La dècada dels 90 va haver-hi a l’Amèrica Llatina un bullici de lluites populars contra els governs neoliberals, que van donar el tret de sortida de l’anomenat cicle progressista llatinoamericà. Katu Arkonada, fa un recorregut per aquestes lluites i per les contraofensives que van trobar-se, en les quals aprofundirà en un segon article.
El 1989 el Mur de Berlín queia, i el 1991 s’enfonsava la Unió Soviètica.
El 1992, el teòric estatunidenc Francis Fukuyama publicava La fi de la Història i el darrer home, en el qual se sostenia que la història tal i com la coneixíem, amb la lluita de classes com a motor de la història, havia arribat a la fi, i ara només romania la democràcia liberal i la gestió tecnocràtica de l’economia.
El Consens de Washington, iniciat sense cap mena de consens el 1989, recorria l’Amèrica Llatina i el Carib com un fantasma, imposant la doctrina del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a un conjunt de països dels quals només un govern d’esquerres resistia l’embat neoliberal, el de la revolució que encapçalava el Partit Comunista de Cuba.
En aquest desert ideològic començaren a aparèixer algunes resistències, primer des de baix. En aquest històric 1989 es produeix el 27 de febrer a Venezuela el Caracazo, allò que Lenin havia anomenat “revoltes de fam”, en què la població, sense una organització clara, surt a protestar contra la pujada neoliberal del pa i el transport, i és reprimida per les forces de seguretat, que deixen milers de morts i desapareguts. Ja el 1994, i de manera organitzada, el 1r de gener es produeix l’alçament zapatista de l’EZLN contra un dels símbols de la nova època neoliberal, el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic.
Imatge de Flickr – Dal_air
Després arribarien les guerres de l’aigua (2000) i el gas (2003) a Bolívia, en defensa dels recursos naturals i contra la privatització neoliberal, i el ¡Que se vayan todos! del moviment piquetero a l’Argentina (2001) que posaria fi al govern de De la Rúa. Però no va ser fins que el Comandant Chávez guanyà les eleccions el 1998 que es va poder iniciar un canvi d’època i deixar enrere l’època de reformes neoliberals, fet que va donar el tret de sortida de l’anomenat cicle progressista llatinoamericà.
No va ser fins que el Comandant Chávez guanyà les eleccions el 1998 que es va poder iniciar un canvi d’època i deixar enrere l’època de reformes neoliberals tweet
S’inaugurava, així, un cicle de canvis des de dalt, des dels governs, que situava l’Estat al centre de la disputa política i desafiava a qui proposava, des de posicions autonomistes, canviar el món sense prendre el poder. Chávez el primer, i més endavant Lula da Silva al Brasil (2002) i Néstor Kirchner a l’Argentina (2003), venien a demostrar que calia prendre el poder, o almenys arribar al govern, al poder polític (tots els governs progressistes aprendrien que arribar al govern no era tenir el poder i que lliurarien una guerra de major o menor intensitat durant els seus primers anys contra els poders econòmics i mediàtics), per tal de canviar les condicions de vida materials dels pobles.
Imatge de Flickr – Palácio do Planalto
A Chávez, Lula i Néstor els seguirien Evo Morales el 2005 i Rafael Correa el 2006, i després se sumarien als governs d’esquerra del continent les antigues guerrilles centreamericanes del FSLN (2006) i FMLN (2009), fins a arribar a sumar 10 governs d’esquerra i/o nacionalpopulars al cicle progressista llatinoamericà.
A més, les lluites des de baix i des de dalt confluïen i arribaven a derrotar el Tractat de Lliure Comerç per a les Amèriques (ALCA), que els Estats Units volien imposar a tota l’Amèrica Llatina. La derrota de l’ALCA no hagués estat possible sense la decisió de Chávez, Kirchner i Lula en aquella Cimera de les Amèriques a Mar del Plata el 2005, però tampoc sense la campanya continental de les organitzacions populars contra l’ALCA que recorregué Amèrica Llatina els anys previs.
