Jo acuso

Els esdeveniments es precipiten aquests dies. Tot just acabat aquest article, agents de l'Ertzaintza, en un gran desplegament, han irromput als locals d''Egin' a Hernani i Bilbo, que han estat aplanats durant moltes hores –treballadors presents han tingut la impressió que els despatxos eren «desvalguts»– en aplicació d'un manament de l'Audiència Nacional. Si es tracta d'aquesta institució, que a mi em sembla un vestigi de temps passats (tinc a la memòria el Tribunal d'Ordre Públic), no puc evitar la fervent sospita que aquest aplanament forma part (objectivament així és) de la «solució final» de què aquest diari està sent objecte.

Sembla una capçalera per a un manifest important. El prenc prestat de l'il·lustre Émile Zola –escriptor important– i estava en joc el destí d'Alfred Dreyfus, un militar jueu que va ser acusat d'espionatge i condemnat sense proves a cadena perpètua a l'Illa del Diable: un assumpte important. En aquest cas no hi ha escriptor important –sóc jo– però l'assumpte sí que ho és: molt greu i de gran envergadura moral, social i política. S'està sotmetent a gasejament públic –amb el suport o el silenci de la immensa majoria dels polítics, periodistes i intel·lectuals– al diari 'Egin'. Aquest és un diari en què jo col·laboro intermitentment des de la seva fundació, i no puc assistir a aquest afront a la llibertat d'expressió sense prendre, encara que sigui breument, la paraula.

El problema té dues cares molt visibles: d'una banda el comportament d'uns poders públics, emparats sota les sigles il·lustres del PSOE i del PNB, que presenten, sense cap signe de vergonya, una conducta molt irregular, en usurpar un paper que legalment correspon al poder judicial. A la manera de Lynch, aquell cavaller virginià que ens va llegar la memòria del seu tribunal particular i va promulgar la seva pròpia legislació privada (establint un sinistre privilegi), aquests cavallers no senten el menor envermell en sentenciar la pena de mort per asfíxia –segons la fórmula cristiana de penjar pel coll– fins que la procés sobrevingui dictaminen al seu gust i al marge de la llei, que aquest diari fa apologia del terrorisme. Ho diuen ells des del seu rostre de benpensants i, com que tenen el poder brut a les mans, apliquen ja la seva sentència sense donar-los-hi un ardite de la legalitat que diuen hipòcritament defensar. Els jutges, mentrestant, han dictat sentències favorables a 'Egin' en diferents ocasions, i cap de condemnatòria per «apologia del terrorisme».

Les últimes dades, que s'ajunten al prolongat boicot de la publicitat institucional que li és deguda i de la qual 'Egin' ja és llargament creditor, són molt notables. Aquest matí escolto per la ràdio que l'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz i la Diputació Foral d'Àlaba han decidit –com altres institucions públiques– no donar la seva publicitat a 'Egin' ia Radio Egin, en atenció a les demandes del senyor Atutxa, el qual, amb expressió al·lucinada i amenaçadora, ens va comunicar des de la TV la seva terrorífica idea que allotgen al cos del sergent major Goikoetxea.

L'altra cara del problema és el beneplàcit o la indiferència amb què la major part dels escriptors, artistes, periodistes i intel·lectuals en general assisteixen a aquesta prolongada acció il·legal que es realitza des del poder polític. És cert que no era raonable esperar gaire de nosaltres. La degradació dels intel·lectuals no és una notícia darrera hora. Se solen situar en el passat els moments en què vam estar a l'alçada de les circumstàncies; i tampoc aleshores va ser cert. Als pocs que vam estar als forns d'aquelles lluites ens costava Déu i ajuda obtenir les signatures dels «mestres» fins i tot quan es tractava de casos obvis de tortura o de llibertat d'expressió. Després ha estat notòria la complaença dels intel·lectuals en conjunt –salvant petits illots de resistència–, i apartaments, desmoralitzats, de la vida pública amb les altes instàncies del poder, a canvi de més o menys importants satisfaccions, des del començament de la transició democràtica.

Jo prenc avui novament la paraula, com en aquells maleïts temps, per denunciar aquesta corrupció de l'esperit que hi ha al fons de la nostra convivència amb el Poder. Estem tan malalts que no ens permetem tenir més que aquella sensibilitat que ells ens permeten (davant les víctimes dels atemptats, per exemple)? Hem de mirar amb ulls cecs els seus abusos i prepotències? Com no veure, per exemple, que la pràctica de la tortura continua sent una evidència com en els pitjors temps? Sobre aquests temes i molts altres tracta 'Egin', i aquesta és la veu que es vol emmordassar, ni més ni menys.

També hi ha la contribució activa de periodistes infames a aquest linxament. L'última dada hi és: s'anuncia que hi haurà un important atemptat d'ETA (els poders públics llancen aquest missatge) i ja el fax d''Egin' comença a rebre heroiques cartes de periodistes que diuen als redactors del diari: «¡Poseu-nos a la llista dels propers assassinats!». Aquest és el fax dels infames, el cor dels forjats en una mala sarsuela.

Jo no sóc un polític. Expliqueu-me, si de cas, entre els ferits de velles batalles perdudes. Ferit, però no desaparegut ni mort, poques vegades sona la meva veu, i us demano que m'escolteu en aquesta. A qui em dirigeixo? Als honestos intel·lectuals i artistes que viuen, sobreviuen, entre nosaltres: als seus petits illots de resistència on els comportaments insubmisos són entesos i saludats encara amb molta força. A qui acuso? Als líders que només pensen a resoldre els problemes polítics amb «solucions finals», i els seus sequaços públics o secrets.

D'altra banda, què és i com és aquest diari, 'Egin'? La generalitat dels qui, al carrer ia les tertúlies, el condemnen no el llegeixen. D'altra manera no podrien ignorar la presència a les seves pàgines de les opinions més trobades, i –això sí– les dels que no poden expressar les seves enlloc, així com d'informacions verídiques que només hi apareixen. La seva pèrdua seria un esdeveniment molt greu per a la llibertat d'expressió, i romandria com un fet vergonyós a la memòria d'aquest poble. Seria un episodi funest per a la causa de la pau veritable a Euskal Herria, anhelada per tots nosaltres.

Font: https://www.naiz.eus/es/2024/20240917/yo-acuso