Estem immerses en la guerra que li ha declarat el capital a la vida. Estem en guerra perquè les condicions de possibilitat per a la reproducció ampliada del capital són antitètiques a les condicions de possibilitat per a la reproducció ampliada de la vida. És per això que diem que el capitalisme és un sistema biocida i ecocida. Aquesta guerra es lliura en les disputes quotidianes sobre les dimensions polític-institucionals, econòmiques i socials, i que són en la nostra opinió les dimensions que estructuren l’orientació política, econòmica i social dels territoris de les nostres vides compartides:

 • Dimensió polític-institucional: poder corporatiu VS. democratització i descentralització del poder.

 • Dimensió econòmica: privatització i mercantilització dels sectors estratègics VS. publificació i socialització dels mitjans de producció en els sectors estratègics.

 • Dimensió social: Feixistització, competitivitat i individualisme VS. Col·lectivitat i cooperació sobre un teixit social dens i articulat, base de qualsevol temptativa antagonista.

En aquest sentit, plantegem que és en aquestes dimensions on hem de perimetrar els contorns d’aquesta guerra, ja que creiem que ens ofereixen materialitats concretes des de les quals pensar, actuar i passar a l’ofensiva.

Territori

Tota proposta que pretengui superar el mode de producció i de vida capitalista ha de pensar i actuar en, des de, per i per al territori. El territori és central en el procés de valorització i acumulació de capital. És causa i és conseqüència. És el que articula la dimensió política, econòmica i social per a generar processos d’acumulació de capital i és, també, el resultat de la concreció espacial del procés de valorització del capital. És a dir, és el procés de valorització del capital el que converteix l’espai abstracte en territori concret, en territori del capital: determinant l’estructura productiva i la seva inserció en les cadenes globals de producció i en la divisió internacional del treball.

En conseqüència, és aquesta alienació respecte als mitjans de producció del territori la que ens impedeix promoure models de (des)desenvolupament endògens, auto-centrats, democràtics i ecològics. És per això que plantegem el concepte de Sobirania Territorial com el procés de re-apropiació i socialització dels mitjans de producció del territori. D’aquesta manera, l’objectiu és que el territori passi de ser la clau dels processos d’acumulació de capital, a ser la base material de la (re)producció ampliada de la vida.

Sobirania Territorial

Quan parlem de Sobirania Territorial ens referim a la propietat, al poder de decisió i de gestió sobre els mitjans, sobre els recursos i sobre els processos que estructuren els territoris, i que permeten als pobles organitzar-se i desenvolupar-se tal com decideixin. És a dir, ens referim a recuperar i a reconstruir les condicions materials que fan possible l’autodeterminació econòmica dels pobles.

La Sobirania Territorial és el resultat del procés de desplegament i articulació estratègica de les sobiranies sectorials (energia, alimentació, treball, telecomunicacions, finances o habitatge) en el territori a través d’una estratègia multiescalar (escala: dimensió espacial de qualsevol fenomen o procés).

Quan parlem del desplegament de les sobiranies sectorials, ens referim a l’articulació de tota la cadena productiva que compon cada sector: recursos i matèries primeres, disseny, transformació, distribució, comercialització i consum sota un marc de planificació públic, comunitari/popular, econòmic. L’objectiu és posar sota control democràtic la identificació de les necessitats, dels recursos necessaris i la planificació dels processos productius a cada sector, així com la gestió de l’excedent generat.

Planificació Econòmica Pública-Econòmica-Comunitària

Seguint a Martín Arboleda en el seu llibre «Governar La Utopia», entenem la planificació econòmica democràtica com una «aspiració a conduir el procés general de reproducció socioeconòmica a partir de trajectòries de desenvolupament fixades democràticament».

Per a això, plantegem l’articulació de les tres dimensions que estructuren l’orientació política, econòmica i social dels territoris en una nova arquitectura política, i atorguem una funció específica a cadascuna d’elles:

 • Dimensió polític-institucional: Publificació i socialització dels mitjans de producció de tota la cadena productiva que composa cada sector estratègic.

 • Dimensió social: Identificar les «decessitats» a cada sector estratègic i determinar els recursos necessaris i els processos productius per a la seva satisfacció. És a dir: planificar l’economia.

 • Dimensió econòmica: Dinamitzar els mitjans de producció prèviament publificats i socialitzats sota la direcció marcada en la planificació comunitària de l’economia, sempre sobre principis d’autogestió, democràcia, igualtat i retorn de l’excedent generat.

Hernani Burujabe

Hernani Burujabe és un procés que pretén materialitzar de manera pràctica el concepte de Sobirania Territorial. Es va presentar de manera pública l’1 d’octubre del 2021, encara que es va dissenyar i va començar a desenvolupar-se en plena pandèmia com a resposta a l’emergència socioeconòmica generada. És un procés que pretén generar les condicions econòmiques i polítiques que permetin sostenir la reproducció ampliada de la vida fora dels processos de valorització de capital.

La metodologia és intervenir en tota la cadena de valor de cada sector, amb l’objectiu de territorializar i socialitzar tot el valor generat, per a després, poder articular tots els sectors a través de la moneda social, i posar així el desenvolupament de l’economia i el territori sota control democràtic. Per a això s’han identificat 8 sectors estratègics als quals se’ls ha aplicat el model de planificació descrit més amunt:

 • Alimentació: Compra pública de terres i cessió a l’associació de productorxs; promoció d’una escola agrària; promoció d’un obrador-cuina central públic i cessió a una empresa d’inserció per a joves migrants no acompanyats; promoció d’una botiga de producte local i anàlisi de viabilitat d’una marca comercial que articuli orgànicament tota la cadena de valor.

