LA MEMÒRIA, O LA FAS O TE LA FAN

La majoria de persones que s’interessen per la història ho fan per saber allò que va passar durant la Guerra Civil o què va ser la Segona República espanyola. Però, tot i dir-se «Segona» mai ningú no es pregunta quina va ser la Primera! Doncs, justament, aquest 2023 ha fet 150 anys de la proclamació de la Primera República espanyola, la gran oblidada!

I és que, si bé la Segona República és un període transcendental, a partir del qual en podem extreure centenars de lliçons històriques que no sols ens expliquen com hem arribat fins aquí, sinó que ens mostren que en algun moment va ser possible una alternativa (per molt que aquesta alternativa hagi estat, durant moltes dècades i, encara actualment, mitificada), la Primera República, tot i ser molt més breu, és on hem de trobar l’origen de molts d’aquells debats que marquen els anys 30 del segle passat i, encara, l’actualitat més viva.

Tanmateix, tot i la commemoració del seu 150è aniversari, la Primera República continua -i continuarà- sent la gran oblidada.

Des del món acadèmic, quasi ha passat desapercebuda. Des de l’«àmplia esquerra», de manera testimonial. I això que ara certs sectors de l’esquerra espanyola estan teixint aliances amb les «esquerres perifèriques» per sumar forces i guanyar més escons al congrés espanyol, en una conjuntura en què aquesta esquerra està més fragmentada i dividida que mai, després del fracàs de Podemos. I fins i tot des de l’Esquerra Independentista tampoc no se li ha prestat cap tipus d’atenció.

De les poques excepcions i contribucions rellevants que se n’han fet, podem destacar la publicació del llibre L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, escrit a diverses mans i publicat per Illa edicions, en el qual es pretén trobar el cap d’aquest fil roig que ens porta fins al present. Precisament, també la col·lecció Fil Roig, de l’editorial Tigre de Paper i Lo Diable Gros, ha publicat Les memòries d’un veterà de la República, d’Antoni Feliu i Codina, que ens parla del sorgiment del federalisme intransigent a Barcelona. I, per últim, l’Ajuntament de Barcelona ha publicat La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874 (es pot llegir gratuïtament a través del seu web), que consisteix en l’edició de les memòries de qui va ser alcalde de Barcelona durant la Primera República.

Per què hem de lamentar, doncs, aquesta manca de memòria? I per què, encara amb més motiu, n’hem de fer autocrítica com a Esquerra Independentista?

El moviment republicà sorgeix a mitjan segle XIX com un moviment revolucionari, liderat per la petita burgesia, com a resposta al fracàs de l’alta burgesia, que no va saber resoldre la revolució liberal que mai no va arribar a l’estat espanyol. Enfront de l’Antic Règim monàrquic, catòlic, terratinent i centralista, els republicans plantejaren un programa de revolució democràtica que no sols qüestionà aquestes institucions de dominació, sinó que va assumir part de les aspiracions populars de l’època: supressió de quintes, abolició d’impostos de consums, el dret d’associació dels obrers…

Així, aconseguí el suport d’unes classes populars i una classe obrera que, davant la repressió de l’estat i la patronal, encara no havia estat capaç d’emancipar-se com a classe organitzada i erigir-se com a subjecte revolucionari. De fet, Pau Alsina serà el primer obrer escollit diputat al Congrés espanyol com a part de la candidatura del Partit Republicà Democràtic Federal (d’ara endavant, PRDF). No serà fins al fracàs dels republicans durant el Sexenni Democràtic que el moviment obrer s’independitzarà, tot i que encara hi mantindrà molts vincles fins als anys 30, quan finalment s’articulin els partits marxistes més enllà del predomini anarcosindicalista.

D’altra banda, el republicanisme qüestiona directament el caràcter centralista de l’estat, el qual s’ha anat agreujant des de principi del segle XIX amb mesures com la divisió provincial. Tanmateix, el republicanisme unitari serà el majoritari en l’àmbit estatal estatal mentre que el federal -o almenys el federal «practicant»- només serà majoritari al Principat, però no hegemònic inicialment.