L’onatge progressista era tan potent que països històricament arrasats pel neoliberalisme i amb governs de dretes, com Hondures, feien un gir a l’esquerra i s’incorporaven a l’ALBA, sota la presidència d’un terratinent liberal com Mel Zelaya. Però va ser justament allà, a la baula més dèbil de l’ALBA (res no és casualitat), on podem situar l’inici de la contraofensiva imperialista i de la dreta continental contra el cicle progressista.
Era 2009, i Hondures s’havia incorporat a l’Aliança Bolivariana per a les Amèriques feia menys d’un any quan, en un cop d’Estat de format clàssic, uns militars detingueren el president Mel Zelaya i, després de passar per una base militar estatunidenca (Palmerola, la més gran d’Amèrica Central, i seu del Comando Sud), fou tret del país per la força rumb a Costa Rica. Aquesta contraofensiva tingué un segon moment al Paraguai el 2012 amb el cop parlamentari contra l’exbisbe Fernando Lugo, que encapçalava un altre govern de centre-esquerra, i un tercer moment el 2016, amb l’impeachmentcontra Dilma.
Podem trobar diverses similituds entre els cops al Paraguai i el Brasil, però n’hi ha un que crida l’atenció (novament, res no és casualitat), i és que l’ambaixadora dels Estats Units al Paraguai el 2009 era la mateixa ambaixadora dels Estats Units que es trobava en funcions el 2016 al Brasil: Lilian Ayalde, una exdirectora de l’USAID a Colòmbia, tapadora habitual de la CIA per a les seves operacions encobertes, i que actualment és assessora de política exterior del Comando Sud dels Estats Units.
Imatge de Flickr – Jonathan Alzuro
Com es pot apreciar, el rastre de la ingerència imperial a Hondures, Paraguai o Brasil no és gaire difícil de seguir. Aquest tipus de cops parlamentaris van inaugurar una nova fase de la contraofensiva, més basat en l’smart power (poder intel·ligent) defensat per l’exsenadora i ex-secretària d’Estat Hillary Clinton, com una combinació de poder tou i el poder dur emprat habitualment pels Estats Units a l’Amèrica Llatina (una història de cops d’Estat i bases militars).
A aquest nou tipus de cops, se’ls ha d’afegir l’anomenat lawfare, o guerra jurídica, que s’ha utilitzat contra els líders i expresidents d’esquerra, com ara Lula da Silva al Brasil, Rafael Correa i Jorge Glass, a l’Equador, o Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina, tots ells empresonats o amb processos oberts, el cas més notori dels quals el de Lula, empresonat sense proves quan liderava totes les enquestes per a les eleccions presidencials brasileres, cosa que va obligar a fer un cop dins del cop, perquè era l’única manera que Bolsonaro, i no l’esquerra del PT, fos qui governés el Brasil avui dia.
La combinació d’ingerència militar estatunidenca, juntament amb les noves formes de guerra contra els governs d’esquerres i/o nacionalpopulars, com els cops del nou tipus, parlamentaris i judicials, afegida a la persecució contra els líders progressistes i la construcció de matrius mediàtiques, inauguraven una nova etapa del cicle progressista, una etapa de crisi i reflux que, juntament amb el desgast propi d’anys de processos de canvi, i els errors, també propis de l’exercici de govern, donaven pas a una etapa de reflux i convulsió a l’Amèrica Llatina.
Traducció: Oriol Valls Imatge de portada: Flickr – MunicipioPinas
La relació entre feminisme i socialisme ve de lluny i a vegades ha estat tensa. Rosa Luxemburg va resumir en una frase la raó per la qual ambdues lluites han d’anar unides: a la feminista que no és socialista li falta estratègia. A la socialista que no és feminista li falta profunditat.
El socialisme i el feminisme tenen una relació llarga, i a vegades, tensa.
Al socialisme se l’acusa sovint d’un èmfasi excessiu en les qüestions de classe, de posar al centre de totes les anàlisis la divisió estructural entre qui treballa per tenir un salari de subsistència i qui posseeix els mitjans de producció. Encara pitjor, ignora o menysté la manera com altres factors principals —el sexisme, el racisme o l’homofòbia— influeixen en la formació d’estructures de poder. O sinó, admet la importància d’aquests factors i pràctiques negatives, però argumenta que només es podran eliminar d’arrel quan s’hagi acabat amb el capitalisme.
