Les expertes adverteixen que la situació d'aïllament forçat actual tindrà greus conseqüències psicològiques que podran generar un cert aïllament o apatia, entre altres. En els casos més greus, alerten de l'augment del consum de drogues, el creixement de comportaments maniàtics relacionats amb la higiene o els suïcidis
Les expertes consideren que aquest confinament afectarà tothom, però de diferents maneres / LLUÍS RÀFOLS
Un mes després de l’inici de l’estat d’alerta i de la reducció de la nostra activitat a l’espai comprés entre les parets de casa, les emocions creixen i es disparen davant d’una situació que poques havien viscut abans. Per a algunes, la casa ha passat de ser refugi a ser presó. Per a altres, aquelles parets ja tenien barrots i ara s’han fet més grans. Aquesta situació d’aïllament pot tenir, i té, efectes psicològics, però parlar de com afecta el confinament a les persones no és senzill. Per començar, caldria partir d’una qüestió: cadascuna té i manté una situació diferent i no totes les persones tenen la mateixa capacitat o els mateixos mecanismes per enfrontar la realitat de la mateixa manera.
Ana López –demana utilitzar un nom fictici per preservar la identitat– s’havia mudat a Barcelona pocs dies abans de la declaració de l’estat d’alarma perquè havia rebut diverses ofertes de treball, que ara mateixa estan aturades. “La primera setmana del confinament, la meva mare va entrar a l’UCI, i l’única manera que tenia de comunicar-me amb la família era mitjançant les trucades o el vídeo. Psicològicament… dur”, conta. “Ara va tot un poc millor –continua–, però si ja és complicat gestionar aquestes situacions de normal, amb el confinament és pitjor”. A Elisa Gil –qui també demana emprar un nom fictici–, l’aïllament social l’ha afectat d’una altra manera, fins i tot “hormonalment”, assegura. Just quan tornava a casa després de quatre mesos a l’hospital recuperant-se d’un accident de moto, va entrar en vigor l’estat d’emergència sanitària, que li ha generat una situació de molta angoixa i ansietat.
Partint del fet que les persones poden haver viscut experiències traumàtiques i que el confinament està relacionat amb el trauma, Núria Mateu, membre de la cooperativa Fil a l’Agulla, remarca que aquest confinament afecta i afectarà a tothom, però de diferents maneres. Per tant, fixar un esquema estàtic és impossible, i cal tenir en compte de quines situacions es parteix i quines condicions es presenten. Per la seua part, Fina Sanz, professora de Psicologia en la Universitat de València, presenta aquesta situació com un laberint en el qual totes tenim “aliats” i “monstres”. Tant uns com altres poden ser objectes, animals o persones que ajuden a fer el camí més planer o a dificultar-lo. Les persones, però, també són capaces de crear-los elles mateixes mitjançant la por o l’angoixa.
Atendre la convivència o la seua absència per protegir la salut mental
Durant el confinament, el problema general recau en l’aïllament i la falta de contacte. Per això, les expertes asseguren que és important atendre la convivència o la seua absència. Mateu estableix tres nivells en els quals afecta el confinament: l’individual, el relacional i el col·lectiu. “No som éssers aïllats”, diu, i per tant, la convivència i la relació amb allò col·lectiu juguen un paper en la protecció de la salut mental de totes. “Hi ha gent que viu en llocs on hi ha menys cura, s’enfronta a haver de conviure amb l’agressor, amb xiquets… o que viu en situacions molt vulnerables o d’exclusió”, matisa. A més a més, “la convivència i el sistema familiar són un terreny molt adobat. És com si de sobte haguéssim apujat el volum a allò que ja existia”, postil·la.
Carol Belda i Maria Climent, psicòlogues que segueixen el corrent de la Gestalt –el qual treballa amb les emocions per entendre el comportament de les persones–, coincideixen amb aquesta visió, ja que la possibilitat d’eixir de casa esdevenia una via de fugida de les relacions i, en certa manera, ajudava a alleugerar els conflictes. Per contra, pot donar-se la situació en què el trencament dels ritmes haja fet retrobar-se la gent que conviu en un mateix espai. La convivència amb les xiquetes tampoc és gens fàcil, sobretot amb aquelles que tenen limitacions fisiològiques, ja que, segons Climent, poden generar un sentiment de rebuig a elles mateixes.
Les expertes coincideixen que les conseqüències psicològiques implicaran un creixement de l’angoixa, del sentiment d’incertesa o de l’aïllament. Aquestes emocions poden donar pas a certa apatia, en el millor dels casos
Les expertes coincideixen que les conseqüències psicològiques implicaran un creixement de l’angoixa, del sentiment d’incertesa o de l’aïllament. Aquestes emocions poden donar pas a certa apatia, en el millor dels casos. En els pitjors, a recórrer a mecanismes de fugida com el consum d’alcohol i altres drogues; a les recaigudes, si s’ha patit un trastorn anterior, o al creixement de comportaments maniàtics i paranoics pel que fa a la neteja i la higiene. “La gent amb TOC o amb paranoia està veient créixer els seus comportaments”, explica Belda. També augmenta la por a estar soles o l’insomni, tant a causa de la preocupació que genera aquest estat com per l’ús continu dels aparells electrònics, que fan dissociar-se d’una mateixa. Així mateix, Mateu subratlla que les conseqüències també ho seran a llarg termini: “Hi ha estudis sobre com va afectar socialment i psicològicament el confinament per l’Ebola a la zona d’Àfrica o per la SARS a la Xina, i apunten que els efectes sobre la població arriben a durar fins a tres anys”.
Per parlar de les vulnerabilitats i de les diferents condicions a l’hora de passar la quarantena, també cal tenir en compte la clàssica dicotomia ubana-rural. Rosa Canet, membre del grup de suport Estem amb tu, de Potries (la Safor), explica que s’ha habilitat un servei de telèfon per a aquelles persones que necessiten suport psicològic durant aquest temps. “Ens ha cridat sobretot gent major que està sola”, incideix. Tanmateix, considera que la gent, als pobles, té prou recursos i el telèfon resulta un poc estrany per a la majoria: “Als pobles les xarxes funcionen prou bé, tots tenen algú amb qui parlar o a qui demanar ajuda”. De totes maneres, entenen que la iniciativa esdevé una necessitat aquests dies per tal d’evitar situacions de patiment i en què la gent puga desbordar-se davant la solitud. En la mateixa línia, Climent apunta que el control als pobles també és menor, sobretot als que no estan a prop de la costa, i assenyala la importància que té l’habitatge ara mateix: “A les ciutats hi ha molta més gent que viu en pisos molt menuts, sense llum solar directa, i això afecta l’estat d’ànim”.
