‘En nom d’Espanya’ és el reportatge de Jordi Borràs sobre agressions espanyolistes a Catalunya entre el setembre i el desembre de 2017
Un altre reportatge, de Sara Blazquez i Jordina Arnau, mostra les conseqüències de menjar de manera no saludable: un de cada cinc catalans que moren ho fan a causa de malalties derivades d'una mala alimentació
Jordi Borràs, mostrant el seu reportatge a l'Anuari durant una entrevista a Catalunya Ràdio | Catalunya Ràdio
L’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, torna a treure a la llum una sèrie de reportatges en profunditat sobre temes silenciats o maltractats pels mitjans convencionals. Enguany, la publicació obre amb una investigació del fotoperiodista especialitzat en extrema dreta Jordi Borràs. En nom d’Espanya inclou un recull contrastat dels 139 incidents violents amb motivació política en defensa de la unitat d’Espanya que han tingut lloc a Catalunya entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 (sense incloure les agressions per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola del dia 1 d’octubre). D’aquest total, 86 són agressions físiques que van deixar 101 víctimes amb ferides de diferent consideració; les altres són de diverses tipologies i recullen un mínim de dos casos de violència sexual.
Infografia dels incidents violents provocats pels partidaris de la unitat d'Espanya que inclou el reportatge de Jordi Borràs Foto: Mèdia.cat
Un reportatge de Jordina Arnau i Sara Blázquez sobre el «menjar que mata»
Els altres reportatges d’aquesta edició de l’Anuari, coordinada novament per la periodista Elisenda Rovira, amb la col·laboració del també periodista Víctor Yustres, aborden el control de la mala qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, per una banda, i les conseqüències de la mala alimentació, per una altra, així com la gestió privada de l’aigua a la Catalunya del Nord i la figura de Manuel de Pedrolo. El reportatge sobre els riscos per a la salut d'una mala alimentació, Menjar que mata, ha anat a càrrec de Jordina Arnau i Sara Blázquez, aquesta última periodista de Setembre. En el reportatge, que aprofundeix en un estudi previ de VSF Justícia Alimentària Global, s'hi denuncia, entre altres coses, la connivència de les administracions amb la potent indústria alimentària.
L’Anuari Mèdia.cat 2017 inclou també sis articles d’anàlisi a càrrec d’experts que reflexionen sobre qüestions que han marcat el periodisme a Catalunya durant el 2017. Una d’aquestes anàlisis és de la crítica televisiva Mònica Planas, que reflexiona sobre com el tractament dels atemptats a Barcelona del 17 d’agost per part d’alguns mitjans de comunicació va estar condicionat per l’antiindependentisme. Altres anàlisis són sobre el repte de frenar el discurs d’odi sense caure en l’autoritarisme, sobre les agressions i vulneracions a la llibertat de premsa i d’informació dels darrers mesos, sobre les relacions entre periodisme i política, sobre el naixement d’À Punt mèdia i sobre els reptes pendents per a assolir un periodisme feminista. Finalment, sis almanacs temàtics recullen alguns dels titulars i tractaments més polèmics que s’han pogut veure als mitjans en relació a fets rellevants dels anys 2016 i 2017.
La font principal de finançament de l’Anuari és el microfinançament. La campanya de Verkami va tancar amb 8.980 euros recollits gràcies a l’aportació de 351 mecenes. L’Anuari Mèdia.cat compta, entre altres, amb la col·laboració de sis universitats dels Països Catalans, de les quals alguns alumnes de Periodisme participen en la redacció. Són la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de València i la Universitat de Vic.
[EN MOVIMENT és una secció de Setembre per donar a conèixer el dia a dia dels moviments socials i de les entitats d'Osona i la Catalunya interior que treballen per la transformació social]
Arriscant fins a 30 anys de presó per participar en el referèndum a Catalunya, l’exdiputada es nega a anar al judici. En exclusiva, explica per què al diari suís “Le Temps”. Aquesta és l’entrevista traduïda:
Anna Gabriel es troba a Suïssa amb la intenció de quedar-s’hi. Cara coneguda de la Candidatura Unitat Popular (CUP), un partit independentista extrema d’esquerra, aquesta professora de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona és acusada de rebel·lió per Madrid. Mentre que la premsa espanyola s’ha preguntat durant dies si anirà al jutjat, on està previst que comparegui el dimecres, la interessada posa fi ràpidament el suspens en una entrevista a “Le Temps”: “No aniré Madrid” explica. “Estic perseguida per la meva activitat política i la premsa del govern ja m’ha condemnat “.
“Com que no tindré un judici just a casa, he buscat un país que pugui protegir els meus drets”, sosté la militant. Anna Gabriel al·ludeix a recents filtracions a la premsa sobre la investigació policial espanyola. En el seu informe, la Guàrdia Civil dibuixa el retrat d’una activista ferotge. L’acusa d’haver participat en la formació d’un comitè de direcció de la “rebel·lió” independentista i d’haver animat la població a la desobediència.
“Com a Turquia”
Membre del Parlament de Catalunya fins a l’octubre passat, Anna Gabriel respon contundentment aquestes acusacions. “Sempre he fet campanya per al referèndum, pacíficament. La qüestió de Catalunya s’hauria de resoldre políticament, mentre que les autoritats espanyoles volen silenciar la independència amb la repressió “.
Nascuda el 1975, l’any de la mort de Franco, Anna Gabriel denuncia l’atmosfera “tensa com mai” a Barcelona, mentre que “el govern no fa res per assegurar la nostra seguretat contra la violència dels feixistes” . La catalana mostra la prova de l’amenaça de mort que rep regularment dels grups d’extrema dreta. Comparant la situació espanyola amb “el que està passant a Turquia ara mateix”, la jove denúncia una caça de bruixes amb prop de 900 persones sota investigació o acusades, incloent “professors, policies, polítics i fins i tot simples votants”.
En vista del seu judici, Anna Gabriel prefereix evitar ser empresonats, fins i tot de manera preventiva. “Seré més útil al meu moviment lliure que entre barrots”, explica. “Quan vaig veure el destí d’alguns dels meus col·legues que encara són a la presó des del passat mes de desembre, vaig entendre que havia de marxar. No sóc l’única que corre el risc de presó, la resta del govern es veu amenaçada”. La decisió, condemnada per Amnistia Internacional i altres ONG, del jutge Pablo Llarena de mantenir a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, dos membres de la la societat civil acusats d’haver organitzat una manifestació per la independència va sembrar la por al moviment independentista. Aquest mateix jutge va ser assignat per fer front al cas d’Anna Gabriel.
