L’anticapitalisme no és només una postura moral contra la injustícia; va de construir alternatives.
Per a molta gent la idea de l’anticapitalisme sembla ridícula. Després de tot, les empreses capitalistes ens han portat fantàstiques innovacions tecnològiques en els últims anys: telèfons intel·ligents i pel·lícules en streaming; cotxes sense conductor i mitjans socials; pantalles Jumbotron en els partits de futbol i videojocs que connecten a milers de jugadors a tot el món; tots els productes de consum concebibles disponibles en Internet per al seu ràpid lliurament a domicili; sorprenents augments de la productivitat de la mà d’obra gràcies a les noves tecnologies d’automatització; i molt més.
I si bé és cert que els ingressos es distribueixen de manera desigual en les economies capitalistes, també és cert que la gamma de béns de consum disponibles i assequibles per al ciutadà mitjà, i fins i tot per als pobres, ha augmentat de manera espectacular en gairebé totes parts. N’hi ha prou amb comparar els Estats Units en el mig segle entre 1965 i 2015: el percentatge d’estatunidencs amb aire condicionat, cotxes, rentadores, rentavaixelles, televisors i canonades interiors va augmentar dràsticament. L’esperança de vida és major; la mortalitat infantil és menor.
En el segle XXI, aquesta millora del nivell de vida bàsic també s’ha produït a les regions més pobres del món: el nivell material de milions de persones que viuen a la Xina des que es va abraçar el lliure mercat ha millorat dràsticament.
És més, mira el que va passar quan Rússia i la Xina van intentar una alternativa al capitalisme. A part de l’opressió política i la brutalitat d’aquests règims, van ser fracassos econòmics. Així que, si et preocupes per millorar la vida de la gent, com pots ser anticapitalista? Aquesta és una història, la història estàndard.
Aquí hi ha una altra història: el segell del capitalisme és la pobresa enmig de l’abundància.
Això no és l’única cosa dolenta del capitalisme, però és el seu major fracàs. La pobresa generalitzada —especialment entre els nens, que clarament no tenen cap responsabilitat en la seva situació— és moralment reprensible en les societats riques on podria ser fàcilment eliminada.
Sí, hi ha creixement econòmic, innovació tecnològica, augment de la productivitat i difusió a la baixa dels béns de consum, però juntament amb el creixement econòmic capitalista ve la indigència per a molts, els mitjans de vida dels qual han estat destruïts per l’avanç del capitalisme, la precarietat per als que estan en el fons del mercat laboral i el treball alienador i tediós per a la majoria.
El capitalisme ha generat augments massius de productivitat i riquesa extravagant per a alguns, no obstant això, moltes persones encara lluiten per a arribar a final de mes. El capitalisme és una màquina que augmenta la desigualtat, així com una màquina de creixement. Sense esmentar que cada vegada és més clar que el capitalisme, impulsat per la cerca implacable de beneficis, està destruint el medi ambient.
Totes dues històries estan ancorades en les realitats del capitalisme. No és una il·lusió que el capitalisme hagi transformat les condicions materials de la vida en el món i augmentat enormement la productivitat humana; moltes persones s’han beneficiat d’això. Però tampoc és una il·lusió que el capitalisme generi grans danys i perpetuï formes innecessàries de sofriment humà.
La qüestió fonamental no és si les condicions materials en mitjana han millorat a llarg termini dins de les economies capitalistes, sinó més aviat si, mirant cap endavant des d’aquest punt de la història, les coses serien millors per a la majoria de les persones en una mena d’economia alternativa. És cert que les economies centralitzades, autoritàries i estatals de la Rússia i la Xina del segle XX van ser en molts sentits fracassos econòmics, però aquestes no són les úniques possibilitats.
El veritable desacord —un desacord fonamental— és sobre si és possible tenir la productivitat, la innovació i el dinamisme que veiem en el capitalisme sense els danys. Margaret Thatcher va anunciar a principis dels anys 80, «No hi ha alternativa», però dues dècades més tard el Fòrum Social Mundial va declarar «Un altre món és possible».
Sostinc que un altre món —un que milloraria les condicions per a la majoria de la gent— és, de fet, possible. De fet, els elements d’aquest nou món ja s’estan creant avui dia, i existeixen formes concretes de passar d’aquí a allà.
L’anticapitalisme és possible, no sols com una postura moral enfront dels danys i injustícies del capitalisme global, sinó com una postura pràctica per a construir una alternativa per a un major floriment humà.
Els quatre tipus d’anticapitalisme
El capitalisme engendra anticapitalistes.
A vegades la resistència al capitalisme es cristal·litza en ideologies coherents que ofereixen tant diagnòstics sistemàtics de la font dels mals com a prescripcions clares sobre com eliminar-los. En altres circumstàncies, l’anticapitalisme està submergit en motivacions que en la superfície tenen poc a veure amb el capitalisme, com les creences religioses que porten a la gent a rebutjar la modernitat i a refugiar-se en comunitats aïllades. Però sempre, onsevulla que existeixi el capitalisme, hi ha descontentament i resistència d’una forma o una altra.
Històricament, l’anticapitalisme ha estat animat per quatre lògiques de resistència diferents: aixafar el capitalisme, domar el capitalisme, escapar del capitalisme i erosionar el capitalisme.
Aquestes lògiques sovint coexisteixen i s’entremesclen, però cadascuna d’elles constitueix una forma diferent de respondre als danys del capitalisme. Es pot pensar que aquestes quatre formes d’anticapitalisme varien al llarg de dues dimensions.
Una es refereix a la meta de les estratègies anticapitalistes —transcendint les estructures del capitalisme o simplement neutralitzant els pitjors danys del capitalisme— mentre que l’altra dimensió es refereix a l’objectiu principal de les estratègies —ja sigui que l’objectiu sigui l’Estat i altres institucions en el nivell macro del sistema, o les activitats econòmiques dels individus, organitzacions i comunitats en el nivell micro.
Prenent aquestes dues dimensions juntes ens dóna la següent tipologia.
1. Aixafar el capitalisme
Donada la forma en què el capitalisme devasta la vida de tantes persones i donat el poder de les seves classes dominants per a protegir els seus interessos i defensar l’estatus quo, és fàcil comprendre l’atractiu de la idea d’aixafar el capitalisme.
L’argument és una cosa així: el sistema està podrit. Tots els esforços per a fer la vida tolerable dins d’ell eventualment fallaran. De tant en tant petites reformes que millorin la vida de les persones poden ser possibles quan les forces populars són fortes, però tals millores sempre seran fràgils, vulnerables als atacs i reversibles.
La idea que el capitalisme pot convertir-se en un ordre social benigne en el qual la gent comuna pugui viure vides plenes i significatives és, en última instància, una il·lusió perquè, en el fons, el capitalisme és irreformable. L’única esperança és destruir-ho, escombrar els enderrocs i després construir una alternativa. Com proclamen les paraules finals de la cançó de treball «Solidaritat per sempre», «Podem fer néixer un nou món de les cendres del vell».
Però com fer això? Com és possible que les forces anticapitalistes acumulin suficient poder per a destruir el capitalisme i reemplaçar-lo amb una alternativa millor? Aquesta és, en efecte, una tasca descoratjadora, ja que el poder de les classes dominants que fa de la reforma una il·lusió també bloqueja l’objectiu revolucionari d’una ruptura del sistema. La teoria revolucionària anticapitalista, formada pels escrits de Marx i estesa per Lenin, Gramsci i altres, oferia un atractiu argument sobre com podria tenir lloc.
Si bé és cert que gran part del temps el capitalisme sembla inexpugnable, també és un sistema profundament contradictori, propens a interrupcions i crisis. A vegades aquestes crisis aconsegueixen una intensitat que fa que el sistema en el seu conjunt sigui fràgil, vulnerable als desafiaments.
En les versions més fortes de la teoria, hi ha fins i tot tendències subjacents en les «lleis del moviment» del capitalisme perquè la intensitat d’aquestes crisis que afebleixen el sistema augmenti amb el temps, de manera que a llarg termini el capitalisme es torna insostenible; destrueix les seves pròpies condicions d’existència.
Però fins i tot si no hi ha una tendència sistemàtica al fet que les crisis es tornin cada vegada més greus, la qual cosa es pot predir, és que periòdicament hi haurà intenses crisis econòmiques capitalistes en les quals el sistema es torna vulnerable i les ruptures es fan possibles.
Això proporciona el context en el qual un partit revolucionari pot dirigir una mobilització de masses per a prendre el poder estatal, ja sigui a través d’eleccions o mitjançant un derrocament violent del règim existent. Una vegada en el control de l’Estat, la primera tasca és remodelar el propi Estat per a convertir-lo en una arma adequada de transformació socialista, i després utilitzar aquest poder per a reprimir l’oposició de les classes dominants i els seus aliats, desmantellar les estructures fonamentals del capitalisme i construir les institucions necessàries per a un sistema econòmic alternatiu.
En el segle XX, diverses versions d’aquesta línia general de raonament van animar la imaginació dels revolucionaris de tot el món. El marxisme revolucionari va infondre esperança i optimisme a les lluites, ja que no sols proporcionava una potent acusació del món tal com existia, sinó que també oferia un escenari plausible per a la realització d’una alternativa emancipadora.
