Josep Manel Busqueta: ‘El cervell anticapitalista de la CUP’
Marc Font
dimecres, 11 novembre 2015
Una de les persones que més xerrades sobre economia ha fet els darrers anys als Països Catalans no treballa en cap universitat ni en cap entitat financera. No llueix americanes de colors, sinó un davantal de forner com a roba de feina. Es diu Josep Manel Busqueta, és pastisser i el seu dia a dia, amb el parèntesi actual del Parlament, passa per matinar, baixar a l'obrador i començar a coure pa, pastes, coques i el que calgui. Però, alhora, la seva vida permet recórrer els darrers 25 anys de l'activisme social a Catalunya: pacifisme, insubmissió, internacionalisme, zapatisme, altermundalisme i, és clar, anticapitalisme i independentisme. Causes (no) perdudes d'un bolivarià convençut que reivindica "amb orgull" els seus mesos com a assessor d'Hugo Chávez. Serà probablement un dels diputats de la CUP que més sorprendran aquesta legislatura.
La politització de Busqueta no comença al carrer, sinó a l'obrador de la pastisseria, amb les llargues converses nocturnes que manté amb el seu pare, antic 'psuquero' i comunista convençu
Busqueta, en un míting de la CUP de la campanya electoral del 27-S/ JORDI BORRÀS
“Hem de començar a experimentar formes de transgredir i superar les relacions socials pròpies del capitalisme i això ho hem de fer de forma concreta. Hem d’experimentar allà on tinguem capacitat d’incidència amb models de provisió de serveis i d’articulació de la vida comunitària que superin el capitalisme. Han de ser els nostres laboratoris per visualitzar com seria una societat diferent.” Tres pinzellades, expressades en una entrevista a CRÍTIC, que retraten l’ideari de Josep Manel Busqueta, una de les veus de referència —potser la que més, tot i que ell no ho reconegui ni ho pretengui— a l’hora d’articular el discurs econòmic de la CUP. Militant de l’assemblea local del partit aBellpuig, el seu municipi, avui és un dels 10 diputats de la formació de l’esquerra independentista i, com Antonio Baños, Anna Gabriel o Benet Salellas, tot apunta que tindrà un paper destacat en la nova legislatura.
Els darrers anys s’ha encarregat de transmetre una visió crítica de l’economia capitalista en casals, ateneus i altres espais d’arreu del país com a integrant del Seminari Taifa —escola de formació imprescindible per a centenars d’economistes de base— i ara ho farà des del Parlament. Però, per damunt de qualsevol altra qüestió, el pas a la política institucional li suposarà penjar temporalment el davantal que des de fa dues dècades s’ha posat cada dia a l’obrador de la Pastisseria i Forn de Pa Busqueta, l’establiment que regenta la seva família des de fa 35 anys. Encara desconegut per una part molt significativa de la població catalana, CRÍTIC ha volgut traçar un retrat a fons d’aquest economista de formació i pastisser de professió, que a la cambra se centrarà a treballar en qüestions com el pla de xoc, la recuperació i el desenvolupament de sobiranies, la sanitat i, òbviament, l’economia i les finances.
El primer pas va ser parlar amb el protagonista. Vam trobar-nos a casa seva el dimarts 1 de setembre, abans que arrenqués la bogeria de la campanya. Restaven gairebé quatre setmanes per passar per les urnes, però totes les enquestes donaven per fet que Busqueta seria diputat. I no van errar. Així que vaig agafar el cotxe per recórrer per l’A-2 els pocs més de 100 quilòmetres que em separaven de Bellpuig, a l’Urgell. Uns 5.000 habitants i feu convergent gairebé incontestable —CiU hi ha governat sempre des del 1979, amb l’únic parèntesi del mandat de 2007-2011. El 24 de maig, la CUP es va convertir, amb quatre regidors, en la segona força del consistori, en el seu debut en unes eleccions municipals. Vaig aparcar prop de la plaça de Ramon Folch i em vaig posar a buscar la plaça de Sant Roc, on hi ha la pastisseria Busqueta. L’orientació no és precisament una de les virtuts de qui signa el text, així que em va tocar preguntar a un parell d’avis que feien petar la xerrada asseguts en un banc i que em van guiar fins al destí.
Eren les cinc de la tarda quan vaig entrar a la pastisseria, on ja m’esperava Josep Manel Busqueta. Vam compartir més de tres hores de conversa, repartides entre l’establiment i casa seva, situada al mateix edifici i en les quals va convidar CRÍTIC a magdalenes fetes per ell aquell mateix matí. Deixem-nos de prolegòmens i comencem un recorregut vital per la trajectòria del diputat cupaire, en el qual apareixeran els noms de moltes altres persones amb les quals ha compartit una part del camí, algunes de les quals també han parlat amb CRÍTIC per completar el perfil.
El forn com a epicentre vital
Els Busqueta Franco fa més de tres dècades que viuen a Bellpuig, però no en són originaris. La vida d’en Josep Manel comença al Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres. Allà neix el 1973, fill de la Trini, que treballa de modista, i d’en Josep, que fa de pastisser. El pare es queda a l’atur i, quan li surt l’oportunitat d’encarregar-se d’un forn pastisseria a Bellpuig, s’hi trasllada amb tota la família, en aquells moments integrada també per les dues àvies i pels tres fills: en Josep Manel, la Trini i la Salut. Ja a l’Urgell naixerà el petit, l’Ignasi. “En aquella època, els meus pares treballaven com bèsties i gairebé obrien tots els dies de l’any”, explica, alhora que recorda el trauma que va suposar per a un nen de set anys com era ell canviar de poble i haver de deixar enrere les amistats de Llavaneres.
En la dècada següent, Busqueta acabarà l’EGB a l’escola pública de Bellpuig i l’ensenyament secundari a l’institut del poble, Lo Pla d’Urgell. Ja de nen, la pastissera té un rol central en la seva vida, que es mantindrà fins ara. És el lloc de treball, un espai d’intens vincle afectiu amb la família i l’escenari de la primera politització a través de les llargues converses amb el pare en les moltes nits compartides a l’obrador. “No tinc consciència de no ser al forn. El meu pare sempre va treballar a la nit i recordo quedar-me adormit a l’obrador”, rememora. La feina és dura —obre cada dia i no hi ha marge per fer festes “ni gairebé vacances”—, però amb el pas del temps els permet “guanyar-se la vida sense massa maldecaps”.
Fotografies penjades pel seu pare en una paret de l’obrador del forn de la família Busqueta / MARC FONT
—”Els meus pares des de ben petits ens van corresponsabilitzar de tot el que passava a la família i, si s’havia de comprar una màquina o fer algun tipus d’inversió, es discutia amb els meus germans i s’exposaven les privacions que representaria fer l’adquisició.”
—En certa manera, això representa una cultura assembleària, no?
—”Sí, sí. A la nostra casa els lemes que han funcionat és que tot és de tots i que ningú t’ha de dir el que has de fer, perquè tu ja n’ets responsable. Això implica ser molt autoexigent.”
