20 SÈRIES CURTES I AMB ESPERIT CRÍTIC PER MIRAR EN POC TEMPS

Si voleu mirar una bona sèrie, però no teniu gaire temps o no voleu endinsar-vos en una ficció de moltes temporades, una gran opció és triar una minisèrie. En l’última dècada se n’han fet moltes i de molt interessants, també amb esperit crític i una voluntat de denúncia evident. El crític Toni de la Torre en tria 20 que parlen de temes com l’emergència climàtica, el feminisme, el racisme, les indústries farmacèutiques o la corrupció institucional.

‘El col·lapse’ (‘L’Effondrement’)

Potser és més vigent ara que quan es va estrenar. El col·lapse plantejava què passaria si el sistema, tal com el coneixem, es col·lapsés. Era un punt de partida que provenia de les tesis de la col·lapsologia, que postulen que el món s’esfondrarà a causa d’una concatenació de crisis (mediambiental, energètica, econòmica, geopolítica i democràtica), a les quals és difícil no donar validesa seguint l’actualitat. Cada episodi presentava les conseqüències d’aquest col·lapse en procés i mostrava les reaccions d’una sèrie de personatges. Estava rodat en pla seqüència, de manera que feia realistes les situacions i generava molta tensió. En última instància, advertia de la necessitat d’escoltar els experts per reduir l’impacte de la crisi que s’acosta.

Plataforma: Filmin i Disney+.

‘Years and Years’

Aquesta minisèrie distòpica ens aboca al precipici d’un futur molt fosc, a través d’una sèrie de salts en el temps, que porten una família a experimentar canvis en el món que no volem. Amb cada salt en el temps, els membres de la família, i nosaltres alhora, observen a la televisió, estupefactes, que passen coses horribles que mai no haurien imaginat que podrien passar. La sèrie tracta de temes com l’auge dels líders populistes, la deshumanització dels refugiats, la crisi econòmica i mediambiental o els perills de l’armament nuclear. Tot plegat, mentre basteix un drama familiar d’alta intensitat i ens exigeix que ens fem responsables dels temps que vivim, en comptes de limitar-nos a remugar a Twitter mentre acceptem el futur que vindrà.

Plataforma: HBO Max.

‘Dopesick’

Una minisèrie excel·lent que s’endinsa en la crisi dels opioides, que provoca milers de morts, per assenyalar la responsabilitat de les grans farmacèutiques i la corrupció de la justícia. Els dos pols de la sèrie són un doctor interpretat per Michael Keaton, que recepta OxyContin, confiant en el comercial que li ven el producte, a pacients de classe treballadora, i els responsables de la farmacèutica que el fabrica, la família Sackler, que n’amaga deliberadament els efectes addictius. Dopesick converteix les xifres (1,6 milions de nord-americans tenen algun tipus de trastorn relacionat amb els opioides) en històries properes, de carn i ossos, combinant el drama dels personatges, la vocació de denúncia i el rigor periodístic.

Plataforma: Disney+.

‘Chernobyl’

Una de les millors minisèries de l’última dècada és, al mateix temps, una recreació esfereïdora de l’accident a la central nuclear de Txernòbil, l’any 1986, un homenatge a totes les qui van lluitar per minimitzar-ne els efectes i també, i sobretot, una denúncia de l’opacitat del govern que opera d’esquena als ciutadans. Funciona com a minisèrie històrica (destaca, de fet, per la documentació extensa que hi ha al darrere i que el creador, Craig Mazin, ha detallat al pòdcast de la minisèrie) i com a retrat del que passa quan la mentida institucional esdevé sistemàtica, cosa que va més enllà del lloc i dels fets concrets. Una veritable imprescindible.

Plataforma: HBO Max.

