En els darrers anys de la seva vida, Karl Marx va continuar treballant en l’esforç intel·lectual i polític per analitzar críticament el capitalisme i establir una proposta alternativa, de transformació radical, basada en la igualtat social, l’emancipació dels homes i les dones i el desenvolupament de les seves capacitats racionals i emocionals. En aquest esforç, Marx va concedir una major transcendència a l’heterogeneïtat mundial de les formes socials, la seva dinàmica i, encara més important, la seva interdependència. En aquesta anàlisi, més ajustada i complexa, de la diversa naturalesa de les societats en el marc de la imposició del capitalisme mundial, dos esdeveniments hi van tenir un impacte preponderant: la Comuna de París del 1871 i la Rússia tsarista de les darreres dècades del segle XX.
En primer lloc, la Comuna havia mostrat que era possible un nou tipus de poder, «la forma política a la fi trobada que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball». És a dir, un poder polític que per si mateix era emancipador. En segon lloc, la realitat russa oferia a Marx una excel·lent combinació de tots aquells elements que permetien parlar de la gran heterogeneïtat de les formes socials existents en el marc global capitalista: elements propis de societats arcaiques, les comunes rurals, amb d’altres de l’economia capitalista més avançada i un dels principals focus de la reacció europea, l’Estat tsarista, amb un dels moviments revolucionaris més vigorosos d’Europa, els narodnikiso populistes revolucionaris.[1]En síntesi, tots aquells grans contrastos presents en les perifèries del capitalisme. Gràcies a un dels grans coneixedors de l’anomenat “Marx tardà”, Teodor Shanin, els treballs de Marx del 1881 sobre Rússia i la seva tradició revolucionària van merèixer tota l’atenció d’unes reflexions centrals sobre les estratègies d’acció i pensament revolucionàries en les societats del capitalisme perifèric que han resultat àmpliament fructíferes per a les diverses lluites dels explotats i els oprimits d’arreu.[2]
Lluny d’entrar en les anàlisis i reflexions de Marx sobre la Comuna i els narodnikisrussos de les darreres dècades del segle XIX, el que pretén aquest text és articular tot un seguit de reflexions i algunes proposicions que, dialogant amb les idees de llarg recorregut plantejades per Marx sobre aquests esdeveniments concrets, permetin fer avançar als Països Catalans de la segona dècada del segle XXI el “moviment real”contra l’explotació capitalista en totes les seves formes i per la plena independència dels pobles.[3]Segurament, els punts d’intersecció entre la lluita per l’emancipació nacional i la lluita contra l’explotació capitalista no havien estat mai tan nombrosos als Països Catalans com ho han estat els darrers anys. De la mateixa manera, el joc complex, manllevant l’expressió de Pierre Vilar, entre la força de les consciències de grup, nacional, i la de les consciències de classe, social, no sumava en terres catalanes en un mateix sentit des de moltes dècades ençà, potser des d’alguns moments dels anys trenta i d’alguns d’altres dels anys setanta del segle XX.
Precisament perquè les noves condicions d’explotació estructural del capitalisme no seran passatgeres i probablement els pitjors efectes d’aquesta involució encara han de recaure amb tota la seva duresa a sobre dels treballadors i treballadores del nostre país, resulta necessari que, per part de tots aquells que pensen en una alternativa basada en la igualtat social i l’emancipació dels homes i les dones sobre qualsevol forma d’explotació, el camí de la independència d’un petit grup nacional de la perifèria europea, com el dels catalans i catalanes, s’observi com una part central de la construcció d’una alternativa real per acabar amb la darrera gran crisi del capitalisme i fer trontollar les seves institucions de dominació, els estats i la Unió Europea. Si el camí de la independència nacional s’aconsegueix plantejar des d’aquesta perspectiva, és a dir, des d’una estratègia pròpia de transformació radical que agregui tots els sectors socials i polítics que qüestionen la irracionalitat capitalista, el desafiament des dels Països Catalans a l’imperi de l’Euro Reich, a la involució espanyolista i a la mascarada dels pairalistes que ara parlen d’estructures d’estat podria ser extremadament fructífer.
