era per a ell una pura farsa. Quan The Times va anunciar «un ministeri format completament per personatges nous, joves i prometedors», Marx reflexionava tot dient que «el món estarà certament desconcertat en saber que la nova era de la història de Gran Bretanya l’encetarà tothom excepte els octogenaris esgotats». Junt amb aquestes valoracions sobre els individus n’hi havia d’altres, de major interès, sobre la seva política: «Se’ns promet la desaparició total de la guerra de partits, és més, dels propis partits», assenyalava Marx. «Què vol dir The Times?» La pregunta és, per desgràcia, massa actual avui dia, en un món al qual el domini del capital sobre el treball s’ha tornat tan ferotge com a mitjans del segle XIX. La separació entre l’economia i la política, que és el que diferencia el capitalisme dels anteriors modes de producció, ha arribat a un punt màxim. L’economia no sols domina la política, establint la seva agenda i donant forma a les seves decisions, sinó que es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt que un canvi de govern ja no canvia la direcció de la política econòmica i social. Ha de ser immutable.

L’amenaça de l’extrema dreta representada per Meloni, Salvini i Berlusconi | Font: Wikipedia

Durant els últims trenta anys, el poder de decisió ha passat de l’esfera política a l’econòmica. Les diferents propostes polítiques dels partits s’han transformat en imperatius econòmics que disfressen un projecte altament polític i reaccionari darrera d’una màscara ideològica d’experiència apolítica. Aquesta integració forçosa de parts de l’esfera política dins l’econòmica, vista com un domini separat i impermeable al canvi, és l’amenaça més greu per a la democràcia dels nostres temps. Els parlaments nacionals, buidats ja de valor representatiu gràcies a uns sistemes electorals esbiaixats i a revisions autoritàries de la relació entre l’executiu i el legislatiu, veuen com se’ls lleven els seus poders, que son transferits al «mercat». Les qualificacions de Standard & Poor’s i l’índex de Wall Street —aquests mega-fetitxes de la societat contemporània— tenen un pes incomparablement major que la voluntat del poble. En el millor dels casos, els governs polítics poden «intervenir» a l’economia (a vegades, les classes dominants necessiten mitigar l’anarquia destructiva del capitalisme i les seves violentes crisis), però no poden posar en qüestió les seves eleccions i normes fonamentals.

Un representant destacat d’aquesta política va ser l’ex primer ministre italià Draghi, que durant 17 mesos va liderar una coalició molt àmplia que incloïa al Partit Democràtic, al seu vell enemic Silvio Berlusconi, als populistes del Moviment Cinc Estrelles i al partit d’extrema dreta Lliga Nord. Darrere de la façana del terme «govern tècnic» —o com es diu del «govern dels millors» o del «govern de tots els talents»— podem distingir una suspensió de la política. En els últims anys, s’ha arribat a sostenir que no s’han de concedir noves eleccions després d’una crisi política; la política ha de cedir tot el control a l’economia. En un article d’abril de 1853, Assoliments del Ministeri, Marx va escriure que «el Ministeri de Coalició (“tècnic”) representa la impotència en el poder polític». Els governs ja no discuteixen quina orientació econòmica han de prendre. Ara les orientacions econòmiques provoquen el naixement dels governs.

Els últims anys, a Europa s’ha repetit el mantra neoliberal pel qual, per a restaurar la «confiança» del mercat, era necessari procedir ràpidament pel camí de les «reformes estructurals», una expressió que ara s’utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, retallades salarials, atacs als drets dels treballadors sobre contractació i acomiadament, augment de l’edat de jubilació i privatització a gran escala. Els nous «governs tècnics», encapçalats per individus amb antecedents a algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi econòmica, han seguit aquest camí, afirmant que ho fan «pel bé del país» i «pel benestar de les generacions futures». A més, el poder econòmic i els grans mitjans de comunicació han intentat silenciar a qualsevol que ha alçat una veu discordant.

Avui dia, Draghi ja no és el primer ministre italià. La seva majoria ha implosionat a causa de les diferències excessives entre els partits que li donaven suport, i Itàlia anirà a eleccions anticipades el 25 de setembre. Perquè l’esquerra no desaparegui, també ha de tenir el valor de proposar les polítiques radicals necessàries per a abordar els problemes contemporanis més urgents, començant per la crisi ecològica. Els últims que poden dur a terme un programa de transformació social i redistribució de la riquesa són els «tècnics» —en realitat molt polítics— com el banquer Mario Draghi. No se’l trobarà a faltar.