‘We Own This City’

En aquesta selecció podria posar qualsevol de les minisèries de David Simon. Show Me A Hero o The Plot Against America hi encaixarien perfectament. Però he triat We Own This City perquè és, en certa manera, el colofó del retrat del funcionament de les ciutats modernes que va començar amb The Wire. En aquesta minisèrie, David Simon torna a Baltimore per explicar un cas real d’impunitat policial i de corrupció que li serveix per constatar que els problemes que denunciava fa anys continuen sent endèmics. El to oscil·la entre la indignació i una certa sensació de derrota, producte de la mirada d’un periodista que fa massa temps que veu les mateixes conductes. I compta amb interpretacions punyents com la de Jon Bernthal.

Plataforma: HBO Max.

‘Condena’ (‘Time’)

Jimmy McGovern és el més proper a Ken Loach que té la televisió britànica actual. Tot el que fa conté una denúncia social, sovint dirigida a institucions del Regne Unit. A Condena (Time en la versió original), va posar el sistema penitenciari en el punt de mira i, a través de la història d’un pres i d’un funcionari, interpretats respectivament per Sean Bean i Stephen Graham, va fer un retrat de la presó com un sistema deshumanitzat i deshumanitzador que necessita ser repensat amb urgència. Molt hàbil identificant les causes socials i estructurals de les seves històries, Condena va ser un visionament dur (hi ha escenes francament crues), però punyent. La minisèrie va tenir tant d’èxit que a la BBC l’han convertit en una sèrie en format antològic, però no és estrictament necessari que mireu més enllà del que va ser la minisèrie original, que és imprescindible.

Plataforma: Movistar+.

‘Zero Zero Zero’

Adaptació del llibre de Roberto Saviano que segueix el viatge d’un carregament de cocaïna des del seu origen fins que arriba al consumidor, des de les plantacions fins que arriba a Europa. Amb aquesta premissa, la minisèrie aconsegueix fer un retrat macro del negoci internacional del narcotràfic, amb una història que passa a Mèxic, a Itàlia i als Estats Units. Reparteix la seva atenció entre tots els actors que intervenen en el viatge del carregament: els que produeixen la droga, els que la transporten, els intermediaris i els que la distribueixen. Aconsegueix donar una idea molt clara de l’entramat que hi ha al darrere, de manera que és més interessant que la majoria de les narcosèries centrades en el traficant.

Plataforma: Amazon Prime Video.

‘When They See Us’

Explica la història real de cinc adolescents afroamericans i llatins que l’any 1989 van ser acusats de violar una dona al Central Park, a Nova York, per dur a terme una denúncia ferotge del racisme endèmic de la policia i del sistema judicial. Des del principi, aquests adolescents són tractats a través del prejudici, és a dir, com a membres d’un col·lectiu criminalitzat per tots els qui intervenen en la història, incloent-hi la fiscal. Els actors joves són tota una sorpresa, i estan acompanyats de veterans que són una garantia, com el recentment desaparegut Michael K. Williams. El resultat és una sèrie punyent que fa una denúncia molt efectiva.

Plataforma: Netflix.

‘Exterior nit’ (‘Esterno notte’)

Minisèrie biogràfica que gira al voltant d’Aldo Moro, polític italià que als anys setanta, durant els anomenats anys de plom, va proposar al seu partit, la Democràcia Cristiana, que s’apropés al Partit Comunista. Aquesta voluntat de fer un pacte nacional advocant per l’entesa va ser mal rebuda pel seu propi partit i per l’oposició. El polític va ser segrestat l’any 1978, uns fets que la minisèrie utilitza per fer un homenatge al personatge i posar en valor l’actitud dialogant que ell representava, en oposició als discursos incendiaris i de confrontació que l’envoltaven. És, per tant, un drama històric biogràfic que acaba demanant una manera de fer política que se centri en els territoris comuns, en comptes d’explotar electoralment les diferències.

Plataforma: Filmin.

‘It’s A Sin’

Aquesta minisèrie va ser creada per Russell T. Davies (creador, entre d’altres, de Years And Years, que també trobareu en aquesta tria) per homenatjar els amics que va perdre durant l’epidèmia de la sida, als anys vuitanta. Aconsegueix fer-ho sense deixar-se endur, del tot, pel dolor, tot explicant una col·lecció d’històries emotives i en certa mesura vitalistes sobre diferents personatges que van aconseguir trobar un espai on ser lliures i ser ells mateixos. I alhora denuncia el paper que va tenir en aquesta pandèmia el fet que afectés principalment homes homosexuals i el sentiment de culpa i d’estigmatització associat a la malaltia.

