Veus i retrats del cinema Princesa, en el trentè aniversari del desallotjament

La matinada del 28 d’octubre de 1996 més de 200 antiavalots de la Unitat d’Intervenció Policial II de la policia espanyola a Barcelona assaltaven el cinema Princesa de la Via Laietana. La violència dels agents, amb desenes de persones ferides, però, especialment, l’autodefensa que van exercir els i les que hi resistien, amb el llançament d’objectes en flames i coets contra els uniformats que volien entrar al fortí okupat, van obrir portades i informatius d’arreu del món i van encetar un debat generacional sobre la col·lisió entre el dret a la propietat i el dret a l’habitatge. A més, l’operació policial va ser la presentació de la nova política de tolerància zero contra l’activisme antisistema anunciada per l’executiu de José María Aznar (PP) i la delegada del govern espanyol Julia García-Valdecasas.

Anna Miracle hi ha posat el guió a partir de les entrevistes i David Acevedo s’ha encarregat de posar-hi les imatges il·lustrades de com va ser el dia a dia d’una okupació que passaria als llibres d’història 

Tres dècades després, dues de les persones que van ser testimonis d’aquells fets des dels seus anys de joventut, Anna Miracle Fandos i David Acevedo Queralt, han volgut traslladar a les pàgines del llibre ‘Princesa’ les veus i els retrats dels qui en van ser les protagonistes. Ho fan de la mà de l’editorial Manifest, en un volum que es podrà palpar imprès a partir del 30 de novembre i que ja es pot reservar al seu web. Miracle hi ha posat el guió a partir de les entrevistes i Acevedo s’ha encarregat de posar-hi les imatges il·lustrades de com va ser el dia a dia d’una okupació que passaria als llibres de la història de la capital catalana.

“Tot va començar el mateix any 1996. Jo estudiava a l’escola Massana i l’il·lustrador Arnal Ballester, que el tenia de professor en aquella època, ens va encarregar una sèrie de cartells a tota la classe, per donar suport al moviment okupa. Amb aquests cartells es va fer una exposició itinerant en algunes cases okupes. A partir d’aquí és una història que ens ha perseguit, que sempre l’hem tingut present. Ara fa cosa d’uns tres anys ens vam posar seriosament a pensar en el llibre. Sempre hem tingut una admiració especial per aquells que s’hi van implicar a totes, amb la causa i amb les idees. Creiem que era una història que s’havia d’explicar i publicar, que era molt important que perdurés en la memòria”, rescata Acevedo dels seus records en l’etapa d’estudiant.

Sobre la coincidència amb l’efemèride dels trenta anys del desallotjament, Miracle reconeix que “al principi de tot no hi pensàvem amb la data, però un cop ens hi vam posar seriosament, vam fer un càlcul de tot el que podríem trigar a fer la investigació, el guió, el còmic, i vam veure que seria perfecte que quadrés la publicació amb l’octubre del 2026”. La guionista, destaca que el llibre els ha suposat “una feina de moltíssima elaboració”.

En un primer moment, van haver de documentar-se sobre l’okupació i el desallotjament, recopilant dades i testimonis de les hemeroteques dels diaris i dels documentals que ja s’havien fet i que es podien trobar a Youtube i altres llocs. “Després vam fer el plantejament de l’estructura, de com explicaríem la història. Vam començar a fer les entrevistes al màxim possible dels participants de l’okupació i als personatges clau. Un cop teníem tota aquesta informació de primera mà vam haver-ho d’endreçar i mirar de quina manera ordenar-ho. Amb el guió acabat va arribar la feina de donar-li vida a través de la il·lustració i el dibuix. Agafar la història i passar-la a un llenguatge seqüencial, que tingués sentit, que tingués ritme”, afegeix Miracle.

Pràcticament tots els personatges surten de les entrevistes, però van decidir d’incloure dues narradores de ficció “perquè necessitàvem que ens ajudessin a explicar bé els fets”, ens expliquen. “Vam agafar l’exemple d’una experiència personal que vaig tenir amb un molt bon amic que també estava malalt, i recordant aquells últims dies amb ell a l’hospital vaig pensar que era una experiència prou forta, que tenia base real i ens donava peu a explicar la història dels fets del Princesa amb perspectiva del pas del temps, d’observació del passat i de com estem ara com a societat i individualment”, revela l’il·lustrador del llibre. “Això té una anècdota molt bèstia i se’ns posa la pell de gallina cada cop que l’expliquem, perquè aquestes dues noies [que fan la narració i són personatges de ficció], després parlant amb les participants de l’okupació i del desallotjament vam veure moltes coincidències amb dues noies que van passar pels mateixos fets. La ficció s’ha transformat en realitat d’una manera molt casual però alhora molt màgica”.

El llibre està dedicat a la memòria del Patata, l’Aurora, l’Edu i en Joan Conesa, tots quatre morts, en el cas de Conesa de manera accidental, en caure fatalment des de la teulada del cinema en una nit de guàrdies a l’espera del desallotjament

Fan referència a la convalescència i l’acompanyament abans de morir de l’Aurora, una de les protagonistes de l’okupació del cinema Princesa que ja no hi és. De fet, el llibre està dedicat a la seva memòria i a la del Patata, l’Edu i en Joan Conesa, tots tres morts, en el cas de Conesa de manera accidental, en caure fatalment des de la teulada del cinema en una nit de guàrdies a l’espera del desallotjament. La resta, més recentment, per malalties.

L’Anna Miracle i en David Acevedo s’ho miren amb perspectiva. “Quanta raó tenien des del moviment okupa, ja l’any 1996 veien clar quines eren les problemàtiques de la nostra societat i ara estem igual o pitjor. Ens fan molta falta aquest tipus de lluites per a superar els problemes que patim actualment”, diuen en referència al moviment per l’habitatge, que continua sacsejant la societat i la política del nostre país.