El director de la Confederació de Cooperatives de Catalunya Joseba Polanco manifesta el malestar del sector davant la reforma de la llei de Cooperatives, l'eficàcia de la qual qüestiona, tot obrint la possibilitat de diàleg
Les organitzacions representatives del moviment cooperatiu no teníem cap notícia de què s'estigués estudiant una modificació
Imatge de la Fira de l'Economia Solidària de Catalunya | Victor Serri
El moviment cooperatiu està molest pel procés emprat en la modificació de la Llei de Cooperatives. El passat 3 de febrer, es publicà al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya el dictamen relatiu al Projecte de llei de mesures d'acompanyament als pressupostos, el qual recull un article per modificar la Llei 12/2015, de 9 de juliol, de cooperatives. Encara que sembli increïble, les organitzacions representatives del moviment cooperatiu no teníem cap notícia de què s'estigués estudiant una modificació, per bé que la mateixa Llei de Cooperatives estableix procediments de comunicació cap al Consell Superior de la Cooperació (format per membres del Govern, del moviment representatiu, així com experts nomenats pel Parlament), òrgan encarregat d'elaborar els informes preceptius en relació amb les normes i les disposicions legals que afecten les cooperatives. Ens preocupa en gran mesura aquesta manca de sensibilitat per part del govern i dels partits polítics que han aprovat aquesta modificació.
Compartim els objectius de la modificació, però no la seva eficàcia. L'objectiu de la modificació legal és evitar l'explotació laboral que, segons ens diuen i es documenta en diversos articles periodístics, es produeix en alguns sectors econòmics on existeix una subcontractació, per part de l'empresa contractista, de tota la seva pròpia activitat.
Aquest objectiu, evidentment, justifica la revisió de les normes jurídiques necessàries que portin a revertir la situació; però, la revisió d'aquestes, a més d'aconseguir resoldre els problemes, no hauria de generar-ne de nous. Des de la Confederació de Cooperatives de Catalunya considerem que les solucions no haurien de partir del fet de suposar que unes cooperatives, atesa la seva dimensió o el nombre de clients -tal i com estableix la modificació de la norma-, són sospitoses de falsedat i d'estar cometent un frau de llei, sinó que s'ha de definir correctament el frau en què estaria incorrent una empresa, independentment de la seva dimensió, ja que l'explotació laboral no desapareix pel fet que el nombre de persones que la pateixin sigui més o menys gran. La definició i caracterització del frau, hauria de permetre establir-lo com un element d'infracció dins les contemplades a la Llei de Cooperatives. Conseqüentment, els processos d'inspecció podrien desenvolupar eficaçment la seva praxis i, juntament amb les seves mesures coercitives, s'oferiria el coneixement suficient que permetria una actualització permanent de casuístiques amb la finalitat d'evitar el funcionament pervers que poguessin trobar entre les cooperatives.
No hi ha d'haver cap dubte que el moviment cooperatiu, en general, i les seves organitzacions representatives, en particular, som els màxims interessats en què el cooperativisme pugui seguir essent considerat un model empresarial capdavanter, modern i no es vegi tacat per males praxis que ens són llunyanes com a model empresarial. Però, no obstant això, la falsedat s'ha de demostrar des de la forma de ser del cooperativisme.
Igualment, es poden establir mesures pròpies del cooperativisme dirigides a promoure la transparència, sigui a través del funcionament freqüent de les assemblees i la resta d'òrgans socials, com amb la publicació de memòries explicatives del funcionament en el marc de la responsabilitat social empresarial i els balanços socials, que, per altra part, ja són habituals en moltes de les cooperatives que associen un gran nombre de socis.
