De ben segur que, més d’una vegada, en declarar-nos ‘anticapitalistes’, s’han rigut de naltros, n’han fet mofa. Ens han recriminat o demanat amb certa inquisició quin model alternatiu plantejàvem, o fins i tot, si tindria cap tipus de viabilitat. I el cert és que la pregunta hauria de ser al revés: quina viabilitat té el sistema capitalista? Com podem contemplar viure en un sistema amb tanta violència genètica i estructural?
Ni el món ha viscut sempre sota el capitalisme ni desconeix sistemes més justos d’organització, però aquest simple coneixement està sent negat, també, pel propi capitalisme. Ho necessita per viure, és a dir, per seguir destruint, com un vampir que xucla la sang i al final acabarà morint per la seva pròpia necessitat d’existència. És així com el capitalisme destrueix les persones i el territori dels quals n’extreu els beneficis econòmics: carregar-se allò natural per crear allò artificial.
Aquest, diria, és el propòsit de Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?, recull de textos editat per l’editorial Tigre de Paper i que duu per subtítol “Antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat”. Certament, la pròpia estructura del llibre dibuixa una línia que aniria des de l’inici de l’explotació capitalista fins a traços o apunts per a superar-la; o com a mínim, concebre’n l’alliberament.
A l’inici i al final, el territori, el medi ambient, els recursos naturals de què se n’aprofita per subsistir en uns vasos comunicants dicotòmics: a més capitalisme, menys natura. I ja se sap: a menys natura, menys vida. I entremig, com a fil transversal, l’explotació de les dones treballadores per part del capitalisme… i dels propis treballadors. Posant al centre el treball reproductiu, és a dir, el treball socialment necessari com a condició imprescindible perquè la mà d’obra, la classe treballadora enemiga del capital, estigui en condicions per ser-li útil. Treball imprescindible però gratuït i no reconegut, la màxima explotació. I és aquí quan l’expressió ‘Capitalisme vs. Vida’ cobra la seva màxima expressió i sentit.
L’evolució de l’explotació capitalista ha anat en paral·lel -o millor dit, s’ha forjat gràcies a- la destrucció del territori i la depauperació de les condicions materials de vida de milions de persones arreu del món. També aquí, als Països Catalans i en ple segle XXI. L’expansió del capitalisme duu adjacent una violència sistèmica que no tremola a l’hora de prémer el gallet de l’excavadora a la selva, de l’escorxador carni, de la pistola antisindical, del pou petrolífer, del feminicidi.
El llibre s’inicia amb un sintètic i clarificador pròleg del sempre lúcid Josep Manel Busqueta, pastisser de professió i economista de militància i vocació. Després d’un parell de textos introductoris, el capítol sobre ‘La propietat dels recursos naturals’ se centra en la violenta despossessió dels inicis del capitalisme, com amb el Gran Cabdill Seattle, fent paral·lelismes amb l’actual destrucció del territori, amb la Plataforma ‘Prou Sal!’ de Sallent. A ‘El treball assalariat’, els textos posen de relleu una diagnosi que caldria difondre molt més, de Karl Marx a Alizia Stürtze: el sense-sentit de l’esperpèntica situació d’explotació en què ens trobem la immensa majoria de la població.
És a ‘L’explotació internacional del treball’ un dels capítols on més ens podem sentir interpel·lades les lectores del llibre. D’una banda, pel nostre paper colonitzador en el tauler d’escacs de l’imperialisme mundial. I és que per molt que ens situem en la semiperifèria i cada cop siguem menys partícips del centre, formem part dels estats colonitzadors, explotadors i beneficiaris, encara avui, dels mal anomenats països del tercer món. Ens ho recorda Albert Sales per fixar-nos amb la roba que ens vesteix, però ens ho situa també a la perfecció Lenin. D’altra banda, els lectors masculins ens sentirem directament interpel·lats i assenyalats com a responsables i beneficiaris de les dones treballadores, en la condició que sigui: mares, germanes, parelles, companyes, àvies, etc. L’entrevista de Maria Colera a Silvia Federici és necessària per demolidora.
I després de la ferida, la cura: a ‘L’emancipació de la classe treballadora’, diverses autores posen una mica de llum i esperança. Resulta força reconfortant veure l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia i el comunista Ernesto ‘Che’ Guevara coincidir en una concepció alliberadora i revolucionària del treball, sense explotació. Ambdós autors posen en valor la capacitat transformadora i educativa d’aquesta capacitat d’aprenentatge i transformativa de l’ésser humà. Amb Alba Carosi i Michael Lebowitz ens acostem a visions i concepcions holístiques de la societat socialista, anant més enllà del món del treball.
Finalment, a ‘Les lluites de la classe treballadora en l’àmbit dels recursos naturals’, topem de front amb una de les vessants més destructives del capitalisme: com és capaç de matar persones per poder matar el medi ambient. Així, per desgràcia, veiem que han existit moltes Berta Cáceres assassinades per defensar el territori, com el brasiler Chico Mendes. I és aquesta Nostra Amèrica, la dels pobles d’Abya Yala, la que ens fot la gran clatellada al Vell Món: ho fa Guaicaipuro Cuautémoc assenyalant que Europa no pot tornar les riqueses robades en l’espoli d’Amèrica ni tant sols considerant-ho com a préstec a un interès menor que els organismes internacionals ara fan servir per sotmetre els anomenats països del tercer món. La pistola del deute, un tret per la culata si ens cenyíssim a la història.