Procediment transferit a Madrid
En no presentar-se al tribunal el dimecres, Anna Gabriel pot estar sotmesa a persecució judicial a Espanya. Les autoritats enviaran a Suïssa una sol·licitud d’extradició o de comissió rogatòria a Ginebra? L’advocat a Ginebra Anna Gabriel, Olivier Peter, diu que l’amenaça de l’extradició és poc probable, ja que Espanya va retirar la seva sol·licitud de Carles Puigdemont Bèlgica. Segons ell, la situació a Espanya no permet la celebració d’un judici just per a la seva client.
“Inicialment assignat a un tribunal regional català, el procés per l’organització d’un referèndum es va traslladar a un tribunal de Madrid, els membres del qual es troben prop del poder de govern i no ofereixen cap garantia d’independència i imparcialitat”, diu l’advocat, que també va defensar una activista Basca amenaçada d’extradició. “La meva clienta està sent perseguida per motius polítics, cosa que farà que la demanda d’extradició sigui il·legal. Confiem que les autoritats suïsses es neguin a legitimar l’empresonament dels parlamentaris per defensar el dret al vot “.
+ Declaracions a la cadena suïssa RTS:
Els Mossos ja han començat a fer servir les pistoles elèctriques, tot i que entitats com Amnistia Internacional o Stop Taser adverteixen dels seus perills. La 'Directa' estrena un nou #DocsDirecta
Més de 700 persones han mort des del 2001 als Estats Units d’Amèrica després de rebre descàrregues de pistoles elèctriques tipus Taser, segons xifres facilitades per Amnistia Internacional. Les dades, però, no han pogut aturar que, després d'una primera fase de proves, les pistoles de descàrregues elèctriques hagin arribat –malgrat la polèmica i després d'un discret debat parlamentari– a Catalunya. Aquest mes de gener ja s’han distribuït a Girona i està previst que a partir de l’abril estiguin repartides a tot el territori català.
“S’haurien d’equiparar a les armes de foc pel seu potencial lesiu”. Així defineix Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya, les pistoles elèctriques. En canvi, per a Josep Miquel Milagros, de la Unió Sindical de la Policia Autonòmica de Catalunya (USPAC), “és una arma no letal”, assegura. “Això ha de quedar molt clar”, reitera el portaveu.
De fet, una de les qüestions que més preocupa a entitats com Amnistia Internacional, Stop Taser o Irídia és que les Taser, pel potencial lesiu que tenen, no s’estan equiparant a les armes de foc. Es tracta d’una recomanació que el Comitè Europeu Contra la Tortura ha fet a països com el Regne Unit, equiparant-les en la seva legislació a una arma de foc. A Catalunya, tot i les recomanacions de les entitats, això no s’ha fet.El polèmic debat sobre la inclusió d’aquestes armes a Catalunya ve d’una reivindicació sindical d’anys dels Mossos d’Esquadra. Fins ara, només les podien fer servir algunes policies locals. Els Mossos asseguren que les necessiten perquè així tindrien un entremig entre les armes de foc i les porres. Afegeixen que això els serviria per poder fer detencions sense haver d’utilitzar les contencions mecàniques o el cos a cos.
Infografia d'arxiu de la 'Directa'
Armes per torturar i maltractar
Des del Síndic de Greuges, seguint les recomanacions del Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa i de la Comissió Contra la Tortura de les Nacions Unides, recomanen que no es facin servir mai aquestes armes contra col·lectius vulnerables. Això inclou menors d’edat, dones embarassades i persones amb cardiopaties. “Com sap l’agent de policia si una dona està embarassada de pocs mesos, si un jove té 17 o 19 anys o si una persona té una cardiopatia?”, qüestiona Jaume Saura, adjunt al Síndic. Per Andrés G. Berrio, advocat d’Irídia i membre d’Stop Taser, el principal problema radica en què “el policia no sap quina és la condició de la persona que suportarà que el disparin amb una Taser”. Per això denuncia que no s’estan preparant protocols de prevenció suficients i que, per tant, l’ús de les Taser pot acabar provocant efectes letals.
La principal discrepància entre el Departament d’Interior i les entitats és l’ús de pistoles elèctriques sobre persones que es troben en un estat psicòtic, ja sigui propi per patologia o per estar sota les substàncies d’alcohol o drogues, perquè poden no ser capaces d’entendre una ordre. “Aquesta situació pot fer que tinguin més propensió a una conseqüència negativa pel fet de la descàrrega”, assegura Saura. En canvi, des del cos de Mossos, els reconeixen que “aquest és el perfil pel qual estan pensades aquestes armes”. Ho exemplifiquen amb el cas de Juan Andrés Benítez, mort a mans dels Mossos d’Esquadra l’octubre de 2013, després de ser reduït.Les armes d’electroxoc són armes que s’utilitzen internacionalment per cometre tortura i maltractament perquè deixen poca marca física. Una altra de les preocupacions de les entitats és que el grup de treball del Parlament no va especificar la prohibició de fer-ne ús en persona sota custodia, com comissaries. Sí que ha prohibit l’ús en centres penitenciaris. Els acords es van prendre al grup de treball de de la cambra catalana el juliol de 2016.
Càmeres, desfibril·ladors i confeti de colors
“Si un agent ha de disparar una arma de foc és molt possible que s’ho pensi dues vegades, en canvi amb una arma elèctrica potser tingui més facilitat o estigui més predisposat”, qüestiona Saura. La clau, segons Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional, és que el nombre de pistoles elèctriques estigui limitat i sigui obligatòria una formació per tal de conèixer “el potencial lesiu”. Des d’USPAC, però, reclamen que totes les patrulles estiguin dotades d’aquest armament.
Com ja va avançar la 'Directa', amb el subterfugi "dispositius conductors d'energia" es va amagar una de les licitacions més polèmiques del 2017, la de les pistoles Taser. La suculenta partida de 706.473 euros va ser per a l'empresa Eurodistribución de Sistemas España, presidida per Andrés Manuel Soler. Es tracta dels 134 dispositius que es distribuiran al conjunt d'Àrees Bàsiques Policials, és a dir, a totes les comissaries comarcals i subcomarcals, així com a les dels deu districtes de Barcelona. També se'n destinaran algunes a les unitats d'ordre públic. La partida inclou dispositius d'enregistrament d'imatge i so, així com 11.000 cartutxos.La legislació aprovada al Parlament diu que només les utilitzaran caps d’àrea de servei dels Mossos d’Esquadra, caporals amb un rang específic. Per tant, hi haurà un nombre concret de pistoles, unes 130, que podran utilitzar certs agents amb una formació concreta. Portaran una càmera a la solapa que enregistrarà l’actuació en vídeo, cada vehicle de la unitat policial inclourà un desfibril·lador, per si la persona que rep la descàrrega elèctrica té una aturada cardíaca, i cada pistola té un número de sèrie que surt disparat en forma de confeti de colors que determina el lloc on s’ha produït l’actuació.
