Raul Zelik: "Cal plantejar una política ecològica de classe"

Aquest activista, escriptor, politòleg i traductor alemany va començar a ser conegut a Espanya el 2004 amb el seu assaig Veneçuela més enllà de Chávez (Virus), tot i que ja havia destacat com a novel·lista a Alemanya. Integrant de diversos moviments socials alemanys i en continu contacte amb partits d'esquerra i organitzacions de base a Amèrica Llatina i País Basc, el 2012 va entrar a formar part del partit de l'esquerra alemanya Die Linke. El 2016 va entrar en la direcció del partit, una posició que va abandonar el 2022 i que li va permetre conèixer de prop la deriva del sector del partit liderat per Sahra Wagenknecht cap a posicions racistes i lgtbfòbiques. El setembre d'aquest any, Wagenknecht va fundar un nou partit, amb gran projecció electoral segons les primeres enquestes. Mentrestant, Die Linke encara no s'ha aixecat de la crisi provocada per les últimes eleccions del 2021, en què va obtenir menys del 5% dels vots.

Zelik va exercir com a docent a la Universitat Nacional de Colòmbia, a Medellín i a la Universitat de Kassel. Amb Txalaparta ha publicat els llibres Situacions berlineses (2008), L'amic armat (2010), Mort a Kreuzberg (2014), L'esquerra abertzale va encertar (2017) i enguany Zombis del capital. Sobre monstres polítics i un socialisme verd.

A Zombis del capital, Zelik sobrevola les "ciutats sense ànima" on el virus dels morts vivents s'ha descontrolat a causa d'un "model econòmic que destrueix la bona vida" i genera "monstres polítics". Les crisis envolten l'ocàs del capitalisme tal com el coneixem i una de les seves primeres víctimes ha estat la democràcia liberal, incapaç de donar respostes davant la nova situació en què les desigualtats s'han catapultat mentre el col·lapse climàtic i civilitzatori recorden que el creixement infinit ja no és possible.

¿A qué viene esta obsesión cultural por hacer productos culturales de zombis?
No sabría decirte por qué a la gente le gustan tanto los zombis, pero me parece una buena analogía para nuestro modo de vivir. Las sociedades modernas no están construidas según las necesidades de las personas, sino según las necesidades del capital. La forma en la que construimos ciudades, la forma en la que consumimos y en la que trabajamos, todo está al servicio del capital. En ese sentido, somos como zombis, no somos dueños de nuestros deseos y de nuestras decisiones.

El liberalismo tiene que elegir acercarse a posiciones socialistas para defender la democracia o asumir las posiciones de Pinochet para defender la propiedad

Lo que cuentas se parece más a los zombis de Juego de Tronos, que obedecen a un rey congelado, que a los zombis de Walking Dead, que van a lo suyo.
No lo había pensado [se ríe]. Pero creo que sería erróneo pensar en el capitalismo como si fuera dirigido por un rey oscuro. Más que a personas, obedecemos a las leyes de acumulación del capital. 

Si estiramos esta metáfora de los zombis, nos encontramos con lo que llamas “monstruos políticos”. ¿Cuál es la vinculación entre este mundo de zombis y los monstruos políticos?
La idea viene de una frase de Gramsci en la que decía que después de las revoluciones fracasadas llega el momento de los monstruos políticos. En general pintan el neofascismo o la ultraderecha trumpiana o bolsonarista como si fuese lo contrario de la sociedad liberal, y en absoluto comparto eso. Yo diría que el fascismo, en muchos aspectos, es una radicalización del liberalismo económico. La crisis de la democracia no nace ahora con el auge de la ultraderecha, comienza con la misma configuración de la democracia liberal, que postula unos derechos y unas relaciones de igualdad en lo político, pero al mismo tiempo defiende unas condiciones de desigualdad social y económica tremenda.

En ese sentido, la democracia liberal en algún momento se tiene que decidir entre los derechos políticos de las personas o la propiedad privada. Dicho de otra forma, el liberalismo tiene que elegir acercarse a posiciones socialistas para defender la democracia o asumir las posiciones de Pinochet para defender la propiedad. El neoliberalismo ha optado por la segunda vía. En este sentido, los monstruos políticos de hoy son una expresión de esa contradicción de la democracia liberal.