El pare era sindicalista i militant del PSUC —va arribar a ser-ne regidor a Sant Andreu de Llavaneres— i manté llargues converses amb el fill sobre política, sistemes econòmics o models d’organització de la societat. Comunista molt més ortodox que el diputat de la CUP, només cal donar una ullada a l’obrador per descobrir alguns dels seus referents:Fidel Castro i Hugo Chávez. Curiosament al costat hi ha l’escut del Barça, una afició compartida de la família.
La decepció amb la carrera i el mestratge de Miren Etxezarreta
“Jo volia entendre com funcionava el món i, per tant, havia d’entendre com funcionava l’economia i això em porta a triar-la com a carrera. Creia que seria una bona eina per interpretar les coses i, sobretot, per transformar la societat, però la vaig escollir sense cap mena de pretensió que fos la meva plataforma per adquirir un lloc de treball”, relata Busqueta. L’inici de l’etapa universitària suposarà un canvi significatiu en la seva vida: deixa Bellpuig i s’instal·la a Barcelona, on compartirà pis amb un amic al carrer de Ribes. Riu quan recorda que viatjar a la capital del país era “tota una aventura” per a algú que “mai abans havia anat amb metro”, de manera que en la fase primerenca arribar a l’Autònoma —que també implicava agafar els ferrocarrils— ja era “tot un èxit”.
Busqueta, davant d’una pintada de la vaga general / JORDI BORRÀS
Són anys d’estudi, però també de lectures polítiques que li permeten anar més enllà dels “grans noms del PSUC i de l’esquerra” dels quals havia parlat amb el pare, i d’un intens i creixent activisme. Anem a pams. La carrera d’economia el decep: “En aquella època, l’enfocament que dominava a l’Autònoma ja era el neoclàssic i els plantejaments econòmics alternatius eren una raresa en els programes d’estudi”. Recorda “poc debat” a l’aula i que una part significativa dels companys d’estudi “eren persones que anaven a la universitat a cercar l’ascensor social”. Pocs qüestionaven el que s’hi feia. La decepció arriba a l’extrem que a partir del tercer curs es planteja deixar la universitat i qui el convenç de no fer-ho és Miren Etxezarreta, que el 1994 li va obrir les portes del nounat Seminari d’Economia Crítica Taifa.
La catedràtica emèrita d’economia aplicada de la UAB és una persona cabdal en la trajectòria de Busqueta, que la defineix com a “mestra, referent i amiga”. Etxezarreta reconeix que a la universitat bàsicament només s’explica “l’economia que convé al sistema”, de manera que s’acaba convertint en una “disciplina que dóna suport a les idees dominants”, actualment les tesis neoliberals. A banda d’Etxezarreta, Busqueta cita dos professors més que li van oferir un enfocament alternatiu a l’ortodòxia econòmica dominant: Joan Martínez Alier i Albert Recio.
“El 1994, jo volia muntar un seminari que anés més enllà del que s’estudiava a la facultat, perquè diu bastant poc del món real, i li vaig proposar que vingués”, detalla Etxezarreta, malgrat que inicialment Taifa estava dirigit a estudiants de doctorat. Vint-i-un anys més tard, el seminari és una realitat consolidada, amb centenars de persones que s’hi han format i milers més que han assistit a les moltes xerrades i cursos que han fet arreu del país. Etxezarreta és molt crítica amb la via institucional i confia que el nou diputat de la CUP “no tardi gaire a tornar a la vessant més pedagògica i formativa a través de les errades i dels cursos, que és una tasca molt important”. “No tinc gaire esperança en les institucions, perquè estan corrompudes”, hi afegeix. Però matisa: “Espero que en Josep Manel farà pedagogia sobre alternatives al capitalisme des del Parlament i crec que ho farà molt bé”.
El músic i activista socialPau Llonch és un altre integrant del Seminari Taifa i des de fa alguns mesos ha començat a estudiar economia a la universitat. També té un discurs totalment crític amb el que ofereix: “La facultat d’economia no és que no aporti, sinó que el seu paradigma és totalment reaccionari, és un paradigma anticientífic, que es fot d’hòsties des del primer minut. En comptes d’ensenyar a entendre el món, s’hi ensenya a com treure’n beneficis”. Llonch afirma que Busqueta és “la persona que més m’ha influenciat en la vida” i el defineix com algú “superentusiasta i molt optimista, però això no li fa perdre una visió radical en el sentit que el que cal és la transformació d’arrel de l’actual sistema econòmic”.
Anys d’activisme
L’activisme és indestriable dels anys universitaris de Busqueta. L’estrena en aquest àmbit va arribar a l’institut, fins al punt que tallar la carretera nacional en una protesta contra la primera guerra del Golf va estar a prop de costar-li l’expulsió quan cursava COU. Però és a l’Autònoma on s’involucra en lluites constants, sobretot a partir del segon any de carrera. Ens situem a la primera meitat dels anys noranta. Va participar en el moviment estudiantil contra la pujada de taxes en l’època en què el rector era Josep Maria Vallès —conseller de Justícia en el primer tripartit (2003-2006). La coordinadora d’assemblees de facultats, el moviment de solidaritat amb la rebel·lió zapatista —que esclata el 1994—, o la Mesa Cívica pels Drets Socials són altres ‘mogudes’ on s’involucra.
El 1993 neix l’Alternativa Estel (AE), un sindicat de l’esquerra independentista que va ser un dels embrions el 2006 del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Malgrat que l’aleshores estudiant d’economia no va formar-ne part, sí que recorda tenir-hi “companys”, com el sociòleg Ivan Miró —un dels fundadors de la cooperativa santsenca La Ciutat Invisible— o el fins fa algunes setmanes diputat de la CUP David Fernàndez. El primer contacte entre tots dos va arribar el 1994, a l’acampada al campus de l’Autònoma per reclamar que es destinés el 0,7% dels pressupostos públics a ajuda oficial al desenvolupament. Cap dels dos no pensava que dues dècades més tard tindrien una activitat institucional. Amb tot just 20 anys, Busqueta entra en contacte amb Universitaris per la Pau, una associació implicada en qüestions de solidaritat, l’antimilitarisme o la lluita sociolaboral. Un dels seus integrants era Ermengol Gassiot, actual secretari general de la CGT de Catalunya. Ell ens dóna el context del moment.
“En aquella època hi havia dinàmiques assembleàries a la universitat i aconseguim recompondre lluites alternatives després que en els anys previs hagin aterrat organitzacions estudiantils vinculades als partits polítics. Ens impliquem en campanyes contra la primera guerra del Golf i fonamentalment érem gent que veníem de lletres, educació, psicologia o periodisme, però d’economia tot just hi havia el Busqueta i un parell de noies”. “Jo sóc més gran que ell i el recordo com una persona que va començar a venir als nostres actes i que cada cop hi era més. Ara bé, mai hauria dit que acabaria de diputat”, hi afegeix Gassiot. Entre les accions del moment, el dirigent del sindicat llibertari cita una protesta del 1994 contra els contractes porqueria —conseqüència de la reforma laboral del PSOE de Felipe González— aprofitant l’acte d’inauguració del curs acadèmic, amb la presència dels rectors, de l’aleshores president català, Jordi Pujol, i de l’alcalde de Cerdanyola del Vallès, el socialista Celestino Sánchez.
