És més rellevant que, com independentistes d’esquerres reforcem els nostres propis espais de pensament. Retornar sobre els mites per passar de nou a l’ofensiva sobre el logos. Potser allà hi trobem la inspiració per plantejar nous escenaris de combat.

No és cap novetat, però no deixa de ser cert i cal dir-ho, ens trobem en hores baixes. No només per part de l’independentisme: el conjunt de moviments populars cerquen de situar-se en una situació postpandèmica que senzillament accentua les tendències que ja es preveien, on el reforçament del règim del 78 ha estroncat qualsevol perspectiva de canvi provinent dels grans esclats socials de la darrera dècada.

Avancem a marxes forçades cap a un temps polític marcat per la fredor i l’estancament, pels tripijocs i el cretinisme de les elits. La taula de diàleg –a cop d’indults misericordiosos i 3.500 represaliats– ha mostrat com malgrat els clams per un nou cicle, la política catalana ha embarrancat en un pantà de frustració, esperpent i filibusterisme que contrasta amb els forts anhels desfermats farà ja gairebé quatre anys.

En aquest escenari, les prioritats del país es troben totalment desdibuixades. Mentre la patronal ha sigut capaç de moure fitxa més ràpid que ningú (com a exemple, la proposta d’ampliació del Prat –aturada, però fins quan?— o l’augment astronòmic del preu de la llum), l’encaix que s’albirava amb una nova síntesi de la qüestió social i la nacional (com dirien els clàssics) sembla més lluny que mai.

En aquest punt, s’imposa de manera miop i acomplexada la necessitat de diàleg. Tant l’executiu espanyol, com el govern de la Generalitat, defensen que la situació de desgavell polític precedent ha de donar peu a un escenari de calma per recosir les ferides obertes.

En la darrer tram del cicle processita hem vist com una unilateralitat sense estratègia ens duia a la repressió, l’exili i la pèrdua d’autogovern. Davant d’això, el gir estratègic/(polític?) suposa l’acceptació d’un marc o terreny de joc on el conflicte sigui un element extern a la qüestió nacional, és a dir ressituar l’espai perquè l’independentisme pugui identificar-se amb el benestar, el progrés i la bona gestió, en comptes del conflicte, la ruptura i aquelles externalitats que la tecnocràcia ha decidit que queden fora de la sensatesa.

Malauradament, acceptar el marc del diàleg, sense capacitat de pressió i en un escenari de desmobilització, deixa a l’independentisme, que de per si parteix d’una posició de feblesa, en un escenari totalment subordinat a l’Estat. El marc de la conllevancia és un marc trampós pels catalans, els quals parteixen d’una situació de conflicte estructural. Ningú es vol mostrar com la part generadora de la contesa, d’aquí que les crides retòriques  a «solucionar el conflicte» no es sustentin en una pràctica real de conflictivitzar determinats aspectes de la gestió vers els poders de l’Estat.

L’aposta doncs, havia de ser la de mantenir el conflicte viu, però de moment, les forces que governen la Generalitat i comparteixen el lideratge del moviment han renunciat a fer-ho en totes aquelles qüestions concretes on podien generar-lo: el model de país, la llengua, l’habitatge, etc.  

Durant el procés vam passar, com diu E. Illas, del mite al logos. Els catalans, en no disposar de poder polític, ens hem situat no en el terreny de la política (logos) sinó en aquell on es disputava la seva legitimitat, els mites fundacionals d’Espanya com a unitat de destí o poble de pobles. Vers ells, hi vam desplegar els nostres propis mites que ens identifiquen com a comunitat nacional (el seny, la industriositat, la llengua). Situar la independència com a objectiu polític a l’abast, realitzable en la pràctica política diària, va suposar entrar en el logos, la racionalitat, cosa que va permetre desplaçar la discussió sobre els mites, entràvem a la universalitat per la porta gran i fèiem del nostre particularisme un punt de partida propi per projectar-nos al món i formar part de la Història.  

Les preguntes són ara: ens mantenim encara en el logos? Ens trobem realment en el punt en què podem afirmar la nostra petja sobre l’esdevenir? Som realment els catalans amos dels nostres destins?