Mentrestant, des del socialisme s’acusa el feminisme de centrar-se massa en els drets individuals enlloc dels conflictes col·lectius, d’ignorar les divisions estructurals entre dones. S’acusa les feministes d’alinear-se amb projectes polítics burgesos que rebaixen l’agenda laboral de les dones, o d’impulsar demandes de la classe mitjana que ignoren les necessitats i demandes de les dones pobres, tant al Nord com al Sud Global.
Aquests són debats que ja existien a mitjans del segle XIX i a la Primera Internacional, i cohabiten entre aspectes profunds del poder polític i les contradiccions de la societat capitalista.
Foto Flickr – Barbara Boyero
Les polítiques del feminisme es compliquen per la naturalesa històrica del capitalisme i això empantanega la situació. El sexisme s’integra tant en els processos de generació de beneficis i en perpetuar el propi sistema capitalista d’una manera dinàmica.
Aquesta és evident avui en dia, ja que per exemple, una candidata a la presidència dels EUA com Hillary Clinton és l’opció preferida entre els milionaris del país. Però la divisió entre socialisme i feminisme és, al cap i a la fi, innecessària.
Per què el socialisme hauria de ser feminista
L’opressió de les dones, tant a la societat dels EUA com globalment, és multidimensional. Les divisions de gènere en les esferes polítiques, econòmiques i socials remarquen perquè per alliberar-nos de la tirania del capital el socialisme també ha de ser feminista.
La possibilitat que una dona sigui, per fi, presidenta dels EUA subratlla la falta de lideratges per part de dones, tant als EUA com a tot el món. Malgrat hi hagi dones poderoses com Angela Merkel, Christine LeGarde, Janet Yellen i Dilma Rousseff, l’equilibri entre gèneres a la política i al món de l’empresa dista molt de ser una realitat. Només un 4% de d’executius en cap de la llista de Fortune 500 són dones, i la majoria de consells d’administració tenen poques dones, si és que en tenen.
A nivell global, un 90% dels caps d’estat són homes. Al Fòrum Econòmic Mundial de 2015 només un 17% dels 2.500 representats eren dones. D’altra banda, el 2013 va ser el primer cop en què 20 dones ocupaven llocs al Senat dels EUA.
A diferència de molts països, les dones als EUA tenen, en general, els mateixos drets, protecció legal, accés a l’educació, nutrició i sanitat que els homes. Però encara així les diferències de gènere són evidents a la societat.
Les dones obtenen millors resultats que els homes en l’educació superior, però no arriben a nivell similars en èxit o ingressos. Se les segueix estereotipant i infrarepresentant en els mitjans de comunicació més influents. Els atacs contra els drets reproductius de les dones es mantenen constants, i després d’un llarg i continuat declivi durant els anys 90, les xifres de violència contra les dones no han disminuït des de 2005.
Al mateix temps, les mesures de conciliació entre vida domèstica i laboral són tan difícils com ho han estat sempre, sumades a un augment constant del cost de vida. Des de l’aprovació de la Llei d’Igualtat Salarial fa 50 anys, les dones han entrat al món laboral massivament; avui en dia, un 60% de les dones treballen fora de casa. Tant dones casades com solteres treballen, i fins i tot hi ha un 57% de mares amb criatures menors d’un any.
Però les dones que treballen a jornada completa encara reben un salari del 81% respecte al que reben els homes, i aquesta xifra està disminuint ràpidament per les reduccions en els salaris dels homes en els últims anys (excepte entre els que tenen titulació universitària).
Les diferències entre els salaris es corresponen amb una divisió de la feina per gènere. Els sectors del comerç, serveis i alimentació -el nucli de la nova creació d’ocupació- estan copats principalment per dones, i la feminització dels treballs “de cura” és cada cop més pronunciada. Malgrat victòries recents, com l’extensió de la Llei d’Estàndards Laborals Justos als treballadors domèstics, les feines de cura encara estan mal pagades i són tasques en les quals la humiliació, assetjament, violència i robatori de salaris són habituals.