La independència dels Països Catalans com «el cop decisiu»
A partir del 1870 Marx va començar a estudiar rus per tal de tenir un coneixement directe del que estava succeint a Rússia. Les notícies sobre un potent moviment revolucionari, el de La Voluntat del Poble, més conegut com el dels populistes revolucionaris, van entusiasmar Marx, encara més quan les expectatives revolucionàries després de la derrota de la Comuna de París s’havien esfumat a l’Europa més plenament capitalista. Marx es va situar al costat dels revolucionaris russos, independentment de les diferències teòriques i polítiques existents entre l’un i els altres. Els membres de La Voluntat del Poble arriscaven les seves vides, eren «senzillament i objectivament heroics», realitzaven una acció revolucionària directa i implacable contra l’Estat tsarista, encertaven en l’essencial de la seva posició política i tenien una ètica revolucionària de la transformació socialista fonamentada en l’acció. A banda de l’admiració moral, la lluita dels populistes revolucionaris contra l’absolutisme tsarista i la situació de la Rússia de finals del segle XIX va produir en Marx una reflexió profunda de la seva anàlisi economicohistòrica i de la teoria de la revolució. A partir del cas rus, Marx va aprendre coses noves sobre la desigualtat mundial i la lluita revolucionària contra el capitalisme. En primer lloc, va constatar la multiplicitat de vies específiques que podien portar a una transformació revolucionària de la societat en clau socialista, al marge de les grans societats industrials d’Europa. En segon lloc, la lluita de les societats perifèriques contra la centralització capitalista podia tenir unes potencialitats d’ampli abast i a gran escala, ja que podia afectar el conjunt de les societats europees i fer avançar la lluita contra la dominació capitalista arreu. La lluita des dels marges podia afectar directament les societats centrals de l’Europa capitalista.
Les reflexions de Marx sobre la independència d’Irlanda als anys seixanta del segle XIX apuntaven en el mateix sentit assenyalat, afegint-hi en aquest cas la qüestió nacional. La rebel·lió feniana dels irlandesos va fer que Marx es dirigís a Engels el 1867 expressant-li el següent: «Jo pensava que la separació d’Irlanda respecte d’Anglaterra seria impossible. Ara considero que és inevitable», i pocs anys després, el 1870, Marx considerava que «el cop decisiu contra les classes dominants a Anglaterra —i aquest cop és decisiu per al moviment obrer de tot el món— s’haurà d’assestar no a Anglaterra, sinó a Irlanda». Conseqüentment amb la seva posició, Marx va fer una crida a tots els treballadors britànics perquè donessin suport a la lluita per la independència d’Irlanda.
Les paraules de Marx pot semblar que queden molt lluny de la realitat actual dels Països Catalans, però hi ha dos elements centrals en la seva reflexió d’una enorme utilitat per a tots els que pensen que hi ha alternatives al desastre del capitalisme: perifèria i independència.
En un llibret recent sobre la independència d’Escòcia, entesa com un camí possible de transformació social, hi trobem dues cites encapçalant dos dels capítols.[4]La primera és de Robin Blackburn, i diu: «El Regne Unit no és simplement una democràcia de finals del segle XX o un estat nació, sinó que més aviat és una relíquia d’un dels primers imperis moderns.»La segona és d’un històric dirigent del laborisme britànic, Tony Benn, que diu: «La Gran Bretanya és ara la darrera colònia que li queda a l’imperi britànic.»La lògica de fons d’aquestes dues cites és ben aplicable al Regne d’Espanya: arrossega els pitjors defectes d’una antic imperi, mediatitzats per una dictadura feixista de gairebé quaranta anys i una transacció sense depuració de les estructures de l’Estat, i ha acabat convertint els seus límits fronterers en la darrera de les seves colònies. El trencament de l’estructura de dominació, de centralització, de manca de democràcia efectiva, de repressió i d’ofegament econòmic dels més dèbils que és el Regne d’Espanya i el seu estat de les autonomies gairebé justifica per si mateix la necessitat d’independència dels Països Catalans com un camí a recórrer per tots els que qüestionen la imposició de l’agenda de la misèria. En la independència dels catalans i catalanes, hi ha, al mateix temps que la raó de la democràcia real, la seva potencialitat com a element de desestabilització de l’actual ordre de dominació imperial que és la Unió Europea i la dictadura de l’Euro Reich.