Això va donar valor a la gent, sostenint la creença que estaven del costat de la història i que l’enorme compromís i els sacrificis que estaven cridats a fer en les seves lluites contra el capitalisme tenien veritables perspectives d’èxit. I a vegades, rares vegades, tals lluites culminaven en la presa revolucionària del poder estatal.
Els resultats d’aquestes revolucions, no obstant això, mai van ser la creació d’una alternativa democràtica, igualitària i emancipadora al capitalisme. Si bé les revolucions en nom del socialisme i el comunisme van demostrar que era possible «construir un nou món sobre les cendres del vell» i, d’unes certes maneres específiques, van millorar les condicions materials de vida de la majoria de les persones durant un període de temps, l’evidència dels heroics intents de ruptura en el segle XX és que no produeixen el tipus de nou món previst en la ideologia revolucionària.
Una cosa és cremar les velles institucions i una altra molt diferent és construir noves institucions emancipadores a partir de les cendres.
El per què les revolucions del segle XX mai van resultar en una emancipació humana robusta i sostenible és, per descomptat, un assumpte molt debatut.
Alguns argumenten que el fracàs dels moviments revolucionaris es va deure a les circumstàncies històricament específiques i desfavorables dels intents de ruptura de tot el sistema —les revolucions es van produir en societats econòmicament endarrerides, envoltades de poderosos enemics. Alguns argumenten que els líders revolucionaris van cometre errors estratègics, mentre que uns altres acusen els motius de l’adreça: els líders que van triomfar en el curs de les revolucions estaven motivats per desitjos d’estatus i poder, més que per l’apoderament i el benestar de les masses.
Uns altres argumenten que el fracàs és intrínsec a qualsevol intent de ruptura radical d’un sistema social perquè hi ha massa parts mòbils, massa complexitat i massa conseqüències imprevistes. Com a resultat, els intents de ruptura del sistema tendiran inevitablement a desembolicar-se en un caos tal que les elits revolucionàries, independentment dels seus motius, es veuran obligades a recórrer a la violència i la repressió generalitzades per a mantenir l’ordre social. Aquesta violència, al seu torn, destrueix la possibilitat d’un procés genuïnament democràtic i participatiu de construcció d’una nova societat.
Independentment de quin d’aquestes explicacions (si és que alguna) sigui correcta, l’evidència de les tragèdies revolucionàries del segle XX demostra que aixafar el capitalisme per si sol no funciona com una estratègia d’emancipació social.
No obstant això, la idea d’una ruptura revolucionària amb el capitalisme no ha desaparegut per complet. Encara que ja no constitueix una estratègia coherent de cap força política important, parla de la frustració i la ira de viure en un món de desigualtats tan agudes i de potencials no realitzats per a la florida humana, i en un sistema polític que sembla cada vegada més antidemocràtic i poc receptiu.
Per a transformar realment el capitalisme, no basten les visions que ressonen amb la ira, sinó que es necessita una lògica estratègica que tingui alguna possibilitat d’aconseguir realment els seus objectius.
2. Domar el capitalisme
La principal alternativa a la idea d’aixafar el capitalisme en el segle XX era domesticar el capitalisme. Aquesta és la idea central darrere dels corrents anticapitalistes dins de l’esquerra dels partits socialdemòcrates.
Aquí està l’argument bàsic. El capitalisme, quan li ho deixa a la seva sort, crea grans danys. Genera nivells de desigualtat que són destructius per a la cohesió social; destrueix les ocupacions tradicionals i deixa a les persones a la seva sort; crea incertesa i risc per als individus i comunitats senceres; danya el medi ambient. Totes aquestes són conseqüències de la dinàmica inherent a una economia capitalista.
No obstant això, és possible crear institucions de contrapartida capaces de neutralitzar significativament aquests danys. El capitalisme no necessita ser abandonat a la seva sort; pot ser domat per polítiques estatals ben elaborades.
Sens dubte, això pot implicar lluites agudes, ja que implica reduir l’autonomia i el poder de la classe capitalista, i no hi ha garanties d’èxit en tals lluites. La classe capitalista i els seus aliats polítics afirmaran que les regulacions i la redistribució destinades a neutralitzar aquests suposats danys del capitalisme destruiran el seu dinamisme, paralitzaran la competitivitat i soscavaran els incentius. Tals arguments, no obstant això, són simplement racionalitzacions egoistes per al privilegi i el poder.
Les veritables utopies també poden trobar-se en les propostes de canvi social i en les polítiques d’estat, no sols en les institucions realment existents
El capitalisme pot ser objecte d’una important reglamentació i redistribució per a contrarestar els seus danys i continuar proporcionant beneficis adequats per al seu funcionament. Per a aconseguir-ho es requereix la mobilització popular i la voluntat política; mai es pot confiar en la benevolència il·lustrada de les elits. Però en les circumstàncies adequades, és possible guanyar aquestes batalles i imposar les restriccions necessàries per a una forma més benigna de capitalisme.
La idea de domar el capitalisme no elimina la tendència subjacent a generar danys, sinó que simplement contraresta els seus efectes. És com una medicina que s’ocupa eficaçment dels símptomes i no de les causes subjacents d’un problema de salut.
A vegades això és suficient. Els pares dels nounats sovint manquen de son i són propensos a sofrir maldecaps. Una solució és prendre una aspirina i afrontar-ho; una altra és desfer-se del bebè. A vegades, neutralitzar el símptoma és millor que tractar de desfer-se de la causa subjacent.
En el que a vegades es denomina l’«Edat d’Or del Capitalisme» —aproximadament els tres decennis posteriors a la Segona Guerra Mundial— les polítiques socialdemòcrates, especialment en els llocs on es van aplicar amb major rigor, van fer un treball bastant bo per a avançar en la direcció d’un sistema econòmic més humà.
Tres grups de polítiques estatals en particular van contrarestar significativament els danys del capitalisme: els riscos greus —especialment pel que fa a la salut, l’ocupació i els ingressos— es van reduir gràcies a un sistema bastant ampli de seguretat social i finançament públics.
L’Estat va proporcionar un ampli conjunt de béns públics (finançats per un sòlid sistema fiscal) que incloïa l’educació bàsica i superior, la formació professional, el transport públic, les activitats culturals, les instal·lacions recreatives, la recerca i el desenvolupament i l’estabilitat macroeconòmica.
I finalment, l’estat va crear un règim regulador per a frenar les externalitats negatives més greus del comportament dels inversors i les empreses en els mercats capitalistes: contaminació, perills dels productes i del lloc de treball, comportament depredador del mercat, etc.
Aquestes polítiques no van significar que l’economia deixés de ser capitalista: els capitalistes continuaven sent bàsicament lliures d’assignar el capital en funció de les oportunitats d’obtenir beneficis en el mercat, i a part dels impostos, s’apropiaven dels beneficis generats per aquestes inversions per a utilitzar-los com volguessin.
El que havia canviat era que l’Estat assumia la responsabilitat de corregir les tres principals errades dels mercats capitalistes: la vulnerabilitat individual als riscos, la subprovisió de béns públics i les externalitats negatives de l’activitat econòmica privada que maximitzava els beneficis. El resultat va ser una forma de capitalisme que funcionava raonablement bé, amb desigualtats i conflictes tènues. Pot ser que els capitalistes no ho hagin preferit, però va funcionar bastant bé. El capitalisme havia estat, almenys parcialment, domesticat.
Aquesta va ser l’Edat d’Or —un feble record en les dures primeres dècades del segle XXI. Avui dia, a tot arreu, fins i tot en els bastions de la socialdemocràcia del nord d’Europa, s’han fet crides per a fer retrocedir els «drets» relacionats amb la seguretat social, reduir els impostos i els béns públics, desregular la producció i els mercats capitalistes i privatitzar els serveis estatals. Preses en el seu conjunt, aquestes transformacions van sota el nom de «neoliberalisme».
Diverses forces han contribuït a la disminució de la voluntat i l’aparent capacitat de l’Estat per a neutralitzar els danys del capitalisme.
La globalització ha facilitat enormement a les empreses capitalistes el trasllat de les inversions a llocs del món amb menys reglamentació i mà d’obra més barata, mentre que l’amenaça de la fugida de capitals, juntament amb diversos canvis tecnològics, ha fragmentat i afeblit el moviment laboral, fent-lo menys capaç de resistència i mobilització política. En combinació amb la globalització, la creixent financerització del capital ha donat lloc a un augment massiu de la riquesa i la desigualtat dels ingressos, la qual cosa al seu torn ha augmentat la influència política dels opositors a l’Estat socialdemòcrata.
En lloc de ser domesticat, el capitalisme s’ha deslligat.
Tal vegada els tres decennis de l’Edat d’Or no van ser més que una anomalia històrica, un breu període en el qual les condicions estructurals favorables i el robust poder popular van obrir la possibilitat d’un model relativament igualitari.
Abans d’aquesta època el capitalisme era un sistema rapaç, i sota el neoliberalisme s’ha tornat rapaç una vegada més, tornant a l’estat normal dels sistemes capitalistes. Tal vegada a llarg termini el capitalisme no és domable. Els defensors de la idea de les ruptures revolucionàries amb el capitalisme sempre han afirmat que la domesticació del capitalisme era una il·lusió, una desviació de la tasca de construir un moviment polític per a enderrocar al capitalisme.