A més d’aquestes diferències clares entre homes i dones als EUA, hi ha efectes més profunds i extensos del sexisme. Feministes com Bell Hooks argumenten que el sexisme i el racisme impregnen tots els àmbits de la societat, i que el relat del poder dominant glorifica les visions de la vida blanques i heteronormatives.
Foto Flickr – Adolfo Lujan
Des del naixement, als nens i a les nenes se’ls tracta diferent, els estereotips de gènere se’ls introdueixen a casa, a l’escola i a la vida diària, i es perpetuen al llarg de la vida de les dones, donant forma a les seves identitats i decisions vitals.
El sexisme també juga un paper cabdal i menys obvi en la generació de riquesa. Des del seu començament, el capitalisme s’ha basat en un treball no remunerat fora del mercat de treball (principalment en l’àmbit domèstic) que genera un ingredient essencial per a l’acumulació de capital: treballadors. Treballadors a qui s’ha d’engendrar, vestir, alimentar, socialitzar i estimar.
Aquesta feina no remunerada està clarament dividida per gènere. Malgrat que cada cop hi ha més homes que participen de les feines domèstiques i la criança en comparació amb el passat, la reproducció social encara recau principalment en les dones, de qui s’espera que carreguin la part més gran de les tasques domèstiques.
La majoria de dones també realitzen feines remunerades fora de casa, i això converteix les tasques domèstiques en “un segon torn de feina”. D’aquesta manera, les dones són doblement oprimides: se les explota en el seu lloc de treball i no se les reconeix com a treballadores en la reproducció social de la força de treball.
Per què el feminisme hauria de ser socialista
Aquestes divisions de gènere persistents entre classes —en l’àmbit polític, econòmic i social— alimenten el punt de vista feminista majoritari en què el sexisme és un fenomen aïllat del capitalisme, un fenomen que s’ha de tractar independentment.
A través de les nombroses onades de lluita feminista, les activistes han seguit una àmplia varietat d’estratègies per combatre el sexisme i les diferències de gènere. Avui en dia, el feminisme majoritari aposta per fer arribar dones a llocs de poder —en l’àmbit polític, econòmic i social— com una manera de solucionar els problemes que es troben les dones, com les diferències salarials, la violència, la conciliació familiar i la socialització sexista.
Avui en dia, el feminisme majoritari aposta per fer arribar dones a llocs de poder —en l’àmbit polític, econòmic i social— com una manera de solucionar els problemes que es troben les dones tweet
Les portaveus principals com Sheryl Sandberg, Hillary Clinton, Anne-Marie Slaughter i moltes altres donen suport a aquesta estratègia feminista d'”empoderament”. Sandberg, una de les impulsores més influents d’aquesta estratègia, argumenta que les dones han de deixar de tenir por i començar a “desestabilitzar l’statu quo”. Si ho fan, aquesta generació pot desfer la bretxa en el lideratge, i amb això fer del món un lloc millor per a totes les dones.
La força argumental d’aquesta estratègia es basa en que si les dones arriben al poder, a diferència dels homes, s’interessarien en implementar polítiques en benefici de les dones, i que les diferències entre classes i gèneres en els àmbits econòmics, polítics i culturals només s’erradicaran si les donen ostenten una quota de lideratge igual que els homes.
Aquest èmfasi en el progrés individual com a camí per assolir els objectius del feminisme no és nou i s’ha criticat per part de feministes com Charlotte Bunch i Susan Faludi, que qüestionen que la solidaritat entre dones posi remei a diferències de gènere profundament arrelades. Faludi diu que “no pots canviar el món en favor de les dones simplement posant cares femenines al lideratge d’un sistema de poder social i econòmic que no canviï”. Feministes socialistes com Johanna Brennes també apunten que el feminisme imperant passa per algunes tensions profundes entre dones.
Sent generoses, podem qualificar d’ambivalents les relacions entre dones de classe treballadora/dones pobres i les dones de classe mitjana, que s’ocupen d’etiquetar la resta com a problemàtiques: les pobres, les que tenen problemes de salut, les que tenen poc bagatge cultural, les dissidents sexuals, les maleducades. Aquestes tensions de classe impregnen les polítiques feministes, ja que les feministes de classe mitjana s’erigeixen com a portaveus de dones de classe treballadora.