Imposar òrgans aliens a les normes cooperatives condueix a la destrucció del cooperativisme. D'altra banda, el canvi normatiu també vol imposar que, sota determinades circumstàncies, les cooperatives hagin d'incorporar òrgans de control impropis del cooperativisme, els quals estan concebuts per a la mediació i defensa dels treballadors davant conflictes estructurals entre el capital i el treball, menystenint els òrgans socials que ja formen part de l'arquitectura jurídica de les relacions societàries cooperatives. Això, implicaria introduir una distorsió que només pot destruir el cooperativisme. Ens preguntem quin paper pot desenvolupar un òrgan com el comitè d'empresa, concebut per a les empreses de capitals, en la jerarquia d'òrgans socials cooperatius; estarà per sobre del Consell Rector o fins i tot també per sobre de l'Assemblea General que l'ha elegit? Desafortunada, aquesta regulació suposaria la desaparició del principi d'autonomia i independència, així com un menysteniment de la gestió democràtica que, per altra banda, és una de les bases de funcionament de les societats cooperatives i que, a més, suposa el desenvolupament de l'autoregulació, pel que fa a les normes de funcionament entre els socis.
Com dèiem abans, de la mateixa manera que la llei no exigeix a les societats mercantils òrgans ni mecanismes d'exercici del poder propis de les societats cooperatives, no podem demanar al cooperativisme que incorpori dins la seva regulació normes que el desvirtuïn i posin en perill la seva continuïtat.
Ens oferim a trobar solucions i demanem canviar la proposta. Des de la Confederació de Cooperatives de Catalunya demanem que es canviï aquesta modificació de la Llei de Cooperatives i ens oferim a posar a sobre la taula solucions per contribuir a resoldre els problemes, mitjançant el diàleg i la participació de les organitzacions representatives del cooperativisme, sense renunciar al manteniment i desenvolupament dels principis cooperatius de l'Aliança Cooperativa Internacional que tant han contribuït al creixement del cooperativisme i a fer d'aquest una eina de construcció social que afavoreix en la igualtat de les persones i l'extensió de la democràcia en la societat, en general, i a l'economia, en particular.
Dos mesos de vaga, una ciutat mobilitzada i cinc morts. 41 anys després d’un dels episodis repressius més brutals del final del franquisme, rescatem els aspectes menys coneguts dels fets que van marcar Vitòria
Les cinc víctimes mortals de la persecució policial contra el col·lectiu de treballadors en vaga. D'esquerra a dreta, Francisco Aznar, Bienvenido Perea, José García Castillo, Romualdo Barroso i Pedro María Martínez Ocio
Els fets són coneguts. El dimecres 3 de març de 1976, Vitòria es lleva paralitzada per la vaga general convocada a la ciutat. A la tarda, diversos milers de persones es reuneixen en assemblea a la parròquia de San Francisco de Asís, al barri de Zaramaga. La policia, que ja al matí havia fet ús de les armes de foc per dissoldre una manifestació, intervé per desallotjar l’església. De nou, se senten trets. Aquesta vegada, les conseqüències són tràgiques: tres treballadors moren allà mateix o poc després, dos més ho faran les setmanes següents. Desenes de persones resulten ferides de bala.
Divendres dia 5, la Catedral Vella acull el funeral per les víctimes. L’assistència és multitudinària. En nom de la Coordinadora de Comisiones Representativas de Fábricas en Lucha, Jesús Fernández Naves pren la paraula: “Muchos hemos venido aquí para orar. Pero también muchos hemos venido porque es el único medio que tenemos para reunirnos. [...] Todos comprendemos el profundo dolor, que no se puede explicar, que tienen que sentir los familiares de estos compañeros. Pero también queremos decirles: que éstos son hermanos nuestros; estos muertos son nuestros; son de todo el pueblo de Vitoria”. No es tracta de paraules buides: són el reflex de la solidaritat forjada al llarg de dos mesos de vaga.
La vaga
L’anècdota també és coneguda. Preocupat per l’evolució dels esdeveniments a la ciutat, el ministre de la Governació, Manuel Fraga, envia el director general adjunt de Seguretat, José Antonio Zarzalejos Altares –home de la seva màxima confiança i antic fiscal de l’Audiència de Vitòria– perquè s'encarregui personalment de la situació. La tarda del 2 de març, davant la convocatòria de vaga general per al dia següent, Zarzalejos es reuneix amb el governador civil de la província, Rafael Landín, i amb el màxim responsable dels serveis secrets al País Basc, Ángel Ugarte. Per tancar la conversa, l’emissari de Fraga intenta tranquil·litzar els seus interlocutors: “Esto es Vitoria. Aquí nunca pasa nada”.