Els efectes psicològics s’agreugen en situacions de vulnerabilitat
Dins d’aquest laberint individual i col·lectiu que ha suposat el confinament, es podria parlar d’aquelles persones que poden ser més vulnerables i/o que corren més risc de patir situacions extremes. No es poden passar per alt les condicions materials i de vida, i com poden afectar psicològicament, més en una situació com aquesta. La casa on vius, l’espai que tens, si vius sola o amb companyia, la situació laboral… són determinants per a l’estabilitat d’una persona i un punt de partida per a afrontar una crisi com aquesta.
Possiblement, la gent gran esdevé un dels sectors més vulnerables davant del confinament i els seus efectes mentals i emocionals. La mateixa COVID-19 els fa pensar que la mort no els queda lluny i aquesta idea augmenta l’estat d’alerta de la persona que, a més a més, s’agreuja si viu sola o en residències. Tant la gent gran com la població de risc en general són més susceptibles a patir més por dins d’aquesta crisi.
Les possibilitats són molt diverses: poden donar-se casos en què les tendències a l’autolesió, a les pràctiques restrictives, a les addiccions o inclús al suïcidi es presenten com una solució a una situació psicològica insostenible
A tot això cal sumar la capacitat d’adaptació que té cadascú. Belda i Climent expliquen que la situació pot ser més complexa en persones que no tinguen desenvolupada aquesta capacitat. “Generalment pensem que les persones que ja tenien alguna dificultat psicològica ho poden estar passant més malament, però hi ha molts casos de gent que ja patia ansietat, pànic i que tendia a aïllar-se que està sostenint bé la situació i es planteja més el problema que pot suposar tornar a fer vida normal”. Aquesta gent ja viu en una mena d’estat d’alerta contínuament, pel que el colp no resulta tan fort.
De la mateixa manera, Mateu apunta que aquelles persones que hagen viscut en una situació de privació de llibertat prèviament és molt probable que tinguen una capacitat major de suportar el confinament. Tot i això, les possibilitats són molt diverses: poden donar-se casos en què les tendències a l’autolesió, a les pràctiques restrictives, a les addiccions o inclús al suïcidi es presenten com una solució a una situació psicològica insostenible.
La quarantena ha fet que les necessitats més bàsiques es posen sobre la taula i que moltes persones se senten desubicades o amb emocions i pensaments que desconeixien o que no havien atés fins ara. Tal com apunta Mateu, “ara tenim el cos sempre a punt de fugir, i aquesta tensió no desapareix d’avui per demà. Aquesta situació ens dona un parèntesi per lidiar amb la incertesa i tindre certa autocompassió”.
Reproduïm la xerrada que Josep Manel Busqueta va realitzar el 26 de març de 2020 sobre com repensar l'economia i la societat
Molt bona tarda. Moltes gràcies a les persones d’Arran per haver habilitat aquest espai per poder discutir, debatre, transmetre idees al voltant del que ens està passant. Deixeu-me també que comenci enviant una abraçada molt gran a totes aquelles persones que en aquests moments tenen a familiars, a persones conegudes afectades per aquesta malaltia del coronavirus, també una abraçada especial per a tot el personal sanitari, per als metges i metgesses, infermers i infermeres que són els que en aquests moments ens estan sostenint com a societat.
Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.
El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials
La primera reflexió que voldria plantejar em sembla que és molt evident: que el capitalisme no es un sistema de relacions socials vàlid per garantir la vida de les persones. Algun dubte d’això a dia d’avui? Hi ha algú que continuï pensant que el capitalisme és la forma de relacions socials que necessitem per garantir una vida que pugui ser viscuda i digne? És cert òbviament que el fracàs del capitalisme no l’ha vingut a demostrar el coronavirus sinó que el fracàs del capitalisme com a sistema de relacions socials vàlid per garantir una vida digne per la majoria de les persones ja era estrepitós abans del coronavirus. No obstant i d’una manera molt clara ja podíem plantejar el fracàs social del capitalisme, que malgrat tenir una producció desbocada, continuava destinant a milions de persones a morir-se de fam. Per altra banda havíem vist com a partir de la crisi la desigualtat social estava creixent d’una manera brutal i que justament fins i tot les mesures de rescat que s’havien aplicat després de la crisi del 2008 el que estaven servint era per fiançar una societat cada cop més desigual. També hem vist, i en aquests moments és una evidencia, el fracàs que representa el capitalisme en termes de relacions ecològicament viables, fracàs ambiental, fracàs ecològic, el fracàs del capitalisme per integrar-se d’una manera metabòlicament adequada en el planeta i en els ecosistemes. El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials, perquè el problema no es el coronavirus sinó que és el com aquesta grip impacta en societats amb infraestructures socials i sanitàries sota mínims. Al final el coronavirus és un termòmetre que ens permet mesurar quin és el grau de cohesió col·lectiva que ha permès desenvolupar les infraestructures necessàries en les nostres societats. En societats on les persones no poden quedar-se a casa per preservar la seva vida perquè han de sortir al mercat a continuar guanyant-se el sou, el coronavirus també ens demostra el nivell de precarietat vital que el capitalisme sotmet a la majoria de la societat.
Foto: Pxfuel.com
Hi ha una altra sèrie de reflexions que tenen a veure amb la pandèmia i el seu impacte sobre el sistema productiu. Què ens està demostrant la pandèmia en relació al sistema productiu? Ens està demostrant la fragilitat d’aquest. La cadena de producció de valor global està absolutament fracturada en aquests moments per la impossibilitat de garantir els subministraments just in time.
És evident en aquests moments el col·lapse de la globalització. Hem vist com economies senceres, com per exemple la catalana, una economia d’interfície (importar per exportar), en aquests moments tenen importants problemes per continuar sostenint-se en el que representa que era el millor, el més segur i viable dels sistemes econòmics existents. Un col·lapse, per tant, de la globalització, que ens ha de fer reflexionar.
Més en un pla teòric, el coronavirus també ens demostra l’absurditat de la teoria neoclàssica del comerç internacional. I, en definitiva, de l’assignació dels recursos de manera eficient a través del mercat. El què veiem avui, i ho està dient tothom, fins i tot economistes amb un pedigrí neoliberal, és que ens cal planificar. Que ens cal controlar la producció de determinats béns estratègics, com per exemple les mascaretes o els aparells hospitalaris de respiració assistida, etc. Hi ha fins i tot qui ens diu que hauríem d’haver estat capaces de planificar la producció de les bates dels metges! Avui en dia, sembla del tot incorrecte el plantejament que ha governat la teoria del comerç internacional les darreres dècades: que, com que els xinesos són els que ho produeixen més barat, això s’ha de produir a la Xina, tal i com planteja l’economia de l’avantatge comparatiu. Sempre, ens diria la teoria dominant del comerç internacional, cadascú ha de produir allò en què és més eficient i després vendre-ho al mercat internacional. I serà la mà invisible la que assignarà els recursos de la millor manera possible establint la coordinació de la distribució.