Però potser les coses no són tan terribles. L’afirmació que la globalització imposa poderoses limitacions a la capacitat dels Estats per a augmentar els impostos, regular el capitalisme i redistribuir els ingressos és una afirmació políticament eficaç perquè la gent el creï, no perquè les limitacions siguin realment tan estretes. En la política, els límits de la possibilitat sempre es creen en part per la creença en els límits de la possibilitat.
El neoliberalisme és una ideologia, recolzada per poderoses forces polítiques, més que un relat científicament exacte dels límits reals als quals ens enfrontem per a fer del món un lloc millor. Si bé és cert que les polítiques específiques que van constituir el menú de la socialdemocràcia durant l’Edat d’Or s’han tornat menys efectives i necessiten ser repensades, la domesticació del capitalisme continua sent una expressió viable de l’anticapitalisme.
3. Escapar del capitalisme
Una de les respostes més antigues a l’envestida del capitalisme ha estat escapar.
La fugida del capitalisme pot no haver cristal·litzat en ideologies anticapitalistes sistemàtiques, però no obstant això té una lògica coherent: el capitalisme és un sistema massa poderós per a destruir-lo. La veritable domesticació del capitalisme requeriria un nivell d’acció col·lectiva sostinguda que no és realista i, de totes maneres, el sistema en el seu conjunt és massa gran i complex per a controlar-lo eficaçment. Els poders són massa forts per a desallotjar-los, i sempre cooptaran l’oposició i defensaran els seus privilegis. No es pot lluitar contra l’ajuntament. Com més canvien les coses, més es mantenen igual.
El millor que podem fer és tractar d’aïllar-nos dels efectes nocius del capitalisme, i tal vegada escapar per complet dels seus estralls en algun entorn protegit. Pot ser que no siguem capaços de canviar el món en general, però podem treure’ns de la seva xarxa de dominació i crear la nostra pròpia microalternativa en la qual viure i florir.
Aquest impuls d’escapar es reflecteix en moltes respostes familiars als mals del capitalisme.
El moviment dels agricultors cap a la frontera occidental als Estats Units del segle XIX era, per a molts, una aspiració a una agricultura de subsistència estable i autosuficient, més que a la producció per al mercat. Escapar del capitalisme està implícit en el lema hippie del decenni de 1960, «encén, sintonitza, abandona». Els esforços d’unes certes comunitats religioses, com els Amish, per crear fortes barreres entre ells i la resta de la societat implicaven allunyar-se el màxim possible de les pressions del mercat.
El neoliberalisme és una ideologia, recolzada per poderoses forces polítiques, més que un relat científicament exacte dels límits reals als quals ens enfrontem per a fer del món un lloc millor
La caracterització de la família com a «refugi en un món sense cor» expressa l’ideal de la família com un espai social no competitiu de reciprocitat i cura en el qual es pot trobar refugi del món sense cor i competitiu del capitalisme. I, de manera limitada en el temps, escapar del capitalisme s’encarna fins i tot en les caminades de llarga distància en el desert.
Escapar del capitalisme típicament implica, certament, evitar el compromís polític i els esforços organitzats col·lectivament per a canviar el món. Especialment en el món actual, escapar és sobretot una estratègia d’estil de vida individualista. I, a vegades, és una estratègia individualista que depèn de la riquesa capitalista, com en l’estereotip del reeixit banquer de Wall Street que decideix «abandonar la carrera de rates» i mudar-se a Vermont per a abraçar una vida de simplicitat voluntària mentre viu d’un fons fiduciari acumulat d’inversions capitalistes.
A causa de l’absència de política, és fàcil descartar l’estratègia del capitalisme que s’escapa, especialment quan reflecteix els privilegis reeixits dins del propi capitalisme. És difícil tractar a l’excursionista de la naturalesa que vola a una regió remota amb un costós equip de senderisme per a «allunyar-se de tot» com una expressió significativa d’oposició al capitalisme. No obstant això, hi ha exemples de fuita del capitalisme que tenen a veure amb el problema més ampli de l’anticapitalisme.
Les comunitats intencionals poden estar motivades pel desig d’escapar de les pressions del capitalisme, però a vegades també poden servir com a models de formes de vida més col·lectives, igualitàries i democràtiques. Certament, les cooperatives, que poden estar motivades principalment pel desig d’escapar dels llocs de treball autoritaris i de l’explotació de les empreses capitalistes, també poden convertir-se en elements d’un desafiament més ampli al capitalisme.
El moviment «faci’l vostè mateix» i l’«economia compartida» poden estar motivats per l’estancament dels ingressos individuals durant un període d’austeritat econòmica, però també poden indicar maneres d’organitzar l’activitat econòmica que siguin menys dependents de l’intercanvi del mercat. I, en termes més generals, l’estil de vida de simplicitat voluntària pot contribuir a un rebuig més ampli del consumisme i a la preocupació pel creixement econòmic del capitalisme.
4. Capitalisme en vies d’extinció
La quarta forma d’anticapitalisme és la menys coneguda.
Es basa en la següent idea: tots els sistemes socioeconòmics són mescles complexes de molts tipus diferents d’estructures econòmiques, relacions i activitats. Cap economia ha estat —o podria ser— purament capitalista. El capitalisme com a manera d’organitzar l’activitat econòmica té tres components crítics: la propietat privada del capital; la producció per al mercat amb la finalitat d’obtenir beneficis; i l’ocupació de treballadors que no són propietaris dels mitjans de producció.
Els sistemes econòmics existents combinen el capitalisme amb tota una sèrie d’altres maneres d’organitzar la producció i distribució de béns i serveis: directament pels Estats; dins de les relacions íntimes de les famílies per a satisfer les necessitats dels seus membres; mitjançant xarxes i organitzacions de base comunitària; mitjançant cooperatives que són propietat dels seus membres i estan governades democràticament per ells; mitjançant organitzacions sense ànim de lucre orientades al mercat; mitjançant xarxes de parells que participen en processos de producció en col·laboració; i moltes altres possibilitats.
Algunes d’aquestes maneres d’organitzar les activitats econòmiques poden considerar-se híbrides, combinant elements capitalistes i no capitalistes; algunes són totalment no capitalistes; i altres són anticapitalistes. Diem «capitalista» a un sistema econòmic tan complex quan els impulsos capitalistes són dominants a l’hora de determinar les condicions econòmiques de vida i l’accés als mitjans de subsistència de la majoria de les persones. Aquest domini és immensament destructiu.
Si et preocupen les vides dels altres, d’una manera o una altra has de bregar amb les estructures i institucions capitalistes
Una manera de desafiar al capitalisme és construir relacions econòmiques més democràtiques, igualitàries i participatives en els espais i esquerdes d’aquest complex sistema sempre que sigui possible, i lluitar per expandir i defensar aquests espais.
La idea d’erosionar el capitalisme imagina que aquestes alternatives tenen el potencial, a llarg termini, d’expandir-se fins al punt que el capitalisme sigui desplaçat d’aquest paper dominant.
Una analogia amb un ecosistema de la naturalesa podria ajudar a aclarir aquesta idea. Pensi’s en un llac. Un llac consisteix en aigua en un paisatge, amb tipus particulars de sòl, terreny, fonts d’aigua i clima. Una sèrie de peixos i altres criatures viuen dins la seva aigua, i diversos tipus de plantes creixen dins seu i al seu voltant.
Col·lectivament, tots aquests elements constitueixen l’ecosistema natural del llac. (Es tracta d’un «sistema» en el qual tot afecta a tota la resta dins d’ell, però no és com el sistema d’un organisme únic en el qual totes les parts estan connectades funcionalment en un tot coherent i estretament integrat).
En un ecosistema d’aquest tipus, és possible introduir una espècie exòtica de peixos que no es troba «naturalment» en el llac. Algunes espècies exòtiques seran engolides instantàniament. Unes altres poden sobreviure en algun petit nínxol del llac, però no canvien molt la vida quotidiana de l’ecosistema. Però ocasionalment una espècie exòtica pot prosperar i eventualment desplaçar a l’espècie dominant.
La visió estratègica de l’erosió del capitalisme imagina la introducció de les varietats més vigoroses d’espècies emancipadores de l’activitat econòmica no capitalista en l’ecosistema del capitalisme, fomentant el seu desenvolupament mitjançant la protecció dels seus nínxols, i buscant maneres d’ampliar els seus hàbitats. L’esperança última és que, amb el temps, aquestes espècies exòtiques puguin sortir dels seus estrets nínxols i transformar el caràcter de l’ecosistema en el seu conjunt.
Aquesta manera de pensar sobre el procés de transcendir el capitalisme és similar a la història popular i estilitzada que es compta sobre la transició de les societats feudals precapitalistes d’Europa al capitalisme. Dins de les economies feudals a la fi del període medieval, van sorgir relacions i pràctiques protocapitalistes, especialment a les ciutats. Inicialment això va implicar l’activitat comercial, la producció artesanal sota la regulació de gremis, i la banca.
Aquestes formes d’activitat econòmica omplien nínxols i sovint eren molt útils per a les elits feudals. A mesura que s’ampliava l’abast d’aquestes activitats comercials, es van anar convertint gradualment en activitats de caràcter més capitalista i, en alguns llocs, més corrosives per a la dominació feudal establerta de l’economia en el seu conjunt. Al llarg d’un llarg i sinuós procés de diversos segles, les estructures feudals van deixar de dominar la vida econòmica d’alguns racons d’Europa; el feudalisme s’havia erosionat.