Implicació en el moviment antiglobalització
De les formacions que van obtenir representació institucional el 27-S, només la CUP defensa la sortida de la UE. Durant la campanya, Busqueta va ser un dels encarregats de pronunciar el discurs contrari a les actuals institucions comunitàries. La lectura crítica de la UE, més estesa avui en dia, no és recent en l’economista i pastisser, que s’hi endinsa al darrer tram de la carrera, novament sota el guiatge d’Etxezarreta. “Aleshores era absolutament marcià fer una lectura crítica de la UE, però jo vaig tenir la sort d’entrar en contacte amb en Ramón Fernández Durán, que tenia una lectura molt crítica del capitalisme i hi vinculava moltes coses, com el feminisme, l’ecologisme o la crítica de la cultura”.
Fernández Durán, mort el 2011, era un dels activistes fundadors d’Ecologistas en Acción i va convertir-se en un dels grans referents del moviment antiglobalització a l’Estat espanyol. Entre altres activitats, impulsava unes jornades d’economia crítica, a les quals Busqueta va assistir sovint en diversos punts de l’Estat espanyol. “Va ser un moment important, perquè es va fer una lectura crítica del capitalisme que va anar més enllà del marxisme i era més transversal, incorporant les lluites ecologista i feminista”, explica.
S’acosta el final del segle XX i apareix el moviment antiglobalització —amb les protestes del novembre de 1999 a Seattle com a mite fundacional—, que per a Busqueta “permet fer un salt qualitatiu molt important a com s’estava configurant l’economia global. Es va fer una reflexió molt ‘xula’, que genera espais com el moviment de resistència global, però també d’enxarxament de moltes persones que són al territori”. El moviment antiglobalització agafa Busqueta ja novament instal·lat a Bellpuig i treballant a la pastisseria, després de “descartar” fer cap tipus de carrera acadèmica i formant-se a fora com a membre del Seminari Taifa. Sobre això, Miren Etxezarreta opina que “si aquest país fos més sensat, hauria estat treballant a la universitat des del primer moment, perquè és un pensador nat, però tenim el país que tenim”. A casa afronta “gairebé en solitari” el procés penal que li van obrir per declarar-se insubmís al servei militar.
Tornem a l’altermundialisme. “A Lleida vam configurar un grup de persones prou ampli i actiu. Va ser un moment molt àlgid, en què vam tenir contactes amb molts altres llocs i en què hi havia molt d’activisme de carrer i de creació de moviments”. Neix, per exemple, la Plataforma per a la Globalització de les Resistències, i es fa xarxa amb persones provinents del moviment llibertari, gent de l’esquerra independentista o del moviment estudiantil. Una de les activistes que ho van viure va ser l’advocada Blanca Rivas, veu llibertària.
“En aquella època, el moviment llibertari i el moviment antiglobalització ens suportàvem el just i ens costava molt treballar junts per les diferents maneres de fer de cadascú. Per simplificar, nosaltres érem més de fer pintades i ells plantejaven més aviat coses tipus llançar globus. Sí que és cert que cap al 2001, arran de l’assassinat de [Carlo] Giuliani [activista que participava en les mobilitzacions de la contracimera del G-8 a Gènova] ens vam començar a entendre i a compartir espais. Treballàvem més amb l’esquerra independentista, tot i que tampoc ens suportàvem gaire més”, explica Rivas, que posteriorment va ser secretària de Jurídica de la CGT de Catalunya.
Un espai clau per refer vincles entre els diferents moviments de la zona va ser La Maranya, un centre social de Lleida pel qual tant Busqueta com les seves germanes hi passaven sovint. En Josep Manel va col·laborar amb sessions d’economia al grup d’aprenentatge col·lectiu (GAC) de La Maranya. “Amb el pas dels anys vam acabar fent coses amb la CUP de Lleida, per exemple pel 8 de març [Dia Internacional de les Dones]”, rememora Rivas. Actualment establerta al Penedès, considera l’ara diputat “algú molt proper, que té molta força i claredat d’idees i molta capacitat per transmetre-les”. L’activista destaca que hagi “recorregut els Països Catalans per intentar explicar l’economia i que la poguéssim entendre tots”.
Esquerra independentista: de la “simpatia” a la militància
Aparició de Busqueta, com a pastisser i economista, al vídeo de campanya electoral de la CUP
Busqueta és militant de la CUP des del 2011, any de la creació de l’assemblea local de Bellpuig. Òbviament, ara és un ferm defensor de la independència, però no sempre ha estat així. “A la universitat, la meva prioritat era la revolució social i l’internacionalisme. Ara bé, tenia la visió que, si reivindicàvem la sobirania del poble cubà, el dret a l’autodeterminació dels pobles indígenes zapatistes i vèiem amb simpatia la lluita que desenvolupava una part de l’esquerra ‘abertzale’, tot això també havia de ser vàlid per al nostre poble. Aleshores no estava implicat en l’esquerra independentista, però sí que la veia amb simpatia”, comenta. Hi ha un moment, però, que se n’allunya més i reconeix que “arran del moviment antiglobalització, penso que les reivindicacions lligades a les estructures d’estats no tenen gaire sentit”.
“L’esquerra independentista i el moviment antiglobalitzacióvivien en mons diferents en aquella època, però vaig adonar-me que als Països Catalans hi havia moltes persones arrelades i estructurades, amb una anàlisi molt propera a la que nosaltres fèiem. A la vegada incorporaven una riquesa de matisos a una realitat política concreta. Tot plegat ens va fer entendre que en el nostre àmbit de lluita havíem d’incorporar el relat de l’esquerra independentista, alhora que aquesta havia de trencar determinats estereotips i enriquir-se”, exposa. L’apropament serà un fet i comencen vincles estrets amb persones d’Endavant, una de les organitzacions clau de l’esquerra independentista i en la qual certs sectors de la CUP han situat l’economista, malgrat que no hi ha militat mai. Busqueta va fer xerrades crítiques amb la Constitució europea —que va votar-se en referèndum al febrer de 2005— a la xarxa de casals i ateneus de l’esquerra independentista. Arribà a la conclusió que “no té sentit” el treball de crítica al capitalisme sense comptar amb aquest moviment.
“No té sentit una lectura crítica del capitalisme desarrelada del que és una pràctica política concreta de lluita. Ho resumeix molt bé el David Fernàndez quan diu allò que som independentistes sense fronteres”. El vincle cada cop serà més estret i, quan fa quatre anys va néixer l’assemblea local de la CUP a Bellpuig, els seus impulsors tenen clar que Busqueta ha de formar-ne part. Ens ho explica Pèpe Bacardí, cap de llista de la formació en les eleccions municipals del 24 de maig i, per tant, ara regidor al consistori: “Jo el coneixia d’escoltar-lo en un programa que ell feia a la ràdio local i, quan vam decidir fer la CUP, comptàvem que s’hi sumaria i de seguida l’hi vam comentar”.