En aquests moments és obvi que estem pagant els error d’aquesta teoria amb morts: el lliure mercat no ens assegura el proveïment d’allò necessari quan ens fa falta.
En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva
Una altra de les lliçons que ens està deixant aquesta pandèmia és el fracàs de l’austerocràcia com a mecanisme de rescat de les societats i de les economies en el moment postcrisi. Receptes que han abraçat amb entusiasme la majoria o la totalitat dels governs europeus, i evidentment també el conjunt de la Unió Europea. La prioritat del pagament del deute, la política del control del dèficit i dels pressupostos equilibrats, han esdevingut una màquina de podar que ha eliminat tot allò essencial a les nostres societats per passar-ho a mans privades. I avui això cristal·litza en el què ha estat la poda de la sanitat pública que en aquests moments necessitaríem vigorosa i ben preparada. Sort en tenim de l’abnegació, de la humanitat, del personal sanitari que és el que ens està sostenint amb unes infraestructura sota mínims, donant el millor que tenen que és la vida.
Avui patim les conseqüències de les polítiques d’austeritat que des de la Unió Europea, els governs de l’Estat espanyol i fins als governs de la Generalitat, ens han massacrat com a societat. Avui, és el moment de demanar explicacions als Mas, Boi Ruiz, Mas-Colell… L’hemeroteca hi és per saber de quin costat ha estat cadascú. O del costat de la privatització o del costat de la defensa d’un servei públic i de qualitat. Un exercici fàcil d’hemeroteca situarà a cadascú al seu lloc. I si us plau, cal que la ciutadania en prengui nota i faci pagar les factures adequades a qui pertoqui. No se’n poden anar com si res aquells que ens han portat a la situació on som avui.
Pel que fa referència al sector públic versus el sector privat, avui no se sosté el discurs de la superioritat del sector privat respecte del sector públic. En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva. Allò privat es desfà com un terròs de sucre davant de situacions com aquesta que exigeixen la possibilitat d’actuar col·lectiva i fermament. Avui es demostra que societats amb estats i sectors públics febles, sotmesos al mercat, estan essent incapaces d’aplicar les mesures adequades per salvar vides. En aquesta dicotomia, la dels governs sotmesos al mercat entre les mesures adequades que calen per salvar vides i les mesures que calen per no ensorrar l’economia, en aquest impàs, no s’està salvant ni l’economia ni s’estan salvant vides. Està sent una catàstrofe vital i econòmica.
Foto: Flickr – CiU
Totes sabem que la Xina se n’ha sortit millor de la crisi del coronavirus. I hem de dir clar, alt i clar, que se senti: que un país com Cuba, tot i el bloqueig que pateix des de 1960 està millor preparat sanitàriament per fer font a aquesta situació. Avui haurien d’avergonyir-se aquells que se’n reien quan els cubans explicaven «que los logros de la revolución son la salud y la educación». La lliçó que n’hauríem d’extreure d’això és que societats amb sectors públics més potents són capaces d’aturar, de substituir el mercat i garantir la subsistència de les persones. Aquí, malgrat la pandèmia, les persones han de continuar sortint a treballar per guanyar-se el pa, no disposem de cap mecanisme públic que ens garanteixi el sosteniment de les nostres vides.
Conclusió geopolítica del coronavirus: el fracàs estrepitós, un cop més, pel que respecte a la vessant humana de la Unió Europea. La Unió Europea i em sembla reiteratiu de tornar a repetir aquesta idea, ha servit per aplicar amb rigor una austeritat que ha sigut el mecanisme perfecte per succionar els excedents que les societats produïen i conduir-los a les butxaques del capital financer. Això és i ha sigut la UE. La Unió Europea s’ha mostrat incapaç, inútil, per coordinar les mesures necessàries per preservar la vida. A l’altra banda de l’Atlàntic veiem que mentre el discurs de les autoritats dels Estats Units és que no cal parar la producció econòmica per salvar la vida dels avis, Xina i Cuba, envien metges allà on se’ls demana. En el cas cubà, fins i tot allà on s’hi ha defensat el bloqueig contra ells. Repeteixo, em sembla una lliçó d’humanitat de l’alçada d’un campanar, cal que la humanitat en prengui nota d’això.
Em sembla que també, cal insistir, posar èmfasi al respecte d’aquestes lliçons que ens està deixant la pandèmia, en el naufragi estrepitós de la idea de l’individualisme. En el capitalisme, els defensors del capitalisme, els seus apologetes, ens volen convèncer que si tu vols pots, que totes podem ser emprenedores en aquesta societat i llaurar-nos el nostre camí cap a l’èxit. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és: quin sentit tenim, (tu, jo) sense els altres. Els aliments no arriben sols, com per art de màgia, per art de la mà invisible als supermercats, les persones no es curen soles als hospitals, soles a casa confinades, sense poder abraçar a qui ens estimem, cosa que ens està destrossant com a persones humanes. Quina és la lliçó que la pandèmia ens està marcant a sang i llàgrimes? La lliçó és que la nostra vida està vinculada als altres, que nosaltres som el que les nostres comunitats, el que les nostres societats, ens permeten ser. Si us plau, mai més acceptem aquest discurs que nosaltres som com Robinson Crusoe, que en una mena d’escafandre anem maximitzant els nostres beneficis en una societat que no existeix. No, justament nosaltres som el que les nostres societats ens permeten ser, i en aquest cas, som el que les persones humanes de la nostra societat ens permeten ser. Ens cal aprendre aquesta lliçó i treure’n com a conclusió que mai més hauríem de renunciar a allò que ens calgui per construir una societat justa i cohesionada. Perquè la societat és la condició necessària per poder després, construir i defensar les infraestructures necessàries per preservar la vida.
Foto: Flickr – ijclark
I finalment, en aquestes lliçons que ens està donant la pandèmia, hem descobert que hi ha coses necessàries i que hi ha coses supèrflues. El capitalisme, regit pel benefici, és incapaç de destriar això, el capitalisme només es regeix per allò que li genera el màxim benefici, sigui la producció d’armes o la producció d’objectes de luxe, però en aquests moments estem veient que hi ha coses que necessitem més que altres, però no tenim mecanismes en el capitalisme per discriminar què és el que hem de produir i què és el que no hem de produir, què és el que hem de prioritzar en la producció i què no. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és que ens cal, com a societat, prioritzar la vida per sobre del benefici, ens cal ja un programa de transició per abandonar el capitalisme com a organització de la vida! Perquè, companys i companyes, avui podem dir alt i fort, també en societats com la nostra, que el capitalisme no ens porta vida sinó que el capitalisme ens porta mort.