El principal problema del marc de l’entesa i el diàleg, però, és que no depèn dels agents que el conformen sinó de corrents de fons que hi remen totalment a la contra, tant a nivell estatal (el conflicte es troba irresolt) com a nivell global. La situació de calma, congelada pels consensos fràgils de la post-guerra freda, va començar a saltar pels aires l’11S del 2001 i va accelerar la situació d’inestabilitat amb la crisi de 2008. Avui, els conflictes a l’Indopacífic, a l’Afganistan, la crisi de l’Eurozona i als EUA, anuncien vents de inestabilitat global; agreujada per la crisi climàtica que ens ve a sobre.

En aquest panorama, és més rellevant que, com independentistes d’esquerres reforcem els nostres propis espais de pensament. Retornar sobre els mites per passar de nou a l’ofensiva sobre el logos. Potser allà hi trobem la inspiració per plantejar nous escenaris de combat.

 L'assalt neoliberal ha minvat la socialdemocràcia sueca, considerada exemplar. Nooshi Dadgostar, líder del Partit de l'Esquerra exposa la situació política del país i dels seus treballadors.

Suècia és famosa pel seu sistema social públic, però les reformes neoliberals de les darreres dècades han fet que la vida dels treballadors sigui cada cop més precària. La nova presidenta del Partit de l’Esquerra, Nooshi Dadgostar, explica a Jacobin per què reconstruir una forta xarxa de seguretat és decisiu per protegir als suecs de la pandèmia i reassegurar als treballadors preocupats per la transició ecològica.

En el món anglosaxó Suècia és tot sovint considerada com el paradigma de la socialdemocràcia, tant per progressistes com per conservadors. Però en realitat, des dels noranta l’Estat suec ha evolucionat cap al neoliberalisme amb una sèrie de governs que han pressionat per privatitzar els serveis socials, les pensions i l’ensenyament.

Com a molts altres llocs d’Europa, el Partit Socialdemòcrata de Suècia ha facilitat i en no poques ocasions dirigit aquest procés. Amb una llarga història de participació en la lluita obrera, els socialdemòcrates encara retenen el gruix del suport institucional dels poderosos sindicats suecs, dels sindicats de llogaters i les organitzacions socials. Però ara, tensat per la crisi de la COVID-19, el lent declivi de l’Estat del benestar s’ha revelat en tota la seva cruesa.

A mesura que els socialdemòcrates s’han allunyat encara més de les seves arrels, el Partit de l’Esquerra espera guanyar-se els seus antics votants, que veuen com la xarxa social lentament s’evapora. Aquesta és la tasca de la nova presidenta electa, Nooshi Dadgostar, diputada del Parlament suec des del 2014. Dadgostar va parlar amb Ben Beckett, de Jacobin, sobre la situació a Suècia i com el seu partit està treballant per construir una esquerra que pugui guanyar. El text ha estat editat per a major claredat.

¿Quina és la situació política a Suècia ara mateix i quins són els majors desafiaments als quals s’enfronten els treballadors suecs?

La societat sueca està construïda al voltant de moviments populars molt forts: el moviment sindical, els sindicats de llogaters, el moviment feminista, i així successivament. Però avui la dreta està atacant la manera en la qual el país s’ha estructurat.

Els moviments populars tenen una posició específica a Suècia perquè, en realitat, estan legalment establerts. El dret a la negociació col·lectiva està formalitzat de tal manera que qualsevol acord col·lectiu es converteix en llei, i el mateix s’aplica als sindicats de llogaters. Tècnicament no tenim cap mena de control de lloguers, però tenim lloguers negociats col·lectivament, que estan formalitzats de tal manera que ningú pot actuar al marge d’aquest sistema. El mateix pot dir-se del moviment feminista, que ha estat centrat des de fa temps al voltant de les cases d’acollida, proporcionant al moviment una sòlida base material.

Una de les coses més importants que la dreta està atacant és el dret a la negociació col·lectiva, o almenys a l’estatus legal dels sindicats i dels empleats independents. I pas a pas, estan intentant desmantellar el dret a la negociació col·lectiva en els lloguers.

Qui es troba en concret darrere d’aquests intents i com està responent el govern?

