La Crítica del programa de Gotha és un dels textos més coneguts de Marx, però no era un text divulgatiu ni per polemitzar. Tanmateix, conté elements clau per pensar la societat socialista

Aquesta curta crítica del programa del Partit Socialista Obrer d’Alemanya (SAPD), fundat el 1869, és avui un dels textos més coneguts i citats de Karl Marx[i]. Però aquest text, que Marx titulà «glosses marginals al programa del partit obrer alemany» i que a la correspondència apareix com a «glosses marginals al programa de coalició», no estava pensat per a ser publicat i durant molts anys va romandre inèdit. Marx no volia amagar a alguns dels seus amics al SDAP –a Wilhelm Bracke, August Bebel i sobretot a Wilhelm Liebknecht– el seu disgust cap al que considerava retrocessos teòrics i polítics innecessaris. No l’emprenyava tant que el socialistes d’Eisenach, als quals era proper, impulsessin la fusió amb l’ADAV (Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein, Associació General de Treballadors d’Alemanya), fundada per [Ferdinand] Lassalle el 1863, sense consultar-ho amb ell o amb Engels, com que amb la lectura de l’esborrany copsà que la seva influència als dirigents polítics socialistes a Alemanya, alguns d’ells amics seus, era molt més reduïda del que pensava. El maig del 1875, quan va redactar la seva crítica, ningú va reaccionar.[ii]

La crítica al programa es publicà el 1891, gairebé vuit anys després de la mort de Marx. Engels la va fer publicar, pressionat per Karl Kautsky, a Die Neue Zeit, on va aparèixer amb algunes abreviacions a l’edició de gener sota el títol de ‘Contribució a la crítica al programa del partit socialdemòcrata, procedent del llegat de Karl Marx’. Aquest cop el text de Marx va atreure certa atenció. La intervenció d’Engels va produir-se en el moment adequat per influir en l’elaboració del nou programa del partit, en marxa des del 1890.[iii] La direcció del SPD no estava contenta. August Bebel es queixà. Engels havia aconseguit el seu objectiu, havia escrit una ‘Crítica a l’esborrany del programa socialdemòcrata’ que havia estat influent, i dos homes de la seva confiança, Kautsky i Bernstein, van redactar i reescriure, sota la supervisió d’Engels, el text final del nou ‘Programa d’Erfurt’, que va ser adoptat al congrés del SPD a l’octubre del 1891.

El 1875, l’any del congrés d’unificació, Marx i Engels vivien a Londres.[iv] Cap dels dos era membre d’un partit socialista alemany, i tampoc ho van ser després. Però ‘els vells a Londres’ tenien contactes a tots dos partits i certa influència, les seves opinions i els seus consells tenien pes, almenys així ho veien ells. Només que aquest cop ningú els havia demanat consell i van assabentar-se de la imminent fusió per la premsa del partit. Van reaccionar enfurismats. «En qüestions teòriques, és a dir, en allò que és decisiu per a un programa», els d’Eisenach no havien «d’aprendre absolutament res» dels lassallians, sinó més aviat tot el contrari, els lassallians dels d’Eisenach.[v] Del cercle de persones més properes, Wilhelm Bracke va respondre amb una carta incendiària a Marx i Engels el 25 de març: l’esborrany del programa presentat no és per a res bo i ha de ser reescrit per complet d’immediat. Bracke es va oferir a redactar un nou esborrany juntament amb Marx i Engels.[vi] Després Marx va posar fil a l’agulla i va escriure una crítica extensa i detallada de l’esborrany.

En la seva carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875 Marx va descarregar la seva ràbia. No li havia agradat gens haver «d’escriure una tirada com aquella». Li semblava que era «un programa desmoralitzador per al partit i completament reprovable» i, per aquest motiu, no podia reconèixer-lo «amb un silenci diplomàtic».[vii] Tant Engels com Marx amenaçaren a les cartes ja esmentades amb distanciar-se públicament del programa i del nou partit després del congrés.[viii] L’amenaça de trencar les relacions diplomàtiques eren paraules majors.

La crítica de Marx va passar desapercebuda. Possiblement només la van veure Bracke i Liebknecht, mentre que la resta dels dirigents del partit –Geib, Auer, Bebel– no la van veure per a res. Encara que Bebel sabia del descontentament dels dos vells, no el va tenir en compte. El text de l’esborrany del programa va ser aprovat, amb lleugeres modificacions, al congrés d’unificació a Gotha del 22 al 27 de maig del 1875. Cap de les modificacions del text va seguir les recomanacions de Marx. Marx i Engels es van comportar amb discreció i van renunciar a posicionar-se públicament contra el nou partit obrer unificat. Malgrat el seu enuig amb la potineria i la malaptesa dels seus amics, Marx creia el que va escriure a la seva carta a Bracke: «Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes».[ix] En la unió dels dos partits obrers Marx veia un «pas del moviment real» i en la direcció adequada, tot i el programa fallit.

La crítica de Marx

Marx era un polemista temut, que podia acabar amb els seus adversaris amb un sol comentari mordaç, cosa que feia tot sovint. La seva crítica a l’esborrany del programa de Gotha és, sense dubte, una crítica despietada. A ella, Marx expressà la seva profunda decepció perquè allò que anomenà una «concepció realista» no havia esdevingut de cap de les maneres un coneixement comú i, en el seu lloc, els conceptes del socialisme vulgar havien fet niu. Enfurismat, atacà les «frases burgeses», les «frases buides», les «simples expressions», «l’absurd ideològic del dret i d’altres fems» que apareixen aquí i allà a l’esborrany del programa. El que més l’emprenyà fou l’abundància de conceptes laxes, que com acostumava a fer Lassalle, es posaven «en el lloc de termes econòmics concrets».[x]

Però la seva crítica és més que una polèmica per passar comptes amb els lassallians i la confusió dels seus partidaris. Per això va tenir un impacte més enllà del document i se la considera avui un dels seus escrits més importants, tot i la canonització al ‘marxisme-leninisme’ d’infausta memòria. Perquè hi ha una cosa que els socialistes de tots els colors sempre han volgut saber: què ve després del capitalisme i com canviaran l’economia, la societat i l’Estat si el moviment obrer socialista arriba al poder i s’esdevé una superació del capitalisme. Calia posar-se mans a la feina. En aquest text no s’hi troba però una ‘teoria del socialisme’ o del comunisme, només algunes indicacions, que només aclareixen una mica més el que podia trobar-se a textos anteriors.[xi]      