“A l’assemblea local el seu paper és el de ser un més i ha fet les mateixes tasques rotatòries que la resta”, comenta el regidor. Bacardí detalla que, en la preparació de la campanya per a les eleccions municipals, Busqueta va formar part de “l’eix d’economia i desenvolupament social” de la candidatura, i destaca que “sempre l’he vist de bon humor i amb una actitud conciliadora i per voler tirar endavant, per més ‘marrons’ que tinguem”. La CUP de Bellpuig s’ha convertit en el primer partit de l’oposició al municipi i ara mateix treballa per aconseguir la remunicipalització del servei de l’aigua, un model allunyat del que ha defensat tradicionalment CDC, la força hegemònica del poble. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb Convergència de Bellpuig per obtenir la seva opinió sobre Busqueta i els seus plantejaments; però, malgrat la disposició inicial a parlar amb nosaltres, finalment cap membre del partit no ho ha pogut fer.
Cinc mesos al Palau de Miraflores com a assessor de Chávez
Deixem l’actualitat i viatgem més d’una dècada enrere. Situem-nos al 2004. Josep Manel Busqueta baixa a Barcelona per reunir-se amb Miren Etxezarreta i José Iglesias —el seu company i també integrant de Taifa— per tractar de qüestions del seminari quan, de cop, li diuen si vol establir-se uns quants mesos a Veneçuela a fer tasques d’assessorament per aHugo Chávez. L’oferta era per a Etxezarreta, però ella la va rebutjar i la proposa a Busqueta “perquè vaig pensar que li aniria bé conèixer altres àmbits i sabia que ho faria molt bé, com així va ser perquè li van oferir estar-s’hi més temps”. Després de comentar-ho amb la seva companya, Clara, i la resta de la família, Busqueta accepta l’oferta i passarà cinc mesos treballant a l’oficina d’assessorament del president bolivarià, ubicada al mateix Palau de Miraflores, la seu presidencial.
Passi d’un tal “José Manuel Bosqueta” durant la seva etapa com a assessor a Caracas / MARC FONT
En concret, treballava en una oficina de la Fundació CEPS(Centre d’Estudis Polítics i Socials) de la Universitat de València. “Ens dedicàvem a fer informes, revisar documents, passar recomanacions…”, afirma, i recorda que no tenien reunions periòdiques amb Chávez, però sí que hi tenien un “accés directe”, fins al punt que “cada dia passàvem un document i moltes vegades ens el tornava amb correccions”. A l’oficina del CEPS Busqueta coincideix amb l’exdiputat d’Esquerra Unida Víctor Ríos i amb el politòleg i fundador de Podem Juan Carlos Monedero, entre d’altres. CRÍTIC ha enviat missatges al politòleg madrileny per parlar d’aquella etapa, però no ha contestat les peticions.
—Quina impressió t’emportes del contacte directe amb Chávez, cau algun mite?
—”No, al contrari. Va ser un impacte ser en un lloc on per primera vegada les classes populars es creuen un projecte revolucionari de fons. I això es viu, es palpa en el dia a dia del carrer. El país estava en plena efervescència de politització i el grau d’implicació de la societat era elevadíssim. I, contràriament al que volen transmetre els mitjans de comunicació a l’ús, hi havia un debat polític brutal, amb cadenes privades que feien crítiques furibundes al president i espais populars que el defensaven. Hi havia un procés de confrontació dialèctica que em sobta positivament.”
Busqueta afirma amb rotunditat que se sent “molt orgullós” d’haver treballat com a assessor de Chávez a Veneçuela i una dècada més tard confessa sentir-se “absolutament empàtic amb la lluita bolivariana per transformar la societat, amb els seus encerts i els seus errors”. “Per a mi, la revolució bolivariana és un exemple en molts aspectes, sobretot en qüestions de la implicació i de la dignitat del poble que lluita per transformar una societat que necessitava una sacsejada de dalt a baix”, comenta. Reconeix que li va costar fer la tasca de “buròcrata”, perquè “la meva naturalesa és fer política de carrer”. Amb l’excepció d’alguna sortida a Ciudad Bolívar, va passar tots els mesos a la capital, Caracas, i amb la distància considera que a Veneçuela la clau “és que la lluita de classes està en com es controla la renda del petroli. Aquest és el procés fonamental”.
L’economista destaca que la revolució bolivariana ha permès millorar “notablement” els índexs de pobresa, l’accés a la sanitat i a l’educació i ha aconseguit un “procés de redistribució molt més just de la gran riquesa del país, el petroli”. “És un conflicte de classe molt difícil d’extrapolar a escala europea, perquè a Veneçuela existien unes desigualtats brutals i el que s’ha aconseguit és que ara sigui protagonista la població que abans estava directament exclosa, fins i tot dels processos electorals. El que sustenta el Govern bolivarià és una organització comunitària i de barri, perquè entén que amb ell les condicions de redistribució són millors que amb un altre tipus de govern”, conclou.
Kostas Lapavitsas, un dels seus referents
El pas a la política institucional farà variar la rutina diària de Busqueta, que per motius obvis no podrà seguir al peu del canó a la botiga familiar. Fins ara, l’hàbit implicava aixecar-se entre quarts de set i les set, passar comptes i preparar l’activitat del negoci i poc després anar cap a l’obrador i començar a coure el pa, fer les pastes, els cócs escalivats, les pizzes i tot el que ofereixen a l’establiment. Fins a les 15 hores i del dilluns al diumenge. A banda de les tasques domèstiques, la tarda la dedicava a llegir i estudiar, sempre que no tingués cap xerrada de Taifa. “Pots fer grans articles i teories que poden trasbalsar el món de l’acadèmia i el món del pensament, però l’important és quan les classes populars són conscients d’aquestes coses. I per a mi és una tasca fonamental el fet de poder ajudar les persones que estan involucrades en les lluites concretes de cada dia a tenir una mirada més àmplia i més profunda del món que les envolta”, recalca.
La tasca pedagògica també la desenvolupa a través d’articles i de llibres. És autor d’obres com l’assaigL’hora dels voltors (Edicions el Jonc, 2013) i Converses entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta. Fre d’emergència (Icària, 2014). L’altre coautor d’aquest llibre explica que hi van posar damunt la taula temes que han treballat a Taifa, com “les causes reals de la crisi capitalista, per tal de donar una visió que tombi la socialdemòcrata i la neoliberal i a la vegada que aquesta base ens serveixi per denunciar les falses sortides de la crisi des de l’una i l’altra perspectiva. A partir d’aquí discutim de diferents coses, del paper de l’Estat, el paper de la fraternitat…”.