Segur que la pandèmia ens deixarà moltes més lliçons. Lliçons que amb el temps, amb més reflexió, col·lectivament, serem capaces d’anar posant negre sobre blanc. Aquestes són les que jo tenia ganes de compartir, perquè les hem compartides amb les companyes, i perquè em sembla que també poden ajudar a anar pensant en aquests dies i sobretot en el què haurem de fer a partir d’ara.
Pel que fa a les alternatives. Òbviament la fractura de la cadena de producció global està tenint un impacte gran sobre l’economia: tancament de fàbriques, comiat de persones, moltes d’elles persones que estaven treballant amb contractes d’obra i servei i que estaven treballant en negre, que evidentment difícilment es podran beneficiar de les mesures que s’aplicaran a través del programes de rescat. També veurem quants autònoms dels quals avui abaixen persianes tornaran a obrir-les. L’aturada de l’economia està tenint un impacte gran sobre les condicions materials de vida de milions de persones.
És important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada
Òbviament calen mesures de recuperació, calen mesures per fer front a aquesta realitat econòmica greu que s’està patint. Però em sembla que a nosaltres, el que ens tocaria sobretot, a aquelles persones que entenen i dominen aquesta part de l’economia, aquesta part de la política, és analitzar i ser molt ferms en el fet que les mesures de recuperació no representin un nou rescat dels poderosos. Ens calen mesures directes, mesures de rescat desburocratitzades, que serveixin justament per fer més suportable la situació actual a aquelles que ho estan patint més. Per això, a mi em sembla, que arribats a aquest punt seria important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada, directament sense controls a les butxaques de les persones del conjunt de la societat.
Em sembla que s’hauria d’estar parlant molt més del que s’està fent, de la necessitat d’aplicar com a mesura central una Renda Bàsica Universal que arribés a totes les persones majors de divuit anys, que fos incondicional, que no depengués d’estar treballant o no estar fent-ho, i per tant facilitar a aquelles persones que ho desitgin, quedar-se confinades a casa i que sobretot, aquesta renda bàsica fos universal, fos incondicional, fos individual i fos suficient. Fos suficient per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques. Jo plantejo directament que hauríem de partir del llindar d’una renda mensual de 1.000€ a les butxaques de totes aquelles persones majors de 18 anys empadronades. Això s’hauria de finançar a través de les polítiques de l’Estat o directament per la política monetària del Banc Central Europeu. Hem de pensar que estem en una situació de crisi d’oferta i de demanda grans. Al final, introduir aquests diners en l’economia, malgrat que semblin molts diners, una gran quantitat de recursos, són diners que no s’estalviarien, són diners que servirien directament per refer l’activitat productiva, anirien novament a la despesa, tributarien, ningú es guardaria aquests diners a casa. Clar, hi haurà qui dirà : una proposta tan fàcil generarà molt picaresca, molt frau. Què us penseu? Que amb la resta de mesures no hi haurà picaresca ni frau? També hi serà. A banda que la resta de mesures ja estan dissenyades directament per beneficiar als de sempre. Per aplicar la Renda Bàsica Universal n’hi hauria d’haver prou amb un certificat d’empadronament associat a un número de compte. Aquesta mesura que no necessitaria controls burocràtics, seria una transferència directa als comptes corrents de les persones. Em sembla que aquesta mesura evidentment es podria acompanyar d’altres mesures, com la moratòria al pagament de les hipoteques, la moratòria al pagament de lloguers, però em sembla que caldria refondre tot el cúmul d’ajudes que no arribaran a la majoria de persones perquè ni coneixen en què consisteixen, ni qui les tramitarà. La RBU és una mesura molt clara, molt directa, desburocratitzada i que serveix directament per proporcionar capacitat de solvència a aquelles persones que més ho necessiten. La majoria de persones el que farien amb aquesta Renda Bàsica seria directament gastar-se aquests recursos en el seu sosteniment diari.
Foto: Pxfuel.com
Un cop plantejada aquesta mesura, excepcional, de xoc, que em sembla absolutament imprescindible, podríem començar a parlar de què és el que ens caldria plantejar com a societat a partir del primer minut en que torni a ser possible sortir al carrer a defensar col·lectivament propostes. Em sembla que el que caldria fer a partir d’ara seria substituir la lògica del capitalisme per situar al centre un plantejament de relacions socials que estigués centrat en la defensa de la vida. Seria un plantejament en clau de sobirania reproductiva de la vida. Entendria que com a societat ens caldria avançar cap a formes de control democràtic i col·lectiu capaces de limitar el mercat. Ens caldria començar a establir programes de planificació, de control públic dels sector estratègics indispensables per garantir aquesta sobirania de la vida. La sobirania sobre aquests sectors productius seria necessària per garantir i sostenir la vida. Ens caldria el control democràtic col·lectiu de sectors com la sanitat, per exemple. Algú dubta que després d’aquesta crisi cal un replantejament profund de la sanitat? I en quins termes s’ha de fer? En termes de continuar plantejant, tal i com s’ha fet fins ara, la seva privatització i externalització perquè el sector privat gestiona millor els recursos? Jo diria que ha quedat clar que el que ens cal és una sanitat pública, forta i ben dotada, controlada democràticament. Això és el que molts i moltes veníem defensant des de ja fa temps. I no només la sanitat: l’educació, l’energia, l’alimentació, la banca. Son sectors que han d’estar sota control democràtic per garantir que les societats disposen d’aquest paraigua estructural que els garanteix la vida, i això no pot estar sota la lògica del mercat, disponible perquè uns pocs facin beneficis a costa de la resta.
No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme
Ens cal plantejar obertament la idea de la planificació, cal recuperar la necessitat de plantejar què ens cal produir com a societat, qui produeix el què ens cal produir, com es distribueix allò produït i com es finança aquesta producció. Això és anular el mercat? No, pot seguir funcionant, però assignant tot allò que no es imprescindible per garantir la vida digne. Ens cal avançar cap a un model de societat democràtic i autocentrat, un model de societat democràtic i autocentrat capaç de vincular-se amb les economies externes en termes de relacions de reciprocitat i de solidaritat, perquè aquest ha de ser el nostre projecte internacionalista: hem de deixar de plantejar el nostre vincle amb la resta de pobles del món en termes de competència, sinó que cal començar a establir el comerç internacional en termes de solidaritat i de reciprocitat.