El 28 de gener de 1949, diumenge va fer 69 anys, un escamot de guerrillers antifranquistes liderat per Marcel·lí Massana va prendre el control d'una de les colònies tèxtils més importants de la conca del Llobregat de la qual es van endur un quantiós botí
Desquerra a dreta, Jordi Pons Argilés, àlies 'Tarantula'; Marcel·lí Massana Vancell, àlies 'Panxo' i Federico Arcos Martínez, àlies 'Fede'
La fosca nit del divendres 28 de gener de 1949, un grup de guerrillers encapçalat per Marcel·lí Massana, es va fer amb la fàbrica i la colònia tèxtil de la Plana d'Avià, la filatura José Sanglas y Hermano S.A.. La colònia tenia 200 habitatges i havia acollit fins a 700 persones. Està al costat del riu Llobregat, sobre Gironella. Els assaltants van agafar tots els diners de la caixa forta plena amb la setmanada i la mensualitat que les empleades havien de cobrar l'endemà.
Segons algunes versions, una mica contradictòries, el sogre del director de la colònia va ser obligat a passejar-se en calçotets per la sala de telers on hi havia les treballadores de la filatura, acusat de magrejar a les dones. De l'acció de ridiculitzar-lo amb roba interior ara en diríem «una acció directa contra la violència laboral i de gènere».
A les 8 de la tarda, els guerrillers van tancar en una nau les empleades presents en aquell torn de la fàbrica. Els assaltants van controlar també els accessos a la colònia i els mateixos habitatges. Una vegada ocupada van intentar obrir la caixa forta de les oficines però, al trobar-la tancada, van anar a buscar al director a casa seva, acompanyats del segon director, Francisco Guimet. «Vivia en una edificació situada davant del Carrer Nou. Es tractava d'un edifici on s'hi ubicaven dos habitatges, la de l'amo de Manlleu i la del director», explica Dolors Bascompte, veïna de la Plana d'Avià i aleshores treballadora tèxtil. A la casa van sorprendre el director, José Armengol Vila, nascut a Barcelona i que tenia aleshores 43 anys. Hi havia la seva muller, Dolors Ribas Casafont, el seu pare, els fills i altres persones. Els assaltants van tallar el fil del telèfon i van requisar-hi 1.200 pessetes.
De la casa van tornar a la fàbrica acompanyats de José Armengol, per obrir la caixa forta de les oficines, d'on van agafar 65.591 pessetes. Els diners havien arribat el mateix divendres, procedents del banc per fer la paga el dia següent.
Pedro Ribas Subirana, el sogre del director, treballava al jutjat de Berga, com a escrivent, i anys abans havia negat a la dida d'en Massana la signatura d'un aval perquè aconseguís la cèdula de lliure circulació, segons Josep Maria Reguant, autor de la biografia Marcel·lí Massana, terrorisme o resistència? (1979). Segons un testimoni directe, que no l'identifica amb el malnom de Coloma; l'identifica amb el malnom del Geperudet, doncs tenia gepa.
Segons els records de l'àvia de Montserrat Comelles Fitó, «En Massana el va reconèixer i apuntant-lo amb l'arma li va dir: «Ara, em signaríeu el paper?» Sembla que Ribas, elGeperudet, anava amb calçotets [potser era al llit], i el Massana el va fer vestir per anar a la fàbrica, juntament amb el seu gendre però, com que estava molt nerviós, es va posar la granota al revés (la botonadura al darrere) i se li veien els calçotets».
L'únic guerriller que va ser identificat aquella nit va ser Marcel·lí Massana. Segons va declarar la dona del director, la berguedana Dolors Ribas Casafont, era «alto, de complexión fuerte, moreno, de unos 30 años de edad [la que realment tenia] cubierto con un pasamontañas, vestido de cazadora y pantalon Bridge, con vendas a modo de polainas».
Imatge actual de la colònia industrial berguedana, assaltada per un escamot llibertari fa 69 anys. La colònia de la Plana va ser una de les més importants del Berguedà
Els assaltants es van escapolir en direcció a Portella o Sant Maurici de la Quar. Pocs dies després van topar amb la Guardia Civil a Puig-reig, produint-se un tiroteig. Mesos després, els guerrillers van transportar explosius des de l'estat francès a mas Flequer a Rocafort, on tenien una base permanent, amb els quals van sabotejar el 2 de maig les vies del tren a Puigcerdà entre les estacions de Vic i Manlleu i les línies d'alta tensió de la xarxa elèctrica.
Malgrat que la premsa no va dir res de l'atracament, la notícia de l'ocupació de la Plana d'Avià va córrer de boca en boca per tota la comarca. Josep Armengou i Feliu (1910-1976) eclesiàstic, escriptor, músic i veí de Berga, va deixar unes notes que va transcriure l'historiador Ferran Sánchez Agustí. «El Massana va complir allò que solia dir: «no mato ni robo, demano diners i me'ls donen». Durant aquest atracament es va trobar amb un antic company del camp de concentració [Albatera, al Saladar d'Elx] que treballava en aquella fàbrica. En Massana li va dir: «Vols venir amb nosaltres?» «No em fotràs pas», va contestar». Es podria tractar de Jaume Rabat, oncle de Dolors Bascompte. «Que el Massana el saludés li va complicar molt la vida perquè es van pensar que era el contacte de dins de la fàbrica que havia facilitat l'atracament», explica.
A les notes de Josep Armengou es llegeix: «En Massana comunicà als treballadors que havia parlat amb el director perquè els tractés més bé i dirigint-se a aquests, i ensenyant-los el paquet, els diu: «Jo ja els tinc. Vosaltres cobrareu d'aquí tres o quatre dies.» I al director: «ara no tardis a pagar-los, que els necessiten». Tocaren un xiulet i se'n van anar ordenadament. La gent sortí esverada, sense acabar de fer-se càrrec de què havia passat. Un maquis que no havia sentit com marxaven els seus companys, diu tranquil·lament a la gent: «ja són fora?» –«Sí». –«Cap on han marxat?» –«Cap aquí». I se'n va anar calmosament com si tal cosa». [El 28 de gener del 1949 va ser un dia sense Lluna, una nit de Lluna nova.] «Epíleg: telefonades, camions de guàrdies civils, alguna detenció a rereguarda... Però el Massana «ja els té». Els obrers cobraren, efectivament, al cap de tres o quatre dies».