Parece que estos monstruos políticos están surgiendo a un mayor ritmo que antes. ¿Qué está pasando?
Esto es porque el capitalismo está llegando a sus límites. El sociólogo alemán Klaus Dörre habla de una “crisis de tenaza”. Por un lado, el capitalismo tiene cada vez más problemas para generar ganancias a través de procesos productivos. Y eso hace que haya mucho capital que alimenta burbujas especulativas en la vivienda, en la bolsa, en las tierras agrícolas o en las materias primas. Pero el rentismo tiene un grave problema: no genera riqueza a la sociedad. Simplemente, se redistribuye. Lo que el casero gana especulando con la vivienda, los inquilinos lo pierden. Y de esta forma se agudizan globalmente los conflictos, muchas veces muy violentos, por la distribución de la riqueza.

D'altra banda, hi ha la crisi ecològica. El capitalisme està arribant als límits planetaris, ja hem superat sis dels nou límits ecològics globals. És a dir, el capitalisme devora les bases materials de la seva existència.

Hi ha una crisi de tenalla: el capitalisme hauria d'entrar en un nou cicle de creixement per estabilitzar-se. Però no pot perquè ha assolit els límits físics de la seva expansió

La "crisi de tenalla" es podria resumir de la següent manera: el capitalisme hauria d'entrar en un nou cicle de creixement per estabilitzar-se. Però no pot perquè ha assolit els límits físics de la seva expansió. I davant aquesta crisi, la ultradreta defensa la solució violenta: quan els recursos tendeixen a escassejar, els conquerim amb polítiques agressives, nacionalistes i supremacistes.

Tot això aprofundeix la lluita de l'un contra l'altre. L'auge del racisme té a veure amb això. T'adones que la distribució és cada vegada més qüestionada, el benestar està qüestionat i llavors aixeques murs per no haver de compartir amb d'altres. Aquest és l'aspecte lògic del racisme. També les guerres geopolítiques s'expliquen en bona mesura per això. Abans, quan funcionava un capitalisme productiu, la cooperació entre els poders econòmics era viable. Ara, cada vegada veiem com els poders econòmics entren en competència i també en guerres geopolítiques. I l'altre aspecte d'aquesta crisi de tenalla és la crisi climàtica: el capitalisme ha arribat a límits d'escala planetària.

Sabem que hi ha un topall en aquest model socioeconòmic i això també genera una sensació de crisi. Tots sentim que alguna cosa s'està acostant o que hi ha un perill de col·lapse d'aquestes societats occidentals i de la seva forma de viure. Els monstres autoritaris no són una manera de resoldre els problemes, però sí de protegir els drets, entre cometes, dels privilegiats.

Els monstres polítics dels anys 20 i 30 van aparèixer com a reacció a un fort moviment obrer. Ara ressorgeixen els monstres polítics, però no hi ha forts moviments contestataris per cap banda.
Potser aquesta primera interpretació és massa simplista. Hauríem d'interpretar el feixisme com una radicalització de lògiques liberals. La ideologia dominant en la societat actual es basa en la competència, el feixisme és la prolongació lògica d'aquesta mentalitat. Quan entres en una crisi pots assumir pràctiques solidàries, d'inclusió de tots i totes, o pots recórrer a la lògica d'exclusió per salvar els que estan endins.

Davant les múltiples crisis, els monstres autoritaris no són una manera de resoldre els problemes, però sí de protegir els drets, entre cometes, dels privilegiats

Si ens fixem en els moviments contestataris, les propostes alternatives no es construeixen merament amb el discurs o a través dels partits polítics, sinó des de la pràctica diària. És un mite que la classe obrera sorgeixi al segle XIX gràcies als gloriosos partits d'avantguarda. L'historiador E.P. Thompson ho ha mostrat molt bé en la seva història de la classe obrera anglesa: el primer que hi va haver eren els teixits socials de solidaritat entre els obrers. Les propostes polítiques són expressions d' aquestes pràctiques d' autoorganització i mutualisme. I aquí rau el gran problema: el neoliberalisme ha destruït molts d'aquests teixits socials solidaris i de suport mutu. Ara toca reconstruir-los. A Alemanya, en el camp sindical, en el moviment de llogaters i d'acollida a immigrants hi ha hagut algunes experiències importants en aquest sentit.