<img alt="Gramsci al si del Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST): una entrevista amb Neuri Rossetto, membre de la Coordinació Nacional del MST." src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/RAP_MST-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Gramsci al si del Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST): una entrevista amb Neuri Rossetto, membre de la Coordinació Nacional del MST." /><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;">Quina va ser la importància del llegat de Gramsci per a les formulacions de la lluita del MST? Considereu que el pensament gramscià continua sent útil avui en dia per a la construcció d’organitzacions socials i polítiques i per a la transformació de la societat?Per a nosaltres com a MST, un moviment popular camperol que promou la lluita per la reforma agrària al Brasil, la contribució d’Antonio Gramsci és inestimable i extremament necessària per entendre l’actualitat i la complexitat de la societat burgesa. La seva superació, des d’una perspectiva socialista, ens exigeix una comprensió cada cop més precisa i actual del seu funcionament, de la seva reproducció, per a des de les seves pròpies contradiccions descobrir els camins d’acció política de les classes subalternes.<img alt="" class="alignright size-full wp-image-26905" height="224" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst.jpeg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="224" />L’MST sempre va tenir clar que l’èxit de la lluita per la reforma agrària al Brasil no resultarà només de la força i l’acció política dels camperols. Democratitzar l’accés i la propietat de la terra cultivable exigeix mobilitzar la societat en defensa d’aquesta bandera i incloure la reforma agrària -i el model de desenvolupament de l’agricultura brasilera- al cor d’un projecte politicoeconòmic que respongui a les necessitats i els interessos del poble brasiler, no els de la classe capitalista. En aquest sentit, les contribucions de Gramsci ens alerten sobre les lluites quotidianes per l’hegemonia i la necessitat urgent d’un projecte de societat que es construeixi amb la centralitat de les lluites dels treballadors. Aquest és el camí que intentem construir.Amb aquests objectius, tenim un triple desafiament: 1) identificar i definir els principals enemics de la reforma agrària, així com Gramsci va identificar les forces del feixisme; 2) establir un diàleg permanent amb les forces populars de la societat civil, per construir un consens sobre un projecte polític per al país; 3) elevar el nivell d’organització i de politització de la nostra base social.Per tant, podem citar tres exemples de com la vasta i profitosa contribució teorico-política de Gramsci és actual i valuosa perquè els moviments populars es constitueixin en protagonistes de la lluita de classes actualment: comprendre l’acció de l’Estat, en la seva forma ampliada, en els intents d’aconseguir el control dels conflictes originats per una societat dividida en classes; mirar la societat civil amb el seu potencial perquè les classes subalternes obrin noves i diversificades trinxeres de lluita contra la dominació d’una minoria sobre la majoria; i desafiar-nos permanentment a constituir-nos com una força política, tenint com a referència el concepte gramscià d’hegemonia.Segons Gramsci, la societat civil està composta per allò que ell anomena aparells privats d’hegemonia (que són institucions de legitimació del poder, com l’escola, l’església, els sindicats, els mitjans de comunicació, entre d’altres). Com avalua avui l’actuació de la societat civil davant de l’actual govern de Jair Bolsonaro enmig de la pandèmia? Com actua/dialoga el moviment amb aquestes institucions (a les trinxeres i enfortiment de la societat civil)?Lamentablement, la societat encara segueix inert davant de tota la tragèdia humanitària causada per la pandèmia de COVID-19 i maximitzada per la política genocida del govern de Jair Bolsonaro. Fa la impressió que la societat va naturalitzar els milers de morts que es van produir i, en menor mesura, es continuen produint diàriament per causa de la pandèmia. Cal destacar que aquesta immobilitat de la població antecedeix el període de la pandèmia. Brasil és un dels països amb més desigualtat social i econòmica del món; milers i milers de persones pobres, especialment la població negra, són assassinades anualment per forces policials; i l’Estat està cada vegada més absent amb polítiques públiques a les creixents aglomeracions de faveles als centres urbans. L’immobilisme social davant la pandèmia i aquest govern genocida ha de ser vist en aquest escenari que estructuralment martiritza la població pobra.No obstant això, hi ha signes encoratjadors i creixents des de mitjans del 2021 que la letargia social ha començat a ser derrotada: s’han donat mobilitzacions socials als centres urbans.Sobre la nostra acció, des de principis del 2020, quan va començar la pandèmia de COVID-19 al Brasil, el MST va definir “Salvar vides” com el seu principal objectiu. I al voltant d’aquesta bandera ens hem estructurat en quatre fronts de lluita:1) Cura durant la pandèmia: a) internalitzant a la nostra base social les orientacions i les cures preventives donades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS); b) exigint la vacuna com un dret universal per a tots els pobles; c) exigint al govern brasiler una ajuda econòmica d’emergència perquè la població tingui les mínimes condicions de quedar-se a casa mentre duri la pandèmia; d) defensar i valorar la salut pública, a través del Servei Únic de Salut (SUS).2) Un front de brigades de solidaritat per distribuir aliments donats pels assentaments rurals de la reforma agrària i, juntament amb altres organitzacions progressistes, aixecar cuines populars per distribuir almenys un dinar diari a la població en situació de carrer als grans centres urbans . Només a l’estat de Pernambuco es van distribuir més de 720 tones d’aliments i 600 mil menjars entre 2020 i 2021.No hi ha notícies que l’agronegoci, que acapara la terra, el finançament públic i l’assistència tècnica per a la producció agroexportadora, hagi fet donacions d’aliments a la població pobra.A més de la distribució d’aliments, en alguns estats, principalment al nord-est brasiler, es van formar brigades d’agents populars de salut per visitar i orientar les famílies pobres a les perifèries de les ciutats.3) La Campanya Fora Bolsonaro, un govern genocida! Tenim un govern militaritzat, que, des del començament de la pandèmia, va treballar sistemàticament contra la ciència, les directrius de l’OMS i l’accés a les vacunes, convertint-se en el responsable més gran de les més de 650 mil morts causades pel COVID-19 al país. “Salvar vides” va ser la campanya que, el 2021, va exigir destituir del càrrec de President de la República aquest genocida i responsabilitzar-lo penalment pels milers de morts ocorregudes.4) La Campanya de sembra d’arbres, iniciada mesos abans de la pandèmia, però que ha cobrat encara més importància en aquest període excepcional, que ens impedeix fer accions que aglomerin moltes persones. El nostre objectiu és plantar 100 milions d’arbres en 10 anys a tot el país, és a dir, fins al 2030. En els dos primers anys del pla, es van sembrar dos milions d’arbres i es van construir 100 unitats de la Xarxa de Vivers Populars, distribuïdes per tot país. L’objectiu és avançar en la recuperació i preservació del medi ambient als nostres territoris.Sabem que el desenvolupament capitalista irracional, que promou la destrucció ambiental a la recerca de la maximització de les taxes de guany, amenaça la vida i el planeta.Així, aquestes quatre trinxeres de lluita ens permeten dialogar i promoure diàriament articulacions polítiques amb la societat civil, a més de contrarestar els prejudicis dictats per l’aparell privat d’hegemonia contra els camperols i les seves lluites.En un context de pandèmia veiem que les crisis sanitària, econòmica i política poden deixar esquerdes per a l’organització i la mobilització popular al voltant d’una altra hegemonia. Com analitza el moviment aquestes crisis al país i quines són les possibles conseqüències i les alternatives que s’estan creant?<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-26902" height="194" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/MST1-300x194.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/MST1-300x194.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/MST1.jpg 450w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />El MST és un moviment popular, compost per treballadors i treballadores rurals i camperols que tenen com a agenda immediata la lluita per la reforma agrària al Brasil i la garantia de condicions de vida dignes per a les persones assentades. Al llarg de la nostra existència, ens hem convençut cada cop més que aquesta lluita no es duu a terme de forma aïllada al camp ni troba els seus límits en l’ordre burgès. Així, el moviment va ampliar la seva xarxa de relacions socials i polítiques, buscant aliats en aquesta tasca, tant al camp com a la ciutat, i convertint-se en aliat de moltes altres lluites que són necessàries per enfrontar la sociabilitat burgesa.La globalització econòmica neoliberal i la divisió planetària de la producció capitalista van subordinar el desenvolupament econòmic brasiler a una plataforma d’exportació de productes primaris. Això va fer inviable una reforma agrària que servís també als interessos de la burgesia industrial i que almenys distribuís terres als camperols per produir matèria primera per a la indústria i l’enfortiment del mercat intern. Ni tan sols això va passar. A la burgesia que acapara les terres li importen únicament els interessos del mercat extern (per llegir més sobre aquest assumpte, consulteu el nostre dossier núm. 27, Reforma Agrària Popular i lluita per la terra al Brasil).Al MST li va correspondre reelaborar la seva proposta de reforma agrària, sistematitzada al seu Programa de Reforma Agrària Popular. Allí, a més de la lluita per la democratització de la propietat de la terra, defensa un model d’agricultura centrat en la producció d’aliments saludables per a la població brasilera.És aquesta complexitat actual de la lluita per la reforma agrària, tant per les demandes populars com pel seu abast polític, la que va exigir noves elaboracions de propostes per a l’agricultura, una qualificació organitzativa i un ampli ventall d’aliats, tant nacionals com internacionals.En aquest escenari som conscients de les responsabilitats i de la necessitat de qualificar la nostra força política, tant en el seu nivell organitzatiu com en el seu nivell ideològic, per tenir més incidència en la lluita de classes.Tot i això, no pretenem assumir el paper d’un partit polític strictu sensu, ja que creiem que aquest instrument polític està més enllà del nostre àmbit d’actuació. Això no vol dir que tinguem una posició suprapartidista o apartidista. Considerem que l’articulació de moviments populars, sindicats i partits polítics és fonamental per construir una altra sociabilitat, alternativa i contrària a l’ordre burgès.Gramsci no era un intel·lectual de “biblioteca”. La seva construcció intel·lectual es donava a les relacions de convergència i divergència que van permear la seva vida, que abans de la presó va ser políticament molt activa. És notable que un moviment social ampli com el MST hagi estat capaç de desenvolupar aquesta connexió intrínseca entre la pràctica i la teoria. Expliqui’ns més sobre la importància d’aquesta praxi avui.<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-26908" height="400" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/grmsc-300x400.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/grmsc-300x400.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/grmsc-620x827.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/grmsc.jpg 750w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Aquest és un desafiament permanent i dinàmic, com qualsevol altra relació dialèctica. Un amic del MST, el professor José Paulo Netto, ens va dir una vegada, explicant didàcticament la relació dialèctica entre teoria i pràctica (dues cares de la mateixa moneda) que, per a la teoria, l’adquisició de coneixements és un fi, per a la pràctica , és un mitjà per qualificar l’acció política. El criteri per a la teoria és la veritat, per a l’acció política el criteri és la correlació de forces. El temps per a la teoria és indefinit, per a l’acció política, és el moment.Si és així, és possible pensar l’una separada de l’altra? O, fins i tot, com prioritzar-ne una en detriment de l’altra?Necessitem la teoria i el coneixement per qualificar la nostra acció política. Però només el coneixement, aïllat de l’acció política, es converteix en una força morta.A l’altre extrem, l’advertiment de Lenin és actual: “Sense teoria revolucionària, no hi ha moviment revolucionari”.I, a més, és correcte l’advertiment de Palmiro Togliatti, dirigent del Partit Comunista Italià (PCI) i company de Gramsci, quan va afirmar que qui s’equivoca a l’anàlisi, s’equivoca a l’acció política.A partir d’aquest llegat de grans pensadors de la classe treballadora i de les lluites populars, en tots els temps i llocs, intentem sempre consolidar el coneixement adquirit amb l’acció pràctica. No serviria de res apropiar-nos del coneixement alliberador de l’educador Paulo Freire si no l’implementem a les nostres escoles a les àrees d’assentaments i als campaments. Val el mateix per al coneixement sobre agroecologia. Aquest coneixement només culmina quan es posa en pràctica al cultiu d’aliments. De ben poc serviria memoritzar l’extraordinari Què fer de Lenin si no tenim la capacitat d’entendre el seu missatge per a l’acció política, d’acord amb el nostre temps i la nostra realitat.Així, a totes les nostres àrees d’actuació busquem, de manera permanent i, torno a ressaltar, amb el caràcter dinàmic, la complementarietat entre la teoria i la pràctica. Aquesta dualitat-unitat exigeix una vigilància i insistència constant de l’organització.Per acabar, no subestimem la importància i la força de l’acció política i de les mobilitzacions populars com a element educador de les classes subalternes. Les masses populars aprenen i s’eduquen a les mobilitzacions populars. Allí, en el moviment de les masses, resideix la força política de l’organització i es millora el nivell politico-ideològic de les masses.Com són els processos formatius d’elevació de la consciència a les pràctiques del moviment? I com els militants entenen i practiquen la idea d’intel·lectual orgànic de Gramsci?<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-26904" height="169" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-freire-300x169.jpeg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-freire-300x169.jpeg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-freire-620x349.jpeg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-freire-768x433.jpeg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-freire-940x529.jpeg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-freire.jpeg 1280w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />La resposta a aquesta pregunta es troba, inicialment, a l’enunciat de la pregunta anterior, que Gramsci no era un intel·lectual de biblioteca.Però crec que el primer exemple d’intel·lectual orgànic va venir del mateix Karl Marx. El filòsof alemany, amb la seva obra complexa i genial, va tenir la preocupació permanent de revisar la forma i la metodologia d’exposició de les seves investigacions a la classe treballadora. Almenys tres preocupacions centrals van guiar les seves presentacions: ser millor comprès per les i els treballadors, la certesa que només la classe treballadora podia transformar el coneixement científic en una eina per a la lluita de classes, i la necessitat de promoure una síntesi entre la teoria i la pràctica política.Sobre Lenin, només cal recordar que el mateix Gramsci el considerava, juntament amb Marx i Engels, un dels fundadors de la filosofia de la praxi. Però certament, a més de la seva trajectòria històrica de líder partidari, el triomf de la revolució del 1917, sota el seu lideratge, va donar a Lenin el mèrit definitiu de ser un filòsof de la praxi.El pensador marxista Michel Löwy diu que els intel·lectuals que necessita la classe treballadora han de tenir la responsabilitat de transmetre l’herència del pensament crític i revolucionari; tenir la capacitat d’analitzar les estructures dinàmiques de la societat burgesa, el funcionament i la capacitat de renovació del capitalisme, proposar alternatives; i tindre la capacitat d’aprendre amb els moviments populars.Per al gramscià Guido Liguori, no hi ha cap moment en què Gramsci exalti el poble o els subalterns tal com són; si els subalterns són així, continua Liguori, però volen convertir-se en hegemònics, abans de res han de transformar-se a si mateixos i adquirir consciència de classe. Com fer dels estrats subalterns una classe o una aliança de classes? El mateix Liguori respon: un grup de líders conscients ha d’educar les masses, sinó elles estaran estacionades en el nivell espontani del sentit comú, un nivell limitat, insuficient i intrínsecament subaltern.Nosaltres a l’MST recorrem a tots aquests coneixements que ens han llegat les lluites per l’emancipació humana i social i els elaboradors del pensament crític i revolucionari. Amb aquest llegat, sistematitzem la nostra comprensió de l’intel·lectual orgànic i el seu paper en la lluita de classes. Per nosaltres, la classe treballadora ha de formar els seus intel·lectuals, a partir de l’educació formal, la formació política i les lluites populars i de classe. Aquest intel·lectual té la tasca de contribuir a l’educació i l’organització de la classe al voltant d’un projecte polític i de la construcció d’una hegemonia. I, encara més, repetint Liguori, contribuir perquè els estrats socials subalterns adquireixin un sentit crític i una consciència de classe, superant el sentit comú.Finalment, el dinamisme de la lluita de classes, cada cop més complexa, imposarà, alhora, renovacions i adequacions en les atribucions i en el perfil de les i els intel·lectuals orgànics que necessita la classe treballadora.Gramsci va escriure els seus quaderns de la presó en un moment de derrota. Ell volia saber perquè la classe treballadora es va desviar de l’hegemonia dels sindicats i dels partits d’esquerra cap a les organitzacions feixistes. Quines reflexions feu sobre aquestes observacions de Gramsci d’aquesta deriva?<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-26907" height="200" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-mans-300x200.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-mans-300x200.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-mans-620x413.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-mans-768x512.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-mans-940x627.jpg 940w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />És cert que la classe treballadora vivia un període de derrota en el moment dels escrits de Gramsci a la presó. No obstant això, a l’anàlisi gramscià, en aquest mateix període històric, els segments socials dominants també estaven fragmentats amb relació a les classes subalternes.Hi havia contradiccions i diferències entre els segments dominants, tan profundes i complexes que amenaçaven la seva hegemonia sobre la societat. Per tant, calia una unificació política de la dominació burgesa. Aquesta necessitat va ser la constatació més exacta de la fragilitat de l’hegemonia dominant en aquell moment.D’aquesta relació política prové tota la complexitat i la riquesa de la visió de Gramsci sobre el seu temps històric i sobre el paper que exerciria el feixisme en el restabliment del domini i l’hegemonia de la classe dominant, afeblida després de la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918).L’extraordinari pensador llatinoamericà, cubà i marxista, Fernando Heredia, sempre ens recordava que la clau de dominació és el moment del consens i no el de la coerció. En recórrer al feixisme, una construcció històrica, la burgesia cercava recompondre la centralitat dels seus interessos sobre la societat italiana.En aquest escenari històric, un dels segments de la classe dominant, amb el suport dels grans terratinents i del gran capital industrial, va aconseguir obtenir el consentiment de la petita burgesia per al projecte de dominació feixista. Aquests segments dominants, amb el seu projecte feixista, van promoure un subversionisme reaccionari, cosa que dialoga molt bé amb el concepte gramscià de revolució passiva, és a dir, un procés que sembla revolucionari, però que no altera l’estructura social o estatal. Davant d’un ordre burgès, fragmentat i debilitat, no ens sembla difícil comprendre la construcció d’un consens al voltant d’un projecte polític que porti un missatge de transformació i que obri la perspectiva d’un futur que respongui als anhels d’un poble, encara que aquest projecte sigui de caràcter reaccionari i coercitiu. Així, la petita burgesia, instrumentalitzada per l’Estat i les associacions capitalistes, es va sentir protagonista dels esdeveniments polítics feixistes.A partir d’aquestes reflexions, Gramsci desenvolupa tota la teoria sobre l’esfera de la política i de les relacions que es construeixen en aquesta esfera en la lluita per l’hegemonia. Descobreix també que aquesta hegemonia es produeix a través d’elements ideològics i culturals i relata les formes en què el feixisme utilitza aquests elements en el procés de dominació.Per tant, per a Gramsci, la lluita per l’emancipació humana i social exigeix que els subjectes menys afavorits, els més exclosos i oprimits, organitzats de manera col·lectiva, promoguin la ruptura amb el consens dominant. Paulo Freire, educador brasiler, complementava aquest desafiament dient que les classes subalternes han d’adquirir la capacitat de promoure un desvetllament crític de la realitat, recrear la seva forma de “llegir” el món, ser protagonistes de la seva pròpia història i subjectes de la transformació de la seva realitat.Finalment, una de les reflexions més belles de Gramsci és quan afirma que hegemonia és un procés que expressa consciència i valors organitzats al voltant d’un projecte polític.Un dels principals conceptes estratègics de Gramsci és el bloc històric, l’estratègia d’hegemonia de Gramsci. Podríeu reflexionar una mica sobre el procés de construcció d’aquest bloc històric en el context brasiler?<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-26906" height="225" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-nens-300x225.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-nens-300x225.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-nens-620x465.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-nens-768x576.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-nens-940x705.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-nens.jpg 1156w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Aquesta pregunta em permet complementar el concepte gramscià d’hegemonia, com va ser emfatitzat a la resposta de la pregunta anterior.Per a Gramsci el procés de conquesta de l’hegemonia mai no va ser una cosa abstracta, limitada només al camp de les idees, de la consciència o de valors idealitzats. Basant-se en el mètode del materialisme històric, tan ben fonamentat per Karl Marx i Friedrich Engels, Gramsci ressalta que el procés de conquesta de l’hegemonia es produeix a l’àmbit de la base de la societat. En altres paraules, a l’estructura econòmica. O, més precisament, en les relacions de producció.Això és el que va passar amb el feixisme en aquell moment històric. Va conquerir una hegemonia perquè va aconseguir donar resposta a diversos processos econòmics, culturals, ideològics i polítics. Així, per mitjà de la petita burgesia, l’Estat i les associacions capitalistes van obtenir el consens i la direcció de les classes dominades. Destaca que mai no va ser una hegemonia plena. Hi va haver una resistència significativa de parts de la classe treballadora.Res més didàctic que la formulació gramsciana que l’hegemonia de la classe treballadora comença a la fàbrica. És aquí, amb les seves lluites econòmiques i empresarials, on la classe treballadora adquireix la consciència per a un moment etico-polític i evoluciona cap a una consciència en si mateixa, una consciència de classe.Així, doncs, l’hegemonia és la capacitat que té una determinada força política de construir consens al voltant d’un projecte polític. És el projecte polític el que evidencia la necessitat d’un bloc històric perquè la classe treballadora pugui conquerir la seva hegemonia.Al Brasil vivim un llarg període de descens de la classe treballadora. Un període que comença als anys 1990 i s’estén fins a l’actualitat.D’altra banda, la crisi estructural del capitalisme va evidenciar la incapacitat de la burgesia brasilera d’alimentar un imaginari popular que li assegurés victòries electorals a la conducció del país. Les quatre victòries consecutives dels governs del Partit dels Treballadors (PT) no van sacsejar els fonaments de l’hegemonia dominant, però sí que van espantar la burgesia. Prou perquè promogués un cop d’Estat el 2016 per destituir Dilma Rousseff com a presidenta de la República, legítimament reelegida el 2014. Com a pas següent, reflectint encara la fragilitat de la seva hegemonia, la burgesia, davant la possibilitat d’una nova victòria de la candidatura del PT, no va dubtar a donar suport a un candidat conegudament delirant.L’innombrable guanyador [Jair Bolsonaro], a canvi del suport massiu que va rebre de la burgesia, ha intentat implementar una política econòmica ultra neoliberal i exercir el seu mandat presidencial com un govern que coqueteja amb el feixisme, per a alguns, i amb traços d’un govern bonapartista, per a altres.Així, entre els sectors progressistes hi ha una entesa gairebé unànime, que tindrem una llarga travessa per derrotar el bolsonarisme que ha aflorat a la societat brasilera, fins i tot si Bolsonaro és derrotat a les eleccions de l’octubre del 2022.Al llibre Què és la revolució, el sociòleg marxista Florestan Fernandes es preguntava a si mateix quin seria el paper de la classe treballadora en períodes defensius i quan el proletariat no té mitjans propis d’organització i d’autonomia de classe.Ell mateix responia a la pregunta, dient que era el moment perquè la classe treballadora promogués lluites per reformes estructurals, la revolució dins de l’ordre. I emfatitzava que la participació política de la classe treballadora en aprofundir la revolució dins l’ordre produiria conseqüències socialitzadores d’importància estratègica.<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-26901" height="187" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-300x187.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst-300x187.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/07/mst.jpg 566w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />L’MST, a través de la lluita per la Reforma Agrària Popular, una de les reformes estructurals que la classe dominant de la societat urbana-industrial no ha fet, busca elevar el nivell d’organització i de politització de la seva base social, en una perspectiva de conquesta d´un projecte polític emancipador i socialista.En un altre front de lluita, l’MST és un dels protagonistes en la construcció d’un projecte popular per al Brasil. Aquest projecte cerca consolidar un bloc històric que promogui lluites anticapitalistes, emancipatòries i conquestes econòmiques immediates que atenguin les necessitats i interessos de la classe treballadora. Està sistematitzat al voltant de set paradigmes:<ul style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><li style="box-sizing: border-box;">Bona vida per a tots</li><li style="box-sizing: border-box;">Defensa de la natura com un bé comú</li><li style="box-sizing: border-box;">Construcció permanent duna societat igualitària</li><li style="box-sizing: border-box;">Valorar i respectar la diversitat social i cultural</li><li style="box-sizing: border-box;">Democràcia i participació popular a la gestió de l’Estat</li><li style="box-sizing: border-box;">Sobirania i desenvolupament en benefici del poble</li><li style="box-sizing: border-box;">Pràctica de valors humanistes</li></ul>Esperem que tant el projecte polític de la Reforma Agrària Popular com el Projecte Popular per al Brasil ens ajudin a incorporar més actors socials i populars que assumeixin posicions contestatàries al sistema capitalista, rescatin una matriu ètico-polític-cultural que permeti integrar totes les demandes emancipadores i promoguin l’articulació social i política dels subjectes subalterns com a protagonistes d’alternatives emancipatòries antiimperialistes i anticapitalistes. Així, esperem que la consolidació d’aquest bloc històric al voltant dels dos projectes ens permeti avançar en el procés de conquesta de l’hegemonia de la classe treballadora. *Aquesta entrevista de Renata Bugni (<a href="https://twitter.com/re_bugni" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">@Re_Bugni</a>) a Neuri Rossetti va ser publicada originalment a Notebooks: The Journal for Studies on Power el desembre de 2021.  Posteriorment al Dossier núm. 54 de l’Institut Tricontinental, el juliol de 2022. La traducció al català és de L’Accent.</div>