El llibre hauria de córrer com la pólvora. Els articles haurien de fotocopiar-se i repartir-se a les boques dels metros en hora punta, als mercats, als ambulatoris, als centres escolars. I quan ens tornin a preguntar perquè som anticapitalistes, la resposta és fàcil: perquè ens estimem la vida. El qüestionament hauria de ser per qui segueixi apostant pel capitalisme, un sistema que és fàbrica de violència, destrucció i mort. La disjuntiva és capitalisme o vida i la resposta és a les nostres mans amb organització i lluita.
“Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?” és una pregunta que ens porta a reflexionar sobre la naturalesa de les relacions capitalistes que fan que els recursos naturals i les persones estiguin sotmesos a un sistema de mercantilització i apropiació. Aquesta reflexió àmplia i profunda és l’objectiu d’aquesta antologia de textos sobre la propietat privada i el treball assalariat, que aborda dos dels grans pilars del capitalisme.
El treball assalariat i la propietat privada, elements essencials del capitalisme
Els 35 articles que componen l’antologia són molt diversos quant a format, àmbit i context temporal i territorial. Dins el conjunt de reflexions recollides, podem trobar un fil comú en la manera com comprenen la naturalesa de la propietat privada. S’entén el capitalisme com un sistema social sostingut per un procés d’expropiació de la riquesa que sotmet els recursos, naturals i humans, a una lògica mercantil que dirigeix el temps, l’energia i la matèria a la producció de beneficis per a l’acumulació del capital. La propietat privada és un vincle de poder basat en la despossessió, l’exclusió i el control, que requereix de la violència, originària o contínua. El procés d’establiment de la propietat privada, com deia Marx en una cita recollida en l’article d'Humberto Cárdenas Mota, “ha quedat inscrit en el annals de la història amb traços indelebles de sang i foc”. I aquesta despossessió violenta de terres, boscos, minerals i aigua continua aniquilant i forçant al desplaçament aborígens americans, indígenes a l'Amèrica Llatina i camperols a la Xina i l'Àfrica. D’altra banda, la propietat privada dels mitjans de producció desposseeix les poblacions de la capacitat no només del gaudi del fruit de la riquesa sinó, essencialment, de la capacitat de decidir sobre els seus elements. Per Josep Ribera, de la Plataforma Prou Sal del Bages, “recuperar la intervenció sobre l’espai significa posar en qüestió l’arrel mateixa del sistema capitalista, la seva expansió sense fre”.
De la lectura dels textos compilats, també se'n desprenen unes característiques del treball assalariat comunes a les diferents reflexions. En el procés de producció capitalista, hi té lloc una apropiació pel capital del treball aliè, és a dir, un robatori del valor produït per la força de treball. “És cert: consentim que se’ns robi”, apuntava el diari obrer The Voice of Industry el 1847, “i ho fem per la raó ben vàlida que hi estem obligats”. Un treball assalariat que sempre ha mostrat diverses facetes: des de l’extenuació física de les treballadores del tèxtil a Bangla Desh fins a l’esclavitud de les víctimes del tràfic de persones. El robatori de valor és alhora el robatori de la capacitat de desenvolupament humà de les persones. El treball assalariat impedeix gaudir de les relacions humanes i desenvolupar la cultura, activitats que feien els treballadors de les fàbriques als Estats Units durant el seu temps de descans i que impregnen la concepció del treball socialista de Lebowitz. L’anàlisi del treball és complexa. S’hi inclouen reflexions des de la feminització de les tasques de cures i s’aborda des de l’explotació pel capitalisme, en general, que el sotmet a unes lògiques ara globals. Els salaris estan determinats per la competitivitat de la producció globalitzada i la venda de la força de treball per la classe obrera requereix una flexibilitat i una disponibilitat que impregnen la ideologia i els valors. La precarietat, segons Alizia Stürtze, “ens torna obedients i disciplinats, aconsegueix que ens sotmetem sense protesta a les normes del joc neoliberal”.
Múltiples mirades que es complementen
La selecció de textos de l’antologia defuig el mecanicisme i el determinisme, que de vegades impregna l’anàlisi teòrica que abstrau el funcionament bàsic de la producció capitalista, i ens acosta a una reflexió des de múltiples mirades. Hi estan recollits àmbits com el treball a la fàbrica o a la metròpoli, els boscos, les mines i els rius, les llars i la lluita sindical, i els escrits van des del segle XIX fins a l’actualitat i corresponen a situacions viscudes als diferents continents. Trobem la veu de diferents subjectes socials i polítics, com les explotades per la indústria o pels serveis, les comunitats desposseïdes, les veus indígenes i de les mestresses de casa. El fet que siguin textos molt breus facilita que un sol llibre contingui una gran riquesa d’aportacions, i la diversitat de formats encara ho fa més interessant: hi ha articles d’un diari, relats d’experiències quotidianes, un discurs d’agitació, assajos teòrics, una entrevista i fins i tot contes. S’hi combinen autors clàssics amb recents, que parlen des de la reflexió teòrica fins a la pràctica de les resistències.
