En el seu pas per Buenos Aires, Chantal Mouffe va participar en el Fòrum del Pensament CrÃtic organitzat per Clacso i va presentar el seu últim llibre, Por un populismo de izquierda. Si bé, com diu l’autora, aquest és un manifest pensat per intervenir en la conjuntura de l’Europa occidental, la lògica polÃtica que hi ha rere l’estratègia populista proposada, que es podria resumir com “polaritza i regnarà s”, es pot traduir fà cilment a l’estratègia electoral del “front antimacrista” que Cristina Fernández de Kirchner va plantejar en aquest mateix fòrum apel·lant al significant buit del terme antineoliberalisme i a la poc sofisticada idea del “malmenorisme”.
Els perills d’una lògica polÃtica abstracta
La reflexió estratègica que Chantal Mouffe exposa a Por un populismo de izquierda s’articula al voltant d’una certesa gairebé essencialista, a saber, que el futur serà “populista”, tot i que encara s’ha de veure si s’imposarà el “populisme de dreta” i, per tant, donarà lloc a governs més autoritaris, o si el “populisme d’esquerra” li disputarà amb èxit l’hegemonia, la qual cosa derivaria en una “radicalització de la democrà cia”.
Amb tota la raó, Mouffe atribueix la responsabilitat polÃtica de l’ascens de l’extrema dreta als partits socialdemòcrates i els seus equivalents, que han esdevingut “ajustadors neoliberals”. Tanmateix, evita estendre les seves conclusions a les experiències que ja hi ha hagut amb governs i organitzacions que entren en la seva lògica del “populisme d’esquerra”.
No hi ha cap reflexió profunda dels motius pels quals Syriza va passar, en només sis mesos, de prometre un “govern d’esquerra” a ser l’agent dels plans d’austeritat de la troica. O de com va passar Podemos de la “radicalització de la democrà cia” a estar al costat equivocat en la lluita nacional catalana i a proposar al PSOE un govern d’unitat.
Tampoc no porta fins al final aquesta conclusió quan es tracta dels governs anomenats “populistes” de l’Amèrica Llatina, als quals absol de tota responsabilitat de l’ascens de fenòmens aberrants, com el de Jair Bolsonaro al Brasil.
A parer seu, el principal problema de l’esquerra és no comprendre l’oportunitat que el “moment populista” planteja i deixar-se aclaparar per l’avantatge que de moment en treu l’extrema dreta. Assenyala dues narratives igualment perilloses que cal rebutjar.
La primera narrativa interpreta l’ascens dels “populismes de dreta” com el retorn del feixisme (Mouffe planteja que, en realitat, l’únic que podria ser considerat feixista és Bolsonaro). Això té una conseqüència doble: menysprear els exclosos que troben una veu en les formacions de l'(extrema) dreta i, davant l’amenaça feixista, optar per suposats demòcrates neoliberals –per exemple, l’elecció entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen a França.
La segona narrativa, més sofisticada, és utilitzar el significant populisme –de dreta o d’esquerra per igual– com un estigma antidemocrà tic per desqualificar aquells que se surten del consens de la globalització neoliberal.
Mouffe postula una mena de fatalisme del “moment populista” que tapona qualsevol via de superació de la polarització que no sigui alguna de les variants antineoliberals, és a dir, capitalistes, que es disputen l’hegemonia. tweet
Contra aquestes dues “narratives” dels governs neoliberals senils, que per vies aparentment oposades condueixen al parany de la defensa de la democrà cia liberal (burgesa), Mouffe postula una mena de fatalisme del “moment populista” que prenent com una dada inamovible la institucionalitat de l’Estat capitalista, tapona qualsevol via de superació de la polarització que no sigui alguna de les variants antineoliberals, és a dir, capitalistes, que es disputen l’hegemonia.
Des del punt de vista de l’estratègia polÃtica, Mouffe reivindica la posició “partisana” del populisme (de dreta) i proposa que l’esquerra aprengui la tècnica polÃtica dels seus adversaris, que consistiria a polaritzar per mobilitzar afeccions i permetre la identificació col·lectiva.