 • Energia: Promoció i participació pública en una comunitat energètica local i finançament públic de les inversions.

 • Cures: Creació d’un servei d’acompanyament per a dones majors en estat de solitud no desitjada mitjançant la cooperativa de cures de dones migrades; i creació d’un grup ciutadà cap a la democratització de les cures.

 • Telecomunicacions: Instal·lació d’una xarxa pública de fibra òptica i creació d’una operadora públic-cooperativa (en fase d’anàlisi de viabilitat)

 • Biodiversitat: Compra pública de sòl forestal per a plantar bosc autòcton.

 • Habitatge: Oficina públic-comunitària i foment de promocions no especulatives d’habitatge.

 • Treball-empresa: Foment de les empreses cooperatives necessàries per a l’articulació de la cadena productiva en cada sector. Per exemple una empresa d’instal·ladors de plaques solars; un servei de distribució del primer sector…

 • Moneda: Descompte del 10% sobre la despesa realitzada amb la moneda en el comerç local. L’objectiu és que sigui l’instrument de pagament en tots els sectors i ens permeti articular tota la cadena de valor de cada sector, així com articular tots els sectors entre si, i territorializar i «controlar» l’economia.

El pressupost destinat el 2022 és d’1.500.000 i per a 2023 es preveu un pressupost de 2.500.000 d’euros sobre un total de 31 milions de pressupost municipal.La Nova Arquitectura Política que estem construint per a materialitzar la planificació econòmica és la següent:

Taules sectorials: Són les taules en les quals s’ajunten la dimensió econòmica i la dimensió institucional, és a dir, la regidoria i la tècnic municipal de cada sector amb els subjectes econòmics que componen tota la cadena productiva. Es reuneixen una vegada a la mes i és on es fa la planificació estratègica sectorial, s’acorden els projectes a realitzar i s’assignen els recursos públics necessaris.

Fòrum de les sobiranies: És l’espai per a l’auto-organització econòmica popular, a la qual s’ajunten les empreses de la dimensió econòmica (tots els sectors) i la dimensió comunitària. Es reuneixen una vegada al mes i és l’espai on es busquen les sinergies existents entre els sectors i en els quals es transversalizarán els eixos i els subjectes polítics que responen als conflictes que componen la guerra entre el capital i la vida. És a dir, és l’espai on es transversalitzar el feminisme, la interculturalitat, l’ecologia, allò basc i la perspectiva de classe en el desplegament de les sobiranies sectorials.

Consell de les sobiranies: És un espai que està encara en procés de construcció, però està cridat a ser l’espai on s’articulin tots els plans sectorials en una planificació econòmica integral. L’ambició (i la dificultat) és que sigui un espai obert a la participació directa i igualitària de tota la població d’Hernani (20.000 habitants). És a dir, serà l’òrgan màxim de govern d’Hernani Burujabe, l’espai on es realitzarà la planificació econòmica democràtica.

Al maig del 2022 es va realitzar la primera sessió en la qual es van exposar tots els plans sectorials i es va poder apreciar de manera coherent i integral el desplegament de cada sobirania. Es planteja fer dues sessions a l’any: en la primera es presentaran totes les planificacions sectorials anuals, s’assignaran els recursos econòmics públics i s’establiran les prioritats; i en la segona es farà la valoració dels objectius aconseguits i dels recursos utilitzats.

Límits

Creiem necessari plantejar els límits amb els que ens estem trobant només començar el procés d’Hernani Burujabe. El principal límit és l’estructura jurídica i política que determina la funció de l’administració pública en el capitalisme neoliberal actual. En aquest sentit, la principal funció és la de mantenir les condicions per al desenvolupament del lliure mercat, i la de generar les condicions de possibilitat de l’acumulació privada de capital. Així, el principal límit l’estem trobant a l’hora publificar i socialitzar els mitjans de producció dels sectors estratègics. Així doncs, es fa imprescindible la superació de l’actual règim polític-jurídic.

Cap a la construcció d’una Nova Geografia del Poder

Per a acabar, volem convidar a una reflexió sobre les oportunitats que ens presenta la concreció del concepte de Sobirania Territorial per a avançar en la Transició Ecosocialista i l’autodeterminació nacional.

Sabem que l’escala municipal és condició necessària però no suficient per a generar transicions ecosocialistes, però creiem que la major virtut de la proposta presentada és precisament la capacitat que té per a aplicar-se en totes i cadascuna de les escales. Permet, a més a més, articular el procés de construcció d’escales territorials sobiranes amb el procés de construcció material de la sobirania nacional; és a dir, amb la base material de la construcció i l’alliberament nacionals.

Tal com suggereixen Agnew i Oslender (2010) pensar el desplegament de «territorialitats superposades» i sobiranes permet generar règims d’autoritat territorial alternatius, avançar posicions en aquesta guerra contra l’estat i el capital, i construir aquí i ara altres presents possibles que disputin el «There Is No Alternative» al qual ens aboca el realisme capitalista terminal imperant.

«Venezuela es una amenaza inusual e inminente» ens van dir a la Comuna Socialista El Panal 2021. Certament és així, avui ens trobem pocs territoris enmig d’un procés revolucionari com el que s’està vivint a la República Bolivariana de Veneçuela. Una revolució fermament antiimperialista i anticapitalista, una revolució del poble i pel poble, una revolució socialista en ple segle XXI. A Veneçuela el socialisme no s’entenen de cap altra manera que no sigui amb els consells comunals com fonaments i les comunes com a pilars de la nova organització política, on el poder recau en la població organitzada en assemblees de ciutadans i ciutadanes, en organitzacions polítiques i en moviments socials.