Crec que la lliçó de la pandèmia per a tots aquelles que pensem que el capitalisme és un fracàs i que intentem cercar camins per construir projectes de vida digne per les persones, és que no podem continuar plantejant propostes gregàries del capitalisme. No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme (o que creixin, també dins els marges que permet el capitalisme). Cal un punt d’inflexió també en les nostres propostes parcials: ens cal una esmena a la totalitat plantejada des de la solidaritat, la sobirania, la democràcia, i sobretot, des de la defensa de la vida. Aquests han de ser els fonaments que han de permetre construir la nostra estratègia col·lectiva per avançar cap a una societat en la que ja no haguem de plorar mai més massivament morts per constipats.
Les lliçons de la pandèmia:propostes per situar la vida al centre.
Josep Manel Busqueta (economista)
Hasi hemendik:
3:51
KAPSULATZEKO AUKERAK
Erakutsi erreprodukzioa kontrolatzeko aukerak.
Gaitu pribatutasun hobetuko modua.
APIaren erreferentzia Garatzaileentzako lagina
Webgunean YouTube bideoak kapsulatzearekin adierazten duzu onartu egiten dituzula YouTube-ren APIaren Zerbitzu-baldintzak
Raul Zelik, autor de "La izquierda abertzale acertó (Txalaparta, 2017) parla sobre els reptes organitzatius i polítics del moviment d'alliberament basc en reflexió oberta per tota l'esquerra internacionalista.
Fa dos anys l’escriptor i analista polític alemany Raul Zelik, com a bon coneixedor i amic d’Euskal Herria, va escriure el llibre La izquierda abertzale acertó (Txalaparta, 2017), per a posar en valor la lluita política i social realitzada durant tot el recorregut pel moviment d’alliberament nacional basc. Ara tornem a parlar-hi, per a saber si aprecia cap canvi d’ençà que va escriure el llibre i quins són els reptes futurs de l’esquerra abertzale des del seu prisma polític.
El 2017 vas escriure La izquierda abertzale acertó, llibre que posava en valor tot un cicle d’herrigintza de les últimes dècades que l’esquerra abertzale d’alguna manera havia oblidat o no havia posat en valor. En el llibre subratlles les virtuts que feien aquest moviment diferent de la resta d’esquerres europees: una esquerra treballadora, comunitària, municipalista, arrelada al poble, fidel a les tradicions, però en constant moviment i autocrítica. Des de fora, perceps que el teu llibre ha tingut efecte a tornar a posar en valor aquest esperit?
Diria que sobretot entre els joves hi ha relativament poca percepció dels èxits i encerts que ha tingut l’esquerra abertzale i el moviment popular basc. Hi ha a vegades com una idealització del cicle passat. Però per altra banda no es valoren prou les construccions diàries. Avui dia em fa la impressió que el moviment juvenil està fins a un cert punt com dubtant de la situació. Totes aquestes pràctiques que eren encertades i que donaven força al moviment popular no es desenvolupen prou. I, al contrari, es busca construir alguna cosa des de la rebel·lia –per exemple, ocupar cases- en oposició a la via institucional, quan jo diria que està molt bé ocupar cases, però també cal aprofitar els espais institucionals per a garantir l’existència d’aquests projectes. El problema continua sent el mateix, moltes coses s’han fet bé des dels anys 70 fins ara i no es valora prou.
Foto: Wikipedia
Al principi del llibre fas una anàlisi del concepte d’hegemonia. Una de les tesis del llibre és que l’esquerra abertzale no havia teoritzat sobre això, però que ho duia a la pràctica. En quins aspectes creus que es pot afirmar això?
Hegemonia és la capacitat de dirigir. Contrahegemonia és la capitat de construir valors, percepcions i narratives alternatives a les que hi ha. I això es construeix quan, per exemple, tens presència popular participativa en les festes. O quan, per exemple, donem un altre contingut a les lluites laborals. A Alemanya, i fora del món coneixedor del País Basc, ens va cridar molt l’atenció el conflicte laboral de LAB a Peralta. Crec que és una forma de construir valors alternatius perquè tu construeixes un conflicte laboral, no des de la retòrica obrera, sinó des d’allò concret, i a més amb treballadors immigrants. Això va totalment en contra del discurs de l’esquerra europea i l’esquerra espanyola del que és el moviment abertzale. Aquestes pràctiques transformen la societat de manera més profunda. Tens en compte una altra classe obrera que normalment és invisibilitzada. Els altres tenen un discurs sobre la plurinacionalitat i tu construeixes una aliança realment plurinacional. I també crec que ajuda a fer arrelar un esperit de lluita en zones que històricament no han estat el fortí de l’esquerra abertzale, precisament.
Dius que l’esquerra basca ha aconseguit resoldre problemes estratègics crucials per a l’esquerra global, sense haver tingut una teoria revolucionària coherent. Quins són aquests problemes estratègics?
Un dels problemes que ara es reprodueix és el problema de com actuar dins de les institucions. Veiem que a tot Europa hi ha hagut un fracàs de l’esquerra que va tractar de ficar-se en les institucions. Els Verds fa alguns anys, Podemos i els Comuns a Catalunya ara… És un procés molt ràpid d’assimilació de les regles de joc dels poders fàctics. De fet, el reformisme serveix com un dic de contenció per tal d’evitar ruptures més profundes en l’Estat. Van començar a impulsar transformacions i ruptures, i ara el que fan és bloquejar aquests processos. L’esquerra abertzale històricament va aconseguir tenir l’eix vertebral molt fort fora de les institucions i més concretament en les lluites populars. Ara és un dels temes centrals per al futur. Veurem si la lògica electoral no s’imposa també a l’esquerra abertzale.
Una altra cosa que es va fer molt bé és entendre que la lluita de transformació té molts camps. La democràcia liberal burgesa ens crea la il·lusió que a través d les eleccions podem canviar la societat. Jo crec que és el contrari: transformant la societat, en algun moment tindrem expressions electorals alternatives. Per a l’esquerra, el gran repte és impulsar moviments de transformació des de la societat, des de les pràctiques diàries de solidaritat, de democratització, d’igualtat de gènere, d’igualtat social, per tal que això faci pressió també sobre els àmbits electoral i institucional. Això és el que defineixo en el llibre com a construcció de contrahegemonies.
I el tercer element és la necessitat de construir alternatives econòmiques des de l’economia solidària i cooperativista. Hem vist el fracàs de les vies de nacionalització de les economies de planificació central, estatal. Crec que cal plantejar-se preguntes d’Estat, però hem de replantejar-nos com funciona un socialisme més autogestionari. En aquest camp, a Euskal Herria hi ha experiències que són interessants.