Parles en el llibre que estem en un moment frontissa.
És evident que el model dominant ja no serveix. La democràcia liberal funcionava quan l'Estat de benestar funcionava, quan existia cert ordre imperial i quan existia un cert model productiu i determinades taxes de creixement. I ara veiem que, per diverses raons, això ja no és possible. Entrem en una crisi que s'expressa de múltiples formes. La desigualtat és cada vegada més abismal, la competència militar renaix amb força, es multipliquen les guerres... Davant de tot això és clar que cal triar. La qüestió és si optem per la via de l'exclusió i les guerres imperials o optem per vies solidàries i d'inclusió.

Davant aquesta crisi de la democràcia liberal s'està dibuixant una sortida autoritària d'extrema dreta i neoliberal. L'altra sembla que està bastant desdibuixada.
No crec que estigui gaire desdibuixada. Els valors de la Revolució Francesa continuen vigents: la llibertat, la germanor i la igualtat, tres promeses incomplertes. Igual que la famosa frase de Marx segons la qual cal "enxampar per terra totes les relacions en què l'home sigui un ésser humiliat, sojutjat, abandonat i menyspreat".

L'esquerra sempre ha buscat noves aliances més enllà de les de classe. Si defenses el dret universal de totes les persones a l'emancipació, has de ser també feminista i antiracista.

Diria que està bastant clar el què és un procés d'alliberament social i tampoc és difícil esbossar mesures a curt i mitjà termini per acostar-se a aquests objectius.

Les propostes alternatives no es construeixen merament amb el discurs o a través dels partits polítics, sinó des de la pràctica diària. Cal recuperar les pràctiques de suport mutu i solidaritat

El gran problema de l'esquerra és que la correlació de forces en el capitalisme contemporani és tan desfavorable que ni les demandes més bàsiques es poden materialitzar. Una tesi important del meu llibre és que hauríem de considerar superat el debat entre reforma i revolució. Aquesta afirmació possiblement sorprendrà però el que vull dir és el següent: no existeix reformisme sense un moviment antagònic sòlid. Si no hi ha amenaça d'una ruptura radical, els de dalt mai estaran disposats a cedir en el camp de les reformes. Alhora les revolucions necessiten de propostes de transformació concretes. Qualsevol revolució ha de plantejar quines són les modificacions en la societat i en l' Estat per arribar a una societat més igualitària. Per tant, ambdós elements es necessiten. El reformisme és mort, però la via revolucionària com a tal també. L'únic que funciona és la combinació entre totes dues. Una de les grans lectures del segle XX és que hi ha hagut avenços d'emancipació quan diferents conceptes de lluita es recolzaven mútuament. No és Malcolm X o Luther King, sinó la confluència de tots dos el que ha donat força i poder al moviment afroamericà.

Comentabas que la propuesta de izquierdas está clara, sin embargo prácticamente ningún partido de izquierda apuesta por un modelo distinto al de mercado. ¿Cuál debería ser el programa económico de un partido de izquierdas?
El debate entre mercado y planificación estatal me parece un poco fetichizado. En el capitalismo, la planificación no solo existe sino que es muy poderosa. Ningún Estado socialista logró un nivel de planificación como Ikea o Amazon. Por otro lado, los mercados tampoco son todos iguales. Un mercado de pequeños productores locales evidentemente no tiene nada que ver con los grandes mercados globales contra los que luchamos.

En el capitalisme, la planificació no només existeix sinó que és molt poderosa. Cap Estat socialista va aconseguir un nivell de planificació com Ikea o Amazon

El repte principal per a una política econòmica d'esquerres és enfrontar el poder dels grans patrimonis i el seu afany de mercantilitzar totes les esferes de la vida. Com ho fem? Primer, enfortint la propietat comuna en les seves diferents expressions: municipal, pública, comunal, estatal i cooperativa. I segon, redistribuint la riquesa amb una fiscalització molt més gran d'alts patrimonis i ingressos. També construint un fort sector públic que garanteixi una seguretat social bàsica en qüestió d' habitatge, salut, educació, alimentació, cultura i transport públic per a totes les persones, i impulsant una revolució feminista de les cures que construeixi una estructura pública no-mercantil de les cures i redistribueixi el treball de les cures entre dones i homes. Finalment, es necessita una planificació democràtica dirigida a garantir la sostenibilitat ecològica del nostre mode de producció i de vida.

