Aquest passat mes de març es va decretar l’estat d’alarma i el confinament obligatori de la població. De nou, es va fer evident que les persones en situació de sensellarisme, una vegada més, continuaven invisibilitzades: les seues necessitats no eren –ni són– prioritàries per al sistema i no foren tingudes en compte.

Els primers dies ens trobàrem amb el tancament quasi total dels departaments de serveis socials de les administracions públiques i el de gran quantitat d’entitats i associacions que treballen amb les persones que viuen al carrer. Es produí, els primers dies de març, un peregrinar de persones per les poques entitats socials que continuaven obertes i atenent. En les grans ciutats, eren centenars les persones que intentaven infructuosament ser albergades en algun centre per a persones sense llar o aconseguir alguna cosa a menjar. Després del caos inicial, a poc a poc, s’habilitaren recursos d’emergència en els més diversos llocs per a intentar pal·liar aquesta situació.

Veient aquesta evolució, podríem pensar que el problema ha quedat solucionat, i que les persones sense llar, ja en ple maig, estan perfectament ateses als nostres pobles i  ciutats. La realitat, no obstant això, dista molt d’això.

Molts dels recursos d’acolliment habilitats no han tingut en compte les necessitats específiques de la població a la qual donen servei; massificació, falta d’intimitat, patologies mentals i addiccions no tractades són només alguns dels problemes detectats, que en molts casos han acabat amb l’abandó voluntari i/o l’expulsió d’aquests.

Amb el confinament de la població s’ha fet patent també la vulnerabilitat social i la precarietat en què sobreviuen àmplies capes de la població, amb treballs precaris, sense ingressos regulars i malvivint en condicions d’amuntegament, sense subministraments bàsics o directament pernoctant als carrers.

Les capes empobrides de la societat són les que han patit l’impacte més gran de la situació creada amb el confinament. Poder quedar-se a casa, en condicions dignes i amb tres menjars diaris garantides és un privilegi de classe que no pot permetre’s tothom.

Als milers de persones que abans de l’estat d’alarma ja acudien diàriament als menjadors socials se sumen ara les que han perdut el seu habitatge o la seua habitació en un pis compartit per no poder pagar el lloguer.

Es troben també en el grup de les excloses les desenes de milers de persones que es troben situació irregular, sense papers i sense empadronament. Invisibles a l’administració pública a l’hora de sol·licitar una prestació. Està per veure què mecanismes s’habiliten perquè totes elles puguen accedir a la renda mínima que es pretén implementar.

No hi ha una xifra exacta del total de persones sense llar, d’igual manera no hi ha dades que quantifiquen quantes persones s’han quedat, cruel paradoxa, al carrer durant aquests dos mesos de confinament en les cases.

De la mateixa manera falten dades sobre quantes tenen seriosos problemes per a garantir almenys un menjar diari en les seues taules. La sola visió de les cada vegada més llargues cues en els repartiments d’aliments que es realitzen en els barris obrers ens pot donar una idea aproximada.

És evident que la població empobrida, abocada a l’exclusió social, ha vist com, amb el confinament, els seus ja de per si escassos mitjans de subsistència desapareixien. Aquesta situació que es repeteix als nostres pobles i ciutats és només una primera i alarmant senyal que ens espera en la «Nova normalitat» amb un sistema capitalista que amb estat d’alarma o sense contínua demostrant ser incapaç de cobrir les necessitats bàsiques del conjunt de la població.

Les persones sense llar, les d’abans de la pandèmia i les que cada dia més passen a engrossir el col·lectiu, han de ser tingudes en compte. El no fer-ho portaria a un estat terminal a una societat malalta no de COVID19 sinó de falta de justícia social.

Quan el procés de desescalada arribe al seu fi, què succeirà amb els centenars de persones que pernocten en els recursos d’emergència? Es planteja l’Administració garantir-los un lloc on viure dignament o hauran de tornar a pernoctar als carrers de nou? Sorgeix el dubte de si han sigut tractades com a persones amb drets socials a les quals s’ha confinat per a protegir d’un possible contagi i garantir un allotjament digne o simplement s’ha buscat una solució temporal per a evitar que es convertisquen en font de contagi i la consegüent amenaça. Ha hagut de ser una crisi sanitària la que evidencie l’existència d’una problemàtica sistemàticament ignorada. No permetem que, quan aquesta acabe, l’Estat torne a córrer un vel d’oblit.

Si no volem tornar a una normalitat en la qual les persones sense llar han sigut excloses i invisibilitzades, haurem de mobilitzar-nos per a evitar-ho. Si no fem alguna cosa per evitar-ho, la desigualtat es perpetuarà i incrementarà. A les nostres mans està batallar perquè la consigna tan repetida aquests dies que «ningú es quede enrere» no siga una closca de paraules buides. Posem la vida i les persones en primer lloc. Exigim recursos socials dignes i adaptats a les necessitats de la gent.

Només amb organització i lluita podrem construir un món millor per a tots i totes. Contra la pandèmia de l’exclusió social ni un pas enrere.