Així com és necessari reconèixer que encara existeix una societat contemporània marcadament de gènere, també és necessari veure clar com superar aquestes diferències i, també, reconèixer les limitacions d’un feminisme que no s’enfronta al capitalisme.
El capital s’alimenta dels patrons del sexisme, perpetuant la natura explotadora del treball remunerat. Si les aspiracions i objectius de les dones són silenciades o menystingudes, és més fàcil aprofitar-se’n. El sexisme permet que les empreses paguin menys a les dones —en especial a les racialitzades— i discriminar-les.
Però encara que eliminéssim el sexisme, les contradiccions inherents del capitalisme es mantindrien. És important i necessari que les dones arribin a posicions de poder, però això no canviarà la divisió fonamental entre treballadors i propietaris, entre les dones de dalt i les de baix.
Encara que eliminéssim el sexisme, les contradiccions inherents del capitalisme es mantindrien tweet
Tampoc canviaria que la majoria de dones es trobin en feines precàries, amb salaris baixos. Aquests representen una barrera al progrés i a una vida millor més gran que el sexisme en l’àmbit econòmic o polític. Ni canviaria l’impuls del poder de maximitzar beneficis i la tendència de les empreses a donar als treballadors el mínim que puguin en termes econòmics, socials i culturals més enllà del que les lleis els obliguin.
Foto Flickr – strassenstriche.net
Per descomptat, la societat no es pot reduir a una relació salarial. Les diferències per gènere són reals i persistents. Prendre’s seriosament la qüestió de classe significa fixar l’opressió de les dones dins de les condicions materials en les que viuen i treballen mentre alhora es reconeix el rol del sexisme, que dona forma a la vida laboral i domèstica de les dones.
El moviment feminista, tant en la seva encarnació “de l’estat del benestar” i les seves encarnacions radicals contemporànies, ha aconseguit millores significatives. El repte actual que té és doble: defensar aquestes millores guanyades amb tant d’esforç i fer possible que totes les dones les puguin gaudir, com també seguir pressionant amb demandes noves i concretes que ataquin les relacions complexes entre el sexisme i la creació de beneficis.
No hi ha cap resposta simple a aquests dos reptes. En el passat, les dones han aconseguit més millores quan han lluitat pels drets de les dones i dels treballadors simultàniament, combinant la lluita contra el sexisme amb la lluita contra el capital.
Com argumenten Eileen Boris i Anelise Orleck, durant els 70 i 80 “les sindicalistes feministes van ajudar a revitalitzar un moviment que va començar a reclamar noves demandes pels drets de les dones en l’àmbit domèstic, laboral i sindical”. Les hostesses d’aviació, las treballadores de costura, oficinistes i treballadores domèstiques van enfrontar-se al sindicalisme masculí (no hi havia cap dona en llocs de direcció de l’AFL-CIO abans del 1980), i a través d’aquest moviment es va forjar un nou feminisme més expansiu
Les sindicalistes van crear un nou horitzó de possibilitats, no només demanant salaris més alts i igualtat d’oportunitats, sinó també amb la criança, amb horaris flexibles, baixes per maternitat i altres beneficis que es passen per alt o s’invisibilitzen per part dels sindicalistes.
Aquesta és la direcció en la que s’haurien d’orientar el feminisme i el socialisme, cap a lluites i demandes que s’enfrontin tant al capital com al sexisme que hi ha arrelat en el capitalisme.
Les lluites per aconseguir-ho ja s’estan duent a terme. Per exemple, les demandes d’un sistema sanitari individualitzat i universal —que garanteixi el dret a la sanitat per a cada persona des del naixement a la mort independentment del poder adquisitiu— és una demanda que va contra el sexisme i el poder que té capital de controlar i reprimir els treballadors. Hi ha altres reclames concretes a curt termini que combinen els objectius del feminisme i el socialisme com la gratuïtat dels estudis superiors, una criança gratuïta i una renda bàsica universal combinada amb una xarxa de seguretat social robusta.