Aquest procés pot haver estat puntuat per agitacions polítiques i fins i tot revolucions, però en lloc de constituir una ruptura de les estructures econòmiques, aquests esdeveniments polítics van servir més aviat per a ratificar i racionalitzar els canvis que ja havien tingut lloc dins de l’estructura socioeconòmica.
La visió estratègica de l’erosió del capitalisme veu el procés de desplaçament del capitalisme del seu paper dominant en l’economia d’una manera similar: les activitats econòmiques alternatives no capitalistes sorgeixen en els nínxols en què això és possible dins d’una economia dominada pel capitalisme; aquestes activitats creixen amb el temps, tant espontàniament com a resultat d’una estratègia deliberada; tenen lloc lluites en les quals participa l’Estat, a vegades per a protegir aquests espais, altres vegades per a facilitar noves possibilitats; i, finalment, aquestes relacions i activitats no capitalistes arriben a ser prou prominents en la vida dels individus i les comunitats com perquè ja no pugui dir-se que el capitalisme domini el sistema en el seu conjunt.
Aquesta visió estratègica està implícita en alguns corrents de l’anarquisme contemporani. Si el socialisme revolucionari proposa que es prengui el poder de l’Estat per a poder aixafar el capitalisme, i la socialdemocràcia argumenta que l’Estat capitalista ha d’utilitzar-se per a domar el capitalisme, els anarquistes han argumentat en general que l’Estat ha d’evitar-se —potser fins i tot ignorar-se— perquè al final només pot servir com una màquina de dominació, no d’alliberament.
L’única esperança d’una alternativa emancipadora al capitalisme —una alternativa que encarni els ideals d’igualtat, democràcia i solidaritat— és construir-lo sobre el terreny i treballar per a ampliar el seu abast.
Com a visió estratègica, l’erosió del capitalisme és alhora temptadora i forassenyada.
És temptador perquè suggereix que, fins i tot quan l’Estat sembla poc disposat a avançar en la justícia social i el canvi social emancipador, encara es pot fer molt. Podem seguir endavant amb el negoci de construir un nou món, no des de les cendres del vell, sinó dins dels intersticis del vell.
És forassenyat perquè sembla molt poc probable que l’acumulació d’espais econòmics emancipadors dins d’una economia dominada pel capitalisme pugui desplaçar realment al capitalisme, donat l’immens poder i riquesa de les grans corporacions capitalistes i la dependència dels mitjans de vida de la majoria de les persones del bon funcionament del mercat capitalista. Segurament si les formes emancipadores no capitalistes d’activitats i relacions econòmiques arribessin a amenaçar el domini del capitalisme, serien simplement aixafades.
L’erosió del capitalisme no és una fantasia. Però només és plausible si es combina amb la idea socialdemòcrata de domar el capitalisme.
Necessitem una manera de vincular la visió estratègica de l’anarquisme de baix cap amunt, centrada en la societat, amb la lògica estratègica de dalt cap avall, centrada en l’estat, de la socialdemocràcia. Necessitem domar el capitalisme de manera que es faci més erosionable, i erosionar el capitalisme de manera que es faci més domable. Un concepte que ens ajudarà a vincular aquests dos corrents de pensament anticapitalista són les utopies reals.
Utopies reals
La Utopia Real és una expressió contradictòria. La paraula «utopia» va ser encunyada per primera vegada per Thomas More el 1516, combinant dos prefixos grecs — eu, que significa bo, i ou, que significa no — en «o» i col·locant això abans de la paraula grega per a lloc, topos. O—topía és per tant el lloc bo que no existeix en cap lloc. És una fantasia de perfecció.
Com pot ser llavors «real»? Pot ser realista buscar millores en el món, però no la perfecció. De fet, la cerca de la perfecció pot soscavar la tasca pràctica de fer del món un lloc millor. Com diu el refrany, «el millor és enemic del bo».
Per tant, hi ha una tensió inherent entre el real i l’utòpic. És precisament aquesta tensió la que la idea d’una «utopia real» pretén captar. Es tracta de sostenir les nostres aspiracions més profundes d’un món just i humà que no existeix, al mateix temps que ens dediquem a la tasca pràctica de construir alternatives del món real que puguin ser construïdes en el món tal com és, que també prefigurin el món tal com podria ser i que ens ajudin a avançar en aquesta direcció.
Les utopies reals transformen així el no-lloc de la utopia en l’ara-aquí de crear alternatives emancipadores del món com podria ser en el món tal com és.
Les veritables utopies es troben allí on els ideals emancipadors s’encarnen en les institucions existents i en les propostes de nous dissenys institucionals. Són alhora elements constitutius d’un destí i d’una estratègia. Heus aquí alguns exemples.
Les cooperatives de treballadors són una veritable utopia que va sorgir juntament amb el desenvolupament del capitalisme. Tres importants ideals emancipadors són la igualtat, la democràcia i la solidaritat. Tots ells es veuen obstaculitzats en les empreses capitalistes, on el poder es concentra en mans dels propietaris i els seus substituts, els recursos interns i les oportunitats es distribueixen de manera molt desigual, i la competència soscava contínuament la solidaritat.
En una cooperativa de treballadors, tots els actius de les empreses són propietat conjunta dels propis empleats, que també governen l’empresa de manera democràtica i amb un sol vot. En una petita cooperativa, aquest govern democràtic pot organitzar-se en forma d’assemblees generals de tots els membres; en les cooperatives més grans, els treballadors trien juntes directives per a supervisar l’empresa.
Les cooperatives de treballadors també poden incorporar característiques més capitalistes: poden, per exemple, contractar treballadors temporals o ser inhòspites per als possibles membres de determinats grups ètnics o racials. Per consegüent, les cooperatives solen encarnar valors bastant contradictoris.
No obstant això, tenen el potencial de contribuir a erosionar el domini del capitalisme quan amplien l’espai econòmic en el qual poden operar els ideals emancipadors anticapitalistes. Les agrupacions de cooperatives de treballadors podrien formar xarxes; amb formes apropiades de suport públic, aquestes xarxes podrien estendre’s i aprofundir-se per a constituir un sector de mercat cooperatiu; aquest sector podria —en possibles circumstàncies— expandir-se per a rivalitzar amb el domini del capitalisme.
Les biblioteques públiques són un altre tipus de veritable utopia. Això podria semblar a primera vista un exemple estrany. Les biblioteques són, després de tot, una institució duradora que es troba en totes les societats capitalistes. Als EUA, el vast sistema de biblioteques públiques va ser fundat en gran part per Andrew Carnegie, un dels despietats barons del robatori de l’Edat Daurada. Certament no era anticapitalista i, en tot cas, considerava el seu suport filantròpic a les biblioteques com una manera d’enfortir el capitalisme com a sistema.
No obstant això, les biblioteques encarnen principis d’accés i distribució que són profundament anticapitalistes. Consideri’s l’aguda diferència entre les formes en què una persona adquireix accés a un llibre en una llibreria i en una biblioteca.
En la mesura en què encarnen ideals emancipadors d’igualtat, democràcia i comunitat, les biblioteques són una veritable utopia.
En una llibreria, hom busca el llibre que vol en una prestatgeria, comprova el preu, i si el pot pagar i el vol prou, va al caixer, lliura la quantitat de diners necessària, i després se’n va amb el llibre. En una biblioteca, hom va a la prestatgeria (o més probablement en aquests dies, a un terminal d’ordinador) per a veure si el llibre està disponible, troba el llibre, va al taulell de sortida, mostra la targeta de la biblioteca i surt amb el llibre. Si el llibre ja ha estat retirat, se li posa en una llista d’espera.
En una llibreria el principi de distribució és «a cadascun segons la seva capacitat de pagament»; en una biblioteca pública, el principi de distribució és «a cadascun segons la seva necessitat». A més, a la biblioteca, si hi ha un desequilibri entre l’oferta i la demanda, la quantitat de temps que s’ha d’esperar pel llibre augmenta; els llibres d’escassa oferta es racionen per temps, no per preu.
Una llista d’espera és un dispositiu profundament igualitari: un dia a la vida de tots és tractat com moralment equivalent. Una biblioteca ben dotada de recursos tractarà la longitud de la llista d’espera com una senyal que cal demanar més còpies d’un llibre en particular.
Les biblioteques també poden convertir-se en serveis públics multipropòsit, no simplement en dipòsits de llibres. Les bones biblioteques proporcionen un espai públic per a reunions, a vegades, llocs per a concerts i altres actuacions, i un agradable lloc de reunió per a la gent.
Per descomptat, les biblioteques també poden ser zones d’exclusió que es fan inhòspites per a uns certs tipus de persones. Poden ser elitistes en les seves prioritats pressupostàries i les seves regles. Així doncs, les biblioteques reals poden reflectir valors bastant contradictoris. Però, en la mesura en què encarnen ideals emancipadors d’igualtat, democràcia i comunitat, les biblioteques són una veritable utopia.
Un últim exemple d’una veritable utopia real existent són les noves formes de producció en col·laboració entre parells que han sorgit en l’era digital. Tal vegada l’exemple més familiar és Wikipedia. A una dècada de la seva fundació, Wikipedia va destruir un mercat d’enciclopèdies de tres-cents anys d’antiguitat; ara és impossible produir una enciclopèdia comercialment viable i d’ús general.