L’edicte del 13 de maig de 1949 demana als guerrillers que es personin al Jutjat Militar de la Rambla de Barcelona
A l'Arxiu Militar de Barcelona ha aparegut traspaperat un edicte del maig del 1949 en el que es commina als guerrillers autors de l'atracament a comparèixer davant del Juzgado Militar Permanente número 3, situat a la Rambla Santa Mònica de Barcelona. Era la paperassa inicial d'un Consell de Guerra Militar que mai no es va celebrar per incompareixença dels acusats. Pel que sembla, cap dels guerrillers no se'n va assabentar que tenien un termini de vuit dies per presentar-se i lliurar-se a l'autoritat militar.
Qui eren els assaltants?
El nombre de membres del Grup d'Acció Llibertari responsable de l'atracament es desconeix però s'ha arribat a afirmar que eren més de 25, però únicament se n'han pogut identificar quatre combatents.
Marcel·lí Massana Vancell (1918-1981), àlies Panxo. Nascut a Berga, va morir a l'exili. Se'l considera un dels caps guerrillers llibertaris més reconegut i buscat. Va sobreviure, a diferència de molts altres companys. Tenia aleshores 30 anys.
Federico Arcos Martínez, àlies Fede. Nascut a Barcelona el 1920 era ajustador mecànic i formava part de les Joventuts Llibertàries del Clot. Tenia 28 anys en el moment de l'assalt. Va marxar a l'exili i va retornar per promoure activitats clandestines. Posteriorment va emigrar a Windsor (Canadà) on va seguir escrivint a la premsa anarquista i fent poesia, i on va morir amb 94 anys.
Jordi Pons Argilés àlies Taràntula. Nascut a Puigverd (Segrià) el 1912. Pagès d'ofici es va incorporar a la columna Durruti durant la Guerra Civil. Després de fugir del camp de refugiats d'Argelers, va participar en diferents grups d'acció llibertaris fins a la seva detenció en novembre de 1949. Jutjat pels militars va ser condemnat a mort i afusellat el 1952 al Camp de la Bota de Barcelona. Tenia aleshores 36 anys.
Del Pernales se'n coneix únicament l'àlies. El 24 de febrer del 1949, acompanyat de Ramon Vila Capdevila, Passos llargs i Caracremada, de Peguera, va topar amb la guàrdia civil de Puig-Reig, a cal Miquel de Pinós a Santa Maria de Merlès. Va participar en moltes altres accions, però no se l'ha pogut identificar encara.
Amb mirada històrica, Xavier Garcia del Seminari d'Economia Crítica Taifa explica com la col·laboració és un tret fonamental del capitalisme, tal i com va exemplificar l'economista Milton Friedman, però amb l'objetiu de beneficiar la classe capitalista
El capitalisme ha desenvolupat, aparentment, la forma més exhaustiva que s’ha conegut fins ara d’economia col·laborativa. És cert que, ja des dels seus inicis, la humanitat ha col·laborat per subsistir; això no obstant, aquest fenomen pren una nova dimensió dins la fàbrica moderna, on difícilment un producte serà el resultat de la feina i dels coneixements d’una sola treballadora, sinó que cadascuna durà a terme una part molt específica de tot el procés de producció. Pura cooperació establerta amb precisió quirúrgica pels enginyers. La tasca de cada treballadora no té sentit si no és en connexió amb la de la resta de membres de la fàbrica, és per això que podem parlar d’un obrer col·lectiu, amb multitud d’ulls i mans que treballen alhora. Les capacitats del treballador individual es veuen incrementades exponencialment per aquesta cooperació, ensems amb l’ús de la tecnologia, de manera que la productivitat es multiplica. Aquest fabulós increment de la productivitat no ha redundat, però, en un guany col·lectiu, ja que el seu objectiu primordial no és la satisfacció de les necessitats socials o individuals. És aquest el motiu pel qual es malbaraten un munt de recursos i hores de treball, com succeeix amb els milions de pisos que continuen buits tot i els milers de persones sense llar, o amb les tones de menjar llençades anualment que no satisfan les necessitat d'aquelles que fan cua als bancs d'aliments, sense menystenir els importants perjudicis a nivell ecològic que aquesta sobreproducció genera. Per entendre com la col·laboració pot conduir a aquest brutal desajust cal veure la forma com es dóna de portes enfora de la fàbrica.
Milton Friedman exemplificava aquesta extraordinària col·laboració a nivell global a través del cas de la fabricació d'un llapis, detallant l'origen de cadascun dels seus components; així explicava com el grafit podia procedir de les mines de Sud-Amèrica, la goma de Malàisia, la fusta podia arribar, per exemple, del nord-oest del Pacífic, tenint en compte que per obtenir-la calia una serra, el ferro de la qual procedia de l'altra punta del globus, etc... Tot plegat per concloure que centenars de persones havien intervingut en la fabricació d'una cosa tant senzilla com un llapis, i ho havien fet sense que cap d'elles dominés el procés de producció sencer, i sense que ningú establís una planificació general. Si això és així en el cas d'un llapis, imagineu-vos què deu succeir amb el mòbil o la tauleta on esteu llegint aquest article. Materials extrets d'Àfrica, muntatge realitzat a l'Àsia, tot plegat transportat per una companyia danesa en un super-carregador de construcció coreana.
A diferència de la col·laboració de l'home primitiu, que la seva planificació li permetia assolir, en benefici de la comunitat, tasques impossibles per a l'individu aïllat, l'objectiu de la divisió social del treball en el capitalisme és el benefici de la classe capitalista
Friedman considerava tota aquesta interacció com a cooperació. Tanmateix, aquesta requereix d'una coordinació conscient, la mancança de la qual és, precisament, el tret principal del mercat, com els economistes liberals han reiterat fins a la sacietat. A diferència de la col·laboració de l'home primitiu, que la seva planificació li permetia assolir, en benefici de la comunitat, tasques impossibles per a l'individu aïllat, l'objectiu de la divisió social del treball en el capitalisme no és l’aprofitament de la capacitat de col·laboració pel benefici comú, sinó pel benefici de la classe capitalista. Com és ben conegut, el principal motiu pel qual el treball de muntatge dels mòbils es duu a terme a la Xina o Corea són els baixos salaris i els escassos drets laborals, que permeten obtenir una millor taxa de guany a les empreses que produeixen en aquests països. En el cas dels materials es dirà que no hi ha més remei que extreure'ls allà on es trobin. Però no és casual que les zones d'extracció del coltan, mineral imprescindible en la fabricació de mòbils, estiguin permanentment en conflicte i siguin dominades per senyors de la guerra. Aquesta situació facilita l’apropiació dels recursos naturals d'aquests països per part d’empreses transnacionals, amb la possibilitat d’ometre qualsevol legislació laboral i d’utilitzar, per l'extracció del preuat mineral, treball quasi esclau i, per tant, quasi gratuït.