Els socialdemòcrates governen com a part d’un govern de coalició amb quatre partits, almenys dos dels quals són, en propietat, de dretes. En certa manera, tota la resta, excepte el Partit de l’Esquerra, són partits neoliberals. Potser penseu que els socialdemòcrates no són, històricament parlant, neoliberals. Però en el moment actual, tots els partits tret del nostre es posicionen més o menys a favor d’aquestes reformes. Pel que sembla, els socialdemòcrates no tenen aquesta mena de motivació o de força per fer progressar la seva agenda. Estan cedint molt de terreny als seus membres de coalició i altres partits de dretes. [Després de les eleccions generals del 2018] vam decidir tolerar un primer ministre socialdemòcrata com a cap del govern de coalició entre socialdemòcrates i verds més que no pas permetre un govern moderat [partit conservador suec]. Aleshores vam jutjar que era la millor opció de les dues en termes de com podria empitjorar la nostra posició al Parlament. Com que vam acceptar aquest primer ministre socialdemòcrata, també vam aconseguir pressionar al govern perquè renunciés a alguns dels pitjors aspectes de la nova legislació que proposava.

En les entrevistes que heu concedit als mitjans de comunicació suecs heu parlat de com d’important fou el sistema del benestar suec per a la vostra família. Podríeu explicar una mica la vostra experiència i com han canviat les coses des d’aleshores?

Els meus pares van arribar aquí bàsicament amb la roba que portaven a sobre. Gràcies al fet que el sistema del benestar suec era realment fort als vuitanta, quan ells van arribar, aconseguir un apartament no era un problema. No eren cars i eren fàcils d’obtenir. També hi havia un mercat laboral robust i era fàcil aconseguir una feina.

Però entre els inicis i mitjans dels noranta, el sistema del benestar suec no va ser desmantellat, però sí que va patir grans retallades. Va haver-hi diversos paquets de mesures d’austeritat com a part de la crisi dels noranta, que va colpejar molt, molt durament Suècia. Es van retallar les xarxes de seguretat social. A més, l’Estat va deixar de patrocinar la creació de nous habitatges, una cosa que havia format part de l’Estat del benestar suec de manera destacada fins aquell moment, i des d’aleshores no s’ha tornat a recuperar. Suècia també introduí un nou sistema de pensions, que és probablement un dels pitjors, des del punt de vista de l’Esquerra, en el món occidental.

El que veiem encara són uns fonaments forts en els moviments populars. Comparativament parlant, aquests moviments encara tenen una posició forta. Això és una cosa que encara ens acompanya de l’Estat del benestar. Des de les retallades, les polítiques neoliberals han tingut una influència molt forta a Suècia, a la dreta, per descomptat, però també fins a cert punt als socialdemòcrates.

Això és una cosa que sabem que internacionalment no funciona. Així que bona part de la tasca del Partit de l’Esquerra ara és promoure la comprensió que l’economia de goteig (trickle-down economy) no funciona, i que tampoc funciona forçar a la gent del welfare al workfare. Necessitem un nou paradigma en el qual l’Estat assumeixi un paper destacat a l’hora de reestructurar la societat, portant creixement i una forta xarxa de seguretat social. Penso que la crisi de la COVID ens ajudarà a centrar el debat en aquesta qüestió a Suècia i, fins a cert punt, així ha estat el cas.

Des de fora sembla que Suècia ha pres un camí en la crisi de la COVID-19 molt diferent a la de la resta d’Europa. Com valoreu la resposta del govern actual al coronavirus i quina seria la resposta del Partit de l’Esquerra?

Hem comprovat com la privatització i l’austeritat a gran escala en la qual Suècia ha estat immersa des dels noranta ens han deixat mal preparats per gestionar una crisi d’aquesta magnitud. Bàsicament no tenim capacitat de resistència. En veiem múltiples exemples. Un és la manera en que s’ha estructurat el sistema de baixes mèdiques, que fa que més possible que la gent vagi a treballar fins i tot si estan malalts perquè no se’t paga pel primer dia que no pots assistir-hi. Això significa que la gent amb salaris baixos continuarà anant a la feina fins i tot si estan malalts, i això ha contribuït a la propagació del virus. També s’han multiplicat els contractes temporals, que han portat a molta gent a treballar en diferents llocs de treball al mateix temps. Això ha fet que el virus sigui molt difícil de contenir, especialment en les llars de gent gran i entre l’assistència domèstica.