Marx, el socialisme i el comunisme

De Marx i Engels, com és sabut, hi ha pocs, només ocasionals comentaris marginals sobre la forma de la futura societat postcapitalista. El capital no és cap anàlisi del socialisme o el comunisme del futur, en ell es tracta exclusivament del capitalisme modern. Marx es negà constantment, com feia el socialisme utòpic de la seva època, a escriure «receptes per als manuals de cuina del futur».[xii] L’obra de la seva vida fou la crítica de l’economia política, que alhora era una crítica del capitalisme i, implícitament, també una crítica a les crítiques errònies del capitalisme comunes entre els socialistes vulgars. Es va defensar de valent contra les lectures que asseguraven que havia portat al món un «sistema socialista».[xiii]  Marx, el gran anti-utòpic, renuncià de manera ben conscient a contraposar al capitalisme la imatge d’una economia i societat futures més enllà del capitalisme i millors. Quin aspecte hauria de tenir una economia i societat postcapitalistes al futur era quelcom que cap sociòleg seriós era capaç de pronosticar.[xiv]

Aquesta versió de la «prohibició de les imatges» del pensament marxista, molt conseqüent per a un investigador social com Marx, que rebutjà la filosofia de la història i es va defensar sempre contra els intents per fer de les seves anàlisis històriques a El capital, limitades a Europa occidental, una «teoria de la filosofia de la història general».[xv] Les reserves de Marx, com les d’Engels, han portat a que generacions d’intèrprets i partidaris de Marx hagin ensopegat amb la «pedra» del Marx del 1875. Perquè allà sí que va dir alguna cosa sobre l’economia i la societat postcapitalistes.

Marx no estalvià dures crítiques contra l’estesa noció de la socialdemocràcia d’antuvi (com la d’avui) del socialisme i el comunisme com a regne de la «justícia social». En cap cas podia parlar-se d’un paradís de l’igualitarisme en el que brollaria la llet i la mel: el treball no s’acabaria, encara que els mitjans de producció fossin propietat comuna. Parlar d’una «distribució justa», i encara més en el sentit de la redistribució del conjunt de la producció social entre els productors individuals per al seu ús individual (és a dir, la redistribució dels salaris individuals), com a la frase de Lassalle del dret a un «rendiment del treball sense retallades», és un miratge. Ho és perquè abans de qualsevol distribució individual dels mitjans de consum ha d’haver-hi una altra mena de redistribució: tota societat, també la postcapitalista, ha de fer deduccions del conjunt de la producció social abans de pensar en una redistribució del salari individual. Marx les enumera: en primer lloc, la despesa de substitució dels mitjans de producció emprats, en segon lloc, la part proporcional per l’expansió de la producció, i en tercer lloc la reserva o el fons d’assegurança contra accidents i imprevistos (com ara catàstrofes naturals). Aquestes deduccions són una «necessitat econòmica», el seu volum, no obstant, no és «calculable de cap manera justa». Abans que la resta pugui distribuir-se individualment, han de produir-se encara noves deduccions: en primer lloc, les despeses administratives generals (però que «en comparació a la societat actual», serien clarament inferiors), en segon lloc, les que calen per a la satisfacció comuna de necessitats, com les escoles, els serveis sanitaris, etc. (que «en comparació amb la societat actual» creixerien significativament), i en tercer lloc, per a fons pels incapaços de treballar (en el sentit més ampli del terme). Això no obstant, Marx subratlla que «tot i que ço que el productor perd com a individu privat, li beneficia directament o indirecta com a membre de la societat».[xvi]

La distribució que és possible després es realitzaria d’acord amb l’aportació del seu treball individual. Ja que aquesta és tan diferent com ho són les condicions de vida dels treballadors individuals, els ingressos per treball individuals, és a dir, la redistribució dels salaris en el seu conjunt, seria completament desigual. Amb la diferència, però, que en una economia postcapitalista no hi hauria ingressos per als «aturats», sinó només ingressos per als treballadors. Als productors individuals se’ls aplicaria el mateix dret: tothom rebria el corresponent a la seva aportació mitjançant el seu treball individual. El mateix salari per la mateixa feina, de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons la seva feina.[xvii] És a dir, salaris desiguals, ingressos per treball desiguals per aportacions al treball desiguals. Atès que els individus que treballen són diferents, un s’esforça més que l’altre, o és més intel·ligent, més ràpid o més capacitat que un altre, també han d’existir diferències salarials en una societat postcapitalista. [xviii]

Ara bé, Marx s’esforça per explicar la manera com es portaria a terme aquesta distribució a partir de les capacitats de cadascú pel treball. I això porta a un dels passatges menys clars de la seva crítica al programa, per a alegria dels filòsofs i doctrinaris marxistes. Marx afirma concretament que en la «societat comunitària, que es basa en la propietat comuna dels mitjans de comunicació» els productors no bescanvien llurs productes, i tampoc no hi apareix el treball emprat en el producte com el valor. No obstant, s’hi aplica el principi d’equivalència: cadascú rep tants mitjans de consum privats (calculats en unitats de treball) com ha contribuït amb el seu treball a la societat (després de la deducció del conjunt de serveis necessaris per a la societat). Deixa d’haver-hi un intercanvi de mercaderies, però hi ha «el mateix principi que regula el bescanvi de mercaderies, en la mesura que aquest és un bescanvi de valors iguals. Canvien el contingut i la forma».[xix] Marx arriba fins i tot a endinsar-se en el terreny de la utopia que tant va criticar per explicar el procediment: cadascú rep de la societat un val com a certificat de la quantitat de treball que ha aportat, i pot bescanviar aquest val per una quantitat equivalent de mitjans de consum (calculats en unitats de treball) comprats per la societat.[xx] Deixarà d’haver-hi, per tant, un «valor», però seguirà vigent el principi d’equivalència. En aquest punt Marx va clarament massa lluny i es contradiu, ja que afirma en la mateixa frase que en la societat capitalista els treballs individuals «ja no existeixen de forma indirecta» (és a dir, a través del mercat i la competència), «sinó directament, com a component del treball total».[xxi] Aparentment, una forma determinada d’expressar la relació entre el treball individual i el treball col·lectiu social no era el que Marx tenia en ment quan parlava sobre els vals de treball i el seu ús. No obstant, és possible calcular l’aportació del treball de cada individu, però en els seus productes (amb l’excepció d’alguns pocs escassos artefactes) s’amaga inevitablement treball social, el treball de molts individus. L’afirmació de Marx que l’aportació del treball individual i social és «directament» comparable i, en conseqüència, poden ser equivalents, és vertaderament atrevida. Seria més correcte referir-se a una altra forma, que ja no seria, o almenys no ho seria completament, una forma de mercat de la regulació de la distribució i ús dels salaris individuals. Una forma de la que Marx tampoc podia dir amb exactitud quina forma tindria.[xxii]                                                                               

La socialdemocràcia alemanya i la crítica de l’economia política

Marx s’enfurismava perquè els seus amics a Alemanya no entenien la seva teoria econòmica. La seva obra principal i inacabada, El capital, era cèlebre i es considerava com un text excel·lent del socialisme europeu, però amb prou feines era llegida. Fins i tot els intel·lectuals del partit tenien les seves pròpies dificultats amb ella. Això Marx ho sabia i el feia treure de polleguera.

