S’ALLARGA LA JOVENTUT O LA PRECARIETAT?

Aparentment, és una bona notícia pagar menys durant més anys per agafar el tren, el bus o el metro, o per anar al teatre, de tant en tant, o que ens ajudin a pagar el lloguer. En un primer moment, segur que tots hem caigut a la trampa. Però potser ens hauríem de preguntar: s’allarga la joventut o s’allarga la precarietat? Som joves durant més temps del que ho érem abans o cada vegada triguem més a tenir perspectives de futur i poder decidir què volem fer amb les nostres vides (si és que això arriba mai)?

Abans, els encarregats de planificar les polítiques de joventut fixaven que érem joves fins als 25 anys, moment en què patíem el drama de quedar-nos sense T-jove i haver de pagar unes tarifes encara més altes pel transport públic. Ara des del Govern ens han enviat el missatge que fins als 30 anys ens podem continuar considerant joves, perquè s’ha allargat l’edat fins a la qual podem utilitzar la T-jove i gaudir de programes com Cultura Jove (l’antic Escena 25). De fet, al Parlament hem debatut propostes que arriben a fixar l’edat de 35 anys com a límit per a algunes de les mesures en matèria de joventut.

Segons l’Enquesta de condicions de vida, de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), relativa al 2022, un 22,1% de la població de 16 a 29 anys no es pot permetre mantenir l’habitatge a una temperatura adequada. Del total de persones compreses entre aquestes mateixes edats, un 16,4% reconeix retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal i un 40,5% no té capacitat per fer-se càrrec de despeses imprevistes; en la mateixa línia, un 33,9% no es pot permetre anar de vacances un mínim d’una setmana en tot l’any.

La precarietat es normalitza i sembla que no hi ha res a fer més enllà de posar-hi pedaços en forma de xecs

Des dels espais institucionals fins a les converses de sobretaula amb la família o les de bar amb amics i coneguts, plana la idea que, si vinculem la precarietat al fet de ser joves, es pot considerar “normal”. Sovint sentim que tenir una feina de merda si ets jove és “normal”; que, si no pots marxar de casa els pares i pagar-te un pis perquè ets jove, és “normal”, o que, si has de treballar alhora que estudies, justament per pagar els preus desorbitats de la formació, o no pots estudiar perquè has de treballar per contribuir a portar un plat a taula, i no tens temps per a cap altre projecte de vida, per a la família, per a l’oci o per associar-te, és “normal”. I, amb tot això, la precarietat es normalitza i sembla que no hi ha res a fer més enllà de posar-hi pedaços en forma de xecs per anar tirant: ara una ajuda per pagar el lloguer, ara un bizum per comprar-te unes entrades per a l’espectacle de torn i algun dia ja seràs prou gran per treure’t les rodetes i conduir sol la teva vida gràcies a una estabilitat que t’arribarà de cop amb l’edat, ves a saber com.

Si agafem una mica de perspectiva, però, és fàcil veure que els problemes que patim la gent jove es cronifiquen i es converteixen en estructurals. Per tant, les respostes que hi donem també ho han de ser. En aquest sentit, més enllà de les particularitats que travessen la joventut pròpiament, les necessitats materials bàsiques que tenim no s’allunyen gaire de les que ha de cobrir l’Administració pública per a la resta de la població: accedir a l’habitatge, optar a llocs de feina dignes o gaudir d’uns serveis públics 100% gratuïts i de qualitat, com és el cas de l’educació en tots els seus nivells o de la sanitat, especialment en els àmbits de la salut mental i de la salut sexual i reproductiva.

Quan, en alguns d’aquests àmbits, el Govern intervé per tal de proporcionar al jovent recursos que ajudin a fer front a la situació, la fórmula aplicada no pot continuar perpetuant les desigualtats que les dades reflecteixen. La solució de tot plegat no poden ser ajudes que ens siguin atorgades —en cas que siguem prou joves i prou pobres— per seguir pagant als rics els preus que ells fixen, al sector privat, per continuar fent-se rics. Si no podem pagar la llum, el que volem és una energètica pública amb preus assequibles per a les nostres butxaques, i no un ajut per poder pagar a Endesa el preu que decideixi fixar per continuar-se enriquint a costa nostra; si no podem pagar el lloguer, el que volem és expropiar pisos, regular preus i ampliar el parc d’habitatge públic, i no un xec perquè els diners dels nostres impostos acabin en mans d’un fons voltor o d’un gran tenidor, que seguirà decidint quant val el nostre dret a tenir una casa, i si no podem assumir el cost d’un tractament psicològic privat, el que volem són més recursos per a la salut mental dins el sistema sanitari públic.

No volem esperar una suposada “estabilitat” que mai no arriba; volem tenir drets garantits ara i aquí

Tot això, com a qüestions de mínims perquè viure —o sobreviure— no sigui tan absurdament car, i com a polítiques acompanyades d’altres propostes com la renda bàsica universal per anar més enllà. Precisament, una mesura que suposa un ingrés per a tothom sense condicionants, una eina que en una situació de crisi com l’actual esdevé imprescindible per cobrir les necessitats materials fonamentals per viure i contribuir alhora a combatre la pobresa estructural que tantes altres prestacions no resolen. No volem esperar una suposada “estabilitat” que mai no arriba; volem tenir drets garantits ara i aquí.