El Partit de l’Esquerra pensa que el govern deuria d’haver fet molt més per protegir a la gent gran. Encara que el virus es propaga a través de la societat en general, gairebé tots els qui han mort pel virus han estat la gent més gran i, més concretament, la gent gran a les llars de la tercera edat o que tenien assistència domèstica. Creiem que es podria haver fet molt més per salvar vides amb una estructura més forta. El govern deuria haver donat un pas endavant molt abans i haver actuat amb major decisió.

Passem a la qüestió de l’habitatge. Em consta que és una qüestió amb la que teniu molta experiència. I és un tema en el qual els socialdemòcrates, almenys històricament, tenien programes populars i molt amplis, i que ha desaparegut en gran mesura. Què passa amb la qüestió de l’habitatge social ara mateix i què deuria ocórrer en la vostra opinió?

Són els governs municipals els qui controlen el sistema. Aquesta és una estructura que ha beneficiat Suècia molt en el passat, però a la qual s’han retirat la major part dels fons econòmics. El Partit de l’Esquerra exigeix que es restableixi aquesta estructura d’habitatge municipal públic i se la financi com cal. Això és una cosa que ha desaparegut en bona mesura des dels noranta.

Als seixanta i setanta teníem un programa famós anomenat el Programa un milió, pel qual es van construir un milió de llars. El que distingeix al sistema d’habitatge municipal públic suec és que –tradicionalment i en general– aquests edificis tenen un estàndard de vida molt elevat i materials de construcció d’alta qualitat, i serveis. Necessitem una cosa semblant, on el govern local i nacional cooperin per reviure la qüestió de l’habitatge. Avui Suècia no té cap estratègia nacional digna d’aquest nom per proporcionar un habitatge a tothom.

Hi ha la sensació a la majoria de països occidentals –i diria que el mateix passa a Suècia–   que el centre neoliberal està en lenta descomposició i que la dreta dura, i, en menor greu, l’esquerra estan obrint-se pas i guanyant suports. Coincidiu en aquesta manera de veure les coses?

L’Esquerra necessita omplir el buit deixat pel debilitament de la narrativa de progrés neoliberal. Per al Partit de l’Esquerra, això significa una nova aproximació que no només defensi la justícia i la igualtat, sinó també el desenvolupament i una transformació de l’economia, amb noves oportunitats laborals per a tothom.

El problema aquí és que, fins i tot si sembla que la dreta proporciona una alternativa al neoliberalisme, de fet, a Suècia –i probablement en la majoria d’altres països també– té les mateixes polítiques econòmiques. Es tracta d’onejar la bandera mentre es promou la mateixa manera d’abordar els problemes neoliberal. Així que l’Esquerra ha d’omplir aquest buit. La dreta no ho està fent, encara que pot guanyar vots per la pèrdua de confiança en el projecte neoliberal.

La veritat és que la forta posició de l’Estat en el sistema suec és també l’explicació per a la seva economia forta i les fortes companyies que han estat exitoses internacionalment. IKEA, Volvo, etcètera, han aconseguit desenvolupar-se tant a causa de la posició forta de l’Estat en termes de benestar, en termes de garantir una bona sanitat, en termes de garantir una bona educació per a tothom. Bàsicament es pot dir que IKEA no hagués existit mai si no fos pel Programa d’un milió, ja que va ser això el que va impulsar als suecs de rendes més modestes a comprar aquesta mena de mobiliari [en una escala massiva]. Sempre hi ha hagut una cooperació estreta entre el desenvolupament de l’economia i un fort Estat del benestar.

El sistema de salut públic també ha rebut un fort suport de l’Estat, el que ha portat a desenvolupaments en aquest camp. El paradigma neoliberal era suposadament solucionar l’economia, però ha estat el menys efectiu en tots els termes econòmics. Si parlem de crear llocs de treball i desenvolupament econòmic, el paradigma neoliberal ha estat un fracàs total.

Una bona part de l’embranzida de la dreta prové de l’extrema dreta representada pels Demòcrates Suecs. Durant molt de temps, tota la resta de partits bàsicament no volien tenir res a veure amb ells. Però ara sembla que han guanyat una major acceptació entre els conservadors tradicionals. Fins a quin punt creieu que són una amenaça de debó o només una extensió del moviment conservador, molt més gran?