En suma, la col·laboració és un tret fonamental del capitalisme. Aquest es fonamenta en l'aprofitament per part del capital de la capacitat de cooperació de l'esser humà. Hi ha alguna diferència, doncs, entre l'anomenada economia col·laborativa i l'espúria col·laboració pròpia del capitalisme? Si n’hi ha alguna és purament nominal, ja que les formes econòmiques anomenades col·laboratives són, contradient el seu propi nom, relacions entre particulars, què se’n beneficien de forma individual en detriment dels drets col·lectius. En efecte, la manca de regulació d’aquestes activitats devalua alguns drets laborals, afavoreix l'evasió fiscal i redueix el poder que puguem tenir com a consumidores, a més de generar alguns importants perjudicis derivats, com ara la gentrificació dels barris més populars (en els dos sentits de la paraula). Sembla, doncs, que la nova economia col·laborativa ni és tan nova, ni és col·laborativa, sinó que es tracta d’una forma més de manifestació de l’explotació i la despossessió capitalistes, pur col·laboracionisme.
Per guanyar la sobirania política com a poble, hem de guanyar també altres sobiranies: l’econòmica, l’alimentària, l’energètica, la financera o la comunicativa
Si bé les incerteses al voltant del futur polític del nostre país han esdevingut angoixes des de la brutal repressió perpetrada pels aparells de l’estat l’1 d’Octubre, també hem mostrat una capacitat enorme d’auto-organització col·lectiva, de solidaritat i de tendresa.
És en aquestes expressions populars que el moviment de l’economia solidària, que es reconeix en elles de manera entusiasta, identifica les millors oportunitats de futur. I ho fa formant-ne part, i aportant dia a dia, barri a barri, projecte a projecte, el millor d’ell mateix per assolir els objectius de transformació social que, ho sabem, són compartits per una gran majoria de les classes populars.
Aquests darrers mesos hem vist més clar que mai que, per guanyar la sobirania política com a poble, hem de guanyar també altres sobiranies: l’econòmica, l’alimentària, l’energètica, la financera, la comunicativa…, totes les que ens són imprescindibles per satisfer les nostres necessitats bàsiques i que resten en mans d’oligopolis, l’objectiu dels quals és transferir rendes i poder de les classes populars a una minoria privilegiada, extractiva i explotadora de les persones i de la natura.
Ja ara, desenes de milers de persones treballen i consumeixen a l’economia solidària en comptes de fer-ho per a les grans empreses capitalistes, que depreden el territori i abusen tant de la gent treballadora com de la consumidora
La bona notícia és que guanyar sobiranies depèn de nosaltres mateixes. Ja ara, desenes de milers de persones treballen i consumeixen a l’economia solidària en comptes de fer-ho per a les grans empreses capitalistes, que depreden el territori i abusen tant de la gent treballadora com de la consumidora. L’economia social i solidària produeixen bens i serveis que no solament substitueixen els de les grans companyies, sinó que, a més, estan produïts amb qualitat i responsabilitat social, laboral i ambiental.
El moviment de l’economia solidària està fent camí. A poc a poc, amb pas ferm i segur i de manera irreversible. I l’economia solidària no és la marca de ningú: només pot ser una estratègia amplia, col·lectiva i compartida, com només pot ser-ho qualsevol procés emancipador.
Tan sols guanyarem l’autodeterminació i la sobirania com a poble si les comencem a construir ja ara des de nosaltres mateixes, des de baix, des de cada barri, organitzant-nos per satisfer cooperativament les nostres necessitats, relacionant-nos en clau feminista, practicant quotidianament els valors que volem per a la república que ha de venir.
És en aquestes expressions, en la força de la gent, en les quals hem de dipositar els nostres anhels d’un futur millor, d’una societat justa en què la paraula “república” signifiqui més coses que una forma d’estat i que situï els valors d’igualtat, llibertat, solidaritat, fraternitat i harmonia amb la natura en el centre de la vida.
Entrevista a l'editor i columnista sobre els objectius que s'ha de fixar l'independentisme en aquesta nova etapa
Demanem aEduard Voltasde fer una entrevista per a parlar del moment convuls, difícil i incert de l’independentisme, encara baldat pel cop del 155. Les eleccions del 21 de desembre han donat un baló d’oxigen que ha de permetre de continuar avançant. Voltas, editor i columnista, acostuma a posar el dit a la nafra i a cercar el punt de reflexió constructiu sense ser complaent. Ens respon dient que no ho veu clar. Que hi ha moltes més preguntes que no respostes en aquest moment. I que cal pensar molt per trobar un desllorigador a tot plegat. Li demanem d’explicar precisament això. De fer una conversa que no pretengui fixar veritats ni donar lliçons de res. I ens concedeix una entrevista plena d’idees que poden contribuir a la reflexió col·lectiva que cal. Som-hi.
Fotografia d’Albert Salamé.
—Estem bé o malament? —Estem empatats. És un empat, però un resultat que classifica l’adversari. És un empat perquè és cert que l’estat espanyol no ha aconseguit els seus objectius immediats. Pretenia guanyar les eleccions, sembrar la derrota a les files de l’independentisme i aconseguir un govern unionista a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, ells han perdut. Però també és cert que l’objectiu de l’independentisme és aconseguir la independència. I en aquest primer assalt a la fortalesa, no ho ha aconseguit. Per tant, som en un empat. El seu objectiu és mantenir la unitat d’Espanya i l’aportació productiva i fiscal dels catalans. I això, de moment, ho tenen. L’estat es pot prendre el luxe d’allargar l’empat indefinidament. I, en canvi, qui té l’obligació de desempatar és l’independentisme. Per tant, té l’obligació de pensar noves estratègies per desempatar.
—L’increment de la virulència del conflicte no ha fet perdre suport a la independència. Això és una bona notícia. És un empat amb petites victòries? —Sí. I són victòries sorprenents. S’han trencat els motlles de situacions d’altres moments històrics i d’altres països on la repressió i la por empetiteixen els moviments reivindicatius. En aquest cas, com més clars han estat els costos de la independència i com més dolorós ha estat el càstig, més vots i més suport ha tingut el projecte polític. L’independentisme ja fa temps que trenca motlles. Ho ha fet amb els milions de persones al carrer sense cap símptoma de desmobilització i sense cap incident. Són coses que no passen enlloc del món. La duresa i l’agudització dels costos no han fet minvar el moviment sinó que l’han reforçat. No som aquell poble poruc o espantadís que algú havia volgut fer creure. El poble ha demostrat una valentia espectacular.