L’esquerra abertzale també governa i ha governat institucions com la Diputació de Guipúscoa. Allí sorgeixen crítiques, problemes i contradiccions més grans. Com veus la possible relació entre tenir més poder institucional i més presència als carrers i marcar agenda política? És possible?
El problema de les democràcies burgeses és que en el camp polític hi ha alguna cosa com la participació democràtica, però que la major part de les estructures de poder estan organitzades per fora, que són les relacions de propietat. A més, notem que el poder d’aquest espai econòmic és cada vegada més gran. En aquest sentit, jo crec que primer hem de tenir molt clar que estar a les institucions no és estar al poder. Que això també és una forma d’entretenir-nos. L’àmbit institucional, malgrat tot, pot servir per a limitar el poder de la propietat privada i dels amos de la propietat privada.
Foto: Rosa Luxemburg Stiftung
Per exemple, a Berlín ara hi ha algunes coses interessants. Tenim un govern de centre-esquerra. A mi, personalment, em semblava mala idea ficar-se en aquest govern, perquè pensava que això duria a la desmobilització dels moviments populars. Però allò positiu va ser que els moviments populars de Berlín van tenir la mateixa desconfiança i van dir, «nosaltres no tenim cap esperança que ara canviï res amb aquest govern, i nosaltres continuem el nostre treball de base.» El que van fer va ser impulsar una ILP per a l’expropiació dels fons immobiliaris. A la Constitució alemanya hi ha un article que permet l’expropiació de béns de producció o béns estratègics econòmics. D’això gairebé ja no se’n recordava ningú, perquè aquesta Constitució té 70 anys. La ILP diu que els fons immobiliaris de més de 5.000 pisos queden expropiats. La pressió és molt gran a Berlín fins i tot per a la classe mitjana-alta, perquè els lloguers han pujat un 200%, el preu de venda dels pisos s’ha multiplicat per 10 en una dècada. A Alemanya hi ha moltes menys cases en propietat. És una consigna que ha entrat al 70% de la població, perquè entén que seria bo de limitar els lloguers. La campanya va tenir molt suport. Va pressionar primer Die Linke, el meu partit, perquè donés suport a la proposta. Fins i tot també entre els verds i la socialdemocràcia hi ha suport per a l’expropiació d’aquests fons immobiliaris. Aquesta pressió també ha portat que el govern ara hagi presentat una llei que prohibeix la pujada dels lloguers els propers 5 anys.
Això per a mi demostra que el meu dubte que quan un és al govern sempre desmobilitza els moviments potser va ser un xic infantil, que tampoc és tan cert. Les coses poden anar de bracet. El que és estratègic és construir poders que debilitin el poder de l’Estat central –en el cas espanyol- i el poder del capital. Hem de buscar com fer-ho dins de les institucions, com fora de les institucions i als carrers. El que passa moltes vegades és que sent a les institucions, buscant la reelecció, molta gent tracta d’alguna manera d’acomodar-se, de no generar contradiccions amb aquests poders. Crec que aquí hi ha el problema. El problema no és ser a les institucions. El problema és que no es té clar que allò estratègic no és guanyar eleccions, sinó com desplaçar el poder del capital i el poder de l’Estat burgès.
La força de l’esquerra abertzale resideix sobretot en el pla municipal. És cert que el poder institucional no és sinònim de poder. A Euskal Herria, el taló d’Aquil·les de l’esquerra abertzale és Bilbao, ciutat on perd una vegada i una altra i condiciona qualsevol procés independentista. Die Linke, per exemple, té força a les ciutats i no a la perifèria. Amb l’esquerra abertzale passa el contrari. Quines lliçons treus d’una banda i l’altra?
L’encert de l’esquerra abertzale va ser que en l’àmbit local i comunitari està molt arrelada. L’àmbit local i comunitari van molt de bracet. Ets als teixits socials, culturals, veïnals… i això et permet fer una força política important als pobles. Per a nosaltres, a Alemanya, totes les expressions culturals i teixits folklòrics són qüestions de la ultradreta. L’esquerra abertzale no va ser tan ignorant o superba en aquest sentit.
Per altra banda, acabo d’estar a Vallecas i m’ha impressionat veure que hi existeix un teixit social molt interessant. Els teixits veïnals, els immigrants i, diguem, les subcultures progressistes –gais, ecologistes, o del futbol Vallecano- estan molt entrellaçats. En aquest sentit, és bastant similar. L’esquerra allà es fa part de l’àmbit comunitari i per això també s’articula políticament amb un relatiu èxit. Comparat amb la resta de Madrid, Vallecas és un barri amb valors progressistes i també amb expressions electorals diferents.
Foto: Rosa Luxemburg Stiftung
A Bilbao, jo crec que la manera és reconstruint el teixit social, i esclar, cal tractar-ho des de les necessitats de la comunitat. Les necessitats a vegades són culturals –a la gent li agrada tenir una vida cultural conjunta més forta-, però sobretot són socials. A Berlín, ara, per exemple, a Die Linke hem començat a impulsar feina organitzativa de base –per a un partit electoralista no és gaire comú, però s’ha recuperat aquesta idea que cal reconstruir teixit social-, i estan impulsant dos projectes, dues campanyes interessants: la primera, organitzar els treballadors de cures. Algú podria dir que això és feina dels sindicats, però no; també des de Die Linke hem tractat d’organitzar cèl·lules de partit en la comunitat d’aquests treballadors de cures, per a donar un nou significat a la idea de qui és la classe obrera d’avui. Em sembla molt encertat. Fa poc vam estar en una roda d’avaluació i d’alguns pobles comentaven coses impressionants. En un poble que és bastant d’hegemonia de dretes, van aconseguir mobilitzar una manifestació de 100 a 200 persones a favor dels treballadors de cures, dels serveis bàsics millorats i van aconseguir establir un nucli de partit només amb treballadors d’aquest sector. La segona, l’hem intentat a Berlín. És molt comú que la gent organitzi els barris cèntrics, on hi ha certes estructures alternatives, però és molt poc comú anar-se’n als barris de blocs grans. Ara han començat amb iniciatives en barris de blocs al sud de Berlín, el barri Gropiusstadt, i clar, arriben amb la demanda dels lloguers, de com evitar la pujada dels lloguers, com impulsar una campanya contra aquests fons immobiliaris i com impulsar la campanya d’expropiació d’aquests fons i això és molt interessant. Perquè en un barri on abans no hi havia cap presència del partit, ara convoquen assemblees de 150 llogaters. Això no necessàriament s’expressa en força electoral. Això no porta de cop que la gent et voti després. Fins i tot hi ha coses molt frustrants, com que llavors la gent expressa simpatia amb la ultradreta en altres temes. Però crec que continua sent necessari per a començar a disputar aquests espais. Aquests valors i contravalors solidaris, democràtics, feministes, socialistes que impulsem necessiten molt de temps per a arrelar en una comunitat. Els pobles que tenen presència forta d’esquerra ho són des de fa 50 o 70 o 100 anys. Per a disputar l’hegemonia en una zona com el marge esquerre, cal partir des d’allò molt concret.