Aquest procés revolucionari no és nou. El 1998 el Movimiento Quinta República amb Hugo Chávez Frias al cap davant guanyava les eleccions i posava el poder en mans del poble amb el seu projecte d’estat comunal. El president Chávez desafiava les elits veneçolanes i al mateix temps posava en qüestió totes les relacions econòmiques i polítiques amb els Estat d’Units i els seus aliats, i amb les grans multinacionals que  s’enriquien a costa d’explotar els recursos naturals i la població veneçolana.

El comandante Chávez va saber compartir el concepte, la importància de revolució bolivariana.  Va ser capaç d’aconseguir que gran part de la població veneçolana s’acabés fent seu el projecte de construir un nou país comunal i socialista, la República Bolivariana de Veneçuela. Posant la vida al centre i sobretot la vida de les que havien estat invisibilitzades i maltractades fins aquell moment. No va ser el populisme, sinó el treball colze a colze amb les classes popular garantint sostre, pa, educació i treball per a tothom. El Sistema Nacional de Misiones  que s’inicia el 2003 i segueix vigent en l’actualitat són programes socials que garanteixen que la població visqui en unes condicions dignes.  Les missions més destacables per tal de garantir la disminució de la pobresa són la Misión Robinson -alfabetització-, la Misión Barrio Adentro -sanitat gratuïta-, la Misión Vivienda -habitatge- i la Misión Mercal -aliments a preus justos-. Aquestes missions no són el govern i les treballadores contractades que venen i et construeixen una escola o cases mentre que qui se’n beneficia, simplement espera assentat fins a poder instal·lar-se a la nova llar. Les missions no són caritat, sinó un treball col·lectiu de tècnics, beneficiaris i institucions. Tothom té alguna funció en aquests processos i totes les tasques són iguals d’importants. Així doncs, la població que es beneficia de les missions n’és part activa i és qui amb el suport de persones externes a la comunitat són capaces de donar resposta i solució als problemes amb els quals vivia. Aquest fet és important per entendre com Hugo Chávez va ser capaç de fer arrelar d’una forma tan ferma  un projecte que ho capgira tot per posar a la classe treballadora al centre.

Aquest viratge cap a l’esquerra, cap a salvar el poble i la identitat llatinoamericana va suposar  un trencament abrupte amb el capital. Veneçuela és un territori riquíssim amb recursos naturals. És el país amb més jaciments de petroli del món i és un dels cinc amb més jaciments de gas. Perdre el control de tots aquests recursos era i és encara avui impensable per aquells que tenen el poder econòmic mundial. Per aquest motiu comencen les ingerències externes. El 2013 arriba la primera mesura coercitiva de l’imperialisme i també el març d’aquest mateix any mor el president Chávez, iniciant-se una gran crisi econòmica causada en gran part per les sancions. Hi ha una caiguda dels ingressos del petroli en més d’un 60% del 2014 al 2016, en un país totalment depenent d’aquesta renda i sense una base econòmica en mans del poble. Aquesta crisi provoca un empobriment enorme del país i de la població. Augmenten la pobresa, les desigualtats, la desnutrició i la migració massiva. És en aquets període de enorme crisi quan també tenen lloc les manifestacions insurreccionals contra el govern del President Maduro, conegudes com les Guarimbas. Manifestacions en molts casos violentes que van causar desenes de morts i centenars de ferits.

Tot i patir molt, el bloqueig i les crisis econòmiques i de aprovisionament de productes de primera necessitat moltes persones et diuen: «La guerra económica nos ha hecho fuertes. Hemos visto la importancia de que el pueblo genere productividad separada de la del Estado.»

El poble veneçolà ha tornat a renéixer per enèsima vegada. Més fort, més madur, més format i amb uns objectius clars que li marquen clarament el camí a seguir.

El President Chávez tenia molt clar que l’objectiu per alliberar-se com a poble era l’estat comunal. Només amb les comunes s’arribarà el socialisme tal i com entenen a la pàtria de Simón Rodríguez, Simón Bolívar i Ezequiel Zamora. Una de les primeres coses que va fer el President Chávez en arribar el poder va ser redefinir tots aquells conceptes important i necessaris perquè tothom entengués el sentit de la revolució. El socialisme per les veneçolanes: 

«Es un modo de relaciones sociales de producción centrado en la convivencia solidaria y la satisfacción de necesidades materiales e intangibles de toda la sociedad, que tiene como base fundamental la recuperación del valor del trabajo como productor de bienes y servicios para satisfacer las necesidades humanas y lograr la suprema felicidad social y el desarrollo humano integral. Para ello es necesario el desarrollo de la propiedad social sobre los factores y medios de producción básicos y estratégicos que permita que todas las familias, ciudadanos venezolanos y ciudadanas venezolanas posean, usen y disfruten de su patrimonio, propiedad individual o familiar, y ejerzan el pleno goce de sus derechos económicos, sociales, políticos y culturales.» (Leyes del Poder Popular, 2010).