Wikipedia és produïda de manera completament no capitalista per uns pocs centenars de milers d’editors no remunerats de tot el món que contribueixen al patrimoni comú mundial i la posen a la disposició de tots gratuïtament. Es finança a través d’una espècie d’economia de regals que proporciona els recursos d’infraestructura necessaris.
Wikipedia està plena de problemes —algunes entrades són meravelloses, altres terribles— però és un exemple extraordinari de cooperació i col·laboració a molt gran escala que és altament productiva i organitzada sobre una base no capitalista.
Hi ha molts altres exemples en el món digital. Si imaginem que aquest model de col·laboració s’estén al món de la producció de béns, no sols d’informació, llavors és possible imaginar que la producció col·laborativa p2p envaeix el domini del capitalisme.
Les utopies reals també poden trobar-se en les propostes de canvi social i en les polítiques d’estat, no sols en les institucions realment existents. Aquest és el paper fonamental de les utopies reals en les estratègies polítiques a llarg termini per a la justícia social i l’emancipació humana. Un exemple és la Renda Bàsica Universal (Ingrés Bàsic Incondicional, en anglès, NdT).
Una RBU simplement dóna a tots, sense condicions, un flux d’ingressos suficient per a cobrir les necessitats bàsiques. Proporciona un nivell de vida modest, però culturalment respectable i sense floritures. En fer-ho, també resol el problema de la fam entre els pobres, però el fa de manera que posa en marxa un element constitutiu d’una alternativa emancipadora.
La RBU domina directament un dels danys del capitalisme: la pobresa enmig de l’abundància. Però també amplia el potencial d’erosió a llarg termini del domini del capitalisme en canalitzar els recursos cap a formes d’activitat econòmica no capitalistes. Considerem els efectes d’un ingrés bàsic en les cooperatives de treballadors. Una de les raons per les quals les cooperatives de treball són sovint fràgils és que han de generar ingressos suficients no sols per a cobrir els costos materials de producció sinó també per a proporcionar un ingrés bàsic als seus membres.
Si es garantís un ingrés bàsic independentment de l’èxit de la cooperativa en el mercat, les cooperatives de treball associat es farien molt més sòlides. Això també significaria que serien menys arriscades per als préstecs dels bancs.
Així doncs, de manera una miqueta irònica, un ingrés bàsic incondicional ajudaria a resoldre un problema de mercat de crèdit per a les cooperatives. També garantiria un augment massiu de la participació en la producció en col·laboració p2p i en moltes altres activitats productives que no generen per si mateixes ingressos de mercat per als participants.
Domar i erosionar
Llavors, com ser un anticapitalista al segle XXI?
Abandonar la fantasia d’aixafar el capitalisme. El capitalisme no es pot esclafar, almenys si realment vols construir un futur emancipador. És possible que personalment puguis escapar del capitalisme sortint de la xarxa i minimitzant la teva participació en l’economia monetària i el mercat, però aquesta no és una opció atractiva per a la majoria de les persones, especialment les que tenen fills, i certament té poc potencial per a fomentar un procés més ampli d’emancipació social.
Si et preocupen les vides dels altres, d’una manera o una altra has de bregar amb les estructures i institucions capitalistes. Domar i erosionar el capitalisme són les úniques opcions viables. S’ha de participar tant en els moviments polítics per a domar el capitalisme a través de polítiques públiques com en projectes socioeconòmics d’erosió del capitalisme a través de l’expansió de formes emancipadores d’activitat econòmica.
Hem de renovar una socialdemocràcia progressista i enèrgica que no sols neutralitzi els danys del capitalisme sinó que també faciliti iniciatives per a construir utopies reals amb el potencial d’erosionar el domini del capitalisme.
Comença la investigació judicial per esclarir les presumptes irregularitats en la gestió de l’abocador que va col·lapsar al País Basc i va sepultar dos treballadors, uns fets pels quals no s’han dirimit responsabilitats polítiques
Manifestació convocada per la plataforma Zaldibar Argitu el passat 4 de juliol a Zaldibar / XAVI BOSCH
L’enorme esllavissada que fa un any va tallar l’autopista entre Bilbao i Sant Sebastià es va acabar convertint en una catàstrofe sanitària i mediambiental. El col·lapse de l’abocador de Zaldibar (Biscaia) del 6 de febrer de 2020 va contaminar el sòl, l’aigua i l’aire. Es van produir diversos focs subterranis entre les restes, es va haver de confinar la població de les localitats limítrofes i es van prohibir les activitats a l’aire lliure. A banda de l’alerta sanitària, l’ensorrament va provocar la desaparició de dos treballadors que eren a les instal·lacions, Joaquín Beltrán i Alberto Sololuze. El dia d’avui, encara no hi ha rastre de Beltrán, després que el mes d’agost els equips de rescat confirmessin que havien localitzat les restes de Sololuze.
Les presumptes irregularitats que van anar sortint a la llum i l’opacitat a l’hora de gestionar la informació va provocar la mobilització veïnal, que va reclamar la depuració d’unes responsabilitats polítiques que encara ningú no ha assumit. De fet, el llavors conseller de Medi Ambient, Iñaki Arriola, va renovar en el nou govern d’Iñigo Urkullu, però aquest cop al capdavant de la cartera de Planificació Territorial, Habitatge i Transports. Pel que fa a la repercussió judicial del cas, hi ha dues vies obertes. D’una banda, aquesta setmana, ha començat la instrucció judicial per investigar si l’empresa que gestiona l’abocador, Verter Recylcing, va cometre delictes contra la natura. D’altra banda, fa mesos que els seus responsables estan imputats per delictes contra els drets de les persones treballadores.
Aquesta setmana, ha començat la instrucció judicial per investigar si l’empresa que gestiona l’abocador, Verter Recylcing, va cometre delictes contra la natura
Mentrestant, durant el darrer any s’ha anat modificant la realitat de l’abocador, on s’han fet ingents moviments de terra sense cap control judicial, tal com adverteix Ekologistak Martxan. Segons Carlos Alonso, advocat i activista de l’entitat ecologista, “fins ara les investigacions que s’han fet han estat els informes i auditories encarregades pel Govern Basc al marge del control judicial”. La mateixa administració, recorda Alonso, que ha demostrat fer una “nefasta” gestió de residus.
Acusació popular
Ara, el jutjat que instrueix el cas ha acceptat com a acusació popular Ekologistak Martxan, la plataforma Zaldibar Argitu i la Carta de Drets Socials d’Euskal Herria, entre altres entitats, així com els quatre ajuntaments de les localitats afectades (Zaldibar, Elgeta, Eibar i Ermua). “Volem portar la veu popular al judici, defensar els interessos més socials i que s’aclareixi què va passar. Volem veritat, justícia i que es depurin totes les responsabilitats, tant les públiques com les privades”, aclareix Janire Lazkano, membre de Zaldibar Argitu.
Des d’Ekologistak Martxan no descarten que la querella pugui acabar dirimint responsabilitats a l’administració per prevaricació ambiental
En aquest sentit, des d’Ekologistak Martxan no descarten que la querella, que ara va dirigida únicament contra els responsables de l’empresa, pugui acabar dirimint responsabilitats a l’administració per prevaricació ambiental. L’entitat recorda que el Govern Basc és qui va ser el responsable d’autoritzar l’abocador, va consentir l’abocament de tota mena de residus sense control –i a uns volums molt superiors dels previstos–, a més de no fer cas als avisos que es van donar poc abans de l’esllavissament. Segons Alonso, amb la investigació judicial en marxa “neix un camí a no seguir, el de prioritzar el negoci privat enfront de la salut col·lectiva i del medi ambient”.
Un any de mobilitzacions
Arran de la catàstrofe va sorgir la plataforma Zaldibar Argitu (“esclariu Zaldibar”, traduït del basc), que durant el darrer any ha impulsat nombroses mobilitzacions a les poblacions del voltant de l’abocador, així com a Markina-Xemein i Zalla, d’on eren veïns els treballadors que hi van perdre la vida. “Les primeres mobilitzacions van sorgir de la ràbia i de la indignació en veure com s’havia esllavissat l’abocador van ser espontànies. Després, ens vam adonar que calia coordinar-nos i organitzar una resposta col·lectiva”, reflexiona Lazkano.
Tota aquesta onada de solidaritat es va veure afectada de ple per la declaració de l’estat d’alarma a mitjans de març i les restriccions vinculades a la COVID-19. “A alguns dirigents polítics els va anar molt bé el confinament perquè, de cop i volta, el tema de Zaldibar va quedar en segon pla. La nostra feina va ser evitar que això s’oblidés, continuar exigint que trobessin Alberto Sololuze i Joaquín Beltrán”, recorda Lazkano. En aquest context, la plataforma es va veure forçada a reinventar-se constantment (amb actes virtuals i col·laboracions del món de la música i la cultura basques, per exemple) i acaba d’iniciar una campanya de micromecenatge amb l’objectiu de sufragar les despeses del procés judicial.
Fa cinc anys, Syriza va guanyar les eleccions a Grècia donant una esperança a l’Esquerra Europea. Costas Isychos, ministre del seu primer govern, explica perquè les ambicions socialistes del partit van esfumar-se.