Són l’exemple suec d’una cosa que podem veure a tots els països europeus. La nostra anàlisi és que aquest és el símptoma o l’extensió de dècades de retallades i austeritat al sector públic en comptes de crear treball, seguretat social i cohesió social. En aquest sentit, hem d’anar a l’arrel de la causa d’aquestes qüestions. I, per suposat, no tenen respostes adequades a cap d’aquestes coses, el que volen és que tot segueixi com fins ara, business as usual, mentre es dediquen a onejar la bandera i perorar sobre «cultura». Però és un partit d’extrema dreta, són una amenaça al nostre sistema democràtic.

Si posem la mirada en les eleccions del 2022, vau afirmar en una entrevista amb la revista del Partit de l’Esquerra que una cosa que ha de fer l’Esquerra és proporcionar esperança. Si ens fixem en altres exemples, com Regne Unit o els Estats Units, un dels motius pels quals l’esquerra va créixer tan ràpidament és que, per primer cop, hi havia gent –en concret Jeremy Corbyn i Bernie Sanders– que van donar a la gent l’esperança que les coses podien canviar. En altres paraules, no era que, de sobte, a tothom li agradessin les nostres idees. Les idees sempre han estat populars. Però ara veien que alguna cosa podia canviar de veritat. Com podria el Partit de l’Esquerra fer això a Suècia? Quina és la vostra estratègia per demostrar als votants que, si us escullen, el canvi és possible?

Per descomptat, el Partit de l’Esquerra vol ser la força que impulsi la narrativa de l’esperança que les coses poden ser millors. La millor manera de fer-ho és mostrar que s’han pres decisions polítiques per portar-nos fins on estem, i que aquestes decisions no les va fer una força abstracta qualsevol, sinó gent real prenent decisions polítiques reals a Suècia. I nosaltres, és clar, podríem prendre decisions molt diferents.

Un gran exemple d’això és la mercantilització del sistema educatiu. Suècia ha anat més enllà que cap altre país del món, permetent que les empreses privades dirigeixin escoles amb l’objectiu d’obtenir beneficis. Bàsicament s’ha desregulat a Suècia i ara és una barra lliure. Qualsevol empresa privada pot obrir una escola. Des que el procés va començar a principis dels noranta, Suècia ha caigut dramàticament a les comparacions internacionals entre escoles de diferents països.

Sempre acabem retornant a aquesta qüestió elemental, que és que la dreta no té respostes a les qüestions per a les que suposadament és la millor opció: l’economia, desenvolupar la infraestructura econòmica, innovació, etcètera. La història de Suècia ens diu que és més aviat al contrari, que els millors períodes han estat aquells de cooperació estreta entre el sector privat i l’Estat, i aquest ha assumit un paper molt destacat per impulsar el desenvolupament, la infraestructura i una escolarització d’alta qualitat per a tothom, no amb un sistema escolar privatitzat o un sector del benestar, sinó una situació on la gent rebia una bona educació i sanitat.

Si parem atenció, per exemple, a la qüestió del canvi climàtic, si no canviem tota l’economia dels combustibles fòssils a una economia verda, es produirà molta inseguretat en l’economia i la seva infraestructura. Així que per respondre al canvi climàtic, necessitem que la gent se senti segura. Que senti que poden canviar de feina, de sectors, tornar a formar-se. Sense això, o bé es fracassarà o bé tindrem un backlash reaccionari on la gent es resistirà a aquest canvi.

Com veieu les eleccions del 2022? Quin percentatge de vot penseu que podeu aconseguir?

No volem donar una xifra exacta, però el nostre objectiu és créixer, i una part molt important de la nostra agenda és assegurar-nos que el partit passa de ser un partit als marges per a la gent amb un elevat interès en els afers polítics a un partit per a sectors amplis de la classe treballadora –gent que té una feina normal, un estil de vida normal–, abandonar una concepció elitista de l’esquerra per una coalició més ampla d’esquerres. Com aconseguir-ho és una qüestió difícil. Però han de tenir-se respostes concretes a les qüestions concretes que vivim, en termes de seguretat laboral, en termes d’habitatge, en termes de benestar. Aquest és un aspecte important. L’altre aspecte important és treballar junts amb la majoria dels moviments populars –els sindicats, els sindicats de llogaters– per ser presents en la vida diària de la gent. Estar presents als llocs de treball, als barris. Això és, no cal dir-ho, una estratègia a llarg termini i no una cosa que es faci d’un dia per a l’altre. Però això és el que busquem.