Lassalle seguia sent encara l’estrella més brillant del moviment obrer alemany, els seus escrits es llegien i els seus conceptes influïen en la seva manera de veure el món. Marx no considerava a Lassalle un pensador a la seva alçada, i del seu pla per entendre l’economia política de manera hegeliana només podia riure-se’n. Per al seu disgust, Marx havia de veure com fórmules lassallianes com ara el «dret al rendiment del treball sense retallades», la «llei de ferro dels salaris» o «l’abolició del sistema salaris» encara gaudien d’una acceptació general. Marx les considerava un absurd doctrinari i opinava que havia acabat d’una vegada per totes amb aquestes nocions matusseres a El capital. D’aquí doncs, la seva decepció. En la seva crítica afirmava que, contra tota raó, d’ençà la mort de Lassalle «s’ha introduït en el nostre partit la visió científica que el salari no és ço que sembla, és a dir el valor respectiu del preu del treball, sinó una forma emmascarada del valor respectiu del preu de la força de treball.»[xxiii]Marx intentà, doncs, posar sota els nassos dels seus amics aquest punt central de la seva teoria sobre el salari i el treball assalariat un cop més: rere el salari i la imatge il·lusòria que aquest genera que la feina del treballador assalariat ha estat remunerada, s’amaga una relació d’explotació. Tota la relació entre el capital i el treballador assalariat gira al voltant de la plusvàlua que no es paga, el treball gratuït que el treballador assalariat ha de fer i que s’estén tant com és possible. Aquesta explicació, segons Marx, havia aconseguit difondre’s al partit (o com a mínim podia haver-se difós, com ell esperava), per la qual cosa un retorn als dogmes de Lassalle, que «no sabia què era el salari, sinó que en l’estela dels economistes burgesos, prengué l’aparença per l’essència de la qüestió», era, en conseqüència, molt més perillosa.[xxiv]

Igualtat, llibertat i justícia                                               

En consonància amb la seva convicció científica, Marx destacà que era del tot errat, com feien els socialistes vulgars, que esperaven la salvació en la «redistribució», fer tant de rebombori amb la qüestió de la distribució dels salaris. La distribució present sorgia del caràcter del mode de producció present. Si els mitjans de producció fossin comuns o «la propietat comunitària dels propis obrers», aleshores sorgiria una altra «distribució dels mitjans de consum diferent de l’actual».[xxv] Marx deixa ben clar que una distribució «justa», també en una societat postcapitalista, ha de ser una distribució desigual, a partir de la base dels mateixos drets, però de les diferents contribucions al treball individuals i les diferents condicions individuals. No va ser clar pel que fa a la mena de la distribució (més enllà dels mercats laboral i de mercaderies).

De manera més decidida, va anticipar que en la «fase superior de la societat comunista» tot seria possible. Aquesta és, en una llarga sentència, la quinta essència de la concepció marxista del «més enllà del capitalisme»: en darrera instància, després d’un llarg període de transició, en primer lloc desapareixerien totes les antigues formes socials de distribució del treball, tant «la subordinació esclavitzadora de l’individu a la divisió del treball» com «l’oposició entre el treball intel·lectual i el físic»; en segon lloc, el treball esdevindria «no tant mitjà de vida, sinó també primera necessitat vital; una vegada que amb el desenvolupament global de l’individu també ha augmentat la seva força productiva». Aleshores la societat podria permetre’s viure segons el principi «de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats» i deixar caure el principi de l’equivalència entre contribució individual i remuneració individual.[xxvi] En aquesta societat futura, que crearia una riquesa en sobreabundància per a tothom, s’acabaria, per dir-ho així, el problema de la desigualtat i, amb ell, de la injustícia social per si mateix.

No és la igualtat ni la justícia, sinó la llibertat el que en aquesta cosmovisió de Marx ocupava un lloc preeminent: el lliure desenvolupament de l’individu, que té com a requisit la llibertat individual per al desenvolupament de totes les seves capacitats, així com la promoció de tots els seus talents. Per a aquesta llibertat per al «desenvolupament de les capacitats humanes, que és un objectiu en si mateix, [i que] seria el vertader regne de la llibertat» cal temps lliure, i més aviat molt de temps lliure. Això només és possible si els productors, juntament amb la seva producció, «regulen racionalment» la seva relació amb la natura i entre ells «i la porten sota control social», i la posen en pràctica «amb la menor despesa d’energia i sota les condicions de la natura humana més dignes i adequades», com descriu Marx a l’esborrany del tercer volum d’El capital el 1865.[xxvii]Aleshoresserà possible una societat en la qual «el lliure desenvolupament de l’individu sigui la condició per al lliure desenvolupament de tots».[xxviii]Aquest lliure desenvolupament de l’individu, és a dir, la realització de la llibertat individual, o de la «llibertat real per a tots», el trobem sempre present al pensament de Marx sobre «la forma històrica superior» que hauria de seguir al capitalisme. També al primer volum d’El capital menciona un «lliure i ple desenvolupament de l’individu» com al seu «principi fonamental».[xxix]      

Friedrich von Hayek no hagués trobat tants crítics si s’hagués preocupat per estudiar Marx seriosament. Perquè hauria descobert que Marx tampoc havia afirmat que la futura societat socialista/comunista seria un regne de la justícia. Per a Marx i Engels es tractava més aviat d’un regne de la llibertat individual, en el qual els individus podrien ser tan desiguals com són, i la «rica individualitat» de cada individu, el desenvolupament «universal» de l’individu, seria el valor suprem en la vida social. Quan s’arribi a aquesta societat rica d’homes i dones lliures, «l’estret horitzó burgès» del dret formal per a tothom, però en contingut desigual, seria superat, i la injustícia social desapareixeria.[xxx]