L’anàlisi que ofereix aquesta antologia és molt completa també perquè inclou, de manera transversal, les resistències populars al sotmetiment i injustícies del capital i dedica una atenció especial a reflexionar sobre com transformar la societat i dissenyar un model més just, recollint tant experiències pràctiques com propostes de transformació social, especialment en els darrers dos capítols. El llibre és prou explícit a il·lustrar les conseqüències cruels i degradants del capitalisme sobre les classes populars i el medi ambient. Aquest model de societat, que triomfa a escala global com a paradigma de progrés i abundància, aboca grans capes de la humanitat a la fam, la submissió, vides extenuants que no valen la pena viure, la repressió i l’assassinat. I aboca el planeta a l’esgotament de la seva capacitat de regenerar el medi natural. Però el llibre està orientat a ser una eina per a les lluites per a canviar tot això. S'hi recullen els relats de les resistències que són i han estat més innovadores i precursores de la transformació social, com ara els reclams d’un salari per a les feines de cures que han fet les dones usuàries de l’assistència social o bé l’ecologia dels pobres formulada a la selva. I es planteja una visió holística del temps de la producció i reproducció, incloent-hi el desenvolupament humà i la preservació del medi. No hi trobem consignes que es limiten a suavitzar els efectes nocius del capitalisme, que hagin de quedar en una atenuació de l’opressió del capital, com l’augment de la capacitat de consum dels salaris, la millora de la redistribució de la renda o la reducció de la jornada laboral. Les propostes es pensen en clau de superació de la propietat privada, cap a fórmules socialistes i comunals, i del treball assalariat, apostant per la democràcia econòmica.
Com en qualsevol compilació de textos orientat a un públic divers, tot no serà del gust de tothom i es trobaran a faltar autors i autores. Certs articles fan un plantejament un xic elitista, tenen visions massa quadriculades i fins i tot contenen plantejaments sexistes. Però aquestes valoracions depenen de l’opinió de qui llegeix. Tot i que hi ha representació de moltes sensibilitats, manquen aportacions provinents del pensament llibertari, com Proudhon, únicament citat al pròleg de Josep Manel Busqueta, i Bakunin. I tan sols recull una pàgina de Marx. En la selecció de textos, que dóna cabuda a aportacions fetes des de la militància, es troben a faltar algunes veus rellevants dels feminisme, l’anticolonialisme i l'ecologisme de les quals tan sols hi apareixen referències.
El fet que la majoria siguin textos ja publicats i no expressament escrits per al llibre té dos inconvenients. D’una banda, i malgrat que el llibre està orientat a comprendre l’essència del funcionament capitalista, manca una visió estrictament actual, ja que el pensament de les esquerres està en contínua evolució, i fins i tot les aportacions més recents, com per exemple les que aborden la precarietat o la monopolització dels recursos, tenen ja nous reptes. Els problemes no són nous, però sí que es manifesten amb una intensitat o característiques renovades. La multiplicació de les estratègies capitalistes de despossessió, la massificació de l’atur, l’excés crònic de capacitat productiva i el fet d'haver traspassat uns límits ecològics irreversibles són alguns dels desafiaments del capitalisme madur que caldria incloure en l’anàlisi del treball assalariat i la propietat privada. L’altre inconvenient és la dificultat d’establir diàlegs i interseccions entre les diferents reflexions i propostes que es recullen. La manca d’extensió dels articles també limita la possibilitat d’aprofundir en els aspectes complexos. Es troba a faltar un major abast en temes com els plantejaments des del comú, la socialització de les tasques de cures o el desenvolupament de l’economia cooperativa. Però, precisament, el llibre és un punt de partida i una eina molt valuosa a l’hora de pensar i debatre sobre les lluites concretes i desenvolupar el pensament.
El treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies més tard de l'ocupació de la fàbrica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys després, l'Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge
El 23 d'octubre, una manifestació va aplegar 10.000 persones
El 18 d'octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l'inici del període de conflictivitat permanent a Seat.
Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d'Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. "Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l'Escola de la Seat i l'Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona", explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l'Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d'avui dimarts 18 d'octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s'inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s'inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.
L’ocupació del 1971, un conflicte històric
Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d'octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: "A les 6:45h de la matinada, van entrar d'amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l'empresa".
Una vintena de feixistes, principalment establerts a Sabadell i amb nombrosos antecedents penals, han constituït un grup organitzat que articula accions violentes i intimidatòries
Membres del grup Último Bastión en una imatge davant d'un dels seus bars habituals
L'espai neonazi s'ha reorganitzat a Catalunya els darrers mesos, després del fracàs de l'opció de la via institucional. Una investigació periodística, publicada a la Directa 416, destapa que els membres d'un grup anomenat 'Último Bastión' es troben darrere els principals atacs feixistes ocorreguts els últims anys. Són vells coneguts dels cossos policials: sumen més d'un centenar d'antecedents i acumulen condemnes de desenes d'anys de presó.