A hores d’ara, sembla clar que la perifèria de la Unió Europea, els pobles de la mediterrània, pot ser el ble que faci esclatar les grans contradiccions de les economies centrals de la UE i, en conseqüència, ensorri el seu projecte d’ordenació continental. La subordinació estructural dels pobles euromediterranis i les lluites per la seva dignitat poden aconseguir fer trontollar l’imperi dels tecnòcrates de Brussel·les i de l’Euro Reich. Les perifèries, les seves lluites per la sobirania i contra la traïció dels governants, poden convertir-se en transcendentals per a tot Europa. En aquest marc, la independència dels Països Catalans pot esdevenir un més dels cops decisius contra el projecte antidemocràtic de la UE, al costat de tots aquells pobles que lluiten per ser una nació lliure dels dictats dels mercats i l’FMI. Recentment, en una entrevista, l’economista nord-americà R. D. Wolff manifestava que sabia de manera fefaent de l’oposició dels bancs alemanys, francesos, anglesos i nord-americans a la independència dels catalans pel que podia significar de trasbals per a la UE.[5]La seva oposició és simptomàtica del desafiament que avui dia pot significar l’horitzó de la plena sobirania per a la dictadura del capitalisme especulatiu.
¿Per què no es pot pensar en uns Països Catalans independents, democràtics, sense la dominació del Regne d’Espanya, ni dels euroburòcrates de Brussel·les, ni de la “troica”i fora de l’euro? Per què no es pot pensar en una independència per canviar-ho tot? D’entrada, uns Països Catalans fora de l’euro permetrien frenar la devaluació interna via reducció salarial i augmentar la productivitat via devaluació monetària. S’ha de pensar la independència en aquests termes, com un espai d’esperança, com a projecte per transformar-ho tot de baix a dalt, però per fer-ho cal una estratègia pròpia per a la independència nacional com a sinònim de democràcia social i econòmica que permeti l’agregació de tots els que volen anul·lar i superar l’estat de les coses actual.
L’experiència de la Comuna de París juntament amb el que succeïa a Rússia va marcar profundament el pensament de la darrera dècada de Marx. En el text definitiu de La guerra civil a França Marxva desenvolupar una teorització sobre l’estat perquè el que realment va impressionar-lo de la Comuna no van ser tant les seves mesures concretes com la seva potencialitat com a forma política.
Precisament, la importància de la Comuna com a nou tipus de poder va portar Marx a extreure’n una conclusió central: «La classe obrera no es pot pas acontentar de prendre tal qual l’aparell de l’estat i de fer-lo funcionar per compte propi.»És a dir, en paraules del mateix Marx, l’instrument polític de l’esclavitud no pot ser l’instrument polític de l’emancipació. Afegia, a més, una reflexió sobre una de les grans aportacions de la Comuna en relació amb el govern de l’estat basada en les divisions del treball que el convertien, tal com succeeix avui, en tot un seguit de «misteris, funcions transcendents que només poden deixar-se en mans d’una casta entrenada». On Marx diu “casta entrenada”hom pot dir avui tecnòcrates, polítics professionals, sistema de partits i posar-hi noms i cognoms.
Les paraules de Marx eren ben aclaridores i resulten un bon antídot davant la descomposició política present: «Tota la farsa dels misteris de l’estat i les pretensions de l’estat fou eliminada per la Comuna, que es fonamentà bàsicament en simples treballadors..., que feien la seva feina públicament, senzillament, sota les circumstàncies més difícils i complicades, i la feien..., per unes quantes lliures, actuant a plena llum del dia, sense pretensions d’infal·libilitat, sense amagar-se darrere argúcies ministerials, sense avergonyir-se de confessar els errors i corregir-los. Per sobre de qualsevol dels mèrits de la mesures concretes de la Comuna, el seu mèrit més gran fou el de la seva pròpia organització.»