Això no obstant, els amics de Hayek no van quedar-se quiets, perquè van trobar igualment que Marx no compartia el concepte de llibertat ingenu i extremadament limitat dels liberals. En ell ni veia la llibertat més que de manera negativa ni tampoc la llibertat com una obligació, sinó més aviat com a llibertat per a actuar individualment i social. Veia la llibertat de cada individu independent de la mena de relació i de vincle socials en els quals es troben tots els individus i en els quals participen. El cèlebre «regne de la llibertat» al qual devien pertànyer tots només podia imaginar-se’l més enllà d’una societat de classes, és a dir, més enllà de tota forma històrica de desigualtat social, que ens ha portat algunes, fins i tot moltes formes de llibertat individual, però a costa de la manca de llibertat de molts altres. Els liberals actuals, que, com Hayek, afavoreixen el lliure mercat, un mercat que tenen per un «regne de la llibertat», es mostren perplexos quan descobreixen que per a Marx la vertadera llibertat individual i social, l’activitat lliure, comença per a tots més enllà de les «limitacions pràctiques» del mercat. Allí, doncs, on «la raó social» individual i col·lectiva supervisa el «regne de la necessitat» i regula col·lectivament l’intercanvi social amb la natura, és a dir, la reproducció material juntament amb les seves condicions ecològiques i les seves conseqüències.[xxxi]

Publicat originalment a SPD-Linke. Zwischen Revolution, linken Bewegungen und radikalen Reformismus. Linker Aufbruch in Geschichte und Biografien (Dortmund, spw-nomos, 2021), pp. 64-73.

Traducció d’Àngel Ferrero

Notes

[i] A l’edició de les Obres Completes de Marx i Engels (MEW) aquest text és elogiat, en el sentit del canonitzat ‘marxisme-leninisme’, com «el document teòric més important del marxisme» juntament amb el Manifest comunista (vegi’s MEW, vol. 34, p. 522, nota 240).

[ii] Götz Langkau descriu amb detall com s’arribà en la història de l’edició d’aquest text al títol actual de Crítica del programa de Gotha. Veieu Götz Langkau, ‘Crítica del programa de Gotha?’ Reflexions sobre l’impacte d’un canvi ideològic’, a Beiträge zur Marx-Engels-Forschung, NF 2008, pp. 60-93.

[iii] Engels va escurçar-ne el text per a la seva publicació, altres retallades les van recomanar Kautsky i Dietz i ell les va acceptar (per a aquesta qüestió, veieu les variants a  MEGA2 volum I/25). En la seva opinió, les restes del lassalleanisme al SPD havien estat superades, per la qual cosa les polèmiques contra ell eren supèrflues.

[iv] Tots dos van emigrar a Anglaterra després de la fallida revolució democràtica del 1848-1849. Marx va viure a Londres fins la seva mort. Engels va passar vint anys com a director i més tard soci d‘una empresa tèxtil d‘èxit a Manchester abans de vendre les seves accions i tornar a Londres el 1870.

[v] Friedrich Engels, Carta a August Bebel del 18-28 de març del 1875, a MEW, vol. 34, p. 125.

[vi] Els passatges més importants de la carta de Wilhelm Bracke van quedar recollits a una altra de Boris Nikolaievski. Veieu Boris Nikolaievski, ‘Correspondència amb Marx i Engels. Marx i Engels sobre el Programa de Goatha’. A Die Gesellschaft, 1927, segon volum, quadern 8, pp. 157-159.

[vii] Karl Marx, Carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875, a MEW, vol. 34, p. 137.

[viii] Friedrich Engels, Carta a August Bebel del 18-28 de març del 1875, a MEW, vol. 34, pp. 130-131; Karl Marx, Carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875, a MEW, vol. 34, p. 137.

[ix] Engels va repetir la seva crítica al «programa en la seva redacció definitiva» poc després: el programa es compon de «frases i nocions lassallianes», d’una «filera de reivindicacions democràtiques vulgars» i d’una sèrie de frases prestades del Manifest que «si s’analitzen atentament, contenen totes elles unes bajanades que fan feredat» (Friedrich Engels, carta a Wilhelm Bracke del 11 d’octubre del 1875, a MEW, vol. 34, pp. 155-156). A Bebel li va escriure de manera semblant: el nostre partit s’ha convertit en una broma amb aquest programa, però la premsa burgesa no s’ha adonat per manca de ments crítiques i els treballadors no semblen haver copsat els seus absurds. «És solament aquesta circumstància la que ha fet possible que Marx i jo no ens desvinculem públicament d’un programa com aquest. Mentre els nostres adversaris i, de la mateixa manera, els treballadors atribueixin els nostres punts de vista a aquest programa, ens està permès guardar-ne silenci». (Friedrich Engels, Carta a Augsut Bebel del 12 d’octubre del 1875, a MEW, vol. 34, p. 159).

[x] Karl Marx, Carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875, a MEW, vol. 34, p. 137.

[xi] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW vol. 19, pp. 15, 16, 17, 22, 18. Per a la traducció al català hem seguit la versió de l’Arxiu Virtual dels Marxistes (AVM). URL: <https://www.marxists.org/catala/marx/1875/randglos.htm>

[xii] Per a Marx pot dir-se en línies molt generals que la seva teoria crítica del capitalisme és la millor que coneixem, però que no té cap teoria del socialisme o el comunisme.

[xiii] L’original es troba en l’epíleg a la segona edició del primer volum d’El capital del 1872, on Marx parafraseja la Revue Positiviste de París (veieu Karl Marx, Nachwort zur zweiten Auflage, a MEW, vol. 23, p. 25).

[xiv] Veieu Karl Marx, Randglossen zu Adolph Wagners „Lehrbuch der politischen Ökonomie“, a MEW vol. 19, p. 357.

[xv] Això no obstant, una anàlisi fonamental «de la societat , tal i com és, de les condicions de producció materials i de les seves corresponents relacions de distribució» apunten a «una societat sense classes», encara que sigui de manera «vetllada». Sense aquesta anàlisi i sense aquesta tasca de recol·lecció de proves «tots els intents per dinamitar-la són quixotescos» (Karl Marx, Ökonomische Manuskripte 1857/1858, a MEW, vol. 42, p. 93).

[xvi] Karl Marx, Carta a la redacció de Otetschestwennyje Sapiski, a MEW, vol. 19, p. 112.

[xvii] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 19.

[xviii] Aquesta fórmula, no obstant, no prové de Marx, sinó de la constitució estaliniana de la URSS, com ha observat correctament Gerd Koenen (veieu Gerd Koenen, Die Farbe Rot. Ursprünge und Geschichte des Kommunismus, Múnich 2017, p. 1065, n. 18).