Una altra cosa que pot ser interessant és reconstruir llocs per a la trobada del veïnat. Això ha estat la sociedad gastronómica o l’herriko taberna en molts pobles. Caldria pensar com es pot enfortir una estructura així, que no sigui necessàriament una estructura política sinó una estructura que serveixi al veïnat com a lloc de trobada i també de solidaritat. Establir valors i principis de solidaritat i d’igualtat de gènere, però oferir aquest espai. Reinventar potser què és l’herriko taberna. Al principi era això, no? Un lloc de trobada per a tots, i més tard s’ha convertit en lloc de trobada per a alguns. El que necessitem és construir espais més amplis, on més important que la militància siguin els valors i principis socials i democràtics.
Moviments populistes de dretes i esquerres. Al principi de l’aparició de Podemos et vas mostrar molt il·lusionat amb el moviment: d’alguna manera venia a oxigenar l’esquerra oxidada incorporant nous conceptes, noves formes d’organització… Després has estat crític amb el moviment. Quines són les lliçons que en podem treure des de l’esquerra?
Ara diria que he estat ingenu amb Podemos, però aquesta ingenuïtat, la continuaria defensant. Quan hi ha una oportunitat, cal rebre-la positivament. Si la rebutges de bones a primeres, tanques la possibilitat de construir alguna cosa comuna. Si totes les forces de l’Estat s’haguessin unit de manera més decidida, haurien pogut arribar a la Tercera República. I com a mínim hauria significat una ruptura amb el que hi ha. A Catalunya passa el mateix. Ha estat un problema l’actitud crítica de certs sectors d’esquerra que no van ficar-s’hi. Em sembla que la CUP hauria d’haver-se ficat molt més activament a construir aliances i confiances entre certs sectors.
Què podem aprendre de Podemos? En negatiu, el mode de lideratge personal, el culte a la persona; jo valoro molt més ara el Die Linke alemany que no fa 5 anys. Tenir partits plurals d’esquerra on estàs obligat a conviure amb diferents corrents i opinions en una direcció col·legiada és molt positiu. La segona cosa, seria més escèptic amb la idea de participació. Almenys, la participació virtual em sembla que no ha portat a més democràcia. A Podemos hi ha plebiscits cada dos per tres, però al final manen qui tenen més presència als mitjans de comunicació. En tercer lloc, queda novament comprovat que si tu penses que guanyar eleccions és equivalent a arribar al poder, al final tu canvies i no canvies el sistema o la societat. Van sotmetre tota la lògica de funcionament a les seves aspiracions electorals.
Foto: Wikimedia Commons – Taronja Satsurna
En positiu, crec que va ser molt positiu que Podemos i també els Comuns en un moment van aconseguir despertar noves esperances. Crec que tenien raó quan deien que també el camp institucional és un lloc en què cal construir poder, contrapoder popular. També van encertar quan van dir que la lluita per la democràcia i la lluita anticapitalista estan unides. Abans he estat molt crític amb la democràcia liberal burgesa. El problema de la democràcia liberal burgesa és que és fruit d’un procés de democratització inconclús. Però crec que això no ens hauria de portar, com als vells marxistes, a afirmar que la democràcia és la dictadura dels capitalistes. Potser al segle XIX tenien raó, però avui dia la democràcia que tenim és molt diferent. Lluitar per un aprofundiment de la democràcia també és una lluita que pot limitar i disputar el poder del capital.
Crec que hi ha hagut moments molt interessants i que va valer la pena intentar-ho. Continua havent-hi gent molt valuosa a Podemos, però crec que fins i tot això de despertar les esperances també tenia la seva cara negativa. Perquè ho van fer d’una manera molt irresponsable. Van identificar l’èxit electoral de Podemos amb el projecte de transformació. Crec que cal despertar esperances, però alhora cal educar políticament el poble. O, millor dit, ens hem d’educar políticament uns als altres. Hem d’aprendre què és la política i la complexitat de la lluita per la transformació. Aquí Podemos va caure en una trampa molt tradicional que és, «si tu em votes, jo et resolc els problemes». Això, potser, és el pitjor de tot. Han tornat a un sistema un xic estúpid, supersimplista, de la representació, com si fossin els polítics els qui canvien la societat.
Hi ha avui dia un debat a l’esquerra europea, que ha agafat una certa intensitat en l’esquerra alemanya, i també en certs sectors juvenils d’Euskal Herria. Bàsicament, confronta dos actors: un marxisme clàssic que reivindica el subjecte de classe antic; i una esquerra sobiranista, feminista, socialista, que proposa crear majories àmplies d’acord amb l’articulació de diversos eixos d’opressió (opressió nacional, patriarcal…). Segons els marxistes «clàssics», qualsevol articulació de majories ha d’estar subordinada a la construcció del poder proletari, atès que la contradicció principal, segons ells, és el capital-treball. Tu critiques aquesta visió en el teu llibre com a bastant reduccionista, criticant que oblida una altra sèrie de conflictes constituents, com poden ser els processos d’emancipació nacional, el feminista, l’eix ecologista… Com es viu aquest debat a Alemanya i quines lliçons aporta al debat actual sobre la construcció d’una alternativa d’esquerres al neoliberalisme actual?
Em sembla totalment encertat això que em dius. Sembla que caiem sempre en falses dicotomies. A Alemanya el debat va ser molt fort quan un sector de Die Linke, liderat per Sahra Wagenknecht, que molts pensàvem que representava l’esquerra del partit, va resultar amb una proposta de construir un moviment de tipus neopopulista organitzat entorn seu, com el moviment de Mélenchon o Podemos, i a més va tractar de desmarcar-se molt fortament de les lluites de la comunitat LGTBI, o de les lluites dels immigrants, i fins i tot va dir alguna cosa contra la immigració. Hi ha la percepció que sectors de la classe obrera passen a la ultradreta i que amb aquest discurs es podria recuperar aquesta gent. Crec que això és totalment equivocat, fals i nefast. Si reculls els seus arguments i els afirmes, el que fas és enfortir aquesta percepció i l’única cosa que busques és aprofitar-te’n electoralment.