I només s’aconseguirà una societat socialista com elles i ells l’entenen si es desenvolupa i es porta a terme la revolució comunal i el país s’organitza mitjançant comunes. Així doncs la Llei de les Comunes (2010) defineix l’estat comunal com la «forma de organización político-social. (…) en la cual el poder es ejercido directamente por el pueblo, a través de los autogobiernos comunales, con un modelo económico de propiedad social y de desarrollo endógeno y sustentable que permita alcanzar la suprema felicidad social de los venezolanos y venezolanas en la sociedad socialista. La célula fundamental de conformación del estado comunal es la Comuna.»

Desenvolupar l’estat comunal i enderrocar l’estat burgés -així anomenen l’actual estructura organitzativa, política i econòmica imposada per l’imperialisme- és un procés complex per si mateix i si afegim les ingerències i el bloqueig que ha patit i segueix visquen Veneçuela encara és més difícil. Perquè en aquest context despietat de tantíssims intents de ensorrar la revolució bolivariana, fins i tot és una victòria resistir i sobreviure. L’imperialisme va veure amb la mort del President Chávez la possibilitat d’enderrocar tot allò que el chavisme havia aconseguit i de tornar-se instaurar al país. Consideraven que Nicolas Maduro no seria capaç d’aguantar i no van tenir en compte el poder popular. Aquí rau tot, nou any després de la seva mort, Hugo Chávez Frias segueix viu i amb ell el projecte de l’estat comunal i el d’instaurar un sistema socialista. Als carrers, places i cases de Veneçuela se’l respira. A les comunes quan et parlen d’ell s’emocionen, el recorden amb amor, senten un amor irracional cap aquell comandante eterno que avui perdura i està més viu que mai. La revolució que va iniciar-se amb Hugo Chávez i que va aconseguir que fos un projecte col·lectiu de tot un poble, avui el 2022 ja no és ni la revolució ni el projecte comunal de Chávez, és del poble veneçolà. Aquest fet és molt important per entendre el context sociopolític actual.

A les eleccions regionals del 21 de novembre del 2021 l’oposició va obtenir més vots que el chavisme. En aquestes eleccions el Partido Socialista Unido de Venezuela -PSUV- va perdre la governació de l’Estat de Barinas i de totes les seves alcaldies. Aquestes pèrdues són molt importants, ja que és l’Estat on va néixer Chávez. Per què aquesta davallada? Veneçuela venia d’un context socioeconòmic i polític complicadíssim, bloqueig, escassetat de productes i moviments contradictoris del govern Maduro per tal de mantenir el que quedava de la revolució chavista en les institucions i polítiques del país.

El 2024 hi ha eleccions presidencials i el PSUV necessita recuperar el vot chavista, el vot comunero. Les comunes són conscients que el partit i el país les necessiten. A Kai-kashi -Caracas- la Mariela, diputada a l’Assemblea Nacionals, ens deia «La gente tiene que ser crítica -referint-se al PSUV i al govern de Maduro-, pero tiene que mantenerse fidel al proceso.». Si parles del partit i de les polítiques del govern en qualsevol comuna o comunitat organitzada et diran el mateix, crítiques sempre i necessàries per seguir amb el procés revolucionari, però sempre amb el PSUV. Són chavistes i el PSUV i el President Maduro són la única garantia per arribar al tan preuat estat comunal. Si cauen les comunes i el PSUV, torna l’oposició. Torna un govern titella dels Estats Units, de les grans multinacionals i de la oligarquia veneçolana. I tot això és sinònim de pobresa, desigualtat i espoli dels recursos naturals. És capitalisme. El poble veneçolà no ha aguantat el bloqueig, les sancions i totes les ingerències per perdre-ho tot.

Per això, avui, les comunes són tant importants. Les persones que participen en els consells comunal i les comunes són l’esperança per seguir avançant cap a la independència de l’imperialisme i cap al socialisme. El 2010, hi havia 30.179 consells comunals, 211 comunes y 179 sales de batalla. -Les sales de batalla son un instrument polític entre els consells comunals, les missions socials i l’Estat-. En el cens Comunal del 2013 ja es contaven 33.223 consells comunals, 1.234 comunes i 1.075 sales de batalla. En l’últim cens del 2019 hi havia uns 48.000 consells comunals i unes 4.000 comunes. Amb aquestes xifres es veu clarament com el creixement és considerable, però també cal remarcar que queda molt camí fins arribar a la implementació total de l’Estat comunal. Però és molt important l’avenç de les comunes dos motius:

1. Es demostra a la població que no creu en el projecte comunal que l’organització en comunes és vàlida i dona resposta a les necessitats de la població en cada territori. A la Comuna Socialista del Maizal en José Luis va dir-nos: «Para que la gente crea en el Estado comunal hace falta que las comunas funcionen con todos los servicios básicos, que la población vea que quien gestiona y soluciona es la comuna.»
2. La pressió cap al govern  per no abandonar la via comunal.

A l’estat comunal s’estableixen diferents nivells de participació i representació que en tot moment han de prioritzar l’interès col·lectiu per sobre de l’individual.

La primera i «máxima instancia de participación y decisión de la comunidad organizada»  és l’Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes «cuyas decisiones son de carácter vinculante para la comunidad, el gobierno comunal y las instancias del Poder Público» (Leyes del Popder Popular, 2010). L’assemblea de ciutadans i ciutadanes la formen totes les veïnes i veïns d’una comunitat, que quan s’organitza ho fa mitjançant un Consell Comunal, primer espai popular de governança. El consell comunal l’integren:

• L’òrgan executiu, en formen part tots els voceros i voceras de cada comitè de treball. És el nombre de comitès que hi ha el que marca el número de voceras i voceros que conformen l’òrgan executiu.
• Els Comitès de Treball, col·lectiu o grup de persones que treballen en una àrea concreta per tal d’atendre les necessitats i  detectar i desenvolupar les potencialitats de la comunitat. Poden ser de: salut, educació, alimentació, aigua, economia popular, esport, medi ambient, energia, transport, etc. Varien depenent dels consells comunals.
• El Banc Comunal, òrgan econòmic-financer.
• La Contraloría Social, òrgan de control. Fa el seguiment i garanteix que es compleixen els acord i les decisions preses.
• Les voceras i voceros  que conformen totes aquests òrgans els escull l’assemblea de ciutadans i ciutadana en eleccions cada 2 anys.