Gramsci al si del Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST): una entrevista amb Neuri Rossetto, membre de la Coordinació Nacional del MST.

Quina va ser la importància del llegat de Gramsci per a les formulacions de la lluita del MST? Considereu que el pensament gramscià continua sent útil avui en dia per a la construcció d’organitzacions socials i polítiques i per a la transformació de la societat?

Per a nosaltres com a MST, un moviment popular camperol que promou la lluita per la reforma agrària al Brasil, la contribució d’Antonio Gramsci és inestimable i extremament necessària per entendre l’actualitat i la complexitat de la societat burgesa. La seva superació, des d’una perspectiva socialista, ens exigeix una comprensió cada cop més precisa i actual del seu funcionament, de la seva reproducció, per a des de les seves pròpies contradiccions descobrir els camins d’acció política de les classes subalternes.

L’MST sempre va tenir clar que l’èxit de la lluita per la reforma agrària al Brasil no resultarà només de la força i l’acció política dels camperols. Democratitzar l’accés i la propietat de la terra cultivable exigeix mobilitzar la societat en defensa d’aquesta bandera i incloure la reforma agrària -i el model de desenvolupament de l’agricultura brasilera- al cor d’un projecte politicoeconòmic que respongui a les necessitats i els interessos del poble brasiler, no els de la classe capitalista. En aquest sentit, les contribucions de Gramsci ens alerten sobre les lluites quotidianes per l’hegemonia i la necessitat urgent d’un projecte de societat que es construeixi amb la centralitat de les lluites dels treballadors. Aquest és el camí que intentem construir.

Amb aquests objectius, tenim un triple desafiament: 1) identificar i definir els principals enemics de la reforma agrària, així com Gramsci va identificar les forces del feixisme; 2) establir un diàleg permanent amb les forces populars de la societat civil, per construir un consens sobre un projecte polític per al país; 3) elevar el nivell d’organització i de politització de la nostra base social.

Per tant, podem citar tres exemples de com la vasta i profitosa contribució teorico-política de Gramsci és actual i valuosa perquè els moviments populars es constitueixin en protagonistes de la lluita de classes actualment: comprendre l’acció de l’Estat, en la seva forma ampliada, en els intents d’aconseguir el control dels conflictes originats per una societat dividida en classes; mirar la societat civil amb el seu potencial perquè les classes subalternes obrin noves i diversificades trinxeres de lluita contra la dominació d’una minoria sobre la majoria; i desafiar-nos permanentment a constituir-nos com una força política, tenint com a referència el concepte gramscià d’hegemonia.

Segons Gramsci, la societat civil està composta per allò que ell anomena aparells privats d’hegemonia (que són institucions de legitimació del poder, com l’escola, l’església, els sindicats, els mitjans de comunicació, entre d’altres). Com avalua avui l’actuació de la societat civil davant de l’actual govern de Jair Bolsonaro enmig de la pandèmia? Com actua/dialoga el moviment amb aquestes institucions (a les trinxeres i enfortiment de la societat civil)?

Lamentablement, la societat encara segueix inert davant de tota la tragèdia humanitària causada per la pandèmia de COVID-19 i maximitzada per la política genocida del govern de Jair Bolsonaro. Fa la impressió que la societat va naturalitzar els milers de morts que es van produir i, en menor mesura, es continuen produint diàriament per causa de la pandèmia. Cal destacar que aquesta immobilitat de la població antecedeix el període de la pandèmia. Brasil és un dels països amb més desigualtat social i econòmica del món; milers i milers de persones pobres, especialment la població negra, són assassinades anualment per forces policials; i l’Estat està cada vegada més absent amb polítiques públiques a les creixents aglomeracions de faveles als centres urbans. L’immobilisme social davant la pandèmia i aquest govern genocida ha de ser vist en aquest escenari que estructuralment martiritza la població pobra.

No obstant això, hi ha signes encoratjadors i creixents des de mitjans del 2021 que la letargia social ha començat a ser derrotada: s’han donat mobilitzacions socials als centres urbans.

Sobre la nostra acció, des de principis del 2020, quan va començar la pandèmia de COVID-19 al Brasil, el MST va definir “Salvar vides” com el seu principal objectiu. I al voltant d’aquesta bandera ens hem estructurat en quatre fronts de lluita:

1) Cura durant la pandèmia: a) internalitzant a la nostra base social les orientacions i les cures preventives donades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS); b) exigint la vacuna com un dret universal per a tots els pobles; c) exigint al govern brasiler una ajuda econòmica d’emergència perquè la població tingui les mínimes condicions de quedar-se a casa mentre duri la pandèmia; d) defensar i valorar la salut pública, a través del Servei Únic de Salut (SUS).

2) Un front de brigades de solidaritat per distribuir aliments donats pels assentaments rurals de la reforma agrària i, juntament amb altres organitzacions progressistes, aixecar cuines populars per distribuir almenys un dinar diari a la població en situació de carrer als grans centres urbans . Només a l’estat de Pernambuco es van distribuir més de 720 tones d’aliments i 600 mil menjars entre 2020 i 2021.

No hi ha notícies que l’agronegoci, que acapara la terra, el finançament públic i l’assistència tècnica per a la producció agroexportadora, hagi fet donacions d’aliments a la població pobra.

A més de la distribució d’aliments, en alguns estats, principalment al nord-est brasiler, es van formar brigades d’agents populars de salut per visitar i orientar les famílies pobres a les perifèries de les ciutats.

3) La Campanya Fora Bolsonaro, un govern genocida! Tenim un govern militaritzat, que, des del començament de la pandèmia, va treballar sistemàticament contra la ciència, les directrius de l’OMS i l’accés a les vacunes, convertint-se en el responsable més gran de les més de 650 mil morts causades pel COVID-19 al país. “Salvar vides” va ser la campanya que, el 2021, va exigir destituir del càrrec de President de la República aquest genocida i responsabilitzar-lo penalment pels milers de morts ocorregudes.

4) La Campanya de sembra d’arbres, iniciada mesos abans de la pandèmia, però que ha cobrat encara més importància en aquest període excepcional, que ens impedeix fer accions que aglomerin moltes persones. El nostre objectiu és plantar 100 milions d’arbres en 10 anys a tot el país, és a dir, fins al 2030. En els dos primers anys del pla, es van sembrar dos milions d’arbres i es van construir 100 unitats de la Xarxa de Vivers Populars, distribuïdes per tot país. L’objectiu és avançar en la recuperació i preservació del medi ambient als nostres territoris.

Sabem que el desenvolupament capitalista irracional, que promou la destrucció ambiental a la recerca de la maximització de les taxes de guany, amenaça la vida i el planeta.

Així, aquestes quatre trinxeres de lluita ens permeten dialogar i promoure diàriament articulacions polítiques amb la societat civil, a més de contrarestar els prejudicis dictats per l’aparell privat d’hegemonia contra els camperols i les seves lluites.