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia Commons

 La repressió i la desorientació estratègica han provocat la fi d'un cicle. L'independentisme però ha de mirar amunt amb perspectiva si vol superar aquestes hores baixes.

La perspectiva històrica

Escric aquestes ratlles a poques hores del que serà, ben probablement, l’Onze de setembre més indolent de l’última dècada. El ritme ascendent el van engegar les mobilitzacions de la PDD, les consultes locals i les manifestacions de l’ANC i va assolir el clímax el 2017. Els últims quatre anys han estat sota el signe contrari: la repressió ha provocat la fi d’un cicle i ara l’independentisme viu desorientat i dividit aquest moment de canvi. I pel que fa els últims dos anys, la fatiga pandèmica tampoc hi ajuda.

Convé recordar, tanmateix, que abans d’aquest ascens ja hi havia independentisme i que la nostra causa no s’explica només pels greuges autonòmics de l’última dècada (les retallades a l’Estatut) sinó com la manifestació d’un corrent històric de fons, que es reconeix en tots els moviments rebels del país i que s’oposa a un Estat que s’ha anat fent precisament en sentit contrari, centralitzant per mantenir els privilegis de les oligarquies.

Era l’esquema, el paradigma, el que tenia unes fortes mancances i les hem de superar

Aquesta visió històrica ens ha de permetre contextualitzar el moment actual. És a dir, valorar la situació no tan sols en relació a les expectatives creades en els últims deu anys sinó remuntant-nos més enrere. Només així podem assenyalar d’una banda les tasques pendents. I, de l’altra, prendre una visió de llarg termini que eviti sensacions catastrofistes sobre el moment actual.

L’esgotament del paradigma parlamentari

Aquesta sensació d’estar en hores baixes genera una barreja de frustració i emprenyada. Hi ha motius per estar emprenyat amb els lideratges polítics de l’independentisme, especialment perquè molta gent hagués volgut defensar la República a la tardor del 2017 i no se li va donar ni l’oportunitat.

Però els errors que es van cometre en aquell moment convé identificar-los més enllà de les persones que els encarnen. Era l’esquema, el paradigma, el que tenia unes fortes mancances i les hem de superar, perquè de res serviria canviar de lideratges sense esmenar i polir les tesis polítiques.

El paradigma dominant és el que havia establert ERC a partir del moment que va esdevenir una força independentista a principis dels noranta. Alçant-se contra l’independentisme anterior, revolucionari i insurgent, va proposar-se traçar una via parlamentària a la independència, fonamentant-la en un conjunt de canvis que es produïen a Europa i a l’Estat espanyol. Les independències bàltiques suposaven una via diferent a la que fins llavors havien seguit tots els processos independentistes, des d’Irlanda fins a Algèria, processos de caràcter totalment insurgent i amb intensos processos de lluita armada. Aquesta via diferent, considerada pacífica, era possible pel col·lapse de la URSS, que tot i així sí que va oferir una resistència que no va estalviar episodis de violència. D’altra banda, la integració de l’Estat espanyol a la UE també era un dels arguments per al canvi estratègic: dins de la UE l’Estat espanyol no podria fer servir la força militar contra la seva pròpia ciutadania, com tradicionalment ha passat, i la integració econòmica semblava possibilitar un salt menys rupturista cap a la independència.

A grans trets podem dir que aquest paradigma va quedar desfasat la tardor del 2017. L’Estat espanyol va fer servir igualment la força per reprimir un independentisme que tenia una majoria parlamentària, i davant d’aquesta repressió la UE va mirar cap a una altra banda. No crec que sigui un problema de no haver estat prou majoritaris: encara que la majoria independentista es manifesti reiteradament a les urnes, l’Estat espanyol continuarà considerant el recurs repressiu. I Europa encara li pot generar alguna contradicció a l’Estat, com la sentència del TEDH, però això en cap cas substitueix la feina que ens toca fer per a aconseguir la independència.

Penso, per tant, que el moment de confusió que vivim s’explica per l’esgotament d’aquest paradigma parlamentari. Quin nou paradigma, aprenent dels errors del 2017, ha permetre engegar un nou cicle?