Flickr – TV-Patriotes
La definició del marc estratègic com una disputa entre populismes és el punt d’arribada del rumb postmarxista que Mouffe i Ernesto Laclau van emprendre el 1985 amb la publicació d’HegemonÃa y Estrategia Socialista, i que, com veiem, ha acabat amb l’abandonament de tota referència al marxisme i al socialisme, encara que només sigui en clau “reformista radical”, a favor de projectes polÃtics que explÃcitament es proposen la gestió del capitalisme i del seu Estat. Això es percep en les simpaties de Mouffe, que van des de les versions europees, com Syriza i Podemos, fins als “populismes” llatinoamericans, incloent-hi el kirchnerisme i el bonapartisme chavista.
En la teoria polÃtica de Laclau i Mouffe, atesa l’heterogeneïtat de les demandes i el rebuig del paper hegemònic de la classe obrera en l’aliança amb el conjunt dels explotats i oprimits, l’única possibilitat d’establir una “cadena d’equivalències” i, per tant, una nova hegemonia és mitjançant un “significant buit”, el més semblant a un lÃder bonapartista que articuli de manera vertical (estatal) les demandes populars.
L’única possibilitat d’establir una nova hegemonia és mitjançant un “significant buit”, el més semblant a un lÃder bonapartista que articuli de manera vertical (estatal) les demandes populars. tweet
El carà cter abstracte de la “lògica populista” converteix la polÃtica en un formalisme, sense interessos de grups socials més o menys permanents i sense ideologia. Això porta a concebre l’estratègia populista com un “mecanisme simbòlic” habitual –de la qual cosa deriva que hi hagi populistes neoliberals (Thatcher, Reagan), d’elit (Macron), antineoliberals, xenòfobs, racistes, d’esquerra, etc. En sÃntesi, tota polÃtica tindria la seva dimensió populista.
Les paradoxes del “moment populista”
Segons Mouffe, d’ençà de la crisi capitalista de 2008 vivim una situació “postdemocrà tica” caracteritzada per la indeterminació i produïda per l’esgotament de l’hegemonia neoliberal (però no de les polÃtiques neoliberals) i de la manca d’una nova hegemonia que la substitueixi.
A grans trets, és un diagnòstic semblant al que, utilitzant categories marxistes, es podria definir com un interregne obert per tendències a la crisi orgà nica (Gramsci), encara que és llegit en clau reformista de substitució de l’hegemonia neoliberal per una d’antineoliberal (populista), sense ruptura revolucionà ria.
Aquesta situació “postdemocrà tica” té dos aspectes. Un de polÃtic, que Mouffe anomena postpolÃtica i que consisteix en el transformisme neoliberal dels partits socialdemòcrates i el sorgiment de la “tercera via”, la qual cosa va significar la liquidació de la divisió esquerra/dreta. La democrà cia va quedar reduïda als seus aspectes liberals (eleccions, divisió de poders, etc.) a costa de negar la seva dimensió conflictual (agonÃstica) i de subsumir el component de sobirania popular.
L’altre aspecte és econòmic i consisteix en l’oligarquització de la polÃtica, que emergeix com a conseqüència directa del domini del capital financer i dels plans d’austeritat.
El neoliberalisme va portar a una mena de “llatinoamericanització” de les societats de l’Europa occidental, que van adquirir la fesomia de la polarització, amb un grup reduït de superrics, un empobriment de les classes populars i una creixent precarització i pauperització de les classes mitjanes, unes tendències desconegudes durant la perllongada hegemonia socialdemòcrata i keynesiana.
Aquesta combinació particular d’economia i polÃtica explicaria la crisi de les democrà cies liberals i l’emergència del “moment populista”, que no és res més que els moviments de resistència al neoliberalisme en una situació no hegemònica.