En un context de pandèmia veiem que les crisis sanitària, econòmica i política poden deixar esquerdes per a l’organització i la mobilització popular al voltant d’una altra hegemonia. Com analitza el moviment aquestes crisis al país i quines són les possibles conseqüències i les alternatives que s’estan creant?

El MST és un moviment popular, compost per treballadors i treballadores rurals i camperols que tenen com a agenda immediata la lluita per la reforma agrària al Brasil i la garantia de condicions de vida dignes per a les persones assentades. Al llarg de la nostra existència, ens hem convençut cada cop més que aquesta lluita no es duu a terme de forma aïllada al camp ni troba els seus límits en l’ordre burgès. Així, el moviment va ampliar la seva xarxa de relacions socials i polítiques, buscant aliats en aquesta tasca, tant al camp com a la ciutat, i convertint-se en aliat de moltes altres lluites que són necessàries per enfrontar la sociabilitat burgesa.

La globalització econòmica neoliberal i la divisió planetària de la producció capitalista van subordinar el desenvolupament econòmic brasiler a una plataforma d’exportació de productes primaris. Això va fer inviable una reforma agrària que servís també als interessos de la burgesia industrial i que almenys distribuís terres als camperols per produir matèria primera per a la indústria i l’enfortiment del mercat intern. Ni tan sols això va passar. A la burgesia que acapara les terres li importen únicament els interessos del mercat extern (per llegir més sobre aquest assumpte, consulteu el nostre dossier núm. 27, Reforma Agrària Popular i lluita per la terra al Brasil).

Al MST li va correspondre reelaborar la seva proposta de reforma agrària, sistematitzada al seu Programa de Reforma Agrària Popular. Allí, a més de la lluita per la democratització de la propietat de la terra, defensa un model d’agricultura centrat en la producció d’aliments saludables per a la població brasilera.

És aquesta complexitat actual de la lluita per la reforma agrària, tant per les demandes populars com pel seu abast polític, la que va exigir noves elaboracions de propostes per a l’agricultura, una qualificació organitzativa i un ampli ventall d’aliats, tant nacionals com internacionals.

En aquest escenari som conscients de les responsabilitats i de la necessitat de qualificar la nostra força política, tant en el seu nivell organitzatiu com en el seu nivell ideològic, per tenir més incidència en la lluita de classes.

Tot i això, no pretenem assumir el paper d’un partit polític strictu sensu, ja que creiem que aquest instrument polític està més enllà del nostre àmbit d’actuació. Això no vol dir que tinguem una posició suprapartidista o apartidista. Considerem que l’articulació de moviments populars, sindicats i partits polítics és fonamental per construir una altra sociabilitat, alternativa i contrària a l’ordre burgès.

Gramsci no era un intel·lectual de “biblioteca”. La seva construcció intel·lectual es donava a les relacions de convergència i divergència que van permear la seva vida, que abans de la presó va ser políticament molt activa. És notable que un moviment social ampli com el MST hagi estat capaç de desenvolupar aquesta connexió intrínseca entre la pràctica i la teoria. Expliqui’ns més sobre la importància d’aquesta praxi avui.

Aquest és un desafiament permanent i dinàmic, com qualsevol altra relació dialèctica. Un amic del MST, el professor José Paulo Netto, ens va dir una vegada, explicant didàcticament la relació dialèctica entre teoria i pràctica (dues cares de la mateixa moneda) que, per a la teoria, l’adquisició de coneixements és un fi, per a la pràctica , és un mitjà per qualificar l’acció política. El criteri per a la teoria és la veritat, per a l’acció política el criteri és la correlació de forces. El temps per a la teoria és indefinit, per a l’acció política, és el moment.

Si és així, és possible pensar l’una separada de l’altra? O, fins i tot, com prioritzar-ne una en detriment de l’altra?

Necessitem la teoria i el coneixement per qualificar la nostra acció política. Però només el coneixement, aïllat de l’acció política, es converteix en una força morta.

A l’altre extrem, l’advertiment de Lenin és actual: “Sense teoria revolucionària, no hi ha moviment revolucionari”.

I, a més, és correcte l’advertiment de Palmiro Togliatti, dirigent del Partit Comunista Italià (PCI) i company de Gramsci, quan va afirmar que qui s’equivoca a l’anàlisi, s’equivoca a l’acció política.

A partir d’aquest llegat de grans pensadors de la classe treballadora i de les lluites populars, en tots els temps i llocs, intentem sempre consolidar el coneixement adquirit amb l’acció pràctica. No serviria de res apropiar-nos del coneixement alliberador de l’educador Paulo Freire si no l’implementem a les nostres escoles a les àrees d’assentaments i als campaments. Val el mateix per al coneixement sobre agroecologia. Aquest coneixement només culmina quan es posa en pràctica al cultiu d’aliments. De ben poc serviria memoritzar l’extraordinari Què fer de Lenin si no tenim la capacitat d’entendre el seu missatge per a l’acció política, d’acord amb el nostre temps i la nostra realitat.

Així, a totes les nostres àrees d’actuació busquem, de manera permanent i, torno a ressaltar, amb el caràcter dinàmic, la complementarietat entre la teoria i la pràctica. Aquesta dualitat-unitat exigeix una vigilància i insistència constant de l’organització.

Per acabar, no subestimem la importància i la força de l’acció política i de les mobilitzacions populars com a element educador de les classes subalternes. Les masses populars aprenen i s’eduquen a les mobilitzacions populars. Allí, en el moviment de les masses, resideix la força política de l’organització i es millora el nivell politico-ideològic de les masses.

Com són els processos formatius d’elevació de la consciència a les pràctiques del moviment? I com els militants entenen i practiquen la idea d’intel·lectual orgànic de Gramsci?

La resposta a aquesta pregunta es troba, inicialment, a l’enunciat de la pregunta anterior, que Gramsci no era un intel·lectual de biblioteca.

Però crec que el primer exemple d’intel·lectual orgànic va venir del mateix Karl Marx. El filòsof alemany, amb la seva obra complexa i genial, va tenir la preocupació permanent de revisar la forma i la metodologia d’exposició de les seves investigacions a la classe treballadora. Almenys tres preocupacions centrals van guiar les seves presentacions: ser millor comprès per les i els treballadors, la certesa que només la classe treballadora podia transformar el coneixement científic en una eina per a la lluita de classes, i la necessitat de promoure una síntesi entre la teoria i la pràctica política.

Sobre Lenin, només cal recordar que el mateix Gramsci el considerava, juntament amb Marx i Engels, un dels fundadors de la filosofia de la praxi. Però certament, a més de la seva trajectòria històrica de líder partidari, el triomf de la revolució del 1917, sota el seu lideratge, va donar a Lenin el mèrit definitiu de ser un filòsof de la praxi.

El pensador marxista Michel Löwy diu que els intel·lectuals que necessita la classe treballadora han de tenir la responsabilitat de transmetre l’herència del pensament crític i revolucionari; tenir la capacitat d’analitzar les estructures dinàmiques de la societat burgesa, el funcionament i la capacitat de renovació del capitalisme, proposar alternatives; i tindre la capacitat d’aprendre amb els moviments populars.

Per al gramscià Guido Liguori, no hi ha cap moment en què Gramsci exalti el poble o els subalterns tal com són; si els subalterns són així, continua Liguori, però volen convertir-se en hegemònics, abans de res han de transformar-se a si mateixos i adquirir consciència de classe. Com fer dels estrats subalterns una classe o una aliança de classes? El mateix Liguori respon: un grup de líders conscients ha d’educar les masses, sinó elles estaran estacionades en el nivell espontani del sentit comú, un nivell limitat, insuficient i intrínsecament subaltern.

Nosaltres a l’MST recorrem a tots aquests coneixements que ens han llegat les lluites per l’emancipació humana i social i els elaboradors del pensament crític i revolucionari. Amb aquest llegat, sistematitzem la nostra comprensió de l’intel·lectual orgànic i el seu paper en la lluita de classes. Per nosaltres, la classe treballadora ha de formar els seus intel·lectuals, a partir de l’educació formal, la formació política i les lluites populars i de classe. Aquest intel·lectual té la tasca de contribuir a l’educació i l’organització de la classe al voltant d’un projecte polític i de la construcció d’una hegemonia. I, encara més, repetint Liguori, contribuir perquè els estrats socials subalterns adquireixin un sentit crític i una consciència de classe, superant el sentit comú.

Finalment, el dinamisme de la lluita de classes, cada cop més complexa, imposarà, alhora, renovacions i adequacions en les atribucions i en el perfil de les i els intel·lectuals orgànics que necessita la classe treballadora.

Gramsci va escriure els seus quaderns de la presó en un moment de derrota. Ell volia saber perquè la classe treballadora es va desviar de l’hegemonia dels sindicats i dels partits d’esquerra cap a les organitzacions feixistes. Quines reflexions feu sobre aquestes observacions de Gramsci d’aquesta deriva?

És cert que la classe treballadora vivia un període de derrota en el moment dels escrits de Gramsci a la presó. No obstant això, a l’anàlisi gramscià, en aquest mateix període històric, els segments socials dominants també estaven fragmentats amb relació a les classes subalternes.

Hi havia contradiccions i diferències entre els segments dominants, tan profundes i complexes que amenaçaven la seva hegemonia sobre la societat. Per tant, calia una unificació política de la dominació burgesa. Aquesta necessitat va ser la constatació més exacta de la fragilitat de l’hegemonia dominant en aquell moment.

D’aquesta relació política prové tota la complexitat i la riquesa de la visió de Gramsci sobre el seu temps històric i sobre el paper que exerciria el feixisme en el restabliment del domini i l’hegemonia de la classe dominant, afeblida després de la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918).

L’extraordinari pensador llatinoamericà, cubà i marxista, Fernando Heredia, sempre ens recordava que la clau de dominació és el moment del consens i no el de la coerció. En recórrer al feixisme, una construcció històrica, la burgesia cercava recompondre la centralitat dels seus interessos sobre la societat italiana.

En aquest escenari històric, un dels segments de la classe dominant, amb el suport dels grans terratinents i del gran capital industrial, va aconseguir obtenir el consentiment de la petita burgesia per al projecte de dominació feixista. Aquests segments dominants, amb el seu projecte feixista, van promoure un subversionisme reaccionari, cosa que dialoga molt bé amb el concepte gramscià de revolució passiva, és a dir, un procés que sembla revolucionari, però que no altera l’estructura social o estatal. Davant d’un ordre burgès, fragmentat i debilitat, no ens sembla difícil comprendre la construcció d’un consens al voltant d’un projecte polític que porti un missatge de transformació i que obri la perspectiva d’un futur que respongui als anhels d’un poble, encara que aquest projecte sigui de caràcter reaccionari i coercitiu. Així, la petita burgesia, instrumentalitzada per l’Estat i les associacions capitalistes, es va sentir protagonista dels esdeveniments polítics feixistes.

A partir d’aquestes reflexions, Gramsci desenvolupa tota la teoria sobre l’esfera de la política i de les relacions que es construeixen en aquesta esfera en la lluita per l’hegemonia. Descobreix també que aquesta hegemonia es produeix a través d’elements ideològics i culturals i relata les formes en què el feixisme utilitza aquests elements en el procés de dominació.

Per tant, per a Gramsci, la lluita per l’emancipació humana i social exigeix que els subjectes menys afavorits, els més exclosos i oprimits, organitzats de manera col·lectiva, promoguin la ruptura amb el consens dominant. Paulo Freire, educador brasiler, complementava aquest desafiament dient que les classes subalternes han d’adquirir la capacitat de promoure un desvetllament crític de la realitat, recrear la seva forma de “llegir” el món, ser protagonistes de la seva pròpia història i subjectes de la transformació de la seva realitat.

Finalment, una de les reflexions més belles de Gramsci és quan afirma que hegemonia és un procés que expressa consciència i valors organitzats al voltant d’un projecte polític.

Un dels principals conceptes estratègics de Gramsci és el bloc històric, l’estratègia d’hegemonia de Gramsci. Podríeu reflexionar una mica sobre el procés de construcció d’aquest bloc històric en el context brasiler?

Aquesta pregunta em permet complementar el concepte gramscià d’hegemonia, com va ser emfatitzat a la resposta de la pregunta anterior.