El Dia de la Hispanitat de l'any 2011 és el punt de partida del darrer cicle d'amenaça ultra. Aquella tarda, una manifestació de més de 500 persones recorre els carrers de Sabadell per protestar contra el feixisme. Tanmateix, el concert neonazi anunciat –en primera instància– a la ciutat vallesana, finalment se celebra a la sala The Other Place del barri de Poblenou, Barcelona.
Aquella nit, la ràpida intervenció dels Mossos no va evitar que es produïssin destrosses a l'accés al local, on una setantena de feixistes, membres de grupuscles i partits d'ultradreta com Democracia Nacional o Plataforma per Catalunya (PxC), gaudien d'una vetllada amb tres grups musicals d'ideologia nacionalsocialista. L'aleshores membre del Movimiento Social Republicano (MSR), el sabadellenc Alejandro Fernández, va obrir la porta del local quan la manifestació antifeixista –convocada d'urgència– hi arribava. Fernández va acabar ferit al cap per l'impacte d'una ampolla de vidre i dos manifestants van ser detinguts i posteriorment acusats de ser els causants de les seves lesions.
Gairebé sis mesos després de l'episodi a la sala The Other Place, un nombrós escamot de neonazis va agredir brutalment dos grups de joves a les portes de la sala Stroika de Manresa, on estava previst el concert de dues conegudes formacions antifeixistes. Era la nit del 23 de març de 2012 i l'escamot havia preparat l'acció amb deteniment. Van arribar a l'escenari de l'atac al crit de Seig Heil –forma d'exaltació hitleriana– i van triar les seves víctimes. La pitjor part se la va endur un noi de setze anys, que va quedar en estat crític i va entrar en coma després de la pallissa.
A l'escrit de conclusions del judici pel cas Stroika, el fiscal de delictes d'odi afirmava que l'acció era una venjança per l'agressió a Alejandro Fernández a la sala The Other Place el 12 d'octubre de 2011
Un total de setze persones van ser detingudes pels Mossos durant els mesos posteriors als fets, deu de les quals van ingressar en presó preventiva fins que es va celebrar el judici, el mes de juny de l'any 2014. A l'escrit de conclusionsde la vista celebrada a l'Audiència de Barcelona, el fiscal de delictes d'odi afirmava que l'acció era una venjança per l'agressió a Alejandro Fernández a la sala The Other Place el 12 d'octubre de 2011.
Finalment, el tribunal va dictar sentència el 18 de juliol de 2014. Deu dels neonazis van ser condemnats a penes d'entre setze i dinou anys de presó. Un dels condemnats havia figurat com a número 6 de les llistes de PxC a les eleccions municipals del 2011 a Palafolls. La majoria eren originaris de diferents municipis de Catalunya, quatre d'ells de Sabadell. Entre els organitzadors de l'atac, hi havia Genís Vila, un vallesà present també als incidents viscuts durant el concert feixista al barri del Poblenou.
Tres mesos després que es fes pública la sentència pels fets de la Stroika, l'episodi de The Other Place –desencadenant d'aquell tràgic succés–, va arribar a judici a conseqüència de la denúncia presentada per Alejandro Fernández. El 9 d'octubre de 2014, dos joves antifeixistes van seure a la banqueta dels acusats imputats com a presumptes autors de les ferides a Fernández, que aleshores ja formava part de PxC.
Concentració ultra a les escales del Palau de Justícia durant el judici pels fets del 'The Other Place' / Directa
Aquell dia, una vintena de neonazis van aparèixer de forma sobtada i van carregar contra la concentració de suport als antifeixistes. Al capdavant del grup, hi havia els sabadellencs Jesús Álvarez, Dídac González Llobet i Juan Nisa Jiménez, bons amics de Fernández i assidus del Casal Tramuntana (centre de proselitisme i activisme neofeixista), que havia anunciat el tancament de la seva primera seu al barri del Clot durant el judici del cas Stroika, però va tornar a obrir a la Verneda una setmana abans d'aquell dia.
Només set dels neonazis estan imputats, pel delicte de baralla tumultuària amb agreujant d'odi, en el procediment judicial que es va obrir arran de l'atac a les portes de l'Audiència Provincial. Alguns dels agressors d'aquell dia integren actualment Último Bastión.
La celebració del 12 d'octubre de 2015 a la plaça Catalunya de Barcelona, va ser l'escenari triat pels membres d'Último Bastión per fer la seva primera aparició pública sota aquesta marca
La celebració del 12 d'octubre de 2015 a la plaça Catalunya de Barcelona, va ser l'escenari triat per fer la seva primera aparició pública sota aquesta marca. Des d'aleshores, una vintena de neonazis s'han aplegat rere aquesta nomenclatura i han constituït un grup organitzat que, el darrer any, ha articulat diverses accions violentes i intimidatòries al Vallès Occidental.