La grandària dels consell comunal és molt variable, ja que respon a la realitat territorial. Es poden trobar consells comunals urbans que la seva comunitat organitzada és un bloc d’habitatges, mentre que en zones més rurals un poble pot conformar un únic consell comunal. El mateix passa amb les comunes, ens en trobem que són uns quants blocs d’habitatges, amb molta població, però són la unió d’uns pocs consells comunals, però al mateix temps podem trobar-nos comunes rurals que tenen una gran extensió territorials, amb molts pobles i consells comunals.  

Quan diferents consells comunals s’uneixen neix la Comuna. Per tal de constituir-se és imprescindible redactar i votar la carta fundacional de la comuna -hi ha el pla de govern i les potencialitats-. Només si la carta aconsegueix més del 50% dels vots a favor en un referèndum es crea la Comuna. Al igual que els consells comunals, les comunes les integren diferents òrgans, que segueixen una estructura molt semblant a la dels consells comunals:

• Parlament Comunal, màxima instancia de l’autogovern de la Comuna. En formen part un vocero o vocera i el seu suplent de cada comuna, tres voceros o voceras i els seus suplents elegits per les organitzacions socioproductives, i un vocero o vocera i el seu suplent representant del Banc de la Comuna. Aquest òrgan es renova cada 3 anys.
• Consell Executiu, és el poder executiu juntament amb els Comitès de Gestió.
• Comitès de Gestió, són els encarregats de treballar en projectes i propostes per millorar les condicions de vida de la població d’aquell territori, donar solucions a problemes que puguin aparèixer en la seva àrea. Hi ha comitès de: drets humans; salut; terra urbana, habitatge i hàbitat; defensa de les persones; economia i producció comunal; dona i igualtat de gènere; educació, cultura i formació socialista; per anomenar-ne alguns.
• Consell d’Economia Comunal, instància de promoció del desenvolupament econòmic de la Comuna.
• Banc de la Comuna, òrgan de gestió i administració dels recursos financers i no financers que li siguin assignats.
• Consell de contraloría comunal, instància encarregada de la vigilància, supervisió , avaluació i control dels projectes, plans i activitats d’interès col·lectiu de la Comuna.
• Comissió Electoral Permanent, òrgan que organitza totes les eleccions -cens, espais de votació, material, etc.-
• Empresa de Propietat Social -EPS-, empreses de producció o serveis gestionats des del Parlament de la comuna. N’hi ha de dos tipus: . EPS DC -directa comunal- el 100% dels recursos són de la Comuna.
• EPS IC -indirecta comunal- hi ha una part dels recursos de l’Estat i una altra de la Comuna.
• Unitats Productiva Familiar -UPF-, són empreses familiars.
• Totes les persones que formen part d’algun d’aquests espais, tret de les EPS i UPF, són escollides per les assemblees de ciutadans i ciutadanes dels diferents consells comunals que conformen la comuna. Totes les eleccions s’organitzen des de la base, des del mateix territori amb el suport logístic i tècnic del Ministerio de la Comunas.

Les comunes són molt diverses i cada una dona resposta a la seva realitat territorial i social. Aquest fet és rellevant, ja que en cada una es centren els esforços i el treball en aquells aspectes que són prioritaris. Quan qui governa viu al territori, viu i respira el dia a dia de la comunitat es dona compte de quines són les necessitats immediates que cal afrontar. A la Comuna Socialista Altos de Lídice -Caracas- es va detectar que hi havia una necessitat de aliments i medicaments. Això porta al naixement de la comuna i que els esforços es centrin en aquests dos aspectes. Avui tenen un sistema de salut comunal amb:

• Cinc consultoris: cinc metges i quatre infermeres, que visiten gratuïtament a tothom de la comuna.
• La farmàcia comunal. Dona medicament gratuït a totes les pacients dels consultoris comunals.
• La casa de l’alimentació. Avui dona dinar i berenar -dilluns a divendres- a 210 persones.

En canvi, a la Comuna Socialista El Panal 2021 -Caracas- durant la pandèmia van veure que era necessari produir. Des del 2019 -l’any 0, on tot comença, perquè no tenien res- estan treballant en un procés de desenvolupament d’espais de producció comunal. De moment ja compten amb una piscifactoria, una granja de porcs i una textilera, tot en ple centre de Caracas. A més tenen uns horts fora de la ciutat.

De exemples d’experiències comunals n’hi ha molts i tots diferents, potser cal destacar la Comuna Socialista El Maizal -Estats de Lara i Portuguès-. Comuna rural que té més de 13 Empreses de Propuetat Social Directes Comunals, té dos centres educatius -de infantil fins al batxillerat- per les filles i fills de les famílies comuneres, una escola tècnica agropecuària, per nombrar algunes de les infraestructures que la formen. És un una meravella. I per acabar, la Comuna Socialista 5 de Marzo Comandante Eterno -Caracas- on les voceras i voceros són molt joves, quelcom que la diferencia en moltes altres. Aquí hi trobes la Casita Morada, un espai autogestionat per donar suport a dones i joves en temes de gènere. Es fa atenció psicològica i acompanyament en situacions de violència masclista, també en el procés judicial si la víctima decideix denunciar. Si fan tallers, cinefòrums, entrega de kits d’higiene.