Per a Gramsci el procés de conquesta de l’hegemonia mai no va ser una cosa abstracta, limitada només al camp de les idees, de la consciència o de valors idealitzats. Basant-se en el mètode del materialisme històric, tan ben fonamentat per Karl Marx i Friedrich Engels, Gramsci ressalta que el procés de conquesta de l’hegemonia es produeix a l’àmbit de la base de la societat. En altres paraules, a l’estructura econòmica. O, més precisament, en les relacions de producció.

Això és el que va passar amb el feixisme en aquell moment històric. Va conquerir una hegemonia perquè va aconseguir donar resposta a diversos processos econòmics, culturals, ideològics i polítics. Així, per mitjà de la petita burgesia, l’Estat i les associacions capitalistes van obtenir el consens i la direcció de les classes dominades. Destaca que mai no va ser una hegemonia plena. Hi va haver una resistència significativa de parts de la classe treballadora.

Res més didàctic que la formulació gramsciana que l’hegemonia de la classe treballadora comença a la fàbrica. És aquí, amb les seves lluites econòmiques i empresarials, on la classe treballadora adquireix la consciència per a un moment etico-polític i evoluciona cap a una consciència en si mateixa, una consciència de classe.

Així, doncs, l’hegemonia és la capacitat que té una determinada força política de construir consens al voltant d’un projecte polític. És el projecte polític el que evidencia la necessitat d’un bloc històric perquè la classe treballadora pugui conquerir la seva hegemonia.

Al Brasil vivim un llarg període de descens de la classe treballadora. Un període que comença als anys 1990 i s’estén fins a l’actualitat.

D’altra banda, la crisi estructural del capitalisme va evidenciar la incapacitat de la burgesia brasilera d’alimentar un imaginari popular que li assegurés victòries electorals a la conducció del país. Les quatre victòries consecutives dels governs del Partit dels Treballadors (PT) no van sacsejar els fonaments de l’hegemonia dominant, però sí que van espantar la burgesia. Prou perquè promogués un cop d’Estat el 2016 per destituir Dilma Rousseff com a presidenta de la República, legítimament reelegida el 2014. Com a pas següent, reflectint encara la fragilitat de la seva hegemonia, la burgesia, davant la possibilitat d’una nova victòria de la candidatura del PT, no va dubtar a donar suport a un candidat conegudament delirant.

L’innombrable guanyador [Jair Bolsonaro], a canvi del suport massiu que va rebre de la burgesia, ha intentat implementar una política econòmica ultra neoliberal i exercir el seu mandat presidencial com un govern que coqueteja amb el feixisme, per a alguns, i amb traços d’un govern bonapartista, per a altres.

Així, entre els sectors progressistes hi ha una entesa gairebé unànime, que tindrem una llarga travessa per derrotar el bolsonarisme que ha aflorat a la societat brasilera, fins i tot si Bolsonaro és derrotat a les eleccions de l’octubre del 2022.

Al llibre Què és la revolució, el sociòleg marxista Florestan Fernandes es preguntava a si mateix quin seria el paper de la classe treballadora en períodes defensius i quan el proletariat no té mitjans propis d’organització i d’autonomia de classe.

Ell mateix responia a la pregunta, dient que era el moment perquè la classe treballadora promogués lluites per reformes estructurals, la revolució dins de l’ordre. I emfatitzava que la participació política de la classe treballadora en aprofundir la revolució dins l’ordre produiria conseqüències socialitzadores d’importància estratègica.

L’MST, a través de la lluita per la Reforma Agrària Popular, una de les reformes estructurals que la classe dominant de la societat urbana-industrial no ha fet, busca elevar el nivell d’organització i de politització de la seva base social, en una perspectiva de conquesta d´un projecte polític emancipador i socialista.

En un altre front de lluita, l’MST és un dels protagonistes en la construcció d’un projecte popular per al Brasil. Aquest projecte cerca consolidar un bloc històric que promogui lluites anticapitalistes, emancipatòries i conquestes econòmiques immediates que atenguin les necessitats i interessos de la classe treballadora. Està sistematitzat al voltant de set paradigmes:

Bona vida per a tots
Defensa de la natura com un bé comú
Construcció permanent duna societat igualitària
Valorar i respectar la diversitat social i cultural
Democràcia i participació popular a la gestió de l’Estat
Sobirania i desenvolupament en benefici del poble
Pràctica de valors humanistes

Esperem que tant el projecte polític de la Reforma Agrària Popular com el Projecte Popular per al Brasil ens ajudin a incorporar més actors socials i populars que assumeixin posicions contestatàries al sistema capitalista, rescatin una matriu ètico-polític-cultural que permeti integrar totes les demandes emancipadores i promoguin l’articulació social i política dels subjectes subalterns com a protagonistes d’alternatives emancipatòries antiimperialistes i anticapitalistes. Així, esperem que la consolidació d’aquest bloc històric al voltant dels dos projectes ens permeti avançar en el procés de conquesta de l’hegemonia de la classe treballadora.

*Aquesta entrevista de Renata Bugni (@Re_Bugni) a Neuri Rossetti va ser publicada originalment a Notebooks: The Journal for Studies on Power el desembre de 2021. Posteriorment al Dossier núm. 54 de l’Institut Tricontinental, el juliol de 2022. La traducció al català és de L’Accent.

Vijay Prashad escriu sobre el llegat de Fidel castro als pobles del Tercer Món i la seva presciència a les crisis que afronta la humanitat. <p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">AFidel Castro el vaig veure per primera vegada en persona el 1983 durant una cimera del Moviment de Països No-alineats (MPN) a Nova Delhi. Castro havia viatjat per cedir a l’Índia la presidència del MPN que havia ocupat Cuba, que havia estat amfitriona de la cimera del 1979. A l’aeroport va ser rebut per la primera ministra de l’Índia, Indira Gandhi, a qui anomenà «germana».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A la cimera Castro era l’estrella. Va mantenir junts els 101 països que es reuniren sota un lideratge completament nou. Nehru, de l’Índia, Nasser, d’Egipte, Sukarno, d’Indonèsia, i Tito, de Iugoslàvia –els fundadors del MPN el 1961– ja no hi eren presents. Els nous noms eren Gandhi i Castro, amb nous dirigents revolucionaris com Maurice Bishop, de Grenada, i Daniel Ortega, de Nicaragua. Fins i tot si molts membres del MPN s’havien allunyat del projecte del Tercer Món, els seus líders es dirigiren a Castro per parlar del que havien començat a enterrar al més profund dels seus cors.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El context no convidava a l’optimisme: Mèxic s’havia declarat en fallida el 1982 a causa de l’agreujament de la crisi de deute al Tercer Món, i 21 dels països presents a la sala tenien problemes per satisfer el deute (dos anys després el Brasil va iniciar una investigació judicial contra l’ex-ministre Delfim Neto per malversació de diners públics). El deute ascendia, en total, al bilió de dòlars estatunidencs, i la majoria d’ells pertanyia a bancs privats. La majoria dels països a la sala s’enfrontava seriosament a la possibilitat de declarar-se en fallida. El Fons Monetari Internacional (FMI) els havia demanat entrar en el programa d’ajustament estructural, el que significava subordinar la seva pròpia estratègia de desenvolupament nacional als interessos dels bancs i accionistes amb més diners. La catàstrofe era evident.<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24256 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/9094544268_3fc3ee5fce_o-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">La havana, 1959|Font: Flickr: Andrew Saint-George</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Fidel Castro va fer servir la reunió del MPN del 1983 i una cimera sobre el deute celebrada a l’Havana el 1985 per aconsellar als països del Tercer Món que declaressin una vaga de deute. Els Estats del MPN no van arribar a cap acord pel que fa a la vaga de deute, però la comissió econòmica del MPN –presidida per Nicaragua– publicà una declaració contundent sobre l’asfixia financera. Es necessitava un nou sistema monetari internacional per «acabar amb el domini de certes divises de reserva i garantir als països en vies de desenvolupament un paper en la presa de decisions alhora que es garanteix una disciplina monetària i financera en els països desenvolupats i un tractament preferent per als països en vies de desenvolupament.» L’objectiu que es va posar sobre la taula era ressuscitar el debat sobre el Nou Ordre Econòmic Internacional, aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1974 i aleshores un punt del debat a Cuba.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Recordo a Fidel Castro, amb tots els seus 1’90 metres d’alçada, recorrent els corredors i passadissos, parlant als delegats, afanyant-los a centrar la seva atenció en l’asfixia financera dels nostres somnis. No només va fer la feina política clau –assegurant que Yasser Arafat es quedés a la cimera després de topar amb el secretariat del MPN–, sinó que recordà al Tercer Món la seva missió, concretament defensar els drets de la majoria de la humanitat contra el casino del capitalisme i les armes de l’imperialisme. Quan Castro parlava, somreia, i el seu somriure il·luminava la sala fins i tot quan explicava les principals veritats del nostre món. El 1983, el dilema principal de la humanitat era la crisi del deute. Castro centrà la nostra atenció en l’amenaça del deute, que llavors s’utilitzava i avui se segueix utilitzant encara per privar dels recursos necessaris als projectes d’alliberament nacional.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A la cimera de l’Havana del 1985, Castro mobilitzà totes les eines del seu enorme espectre retòric per remarcar una idea: el deute no podia ser satisfet, no podia pagar-se. «Em culpen per dir que no es pot pagar el deute. Deurien culpar a Pitàgores, Euclides, Arquimedes, Pascal o Lovacheski, o qualsevulla altre matemàtic, del passat, del present o modern, com vulgui. Els matemàtics, i les teories dels matemàtics, demostren que el deute no pot pagar-se». Segueix sense pagar-se i és impagable. Durant aquesta pandèmia, 64 països han gastat més diners en satisfer el seu deute que en finançar el seu sistema sanitari.<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24257 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/31280059635_4f39fa65a0_b-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Castro i Nasser | Font Flickr: Antonio Marín Segovia</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En tots els moments de la seva vida Fidel Castro va ser capaç d’elevar-se per sobre de les crisis i centrar la seva atenció en allò important: l’intent de l’imperialisme per evitar la descolonització, el militarisme dels Estats imperialistes, l’augment dels casinos financers, la terrible crisi climàtica, la guerra informativa imperialista contra les idees de la humanitat… Tots aquests enormes dilemes exigien atenció, però a causa de la guerra informativa lliurada per les institucions imperialistes no rebien l’atenció adient. El paper de Castro per a aquells de nosaltres a llocs com l’Índia era el d’altaveu de la humanitat, per plantejar aquella mena de qüestions que nosaltres necessitàvem portar a un primer pla.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El segon cop que vaig veure a Fidel Castro en una cimera internacional va ser el 2001, durant el Congrés Mundial contra el Racisme a Durban (Sud-àfrica). El poble de Sud-àfrica havia derrocat el règim d’apartheid el 1994, les cicatrius del qual, i de la seva terrible història, encara no havien sanat. Castro condemnà sense embuts el racisme i altres formes d’intolerància, però com acostumava a fer, va vincular el flagel del racisme amb la crisi de deute en marxa. «Hi ha deutes enormes i impagables, els termes dispars del comerç, els preus ruïnosos dels productes bàsics, l’explosió demogràfica, la globalització neoliberal i el canvi climàtic que provoca llargues sequeres amb períodes de pluges intenses i inundacions. Pot demostrar-se matemàticament que aquesta situació és insostenible», va afirmar. Per aquest motiu i per l’espoli de l’era colonial, Castro demanà reparacions com un «deute moral a les víctimes del racisme», en concret a les víctimes del colonialisme, l’esclavitud i el genocidi.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Encara puc escoltar la seva veu, una veu de gran claredat moral que el món va escoltar al seu discurs davant el tribunal del 1953 («la història m’absoldrà») i fins a la seva columna del 2016 al Granma («El destí incert de l’espècie humana»). El que va definir la gran contribució de Castro no va ser només el seu lideratge a la Revolució Cubana, que va ser considerable, sinó el seu paper com a mestre del Tercer Món de la terrible violència de l’imperialisme i el capitalisme, que es manifestava en la fam i la desolació mediambiental, la guerra i l’afany de beneficis. La veu de Castro era clara, però no era només la seva veu. Era la veu del Tercer Món, una veu que constantment comprovava per veure si no estava apartant-se del pols de l’esperança. Quan Fidel s’adreçà a una multitud a l’Havana el 1959, es girava constantment al seu camarada més proper, Camilo Cienfuegos, i li preguntava: «¿Voy bien, Camilo?». Camilo, que va morir de manera tràgica en un accident d’aviació pocs mesos després, responia: «Vas bien, Fidel». Fidel, vas bé, les teves paraules i el teu llegat són saviesa inspirada per a nosaltres.<hr class="wp-block-separator has-alpha-channel-opacity" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: solid; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top-color: initial; border-top-style: solid; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; height: 1px; margin: 0px; max-width: 100px;" /><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Article publicat originalment a <a href="https://www.newsclick.in/what-fidel-castro-means-us" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">NewsClick</a>. Traducció d’Àngel Ferrero<hr class="wp-block-separator has-alpha-channel-opacity" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: solid; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top-color: initial; border-top-style: solid; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; height: 1px; margin: 0px; max-width: 100px;" /><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: Wikimedia commons

Vijay Prashad escriu sobre el llegat de Fidel castro als pobles del Tercer Món i la seva presciència a les crisis que afronta la humanitat.