Però fins a un cert punt, també és certa la crítica que planteges. És veritat que hi ha hagut sectors del progressisme a Europa i als Estats Units que d’alguna manera només han vist les lluites de la diferència. És una crítica que ha fet Nancy Fraser i em sembla molt encertada, perquè als Estats Units és molt més clar que les demandes dels moviments antiracistes, LGTBI, etc. han estat recollides per sectors neoliberals. Am tenir aquest fenomen estrany que hi havia un neoliberalisme que, per una banda, marginava cada vegada més els negres, immigrants i dones però per altra banda tenia una política d’igualtat de drets i contra la discriminació retòrica. El liberalisme és un moviment molt idealista, només vol construir igualtat de drets sobre el paper, no vol concretar els drets socials materials.
En aquest sentit, també cal plantejar la necessitat de reconstruir un materialisme des de l’esquerra. Un materialisme no entès com que només parlem més dels salaris, perquè els salaris també són importants. Sobretot, construir un materialisme que posi al centre del debat la igualtat social de fet, concreta, de la realitat viscuda. O sigui que en lloc de parlar tant de com acabar la discriminació discursivament, hauríem de dedicar més esforç a construir realitat. Encara que també és cert que, evidentment, el llenguatge també construeix la realitat. Vosaltres amb el basc ho sabeu molt millor que jo que la llengua també és una part important de la realitat social. Hem d’oposar-nos a aquestes falses dicotomies i visibilitzar que la classe obrera sempre ha estat majoritàriament dona, femenina, migrant, negra… Perquè els més explotats sempre han estat els que també han estat discriminats per altres raons. Ho veiem en la bretxa salarial entre gèneres, la manca de drets laborals dels migrants… Cal reconstruir la idea de què és la classe obrera, cal reconstruir la idea de què és el materialisme. I cal impulsar activament aliances entre moviments populars per la igualtat de gènere, de minories i d’orientacions sexuals, i els antics moviments obrers i sindicals. Aquest és el repte.
Foto: Twitter
Al llibre menciones dos problemes de l’esquerra abertzale: un complex d’inferioritat provincià i una tendència a la supèrbia. Podries desenvolupar aquests dos punts?
Per una banda, l’esquerra abertzale no és tinguda en compte a Europa i molt menys a Espanya per l’esquerra. En aquest sentit, no només té un complex d’inferioritat, sinó que també es troba en relació d’inferioritat respecte de les esquerres que l’envolten. En això també hi afecta que tu ets un país petit i a més ets una minoria lingüística al teu propi país. Però, per altra banda, durant molt de temps, per l’existència d’ETA, també hi havia la convicció en sectors de l’esquerra abertzale que era el model per a la resta de l’Estat. És una contradicció, però crec que moltes vegades van unides. Valdria la pena tenir més interès a explicar-se cap a fora. Aquest va ser un dels grans problemes de l’esquerra abertzale. Va pensar massa poc en com construir aliances i com buscar-se aliats a l’Estat, però també a Europa. En l’àmbit polític s’han fet molts esforços, per exemple, a l’eurocambra. Però s’hauria pogut fer molt més per visibilitzar altres coses. Per exemple, en les pràctiques de la lluita sindical, LAB és un sindicat molt avançat a Europa pel que fa al lideratge de les dones, en la manera d’incloure els precaris, com dirigir campanyes… És un sindicat petit, però és molt interessant que hagin aconseguit incloure aquests elements. Per a explicar l’esquerra abertzale cap a fora, hauríeu fet molt millor visibilitzant LAB, que no parlant tant de les reivindicacions nacionals. Mostrant la pràctica d’esquerra potser hauríeu aconseguit més aliats a Europa, i això pot ser el repte per al futur.
Per a acabar. Davant l’ofensiva neoliberal i l’ofensiva de la ultradreta en el pla europeu, quins són per a tu els reptes de l’esquerra alemanya, europea i basca a nivell local i global? En quin pla hem d’insistir més?
El neoliberalisme ha destruït les relacions socials. La por és un factor importantíssim, perquè la dreta creix en un clima de desconfiança mútua. Les ideologies del terror i de la por prosperen davant del que sigui. Per això cal reconstruir teixit social. Ho heu fet molt bé als municipis i les comunitats petites i mitjanes, però també caldria plantejar-se com fer-ho en ciutats més grans, com hem comentat abans. A Alemanya també es tracta d’això: com reconstruir teixit social als barris. Nosaltres ara tractem de copiar una mica el model d’una societat gastronòmica oberta a tothom. Un local de barri on simplement el centre del local és un cuina, perquè així cuinar el menjar és el centre de tot. Si hi fem xerrades polítiques, l’enfocament és més la relació social, compartir una estona, estar amb els amics… Crec que hi ha moltíssimes més formes de reconstruir teixits entre veïns.
Per altra banda, és estratègic articular les lluites antiracistes, feministes, de la comunitat LGTBI i el moviment obrer. Repensar la definició de la classe obrera: una classe obrera molt menys masculina, molt menys industrial i molt més dels diferents camps de treball –cures, etc.
Finalment, cal superar la dicotomia entre reformisme i revolució. Les dues vides estan exhaurides. El terme d’esquerra transformadora vol expressar això, però hem d’afinar un xic què significa. Al meu parer, hauria de significar que plantegem transformacions des d’una perspectiva rupturista i des d’una perspectiva de baix. Sempre amb demandes concretes que millorin les condicions de vida o les condicions de lluita. El reformisme buscava millorar les condicions de vida de la classe obrera, però amb un projecte com a concepte de com governar millor les masses. Això només va ser possible gràcies a l’amenaça revolucionària. L’existència d’una força més radical permetia que els socialdemòcrates poguessin exercir poder.
Crec que les dues vies estan exhaurides, perquè ja hem vist que les revolucions des de les cúpules d’Estat no necessàriament construeixen emancipació. I el reformisme com a tal no és viable si no hi ha una amenaça de Poder Popular des de baix.
Potser la resposta podria ser que necessitem construir poder popular des de baix però no amb la retòrica radical, sinó convencent la gent que val la pena lluitar. La radicalitat d’avui dia no és tenir un discurs de classe obrera, sinó organitzar conflictes laborals on gent que mai abans no havia militat enlloc es comprometi i comenci a enfrontar-se amb les regles imposades de joc. Això crea autoconfiança, autoestima en la gent, i això és el que canvia realment la gent, canvia les relacions socials i és el que també construeix força. Un gran problema de les esquerres radicals ha estat creure que el discurs més radical era una política més radical. És mentida. La política més radical és la que la porta més gent a pràctiques de confrontació, a rebel·lar-se.