Impactes que va deixar la repressió policial en un aparador de la ciutat
Certament, la ciutat no tenia una gran tradició de lluita. Malgrat això, les coses estaven canviant a pas de gegant. Durant les dues dècades anteriors, la seva població s’havia multiplicat per tres, creixement que l’havia convertida en el segon gran nucli industrial del País Basc. En cert sentit, doncs, la classe obrera vitoriana era nova, però no partia de zero: tant la trajectòria de militància prèvia d’alguns dels seus integrants com el context general de gran conflictivitat que es vivia van influir decisivament en la seva configuració i la seva ràpida evolució.
El procés d’apoderament del col·lectiu treballador i la capacitat per valorar la pròpia experiència de manera autocrítica expressen millor que cap altra característica el llegat de la vaga de Vitòria
Ja des dels anys abans de la mort de Franco, el país vivia en ebullició. Al País Basc, un dels llocs on la contestació era més àmplia –i radicalitzada–, l’11 de desembre de 1974, una convocatòria de vaga general havia assolit un seguiment molt notori. La mobilització esclataria definitivament el 1976, un cop desaparegut el dictador: segons xifres del Sindicat Vertical franquista, les hores de feina perdudes fruit de conflictes laborals al llarg d’aquell any van multiplicar per sis les de 1974, que fins aleshores havia estat el més conflictiu. Especialment durant el primer trimestre, el govern es va veure absolutament desbordat, empès a militaritzar la prestació d’alguns serveis públics tant a Madrid com a Barcelona i obligat a fer front a vagues generals de caràcter local o regional, com la del Baix Llobregat el mes de gener o la de Sabadell el febrer.
A Vitòria, com a tants altres llocs aquell 1976, l’origen immediat de la vaga va ser l’obligada renovació del conveni col·lectiu de diverses empreses locals. Amb la inflació desbocada, el govern havia decretat la congelació salarial. Des del desembre de 1975, representants de diverses factories –principalment del sector del metall– havien format una coordinadora per plantejar una taula reivindicativa comuna. D’allà, van sortir les peticions posteriorment assumides per la majoria de plantilles: augment lineal del salari de 6.000 pessetes, setmana laboral de 40 hores, 30 dies de vacances a l’any, jubilació als 60 anys, cobertura del 100 % del salari en cas d’accident o malaltia.
El conflicte, iniciat a Forjas Alavesas el 9 de gener anterior, es va anar propagant com una bola de neu. La Coordinadora de Comisiones Representativas de Fábricas en Lucha, integrada per delegats dels treballadors d’empreses en vaga, va jugar un paper primordial en l’extensió i la coordinació de la lluita. Per impedir la celebració d’assemblees a les fàbriques, diverses companyies van imposar ellockout patronal i les esglésies es van convertir en local habitual de reunió. Alhora, des de mitjan gener, es van generalitzar els acomiadaments i les detencions, fet que va contribuir a dotar el conflicte d’un fort contingut antirepressiu. Després de dues convocatòries de vaga general solidària –el 16 i el 23 de febrer– amb un seguiment parcial, el 3 de març, el moviment vaguístic va arribar al seu clímax. Segons la valoració interna del mateix Govern Civil, aquell dia, “prácticamente se vio paralizada todo Vitoria”.
El significat
Habitualment, s’ha caracteritzat la vaga de Vitòria com un conflicte amb orígens econòmics que, fruit de la repressió, va adquirir un contingut polític. Aquesta explicació, però, resulta clarament insatisfactòria, si no mistificadora. D’una banda, perquè simplifica les nocions de reivindicacions econòmiques i polítiques –com si es pogués destriar quirúrgicament entre les unes i les altres–, sense tenir en compte que una reivindicació laboral o econòmica parteix sempre d’una presa de posició política: el convenciment que es pateix una situació injusta que cal revertir a través de la mobilització. I, d’altra banda, perquè omet el caràcter clarament igualitari i de base que va tenyir el conflicte des del principi.