AFidel Castro el vaig veure per primera vegada en persona el 1983 durant una cimera del Moviment de Països No-alineats (MPN) a Nova Delhi. Castro havia viatjat per cedir a l’Índia la presidència del MPN que havia ocupat Cuba, que havia estat amfitriona de la cimera del 1979. A l’aeroport va ser rebut per la primera ministra de l’Índia, Indira Gandhi, a qui anomenà «germana».

A la cimera Castro era l’estrella. Va mantenir junts els 101 països que es reuniren sota un lideratge completament nou. Nehru, de l’Índia, Nasser, d’Egipte, Sukarno, d’Indonèsia, i Tito, de Iugoslàvia –els fundadors del MPN el 1961– ja no hi eren presents. Els nous noms eren Gandhi i Castro, amb nous dirigents revolucionaris com Maurice Bishop, de Grenada, i Daniel Ortega, de Nicaragua. Fins i tot si molts membres del MPN s’havien allunyat del projecte del Tercer Món, els seus líders es dirigiren a Castro per parlar del que havien començat a enterrar al més profund dels seus cors.

El context no convidava a l’optimisme: Mèxic s’havia declarat en fallida el 1982 a causa de l’agreujament de la crisi de deute al Tercer Món, i 21 dels països presents a la sala tenien problemes per satisfer el deute (dos anys després el Brasil va iniciar una investigació judicial contra l’ex-ministre Delfim Neto per malversació de diners públics). El deute ascendia, en total, al bilió de dòlars estatunidencs, i la majoria d’ells pertanyia a bancs privats. La majoria dels països a la sala s’enfrontava seriosament a la possibilitat de declarar-se en fallida. El Fons Monetari Internacional (FMI) els havia demanat entrar en el programa d’ajustament estructural, el que significava subordinar la seva pròpia estratègia de desenvolupament nacional als interessos dels bancs i accionistes amb més diners. La catàstrofe era evident.

La havana, 1959|Font: Flickr: Andrew Saint-George

Fidel Castro va fer servir la reunió del MPN del 1983 i una cimera sobre el deute celebrada a l’Havana el 1985 per aconsellar als països del Tercer Món que declaressin una vaga de deute. Els Estats del MPN no van arribar a cap acord pel que fa a la vaga de deute, però la comissió econòmica del MPN –presidida per Nicaragua– publicà una declaració contundent sobre l’asfixia financera. Es necessitava un nou sistema monetari internacional per «acabar amb el domini de certes divises de reserva i garantir als països en vies de desenvolupament un paper en la presa de decisions alhora que es garanteix una disciplina monetària i financera en els països desenvolupats i un tractament preferent per als països en vies de desenvolupament.» L’objectiu que es va posar sobre la taula era ressuscitar el debat sobre el Nou Ordre Econòmic Internacional, aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1974 i aleshores un punt del debat a Cuba.

Recordo a Fidel Castro, amb tots els seus 1’90 metres d’alçada, recorrent els corredors i passadissos, parlant als delegats, afanyant-los a centrar la seva atenció en l’asfixia financera dels nostres somnis. No només va fer la feina política clau –assegurant que Yasser Arafat es quedés a la cimera després de topar amb el secretariat del MPN–, sinó que recordà al Tercer Món la seva missió, concretament defensar els drets de la majoria de la humanitat contra el casino del capitalisme i les armes de l’imperialisme. Quan Castro parlava, somreia, i el seu somriure il·luminava la sala fins i tot quan explicava les principals veritats del nostre món. El 1983, el dilema principal de la humanitat era la crisi del deute. Castro centrà la nostra atenció en l’amenaça del deute, que llavors s’utilitzava i avui se segueix utilitzant encara per privar dels recursos necessaris als projectes d’alliberament nacional.

A la cimera de l’Havana del 1985, Castro mobilitzà totes les eines del seu enorme espectre retòric per remarcar una idea: el deute no podia ser satisfet, no podia pagar-se. «Em culpen per dir que no es pot pagar el deute. Deurien culpar a Pitàgores, Euclides, Arquimedes, Pascal o Lovacheski, o qualsevulla altre matemàtic, del passat, del present o modern, com vulgui. Els matemàtics, i les teories dels matemàtics, demostren que el deute no pot pagar-se». Segueix sense pagar-se i és impagable. Durant aquesta pandèmia, 64 països han gastat més diners en satisfer el seu deute que en finançar el seu sistema sanitari.

Castro i Nasser | Font Flickr: Antonio Marín Segovia

En tots els moments de la seva vida Fidel Castro va ser capaç d’elevar-se per sobre de les crisis i centrar la seva atenció en allò important: l’intent de l’imperialisme per evitar la descolonització, el militarisme dels Estats imperialistes, l’augment dels casinos financers, la terrible crisi climàtica, la guerra informativa imperialista contra les idees de la humanitat… Tots aquests enormes dilemes exigien atenció, però a causa de la guerra informativa lliurada per les institucions imperialistes no rebien l’atenció adient. El paper de Castro per a aquells de nosaltres a llocs com l’Índia era el d’altaveu de la humanitat, per plantejar aquella mena de qüestions que nosaltres necessitàvem portar a un primer pla.

El segon cop que vaig veure a Fidel Castro en una cimera internacional va ser el 2001, durant el Congrés Mundial contra el Racisme a Durban (Sud-àfrica). El poble de Sud-àfrica havia derrocat el règim d’apartheid el 1994, les cicatrius del qual, i de la seva terrible història, encara no havien sanat. Castro condemnà sense embuts el racisme i altres formes d’intolerància, però com acostumava a fer, va vincular el flagel del racisme amb la crisi de deute en marxa. «Hi ha deutes enormes i impagables, els termes dispars del comerç, els preus ruïnosos dels productes bàsics, l’explosió demogràfica, la globalització neoliberal i el canvi climàtic que provoca llargues sequeres amb períodes de pluges intenses i inundacions. Pot demostrar-se matemàticament que aquesta situació és insostenible», va afirmar. Per aquest motiu i per l’espoli de l’era colonial, Castro demanà reparacions com un «deute moral a les víctimes del racisme», en concret a les víctimes del colonialisme, l’esclavitud i el genocidi.

Encara puc escoltar la seva veu, una veu de gran claredat moral que el món va escoltar al seu discurs davant el tribunal del 1953 («la història m’absoldrà») i fins a la seva columna del 2016 al Granma («El destí incert de l’espècie humana»). El que va definir la gran contribució de Castro no va ser només el seu lideratge a la Revolució Cubana, que va ser considerable, sinó el seu paper com a mestre del Tercer Món de la terrible violència de l’imperialisme i el capitalisme, que es manifestava en la fam i la desolació mediambiental, la guerra i l’afany de beneficis. La veu de Castro era clara, però no era només la seva veu. Era la veu del Tercer Món, una veu que constantment comprovava per veure si no estava apartant-se del pols de l’esperança. Quan Fidel s’adreçà a una multitud a l’Havana el 1959, es girava constantment al seu camarada més proper, Camilo Cienfuegos, i li preguntava: «¿Voy bien, Camilo?». Camilo, que va morir de manera tràgica en un accident d’aviació pocs mesos després, responia: «Vas bien, Fidel». Fidel, vas bé, les teves paraules i el teu llegat són saviesa inspirada per a nosaltres.

Article publicat originalment a NewsClick. Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia commons