Cada Comuna és un món, però hi ha quelcom que comparteixen totes, la implicació total de les dones en el projecte comunal. Les dones són qui tiren del carro, les més implicades i les que porten les regnes del moviment popular. El 70-80% de les voceras són dones.  També les diferents crisis vsicudes juntament amb la pandèmia els ha fet veure a totes les comunes la necessitat de produir. Aquest s’ha convertit en un dels gran objectius que s’estan marcant la gran majoria, per no dir la totalitat. Actualment, estan destinant molts esforços en desenvolupar projectes productius per tal de ser més autosuficients. Aquest fet juntament amb la necessitat de coordinar-se, d’anar totes a l’una com ens van dir unes companyes a El Panal 2021 «El partido no puede imposar, tiene que haber una única estrategia para implementar el proyecto comunal.» porta al naixement de la Unión Comunera. Avui, són entre 60 i 70 Comunes i estan en contacte amb unes 300 per tal de que s’hi integrin. Un dels objectius és crear un pla de treball conjunt amb totes les comunes. També es pretén que cada comuna tingui els seus processos productius, formatius, comunicatius, etc. i que al mateix temps aquests puguin ser compartits o coordinats entre elles. Per altra banda, es vol aconseguir que les comuneras i comuneros siguin part activa en el procés de construcció de l’estat comunal,. Per tal de donar suport i acompanyament al naixement de noves comunes han creat les Brigades Argélia Laya, l’instrument que té la Unión Comunera per anar a nous territoris.

La revolució bolivariana ha deixat de ser el projecte polític de Chávez, del PSUV. Ha anat molt més enllà, és l’esperança i la lluita de tot un poble que se l’ha fet seu. El que va aconseguir Hugo Chávez és meravellós, perquè no és únicament l’amor i el reconeixement que va guanyar-se. El poble estava i encara està als seus peus i no hi està a canvi de res, ni per populisme. Res d’això. Segueix el que van començar amb ell, perquè la proposta revolucionaria que els va presentar Hugo Chávez és vida, és repartiment de la riquesa, és ecologisme, és feminisme, és poder popular, és salvar-se com a poble i és solidaritat.

Ell, Hugo Chávez Frias era poble i es comportava com a tal. Escoltava, estimava i executava sempre pensant amb el benefici de les que menys tenien, per millorar la vida de totes aquelles veneçolanes que vivien en condicions d’extrema pobresa o aquelles que eren simplement classe treballadora i podien aspirar a una vida més digna. Chávez estimava Veneçuela i Amèrica Llatina. El comandate eterno  Chávez no ha mort, és i serà etern, perquè el poble de Veneçuela és Hugo Rafael Chávez Frias avui. En una sobretaula a Kai Kashi (Caracas) compartint taula amb tres dones que l’havien conegut van començar a parlar d’ell, de moments compartits, del que havia fet pel poble veneçolà. Es van emocionar les tres, fins i tot alguna li van caure algunes llàgrimes i no eren de tristesa, eren de felicitat de recordar-lo. I de sobre la Mariela va dir-nos: «Nosotras somos una trinchera para mantener la revolución» referint-se a les comunes i tot el poble organitzat.

L’Estat comunal és el projecte de les classes populars de Veneçuela, ja no és el projecte de Chávez ni del govern bolivarià (que de vegades pot semblar que camina en una altra direcció), és el projecte del poble. Aquí rau el fet de  que no sigui possible tornar enrere, que no hi hagi aturador. Gràcies a Chávez avui el poder popular organitzat no es pot posar en dubte ni negar, ja que aquest poble organitzat ha agafat les regnes amb el «Comuna o nada» sempre present. No és un pur lema, és la seva forma de vida. Sols sentir en molts espais «Sembraremos comunas para cosechar socialismo» perquè tenen clar que la comuna és l’únic camí que els portarà al socialisme i els alliberarà de l’imperialisme.

És meravellós veure nenes i nens, joves, adults, àvies i avis, negres, blancs, amb estudis o sense amb una formació política envejable. Un poble format sempre guanyarà. Elles ho tenen clar i hi destinen molts esforços. A totes les comunes hi ha espais de formació gratuïts. Totes les persones que tenen algun càrrec estan obligades a formar-se en diferents àmbits per poder exercir el càrrec. Així és com es guanya la partida al capital donant eines a la població per tenir criteri propi, aproximant-la a coneixements que no sempre estan a l’abast de tothom. Al mateix temps es demostra que sols el poble salva al poble i que és mitjançant l’organització popular que es canvien les coses i es milloren les condicions de vida de la majoria.

Quan un poble té clar cap on camina, quan un poble té clar que l’objectiu és el socialisme el camí pot ser més curt o més llarg però hi ha horitzó i aquest és l’objectiu final, socialisme.

Les comunes no són només l’esperança de que la revolució bolivariana arribi a l’objectiu final, al socialisme; sinó que són l’esperança per totes aquelles que volem canviar el món on vivim, que som conscients que el capitalisme és el nostre gran enemic i creiem que un sistema diferent que posi la vida al centre i on la riquesa deixi d’estar a les mans d’uns pocs per ser de totes. Qui volem enderrocar l’imperialisme i el capital necessitem que el que s’està gestant i desenvolupant poc a poc, amb totes les dificultats i ingerències externes surti bé. Necessitem comunes, necessitem la implementació total de l’estat comunal, perquè necessitem poder mostrar a casa nostra que altres formes de viure són possibles, que el socialisme del s. XXI és viable i garantia de vida.