Quan el 25 de gener de 2015 es van anunciar els resultats de les eleccions parlamentàries, tots els ulls estaven posats a Grècia. Per primer cop, un partit de l’esquerra radical (sense comptar els socialdemòcrates, que compartien un programa neoliberal amb la Dreta des de feia anys) va aconseguir el poder en un país europeu.
Per a la majoria de la gent, ja era impossible distingir entre centredreta i centreesquerra: els dos defensaven amb obstinació l’austeritat, la disciplina fiscal i la competitivitat. La victòria de Syriza va semblar una revolució popular dins d’una Unió Europea que ja s’havia convertit en un terreny fèrtil per a les polítiques a favor del mercat.
Syriza mateix havia liderat un període de cinc anys de protestes massives per tot el país. La seva plataforma electoral de 2015, el programa Thessaloniki, va prometre rebutjar els memoràndums d’austeritat de la Troika, que havien empobrit el país. El partit tenia l’eslògan “l’euro no és cap fetitxe” i semblava estar disposat a lluitar contra les elits dominants del continent.
Els quatre pilars de la plataforma de Syriza van rebre un gran recolzament per part de la societat: gestionar la crisi humanitària del país, tornar a engegar l’economia i promoure la justícia fiscal, recuperar els llocs de feina perduts i reforçar la democràcia transformant el sistema polític. El poble hel·lè esperava que aquestes mesures previndrien l’èxode d’una generació sencera, després que 600.000 joves ja haguessin abandonat el país degut a la crisi.
Pel poble grec, ja n’hi havia prou. Els últims cinc anys havien estat caracteritzats per una catàstrofe social i econòmica: el país ja havia perdut un 25% del seu PIB, l’atur havia pujat fins al 28%, els salaris reals havien perdut un terç del seu valor i el parlament s’havia convertit en un segell per als memoràndums europeus, que només prometien més mesures del mateix tipus. Hi havia una gran necessitat d’un canvi polític.
Després de la victòria de Syriza amb el 36,3% dels vots, hi va haver una sensació d’esperança per primer cop en molts anys. La gent va pensar que per fi hi hauria una lluita real contra el sistema, els magnats dels mitjans de comunicació i l’oligarquia grega. Com a membres del parlament i d’aquest moviment, nosaltres també vam creure-hi. Desafortunadament, aquella resistència va durar molt poc.
Els primers mesos
Quan Syriza va començar a governar, la seva posició oficial era ‘cap sacrifici més per l’euro’. Dins del partit, això va ser interpretat com una disposició a preparar una alternativa en les negociacions amb les autoritats europees sobre el deute i els memoràndums, inclosa la possibilitat de sortir de la unió.
Tanmateix, des del principi es va veure que aquesta no era realment l’estratègia que pensaven seguir Alexis Tsipras i el seu equip dirigent. Estaven decidits a seguir amb les negociacions sense posar en perill la posició de Grècia com a membre de l’Eurozona o la seva aliança amb l’OTAN. A més d’afeblir qualsevol avantatge que podríem haver tingut en les negociacions, això va fer que no hi hagués cap traspàs de poder de l’oligarquia al parlament i als altres organismes de presa de decisió de la ciutadania.
Foto: Wikimedia Commons – Geoerge E. Koronaris
El que va passar en els sis mesos següents va ver una lenta derrota per als moviments que havien portat a Syriza al poder. Cada dia arribaven notícies de negociacions fetes molt lluny de casa, i el poble que volia ser protagonista va acabar assumint el paper d’espectador.
Evidentment, els líders del partit sabien des del principi que amb negociacions d’aquest tipus no era possible mantenir les promeses que ens havien portat a guanyar les eleccions. Tot i així van continuar, i el resultat va ser un drama llarg i inútil per Europa i per tot el món.
La Troika estava decidida a fer de Grècia un exemple de cara als altres països i pobles que s’atrevien a contestar la dictadura financera que havia construït. Sabia que Grècia simbolitzava la lluita de més d’un país: comptava amb el recolzament d’Espanya, Portugal, Itàlia i Irlanda, i de milions de persones que aspiraven a un ordre social nou i més just.
Per tant, es van organitzar contra aquesta amenaça. I va ser a causa d’aquest context que l’estratègia d’Alexis Tsipras i els seus aliats (la de pensar que desistirien) va ser una fal·làcia. A l’estiu de 2015, l’espurna de les protestes populars que havien capgirat el sistema polític hel·lè i fet néixer Syriza es va encendre de nou amb la campanya pel referèndum.
Al juliol, després de l’estancament de les negociacions, el govern va preguntar directament al poble si Grècia havia de respectar els memoràndums. Inesperadament, el 61,3% va votar contra l’austeritat i l’esclavatge del deute exigits per la Troika. Van dir “No”.
Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika.
Aquest «No» va ser un gran moment d’orgull patriòtic i internacionalista, que recordava la capacitat unificadora de l’esquerra grega durant l’ocupació nazi (i aquesta continuïtat històrica és especialment evident en el cas de Manolis Glezos, antic combatent de la resistència i eurodiputat de Syriza). A més, va ser una expressió de resistència contra l’ordre financer internacional basat en l’hegemonia nord-americana, que ha imposat programes d’ajustament estructural a moltíssims països.
La gent havia decidit. Va apostar per l’altruisme i la responsabilitat col·lectiva. Durant la campanya, els oligarques i els magnats dels mitjans de comunicació havien advertit de les conseqüències, i tot i així el poble estava preparat a fer sacrificis i assumir els costos. A pesar de tot, va lluitar pel valor inestimable de la societat grega, pels joves que havien hagut de marxar pel seu futur. Lamentablement, el nostre govern no va ser tan valent.
La retirada
En qüestió d’hores va ser evident que l’equip dirigent d’Alexis Tsipras no tenia cap intenció de respectar el resultat del referèndum. Com a administradors dels “memoràndums amb cara humana”, van escollir l’oportunisme polític i el poder. Van prendre les seves pròpies decisions sense preocupar-se pels principis o els procediments del seu propi partit.
La humiliació de la retirada va ser claríssima: la Troika no només no estava disposada a arribar a un acord honest després del resultat del referèndum, sinó que, a més, enrabiada perquè el seu sistema polític i econòmic s’havia posat al descobert, va demanar una rendició total amb un vot immediat sobre un tercer memoràndum.
Poc després, la Plataforma d’Esquerra, a la que jo pertanyia i que no acceptava de desistir, va ser expulsada. Pels líders polítics alemanys i nord-americans, aquest signe de responsabilitat per part del que havia estat un partit d’esquerres radical va ser un alleujament.
Tot i que la Dreta grega havia perdut el referèndum, havia guanyat de fet la batalla ideològica. L’austeritat i l’adhesió a l’ortodòxia europea van començar a ser acceptades. Els líders de Syriza, que compensaven la seva manca de coneixement polític amb una comunicació excel·lent, havien perdut la batalla ideològica que els havia portat al poder, però havien guanyat l’oportunitat de mantenir el poder implementant les polítiques a les quals inicialment s’havien oposat.
Wikimedia Commons – janwellman
La ferida causada pel referèndum i per les seves seqüeles segueix oberta. No es pot curar; sobretot pel que fa l’esquerra grega, que en la seva trajectòria havia guanyat algunes batalles i n’havia perdut d’altres, però sempre havia mantingut la seva legitimitat moral i el seu lideratge polític. Des dels temps de la Guerra Civil grega, havia tingut moltíssims màrtirs, però en la memòria històrica del poble hel·lè també havia acumulat un llegat etern, que la mantenia viva perquè donava continuïtat a la història del nostre poble.
Amb el referèndum, el poble va demanar una ruptura. Va demanar un canvi històric, un acord just per Grècia i la fi de l’esclavatge del deute. Però el govern va transformar aquest desig en una acció estratègica, trencant el seu compromís amb el poble i perjudicant l’Esquerra d’una manera que encara no podem quantificar.
Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika; la credibilitat d’aquesta explicació es va esfumar en qüestió de minuts. Sense dubte, hi havia altres persones que esperaven un resultat més igualat o una derrota per legitimar la retirada del nostre programa polític. Finalment, no van obtenir cap d’aquestes coses, i tot i que van guanyar les eleccions que van tenir lloc entre les ruïnes d’aquell estiu, no van tornar a ser mai més una força social real. Syriza va convertir-se en una altra cosa.
De la resistència al cinisme
Va ser en aquell moment que va aparèixer el cinisme d’Alexis Tsipras, un cinisme peculiar i estrany a l’ètica tradicional de l’esquerra. Després de rendir-se als creditors, Tsipras va invocar un cop més l’esperit del referèndum i de la resistència per guanyar les eleccions. Va voler recolzar-se sobre la legitimitat del referèndum fins i tot havent invalidat el seu resultat.
Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble.
Fonamentalment, Tsipras va aconseguir comunicar que la seva rendició no era la conseqüència d’una retirada o d’una manca de preparació; més aviat, era un fet inevitable. Resistir a la dictadura del mercat i al cop d’estat contra el poble grec era impossible. Un cop més, la política es va convertir en una esfera on les il·lusions només anaven a morir.