Arnau Barquer ressenya "Independència és revolució" (3i4 edicions, 2022), d'Albert Botran, on s'actualitza el paradigma de l’independentisme d’esquerres i s'esbossa una estratègia per al futur del moviment.<div><p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’any 2020, en plena pandèmia, va sortir Principi de realitat, un llibre del politòleg Jordi Muñoz editat per L’Avenç on l’autor exposava les raons per les quals creia que l’octubre del 2017 no havia conclòs amb la independència de Catalunya. <a href="https://catarsimagazin.cat/jordi-munoz-referendum-i-amnistia-son-dos-eixos-de-mobilitzacio-necessaris/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Des d’aquesta revista hi vam conversar</a>, tot i reconeixent la valentia de l’autor a l’hora de fer una necessària retrospectiva per part del moviment independentista. Segons Muñoz, aquella retrospectiva, si bé necessària, havia d’anar acompanyada de treballs que plantegessin la mirada cap al futur del moviment i en tornessin a delimitar les potencialitats i reptes.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El llibre que tot just acaba de publicar Albert Botran sembla recollir aquest guant. Independència és revolució (3i4 edicions, 2022) actualitza el paradigma propi de l’independentisme d’esquerres. Aquest concep el moviment com una via que a més a més d’assegurar la pervivència de la nació catalana permet articular un procés de ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. Botran es dedica a fonamentar tal hipòtesi, no només analitzant el component de classe de l’independentisme sinó també, i més important, els comportaments de classe que les elits radicades a Catalunya han tingut en relació al moviment, el qual han vist com una amenaça.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Es tracta d’una reflexió serena que més que afirmar les posicions pròpies, fa una proposta per plantejar les vies polítiques de l’independentisme ara i aquí, sense renunciar al bagatge polític i posant en valor la llarga trajectòria a la qual ens devem els independentistes actuals. És, sens dubte, una reflexió feta al caliu d’anys de militància i de compromís independentista, atès que s’hi llisten debats, propostes i anàlisis que provenen de les entranyes del moviment. És un punt que crec que cal agrair, perquè dignifica el que fins fa poc era una tradició gairebé proscrita i situa la seva enorme importància per entendre l’actual atzucac polític del país.<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24248 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer2-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Font: Wikimedia Commons</figcaption></figure><h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un nou paradigma</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En el llibre, l’autor passa comptes amb els diversos paradigmes que van governar l’independentisme català modern des de la fundació del PSAN l’any 1969. El que ell anomena el paradigma insurgent intentava replicar les lluites d’alliberament nacional reeixides del segle XX: Irlanda, Xina, Vietnam, Algèria… coincidia en un moment d’eclosió de les lluites socials a nivell mundial i de revitalització de la violència revolucionària a l’Europa occidental, quan la lluita armada era molt present en l’estratègia revolucionària d’amplis moviments de masses. Aquest paradigma situava el pol de la lluita en la capacitat de mobilització del moviment polític, del qual la lluita armada en formava una branca més, i en la possibilitat de generar contrapoders que disputessin territorialment la legitimitat a l’Estat imposant-li el poder emanat de les classes populars. Aquest paradigma s’anà abandonant progressivament per part de les diverses forces independentistes i revolucionàries arreu del globus des dels anys noranta, sense haver obtingut grans resultats i acompanyant el crepuscle del curt segle XX, que donà la benvinguda a l’hegemonia neoliberal de la pax americana.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En aquest nou context, marcat per la caiguda de l’URSS, l’absència de perspectives revolucionàries va acabar amb l’estratègia armada. A més a més, el sorgiment de nous estats-nació a partir de la dissolució de l’URSS i la conformació de la UE va donar esperances per a la possibilitat de dur a terme la via independentista sense grans ruptures, en el que Botran anomena el «paradigma parlamentari». És aquí on cal inscriure l’aposta d’una part de l’independentisme combatiu per la refundació d’ERC com a partit independentista l’any 1989 i l’estratègia de creixement electoral que ha seguit la formació fins ara. No obstant, com bé comenta l’autor, les condicions que van dur a les independències bàltiques i d’Eslovènia no es donaven en el context dels estats espanyol i francès i per tant, una independència basada en la força electoral i la mediació de la UE no ha reeixit.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les lliçons d’aquest darrer paradigma ens obliguen a entendre el procés d’assoliment de la independència com el que és: un procés de ruptura política que implica que la font de sobirania passa de la Constitució espanyola a la voluntat del poble català. Els episodis de ruptura, de salt al buit, doncs, són inevitables i si bé cal no perdre de vista el principi de realitat que marca la correlació de forces, tampoc podem concebre, parafrasejant a Kautsky, que la independència caigui com una fruita madura. La independència està intrínsecament lligada amb la revolució, ço és, amb un canvi de paradigma pel que fa a les bases polítiques d’un Estat. D’entrada perquè implica anorrear la legitimitat d’un estat aliè sobre un territori ocupat per una comunitat política i cultural; segonament, perquè és impossible la seva realització sense un procés de politització i mobilització massiu per part del poble català, un subjecte nacional-popular amb interessos propis. I és que des del 1789, la irrupció massiva de les masses en la política, com a subjecte, és el que defineix les revolucions.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És possible caminar cap a un nou paradigma? L’octubre del 2017 va bandejar el paradigma parlamentari que fins llavors havia dominat part de l’independentisme i va posar de relleu la impossibilitat de realitzar un procés de secessió només a partir de la força dels vots. Per Botran el perill és caure en les deformacions que han dut dues de les principals crítiques que han sorgit de l’anàlisi del 2017: per una banda, el dilacionisme derivat d’una assumpció de la correlació de forces sense voluntat rupturista i, de l’altra, l’aventurisme que suposaria situar la ruptura i la desobediència al centre en tot moment al marge del context. Dos extrems abonats per l’electoralisme d’ERC i Junts, respectivament.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ambdues situacions durien indefectiblement cap a la frustració i la derrota. Per tant, tot i que cal recollir la vàlua d’ambdós elements, no s’han de plantejar com fins en si mateixos sinó que s’han de configurar al voltant d’una estratègia àmplia que permeti dur la lluita a tots els fronts: dins les institucions, en la creació de contrapoders, amb la metodologia de la desobediència civil, etc. Aquesta haurà de derivar de l’anàlisi del context en què es troba Catalunya ara mateix.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Analitzant el «toro de paper»</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En qualsevol discurs de l’independentisme, el Règim del 78 hi figura de forma principal. Curiosament, però, s’han fet molt poques anàlisis des de l’independentisme per entendre la configuració actual del règim, els seus límits i les possibilitats d’evolució en la post-pandèmia, amb el baló d’oxigen que han suposat els fons europeus, l’esllanguiment de l’onada destituent del 15M o el rearmament de l’espanyolitat. Si bé una tasca com aquesta requeriria del seu propi llibre (i diverses publicacions), l’autor no s’està d’assenyalar aquests límits actuals, ni que sigui per afirmar (un cop més) que  «el poder constituent i de ruptura és a les nacions [sense estat]».<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24247 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/toropaper-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Font: Flickr: Joseph Wu</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tampoc s’està analitzant com la reconfiguració de l’estat en la llarga crisi neoliberal està afectant les relacions entre els Països Catalans i l’Estat i n’està definint les possibilitats de sortida. Estem vivint un procés de periferització? La reducció de la capacitat industrial a Catalunya és notable (17% actualment) i el PIB català no para de disminuir en relació al total. No fa massa, <a href="https://www.lavanguardia.com/economia/20220427/8225006/catalunya-empeora-11-17-indices-condiciones-vida-trabajo.html" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">l’Idescat presentava dades preocupants</a> en relació a alguns índex de benestar pels anys 2019 i 2020, com l’atur de llarga durada, la taxa de pobresa, l’augment de la desigualtat i la precarietat de l’accés a l’habitatge. Aquest és potser un dels principals esculls als quals cal oposar als plantejaments del «nacionalisme de benestar» que cerca guanyar suports electorals amb el «bon govern». La subjecció fiscal que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt i la intromissió constant dels poders jurídics de l’Estat confirmen que l’autogovern ha sigut massa sovint una il·lusió més que un blindatge competencial des del qual «fer país» al marge d’Espanya.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’independentisme s’enfronta a un enemic colossal que no té cap escrúpol a l’hora d’emprar la llei «i més enllà» per combatre’l. Tanmateix, si el moviment és hàbil, coneix les fortaleses pròpies però també les febleses de l’adversari, pot arribar a reeixir. No se’n van sortir països enfonsats sota el jou colonial? D’aquí la famosa expressió de Mao sobre el tigre de paper imperialista, que Botran adapta al nostre context.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El problema espinós de la identitat</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El bloc contrari a la independència suposa un repte. El desembre del 2021 es va evidenciar que una part gens menyspreable del país és obertament contrària a la independència i pot ser la base social que aplaudeixi l’acció despietada de l’Estat a Catalunya, que no deixarà d’atiar el conflicte ètnic. Així doncs, assumir un paradigma binacional és, per Botran, un tret al peu. L’autor proposa doncs una nova idea d’unitat civil, com ho fou l’«Un sol poble» antifranquista. Aquesta unitat civil caminaria sobre dues potes, l’acord amb l’exercici de l’autodeterminació (sustentat amb un 70% de la població favorable al referèndum) i el que anomena «una nova consciència de país» (<a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/independentisme-i-questio-social-article-julia-de-jodar/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">concepte manllevat de Julià de Jòdar</a>), és a dir, la formulació concreta de l’independentisme com a xarnera de la qüestió social i la nacional.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquesta formulació social de l’independentisme ha d’ajudar a atreure el nou precariat; les classes mitjanes assalariades d’ascendència «castellana». Fills de la immigració, els pares dels quals conformen la base del PSOE-PSC i Podemos a Catalunya (de Ciutadans durant el 29D). Adverteix, però, que aquesta síntesi ideològica que incorpori el desig per un exercici de sobirania nacional-popular no es donarà «des de dalt» sinó que es forjarà «des de baix», en les lluites actuals.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Trobo que és un plantejament en gran part encertat i que està en consonància amb les intuïcions de l’independentisme combatiu i d’esquerres. Però no es troba exempt de problemes. Alguns ja els assenyala el propi autor. Primer, la tendència dels catalans a amagar les nostres reivindicacions nacionals, fruit de la nostra situació de colonització mental: La renúncia al català en espais públics o en l’agitació, l’assumpció que la qüestió de la sobirania catalana passa per darrere d’altres reivindicacions «més legítimes», la renúncia al nostre marc nacional (i no em refereixo al dels Països Catalans, sinó a assumir que les reivindicacions socials s’han de fer a Madrid i en castellà), etc. Segon, el fet que la incorporació a la catalanitat s’ha donat a partir d’un desig d’ascens social que la Catalunya actual es troba amb menys capacitat de prometre que en altres moments: directament, ésser català pot obrir menys portes que fa vint o trenta anys, com posen de manifest creadors de contingut i artistes. Així doncs, la capacitat de seducció de la identitat catalana anirà lligada a la nostra resposta com a societat civil en un context molt desfavorable (crisi ecològica i econòmica, competència global desfermada, prepotència imperial, tots elements que també recull el llibre).<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24249 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/06/barquer3-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Segurament no hi ha receptes en aquest sentit, però crec que encara estem lluny de poder bandejar el problema. L’independentisme, que avui és la formulació política majoritària de la nació catalana que es pensa sobiranament, ha de convèncer «l’altra nació» (en paraules de Jòdar) per a què se sumi al procés (si es vol una resolució democràtica del conflicte, és clar). És una tasca difícil, perquè els catalans com a «ètnia», disposem de molt poc poder i estem mancats de privilegis. En la meva intuïció (res més pretensiós que això), crec que haurem de saber trobar l’equilibri idoni d’autoafirmació identitària i permeabilitat, sempre en funció del context. Quelcom que, fins avui, els dirigents institucionals de l’independentisme no han sabut fer.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’esbós d’una estratègia</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els reptes, doncs, són molts i cal ser imaginatius en les vies per superar-los: cal desenvolupar una estratègia que es sustenti sobre un nou paradigma sobre com fer la independència. El llibre però no s’acontenta només a plantejar això en abstracte, sinó que dona algunes claus concretes que apunten a obrir debat cap a la sempre fonedissa unitat estratègica. Aquestes són deu i no ens esmerçarem a resumir-les per no desincentivar la lectura del llibre (si bé dues ja s’han assenyalat en l’epígraf anterior).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En tot cas, aquestes deu claus, que tenen a veure amb la resposta antirepressiva, l’activació i sosteniment del múscul popular, reteixir la connexió entre carrer i institucions i construir contrapoders i institucions pròpies, assenyalen la necessitat de recombinar de manera més eficaç els ingredients que van dur a la tardor del 2017 i poder mantenir la desobediència de forma més sostinguda i organitzada en el temps per forçar l’Estat a negociar. Per Botran, un dels elements clau que pot detonar un nou octubre —si es fan els deures— és la realització d’un nou referèndum. L’aposta del referèndum com a principal objectiu tàctic es deriva del fet que té un suport amplíssim dins la societat catalana, desperta moltes més simpaties internacionals que una DUI i que es recolza sobre un possible context internacional favorable, amb el referèndum escocès programat pel 2023 i el canvi de tornes que ha implicat la victòria recent del Sinn Féin a Irlanda del nord.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per arribar fins aquí, però, cal que l’independentisme faci tota la feina que no va fer en els anys previs a l’acceleració del procés. Això vol dir una clara voluntat d’incidència social i en desempallegar-se dels sentiments de frustració, derrota i ressentiment que s’han ensenyorit del moviment d’ençà de llavors. No és tasca fàcil ni l’èxit està totalment garantit: enmig d’un context internacional tant incert, amb una desorientació política tant flagrant i amb l’atac d’un espanyolisme que no cessa i que no deixa de recordar-nos que som una anomalia en la marxa històrica de l’Espanya que volen. Tot això, precisament, és el que fa rellevant el text que ha parit l’Albert Botran. Ens calen propostes i marcs d’anàlisi i ell ens en proporciona a manta. Acceptem-les o critiquem-les, però sobretot, contrastem-les amb l’activitat pràctica.</div><div class="elementor-element elementor-element-1f4b242 elementor-view-default elementor-widget elementor-widget-icon" data-element_type="widget" data-id="1f4b242" data-widget_type="icon.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; -webkit-box-align: var(--align-items); -webkit-box-direction: normal; -webkit-box-flex: var(--flex-grow); -webkit-box-ordinal-group: var(--order); -webkit-box-orient: vertical; -webkit-box-pack: var(--justify-content); align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 597.188px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 29.8542px 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-icon-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-icon" href="https://catarsimagazin.cat/del-principi-de-realitat-al-principi-organitzatiu-cap-a-la-revolucio-independentista/#article" style="border-color: var( --e-global-color-641c31c9 ); border-image: initial; border-style: initial; border-width: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-size: 22px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 1; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"></a></div></div></div>

Arnau Barquer ressenya "Independència és revolució" (3i4 edicions, 2022), d'Albert Botran, on s'actualitza el paradigma de l’independentisme d’esquerres i s'esbossa una estratègia per al futur del moviment.

L’any 2020, en plena pandèmia, va sortir Principi de realitat, un llibre del politòleg Jordi Muñoz editat per L’Avenç on l’autor exposava les raons per les quals creia que l’octubre del 2017 no havia conclòs amb la independència de Catalunya. Des d’aquesta revista hi vam conversar, tot i reconeixent la valentia de l’autor a l’hora de fer una necessària retrospectiva per part del moviment independentista. Segons Muñoz, aquella retrospectiva, si bé necessària, havia d’anar acompanyada de treballs que plantegessin la mirada cap al futur del moviment i en tornessin a delimitar les potencialitats i reptes.

El llibre que tot just acaba de publicar Albert Botran sembla recollir aquest guant. Independència és revolució (3i4 edicions, 2022) actualitza el paradigma propi de l’independentisme d’esquerres. Aquest concep el moviment com una via que a més a més d’assegurar la pervivència de la nació catalana permet articular un procés de ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. Botran es dedica a fonamentar tal hipòtesi, no només analitzant el component de classe de l’independentisme sinó també, i més important, els comportaments de classe que les elits radicades a Catalunya han tingut en relació al moviment, el qual han vist com una amenaça.