«Independencia, comuna y socialismo, ¡carajo!» 

Història i consciència de classe de Georg Lukács mereix sens dubte un lloc d’honor al panteó dels clàssics marxistes. Podria semblar injust que el nom de Lukács s’associï quasi exclusivament a un llibre que, a més d’haver sigut repudiat obertament pel propi autor durant dècades, conforma de fet una ínfima part d’una obra monumental i certament heterogènia. Però Història i consciència de classe no només va suposar una revolució intel·lectual en l’instant de la seva publicació fa ja quasi un segle. Des d’aleshores, començant per Ésser i temps de Martin Heidegger -del que Lucien Goldman es va atrevir a afirmar que va ser escrit com a rèplica-, qualsevol teòric està en certa mesura obligat a enfrontar-se amb Història i consciència de classe. En això resideix precisament el seu caràcter de clàssic universal, això és, en què en l’elaboració dels problemes específics del seu temps expressa un contingut que ens segueix interpel·lant amb la mateixa vigència cent anys després.

La forma fragmentària d’aquesta obra no hauria de portar-nos a confusions. Es tracta, és cert, d’una compilació d’articles dispars, on la discussió de les antinòmies del pensament burgés s’entrellaça amb textos sobre els problemes organitzatius del proletariat, l’ortodòxia metodològica del marxisme o la figura i obra de Rosa Luxemburg. Malgrat la forma en què es presenta el seu contingut, o potser gràcies a ella, la suma de tots aquests assajos acaben fent girar el llibre al voltant d’una certa unitat temàtica. El denominador comú de capítols aparentment tant poc connectats entre si no és cap altre que la crisi ideològica de la burgesia i la seva creixent incapacitat per dirigir el procés social -això és, la seva incapacitat per captar un sentit en la totalitat d’allò existent-, que Lukács entén en proporció directa amb la crisi històrica del mode de producció capitalista. Història i consciència de classe és en bona mesura un intent de traduir al pensament l’esdeveniment que la humanitat va experimentar en les seves pròpies carns durant el cicle revolucionari de 1917-1923: el de la possibilitat de transitar a una forma superior de societat, el comunisme.

El capítol «Consciència de classe», -del qual aquí amb prou feines podran oferir-se uns comentaris generals- s’enfronta a un dels problemes que més maldecaps ha causat als intèrprets de Marx: el problema de la constitució de les classes. Paradoxalment, que el manuscrit del tercer volum d’El Capital  s’interrompi en el punt en què havia de començar el seu examen sistemàtic no ha impedit que la categoria de classe hagi gaudit d’un evident protagonisme en el discurs marxista. Potser, fins i tot, que aquest estat de infra-teorització n’expliqui l’ús abusiu, i per això potser no massa rigorós, del concepte de classe entre els epígons de Marx. Al cap i a la fi, no segueix sent encara avui un concepte dinàmic i subjecte a interpretacions ben diverses? Sabem almenys que la seva definició haurà de tenir en compte «la posició en el procés de producció» (Lukács). No obstant, esgota la posició en el procés de producció el contingut d’aquesta categoria? Un dels trets característics de l’economia política burgesa -i el marxisme vulgar no és res més que economia política per altres mitjans-, és la resposta afirmativa davant d’aquesta pregunta. Lukács, en canvi, buscarà formular una alternativa teòricament rigorosa a la vegada que políticament compromesa al plantejament reduccionista de l’economia política.

Si aquesta última, emfatitzant el «predomini dels motius econòmics en l’explicació de la història», dissol les relacions socials antagòniques en un conjunt de categories que apareixen en forma d’objectivitat econòmica natural de la qual la història no seria res més que un efecte passiu, el marxisme, adoptant «el punt de vista de la totalitat», situa l’objectivitat econòmica com un producte determinat per l’activitat social i històrica dels subjectes. Ja que la seva essència són les relacions entre els individus, les categories econòmiques no conformen un regne natural independent de la seva acció. Més aviat al contrari, les categories econòmiques expressen la objectivació fetitxista de la pràctica social en una esfera separada que la burgesia sanciona intel·lectualment a través de la ciència econòmica. Que la pràctica social aparegui en forma d’objectivitat econòmica independent és en sí mateix resultat de l’activitat dels individus i les classes sota determinades relacions de producció: més concretament, és un resultat específic del domini del capital sobre el treball.

Lukács pot anar més enllà del concepte vulgar de classe només en la mesura en què assumeix que la posició en el procés de producció no és una «dada econòmica» irreductible. La mediació recíproca dels aspectes econòmic i polític -aquest i no un altre és el sentit de la categoria de totalitat per a Lukács- converteix les dades ahistòriques i fetitxitzades de l’economia política en moments de desenvolupament històric de la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia. D’aquesta manera Lukács pot combatre, per una banda, el fatalisme històric, el qual afirma que és possible conèixer la història -donat que la contempla com un objecte natural extern-, però que, a la vegada, justament perquè la relació amb ella és de caràcter contemplatiu, no és possible transformar-la. Per altra banda, Lukács també rebutja les diferents variants del voluntarisme que pretén que és possible transformar la història al marge de les seves dinàmiques i tendències objectives. Ja que aquestes tendències són per al voluntarisme un producte d’esdeveniments capritxosos i arbitraris, no són tendències pròpiament parlant, ja que el curs caòtic de la història no porta objectivitat ni cap necessitat i, per aquest motiu, tampoc es pot conèixer.