De fet, aquesta correlació de forces i l’experiència de la Primera República espanyola seran causes desencadenants per tal que un sector del federalisme intransigent trenqui amb el sistema de partits polítics espanyols i impulsi el catalanisme polític amb la convocatòria del I Congrés Catalanista del 1880. Al seu torn, el mateix PRDF, des de la dècada dels 80, i especialment amb el projecte de Constitució de l’Estat Català del 1883, també adoptarà el catalanisme mitjançant la demanda d’un alt grau de sobirania -que superarà amb escreix les sacralitzades Bases de Manresa aprovades 9 anys després per la Unió Catalanista- i un federalisme asimètric que tingui en compte la realitat plurinacional de l’Estat.

El moviment republicà, doncs, no sols representa el sector més avançat políticament, que planteja una revolució democràtica, fracassada durant la Primera i la Segona República, sinó que vincula estretament aquest projecte amb el qüestionament del centralisme i la necessitat d’articular un estat, en el qual els seus diferents territoris puguin disposar del màxim autogovern, sigui de baix a dalt, com plantejava el Pacte de Tortosa de 1869, o de dalt a baix, com establia el projecte de constitució de República Federal del 1873, que mai no va arribar a entrar en vigor.

Així doncs, igual que el sorgiment del republicanisme és conseqüència de l’evolució i les contradiccions del liberalisme i els resultats de les diferents revolucions arreu d’Europa al llarg del segle XIX, en general, i del fracàs a l’estat espanyol, en particular, el republicanisme és un moviment polític característic d’una etapa imprescindible del procés històric que permet, posteriorment, l’arrelament de les teories anarquistes i socialistes en el si del moviment obrer. De fet, segurament, el fracàs del Sexenni i la Primera República poden ser un dels molts ingredients que expliquen el triomf de l’apoliticisme i de l’anarquisme a casa nostra.

Però atenció: que el moviment obrer sigui, en part, deutor d’aquest projecte liberal d’esquerres no vol dir que en sigui continuador, sinó que, precisament, es produeix una ruptura, en tant que el projecte republicà evidencia les seves contradiccions i limitacions de manera clara i precisa durant la Segona República (el 6 d’Octubre en seria el cas paradigmàtic), així com durant el procés revolucionari que s’inicià el juliol del 36. Que en ple segle XXI certes veus plantegin que l’aposta política rupturista depengui del republicanisme ens fa pensar que no sols ha quedat demostrat històricament que aquest projecte ja ha fracassat, sinó que seria retrocedir a etapes que el socialisme ja ha superat fa dècades.

I, alhora, que aquesta aposta actual pel republicanisme des de certs sectors de l’esquerra espanyola, per tal de buscar complicitat amb les esquerres d’arreu de l’estat, faci una tèbia referència al «republicanisme federal» és, simplement, i un cop més, la demostració del seu jacobinisme endèmic i irreparable. Fa 150 anys el federalisme va fracassar perquè només era una opció defensada dins d’un sector minoritari del republicanisme i que es localitzava principalment al Principat. Actualment, aquesta correlació continua essent exactament igual.

Deia Pi i Margall, el 6 de maig del 1901 en el Discurs pronunciat en l’Assemblea dels federalistes catalans, que una república unitària no és una veritable república, sinó «una monarquia amb gorra frígia». Per cert, el 2024 es compleixen 200 anys del naixement de Francesc Pi i Margall. Deixarem també en l’oblit aquell «prohom del federalisme»? Permetrem que el seu pensament sigui utilitzat de forma presentista per tal que certa «esquerra» espanyola pugui continuar fent cants de sirena a la «perifèrica»? O el reivindicarem, tal com feu el moviment obrer i catalanista dels anys 30, per aprofitar-ne aquelles bases que serveixin per bastir un projecte de futur?