[xix] Sobre la qüestió de si la desigualtat dels salaris arran de les capacitats diferents dels individus és justa o no existeix un llarg debat a la filosofia social anglosaxona. Hi ha un consens ampli sobre el tema que manté que la diferència a l‘hora de portar a terme un treball i les capacitats per fer-ho que no poden atribuir-se a uns talents adquirits mitjançant el propi, que són «immerescudes»,  per exemple per atzar de naixement, no han de ser especialment recompensades. No obstant, aquesta és una solució només aparent del problema, ja que els majors talents musicals, artístics, interpretatius, etcètera, no serveixen de res si no són educats i conservats a través d’un dur treball.

[xx] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 20.

[xxi] Íbid.

[xxii] Íbid. La mateixa afirmació la trobem al primer capítol del primer volum d‘El capital, on Marx intenta aclarir el caràcter particular de la producció de mercaderies en comparació amb altres formes socials. De fet, la repeteix a la crítica al programa del 1875 com a il·lustració de l’argument del primer volum d’El capital, no obstant de manera més complicada i confusa (veieu Karl Marx, Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie, primer volum, a MEW, vol. 23, pp. 92-93).

[xxiii] En qualsevol dels casos, aquest pas de la crítica del programa no significa cap refutació sobre la possibilitat o necessitat d‘un ‘socialisme de mercat’.

[xxiv]

[xxv] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 25. 

[xxvi] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 26. El vell Marx encara se sorprendria més si tingués coneixement de la magnitud de l‘analfabetisme econòmic als actuals partits de l‘esquerra.

[xxvii] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 22.

[xxviii] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 21.

[xxix] Karl Marx, Das Kapital, Kritik der politischen Ökonomie, tercer volum, a MEW, vol. 25, p. 828.

[xxx] Karl Marx, Friedrich Engels, Manifest der Kommunistischen Partei, a MEW, vol. 4, p. 482.   Veieu Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 21. Ara bé, d‘això es conclou que el problema de la distribució desigual i injusta per als partits i moviments socialistes en el capitalisme realment existent és i segueix sent important. Ja els estàndards de justícia a partir dels quals mesurar la desigualtat fàctica de la distribució de salaris i riquesa són, inevitablement, els estàndards d’una societat burgesa amb un fonament capitalista. El problema, com les necessàries deduccions del producte social total, que Marx correctament emfatitza, és a dir, com han de repartir-se entre els membres que treballen i no treballen, és a dir, el problema, en termes burgesos tradicionals, de la «justícia impositiva», és complicat, i Marx no va pronunciar-se al respecte.                          

[xxxi] Karl Marx, Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie, tercer volum, a MEW, vol. 25, p. 828.

 Alicia Valero (Saragossa, 1978) és una referència en l’estudi del consum de recursos. Fa 18 anys que ho estudia des del Centre d’Investigació de Recursos i Consums Energètics (Institut CIRCE). Dirigeix el grup d’investigació d’ecologia industrial del mateix centre, i també fa classes en diversos graus i màsters de la Universitat de Saragossa. Enguany ha publicat Thanatia. Los límites minerales del planeta (Icaria), un llibre en format d’entrevista on divulga la crisi dels materials juntament amb el seu pare, també expert en la qüestió. En la vessant acadèmica, Valero ha estat més prolífica: 126 publicacions i nombrosos reconeixements internacionals. El seu camp d’estudi pot semblar tècnic i concret, però ens permet entendre millor què passa amb les Play Stations, a SEAT o en el conflicte afganès.

 La fàbrica més gran de Catalunya, SEAT, està en ERTO. El major productor de cotxes del món, Toyota, ha anunciat que abaixarà un 40% la seva producció mundial de cotxes aquest mes de setembre. Què està passant amb els microxips? És una crisi de setmanes o va per llarg?

Les fàbriques de microxips són molt poques en tot el món i estan concentrades a Àsia. Hi ha hagut una demanda brutal de microxips no sols a causa de l’automoció, sinó en general de tots els aparells elèctrics i electrònics. S’hi ha sumat el fet que algunes fàbriques van haver d’estar parades per la pandèmia, i tot això ha provocat seriosos problemes de proveïment. El sector està bastant preocupat perquè no sembla que passi ràpidament. El 2022 és segur que continuaran les aturades, i és possible que s’allargui al 2023. A més, hi ha el problema que els cotxes tenen microxips relativament barats i senzills, que només tenen funcions com apujar o abaixar una finestreta. La priorització dels fabricants és cap als microxips de major valor afegit, com els dels ordinadors. Els automòbils són al final de la llista. Hi ha algunes circumstàncies puntuals relacionades amb la Covid-19 en aquesta crisi que no conec bé perquè no en sóc experta, però no deixa de ser la punta de l’iceberg del que vindrà en el futur.

Per què és la punta de l’iceberg?

Perquè tenim una demanda creixent exponencialment i uns recursos del planeta que són els que són. No es pot suportar aquest creixement amb els recursos que hi ha. Si fas comptes, veus que la població augmenta a una taxa de l’1% anual. I que la depredació de recursos creix més, fins a un 3%. No sols hi ha més gent, sinó que la gent que hi ha vol més. En una generació haurem consumit tant com en tota la història de l’ésser humà. És claríssim que això esclatarà d’alguna forma. Ja estem vivint aquestes conseqüències; els microxips en són només una mostra. Però realment totes les matèries primeres estan sofrint pujades brutals, perquè la demanda puja de manera exponencial i no hi ha fàbriques que siguin capaces de donar proveïment ni recursos suficients per proveir-les. Tenim un problema seriós que cal abordar immediatament.

“La crisi dels microxips és només la punta de l’iceberg del que vindrà”

Però, si no tenim pensat comprar cap cotxe… això ens pot afectar igual a curt termini?

Per començar, l’economia de llocs com Martorell es pot veure molt afectada. Jo he vist afectacions en el meu entorn. Hi ha amics dels meus fills que volen una Play Station, i a la botiga no n’hi ha. O gent que necessitava un sofà inclinable i aquest no arriba perquè faltaven microxips. No és un problema del sector de l’automòbil; ara tot funciona amb electrònica.

Quina és la teva previsió sobre els recursos que fallaran?

Si fas una anàlisi de com estem extraient els recursos des de l’any 1900 i de quanta matèria primera queda disponible per explotar, t’adones que, si seguim a aquest ritme, hi ha bastantes matèries primeres que tindran un gran problema de subministrament. Sobretot, si consideres la transició digital i la transició a les energies netes. Tot això requerirà una sèrie d’elements que són escassos a la natura.

I, si aquests materials van buscats, no es podran trobar noves mines?