Es tracta d’una reflexió serena que més que afirmar les posicions pròpies, fa una proposta per plantejar les vies polítiques de l’independentisme ara i aquí, sense renunciar al bagatge polític i posant en valor la llarga trajectòria a la qual ens devem els independentistes actuals. És, sens dubte, una reflexió feta al caliu d’anys de militància i de compromís independentista, atès que s’hi llisten debats, propostes i anàlisis que provenen de les entranyes del moviment. És un punt que crec que cal agrair, perquè dignifica el que fins fa poc era una tradició gairebé proscrita i situa la seva enorme importància per entendre l’actual atzucac polític del país.

Un nou paradigma

En el llibre, l’autor passa comptes amb els diversos paradigmes que van governar l’independentisme català modern des de la fundació del PSAN l’any 1969. El que ell anomena el paradigma insurgent intentava replicar les lluites d’alliberament nacional reeixides del segle XX: Irlanda, Xina, Vietnam, Algèria… coincidia en un moment d’eclosió de les lluites socials a nivell mundial i de revitalització de la violència revolucionària a l’Europa occidental, quan la lluita armada era molt present en l’estratègia revolucionària d’amplis moviments de masses. Aquest paradigma situava el pol de la lluita en la capacitat de mobilització del moviment polític, del qual la lluita armada en formava una branca més, i en la possibilitat de generar contrapoders que disputessin territorialment la legitimitat a l’Estat imposant-li el poder emanat de les classes populars. Aquest paradigma s’anà abandonant progressivament per part de les diverses forces independentistes i revolucionàries arreu del globus des dels anys noranta, sense haver obtingut grans resultats i acompanyant el crepuscle del curt segle XX, que donà la benvinguda a l’hegemonia neoliberal de la pax americana.

En aquest nou context, marcat per la caiguda de l’URSS, l’absència de perspectives revolucionàries va acabar amb l’estratègia armada. A més a més, el sorgiment de nous estats-nació a partir de la dissolució de l’URSS i la conformació de la UE va donar esperances per a la possibilitat de dur a terme la via independentista sense grans ruptures, en el que Botran anomena el «paradigma parlamentari». És aquí on cal inscriure l’aposta d’una part de l’independentisme combatiu per la refundació d’ERC com a partit independentista l’any 1989 i l’estratègia de creixement electoral que ha seguit la formació fins ara. No obstant, com bé comenta l’autor, les condicions que van dur a les independències bàltiques i d’Eslovènia no es donaven en el context dels estats espanyol i francès i per tant, una independència basada en la força electoral i la mediació de la UE no ha reeixit.

Les lliçons d’aquest darrer paradigma ens obliguen a entendre el procés d’assoliment de la independència com el que és: un procés de ruptura política que implica que la font de sobirania passa de la Constitució espanyola a la voluntat del poble català. Els episodis de ruptura, de salt al buit, doncs, són inevitables i si bé cal no perdre de vista el principi de realitat que marca la correlació de forces, tampoc podem concebre, parafrasejant a Kautsky, que la independència caigui com una fruita madura. La independència està intrínsecament lligada amb la revolució, ço és, amb un canvi de paradigma pel que fa a les bases polítiques d’un Estat. D’entrada perquè implica anorrear la legitimitat d’un estat aliè sobre un territori ocupat per una comunitat política i cultural; segonament, perquè és impossible la seva realització sense un procés de politització i mobilització massiu per part del poble català, un subjecte nacional-popular amb interessos propis. I és que des del 1789, la irrupció massiva de les masses en la política, com a subjecte, és el que defineix les revolucions.

És possible caminar cap a un nou paradigma? L’octubre del 2017 va bandejar el paradigma parlamentari que fins llavors havia dominat part de l’independentisme i va posar de relleu la impossibilitat de realitzar un procés de secessió només a partir de la força dels vots. Per Botran el perill és caure en les deformacions que han dut dues de les principals crítiques que han sorgit de l’anàlisi del 2017: per una banda, el dilacionisme derivat d’una assumpció de la correlació de forces sense voluntat rupturista i, de l’altra, l’aventurisme que suposaria situar la ruptura i la desobediència al centre en tot moment al marge del context. Dos extrems abonats per l’electoralisme d’ERC i Junts, respectivament.

Ambdues situacions durien indefectiblement cap a la frustració i la derrota. Per tant, tot i que cal recollir la vàlua d’ambdós elements, no s’han de plantejar com fins en si mateixos sinó que s’han de configurar al voltant d’una estratègia àmplia que permeti dur la lluita a tots els fronts: dins les institucions, en la creació de contrapoders, amb la metodologia de la desobediència civil, etc. Aquesta haurà de derivar de l’anàlisi del context en què es troba Catalunya ara mateix.

Analitzant el «toro de paper»

En qualsevol discurs de l’independentisme, el Règim del 78 hi figura de forma principal. Curiosament, però, s’han fet molt poques anàlisis des de l’independentisme per entendre la configuració actual del règim, els seus límits i les possibilitats d’evolució en la post-pandèmia, amb el baló d’oxigen que han suposat els fons europeus, l’esllanguiment de l’onada destituent del 15M o el rearmament de l’espanyolitat. Si bé una tasca com aquesta requeriria del seu propi llibre (i diverses publicacions), l’autor no s’està d’assenyalar aquests límits actuals, ni que sigui per afirmar (un cop més) que «el poder constituent i de ruptura és a les nacions [sense estat]».

Tampoc s’està analitzant com la reconfiguració de l’estat en la llarga crisi neoliberal està afectant les relacions entre els Països Catalans i l’Estat i n’està definint les possibilitats de sortida. Estem vivint un procés de periferització? La reducció de la capacitat industrial a Catalunya és notable (17% actualment) i el PIB català no para de disminuir en relació al total. No fa massa, l’Idescat presentava dades preocupants en relació a alguns índex de benestar pels anys 2019 i 2020, com l’atur de llarga durada, la taxa de pobresa, l’augment de la desigualtat i la precarietat de l’accés a l’habitatge. Aquest és potser un dels principals esculls als quals cal oposar als plantejaments del «nacionalisme de benestar» que cerca guanyar suports electorals amb el «bon govern». La subjecció fiscal que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt i la intromissió constant dels poders jurídics de l’Estat confirmen que l’autogovern ha sigut massa sovint una il·lusió més que un blindatge competencial des del qual «fer país» al marge d’Espanya.

L’independentisme s’enfronta a un enemic colossal que no té cap escrúpol a l’hora d’emprar la llei «i més enllà» per combatre’l. Tanmateix, si el moviment és hàbil, coneix les fortaleses pròpies però també les febleses de l’adversari, pot arribar a reeixir. No se’n van sortir països enfonsats sota el jou colonial? D’aquí la famosa expressió de Mao sobre el tigre de paper imperialista, que Botran adapta al nostre context.

El problema espinós de la identitat

El bloc contrari a la independència suposa un repte. El desembre del 2021 es va evidenciar que una part gens menyspreable del país és obertament contrària a la independència i pot ser la base social que aplaudeixi l’acció despietada de l’Estat a Catalunya, que no deixarà d’atiar el conflicte ètnic. Així doncs, assumir un paradigma binacional és, per Botran, un tret al peu. L’autor proposa doncs una nova idea d’unitat civil, com ho fou l’«Un sol poble» antifranquista. Aquesta unitat civil caminaria sobre dues potes, l’acord amb l’exercici de l’autodeterminació (sustentat amb un 70% de la població favorable al referèndum) i el que anomena «una nova consciència de país» (concepte manllevat de Julià de Jòdar), és a dir, la formulació concreta de l’independentisme com a xarnera de la qüestió social i la nacional.

Aquesta formulació social de l’independentisme ha d’ajudar a atreure el nou precariat; les classes mitjanes assalariades d’ascendència «castellana». Fills de la immigració, els pares dels quals conformen la base del PSOE-PSC i Podemos a Catalunya (de Ciutadans durant el 29D). Adverteix, però, que aquesta síntesi ideològica que incorpori el desig per un exercici de sobirania nacional-popular no es donarà «des de dalt» sinó que es forjarà «des de baix», en les lluites actuals.

Trobo que és un plantejament en gran part encertat i que està en consonància amb les intuïcions de l’independentisme combatiu i d’esquerres. Però no es troba exempt de problemes. Alguns ja els assenyala el propi autor. Primer, la tendència dels catalans a amagar les nostres reivindicacions nacionals, fruit de la nostra situació de colonització mental: La renúncia al català en espais públics o en l’agitació, l’assumpció que la qüestió de la sobirania catalana passa per darrere d’altres reivindicacions «més legítimes», la renúncia al nostre marc nacional (i no em refereixo al dels Països Catalans, sinó a assumir que les reivindicacions socials s’han de fer a Madrid i en castellà), etc. Segon, el fet que la incorporació a la catalanitat s’ha donat a partir d’un desig d’ascens social que la Catalunya actual es troba amb menys capacitat de prometre que en altres moments: directament, ésser català pot obrir menys portes que fa vint o trenta anys, com posen de manifest creadors de contingut i artistes. Així doncs, la capacitat de seducció de la identitat catalana anirà lligada a la nostra resposta com a societat civil en un context molt desfavorable (crisi ecològica i econòmica, competència global desfermada, prepotència imperial, tots elements que també recull el llibre).

Segurament no hi ha receptes en aquest sentit, però crec que encara estem lluny de poder bandejar el problema. L’independentisme, que avui és la formulació política majoritària de la nació catalana que es pensa sobiranament, ha de convèncer «l’altra nació» (en paraules de Jòdar) per a què se sumi al procés (si es vol una resolució democràtica del conflicte, és clar). És una tasca difícil, perquè els catalans com a «ètnia», disposem de molt poc poder i estem mancats de privilegis. En la meva intuïció (res més pretensiós que això), crec que haurem de saber trobar l’equilibri idoni d’autoafirmació identitària i permeabilitat, sempre en funció del context. Quelcom que, fins avui, els dirigents institucionals de l’independentisme no han sabut fer.

L’esbós d’una estratègia

Els reptes, doncs, són molts i cal ser imaginatius en les vies per superar-los: cal desenvolupar una estratègia que es sustenti sobre un nou paradigma sobre com fer la independència. El llibre però no s’acontenta només a plantejar això en abstracte, sinó que dona algunes claus concretes que apunten a obrir debat cap a la sempre fonedissa unitat estratègica. Aquestes són deu i no ens esmerçarem a resumir-les per no desincentivar la lectura del llibre (si bé dues ja s’han assenyalat en l’epígraf anterior).

En tot cas, aquestes deu claus, que tenen a veure amb la resposta antirepressiva, l’activació i sosteniment del múscul popular, reteixir la connexió entre carrer i institucions i construir contrapoders i institucions pròpies, assenyalen la necessitat de recombinar de manera més eficaç els ingredients que van dur a la tardor del 2017 i poder mantenir la desobediència de forma més sostinguda i organitzada en el temps per forçar l’Estat a negociar. Per Botran, un dels elements clau que pot detonar un nou octubre —si es fan els deures— és la realització d’un nou referèndum. L’aposta del referèndum com a principal objectiu tàctic es deriva del fet que té un suport amplíssim dins la societat catalana, desperta moltes més simpaties internacionals que una DUI i que es recolza sobre un possible context internacional favorable, amb el referèndum escocès programat pel 2023 i el canvi de tornes que ha implicat la victòria recent del Sinn Féin a Irlanda del nord.

Per arribar fins aquí, però, cal que l’independentisme faci tota la feina que no va fer en els anys previs a l’acceleració del procés. Això vol dir una clara voluntat d’incidència social i en desempallegar-se dels sentiments de frustració, derrota i ressentiment que s’han ensenyorit del moviment d’ençà de llavors. No és tasca fàcil ni l’èxit està totalment garantit: enmig d’un context internacional tant incert, amb una desorientació política tant flagrant i amb l’atac d’un espanyolisme que no cessa i que no deixa de recordar-nos que som una anomalia en la marxa històrica de l’Espanya que volen. Tot això, precisament, és el que fa rellevant el text que ha parit l’Albert Botran. Ens calen propostes i marcs d’anàlisi i ell ens en proporciona a manta. Acceptem-les o critiquem-les, però sobretot, contrastem-les amb l’activitat pràctica.