—Una valentia que no va evitar que en un moment determinat quedés tot penjat… —Això ho va decidir la direcció política del moviment. Aquell cap de setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar aquesta defensa. Allò que va passar, tots plegats ho hem aparcat perquè hi havia una altra urgència, que era derrotar el 155. Cosa que encara no s’ha acabat perquè caldrà veure si s’aconsegueix fer una investidura i formar govern. Caldrà veure si es pot tornar a agafar el timó del vaixell per molt intervingut que estigui. Si es pot reprendre el timó i el rumb, caldrà poder dedicar un temps a revisar què va passar aquell cap de setmana. No pas amb voluntat de cercar culpables ni per acusar ningú, sinó per aprendre de l’experiència.
—Per extreure’n bones lliçons? —Exacte. També és cert que les direccions polítiques són un reflex dels moviments socials que els donen suport. És molt estrany tenir una direcció que no ho sigui. Tendeixo a pensar que qualsevol altra direcció política que hi hagués hagut en aquest moment històric diferent de Puigdemont, Junqueras, Alcoberro i Mauri, hauria actuat de la mateixa manera.
—És un empat amb un partit de tornada aviat o és un empat que ens classifica per una nova lliga que encara s’ha de disputar? —Si la victòria de l’independentisme s’ha de produir per la mateixa acció política dels independentistes, és probable que l’empat no es resolgui aviat. Si s’ha de produir per la força de l’independentisme i la seva acció política, és possible que no sigui immediat. En canvi, hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria. És l’esfondrament de l’adversari. Que el projecte de l’estat espanyol es faci inviable. L’estat espanyol té unes quantes crisis obertes damunt la taula.
—No tan sols la crisi catalana… —Exacte. I poden dur-lo a dificultats molt greus i que podrien precipitar un final del procés inesperat. I més ràpid d’allò que ens diu el sentit comú. El dia abans de caure el Mur de Berlín, ningú –i ningú vol dir ningú– podia imaginar que el mur hauria caigut l’endemà. Tenia l’aparença d’una gran fortalesa. I allò que hi havia era una gran fragilitat. Tan sols calia que hi anés algú amb un martell i comencés a picar. I tota aquella fortalesa es va ensorrar en una nit. La fortalesa de l’estat espanyol, és real o és aparent? Això no se sap mai fins que no agafes el martell i comences a picar. I aquell cap de setmana d’octubre es va renunciar a prendre el martell i picar.
—Té sentit pensar en un retorn de Puigdemont després de la investidura i plantar la resistència que no es fa fer aleshores? —Bé, és que jo no veig que la direcció política estigui disposada a fer-ho. Una de les conseqüències que ha tingut la manera com han anat les coses és que amb el vot popular hem ratificat els mateixos dirigents que van decidir actuar d’aquella manera. Per tant, els mateixos dirigents davant d’una situació semblant actuaran igual. No hi ha cap motiu per pensar que ara ho farien diferent. No crec que hagi canviat res. Quan intento obrir el focus, allò que és important és adonar-se que ara ja tenim tota la informació. De què ha servit aquest primer assalt a la fortalesa, aquests set anys de procés des de la sentència del Constitucional? D’una cosa molt important. Ara ja tenim tota la informació. Res no ens pot agafar per sorpresa.
Fotografia d’Albert Salamé.
—A quina informació us referiu? —Tenim tota la informació sobre l’estat espanyol i tota la informació sobre l’independentisme. Coneixem molt bé l’independentisme i coneixem molt bé l’estat espanyol. A tots ens agradaria jugar un partit net, a Wembley, una gespa impecable, regadeta d’abans-d’ahir, amb un àrbitre neutral, i onze contra onze. I ara ja sabem que el partit no serà mai així. No ho serà. Ens podem queixar, podem protestar, podem denunciar-ho. Però no farem que el partit sigui a Wembley amb una gespa impecable, un àrbitre neutral i onze contra onze. No serà així. El partit es juga en una gespa que fa dos anys que no la reguen, plou, l’àrbitre està comprat, el públic llença tota mena d’objectes als nostres jugadors, hi ha una part del públic que xiula i mira cap a una altra banda (Europa), i s’eliminen jugadors i se’ls envia a la banqueta. Haurem de jugar en aquest terreny de joc. I si es vol guanyar, s’ha de guanyar en aquest terreny. No hi ha més nassos. La reflexió que crec que encara no ha fet l’independentisme perquè la urgència era una altra – guanyar les eleccions, recuperar les institucions, etc.– és aquesta: com es fa la independència d’Espanya.
—I com es fa? —Als independentistes catalans els ha tocat de fer la independència d’Espanya. No del Canadà, ni del Regne Unit… La independència s’ha de fer respecte a l’estat espanyol. En altres casos n’hi ha prou guanyant eleccions, aconseguir un referèndum i guanyar-lo amb un vot més del sí que del no. Però la cultura democràtica és diferent a Espanya. I la cosa no va per aquí. És cert que falta gent i falta suport. Clar que sí. Però el problema no és que l’adversari demani el 50% més 1 amb el seu cinisme insuportable. No és aquest. És l’independentisme qui necessita aquesta força. I si és el 55%, millor. I si és el 60% o el 65%, encara millor. És evident que cal convèncer i ser més. Però sobretot cal una cultura política diferent. Una cultura política més conscient dels riscs associats a fer la secessió d’un estat de la Unió Europea, membre de l’OTAN i que es diu ‘Reino de España’.
—Cal adoptar el llenguatge del poder? Cal tocar tecles del poder financer, del poder coercitiu…? —Tocar tecles em sona massa a estructures d’estat. I diria que el discurs de les estructures d’estat ha quedat absolutament desarticulat. És evident que des d’una Generalitat autonòmica no es pot desplegar cap estructura real d’estat. L’estat ho boicotarà. Aquell famós programa informàtic Espriu ja deu ser al riu. Vull pensar que hem superat l’edat de la innocència. Els independentistes que ja ho érem els anys vuitanta havíem tastat quina mena d’estat era l’estat espanyol. Els que ja vam veure l’Operació Garzón, les tortures, l’actuació del GAL a Iparralde… havíem arribat a creure que el context europeu i la globalització impediria a l’estat espanyol de fer això que han fet. Ha estat com tornar a trobar un vell adversari. Si més no, pels de la meva generació, ha estat com dir ‘sí, són ells’.