Si pot, cada tarda Busqueta llegeix i es forma, fins al punt que Pau Llonch afirma d’ell que “té una disciplina brutal a nivell d’estudis i demostra que la visió crítica i la capacitat d’anàlisi no cau dels arbres, sinó que s’ha de seguir treballant”. Però quins són els seus referents actuals? Un, que citarà, és obvi: el grec Kostas Lapavitsas. I és que, quan CRÍTIC el visita, té damunt la taula un llibre de l’economista grec, exdiputat de Syriza i un dels impulsors d’Unitat Popular, la seva escissió per l’esquerra. També menciona Michael Lebowitz, “com a autor fonamental per anar més enllà en la lectura del marxisme clàssic”, David Harvey, Saskia Sassen, el filòsof argentinomexicà Enrique Dussel o els italians Sergio Bologna i Mario Tronti, entre d’altres.
“No posar tots els ous a la cistella institucional”
Diversos mitjans li han penjat l’etiqueta de “guru econòmic” de la CUP, però nega sentir-se’n, si bé admet que haver realitzat centenars de xerrades “poble a poble” sí que l’ha convertit en un dels referents econòmics de la formació. Pau Llonch elogia la “tasca pedagògica” que en molts temes van fer, segons ell, David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet durant la legislatura passada, però considera que en el mandat actual “estarà molt bé tenir perfils que aprofundeixin més en per què nosaltres ens diem anticapitalistes, què significa això i quins reptes tenim al davant institucionalment i pel que fa a la construcció d’alternatives”. L’activista sabadellenc considera que “no hi ha ningú millor que en Busqueta per sostenir amb rigor la crítica al model econòmic vigent i per defensar totes les alternatives que hi ha hagut històricament i actuar com una certa brúixola cap a on es podria caminar”. En aquest sentit, el diputat entén que es va apostar per ell com a candidat per fer una tasca de “crítica radical” del sistema econòmic imperant i per col·laborar en l’articulació d’un model que “no aposti exclusivament per la gestió, sinó que plantegi més un procés de transformació”.
Albert Botran, Busqueta i Eulàlia Reguant, a la bancada de la CUP al Parlament / JORDI BORRÀS
—Ara bé, més enllà de com acabin les converses amb Junts pel Sí —Busqueta, com el gruix de la formació, rebutja frontalment investir Artur Mas com a president de la Generalitat—, quin ha de ser el paper de la CUP al Parlament?
—”Sobretot hem de ser una força política pedagògica, que ha d’explicar amb els discursos, la seva pràctica política i el compromís de les persones que la conformem com ha de ser la societat que volem construir. […] A nivell institucional, haurem de ser capaços de complir dues tasques: intentar frenar processos que generen nocivitat a la societat, com ara les reformes de privatització de la sanitat. Hem de posar l’eina institucional al servei de la ciutadania. I la segona tasca ha de ser intentar obrir escletxes, veure quines són les possibilitats de reforçar aquells moviments que lluiten per recuperar sobiranies, com l’alimentària, l’energètica, o la residencial, on hi ha la PAH.”
Tot i el seu pas a la institució, es mostra partidari de “no posar tots els ous en la cistella” del Parlament i argumenta que la institució “és un element més de la nostra lluita, però ni l’únic ni el central”. Pau Llonch també defensa la necessitat que l’aposta vagi molt més enllà de la via institucional i, en aquest sentit, advoca per un procés des de fora, “que bàsicament ha de venir des del relat comunitari i comunal” que permeti “relligar les alternatives al capitalisme” que van sorgint en diversos nivells.
“Que companys de lluita estiguin a les institucions és una manera d’anar-nos fent grans i explica un procés dels moviments socials i la voluntat d’una part d’ells que veu una oportunitat de sortir d’una certa marginalitat política. Ara bé, cal ser conscients dels riscos que implica això, com ara que se’t mengi l’alineació institucional”, apunta Ermengol Gassiot. Sobre l’aposta institucional, Blanca Rivas hi afegeix que “tots tenim un punt de desconfiança del que estem fent; però, un cop estem aquí, el millor és que les persones que hi estiguin provinguin de molts anys de lluita. I, en aquest sentit, tinc una confiança plena en persones com en Josep Manel o l’Anna Gabriel, que veig amb capacitat de prendre decisions amb perspectiva de moviment i no tant amb perspectiva del que pensen”.
El temps dirà com acaba el salt del carrer a les institucions de centenars de persones que els darrers mesos han aparcat els moviments per entrar en ajuntaments o al Parlament. Josep Manel Busqueta, l’economista pastisser o el pastisser economista, com es vulgui, n’és un dels exemples i a partir d’ara serà més fàcil trobar-lo als passadissos del Parlament o al carrer de Casp, on hi ha la seu nacional de la CUP, que no pas a l’obrador de la pastisseria amb la qual sempre s’ha guanyat la vida. L’entorn canvia; però, almenys de moment, es manté apartat d’algunes de les particularitats de l’era de la política 2.0 en què vivim: no té perfil en cap xarxa social i no preveu tenir-ne a curt termini. I, si la formació anticapitalista no modifica els seus estatus, d’aquí a un màxim de quatre anys, Busqueta tornarà als escenaris familiars: a l’obrador de la pastisseria familiar i a fer xerrades i cursos del Seminari Taifa en casals, ateneus i pobles d’arreu dels Països Catalans. A fer política des del carrer.
El politicòleg i historiador irlandès Benedict Anderson moria la nit del diumenge 13 de desembre als 79 anys durant una visita a la ciutat indonèsia de Malang per una aparent parada cardíaca. Ho confirmava el seu col·lega i amic l’historiador Tariq Ali, en un comunicat on explicava que Anderson es trobava finalitzant l’edició anglesa de les seues memòries A life beyond boundaries. La notícia desencadenava ràpidament a tot el món reaccions de condol i reconeixement a la seua trajectòria intel·lectual via premsa i xarxes socials.
Nascut a la Xina en 1936 de pare irlandès oficial de la hisenda marítima i mare anglesa, Anderson transcorreria la seua formació a Cambridge i als EUA on seria alumne, i en 2002 professor emèrit, de la Universitat de Cornell de Nova York. Germà de l’historiador marxista Perry Anderson va formar part també de la New Left Review i de l’editorial Verso Books. El testimoni en 1965 del cop d’estat de Suharto i la massacre de milers de comunistes a Indonèsia mentre hi realitzava la seua investigació doctoral lligaria definitivament aquest país a la seua activitat acadèmica i vital, malgrat ésser expulsat pel govern i on no retornaria fins a 1999. S’especialitzaria en estudis del Sud-est asiàtic realitzant nombroses investigacions sobre Indonèsia, Tailàndia o Filipines en àrees diverses com les insurgències post-colonials, el poder, la violència, el llenguatge o la fe. La seua última gran obra publicada en 2005 Under three flags: Anarchism and the Anti-colonial imagination el portaria a estudiar el període colonial espanyol a Filipines.