Durant els tres anys següents, Alexis Tsipras i el govern de Syriza van aconseguir fins i tot allò que els governs anteriors als memoràndums no havien pogut fer: implementar el tercer Memoràndum en ple, portar a terme privatitzacions enormes, desmantellar el marc institucional de la seguretat social i obrir la porta a la feina flexible, precària i mal pagada. Tot això, amb una resistència social mínima: el moviment havia perdut la il·lusió.
Van aconseguir tot això comptant conscientment amb el fet que una societat esgotada no podia reaccionar amb la mateixa força que havia tingut de 2010 a 2012. Però també sabien que la transformació de Syriza havia creat un escenari polític que constituïa la prova final de la teoria contra la qual tots vam lluitar: TINA (There Is No Alternative: “No hi ha cap alternativa”).
Flickr – Asteris Masouras
Amb l’objectiu de sortir dels memoràndums abans de la fi del seu mandat i a qualsevol preu, Syriza no només va acceptar tots els prerequisits demanats per la Troika, sinó també una austeritat perpètua i fins i tot la vigilància de l’economia grega fins a 2060.
Primer, van sacrificar un principi, després un altre, i al poc temps ja no hi havia coordinades. No és una casualitat que Syriza ja ni s’identifiqui amb l’Esquerra, tot i que el seu nom en grec signifiqui “La Coalició de l’Esquerra Radical”. Ara s’identifica com a “partit progressiu”, i adopta la posició del centreesquerra, que des del punt de vista polític no té pràcticament cap diferència amb el centredreta.
La temptació del poder va ser irresistible per molts dels veterans d’Esquerra. Una de les coses que hem après d’aquesta experiència és que els alts càrrecs d’un partit poden convertir-se al sistema molt fàcilment un cop que s’incorporen a l’estat com a consellers o buròcrates.
L’any passat, durant les eleccions, Alexis Tsipras va rebutjar la invitació a parlar durant el congrés dels empresaris grecs “per principi”. Però enguany, un cop terminades les eleccions, hi va participar sense problemes dient “Hem de recordar que, en molts casos, per estar al costat correcte de la història hem d’anar més enllà fins i tot de nosaltres mateixos”.
No hi ha cap dubte que Alexis Tsipras i Syriza van fer exactament això: van distorsionar per complet el seu projecte polític, que en comptes de servir el poble va acabar servint el poder. Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble. És fonamental que aprenem també d’aquests moments, i no només de les victòries.
L’experiència grega és una prova del fet que la gent és capaç d’una enorme resiliència quan s’enfronta a les humiliacions i als xantatges. La nostra lluita pel socialisme ens motiva a escoltar-la, i no a reprimir el seu rol i la seva participació en els moments històrics més importants. Si podem fer això, aconseguirem arribar a Ítaca, tots junts.
Entrevista a Carlos Taibo, autor de ‘Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo’, un resum de la qual va ser publicat originàriament a Cooperació Catalana
«L’ecofeixisme és una resposta última del capitalisme a la seva crisi»
«Crec poc o res en l’esquerra que viu en les institucions»
Carlos Taibo (Madrid, 1956), autor de més de 50 llibres, ha estat fins el 2018 professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Ferm partidari del decreixement, de la democràcia directa i de l’anarquia, acaba de tancar la reedició de Repensar la anarquía. El 20 de novembre va parlar de col·lapse i transició ecosocial en l’acte d’entrega dels Premis d’Economia Social 2020.
Just abans de la pandèmia, Catarata va reeditar Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo. Parlem de tot això. Abans que res: capitalisme terminal, realment?
Tinc la impressió que sí, que el capitalisme ha anat perdent algunes de les capacitats tradicionals que li aconsellaven, per exemple, desplegar mecanisme de fre quan les situacions eren extremes. Em fa l’efecte que s’està endinsant dins una etapa de corrupció terminal. També és veritat que aquest argument mereix una correcció: en el llibre parlo de l’ecofeixisme, que és una resposta última del capitalisme a la seva crisi. En realitat, l’ecofeixisme és una forma de col·lapse. Si estem dient que s’ha de reduir sensiblement la població planetària, això és un col·lapse encara que obeeixi a regles del joc diferents a les que analitzo en el llibre.
Perquè, a veure, abans de continuar: què entenem per col·lapse? Perquè tots ens entenguem.
N’identifico quatre trets. El primer, el caràcter irreversible del procés, que el diferencia d’una mera crisi. El segon, la discussió relativament interessant de si es tracta d’un procés o d’un moment; crec que a grans trets és un procés, però que pot conduir a un moment precís que converteixi aquest procés en irreversible. El tercer és el pes del concepte de complexitat: quan les societats es van fent més complexes, per resoldre els seus problemes necessiten quantitats creixents d’energia en un moment que precisament l’energia falta. I el quart és el pes de codis valoratius delicats dels que sovint no som conscients: en el Nord ric entenem la paraula col·lapse perquè comparem l’escenari present amb el que pot passar en el futur, però explicar-ho a una nena nascuda a la franja de Gaza em sembla extremadament difícil perquè no té possibilitat de comparar.
Perquè ja viu en una situació extrema…
Viu en un col·lapse. És veritat que en aquest cas faig un ús una mica fraudulent de la paraula, perquè el concepte de col·lapse sembla que implica una societat que va millorant les seves prestacions i que en un moment determinat s’enfonsa. No és el que passa a Gaza, una societat que mai ha millorat les seves prestacions, però l’escenari final és el mateix.
I l’evolució, segons el teu parer, és cap a una societat ideal, amb unes condicions de vida idònies per a les persones, o més aviat cap a aquell ecofeixisme del que ens parlaves?
Hi ha senyals que permeten justificar les dues conclusions, però admeto que les que apunten a la segona són més poderoses que les que remeten a la primera. Per citar alguns d’aquests senyals, crida l’atenció que en l’inici de la pandèmia sorgissin diversos grups de suport mutu, i destaco que utilitzessin aquest terme del suport mutu, de profundes arrels llibertàries, però en termes generals el que ha passat els últims mesos ens situen en l’avantsala del col·lapse. És un terme una mica vague, però que crec que retrata bé la situació. Estic pensant, per exemple, en la pandèmia repressiva, materialitzada en el que s’ha conegut com a policies de balcó. Això té un abast limitat, però se situa en l’òrbita de l’ecofeixisme. Els que estan al darrere dels nostres governants, probablement han pres nota del que significa aquest exercici de submissió. En contrapartida, com reacciona la gent a mesura que els senyals del col·lapse siguin més pròxims. Aleshores probablement assistirem a la manifestació de sorpreses agradables.
«Sembla com si la paraula autogestió conduís automàticament al món del treball, quan la vida és molt més complexa que el treball» Foto: Aleix Auber
Més val així. Perquè capitalisme terminal podia donar certa esperança, però si és per anar a pitjor…
No ens enganyem. El panorama no és gens afalagador. A vegades, en relació a aquest llibre, m’han acusat de traslladar a una imatge idíl·lica de construcció d’una societat llibertària, autogestionària i antiautoritària després del col·lapse. I no és el que dic en el llibre, on analitzo dos horitzons, aquest i el de l’ecofeixisme. Però ni són els únics imaginables, ni faig cap aposta sobre quin dels dos té més possibilitats de materialitzar-se en la realitat.
I respecte aquestes manifestacions de la població indignada, d’aquest 90 i no sé quin escaig per cent, ¿què hauria de passar perquè fossin una realitat, tenint en compte que el sistema ho té tot molt ben lligat, sobretot a través dels grans mitjans de comunicació, perquè es convencin que el que tu anomenes ecofeixisme, que ells li’n diran un altre nom, no és el millor per a la població?
El que ha de canviar s’ha de manifestar sobretot als països del Nord, perquè l’escenari en els del Sud és diferent. El pes de cultures, valors i principis precapitalistes molt menys mercantilitzats configura un escut de defensa davant la lògica mercantil abrasiva del capitalisme. Al Nord ho tenim més difícil, perquè tenim dins el cap la lògica mercantil. Amb tot, abans ja he dit que la consciència de l’apropament del moment del col·lapse pot provocar canvis en la nostra conducta que no siguin els que anhelen els nostres governants a través de mecanismes repressius. Però l’argument no deixa de ser una mica especulatiu, ja que de moment no hi ha senyals clars de manifestació d’un projecte alternatiu.
Apostes pel decreixement. En quin sentit, i fins on podem decréixer?
La perspectiva del decreixement ens diu que si vivim en un planeta amb recursos limitats no té gaire sentit que aspirem a continuar creixent indefinidament. Més quan hem deixat molt enrere les possibilitats mediambientals i de recursos que la terra ens ofereix. I en aquest sentit sembla evident que en el Nord ric estem inexorablement cridats a reduir el consum i la producció. Però alhora hem d’arbitrar mesures en àmbits molt diferents. Hem de recuperar la vida social que hem anat dilapidant, hem d’apostar per formes d’oci creatiu, hem de repartir el treball, hem de recuperar l’escenari local en un àmbit de reaparició de fórmules de democràcia directa i d’autogestió, o en el terreny individual, hem d’apostar per la sobrietat voluntària.
Després parlem de les alternatives. Parlem una mica més de la singularitat de la situació actual, amb la pandèmia. Quin paper juguen la Covid-19 i totes les seves derivades en aquest escenari? En què alteren l’anàlisi que poguéssim fa un any?