—Encara hi són… —Exacte. No han canviat. El context potser ha impedit alguna actuació encara més salvatge. Però han passat trenta anys i continua essent el mateix.
—Amb la diferència que ara és molta més la gent que no ho accepta. —Sí. I que molta gent ha pres consciència de la mena d’adversari que hi ha al davant. En Toni Soler va fer un missatge a Twitter que potser ens hauríem de tatuar tots: ‘Mai més no podem començar una frase dient «Espanya no es pot permetre…» o «Europa no permetrà…»’. Ara ja sabem que Espanya es permetrà el que vulgui i Europa permetrà el que sigui. Això no és Wembley i la gespa no està regada.
—No hi haurà un desllorigador… —Sí, el desllorigador és una força popular imparable i una direcció política alineada. I jo crec que han faltat les dues coses. La força popular que hi ha hagut ha estat brutal, però no imparable. Ens han parat, oi? I la direcció política va decidir frenar en un moment determinat. És curiós perquè veníem de l’1 d’octubre, que va ser un autèntic festival de coordinació executiva i emocional entre les institucions i el carrer. I vam pensar que tenien igual de ben preparat el 27 d’octubre que l’1. Els que havíem estat capaços de fer l’1 d’octubre havíem de tenir un pla per fer la independència. I va resultar que no n’hi havia. T’encares a un estat que té el monopoli de la força i que la fa servir sense cap mania. A partir d’ara caldrà fer les coses d’una manera diferent. Què hem après d’aquesta fase? No podem treure la conclusió que hi havia uns líders covards. Això seria mentida. Els líders són igual de covards o valents que el poble. En són un reflex. I és tot el moviment qui ha de fer la reflexió sobre què cal fer a partir d’ara.
—Us preocupa l’estat en què es troben les entitats que han organitzat la mobilització aquests anys? —També s’han de repensar elles mateixes. Estan escapçades. I els lideratges que hi ha no sabem si són provisionals o definitius. Suposo que ningú no vol convertir-los en definitius perquè seria una manera d’acceptar que els dos Jordis seran a la presó molt de temps. Per tant, es manté una situació de provisionalitat que en algun moment s’haurà de resoldre.
Fotografia d’Albert Salamé.
—Algú va dir que amb els dos Jordis al carrer el 27 d’octubre no hauria anat com va anar… —Jo no vull caure en el ‘què hauria passat si…’ A més, ara és molt fàcil dir coses d’aquestes. És molt fàcil dir que si haguéssim aprofitat l’impuls de l’1 d’octubre per convocar eleccions i anar a buscar una majoria aclaparadora… Sí, sí, però qui ho va proposar en aquell moment? A pilota passada tot és molt fàcil. A mi m’interessa el debat sobre què es pot fer ara. I l’únic que fa imparable l’independentisme és la força popular. Força coercitiva en el sentit clàssic no la tindrem. La fantasia dels Mossos… Això dels Mossos ja s’ha vist. Van arribar al seu límit el dia 1 d’octubre. Això és el màxim que pots esperar del cos de Mossos d’Esquadra. Perquè és el que és. És la policia autonòmica i judicial. No és un cos de voluntaris armats per defensar la República. No són milicians. Quan parlem de poder coercitiu, de què parlem? L’única coerció possible és la coerció democràtica. La d’una majoria molt àmplia de manera que el canvi es faci inevitable. Però si es pretén dibuixar aquest canvi en un full de ruta, amb dates i calendari, es tornarà a anar contra les roques.
—Per què ho dieu? —El dia 1 i 3 d’octubre va ser quan l’estat estava més debilitat. Si Puigdemont aleshores hagués dit que ens han pegat, que és molt greu i que no s’ha pogut fer un referèndum amb condicions perquè s’ha impedit a la gent votar, i diu que vol que voti tothom en unes eleccions plebiscitàries i, si hi hagués el 50% +1 de vots independentistes, proclamaria la independència, què li hauria dit tothom? Que no complia, que era un traïdor, un botifler… que el full de ruta deia una altra cosa, que el referèndum era vinculant… No pot ser que la direcció política estigui constantment sotmesa la sospita que vol trair o desviar l’objectiu. I probablement, si en lloc de fer el que es va fer s’hagués fet això altre, estaríem bastant millor. Com a mínim, tindríem la iniciativa política. Per tant, jo sóc partidari de no dibuixar un full de ruta amb dates i fites. A partir d’ara, el full de ruta ha de ser l’actitud. Allò que és innegociable no és que tal dia farem tal cosa. Allò que no s’ha de negociar és l’actitud.
—I quina és? —Anar a guanyar la independència per la via de convèncer el màxim de gent possible fins a fer-ho inevitable. I si no, aleshores hi ha l’estratègia del xoc democràtic. Que és l’estratègia d’anar a omplir les presons. Però jo, que no seria a qui tocaria anar a la presó, qui sóc per dir a dos mil regidors, vuit-cents alcaldes, setanta diputats i dotze membres del govern que es posin a desobeir de manera permanent i a buscar la zona de fricció amb el risc de ser encausats i empresonats? Qui sóc per dir que cal omplir les presons amb dues mil persones? Qui sóc jo per dir això? Aquesta seria l’estratègia del conflicte obert, democràtic, però permanent… No es liquida l’IVA, ni l’IRPF dels treballadors, les institucions deixen de cotitzar la seguretat social dels funcionaris a l’estat, desobediència absoluta, el rei persona non grata a tots els municipis… etc. I dues mil persones a la presó. És una estratègia. Però jo no hi aniré i no sóc ningú per dir que s’ha de fer així. L’independentisme no sap com fer la independència. Ho ha provat d’una manera. No ha sortit bé. Qui digui que sap com es fa la independència, menteix. No ho sap ningú. Mentre no ens il·luminem cal fer treball polític i recuperar la iniciativa. I, amb el resultat electoral, tens el mapa molt clar d’on has d’anar a convèncer gent.
—On? —On has tret pitjors resultats. No vull assenyalar territoris. S’ha d’anar a treballar fort allà on s’ha tret els pitjors resultats. Com que en aquests llocs no seràs visible a través de les televisions, cal ser-hi físicament. Als barris no s’hi va; als barris s’hi és. Com pot ser que una força com Ciutadans sense articulació territorial, sense presència als barris i sense militants hagi tret els vots que ha tret? Perquè té el 80% del pastís televisiu al seu servei. Si no tens el 80% de les televisions al teu servei, quina altra manera que tens de visibilitzar-te als llocs on has tret mals resultats? Físicament. Ser-hi. Però és una feina tan complicada i tan dura que entenc que hi hagi gent que, per amagar la mandra, faci plantejaments més fàcils. Dreceres més radicals. Però no és més radical qui més crida sinó qui guanya.