En definitiva, la proposta de Lukács no és altra que la de la unitat entre coneixement i transformació, és a dir, entre teoria i praxis. La sofisticació del seu plantejament neix de la seva impressionant capacitat per posar a funcionar la infraestructura conceptual que ofereix la dialèctica especulativa de Hegel a través de les categories del materialisme històric. D’aquesta manera Lukács pot comprendre la consciència com a factor actiu de la reproducció social, distanciant-se així de les concepcions que la situen com un epifenomen d’una esfera de causes econòmiques que estaria «més enllà» de la història activa dels éssers humans, les seves lluites de classes i la seva consciència en general.  No obstant, el rebuig d’aquesta noció fetitxista d’economia no obliga a Lukács a suposar que la consciència reconeix tot els pressupòsits que estan implícits en ella, és a dir, que la totalitat de mediacions socials que operen en una determinada època històrica són transparents per a la consciència que les personifica. Els éssers humans fan la història. Però la fan sotmesos als resultats de la seva pròpia pràctica, resultats que imposen als individus un conjunt de regles que aquests no són capaços de comprendre i dominar. Aquesta i no cap altre és la raó que la història se’ls aparegui, no com a quelcom fet per ells, ans al contrari, com a quelcom que se’ls hi imposa com a merament donat.

Si l’individualisme metodològic de la ciència social burgesa no és capaç d’articular adequadament aquesta relació interna entre subjecte i objecte, entre política i economia o, en un pla més general, entre allò fet i allò donat, és perquè adopta la perspectiva que el mode de producció capitalista ofereix de si mateix en l’esfera de la competència, on les relacions socials es presenten en forma de col·lisió d’individus aïllats que competeixen entre si, la voluntat abstracta del quals ha de respectar en qualsevol cas la legalitat cega i natural que el mercat imposa a través del moviment autònom de les coses. Com afirma Marx, «en la competència tot es representa d’un mode fals, és a dir, invertit». No obstant, aquesta falsedat «no és res arbitrari, sinó precisament expressió mental de l’estructura econòmica objectiva». La falsa consciència no és només un error d’apreciació de l’individu, ja que la parcialitat de la seva perspectiva és ineludible per a qui romangui situat en l’esfera de les relacions capitalistes de competència, que oculten sistemàticament els seus propis pressupòsits estructurals.

La categoria lukacsiana de consciència de classe, que ha de distingir-se amb precisió de la consciència empírica o psicològica dels proletaris -que no és més que la consciència invertida dels proletaris individuals en competència-, busca expressar la relació històrica en què la pràctica i les formes socials que la regulen -allò fet i allò donat– es fan commensurables entre si. La consciència de classe no es refereix a una essència transcendent a comparar des de fora amb la consciència empírica dels subjectes reals, cas en el qual, evidentment, l’aportació de Lukács tindria un valor molt reduït. La consciència de classe expressa la relació transparent de la història amb si mateixa, una relació que només pot ser personificada pel proletariat en lluita i els continguts concrets que aquest destrueix i construeix en aquest procés. En aquest sentit, la consciència de classe és un procés d’autoconeixement i autocrítica en què la falsa consciència del proletariat es corregeix en la mesura en què experimenta la seva pròpia falsedat, això és, en la mesura en què aprèn dels límits que li imposa la seva pròpia perspectiva parcial a l’hora d’abastar els seus objectius. És aquest camí de genuïna presa de consciència el que articula cada cop en millors condicions la relació veritable entre teoria i praxis o, el que és el mateix, entre el ser del proletariat sota el mode de producció capitalista i el seu haver de ser com a classe revolucionària.

Si, com afirma Lukács, «la teoria objectiva de la consciència de classe és la teoria de la seva possibilitat objectiva», aquesta possibilitat només és intel·ligible com a expressió de la tendència històrica en la qual les condicions objectives i subjectives de la revolució es fusionen en un procés únic. I aquest procés no és altre que la crisi capitalista, de la qual el proletariat organitzat és «una configuració històrica conscient i activa». El marc històric de crisi capitalista, que és per a Lukács una crisis estructural de la totalitat del sistema, símptomes de la qual l’oportunisme socialdemòcrata presenta de manera aïllada i inconnexa -vegis com la suma contingent de crisi econòmica, crisi política, crisi espiritual, etc.- funda la possibilitat objectiva de la revolució. I la forma organitzativa que realitza aquesta possibilitat és el consell obrer, en què la separació de la lluita de classes en els fronts econòmic i polític, juntament amb els seus corresponents models organitzatius -sindicat i Partit burocràtic-, es cancel·len històricament juntament amb l’aparent separació estructural de la qual emergeixen: aquella entre economia i política que Lukács critica sense parar. Lluitant contra les condicions capitalistes que reprodueixen el seu sotmetiment, el proletariat es converteix en subjecte de la història, no per a «dignificar» les seves condicions d’opressió ni per reforçar la seva posició dins la societat capitalista. El proletariat, com sempre van saber els marxistes revolucionaris, «es realitza a si mateix al suprimir-se i superar-se, al combatre fins al final la seva lluita de classes i produir així, la societat sense classes» I la lectura crítica d’aquesta obra de Lukács és un esglaó ineludible per a qui pretengui transitar aquest camí.