Em remeto altre cop al llibre, on faig una distinció a l’hora de sospesar les causes del col·lapse entres dos tipus de factors: els importants, que són el canvi climàtic i l'esgotament de les matèries primeres energètiques, i els aparentment secundaris, que suggereixo que podrien actuar com a multiplicadors de les tensions. Aquí hi hauria la crisi demogràfica, la crisi social, la crisi de les cures, la crisi financera… o la manifestació d’epidèmies i pandèmies. Tinc la impressió que al llarg d’aquest any s’ha revertit el pes d’aquests dos tipus de factors. En relació als primers, als importants, sobretot a la primavera vam identificar una reducció de la contaminació a tot el planeta, un retrocés en el consum de combustibles fòssils i un fre brutal al procés de turistificació. És veritat que cap d’aquests factors era premeditat, sinó conseqüències sobrevingudes de la pandèmia, però es va demostrar que era possible fer-ho. I malgrat tot, en relació als factors secundaris, hem assistit a la gestació d’una bola que s’ha anat engreixant, en la qual s’han trobat la pandèmia sanitària, la crisi social, la crisi financera, la crisi de les cures i la pandèmia repressiva. A mi em crida molt l’atenció que la discussió a Madrid entre el govern autonòmic i el govern central fos sobre com desplegar 7.000 policies al carrer, no 7.000 metges o 7.000 infermers.
Carlos Taibo durant l'entrevista en un hotel de Barcelona Foto: Aleix Auber
Estat d’alarma, toc de queda… llenguatge bèl·lic.
És que aquest és el llenguatge. S’ha militaritzat el llenguatge, i no ens enganyem, suposa una militarització de les conductes. No és un llenguatge innocent adequat per transmetre missatges forts. Això és el que tenim entre mans. En una primera lectura, el propòsit és lloable, evitar que la pandèmia s’estengui. I quan Pedro Sánchez arbitra un estat d’alarma al mes de març dubto que ho faci amb l’ànim d’aplanar el camí a un projecte ecofeixista, però els que estan per darrere de Sánchez, que són els que tallen el bacallà, segur que prenen nota del que això significa.
També has dit durant aquesta pandèmia que no n’hi ha prou amb defensar els serveis públics, sinó que aquesta defensa ha de contemplar reclamar la seva autogestió i socialització plenes.
És una proposta llibertària de sempre. No n’hi ha prou amb gestionar el que és públic, s’ha d’autogestionar i socialitzar. Per remetre’m a l’exemple de l’educació, l’educació pública avui és un instrument fonamental d’entronització de la cultura de la competitivitat i la productivitat. Allò públic per sí sol és garantia de molt poc, i en aquestes condicions cal donar un pas més endavant. Recordo que fa uns anys hi va haver mobilitzacions estudiantils i jo defensava aleshores un ensenyament públic, universal, laïc i de qualitat, però un dia mentre recitava aquesta tirallonga vaig recordar que quan érem estudiants universitaris criticàvem l’ensenyament públic perquè era un mecanisme central de reproducció de la lògica del capital. I no anàvem equivocats. El que ha passat és que anat reculant tant que de manera legítima hem cavat una trinxera i hem sortit en defensa de l’ensenyament públic. Però aquesta defensa s’ha d’adjectivar, si no ens estarem enganyant. Quin sentit té defensar un sector públic que és dirigit per partits com el PP o el PSOE? És simplement un sector públic al servei dels interessos del capital.
De fet, lluny de la lògica dels estats, aposta per l’autogestió i el suport mutu. En aquest escenari, quin paper juga el cooperativisme?
En termes generals, les iniciatives que es despleguen al marge dels estats, són les més interessants, perquè per definició estan molt més a prop de la lògica de l’autogestió. Ho he dit sempre: qualsevol espai guanyat per la lògica de l’autogestió és un espai perdut per les institucions, i viceversa. També és veritat que el terme cooperativisme acull realitats molt diferents, algunes de les quals clarament inserides en la lògica mercantil del sistema.
Quins passos hauria de donar el moviment cooperativista per avançar en la direcció correcta, al teu parer?
El que jo defenso és la construcció d’espais autònoms, autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalitzats. I dins d’aquests espais hi caben moltes de les dimensions del fenomen cooperatiu. M’interessa prendre atenció als altres dos adjectius. Desmercantilitzat, perquè si és un projecte d’enriquiment i lucre privat, això no és el que estem defensant. I despatriarcalitzat perquè molts d’aquests espais autònoms han progressat en el camí de l’autogestió i la desmercantilització, i en canvi conserven incòlume la majoria de regles del joc de la societat patriarcal.
Moltes vegades parlem de cooperativisme i estem parlant en cooperativisme de treball. La intersecció amb altres tipus de cooperativisme, com el d’habitatge o el de consum, ens facilitaria entendre la transició que proposes?
És el mateix debat entorn de l’autogestió. Sembla com si la paraula autogestió condueix automàticament al món del treball, quan podem imaginar l’autogestió en tots els àmbits de la vida. I oblidem que la vida és molt més complexa que el treball..
Carlos Taibo aposta pel decreixement si no volem anar abocats a una situació de col·lapse que podria degenerar en un ecofeixisme Foto: Aleix Auber
A Catalunya les organitzacions de l’economia social i soldiària s’han organitzat per reclamar un Pacte per una Economia per la Vida, per reivindicar polítiques transformadores, per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veus i fins a quin punt ho veus factible?
En termes conceptuals, jo no ho diria millor, i és una aposta solvent. En tot cas, caldria plantejar què és la democràcia. Si aquesta remet al joc de la democràcia representativa, interessa poc. I tornem a la discussió inicial: quins són els elements de la nostra societat que ens permeten augurar que aquest tipus de projectes guanyen terreny. Intueixo que la consciència de la proximitat del col·lapse pot fer que molta gent que avui se sent lluny d’aquests projectes s’hi apropin. En tot cas, vull subratllar que necessito creure en la gent comuna, i requereix molta més atenció de la que li donem, i és força més lúcida del que en una primera lectura es podria pensar. Quan abans he parlat dels grups de suport mutu parteixo d’una experiència personal que admeto que no és molt profunda, però que és certa,de com a Madrid la majoria de grups de suport mutu no els van activar activistes superconscients de moviments socials crítics, sinó gent comuna que era conscient dels problemes dels seus veïns i veïnes, i això és interessant recalcar-ho. Tornem a la vella idea que per sota de la nostra societat hi ha determinats valors que cal enlairar, perquè hi són, encara que no siguin fàcils de veure.
Et veig molt optimista que aquesta gent comuna que dius i que altres li’n poden dir classes populars, s’aixecaran del sofà, deixaran de veure Tele-5… [somriu] És que és la imatge que tenim. Ens posem sempre en boca les classes populars, aquesta gent comuna que parles, però la realitat és que estem imaginant aquesta gent comuna veient Tele-5... i els discursets de Pedro Sánchez.
El que em planteges té molt a veure amb una discussió que apareix quan s’escolta una frase que repeteixen quotidianament tots els polítics, que a la gent se l’ha de parlar del que els interessa. Compte amb això. I què li interessa a la gent? La meva tesi és que a la gent se l’ha de parlar del que no li interessa. I ara mateix no estic dibuixant un bon esquema, d’algú que parla i algú que escolta. Però si prescindim d’això, la gent és molt més lúcida del que pugui semblar. Potser les xarxes socials han sublimat una mica la imatge de confrontació aguda sobre la base d’arguments de tiris contra troians, i el que hi ha en realitat és força més complex. Però hi torno: he de creure en la gent comuna. Perquè si no hi crec, allò que estic defensant no té cap sentit. Seria millor deixar-ho estar.
En temps que l’autoritarisme i l’extrema dreta semblen més forts que mai, quin estat de salut li diagnostiques a les anomenades esquerres i al moviment llibertari?
Crec poc o res en l’esquerra que viu en les institucions, que està contribuint a oxigenar aquestes institucions i a aparcar els problemes de fons. Per exemple, quina presència té la discussió sobre el decreixement o el col·lapse en els programes dels partits d’esquerra? Cap. Aquests partits promouen discussions interessants respecte al règim, però no ens diuen res del sistema que hi ha al darrere del règim: el capitalisme, el treball assalariat, la mercaderia, l’alienació, la plusvàlua, les guerres imperials, la societat patriarcal, el col·lapse… Pel que fa al món llibertari, o anarquista, i la distinció és important, perquè el terme llibertari tal com jo l’uso remet a una realitat més general de gent que aposta per l’autogestió i la democràcia directa, siguin o no anarquistes, que això no m’importa, m’interessen més les conductes que les etiquetes, hi ha un auge d’iniciatives llibertàries no necessàriament acompanyat d’un auge paral·lel dels moviments identitàriament anarquistes. Però repeteixo que això no em preocupa en absolut. De tota manera, intueixo que aquest auge és més perceptible en els països del Sud que en els del Nord. Els exemples de Chiapas i de Rojava són prou il·lustratius, i parlen de societats menys marcades per la lògica mercantil de la producció, de la competitivitat, i amb gent amb codis mentals precapitalistes que generen defenses quasi biològiques davant l’agressió que suposa el capitalisme. Hauríem d’aprendre d’aquesta gent, més enllà de l’espasme colonial que, començant pels mateixos anarquistes, ens ha conduït sempre a il·lustrar-los del que han de fer o ser.