—Si l’objectiu és ampliar la base, cal revisar la manera com l’independentisme s’ha relacionat amb el món dels comuns? —Jo crec que l’1 d’octubre marca el camí de la resposta. L’1 d’octubre es va prescindir de la direcció dels comuns. Se’ls va intentar convèncer, evidentment, però no es va aturar res pel fet que la direcció dels comuns no pujava al carro. No es va aturar pas. I l’1 d’octubre va interpel·lar centenars de milers de votants dels comuns de les eleccions espanyoles. El projecte republicà ha de parlar més amb la gent i menys amb les direccions polítiques. L’agenda política de la direcció dels comuns és la seva. No faràs que la canviïn per la teva. La seva no és l’agenda de la ruptura republicana. És legítim que en tinguin una altra. S’ha de parlar directament amb els ciutadans. Amb tots. No només amb els votants dels comuns.
Fotografia d’Albert Salamé.
—També els de Ciutadans? —Estic absolutament convençut que hi ha votants de Ciutadans del 21-D que d’aquí a dos anys poden ser votants republicans. N’estic completament segur. Entre més, perquè no penso que estiguem envoltats d’un milió d’espanyolistes, fatxes i sàdics que gaudeixen amb la presó de Junqueras i les hòsties de l’1 d’octubre. No ho penso. Crec que hi ha una part d’aquest vot que és un vot de censura de la manera com l’independentisme ha fet les coses. Bàsicament per una raó: ‘no podeu fer això perquè no teniu la majoria’. Hi ha una part del vot de Ciutadans que és identitari, espanyolista… i sàdic. És així. Però estic segur que hi ha una part de l’electorat seu que els vota per això. També una part de l’electorat del PSC. És una gent que desactivarà la seva oposició a la independència en el moment que l’independentisme pugui presentar una victòria electoral amb més del 50% dels vots.
—El 2014 vau escriure un llibre dirigit als indecisos. Encara en queden? —La indecisió no és una fotografia estàtica. La prova és que fa deu anys hi havia dos-cents mil independentistes i ara n’hi ha dos milions. En aquell moment hi havia un milió vuit-cents mil indecisos? No. Estaven absolutament convençuts del seu vot autonomista i que les coses anaven bé i no calia plantejar-se la independència. En algun moment devien passar a ser indecisos i d’aquí a ser independentistes. Encara es pot generar molta indecisió entre el vot unionista.
—Aquesta seria una estratègia: generar indecisió a les files unionistes? —És un estat previ a ser independentista. Efectivament. Ningú no passa del negre al blanc sense passar pel gris. Diuen que el canvi de vot d’un partit a un altre de molt diferent no es produeix automàticament. Que sempre es passa per l’abstenció o per un partit a mig camí abans de votar el partit contrari. Generar indecisos entre l’unionisme pot ser el títol d’una bona estratègia.
—Com es fa? —Per una banda, l’acció de l’estat pot generar indecisos. Com que l’estat no té aturador i tothom té el seu límit de tolerància a la repressió, els indecisos poden començar a emergir entre el bloc unionista. I també el projecte republicà pot generar indecisió a les files unionistes. Aquest projecte s’ha d’explicar. Sóc partidari d’això que en diuen procés constituent. Jo en diria debat constituent. No el faria al parlament si no es va a l’estratègia dels dos mil presos. Si es va per aquí, alabat sia Déu, ens posem la manta al cap i avall. Però crec que la cosa no va per aquí. I per tant, faria un debat constituent molt potent amb la participació de centenars de milers de persones. Als barris, dibuixant república. Si no és encara una institució, la República ha d’estar als caps i als cors de la gent.
—La conclusió és que hem anat massa ràpid? —No. Jo crec que no. Honestament, no crec que el problema hagi estat anar massa ràpid. Ha estat no haver identificat la mena d’adversari que l’independentisme tenia davant. No haver-lo identificat a temps. I no haver pres les decisions polítiques corresponents. No crec que hagi estat un problema de velocitat. Això és un procés històric. I hi ha moments de màxim conflicte, moments de distensió, més conflicte, etc. S’ha fet allò que calia des del punt de vista de la velocitat. Però l’independentisme es pensava que jugava contra una altra mena d’equip, a un camp molt diferent i amb un àrbitre neutral. Ho pensàvem o ens ho volíem creure. Aquest ha estat el gran error. I ha estat un error de la direcció política de l’independentisme. Això sí. La caracterització de l’adversari per decidir com ha de jugar l’equip és una tasca que pertoca a la direcció política.
—Us consta que aquesta autocrítica sigui compartida i es vulgui actuar de manera diferent? —No em consta res perquè costa molt de saber què pensa la direcció política ara mateix. Entre més, perquè no se sap quina és la direcció política. La direcció política d’Esquerra Republicana és al carrer Calàbria o és a Estremera? La direcció de Junts per Catalunya és a Brussel·les o és el PDECat o qui és? Ho saben ells? Una cosa és que jo no ho sàpiga. Però, ells ho saben? Esquerra Republicana sap on és la direcció? I Junts per Catalunya sap qui és la direcció? I l’ANC i Òmnium saben quina és la seva direcció?
—Aquestes preguntes haurien de quedar resoltes com més aviat millor. Aquesta és una debilitat imperdonable… —Perquè l’estratègia de l’estat espanyol ha estat decapitar i desarticular la direcció política de l’independentisme. Certament. Per sort, el tipus d’envit que hem tingut davant ha estat un envit electoral. I la gent hi tenia un paper. Depenia de la gent. Si l’envit no hagués estat electoral, sinó que hagués estat institucional o d’una altra mena, probablement estaríem força pitjor. Perquè la direcció política de l’independentisme està desarticulada. Ni els mateixos partits ni les entitats no saben quina és la direcció. Perquè no se sap si Oriol Junqueras serà a la presó dos mesos més o vint anys. No se sap. No sabem si Carles Puigdemont estarà a l’exili tres setmanes més o trenta anys. On és la direcció? Quina és? Hi ha molta feina a fer. Necessitem una mica de temps per pensar. No per rectificar ni per trair, ni per jutjar, ni per res més. Tan sols cal pensar. Hem de pensar on som i on anem.
—Aquesta entrevista potser hi haurà ajudat. —Sí? Ho celebro.