Per definir el “moment populista” Mouffe rescata la crÃtica del liberalisme econòmic de Karl Polanyi, resignificada com a crÃtica del neoliberalisme, recuperant-ne en particular la categoria de “doble moviment”. Recordem que en el seu treball clà ssic The Great Transformation: The political and economic origins of our time [La gran transformació: els orÃgens polÃtics i econòmics del nostre temps], Polanyi plantejava que al mercat autoregulat li corresponia un contramoviment, una mena d’acció de “protecció” d’una à mplia gamma d’actors socials contra els embats destructors del mercat; el feixisme i el New Deal s’inscrivien en aquesta dinà mica en què la lluita polÃtica entre la “mercantilització” i la “socialització” explicaven la viabilitat del sistema capitalista.
Polanyi plantejava que al mercat autoregulat li corresponia un contramoviment, una mena d’acció de “protecció” d’una à mplia gamma d’actors socials contra els embats destructors del mercattweet
Aquesta mena de “contramoviment” dels que resisteixen els efectes de la globalització neoliberal i la conjuntura “postdemocrà tica” és el substrat comú a tots els “moviments antisistema”, siguin de dreta o siguin d’esquerra.
I aquà sorgeixen diversos problemes. Ens centrarem en dos.
El primer és com s’ha de determinar el carà cter progressiu o reaccionari de les demandes, si cal fer-ho sense prendre com a unitat de mesura si condueixen cap a reforçar el domini burgès o si, ben al contrari, van en el sentit d’extingir l’explotació capitalista i iniciar la construcció d’una societat socialista.
Mouffe ho resol com una qüestió discursiva. Seguint Laclau, diu que en les demandes de tots aquests moviments hi ha un contingut democrà tic perquè estan dirigides contra el sistema i perquè, en els seus orÃgens, suposen una exclusió o una privació, encara que no estiguin relacionades amb un règim democrà tic ni estiguin destinades a ser articulades per alguna forma polÃtica determinada. Això planteja la paradoxa que les demandes democrà tiques poden ser articulades “en el vocabulari de la xenofòbia i el nacionalisme” i, per tant, portar a la construcció d’un “poble fatxa” (ètnic nacional, en diu Mouffe) i un règim autoritari.
I això porta al segon problema d’estratègia que sorgeix d’esborrar qualsevol mena de relació entre les representacions polÃtiques i les classes i els interessos socials, la qual cosa redueix la disputa amb l’extrema dreta a una lluita discursiva pel sentit dels “significants flotants” que estableixen les fronteres polÃtiques i que provoquen, ni més ni menys, que una situació pugui anar en un sentit reaccionari. L’exemple més clar que fa servir Laclau és el de la demanda de feina, que pot tenir un sentit d’esquerra si es dirigeix contra els empresaris, però també pot tenir un contingut xenòfob si va contra l’immigrant que “roba” la feina nacional.
En la teoria laclausiana, com que la lluita de classes no té cap centralitat, ni tampoc la necessitat de construir una força material dels explotats i els oprimits per fer front als atacs dels capitalistes, inclòs el feixisme, aquesta qüestió queda en mans de la contingència, les prà ctiques discursives i la mobilització dels afectes.
No és casualitat que Mouffe reconegui que és un dels punts més polèmics per a aquells que qüestionen la seva estratègia populista per ser d’esquerres.
Aquesta discussió no és merament teòrica, sinó que obre la possibilitat de polÃtiques perilloses per disputar, en el seu terreny, l’hegemonia a l’extrema dreta, que Mouffe considera “adversaris agonÃstics” i no “enemics”. Amb aquests fonaments, la campanya presidencial de Jean-Luc Mélenchon va incorporar alguns “temes” predilectes del Reagrupament Nacional de M. Le Pen (l’ex Front Nacional) com la “seguretat” i el sobiranisme nacional. En aquest mateix sentit d’”hegemonitzar” significants aliens, a Alemanya ha sorgit el moviment Aufstehen (Dempeus), en el qual conflueixen figures de Die Linke i de la socialdemocrà cia, intel·lectuals com W. Streeck, entre altres, que afirma que per disputar l’hegemonia (electoral) a la formació d’extrema dreta Alternativa per Alemanya, l’esquerra ha de ser “realista” i plantejar mesures que restringeixin la immigració.