Plataforma: HBO Max.

‘Mrs. America’

És una minisèrie sobre feminisme, però amb una diferència clau amb relació a d’altres que aborden el mateix tema: la protagonista és antifeminista. Es tracta d’una dona interpretada per Cate Blanchett que, als anys setanta, va encapçalar un moviment de protesta per impedir que es ratifiqués la proposta d’esmena sobre la igualtat de drets de la Constitució dels Estats Units. Es deia Phyllis Schlafly, i va aconseguir el seu propòsit. Per tant, la minisèrie parteix del fet que vol entendre i aprendre d’una derrota clau per al feminisme i així, de retruc, fer una radiografia dels errors que no s’han de repetir. Divisions internes, concessions inevitables per obtenir poder i la dificultat que implica tenir l’opinió pública a favor teu són alguns dels temes que de què tracta aquesta minisèrie, tan interessant com poc coneguda.

Plataforma: HBO Max i Disney+.

‘The Underground Railroad’

Adaptació de la novel·la de Colson Whitehead sobre la Cora, una criada esclavitzada en una plantació de Georgia que ha crescut en un món on només ha vist la violència dels seus amos. La minisèrie explica la seva fugida a la recerca d’un lloc on pugui ser lliure. La minisèrie reestructura la novel·la de manera que cada episodi és una parada en el viatge en un lloc nou que esdevé un nou malson. El sadisme de l’esclavisme pren moltes formes en una minisèrie molt crua, que el director, Barry Jenkins, equilibra amb la bellesa de plans hipnòtics. El director aconsegueix fer una Raíces per a les noves generacions, un record d’un període fosc de la història dels Estats Units, on les mirades de les víctimes de l’esclavisme penetren l’espectador.

Plataforma: Amazon Prime Video.

‘Els últims tres dies’ (‘Porodica’)

Un minut a minut de la detenció de Slobodan Milosevic que és, alhora, la crònica d’un dels moments més intensos de Sèrbia com a país i un retrat de les dificultats de fer que un dirigent, que durant tants anys ha estat impune, pugui pagar pel que va fer. La minisèrie explica quin paper va tenir la pressió internacional, però sobretot se centra en el rol que van exercir els diferents actors de la societat sèrbia. Des d’un govern que ho fa a la força fins a uns mitjans de comunicació manipuladors, passant pels ciutadans, alguns dels quals disposats a tot per protegir el dirigent, i, per descomptat, pel mateix Milosevic, que s’atrinxera a casa seva, protegit per l’exèrcit. Una minisèrie tensa, molt política i, a estones, fins i tot surrealista.

Plataforma: Filmin.

‘I May Destroy You’

Sovint ha passat que es fan sèries sobre agressions sexuals on la víctima no és la protagonista, sinó que el punt de vista principal és el d’una detectiva que investiga el cas. I May Destroy You és una excepció d’aquesta norma tan comuna i la veu principal que vol escoltar és la d’una noia jove, l’Arabella, que, després d’una nit de festa, recorda haver estat agredida als lavabos per un desconegut. Seguim la seva percepció de tot el que ha de viure a partir d’aquí (el viatge a la comissaria, l’examen mèdic…) alhora que veiem com ella batalla per assumir el que li han fet. El personatge està interpretat per Michaela Coel, que és també creadora de la minisèrie, i que s’ha basat en la seva pròpia experiència per explicar una història dura, que presenta moltes preguntes i que evitar donar-hi respostes fàcils i simplificadores.

Plataforma: HBO Max.