Els principals membres d'aquest grup estan darrere les accions contra el centre social L'Obrera de Sabadell i l'aparició a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) de la passada primavera. Entre ells figuren neonazis com Juan Antonio Invernón Robles i Iván Chicano Ballestar. El primer resideix a Ripollet i el segon a Sabadell, però tots dos comparteixen el lideratge a Último Bastión i el fet d'haver arribat a la trentena d'edat entre reixes.
La història del darrer lustre de la ultradreta a casa nostra s'explica en dos corrents que han caminat en paral·lel, però entrecreuats pels episodis en comú: un més possibilista i centrat en l'assoliment de quotes de poder institucional i un altre abocat al carrer i a la violència neonazi. Aquesta investigació revela l'existència d'Último Bastión com a punt de trobada dels feixistes més violents de Catalunya, es detallen els seus extensos currículums delictius i les connexions amb partits d'ultradreta, així com la utilització que fan de la música per consolidar un espai agregatiu que projecti els seus discursos d'odi.
*Subscriu-te a la Directa per llegir la investigació completa i tots els continguts de l'edició en paper. També pots adquirir l'exemplar en els punts de venda.
/ HEINRICH BOLL STIFTUNG
El periodista i politòleg alemany Raul Zelik (Munic, 1968) serà el proper 28 de setembre a l’Espai Contrabandos per presentar l’assaig ‘Continuidad o ruptura. Perspectivas de cambio en el Estado español‘ (Capitan Swing), acompanyat del periodista David Fernàndez. La tesi principal del llibre és que l’única forma que permetrà a les forces rupturistes a l’Estat espanyol trencar amb el “cadenat del 78” és donar suport als processos sobiranistes català, basc i gallec. L’assaig, que s’endinsa en el fenomen “podemita”, evidencia el gran coneixement que l’autor té de les perifèries de l’Estat i, especialment, de la cultura basca i el conflicte a Euskal Herria. Zelik és un dels responsables que grans obres de l’escriptor Joseba Sarrionandia estiguin traduïdes a l’alemany.
Conegut com a professor i articulista, Zelik és també un escriptor de novel·les que han servit de guia i inspiració a molts activistes polítics. Els seus personatges s’enfronten a tot tipus de vicissituds personals i alhora polítiques: transitant per atmosferes de silencis i pors, però també de complicitats i solidaritat mútua. Ens plantegem recórrer una mostra de les narratives de Raul Zelik traduïdes al castellà, a partir de tres imaginaris i llocs comuns en la seva obra.
Primera parada, Berlín
‘Muerte en Kreuzberg‘ (Txalaparta) és la primera novel·la de Raul Zelik: tot i que es va publicar el 1997 en alemany, no va ser fins al 2014 que va sortir a la llum en castellà. La trama es propulsa ràpidament: un grup de kurds reben la notícia que membres d’un partit de la ultradreta alemanya estan sopant en un restaurant del barri berlinès de Kreuzberg. Zauser, el tresorer del partit nazi mor en la baralla que se’n deriva i la policia engega una ràtzia que acaba amb diversos participants detinguts. Zelik aconsegueix descriure amb gran detall l’entorn del protagonista del llibre, un dels perseguits per la policia, un noi a qui l’exili sembla l’única opció. Encara té al cap, però, els lligams que mantenia a la ciutat, l’amor que sent per Pipa o la solidaritat dels camarades. L’autor sap recrear amb encert l’ambient enrarit que es viu després de les primeres detencions: tota precaució és poca, cada gest pot provocar que s’obri un fitxer i una vida es torci per sempre.
La segona novel·la amb la capital alemanya al punt de mira és ‘Situaciones berlinesas‘ (Txalaparta), nominada el 2005 pel Premi Nacional del Llibre a Alemanya. El seu autor fa un retrat de les dures condicions de vida a la dècada dels 90 a la metròpoli. Ho fa a través de les vivències d’una botiguera bosniana que aposta pel sexe ràpid a les escales, un especulador immobiliari que detesta el capitalisme, una dona ‘progre’ en la seva seixantena que es preocupa pel futur del seu fill menor… Zelik entrellaça aquestes històries amb ironia i dibuixa una societat inscrita en un moment de canvi. El teixit humà de la ciutat és l’ànima del llibre.
Els viatges a Llatinoamèrica
Un dels altres destins de Zelik ha estat l’Amèrica llatina, especialment Colòmbia i Veneçuela. Del segon país en va sortir la crònica político-literària, o diari polític, ‘Venezuela más allá de Chávez‘ (Virus Editorial), en la qual l’autor reflecteix com es va viure el procés bolivarià des de l’òptica de les organitzacions populars, que oscil·laven entre el suport mutu i la tensió amb el govern.