Funeral multitudinari per les víctimes, el 5 de març a la catedral vella de Vitòria
Així, la reivindicació salarial que es plantejava consistia en un increment lineal en pessetes, igual per a tots els treballadors, en comptes d’expressar-se en un tant per cent del sou. D’aquesta manera, un cop materialitzat l’augment –com en bona mesura es va aconseguir–, es reduïen les desigualtats salarials entre les diferents categories. Igualment, un punt central de la vaga des d’un bon començament va ser la reivindicació de l’assemblea com a màxim òrgan decisori dels treballadors. La primera batalla que es va lliurar va ser perquè les direccions empresarials reconeguessin com a interlocutores les comissions representatives elegides en assemblea i, un cop assolit aquest objectiu, perquè acceptessin que les comissions no podien tenir un caràcter executiu, sinó que la capacitat decisòria residiria sempre, en última instància, en la voluntat expressada directament per les plantilles.
En resposta als plantejaments dels treballadors, l’actitud de la classe empresarial, acostumada a gairebé quaranta anys de protecció per part de l’Estat, va ser de confrontació total. Això va fer que, efectivament, la vaga es radicalitzés i es dotés d’objectius antirepressius: no es tornaria a la feina fins que no fossin readmesos tots els acomiadats i alliberats tots els detinguts. Amb tot, entendre aquesta evolució com un simple efecte de les mesures repressives seria simplificar: es tractava, també, del fruit de l’herència d’anys de lluita contra la repressió i contra la dictadura, de la caracterització del franquisme com un règim que tenia com una de les seves missions principals la protecció dels interessos patronals i de l’assumpció, per part d’amplis sectors socials, de l’amnistia –també la laboral– com a principal bandera de lluita contra la dictadura. Encara que pugui semblar una obvietat, convé remarcar que la repressió només genera solidaritat si prèviament existeix un sentiment de classe, un plantejament polític o una experiència de lluita compartits.
De les assemblees de dones va sorgir la iniciativa d’esperar els esquirols a la sortida del seu torn de treball per aplaudir-los irònicament
Més enllà de tot això, un altre element que cal tenir en compte sobre el caràcter del conflicte és la seva extensió molt més enllà dels recintes de les fàbriques. Com tantes altres vegades en la història del moviment obrer, en una vaga protagonitzada essencialment per homes, les dones van jugar un paper fonamental. De les seves assemblees, per exemple, va sorgir la iniciativa d’esperar els esquirols a la sortida del seu torn de treball per aplaudir-los irònicament, cosa que va fer que més d’un, per vergonya, acabés secundant l’aturada. Així mateix, una de les pretensions dels vaguistes va ser teixir complicitats amb altres sectors, objectiu que va portar a la celebració de diverses assemblees conjuntes de treballadors en vaga i d’altres empreses i, fins i tot, d’una assemblea de barri.
La repressió
“J-1 a J-3. Procedan a desalojar la iglesia. [...] Desalojen la iglesia como sea”. “No... podemos desalojar, porque entonces, entonces... ¡Está repleta de tíos! [...] Entonces por las afueras tenemos... ¡Rodeados de personal! Vamos a tener que emplear las armas”. Diverses persones van poder seguir la conversa en directe a través de la freqüència modulada i, gràcies a l’astúcia d’algú, se’n va fer la gravació. És per això que, avui, sabem que, sobre el terreny, l’operatiu encarregat del desallotjament el comandava Jesús Quintana, capità de la Policia Armada. I també sabem que, prèviament, Quintana havia rebut l’ordre del Govern Civil per efectuar l’entrada a l’església, teòricament protegida –com tots els edificis eclesiàstics– pel concordat signat el 1953 entre el règim franquista i la Santa Seu. Sabem, també, que el jefe superior de policia de Bilbao, màxim responsable dels cossos policials al País Basc, era Claudio Ramos Tejedor, cessat immediatament després dels fets. Sabem, encara, que el govern havia encarregat a José Antonio Zarzalejos el control directe de la situació, competència que, en circumstàncies normals, hauria correspost al governador civil, Rafael Landín. I sabem, finalment, que el director general de Seguretat era el militar Víctor Castro Sanmartín.