Les idees plantejades per Marx en relació amb la Comuna continuen interpel·lant tots els que pretenen una transformació radical dels Països Catalans en ple segle XXI. Si per als projectes polítics antagònics al capitalisme la independència nacional ha de ser un element central, pel que significa de trencament amb els estats, de sobirania econòmica, de democràcia social radical i de reconeixement cultural, ¿es pot recórrer el camí cap a uns Països Catalans independents amb aquells sectors socials i les seves expressions polítiques que són els grans obstacles per a l’exercici de la democràcia d’aquella majoria de la societat a la qual diuen que representen? Plantegem-ho d’una altra manera encara més senzilla i més pragmàtica a ulls de molts. ¿Es pot recórrer el camí d’una regió com el Principat cap a la independència formal amb aquells sectors socials que només fan que reforçar les seves inversions en l’economia espanyola, Abertis, La Caixa, Banc Sabadell, etc., i amb aquelles forces polítiques que els deuen cos i ànima i que per això els adjudiquen túnels, aigües i molt altre patrimoni col·lectiu? I encara més, ¿es pot recórrer aquest camí des de les formes de fer política de l’establishment,amb els seus instruments d’estat, la privatització de la política, els seus consells i la seva Realpolitik?De manera raonada resulta difícil respondre afirmativament. Més aviat, caldria respondre amb un “francament, no”.
I per què? Doncs perquè ni els instruments ni els protagonistes de la destrucció sistemàtica de la societat dels Països Catalans, sense pensar ingènuament que només es troben a Madrid o a Brussel·les, no poden obrir les portes a un procés d’independència, a un espai d’esperança, que podria fer trontollar els interessos econòmics i socials d’aquells sectors dominants d’aquí i d’allà. I no poden en el seu sentit literal: estan incapacitats per formar part d’un projecte de trencament de l’ordre com el d’independència perquè ells i els interessos que representen estan inexorablement lligats a aquest ordre de manera absolutament majoritària.
Si del que es tracta és d’entendre la independència dels Països Catalans com un procés de ruptura permanent sense condicions, de ruptura amb el marc de dominació espanyola però també amb l’ordre social existent, amb la dictadura de les institucions financeres i amb la privatització de la política, aquest camí no es pot recórrer ni amb l’instrumental de la democràcia realment inexistent ni amb els que han fet de la tríada d’eleccions, parlament i partits polítics i del dogma que un govern és democràtic pel sol fet d’haver estat escollit electoralment la màxima negació del govern del poble. Així ho planteja l’autor d’un interessant assaig sobre Escòcia quan expressa que el que està en joc en la lluita per la independència és una «oportunitat per aconseguir un canvi social radical – la fi del militarisme i l’inici d’un programa per a la justícia social i per a la creació de llocs de treball».[6]
Per tant, si plantegem la necessitat de la independència nacional des d’aquesta perspectiva, tenint clar que aquest procés polític s’insereix en una realitat de conflictes socials, d’empobriment d’unes determinades classes i d’enriquiment d’unes altres, d’interessos diversos i de canvis estructurals en el model social i en l’àmbit econòmic, un dels reptes de tots els que es mobilitzen per no ser enterrats en vida per l’actual catàstrofe social hauria de ser articular una estratègia i un subjecte polític col·lectiu que fes passos efectius en el camí de convertir el poble català en el dipositari real de la sobirania, no estrictament formal, sinó de la sobirania econòmica i social.
Per contra, si la independència s’entén com un objectiu finalista en si mateix, com un canvi estrictament de l’estatus juridicopolític en termes dels estats nació decimonònics però no com l’horitzó de la reapropiació de sobirania en termes absoluts, l’esforç de la lluita per la sobirania pot conduir els catalans i catalanes a resultats prou coneguts en altres pobles d’Europa: pensem en la paradoxa polonesa, que després de lluitar tant per la seva sobirania ha passat a ser un poble captiu de les empreses transnacionals, o en la via bàltica del 1989, amb cadena humana inclosa, amb Letònia en plena misèria captiva de la intervenció de l’FMI i la UE i sense cap tipus de sobirania de facto.De ben segur, plantejar la necessitat d’independència com l’oportunitat de construir una nova forma políticadeslligada dels dictats d’explotació de la depredació capitalista i de les elits econòmiques d’arreu, incloses les d’aquí, pot resultar per molts una quimera fora dels límits d’allò possible, un nou estat del Principat dins la UE. Cal dir, però, que el que resulta una autèntica quimera és pensar que la sobirania dels pobles és possible dins la UE, és possible a nivell formal o és possible amb el deute il·legítim. La independència com a apropiació de sobirania per part del poble és impossible dins les cadenes d’allò possible. Només trencant-les existeix la possibilitat de començar a pensar-hi.