La coincidència entre els diversos obituaris a considerar Anderson un dels autors més decisius de la història recent del pensament no és gratuïta. Comunitats Imaginades: Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalismeva trasbalsar en 1983 els estudis sobre el nacionalisme i les nacions omplint un buit que, considerava, el marxisme no havia atès fins al moment: «Al contrari que molts altres ismes, el nacionalisme mai ha produït els seus grans pensadors: cap Hobbes, cap Tocqueville, Marx o Weber». Obriria el camí a un gran nombre de publicacions a l’època sobre el sorgiment de les nacions des d’una òptica materialista, Gellner o Hobsbawm escriurien sengles obres sobre la matèria pocs anys després. Al contrari que ells, Anderson (declarava en 2005) no compartia un sentiment hostil cap al nacionalisme sinó que es sentia atret pels seus elements utòpics, la seua vigència i els sentiments de camaraderia i solidaritat que produïa.
Comunitats imaginades partia d’unes premisses: el nacionalisme era un fenomen nascut en la Modernitat malgrat els relats sobre l’origen etern i ancestral de les nacions, és universal – tothom té una nació – malgrat que cada nació se pretenga com absolutament distinta, i és poderós – fa que la gent muïga encara hui en dia per les seues nacions-. Una sèrie de dispositius culturals donarien com a resultat el sorgiment dels nacionalismes segons l’obra: l’esfondrament de la cosmovisió religiosa extensa vehiculada a través del llatí en pos de les llengües vernacles i la seua institucionalització, la caiguda dels regnes dinàstics, la figura dels criolls i la burocratització de les colònies separadament de les metròpolis trencant el centralisme en el cas americà i la geografia imaginada que dibuixava en Àfrica i Àsia els instruments de domini com el cens, el mapa i el museu. Però seria l’aparició del print capitalism el factor decisiu per a sostindre aquesta nova tesi: la novel·la o el periòdic configurarien la concepció d’una noció del temps buit i homogeni comú per a tots els membres d’una nació -element que no havien advertit Hobsbawm ni Gellner-. Ubicaria el sorgiment de les consciències nacionals en la combinació d’un sistema econòmic productiu, una ferramenta de comunicació massiva com la impremta i la diversitat lingüística vernacla.
Definia la nació com una comunitat política imaginada com a inherentment limitada i sobirana. La nació configura una imatge comuna per a cada membre, encara que aquest no arribe mai a conèixer a tota la resta dels membres de la comunitat. Insistia en la idea de creació col·lectiva, d’imaginació de les comunitats com xarxes indefinidament extensibles de parentiu i clientela que generen una companyonia profunda, horitzontal. Per imaginades Anderson no volia dir que aquestes idees no eren reals. Eren imatges ficcionals, sí, però produïen efectes polítics, eren entitats genuïnes i vives. Anderson, contra el cosmopolitisme europeu que caracteritzava el nacionalisme arrelat a l’odi a l’altre i en el racisme, veia en ell un procés imaginatiu integrador que ens permet sentir solidaritat pels estranys.
Recuperava així per a la política un concepte de nació que permetia defugir dels discursos essencialistes i romàntics però sense renunciar a ella. La seua influència seria clau per a molts teòrics i polítics d’esquerres. La més recent i significativa seria la protagonitzada per Abdullah Ocalan qui declarava en 2013 que la lectura d’Anderson a la presó l’havia convençut per abandonar el dogmatisme del model Estat-nació que només servia per als interessos del capitalisme cap a un nacionalisme democràtic, una nova manera de pensar el nacionalisme que prioritzara la llibertat i la comunitat.
Imma Milan és llicenciada en filosofia i militant d’Endavant i d’Alternativa per València – CUP
Antonio Gramsci (Ales, Oristano, Sardinia 22.1.1891 – Roma, 27.4.1937)
La seua infantesa restà marcada per l’empresonament el pare el març del 1897 per tràfic d’influències, que provocà greus dificultats econòmiques a la família, i per una caiguda que tindria com a conseqüència una malformació irreversible de la columna vertebral. Aquesta limitació física el dugué a la tasca intel·lectual. A Càller s’inicia com a corresponsal d’“Unione Sarda”. Més tard anà a Torí, per estudiar a la Universitat, on conegué Palmiro Togliatti, també sard, i guanyador com ell, d’una borsa d’estudi per estudiants pobres. D’aquesta època de privacions, data la seua amistat amb Tasca i Terracini.
El 1915 abandona la Universitat. En aquells temps pren part en les agitacions contra la guerra imperialista, i entra en contacte amb la premsa socialista. Influït per l’antipositivisme i l’antideterminisme de Bendetto Croce, ataca el positivisme del reformisme i del maximalisme socialista de la II Internacional, alhora que exalta el voluntarisme dels bolxevics (La rivoluzione contro il capitale, 1918). Insisteix en la importància de les relacions entre la superstructura i l’estructura econòmica, i en el paper de l’intel·lectual en la societat. El 1919 fundà amb Tasca i Terracini el setmanari “Ordine Nuovo”, que el gener del 1921 esdevé diari. El 1920, el grup d’“Ordine Nuovo” prengué part activa en l’orientació del moviment d’ocupació de fàbriques per part del proletariat torinès. L’ensulsiada del moviment li féu comprendre la necessitat del partit polític, si bé aleshores s’havia mantingut al marge del partit socialista italià.
En el Congrés de Livorno (1921) es constitueix el Partito Comunista d’Italia. El 1922 conegué a Moscou Julka Schucht, que esdevindria la seua companya, i amb la qual tindria dos fills. En el PCI, Gramsci s’imposa a Bordiga, i segueix les directrius de la Internacional Comunista. El febrer del 1924 aparegué el primer número de “L’Unità”. El maig, Gramsci és elegit diputat pel Vènet, la qual cosa li donà immunitat parlamentària davant el govern feixista de Mussolini. Amb tot, el 1926 és detingut i empresonat. Des de la presó se centra en l’estudi històric i filosòfic, en la importància del paper de l’interl·lectual. Des de Roma la seua cunyada Tatiana Schucht organitzà un Comitè internacional per l’alliberament de Gramsci. El govern feixista, davant la pressió, el traslladà a la presó-hospital de Formia i, quan s’agreujà el seu estat de salut a la clínia Quissiana, on morí.
La catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la UAB assegura que el sistema capitalista és injust i depredador perquè només busca beneficis a curt termini i això provoca inevitablement que sempre hi hagi crisis. Segons Etxezarreta, hi ha gent que ho passa molt malament però té el capitalisme està tan interioritzat que justifica la situació assumint que la crisi és inevitable. L’economista també creu que les estructures polítiques dissenyades són obsoletes i s’han de canviar.