Fusionar allò social amb allò polític

En els últims anys del que he anomenat el paradigma parlamentari, fins i tot la força social que s’expressava en les manifestacions de l’Onze era deutora d’aquest esquema: es prenien els carrers però els discursos deixaven clar que eren “els polítics” els que havien de fer la seva feina. Es feia una demostració de força però a continuació aquesta força es dipositava sencera en els partits independentistes parlamentaris.

Tot i així, en les vigílies de l’1-O va començar a gestar-se una idea alternativa de mobilització. Ja no era de suport a aquests lideratges parlamentaris sinó que va creure en la seva pròpia força per fer valdre el dret a l’autodeterminació. Així van néixer els CDR i la idea de la resistència en els centres de votació. En certa manera, en conflicte amb els lideratges parlamentaris, que per boca de Jordi Sánchez expressaven que aquell dia n’hi hauria prou amb una mobilització de llargues cues per evidenciar que l’Estat no ens deixava votar amb les seves forces policials.

Aquest ingredient em sembla clau per a bastir un nou paradigma: la fusió entre allò social i allò polític, és a dir la idea que la República representa una nova legitimitat

Aquesta idea d’auto-organització, de territorialització, connecta força amb el que havien estat les consultes municipals sobre la independència. I passat el referèndum, alguns CDR van portar més enllà la seva reflexió i van veure la necessitat de “fer República” tot disputant-li a l’Estat alguns altres espais de poder: el consum estratègic, entenent que el poder de classe de les grans empreses és, en última instància, el que sosté el sistema polític; en el mateix sentit, l’autodeterminació econòmica, fomentant el teixit econòmic social i solidari; o connectant amb altres mobilitzacions socials en defensa de les classes populars, des del sindicalisme al moviment per l’habitatge.

Aquest ingredient em sembla clau per a bastir un nou paradigma: la fusió entre allò social i allò polític, és a dir la idea que la República representa una nova legitimitat, una nova manera de repartir el poder i la riquesa. I que en el terreny social (l’àmbit laboral, els moviments socials, la defensa del territori en un sentit ecològic, les alternatives econòmiques…) és on es forja aquesta nova legitimitat política. Perquè la independència és una revolució política, i tota revolució política significa una revolució social.

La institucionalitat republicana, un altre element clau per a no quedar atrapats de nou en el parlamentarisme, ha d’atendre aquesta creació de la nova legitimitat. És emanada de les urnes, sí, però també ha de representar una nova força constituent, que s’enfronti a l’ordre polític i econòmic. Per a això volem la independència, per a fer una República per a tothom.

Això, per si sol, no dissuadeix l’Estat espanyol de tornar a fer servir la força. Però com més inserida estigui aquesta nova legitimitat dins la societat catalana, més massiva i resilient serà la força que se li contraposi. Més li costarà de fer complir les seves ordres i menys podrà mobilitzar els seus partidaris. Més a prop estarem, en definitiva, d’una situació de ruptura única forma d’autodeterminar-nos respecte un Estat que encara pensa en termes de dret de conquesta.

El temps, element clau en qualsevol estratègia

El gran art, en política, és el de saber aprofitar els moments per a fer valdre la pròpia força. Avui l’independentisme bascula entre dos extrems. D’una banda, un voluntarisme que ignora les correlacions de forces, com si aplicar el mandat de l’1-O fos simplement una qüestió de voluntat; de l’altra, un dilacionisme que fa d’aquesta correlació una excusa. Si del que es tracta és de saber aprofitar els moments, el risc del primer és la precipitació, sense atendre les mancances del 2017; i el del segon, la desmobilització, que deixi passar oportunitats de fer passes endavant.

Ens movem en aquest temps, però vist amb la perspectiva històrica i atenent a les tasques necessàries, que és el que he intentat fer de manera ràpida i succinta amb aquestes ratlles, la frustració i la renúncia no poden ser acceptades. Per això avui, Onze de setembre, cal sortir al carrer. Sortir de l’atzucac actual només és possible continuat la lluita. El derrotisme i la desmobilització mai han estat fèrtils per a cap procés de transformació. Sortir i trobar-nos amb la gent, que és qui ha de protagonitzar el nou cicle, és una manera de començar a posar fi a aquestes hores baixes.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento

 per Alba Arnau 

Soci de la cooperativa Cíclica, una de les entitats impulsores del projecte Som Comunitat Energètica, Arcas-Abella explica el treball de creació d’aquestes comunitats a través d’una eina digital innovadora. 