No hi ha mines operatives suficients. I obrir una mina nova implica, de mitjana, uns 15 anys, i molts problemes ambientals associats. Ningú vol una mina a prop. No és tan fàcil obrir una mina, com hem vist a Càceres. Encara que fóssim capaços de trobar nous jaciments, que per descomptat se’n trobaran, el problema està en el fet que els seus minerals estaran cada vegada més diluïts. Això és com el petroli: la rendibilitat serà cada vegada pitjor. És aritmètica. Una altra cosa és que no vulguis veure el problema.

“En una generació haurem consumit tant com en tota la història de l’ésser humà”

Qui no vol veure el problema?

La Comissió Europea ja està dient que cal apostar per nous jaciments en el territori perquè depenem d’altres països. Però, quan he assessorat comitès de la Comissió Europea i explicava que calia reduir, se’m tiraven a la jugular. Deien que es tractava de continuar creixent econòmicament. Però tres més u són quatre. I, si en tens cinc, només et queda un marge d’un. I, si segueixes creixent a un ritme d’u, només et queda un any. Alguna cosa cal fer. Ara la transició energètica està plantejada per no superar els 2 graus i arribar a zero emissions el 2050. O s’inverteix seriosament en mines i en la recuperació de materials, o no hi arribarem.

Ens hem d’acostumar a no trobar el que busquem a les botigues?

Crec que serà més el pa de cada dia, sincerament. Òbviament, tot això s’ha vist agreujat per la Covid-19, i, quan els preus pugin molt, al final torna a baixar la demanda i tot es torna a canalitzar durant algun temps. L’economia depèn de moltíssims factors. Però el que és cert és que, si existeix un factor limitant, aquest factor és el físic, el dels recursos que hi ha. Haurem d’assumir que, si no tinc una Play Station, mala sort i m’aguanto, perquè senzillament no hi ha microxips per oferir-me aquesta consola. Personalment, estic pendent que arribi l’uniforme de gimnàstica dels meus fills, i m’han dit que fins al gener o al febrer no arribarà perquè els vaixells xinesos no estan arribant. Fixa’t que estem parlant d’un tèxtil, ni tan sols d’una cosa electrònica. Això serà cada vegada més quotidià; haurem de tornar cada vegada més a les arrels d’allò local. La globalització actual, a banda de l’impacte ambiental de portar uns pantalons des de la Xina, ens fa molt vulnerables. Tard o d’hora —i jo crec que més d’hora que tard— toparem amb aquests límits.

Què vol dir d’hora?

Hem realitzat corbes d’extracció de recursos minerals. La conclusió general és que el pic de la major part dels recursos pot arribar abans que acabi aquest segle, i molts d’aquests abans del 2050. Això, comptant amb les reserves minerals que hipotèticament existeixen al planeta i que encara no hem detectat, i també amb una tecnologia futura que podria arribar a extreure-ho. Si comptem només les reserves que coneixem actualment, els pics s’avancen moltíssim. Aquí el problema és que la demanda està augmentant exponencialment i no hem entès el que significa el consum exponencial. No ho tenim interioritzat; pensem en lineal. Però, precisament quan va arribar la pandèmia, vam experimentar en primera persona el que implica una transmissió del virus exponencial. Sense confinament, en pocs dies ens n’hauríem infectat tots. Amb ritmes diferents, però és la mateixa lògica del que estem fent amb els materials.

“Els fabricants saben que no hi haurà bateries suficients per a tots els cotxes que esperen”

Tornant a SEAT: això vol dir que la promesa de fabricar 500.000 cotxes elèctrics cada any és inviable?

Jo he treballat amb SEAT analitzant com dissenyar vehicles per evitar aquests colls d’ampolla. Si la demanda de vehicles i la d’energies renovables augmenten de la manera que es preveu en els Acords de París contra el canvi climàtic, ens podem trobar amb límit de subministrament de plata, cadmi, cobalt, crom, coure, gal·li, indi, liti, manganès, níquel, plom, platí, tel·luri o zinc abans del 2050. Aquests són els elements necessaris per a les bateries dels vehicles, però també per a les energies renovables i en general per a tota l’electrònica. El teu ordinador també té bateria; tot competeix amb tot. Ara com ara, no hi ha bateries suficients. Jo crec que els fabricants de vehicles saben que no hi haurà bateries per a tots els cotxes que esperen. El cobalt, per exemple, és molt crític i està concentrat en molt pocs països.

Si les empreses automobilístiques ho saben… per què no actuen d’una manera diferent?

Els fabricants estan creant acords amb els països proveïdors per assegurar el subministrament de materials. Renault i Volkswagen ja preveuen que les bateries es quedaran en propietat del fabricant. Això et dona una idea de com estan de preocupats, de com són d’estratègiques les bateries, i de com estan d’escèptics els fabricants respecte a les previsions que ells mateixos diuen. El que no farà un fabricant és llançar missatges apocalíptics.

SEAT us demana que analitzeu si tindran materials per als seus cotxes?

Sí, el nostre grup de recerca ha fet diversos projectes amb ells. Abans que ocorregués el problema dels microxips, nosaltres ja els vam fer una anàlisi de diversos models de SEAT dient-los quines eren les peces crítiques que té el vehicle, i com caldria dissenyar-les per millorar. Saps quines eren les peces crítiques? Justament l’electrònica, els microxips. Això va ser el 2018. Ja els estàvem dient que ull amb aquestes peces, perquè depenen d’uns materials molt escassos. I bé, ja ho veus. Els fabricants són conscients que han de repensar la manera de fabricar, i ara han vist les orelles al llop amb el tema dels microxips.

“Passarem de ser dependents del petroli a ser multidependents de tota la taula periòdica”

I els governs, en són conscients? Com està de preparat l’Estat espanyol en aquest tema?

No estem preparats ni molt menys. Ens hem fet vulnerables intentant fabricar de manera més barata en altres països. Si fabriquen uns altres el que és teu, aparentment tu no tens els problemes d’emissions contaminants. I hem pensat: que fabriquin els xinesos! A curt termini podia ser una estratègia, però a l’hora de la veritat, si els xinesos diuen que no subministraran xips o terres rares, aquí es para l’economia. No tenim fàbriques, ni matèries primeres, ni una indústria capaç d’obtenir matèries primeres de les escombraries que estem generant.

Però avui en dia ja som dependents del petroli i del gas d’altres països, i no ens va tan malament.

El problema és que volem deixar de cremar combustibles fòssils, perquè és el que cal fer, però ho volem fer amb el mateix ritme de creixement. Els aerogeneradors, els vehicles elèctrics, les plaques solars…; tot això és necessari, i tot això està basat en materials que són molt crítics. Passarem de ser dependents del petroli a ser multidependents de tota la taula periòdica. Pot haver-hi escassetat de liti, pot haver-hi escassetat de manganès, de cobalt… No tots aquests elements estan situats a l’Aràbia Saudita.