Aquestes reformes posarien les bases d’objectius més radicals que acabessin eliminant d’arrel el sexisme, l’explotació i la mercantilització de la vida social. Per exemple, projectes de control col·lectiu i democràtic de les institucions centrals de les nostres vides domèstiques, escolars i laborals (bancs, llocs de treball, governs municipals, estatals i locals) donarien a dones i homes més poder, autonomia i la possibilitat d’una vida millor.
Els objectius del feminisme radical i del socialisme són els mateixos: justícia i igualtat per a tothom tweet
En aquesta estratègia anticapitalista hi ha la possibilitat d’un canvi radical que les dones necessiten.
En definitiva, els objectius del feminisme radical i del socialisme són els mateixos: justícia i igualtat per a tothom, no només igualtat d’oportunitats per a les dones o igual participació de les dones en un sistema injust.
Aquest article va ser publicat el novembre del 2016 a jacobinmag.com Imatge de portada: Flickr – Adolfo Lujan Traducció Frederic Muniente
Malgrat el fort augment dels nivells de producció i beneficis de les empreses, no s’han creat prou llocs de treball com per al manteniment de nivells baixos d’atur. Quines són les dinàmiques que alimenten i expandeixen l’atur?
“-… Jo ja li he dit, alcalde, que si es posava a vendre, es desnaturalitzava, que deixava de ser aturat en termes intològics.” José Luis Cuerda,Tiempo después.
Podem afirmar que l’atur és un fenomen que únicament ha existit en el capitalisme i que forma part dels seus fonaments. Les empreses competeixen entre elles tot cercant maneres de produir més amb menys costos laborals per tal d’obtenir més beneficis i acaparar els mercats. Aquesta dinàmica ha fet que l’economia mundial hagi desenvolupat una capacitat de producció de mercaderies brutal amb requeriments de treball cada cop més petits. Però això, en la majoria dels casos, no ha servit per a viure millor i treballar menys i ha generat un excedent de força de treball. L’expulsió de mà d’obra fora dels circuits de producció és una de les màximes expressions de la despossessió dels propis mitjans de vida a la qual el capitalisme sotmet a la força de treball.
La participació de la població en el treball mercantil no és extensa. Les estadístiques de la OIT indiquen que, a banda dels 190 milions d’aturats i aturades, el 38% de la població mundial està fora de la força de treball. D’aquests, el 70% dels que estan en edat de treballar són dones. A més a més, el 42% de la població ocupada té un lloc de treball vulnerable.
Més capitalisme, menys treball
Quines dinàmiques creen aquest enorme excedent de força de treball? Principalment, els avenços tecnològics dirigits fonamentalment a estalviar llocs de treball tal com imposa l’imperatiu de la competència entre capitals. Les formes de produir han anat incorporant màquines i programes informàtics que automatitzen els processos productius amb el resultat d’una reducció de la quantitat d’hores de feina per cada unitat de mercaderia. Es desenvolupen màquines, robots i tot tipus de tecnologies que substitueixen activitats realitzades per les persones, redefinint processos i cadenes de producció per tal que les hores de treball viu siguin el més rendibles possibles. Amb certes excepcions, la tendència va cap a la desqualificació de les feines; convertint-se en accions simplificades que executen i enllacen un seguit de processos el més automàtics possibles. No tan sols el treball esdevé sobrer, sinó que els seus coneixements i habilitats, especialment els més globals, esdevenen superflus.
Els anomenats optimistes tecnològics confien en l’expansió d’activitats que compensen la pèrdua de llocs de treball. Però el problema és que gairebé totes les activitats són susceptibles de ser substituïdes per màquines i els sectors emergents contenen encara més tecnologia. Els avenços tecnològics actuals i futurs suposaran canvis rellevants en el món de la producció. El desenvolupament de la robòtica que incorpora càlculs espacials i versatilitat, entre d’altres prestacions, podrà automatitzar tot tipus de feines treball, fins i tot aquelles que no són rutinàries ni repetitives. El comerç, l’hostaleria, la distribució i la indústria ja n’estan notant l’impacte, que s’estendrà a activitats com la sanitat i l’educació. Els llocs de treball creatius i d’anàlisi també estan amenaçats per la tecnologia de les macrodades i el desenvolupament d’algoritmes d’aprenentatge automàtic i altres formes d’intel·ligència artificial.
Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina. Martin Ford explica que “sens dubte el treball poc especialitzat continuarà veient-se afectat, però també molts llocs directius que han estat exclusivament per a titulats universitaris els quals estan a punt d’adonar-se que les seves feines es troben a la corda fluixa per l’automatització i els algoritmes predictius”.
Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feinatweet
La sobrecapacitat estructural i el continu desenvolupament de les tecnologies estalviadores de llocs de feina són alguns dels factors que expliquen un dels fenòmens més recents del capitalisme actual: la recuperació sense ocupació. Les darreres crisis s’han saldat amb una reactivació econòmica, assolint nivells de producció i beneficis sense precedents, però sense crear prou llocs de feina com per a mantenir baixos els nivells d’atur. Arran de la darrera crisi del 2008, les empreses han intensificat l’explotació del treball produint més amb menys plantilla i han incorporat tecnologies que accentuen aquest fenomen. Per tant, per analitzar la destrucció dels llocs de treball no ens hem de fixar només en les crisis sinó també en les recuperacions. Un exemple d’això és la relocalització d’indústries cap als seus països d’origen desindustrialitzats durant la globalització, on s’instal·len màquines molt potents però tan sols uns pocs llocs de feina.
El volum de persones desocupades depèn d’altres variables que modifiquen la incorporació o la retirada de la població activa. Amb la globalització, el capitalisme ha afegit quantitats ingents de mà d’obra al treball assalariat d’economies com la Xina, la Índia i del sud-est asiàtic, mentre que en alguns territoris desindustrialitzats es concentren alts índex d’atur. En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar. Són moltes les variables que influeixen en la incorporació de la població a l’activitat laboral, i en conseqüència, també a l’atur, i la seva magnitud depèn de la capacitat de les societats de mantenir econòmicament a les persones al marge de l’activitat laboral mitjançant prestacions públiques i el repartiment d’ingressos familiars. Per exemple, les dades de l’Eurostat indiquen que a la UE el 78,9% de la població en edat de treballar està en situació d’activitat, mentre que a Catalunya, on la taxa d’atur és més elevada, el percentatge és del 84%. Si Catalunya tingués la taxa d’activitat mitjana de la UE, 240.000 persones sortirien de la població activa i la taxa d’atur es reduiria a la meitat.
Foto Joost Markerink
En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar tweet
Si l’atur és fruit del capitalisme, també cal considerar que és resultat d’una concepció patriarcal del treball i de l’activitat. El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur. La incorporació de la dona en el treball mercantil ha suposat un increment de la força laboral. Aquest nou enllaça dues tensions: la contradicció entre l’excedent de treball i l’expansió d’activitats que empren mà d’obra precaritzada, i el conflicte entre la reproducció de la vida i l’acumulació de capital. Els llocs de treball a temps parcial ila retirada durant llargs períodes de la vida laboral que caracteritzen el treball mercantil de les dones exemplifiquen aquestes tensions. Com explica Maria Pazos Morán, “les absències femenines per raons de cures, i especialment per maternitat (…) poden convertir-se en definitives per abandonament propi o per acomiadament, sobretot en països amb més gran inestabilitat laboral, precarietat i atur, així com escassedat de serveis públics i manca d’implicació dels homes”.
El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur tweet
La gestió neoliberal de l’atur
De la mateixa manera que el treball assalariat ha experimentat un conjunt de transformacions i s’han generalitzat formes de treball precàries, l’atur al seu torn ha patit una sèrie de canvis. Simplificant molt, ens trobem amb un atur cada cop més segmentat. D’una banda, hi ha l’atur anomenat de difícil ocupació. El grup de persones en atur de llarga durada augmenta mentre que es redueix l’atur global. D’altra banda, hi ha un segment de l’atur que rep l’atenció dels programes d’ocupació que se centren en millorar l’ocupabilitat de la força de treball, per tal que les persones aturades disposin de les qualificacions i capacitats requerides per les empreses. La col·locació en l’ocupació sovint s’aconsegueix dotant a la mà d’obra d’habilitats molt simples que els fan aconseguir llocs de treball en els quals, al seu torn, són fàcilment substituïbles.