La forma novel·lística permet fer una aproximació a la dimensió més social i cultural dels conflictes. Ambientada a Colòmbia, ‘La negra‘ (Virus Editorial) agrupa les històries d’una multinacional petroliera, uns guerrillers, un grup de camperols que han pres unes terres i el segrest d’uns predicadors nord-americans, relats que s’entrellacen per radiografiar la vida guerrillera lluny de personatges heroics i immaculats. A través del relat, podem aprofundir en la complexitat de conflictes com el colombià, en el qual no caben solucions màgiques ni simplistes. Des de l’aspiració de la pau, també s’afirma que el conflicte de Colòmbia és massa complex per a rubricar la seva fi en un full de paper: sí a la pau i treball perquè, durant la fase de postsignatura dels acords polítics, es consolidi el camí cap al final d’un conflicte que l’autor presenta de manera profunda i matisada.
Euskal Herria contra els poderosos
Atesos els lligams de Zelik amb la cultura basca, no ha de sorprendre que ubiqués una novel·la en aquest territori: ‘El amigo armado‘ (Txalaparta, 2010). El protagonista de la història viatja dues vegades amb Zubieta, un dels activistes d’ETA més buscats des que va ajudar a escapar de la presó a Joseba Sarrionandia. Primer travessa Brasil, i 25 anys més tard, la península Ibèrica. En el primer viatge és atracat. I Zubieta li comenta al seu atracador que necessita 15 reals per menjar i passar la nit. Quan se’n va, el protagonista li etziba: “Per què treure a passejar un ferro si no l’utilitzes?”, referint-se a la pistola que Zubieta portava sempre a sobre i que no va usar en l’atracament. “No et sembla repugnant? Defensar la propietat privada amb una pistola? En cas d’usar armes de foc que siguin només per fer front als poderosos”, afirma. Al llarg del seu segon viatge, la por, la clandestinitat, la fermesa de les idees polítiques i els records del passat es barrejaran amb la reflexió sobre el paper que juguen la literatura i el llenguatge en els conflictes. La mera elecció d’una paraula et posiciona en un dels bàndols: “Terrorisme o lluita armada revolucionària?”
Zilan és activista kurda i estudiosa de la 'Jineology', la ciència de la dona que s'imparteix en acadèmies regentades per dones al Kurdistan. Va néixer i créixer a Dersim, que és el seu lloc de residència habitual
"Turquia dóna suport al feixisme de l'Estat Islàmic i tenim documents que ho certifiquen"
Zilan és del nord del Kurdistan, de la província de Dersim. Oficialment forma part de Turquia i, per motius de seguretat, activistes com ella no donen el seu nom real i utilitzen un sobrenom. En aquella zona hi ha una fe aleví molt forta i parlen el dialecte kirdki del kurd.
Què és la fe aleví?
Tenim una realitat social en què es relaciona la religió aleví amb l'islamisme i es diu que és una secta o un credo de l'islamisme, però no és així. L'alevisme és una forma vivent del zoroastrisme. La filosofia del zoroastrisme també està basada en el respecte als animals, al medi ambient i l'ecologia. Es resumeix en el lema "pensa bé, parla correctament i crea bondat i bellesa". L'alevisme deriva d'aquests conceptes i avui en dia veiem que la filosofia que hi ha darrere de la fe aleví està molt vinculada al zoroastrisme [una de les religions més antigues, el profeta de la qual és l'iranià Zaratustra, evocat pel filòsof Friedrich Nietzsche].
El moviment kurd s'associa a la idea que l'ecologia és una expressió més de la igualtat. Quan es manifesta aquesta simbiosi entre resistència kurda i ecologia?
Les guerreres del Kurdistan viuen immerses en la naturalesa i treuen profit d'ella, però en la mesura de les seves necessitats i possibilitats. No hi ha un abús de la naturalesa. Podem dir que vam adquirir la consciència ecològica a partir del 2005 [data de la declaració per part d'Öcallan del Confederalisme Democràtic, basat en les idees de Bookchin] en el marc del nostre paradigma de confederalisme democràtic i d'una societat democràtica ecològica i amb lideratge femení.
Hi ha grups ecologistes que no són capaços de trobar solucions perquè estan alimentats i subvencionats pel mateix sistema
Els kurds tenim una aproximació a l'ecologia en un marc estret: no ens semblen suficients els moviments ecologistes que actuen dintre dels límits de la modernitat capitalista. Hi ha grups ecologistes que no són capaços de trobar solucions perquè estan alimentats i subvencionats pel mateix sistema. Per tant, la nostra aproximació al tema supera la dels moviments ecologistes clàssics.
El segle XX està ple de massacres dirigides al poble kurd. Pel que fa a l'opressió estatal, és igual de difícil ser kurd a Turquia que ser kurd al que abans era Iraq, Síria o l'URSS?
Tot i que no és igual per cada part del Kurdistan, podem assegurar que en tots els racons del Kurdistan els kurds tenen un problema comú: se'ls nega l'existència. La forma pot canviar en relació a les diferents parts del Kurdistan, però l'essència és la mateixa per tot el territori. De fet, abans de la Revolució de Rojava, un kurd sirià que hagués acabat els estudis universitaris i s'hagués llicenciat no podia treballar ni exercir la seva professió. Fins fa poc a Turquia estava totalment prohibit parlar en llengua kurda.