Qui s’està preparant millor?

El liti és a Bolívia, l’Argentina i Xile. El cobalt, sobretot al Congo. Les terres rares, a la Xina. Però sobretot serem dependents de la Xina. Ells tenen o bé els recursos o bé el processament i refinament dels recursos d’altres països. I està comprant terrenys ingents d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina que contenen recursos. Són la fàbrica del món i saben que qui tingui els recursos tindrà el poder. La Xina té, des de fa dècades, una política d’acaparament, o com a mínim d’assegurar-se’n el subministrament. Els altres països no ho han sabut veure. Nosaltres en serem més aviat uns espectadors.

“A l’Afganistan hi ha reserves minerals estratègiques”

Alguns països petroliers, a l’Amèrica Llatina i a l’Orient Mitjà, han patit inestabilitat política i guerres com a conseqüència de la lluita pel seu petroli. Pot passar el mateix amb països que tenen molts recursos minerals?

Això ja està ocorrent al Marroc. Els conflictes que hi ha pel Sàhara Occidental no són per apoderar-se del desert. Són perquè tenen les majors reserves de fòsfor del planeta. El fòsfor és l’or verd, perquè és la matèria primera dels fertilitzants, i potser podem viure sense microxips però no sense alimentació. Les plantes necessiten aquest fòsfor. Avui en dia hi ha molta menys fam al món perquè va haver-hi una revolució de l’agricultura amb els fertilitzants. La productivitat dels camps va augmentar molt. Però s’han tirat tants fertilitzants als camps que hi ha uns problemes de contaminació brutals. I estem veient una desaparició de sòl fèrtil. O trobem una altra revolució verda en què no necessitem aquests fertilitzants minerals, o ho tenim difícil. En el cas de l’Afganistan, no m’atreviria a dir que ha estat determinant perquè desconec el background del país. Però l’any 2007 ja era un dels països estrella en cerca de noves reserves d’elements com el liti. Si ara mateix els xinesos la tenen bona amb els talibans és perquè hi ha unes reserves estratègiques que interessen. Òbviament, de rerefons del conflicte pot haver-hi molts altres factors, però per descomptat a l’Afganistan hi ha reserves de diverses matèries que són estratègiques.

Molts economistes defensen que és possible seguir creixent sense consumir tants materials, perquè en una economia digital ja no faran tanta falta, i llavors no caldrà patir per l’escassetat. Com ho veus tu?

Precisament són les tecnologies digitals les que més matèries primeres escasses necessiten. Això, per començar, però és que, a més, la història ens diu que, cada vegada que hem millorat l’eficiència d’algun equip, ha ocorregut un efecte rebot. Els cotxes ara són més eficients que mai, però utilitzem la millora per fabricar molts més cotxes. I, al final, el que tens és un augment exponencial de la depredació dels recursos. Cal buscar l’eficiència, evidentment; però, si això no va acompanyat de repensar el model de societat que tenim, difícilment ho canviarem. Cal replantejar-s’ho tot molt seriosament. En el fons, la pandèmia ens ha ensenyat molt d’això: el que cal fer és abaixar la corba.

“Estem aturant fàbriques de cotxes de 1.000 quilos perquè ens falten microxips de 3 grams”

Una de les apostes podria ser que tots aquests materials es reciclin!

En el cas dels cotxes, hem fet estudis per veure com es podria fer un reciclatge millor. I actualment tots aquests elements que són crítics els estem perdent. Quan portes un vehicle a desballestar, li treuen les rodes, els fluids, el catalitzador…; això, amb sort. Els acers del cotxe, que són ultraresistents, s’ajunten amb les xapes de qualsevol electrodomèstic, i l’acer que queda és de baixa qualitat, amb impureses. De tot això, se’n diu que actualment es reciclen els vehicles en un 95%, que és allò a què obliga la legislació. Però en realitat el que es recicla és un 95% del pes, i els minerals crítics es perden a l’abocador o queden diluïts en la mescla d’alumini. Ara per ara, no existeixen processos millors que recuperin aquests elements, els que són en els microxips i que són essencials. No serà fàcil, però cal entendre com és d’estratègic recuperar aquests elements. Ara mateix estem aturant les fàbriques de vehicles de 1.000 quilos perquè ens falten uns microxips que poden pesar 3 grams.

Digues algun exemple de mineral desconegut per al gran públic que utilitzem molt i que trobarem a faltar aviat

El tel·luri, per exemple. S’empra en els nous panells fotovoltaics, perquè són més fins i eficients. Però no hi ha mines de tel·luri, perquè són elements que surten del refinament d’altres elements majors, com el coure. És a dir, que estan supeditats a la producció d’aquests minerals majors. No obriràs una mina específicament per al tel·luri si el que en pots treure són uns grams per tona. Amb l’indi passa el mateix: és un material que fa que puguis moure la pantalla del mòbil amb el dit. I és necessari per als LED. I una sola companyia xinesa subministra una gran part d’aquest indi.

I les terres rares? Per què són importants?

Se’n diu terres rares d’un conjunt de 17 elements de la taula periòdica. Algunes són molt crítiques per a les energies renovables, com el neodimi i el disprosi. Amb aquests dos materials fan imants molt forts, uns imants que són necessaris per a qualsevol motor. Tot motor que produeix i consumeix electricitat té terres rares: ordinadors, càmeres, vehicles… Qualsevol cosa que es mogui ho té: fins i tot un sofà inclinable. Però no fa falta fixar-se materials tan concrets per adonar-se de la gravetat de la situació. El sector de la construcció està tremolant pels preus de les matèries primeres que no són rares. La fusta està pujant moltíssim. L’alumini i el coure també. De moment, els promotors estan assumint aquesta pujada de preus, però no sé quant temps aguantaran així. Al final ens repercutiran. Tot està relacionat amb el consum exponencial. Per algun costat ha d’explotar.

Si falla algun d’aquests materials, és possible que trobem alternatives per fabricar a partir d’altres coses?

Sempre es busquen alternatives. Tot és reemplaçable. Però en el sistema de producció actual no ho és, perquè tot es basa en el just in time. Si necessito una comanda de microxips, és per a demà. Hem d’anar cap a un model diferent, d’estocs més grans, de més flexibilitat, perquè les cadenes de subministraments cada vegada són més febles. La Xina ja va fer un embargament de terres rares el 2010 i els preus van pujar de manera brutal. Pot tornar a ocórrer que es freni bruscament la circulació de qualsevol d’aquests materials, com estem veient ara amb els xips.