Independència per canviar-ho tot,
independència per assaltar el cel
L’abril del 1871 Karl Marx va escriure al seu bon amic Ludwig Kugelman exposant-li diversos aspectes sobre el que havia significat l’experiència de la Comuna de París. En aquesta carta, Marx plantejava que el més important de la temptativa dels communardshavia estat no el fet «de fer passar d’unes mans a unes altres la màquina burocraticomilitar, com havia succeït fins ara, sinó el fet de demolir-la, i aquesta és justament la condició prèvia de tota veritable revolució popular al continent». Per Marx, els communardshavien intentat “assaltar el cel”.
Per altra part, la “proesa heroica”dels revolucionaris de París era també el que Marx més admirava dels narodnikisrussos. El seu activisme polític, el seu desafiament immediat, la confrontació directa contra l’Estat tsarista i la concepció que les lluites polítiques i socials eren del tot interdependents eren alguns dels principals aspectes que als ulls de Marx convertien els populistes revolucionaris en un moviment d’una ètica revolucionària irreprotxable. Fins al punt que Marx considerava molt més conseqüentment revolucionaris els populistes que no pas els que s’autoqualificaven com a marxistes a la Rússia de la dècada dels vuitanta del segle XIX, als quals caracteritzava com a “contraris a tota acció política revolucionària”i del “més avorrit doctrinarisme”. La crítica de Marx en aquest sentit no era en cap cas nova. El 1875 en el seu desmuntatge sistemàtic del programa del partit obrer alemany, el programa de Gotha, Marx ja havia blasmat aquella espècie de fals democratisme que «es mou dins dels límits d’allò autoritzat per la policia i vedat per la lògica».
En els plantejaments de Marx sobre aquests esdeveniments del tot allunyats de les coordenades generals de començaments del segle XXI, hi és present un enunciat general útil per a qualsevol procés de transformació radical de la societat: és necessari un procés de subversió de l’ordre, de confrontació i desobediència, per tal que el poble organitzat, les classes populars i els treballadors puguin fixar les seves prioritats en el present i per al futur. Si la independència dels Països Catalans pot ser possible com un salt per canviar-ho tot, per assaltar el cel o, com a mínim, tocar-lo, tots els sectors socials i polítics que qüestionen l’actual involució democràtica, social i nacional i que qüestionen també que el procés cap a la independència sigui un procés neutre, desvinculat com alguns pretenen de les condicions concretes d’aquella societat que l’ha de fer realitat, haurien de tenir present algunes implicacions i afrontar tot un seguit de reptes.
Potser, en primer lloc, la més important i peremptòria és interrogar-se sobre el fet que, si es vol la independència perquè la majoria dels catalans i catalanes (treballadores i classes populars) tinguin una vida que mereixi ser viscuda, alguns en diuen el “socialisme del bon viure”,[7]¿es pot fer aquest camí amb els sectors i les institucions de la societat catalana que subordinen i fan dependents la majoria del seu poble en el present? Naturalment, només hi ha un punt de partida per construir un país dels catalans distint de l’actual que ens ve donat per la realitat, però aquest fet no significa que s’hagi de construir el camí cap a la independència d’uns Països Catalans més justos, més igualitaris, més humans, amb tots aquells sectors i des d’aquelles institucions que precisament neguen aquests valors.
Podem construir uns Països Catalans independents amb els que desitgen un estat militarista integrat a l’OTAN? Amb policies i mossos d’esquadra que sempre han estat al servei del millor postor i de l’antidemocràcia? Amb empresaris que consideren que els drets dels treballadors mai poden «posar en risc la supervivència de les companyies en temps difícils»? Amb aquells que neguen que hi ha catalans de València, de Mequinensa, de Manacor o de Prada? Des d’un parlament que nega l’elecció directa i lliure dels seus membres per part del poble? O des d’un sistema de partits part d’una elit extractiva que impossibilita l’educació universal i gratuïta però que no para d’augmentar les seves rendes sense produir riquesa? Francament, no. Es podrà construir una altra cosa, però no la independència com a apropiació de sobirania per part del poble. Per una raó molt senzilla: la independència nacional com a espai d’esperança, la República dels Catalans distinta del desastre actual, no es pot pensar ni construir partint dels pilars i amb els protagonistes que hi han conduït i que malden per mantenir-lo.
