Feia vint anys que no apareixia una nova traducció al català de l'obra de l'educador i filòsof Paulo Freire. Ara ha arribat a les llibreries Pedagogia de l'oprimit, un dels seus llibres més influents internacionalment. El títol del volum sembla anticipar un assaig concebut com a manual, però no és així. L'autor desplega una sèrie d'indagacions i hipòtesis, extretes de reflexions teòriques i també emanades d'experiències concretes, que van conformant maneres de fer possibles en l'àmbit de l'educació entesa en un sentit amplíssim: una educació que no solament és cosa de nens i joves, sinó també d'adults, i que hauria de tenir un component multidireccional.

La pedagogia de l'oprimit de Freire també és una pedagogia política que no solament han d'exercir figures de l'educació reglada, sinó també per activistes socials i polítics. El brasiler dedica una part molt significativa del llibre a reflexionar sobre els lideratges en aquests àmbits. Les seves reflexions poden relacionar-se amb problemes del present, com la inèrcia verticalista dels moviments polítics i la seva tendència a situar al capdavant a un individu o un reduït grup d'individus. Freire critica aquesta unidireccionalitat de missatges que té ressons paternalistes (o despòtics): la política no pot ser una invasió de lemes i receptes que el revolucionari imposa al poble i les revolucions no poden ser accions alliberadores on els alliberats són coses.

Pedagogia de l'oprimit tracta molt de la idea de revolució. Eren els temps de Cuba i de Nicaragua, dels intents internacionalistes del Che Guevara. Freire intenta definir una mena de normes abstractes de l'emancipació on no es corrompin els pobles ni els líders. Ho fa a través d'una prosa influïda pel marxisme i per les teologies de l'alliberament, que insisteix en l'amor i en la dignitat humana. L'autor mostra una certa tendència a plantejar oposicions binàries que sovint, però no sempre, acaba problematitzant. Inocula de manera constant la preocupació ètica i inclou advertències sobre la temptació dels oprimits que poden voler esdevenir opressors.

Tot i que la retòrica que empra Freire és molt pròpia de l'època de publicació original del llibre, moltes consideracions de l'autor sobre la realitat que li era contemporània són fàcilment relacionables amb el present. Els mites de la ideologia burgesa qüestionada per Marx i Emgels, també per Roland Barthes i tants altres pensadors posteriors als autors d'El manifest comunista, han continuat molt vius durant l'hegemonia neoliberal i les seves actuals ramificacions més obertament filofeixistes. Per exemple, Freire parla de la deshumanització més o menys desvergonyida dels col·lectius oprimits, quelcom plenament d'actualitat en temps de violències antimigratòries i de genocidis justificats per motius de seguretat.

Alguns dels plantejaments de Freire ressonen en un dels temes filosòfics (i sociològics, i polítics) dels nostres temps: aquest contínuum de qüestionaments al voltant de la dificultat d'imaginar futurs alternatius, altres mons possibles. Autors com Mark Fisher eren crítics amb aquesta impotència imaginativa, però alhora semblaven haver quedat atrapats en l'abatiment.

L'autor de Pedagogía de la esperanza escrivia, fa més de mig segle i des de l'Amèrica Llatina que intentava ser sobirana, sobre la dificultat per entreveure allò inèdit viable: el que no ha estat mai, o no sembla que hagi estat mai, però podria arribar a esdevenir. O sobre els seus intercanvis amb persones que es troben impotents davant la seva realitat opressora viscuda com una situació límit que els sembla insuperable. Freire, que reflexionava molt abans de la fi de la història neoliberal, no està marcat per aquesta sensació que les alternatives han estat clausurades. Escriure amb esperança des del dur context de la dictadura militar brasilera també té quelcom de lliçó, d'estímul per superar abatiments i paràlisis.

Llibre

• Títol: Pedagogia de l'oprimit
• Autoria: Paulo Freire
• Traducció: Pere Comellas
• Editorial: Tigre de Paper
• Pàgines: 190