L’assemblea general que va celebrar l’organització ahir a Sabadell esdevé la metàfora d’un país enfangat en un procés tan incert com potencialment transformador
L'assemblea de la CUP al barri de Sant Oleguer de Sabadell CUP Nacional
ÀLEX ROMAGUERA 28/12/2015
Veïnes d'Esplugues es proclamen "no innocents" en solidaritat amb les processades per l'oposició al pla Caufec
El sobiranisme illenc clama per la llibertat
Qui ahir ignorava què passava a Sabadell, creurà que la notícia de l’assemblea general de la CUP és l’escollida pels rotatius per celebrar el Dia dels Innocents. I, possiblement, l’empat entre el bloc partidari d’acceptar la investidura de Mas a canvi d’un pla de xoc i el que rebutjava aquesta proposta és un avís als sectors que, innocentment, creuen que el procés s’escriu segons el guió previst.
De moment, res del que ha succeït els últims anys era previsible. Ni la riuada de consultes populars ni les Diades massives ni l’acte de desobediència que va representar la jornada participativa del 9-N de 2014. Malgrat els estadistes que n’auguraven la fi, el procés continua viu perquè, de tan imprevisible com s’ha tornat, s’escriu a mesura que avança i supera fases aparentment irresolubles. És la seva pròpia naturalesa.
La pantalla de Sabadell
L’assemblea general de la CUP, en què la militància s’havia d’enfrontar al desideràtum més important de la seva història, també deixava empremtes del repte en què es troba el país.
3.240 persones agrupades en un poliesportiu construït per l’exalacalde de Sabadell Manuel Bustos amb la voluntat d’elevar el mercuri de la política catalana, com ha fet el cas Mercuri, que ha despullat la trama corrupta protagonitzada per l’exdirigent del PSC.
Entre el poliesportiu i el centre de la població vallesana, el passeig on els moviments socials han celebrat les festes alternatives durant alguns anys. Dos entorns en un de sol, com a símbol del país que es debat entre persistir en l’autonomisme o aixecar unes noves bases constituents.
Empat exacte de 1.515 vots.
Una xifra tan dual com l’equilibri de forces que va presidir l’ambient de l’assemblea
A l’interior del recinte, la pista d’atletisme dibuixava la fase circular amb què la CUP debat la seva pròpia existència. A mesura que els parlaments se succeïen, aquest embolcall ovalat posava de manifest que, per molts tombs dialèctics que hi hagués, sempre s’arribava al mateix punt: no hi ha manera de destriar les dues ànimes de l’organització perquè l’independentisme i l’anticapitalisme es necessiten com a parts indissociables d’un projecte que, com més insisteix en la fórmula, més eixampla el cercle amb nous segments socials. És probable que el drone encarregat de sobrevolar les graderies acabés amb la mateixa conclusió, constatant que les dues ànimes són la benzina que fa funcionar el conjunt del moviment. Quan semblava que una s'imposava, l’altra retornava amb el mateix vigor, de la mateixa manera que els aplaudiments s’intercanviaven en una espiral de reconeixement mutu.
Un dels parlaments de l'acte / CUP Nacional
Empat a guanyar
Ningú no imaginava que s’arribés a un empat de 1.515 vots. Una xifra tan dual com l’equilibri de forces que va presidir l’ambient de l’assemblea. La resta d’opcions havien caigut pel seu propi pes, residuals davant l’instint de posar davant del mirall una equació que, en cas de trencar-se, trencaria el projecte pel mig. David Fernàndez ho intuïa quan encara no s’havia celebrat la votació final: “La situació és tan diabòlica que potser anem a un empat tècnic”. Per il·lustrar-ho, l’exdiputat llançava una moneda a l’aire, que, en lloc de decantar-se cap a un costat, tocava terra fins a perdre’s rodolant metres enllà.
Ni el cara o creu serveix, a la CUP, per resoldre el desideràtum.
Conegut l’empat, els rostres de la militància reflectien una barreja de perplexitat i sorpresa. Cares astorades davant d’una situació que algunes veus han comparat amb les millors pel·lícules de Stephen King, al costat del somriure dissimulat de saber que encara hi ha molta pista per córrer fins a convèncer d'allò que ha ensenyat el procés per activa i per passiva: com més independència, menys Convergència; i com més desobediència, més capacitat de trencar les costures del règim i l’oportunitat de repensar-ho tot, també el sentit de la política.
La pròxima cita serà el dia 2 de gener, data en què la CUP podria trobar el desllorigador o prolongar un empat .
Caldrà veure si, amb l’empat, la CUP no resistirà l’embat de realpolitik que li exigeixen la resta d’actors; o, per contra, si l’empat es transforma en un valor intrínsec que permet eixamplar la idea –reiterada per les seves dirigents– que, “sense independència, no hi ha justícia social i, sense justícia social, no hi ha independència” i fa moure la resta de les de forces que participen del procés.
La pròxima cita serà el dia 2 de gener, data en què la CUP podria trobar el desllorigador o perllongar un empat que només el temps dirà si haurà valgut la pena. De moment, per diabòlic que pugui semblar, potser no ha perdut ningú i tothom podria haver guanyat.
Entre les persones investigades, hi ha dues detingudes, que han quedat en llibertat aquest matí, i el periodista Jesús Rodríguez, que va cobrir informativament l'acció de protesta i en va escriure una notícia
Imatge de l'acció de protesta objecte de la denúncia
Dues persones van ser detingudes ahir al matí i almenys quinze més van ser citades a declarar, investigades per unes accions de protesta simbòliques contra El Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona. Entre les acusades, hi ha el periodista de la Directa Jesús Rodríguez, que l'1 de novembre de 2015 va cobrir informativament l'acció que donava el tret de sortida a la campanya de boicot al centre comercial. Aquest matí, les dues detingudes han quedat en llibertat després de declarar davant el jutge a la Ciutat de la Justícia, on s'han concentrat una trentena de persones. Tan bon punt els advocats del cas han pogut accedir al sumari judicial, han comprovat que hi ha una desena més d'imputades; en total, 27 persones. Segons ha explicat una de les advocades, El Corte Inglés va denunciar els fets i el jutjat d'instrucció número 1 va iniciar un procediment de diligències prèvies, que ha derivat en identificacions i en declaracions davant els Mossos d'Esquadra.
Segons expliquen algunes de les persones investigades, també Jesús Rodríguez, se les ha denunciat per “intentar, mitjançant accions coercitives, que El Corte Inglés es retiri d'un procés judicial”. Concretament, en el cas de Rodríguez, les acusacions fan referència a l'acció del dia 1 de novembre –posteriorment n'hi va haver més–, que va cobrir amb una altra periodista del mitjà. Tal com relata l'article publicat al web, un grup de persones va entrar a El Corte Inglés i va recórrer el centre comercial des de l'última planta, el restaurant, fins a la sortida, fent crits contra l'empresa i col·locant adhesius. L'acció de protesta va ser el tret de sortida de la campanya impulsada per la CNT-AIT de Barcelona i Acció Llibertària de Sants per reivindicar que l'empresa renunciés a la indemnització de 8.500 euros en un judici que se celebrarà el 12 de gener de 2016 i en què els investigats afronten una pena de cinc anys de presó per participar en un piquet de la vaga general del 29 de març de 2012.