En segon lloc, per part de tots aquells que conformen el moviment real cal afrontar la necessitat de construir una agenda i una estratègia pròpies a través de l’acció que atorgui a la independència dels Països Catalans un espai de centralitat en la construcció d’una alternativa de transformació social profunda. En aquest terreny resulta més certa que mai aquella frase que ha fet fortuna d’un conegut escriptor futurista nord-americà que diu que si un no té estratègia pròpia forma part de l’estratègia d’algú altre. Preveient al llarg del 2013 tot un seguit d’argúcies dilatòries del suposat procés sobiranista del Principat, la necessitat d’explicitar l’estratègia de la independència dels Països Catalans com a via perquè tot canviï, com a possibilitat per a la construcció d’un autèntica democràcia social i econòmica per als catalans i catalanes, s’hauria de convertir en inajornable. Al mateix temps, si es pretén que el procés d’apropiació de sobirania, de camí cap a la independència, sigui emancipador en si mateix, haurà de ser a través de l’acció, de la mobilització, pel que aquesta estratègia quedi fonamentalment definida. Activació popular al marge i en contra de les estructures de l’estat, espanyol i autonòmic, apoderament i intervenció popular sense límits, protagonisme únic i principal del moviment real en la lluita per la independència, per sobre del sistema de partits i institucions, i confrontació en contra del procés de despossessió social i nacional arreu dels Països Catalans haurien de ser la millor garantia per convertir independència en sinònim d’assaltar el cel.
[1]* Per les característiques de la publicació hem reduït al mínim imprescindible les citacions a peu de pàgina.
Els populistes revolucionaris o narodnikisvan ser la principal tradició autòctona revolucionària russa de finals del segle XIX. La seva expressió política més important va ser el partit La Voluntat del Poble, que entre el 1879 i el 1887 va tenir una gran influència.
[2] Shanin, T. (ed.) (1990) El Marx tardío y la vía rusa. Marx y la periferia del capitalismo, Madrid: Editorial Revolución.
[3] La idea de moviment real apareix en diversos significats en l’obra de Marx. ALaideologia alemanya,com a sinònim de comunisme, «Nosaltres anomenem moviment real que supera i anul·la l’estat de coses actual», i a la Crítica del programa de Gotha,en la forma de «cada pas de moviment real val més que una dotzena de programes», entre altres textos.
[4] Foley, J. (2012) Britain must break. The Internationalist Case for Independence, Glasgow: Internationalist Socialist Group Scotland.
[5] L’entrevista amb R. D. Wolff a www.vilaweb.cat/mailobert/cerca/4090693/richard-wolff-marxista-estats-units.html?consulta=+wolff&autor=0&action=cercar. El darrer llibre d’aquest economista nord-americà és de gran interès per al plantejament de la democràcia social i econòmica, Wolff, R. D. (2012) Democracy at work. A cure for capitalism,Chicago: Haymarket. Es pot seguir l’activitat d’aquest excel·lent economista marxista al seu web rdwolff.com
[6] Foley, J. (2012) Britain must break. The Internationalist Case for Independence,Glasgow: Internationalist Socialist Group Scotland.
[7] La idea del socialisme del bon viure parteix de la tradició emancipatòria del quítxua i l’aimara i dels termes sumak kawsayi suma qamaña,que poden ser traduïts com a “bon viure”i que apareixen a les constitucions boliviana del 2009 i equatoriana del 2008. Entre amplis sectors de l’esquerra de l’Amèrica del Sud, especialment a l’Equador però també a Veneçuela, la idea del socialisme del bon viure ha començat a ser emprada com una combinatòria de projecte socialista que conté el component de transició del capitalisme al socialisme i també del colonialisme a la descolonització fonamentat en la diversitat etnocultural.