“O canviem el model, o la falta de recursos ens farà canviar bruscament el model”

Si no hi ha prou materials per fer la transició energètica, ens veurem forçats a incomplir els objectius perquè no hi haurà alternativa a cremar gas i petroli? Què podem fer per deixar de contaminar sense esgotar els materials?

No crec que seguim cremant combustibles fòssils al ritme actual perquè, com explica Antonio Turiel, ja hi ha desinversió per part de les petrolieres. Ja no busquen noves reserves. I s’estan tancant les centrals de carbó. És a la ment de tots que hem d’anar cap a les energies renovables. Però hi ha un problema: l’extracció de minerals necessaris per a la transició energètica és a base d’energia fòssil. Ara mateix, la mineria ja és el 10% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Si la demanda augmenta, també ho farà l’extracció de minerals. L’impacte climàtic d’aquesta mineria en el futur serà major. Podrem descarbonitzar l’economia tal com està pensat? Jo crec que no, perquè no s’ha tingut en compte aquest factor, i descarbonitzar el sector de la mineria és molt complicat. Si no ens podem desenvolupar amb les renovables, tornarà aquest vell debat de si allargar la vida de l’energia nuclear. Però això últim ja no és ciència, sinó la meva opinió. En tot cas, crec que no ens podrem desenvolupar tal com havíem pensat. Hi haurà aturades econòmiques i baixarà el PIB. O canviem el model, o la falta de recursos ens farà canviar bruscament el model.

 És més rellevant que, com independentistes d’esquerres reforcem els nostres propis espais de pensament. Retornar sobre els mites per passar de nou a l’ofensiva sobre el logos. Potser allà hi trobem la inspiració per plantejar nous escenaris de combat.

No és cap novetat, però no deixa de ser cert i cal dir-ho, ens trobem en hores baixes. No només per part de l’independentisme: el conjunt de moviments populars cerquen de situar-se en una situació postpandèmica que senzillament accentua les tendències que ja es preveien, on el reforçament del règim del 78 ha estroncat qualsevol perspectiva de canvi provinent dels grans esclats socials de la darrera dècada.

Avancem a marxes forçades cap a un temps polític marcat per la fredor i l’estancament, pels tripijocs i el cretinisme de les elits. La taula de diàleg –a cop d’indults misericordiosos i 3.500 represaliats– ha mostrat com malgrat els clams per un nou cicle, la política catalana ha embarrancat en un pantà de frustració, esperpent i filibusterisme que contrasta amb els forts anhels desfermats farà ja gairebé quatre anys.

En aquest escenari, les prioritats del país es troben totalment desdibuixades. Mentre la patronal ha sigut capaç de moure fitxa més ràpid que ningú (com a exemple, la proposta d’ampliació del Prat –aturada, però fins quan?— o l’augment astronòmic del preu de la llum), l’encaix que s’albirava amb una nova síntesi de la qüestió social i la nacional (com dirien els clàssics) sembla més lluny que mai.

En aquest punt, s’imposa de manera miop i acomplexada la necessitat de diàleg. Tant l’executiu espanyol, com el govern de la Generalitat, defensen que la situació de desgavell polític precedent ha de donar peu a un escenari de calma per recosir les ferides obertes.

En la darrer tram del cicle processita hem vist com una unilateralitat sense estratègia ens duia a la repressió, l’exili i la pèrdua d’autogovern. Davant d’això, el gir estratègic/(polític?) suposa l’acceptació d’un marc o terreny de joc on el conflicte sigui un element extern a la qüestió nacional, és a dir ressituar l’espai perquè l’independentisme pugui identificar-se amb el benestar, el progrés i la bona gestió, en comptes del conflicte, la ruptura i aquelles externalitats que la tecnocràcia ha decidit que queden fora de la sensatesa.

Malauradament, acceptar el marc del diàleg, sense capacitat de pressió i en un escenari de desmobilització, deixa a l’independentisme, que de per si parteix d’una posició de feblesa, en un escenari totalment subordinat a l’Estat. El marc de la conllevancia és un marc trampós pels catalans, els quals parteixen d’una situació de conflicte estructural. Ningú es vol mostrar com la part generadora de la contesa, d’aquí que les crides retòriques  a «solucionar el conflicte» no es sustentin en una pràctica real de conflictivitzar determinats aspectes de la gestió vers els poders de l’Estat.

L’aposta doncs, havia de ser la de mantenir el conflicte viu, però de moment, les forces que governen la Generalitat i comparteixen el lideratge del moviment han renunciat a fer-ho en totes aquelles qüestions concretes on podien generar-lo: el model de país, la llengua, l’habitatge, etc.  

Durant el procés vam passar, com diu E. Illas, del mite al logos. Els catalans, en no disposar de poder polític, ens hem situat no en el terreny de la política (logos) sinó en aquell on es disputava la seva legitimitat, els mites fundacionals d’Espanya com a unitat de destí o poble de pobles. Vers ells, hi vam desplegar els nostres propis mites que ens identifiquen com a comunitat nacional (el seny, la industriositat, la llengua). Situar la independència com a objectiu polític a l’abast, realitzable en la pràctica política diària, va suposar entrar en el logos, la racionalitat, cosa que va permetre desplaçar la discussió sobre els mites, entràvem a la universalitat per la porta gran i fèiem del nostre particularisme un punt de partida propi per projectar-nos al món i formar part de la Història.  

Les preguntes són ara: ens mantenim encara en el logos? Ens trobem realment en el punt en què podem afirmar la nostra petja sobre l’esdevenir? Som realment els catalans amos dels nostres destins?

El principal problema del marc de l’entesa i el diàleg, però, és que no depèn dels agents que el conformen sinó de corrents de fons que hi remen totalment a la contra, tant a nivell estatal (el conflicte es troba irresolt) com a nivell global. La situació de calma, congelada pels consensos fràgils de la post-guerra freda, va començar a saltar pels aires l’11S del 2001 i va accelerar la situació d’inestabilitat amb la crisi de 2008. Avui, els conflictes a l’Indopacífic, a l’Afganistan, la crisi de l’Eurozona i als EUA, anuncien vents de inestabilitat global; agreujada per la crisi climàtica que ens ve a sobre.

En aquest panorama, és més rellevant que, com independentistes d’esquerres reforcem els nostres propis espais de pensament. Retornar sobre els mites per passar de nou a l’ofensiva sobre el logos. Potser allà hi trobem la inspiració per plantejar nous escenaris de combat.