Declarar sense informació
Abans de la declaració de Rodríguez, l'advocada Anaïs Franquesa ha insistit a consultar les actuacions judicials i a demanar que se li facilités la informació amb prou detall per poder exercir el dret a la defensa. La demanda però, ha estat denegada per part dels Mossos d'Esquadra, ja que no han permès l'accés de la lletrada a la documentació, tot i que l'article 118 de la Llei d'enjudiciament criminal recull el dret a “examinar les actuacions amb la deguda antelació per salvaguardar el dret de defensa i, en tot cas, amb anterioritat a la presa de declaració”.
L'interrogatori ha durat pràcticament una hora, durant la qual els Mossos han intentat vincular Jesús Rodríguez a l'acció de protesta que, en tot moment, va estar cobrint com a periodista.
El passat 20 de juliol el Garip Çelik volia creuar des de Suruç, al Kurdistan turc, a la localitat kurda-síria de Kobane. Més de 300 persones viatjaven amb ell. No van poder arribar-hi. 33 minuts és el que dura el seu documental 'Amara-Suruç'. 33 van ser les persones assassinades per l'atac suïcida d'un jove militant d'Estat Islàmic (EI) al Centre Cultural Amara de la Suruç, on es trobaven.
Per què volies anar a Kobane?
Deia Josep Pallach, en la seva formulació d’un socialisme català i universal en el seu “La democràcia, per fer què?”(acabada de reeditar a Edicions Els Llums), que “la millor via i finalment la més ràpida per arribar al socialisme és la democràcia”. I estem força d’acord que el procés independentista és un aprofundiment democràtic que consisteix, no tant en un canvi de banderes, sinó en un apoderament de la gent per tenir les eines per poder viure millor i defensar els seus interessos. Permeteu-me la tirallonga: Si pensem que el procés sobiranista consisteix en aconseguir un millor repartiment de la riquesa i el poder, en millorar les polítiques socials i el nostre estret i precari estat del benestar; que l’avenç sobiranista és sobretot una confluència d’interessos de sectors populars, treballadors, classes mitges i petits empresaris, castigats tots ells pel sistema de la dependència a Espanya; Si pensem que aquest punt de trobada s’ha construït al voltant del convenciment que amb l’estat propi viurem millor i tindrem millors eines per afrontar la sortida de la crisi actual, la resposta a la pregunta del títol, és sí. La independència és la via democràtica al socialisme. Ara bé, no podem quedar lligats a un concepte arcaic de socialisme del segles XIX i XX. El socialisme, la democràcia i la pròpia sobirania és, un cop acabades les ideologies i visions teleològiques, sempre, un procés. I això ho dic, lluny que hem pugueu acusar de “processista” en el sentit d’allargar infinitament en el nostre procés cap a l’estat propi, plenament deutor i entusiasta de les aportacions que la postmodernitat i el “postmarxisme” ens han fet sobre els conceptes de classe i nació al segle XXI. Lluny de desaparèixer, les classes i nacions del segle XXI, rizomàtiques, fluides, mai closes del tot, guanyen un gran potencial transgressor, subversiu, transformador. Agafant-ho des d’aquest postmarxisme, ja cap a finals del segle XX, Laclau i Mouffe en el seu “Hegemonia i estratègia socialista”, donant centralitat a aquest concepte gramscià, el definien com la capacitat d’una reivindicació concreta de representar i englobar les altres demandes socials. I això és exactament el què ha passat a Catalunya en el nostre procés nacional. La idea força que ha pres el lideratge de les dinàmiques de l’hegemonia és que amb la independència viurem millor. Fins i tot podríem afirmar que la centralitat i espai majoritari del país, que no és centre, és en la socialdemocràcia sobiranista. (i això no ho dic només jo, sinó que també sectors de la CUP, com l’exregidor de Sabadell Xavi Oca en aquest interessant article). Concretant però, podem parlar de dues batalles per l’hegemonia a Catalunya, en el moment polític i social actuals. Un en l’esquerra del país, on aquest pensament sobiranista és plenament hegemònic, i l’altre i encara molt viu, és la lluita pel lideratge i l’hegemonia en el catalanisme. De fet en els 150 anys d’història del catalanisme, pràcticament sempre ha tingut l’hegemonia el catalanisme conservador. Excepte, a grans trets, en la segona república on el va tenir ERC i a la fi del franquisme i en l’Assemblea de Catalunya, en que el catalanisme va ser liderat pel PSUC i un marxisme propi molt mediterrani. Alguns quan parlo del procés sobiranista com la via democràtica al socialisme, o com la nostra pròpia via al socialisme, em diuen que això depèn de qui ho lideri. Sí i no. Per mi el procés d’emancipació nacional és intrínsecament progressista i transformador. Per això amics tampoc és fonamental qui lidera el procés. Allò fonamental és quin és el “grup social” dirigent que l’hi dona el contingut i el “sentit”. I aquí retrobem a Lacan: la polisèmia de “sentit” és plena i vol dir tant la “direcció en què va” com el seu “significat” i intencionalitat. Quan érem joves, aquest paper dirigent del procés nacional l’atorgàvem al “partit marxista”, amb aquella frase de que el partit havia de constituir-se en l’”avantguarda dirigent i conscient dels treballadors com l’únic ens capaç d’interpretar l’anàlisi materialista de la realitat”. Ara, però els lideratges són horitzontals i en xarxa, i això és més potent, col·lectiu i democràtic. Tornant a Laclau, té un interessant article titulat “Perquè la construcció del poble és la prioritat de qualsevol política radical”, on explica la seva interessant batalla amb Zizek, i que hem faig plenament meu canviant la “política radical” per “emancipadora” o “independentista”. La construcció de la classe i nació es produeix a partir de les demandes i reivindicacions i les seves capacitats d’esdevenir hegemòniques del col·lectiu social més ampli. Alhora, aquesta centralitat de la construcció del poble, com a procés hegemonista, i la capacitat de construir el”subjecte col·lectiu” emancipador, dit també classe o nació, i on l’estat propi no és l’objectiu sinó l’eina, ens ajuda a trobar-nos amb la identitat o substrat antiautoritàri i poc “estatisa” de les nostres classes populars i tradició política progressista. Si entenem el procés sobiranista, seguint Laclau, com la construcció del poble, com un procés constituent del subjecte transformador en sí (i allò del per a sí), a partir de les seves demandes socials, on la voluntat de sobirania popular i estat propi, engloba les altres demandes socials, estem en la via cap al socialisme. I fins i tot potser s’esdevé, allò que venturava en Quim Maurin i el Bloc Obrer i Camperol, encara en la visió lineal de la història de la modernitat, que arribaria un dia que el fet nacional seria liderat pels treballadors i les classes populars. Això sí, un lideratge dibuixat en xarxa i en la xarxa.
Afegeix-lo als Meus Àudios
Descarrega-te’l
Escolta’l en pop-up
Podcast del programa
iTunes