Creus que el 15 de juliol de 2016 Erdogan es va donar un cop d'estat a si mateix?
No crec que fos un autocop d'estat. En aquest cas podria semblar que el moviment feixista turc no es dissol lentament davant de l'alliberació del Kurdistan, sobretot amb el tema de la dona. Portem més de trenta anys amb aquesta lluita, i el sistema estatal feixista turc s'està dissolvent en tots els paràmetres i en tots els àmbits de la vida: el cop d'estat ho demostra. Abans d'aquest cop d'estat, de fet, hi havia una organització, Ergenekon, que estava constituïda per soldats, més aviat generals jubilats, que tramaven, feien conspiracions i realitzaven diferents tipus de cop d'estat encoberts. Per primera vegada a la història del Kurdistan, el 7 de juny del passat 2015 vam guanyar les eleccions (vam superar el 10% dels vots i vam obtenir vuitanta parlamentaris). Aleshores el partit d'Erdogan, l'AKP, va entrar en pànic i va començar a fer ús de l'exèrcit. Ara l'exèrcit diu: ja que el sector que lluita contra els kurds som nosaltres, també hem de ser nosaltres qui dirigeixi políticament el país.
Turquia dóna suport a Estat Islàmic?
Turquia dóna suport molt clarament al feixisme de l'Estat Islàmic, i tenim desenes de documents que ho certifiquen. Desenes de periodistes destacats a Turquia han estat detinguts i empresonats després del cop d'estat, per haver publicat les evidències i les imatges que proven que l'estat turc envia camions carregats de suport militar i logístic al Daesh. No només hi ha suport militar per part de l'estat turc, també hi ha un suport públic.
L'opinió pública de Turquia està manipulada i acostumada a legitimar les atrocitats de l'Estat Islàmic. Erdogan ha creat i fomentat aquesta opinió pública partidària de la violència i de les massacres
En l'actualitat, l'opinió pública de Turquia està manipulada i acostumada a legitimar les atrocitats de l'Estat Islàmic: es fan comentaris que legitimen la darrere massacre de Niça, a França, se sent a dir "aquests infidels s'ho mereixien". Això és obra del govern turc d'Erdogan, perquè Erdogan ha creat i fomentat aquesta opinió pública partidària de la violència i de les massacres. En l'intent fallit de cop d'estat van ser arrestats militars i un dels soldats de dinou o vint anys que estava a la mili i que no havia tramat el cop d'estat... és a dir, que la majoria van ser enganyats, els van dir que sortien per fer maniobres militars. Milers de soldats no sabien que anaven a actuar en el marc d'aquest cop d'estat. Un d'aquests soldats va ser capturat en públic per l'estat i va ser decapitat. Li van tallar el coll en nom de la "defensa de la democràcia".
Quin és el llegat principal de dones com Sakiné Cansiz, una de les fundadores del PKK, o Leyla Soylemez?
El moviment de la dona kurda ha creat moltíssimes més figures i identitats, no només aquestes dues companyes. Existeixen centenars de companyes, però la importància d'aquestes dos personatges que acabes de mencionar és que les dues van defensar els valors d'humanitat, llibertat i dignitat de la dona malgrat les circumstàncies adverses en què es trobaven. Mai no es van rendir en cap dels àmbits de les seves vides. Representen la dignitat i la llibertat de la dona. Abans de ser assassinada pels serveis secrets turcs a París, Sakiné va estar durant més de deu anys a la presó (entre els anys vuitanta i noranta). Quan va haver-hi el cop d'estat del 12 de setembre de 1980 a Turquia, ella estava empresonada al límit de la tortura. Li havien fet talls als pits amb navalles, però ella no es va rendir. Va arribar a escopir un general turc a la cara.
"La guerra és destructiva en si mateixa i ha destruït també molts espais de seguretat per la dona" / Victor Serri
Fa trenta anys que manteniu la lluita armada. Les kurdes van començar a organitzar-se militarment al marge dels homes des de l'inici?
Sakiné Cansiz era una de les delegades del congrés fundacional del PKK el 27 de novembre del 1978, i ella va anar al congrés amb la idea de poder formar una organització que fos pròpia de les dones. Però la seva idea no es va materialitzar d'entrada. A partir del 1980 les dones militants van començar a congregar-se en un lloc específic, i l'any 1987 van començar a formar la seva pròpia organització. Ho van fer perquè havia sorgit la necessitat de fer-ho entre les activistes.
Després de la Gran Guerra europea (1914-17) molts homes havien mort i les dones van ocupar tota mena de càrrecs. Creus que la guerra, a mitjà-llarg termini, empodera les dones?
Cap esdeveniment històric pot ser només positiu o només negatiu, però unilateralment: no, la guerra no allibera les dones. La guerra genera una autoestima i una autoconfiança a la dona kurda per la seva participació i incorporació a la vida política, social i fins i tot militar. No obstant això, la guerra és destructiva en si mateixa i ha destruït també molts espais de seguretat per la dona.
Com procrea una dona kurda que està a l'exèrcit aïllada de tot contacte masculí?