Les propostes més avançades vinculades amb la transició ecològica han trobat una forta oposició, de vegades també popular. Fins a quin punt la democràcia tal com la coneixem és una via efectiva per a la transició ecològica? És una amenaça real l'ecofeixisme?
No crec que les elits vagin a impulsar un model ecològic, que qüestionaria el seu propi poder econòmic i fins ara mai hi ha hagut un feixisme sense suport de les elits. El problema és el contrari. L'alternativa és veritat que genera moltíssims problemes. Ho veiem a les eleccions, on les demandes ecològiques es converteixen en un pes, un obstacle per a un èxit electoral. Més enllà de les empreses, també molta gent a la població s'oposa a la transformació ecològica perquè no vol canviar el seu mode de consum. Defensen per exemple els seus viatges a Mallorca el cap de setmana.

Què es pot fer front a això? Cal insistir en la veritat, diria jo. El metabolisme capitalista destrueix les bases d'una societat mitjanament moderna i complexa. La mega-crisi ecològica a la qual ens acostem no portaria a la desaparició de la vida al planeta i probablement ni tan sols de tota la humanitat. Però sí que portaria a la mort de milers de milions de persones i a moltíssimes guerres per uns recursos cada vegada més escassos.

La democràcia liberal ja no funciona. És clar que cal triar. La qüestió és si optem per la via de l'exclusió i les guerres imperials o optem per vies solidàries i d'inclusió

En aquest sentit cal plantejar una política ecològica de classe. Els costos del canvi climàtic, la crisi alimentària, els desastres naturals, els pagaran les classes populars. Tot això no és un tema abstracte "de la natura". Amenaça la vida dels pobres. I no només al sud global. Si hi ha inundacions i desapareixen carrers sencers, els que perdran el seu habitatge són els pobres. Els rics es compraran una altra casa. La crisi ecològica és de classes.

Comentaves que incloure temes ecològics en els programes polítics poden restar vots, però es podria dir el mateix sobre algunes qüestions feministes, LGTB+ o de drets dels migrants. Com es lídia des d'un partit d'esquerres per mantenir els principis sense tornar-se irrellevants?
Hem de construir aliances des de la diversitat. Hi ha moltíssimes propostes que compartim perquè tenim interessos comuns: vida digna, habitatge, drets individuals i col·lectius, democràcia, bons serveis públics, més solidaritat i igualtat... Entre l'antiracisme, el feminisme, els moviments queer i el sindicalisme hi ha moltíssima agenda compartida. Cal impulsar activament aquestes aliances. A Alemanya, per exemple, des de Die Linke forgem la cooperació entre el moviment climàtic i sindicalisme per enfortir les lluites laborals en el transport públic.

Hi ha perill que els partits d'esquerres assumeixin discursos majoritaris, conservadors i discriminatoris, com l'anti trans, antiavaluació o anti feminista?
Hi ha sectors de l'esquerra que plantegen precisament això. A Alemanya tenim el fenomen de Sahra Wagenknecht, que acaba de sortir de Die Linke. El seu nou partit busca unir demandes socials per a treballadors alemanys amb un discurs anti feminista i anti migració i unes propostes econòmiques socialdemòcrates. A la meva manera de veure es tracta de noves propostes de dreta. Si la solidaritat es limita a una nacionalitat, ja no és solidaritat.

Et respondria llavors que el perill existeix, però perquè part de l'esquerra ha perdut el nord, no perquè el nord ja no estigui clar. Gent com Wagenknecht pensa que és una via fàcil de guanyar vots. Per a això abandonen el fonamental de qualsevol projecte d'esquerres. Per a nosaltres, la igualtat i la solidaritat són obligatòriament universals.