La urgència de reduir l’atur empeny les institucions a fomentar grans projectes d’inversió que es basen en treball precari, com són el turisme i la logística. També impulsa la força de treball a entrar en formes de treball no regularitzades, sense una estructura salarial o d’horaris. Sota el paraigües de l’emprenedoria es fomenten formes d’autoocupació precària, com bona part de l’anomenada economia col·laborativa, que amenaça d’estendre’s des del transport, la distribució i la cultura fins a altres sectors. Les institucions també bonifiquen contractes de treball que no compleixen els estàndards laborals, com els plans d’ocupació i els contractes de formació. Els contractes de pràctiques es troben estesos en àmbits tan diferents com la docència universitària i l’hostaleria.
Repensar les reivindicacions
L’exèrcit de reserva és l’àmbit en què s’estructura el mercat de treball i es precaritzen els llocs de feina. La gestió neoliberal de l’atur absorbeix el treball sobrant i gestiona el reemplaçament de la mà d’obra, regenerant el mercat de treball d’acord amb els canvis organitzatius, tecnològics, sectorials i territorials de l’acumulació de capital. Si l’anàlisi tradicional del mercat de treball establia una dicotomia ocupació / atur, ara aquesta frontera s’està esborrant. L’atur connecta processos de creació, destrucció i modificació de llocs de treball en un capitalisme d’acumulació flexible i canviant. Per això és important per a les esquerres incidir-hi.
Foto Dimi
Els partits i sindicats tradicionals en els millors dels casos mantenen discursos basats en la plena ocupació mitjançant polítiques laborals i macroeconòmiques expansives, però en realitat s’han adherit a la flexibilització i desregulació laboral. Fora d’aquests espais polítics, cal un replantejament de la qüestió del treball que consideri de manera central l’absència de treball.
Una de les propostes que va adquirir rebre atenció amb la crisi del 2008 és la de l’ocupador d’última instància. D’acord amb aquest model, el sector públic s’encarrega de donar feina a tothom que no en troba a l’economia privada, produint una sèrie de béns i serveis no rendibles però sí socialment necessaris. D’aquesta manera, el segment públic acaba impulsant la reactivació econòmica del mercat privat perquè impulsa la demanda interna. Aquesta proposta té una sèrie de virtuts i potencialitats, perquè es basa en la importància d’un segment no mercantil i basat en els valors d’ús que podria adquirir un protagonisme que deixés al sector privat en una posició subordinada. Però és molt possible que passi el contrari. Podria el sector públic acabar sent una mera activació del sector privat, que acapararia tots els beneficis i continuaria destruint llocs de feina perquè no s’hauria de preocupar de fomentar la demanda interna? I si el sector públic s’acabés limitant a proveir al privat de mà d’obra preparada i dòcil repetint els esquemes de la gestió neoliberal de l’atur?
El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis tweet
Nick Srnicek i Alex Williams formulen un programa que respon al fet que, davant de les tensions de l’automatització del treball, “el projecte polític de l’esquerra del segle XXI ha de ser construir una economia en què la gent ja no depengui del treball remunerat per sobreviure”. La seva aposta combina la reducció de la jornada laboral sense disminució salarial i l’establiment de la renda bàsica dins d’un paradigma de la màxima automatització del treball. L’aplicació pràctica d’aquestes propostes, així com la de l’ocupador d’última instància, topa amb unes dificultats gegantines, que precisament reflecteixen el seu potencial transformador. Com es podran finançar les rendes universals i els ocupadors a última instància de les persones expulsades del treball? Com es pot aconseguir disposar de la força política per a obligar el capital a repartir les rendes? Les empreses que continuaran cercant ampliar la seva competitivitat reduint llocs de feina es podran permetre retribuir les hores no treballades de les jornades laborals reduïdes o drenar recursos cap a l’esfera pública? El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis. Amb tot, plantejar-se el repartiment de la renda al marge del treball és un repte que respondrà a una realitat inevitable.
Imatge de Flickr – Dal_air