Cíclica és una de les cooperatives que impulsa Som Comunitat Energètica, però no és l’única. Quines altres entitats hi participen?

Som unes quantes. A més de Cíclica, una cooperativa d’arquitectura i sostenibilitat, també hi ha l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya, Electra Caldense, la cooperativa Dies d’Agost i l’Associació de Micropobles.

Quin sentit té que el projecte reuneixi entitats tan diverses?

Per impulsar-lo ens calen experteses de vàries branques. Necessitem coneixements sobre energies renovables i edificacions, però també sobre la seva generació, la distribució i els consums, que és una informació difícil d’aconseguir. Alhora, calia que algú comuniqués amb eficàcia l’essència del projecte a fi que arreli en el territori.

Què cal per constituir una comunitat energètica?

Principalment persones que tinguin interès a compartir la producció i el consum d’energia, en el nostre cas provinent de plaques fotovoltaiques. No cal que totes siguin productores, consumidores o les dues coses alhora. De tota manera, és un concepte nou i encara s’està construint el consens sobre la seva definició exacta.

Quin seria el seu objectiu?

L’interès, més que en les plusvàlues econòmiques, està en què aconsegueixi els màxims beneficis a l’hora d’accedir a l’energia i, amb vista a la transició energètica, que redueixi l’impacte sobre l’entorn.

Per impulsar-les, desenvolupeu una eina digital. En què consisteix?

Es tracta d’una plataforma anomenada somcomunitatenergetica.cat, que proporcionarà un accés àgil i intuïtiu als indicadors clau per tirar-les endavant.

I què es farà de la informació?

Ens permetrà saber el potencial energètic de tots els edificis del parc edificat de Catalunya perquè s’aliïn amb l’objectiu que, conjuntament, produeixin i consumeixin energia elèctrica d’origen fotovoltaic. Servirà perquè veiem que és més eficient fer-ho de forma col·lectiva que no pas individualment.

Com s’estableixen els vincles entre les persones que volen crear una comunitat energètica?

Precisament l’eina vol ser l’espai de trobada entre els agents susceptibles d’estar interessats: veïnes, administracions, entitats, cooperatives, empreses, etc. Cal teixir aquestes relacions i enxarxar-les perquè, més enllà de les barreres tècniques, han d’acordar molts altres aspectes.

Quin paper han de jugar aquestes comunitats els anys vinents?

Ja són claus en el camí de la transició energètica. Però encara són poques perquè canviïn el paradigma de la producció i consum elèctric del nostre país. Ens calen molts més casos.

Estan prou inserides en l’àmbit de l’Economia Social i Solidària?

Hi ha moltes cooperatives per les quals la transició energètica ha de ser accessible a tothom i aposten per un model en què les comunitats energètiques compleixin aquesta condició.

Però, ara mateix, res no ho assegura...

Efectivament, podria haver-hi comunitats que operin deixant de banda les veïnes que no s’han plantejat l’opció o que no han pogut afrontar les inversions necessàries. En tot cas, aquest no és l’esperit.

Quins reptes té ara mateix el projecte?

D’entrada que la plataforma arreli al territori mitjançant un servei gratuït que informarà a la ciutadania i la convidarà a implicar-se. I és que, com més persones participin a Som Comunitat Energètica, més amplies seran les possibilitats que formin una comunitat energètica en el seu entorn.

Què han de fer?

Primer registrar-se al servei i, si cal, validar la informació que nosaltres tenim dels edificis. Per exemple, podem estimar la superfície de teulada o terrat apte per instal·lar plaques i, així, garantir que els càlculs seran millors.

És urgent estendre aquest model?

No podem esperar gaire a implementar la transició energètica i ni tampoc permetre que algú quedi fora del camí. A més a més, les comunitats han de ser una font de justícia social i una millora de la qualitat de vida, ja que acaben amb els problemes de molta gent a l’hora d’accedir a l’energia.

Etiquetes: 

cooperativisme

energia

medi ambient

transformació social

economia social i solidària