Hi ha un argument addicional sobre les extremes dretes. Si no són literalment partits feixistes és, en bona mesura, perquè la situació no és prou radical. Però davant d’una agudització de la lluita de classes, les extremes dretes seran, sens dubte, una base per al feixisme, que no només avançarà contra la democrà cia burgesa, sinó també, com plantejava Trotski, contra “tots els elements de la democrà cia proletà ria de la societat burgesa”.
(Les extremes dretes) Si no són literalment partits feixistes és, en bona mesura, perquè la situació no és prou radical. tweet
El populisme i la “raó reformista”
El “populisme d’esquerra” intenta situar-se en un lloc equidistant entre el reformisme socialdemòcrata tradicional, avui prà cticament en extinció, i l’esquerra revolucionà ria. Però aquest intent és fallit, i a l’hora de les definicions continua sent un “avatar” de la vella estratègia reformista.
Mouffe dedica un capÃtol del llibre a debatre les lliçons de l’ascens del thatcherisme. Aquesta idea d’intentar apropiar-se d’estratègies reeixides de la dreta no és nova. De fet, Mouffe la pren de Stuart Hall, que a principis dels anys 1980 plantejava que l’esquerra havia d’”aprendre de Thatcher” i que al seu “populisme autoritari” calia oposar un “populisme democrà tic”.
El sentit de recuperar les “lliçons del thatcherisme” és demostrar que a l’Europa occidental és possible transformar un ordre hegemònic en el seu contrari dins de les institucions democraticoliberals. La imposició del neoliberalisme sense ruptura (contra)revolucionà ria donaria solidesa a la seva estratègia reformista de substituir una hegemonia per una altra.
A la lectura particular que fa de la teoria d’Antonio Gramsci, Mouffe oposa “hegemonia” a “revolució”. I es pronuncia per l’”hegemonia”, que implica, més enllà dels ornaments i artefactes lingüÃstics, substituir el “règim oligà rquic” per una altra formació hegemònica (¿quin contingut social tindria?) dins el sistema i les institucions de la democrà cia liberal.
Cap al final de Por un populismo de izquierda, Mouffe planteja que es pot esperar que la seva estratègia populista d’esquerra sigui combatuda per l’esquerra que, segons la seva visió, “redueix la polÃtica a la contradicció capital/treball”, “atribueix a la classe obrera un privilegi” i la considera el vehicle per a la revolució socialista.
Si bé Mouffe pensa que involucrar-se en aquest debat no té cap sentit, la situació el fa més actual i urgent. Com es pot intuir, el combat del marxisme contra el “populisme” apunta a la mare de totes les estratègies. Tal com diu Mouffe, el marxisme construeix una frontera de classe entre capitalistes i treballadors, mentre que la construcció populista divideix entre “poble” i “oligarquia”. Aquesta divisió és fictÃcia i crea enemics i aliats fantasmagòrics. Per exemple, els dirigents nacionals, les burocrà cies sindicals que mantenen un control totalitari dels sindicats, ¿serien part del poble? I aixà podrÃem continuar preguntant per altres agents reaccionaris, que segons Mouffe se situarien en el bà ndol “antineoliberal”.
Però, sobretot, oculta l’antagonisme irreconciliable entre explotadors i explotats i fonamenta una estratègia de col·laboració de classes que permet a la burgesia preservar el seu poder, fins i tot en els moments de crisi, dels quals el populisme és un emergent.
(El populisme) oculta l’antagonisme irreconciliable entre explotadors i explotats i fonamenta una estratègia de col·laboració de classes que permet a la burgesia preservar el seu poder tweet
A França, la situació arran de la irrupció dels “armilles grogues” com a galvanitzadors de l’odi contra Macron planteja, amb tota l’agudesa, aquesta discussió estratègica, entre la disputa de dues estratègies “populistes” simètriques que deixaran intacte el règim d’explotació i potser encara n’aprofundiran la deriva autorità ria, o que potser avançaran cap a una aliança estratègica de la classe obrera amb els sectors explotats i oprimits que obrirà la perspectiva de la revolució social.