Les dones que combaten al front militar estan lluny del patriarcat, la tirania de l'home i la repressió de l'estat. Converteixen les àrees en les quals es mouen en unes àrees de llibertat i de salvació
Les dones que combaten al front militar estan lluny del patriarcat, la tirania de l'home i la repressió de l'estat. Converteixen les àrees en les quals es mouen en unes àrees de llibertat i de salvació, i poden recrear-se a si mateixes: tenen els seus congressos i el seu partit i intenten tenir una voluntat i una autoestima pròpies. El nostre objectiu és donar a les dones una consciència, i aquesta consciència no sabem on les conduirà. No sabem si les conduirà a incorporar-se a la muntanya (a la guerra), a la vida política (al Parlament per convertir-se en diputades) o a l'activisme. El més important és que les dones del Kurdistan i l'Orient Mitjà tinguin consciència pròpia. Un cop la tinguin ja sabran com els cal actuar.
Quin tipus de contacte s'estableix entre les dones kurdes i la resta de dones de l'Orient Mitjà?
La feina de conscienciar les dones es duu a terme a Rojava i altres regions del Kurdistan no només per a les dones kurdes, sinó per totes les dones que viuen allà i que són de diferents grups ètnics. Dones àrabs, cristianes, assíries caldees, dones de tots els grups ètnics (no només àrabs). El moviment de les dones kurdes fomenta que tant les dones àrabs com les assíries i les cristianes tinguin la seva pròpia organització d'autodefensa. El Consell de dones sirià alberga dones de gairebé totes les ètnies. Per altra banda, les dones assíries i àrabs també tenen les seves organitzacions particulars.
Quina és la situació dels àrabs de Rojava?
La mateixa lògica del confederacionisme democràtic funciona també per ells. El sistema-model confederal democràtic no està basat en l'autoritat i domini d'un sol grup ètnic kurd, sinó que tots els grups ètnics i comunitats religioses estan representats. Al cantó de Gizire, el co-president de l'assemblea és un cap tribal àrab.
Un cap tribal àrab? No és cert que l'arrel més conservadora de l'islam es remunta justament al vell tribalisme àrab, que és previ a l'islam?
Sí, això crea contradiccions, però a Gizire existeix una realitat social que l'accepta. Per descomptat que admetem totes les ètnies i cultures, però no les acceptem tal com són: ha d'haver-hi una transformació, han d'adaptar-se als criteris democràtics i a la nova realitat. En aquests canvis veiem el resultat d'aquesta lluita; va lent, però veiem que en el marc del confederalisme democràtic s'està vivint una certa transformació.
Abullah Öcallan va dir que el somni de la seva vida era l'alliberament de la dona. Hi ha una majoria d'homes kurds posicionats clarament en favor del feminisme propi del confederalisme democràtic?
Independentment que els homes kurds ho acceptin o no, el més important per nosaltres és haver pogut establir i posar en funcionament el nostre sistema confederal democràtic amb el protagonisme de la dona
No tots els homes hi estan d'acord. Si fos així, ara ho tindríem molt més fàcil [riures]. Independentment que els homes kurds ho acceptin o no, el més important per nosaltres és haver pogut establir i posar en funcionament el nostre sistema confederal democràtic amb el protagonisme de la dona. Per tant, per més que s'hi oposin, aquest sistema ja està establert i aniran admetent-lo. Fins i tot els transformarem!
Fa poc es va obrir una polèmica per la mort d'una miliciana kurda que en alguns mitjans va ser equiparada a Angelina Jolie. Què penses de la imatge que Europa s'ha fet i projecta de les milicianes kurdes?
Estem en contra d'aquesta imatge que es projecta de nosaltres perquè l'aspecte que es projecta és només un, i nosaltres som més que vestits militars i resistència. És veritat que tenim exèrcits i milers de combatents, però també tenim centenars d'organitzacions socials arreu del Kurdistan, organitzacions civils. També topem amb el reaccionisme feudal que mantenen alguns homes a casa nostra i que ens impedeixen desenvolupar-nos. Tenim una realitat social en què constantment emergeixen les concepcions clàssiques sobre la dona i encara no hem pogut superar els criteris del feudalisme. Si des d'Occident tractessin el tema de la dona kurda íntegrament, podrien reflectir-les de forma correcta.
Vaig llegir a Kurdwatch el testimoni d'una kurda de tretze anys de Rojava que simpatitzava amb la causa. Segons el que la nena declarava a aquest mitjà, la van reclutar.
És mentida. No s'ha de donar credibilitat a aquest tipus de pàgines web: som un moviment que ho deixa tot clar, publiquem clarament les nostres deficiències i els nostres errors. No tenim res a amagar al poble, i nosaltres estem en contra del reclutament de nens: això va en contra de la nostra ètica i la nostra lluita, i no crec que això passi ni al Kurdistan sirià ni al Kurdistan iraquià.
I per acabar, hi ha brigadistes internacionals que combaten amb vosaltres al Kurdistan?
Sí, es van fundar unes tropes internacionalistes perquè el nombre de persones provinents de diferents zones del món ha augmentat en els últims temps.