‘Selftape’

Les germanes Mireia i Joana Vilapuig són les creadores i protagonistes d’una de les millors produccions catalanes de l’any. Una minisèrie d’inspiració autobiogràfica en què s’explica el distanciament entre dues germanes i al mateix temps s’examina la cara menys agradable de l’ofici d’actriu al nostre país: l’objectificació d’una indústria que t’entronitza a la mateixa velocitat que t’arracona, la sexualització de les actrius i la precarització general del sector són alguns dels temes que s’hi aborden. Un exercici d’honestedat i de transparència, tant personal com professional, molt poc habitual i que no mereixeria que passés desapercebut.

Plataforma: Filmin.

‘Este mundo no me hará mala persona’ (‘Questo mondo non mi renderà cattivo’)

El dibuixant Zerocalcare torna amb una nova sèrie autobiogràfica, on es presenta ell mateix com a protagonista per exposar les seves contradiccions. Com en la minisèrie anterior, vehicula les reflexions a través del diàleg amb un armadillo que l’ajuda a ser més sincer amb ell mateix. En aquesta ocasió, el tema de la història és molt més polític, ja que se centra en l’auge de l’extrema dreta, a través de la història d’un vell amic del protagonista que torna al barri convertit en un neonazi. Es parla de l’atur, de la precarietat, de la integració de la immigració i de l’ús interessat del conflicte del barri que fan els polítics. Tot, des de la mirada militant i compromesa que defineix el seu autor.

Plataforma: Netflix.

‘Sherwood’

Aquesta minisèrie ha estat una de les sorpreses de l’any a la televisió britànica. I és que, aparentment, es tracta d’una sèrie criminal (més) i comença amb un assassinat. En realitat, aquest crim serveix a la sèrie per explorar la fractura social d’un poble marcat per les vagues dels miners als anys vuitanta i la dura repressió que va dur a terme el Govern de Margaret Thatcher contra els treballadors. El guió alterna el passat i el present, en salts que fan avançar tant la trama criminal com la trama relacionada amb les relacions entre els personatges i les ferides no cicatritzades de la comunitat.

Plataforma: Filmin.

‘Black Earth Rising’

Una minisèrie sobre el genocidi de Ruanda que s’explica a través de la mirada d’una supervivent (interpretada per Michaela Coel). La història comença amb la detenció i l’extradició d’un general ruandès que va ser clau per aturar el genocidi i que ara ha de ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional de la Haia. Això acaba motivant un viatge de la protagonista a Ruanda, on es veurà immersa en la complexitat de la realitat del país. Les parts del genocidi estan tractades amb seqüències d’animació més poètiques que crues i el focus en el present es posa sobre la memòria històrica, el paper galdós de la comunitat internacional i la necessitat de desenterrar la veritat per treure-la a la llum.

Plataforma: Netflix.

‘The Architect’

El problema de l’accés a l’habitatge és el focus d’aquesta sèrie noruega que ens presenta un escenari extrem: tenir un pis és tan car que hi ha gent que ha començat a llogar una plaça d’aparcament com a lloc on viure-hi. Sembla una bogeria, però no deixa de ser un pas més enllà d’unes condicions que hem anat acceptant. La protagonista és una arquitecta que treballa en un estudi on la tenen servint cafès, i que, irònicament, tindrà la idea d’aprofitar aquesta idea dels habitatges en els aparcaments per guanyar-se els seus superiors. El resultat és una distopia amb elements de sàtira que posa èmfasi en la deshumanització de les grans ciutats.

Plataforma: Filmin.

‘Golpe de revés’ (‘Fifteen-Love’)

Els abusos de poder en el món de l’esport han estat un tema del qual, malauradament, se n’ha parlat molt aquest any. Aquesta minisèrie britànica s’hi endinsa a través de la relació entre una jugadora de tenis i el seu entrenador. La primera acusa públicament el segon d’haver creuat una línia quan ella era menor; però, més enllà de la incògnita de què va passar exactament, el guió se centra molt encertadament en l’anàlisi de relacions desequilibrades, la recerca de validació, l’abandó institucional i el judici públic, entre molts temes relacionats amb aquest tema, tot aconseguint evitar lectures fàcils i fent que l’audiència entengui una protagonista que és incompresa pel seu entorn més immediat i per una societat que no vol veure.

Plataforma: Movistar+.