Protestes a Vitòria el març de 1977, coincidint amb el primer aniversari de la matança
Precisament des de la Direcció General de Seguretat, s’havien transmès ordres als governadors civils i responsables policials, ja el mes de gener, per desallotjar qualsevol ocupació d’edificis públics o d’esglésies en un termini màxim de 48 hores, sense necessitat de mandat judicial i “sin el consentimiento de la competente Autoridad eclesiàstica”, instrucció que, com a mínim, suposava una interpretaciósui generis del concordat amb la Santa Seu. En una altra circular interna, en aquest cas emesa per la Direcció General de Política Interior i datada el 28 de febrer, s’especificava que calia considerar dignes de sanció “conductas no pacíficas” com els piquets o els “desórdenes”, així com “la expresión apologética de la destrucción violenta o convulsión del orden institucional, político o social de España”. En públic, el govern havia deixat clar que no toleraria mostres de “comunismo” ni de “separatismo”.
El govern d'Arias Navarro havia donat ordres per sancionar “conductas no pacíficas” com els piquets i per desallotjar ocupacions d’esglésies
El procés vaguístic vitorià no únicament vulnerava els estrictes criteris establerts en matèria d’ordre públic, sinó que, a més, prefigurava possibles vies alternatives de ruptura amb el franquisme que el govern de Carlos Arias Navarro no estava disposat a tolerar de cap de les maneres. En són un clar exemple les paraules d’un treballador de Talleres Velasco, que entenia que una de les característiques principals de la vaga havia estat la consideració de les assemblees “no como mero órgano de información, sino como órgano de decisión y futuro órgano de democracia obrera”. Les valoracions internes, tant des de l’àmbit governamental com des del policial, reflecteixen l’alarma que generaven tant aquest tipus de plantejaments com l’amplitud de la conflictivitat laboral arreu del país. Així, un butlletí intern de la Jefatura Superior de Policía de Bilbao constatava, en referència a la proliferació de vagues, que “no se ve solución alguna por el momento, a menos que una enérgica medida de la Autoridad fuerce a una solución de compromiso para la vuelta al trabajo”.
Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Governació durant el primer govern de la monarquia, visitant alguns dels ferits ingressats als hospitals de Vitòria, acompanyat del ministre de Relacions Sindicals, Rodolfo Martín Villa
Escrites a finals de febrer, costa no veure en aquestes paraules una tràgica premonició dels fets del 3 de març. Res no va ser casual ni fruit, només, de l’ordre aïllada d’algun comandament policial. El manteniment de la línia marcada des de Governació un cop finalitzada la vaga de Vitòria corrobora aquesta tesi. El 18 de març, per exemple, una nova circular de la Direcció General de Política Interior reafirmava les ordres per desallotjar “inmediatamente” concentracions en esglésies i llocs de culte, “aun las que excluyen cualquier actitud violenta”. I encara a finals de 1976, un text utilitzat en la formació dels agents de la Policia Armada especificava: “La represión no alcanza su fin si es blanda; se debe actuar dura y enérgicamente, empleando desde la carga con la defensa hasta el fuego con toda clase de armas. […] El policía armado, por ser agente de la autoridad, puede obrar tranquilamente en la realización de sus obligaciones, vayan o no revestidas de fuerza, porque la Ley le respeta y trata de favor”. Zaramaga va ser més norma que excepció: entre la mort de Franco i les eleccions del juny de 1977, al voltant de cinquanta persones van morir víctimes de la repressió policial.
El llegat
En resposta a la repressió del 3 de març, el dia 8, el País Basc vivia una nova vaga general. El seguiment va ser massiu. Els dies immediatament anteriors i posteriors, les aturades i les mobilitzacions es van succeir arreu: a Vitòria, l’activitat va ser gairebé nul·la des del dia 3; a Navarra, la vaga va començar el 4, i a Biscaia, es van produir aturades des del 5. Durant una manifestació a Basauri el dia 8, els trets de la Guàrdia Civil van provocar una nova víctima mortal. Mentrestant, a Tarragona, un treballador havia mort el dia 5 mentre fugia de la càrrega policial contra una manifestació de rebuig als fets de Vitòria. Finalment, a Roma, durant la dispersió d’una manifestació contra l’ambaixada espanyola convocada el dia 14, un vianant moria víctima de l’acció policial.
A finals de febrer, un document policial reclamava que una "enérgica medida de la Autoridad fuerce a una solución de compromiso para la vuelta al trabajo"
El 9 de març, l’endemà de la vaga general que havia paralitzat el País Basc, es feia públic que, fruit del laude arbitral dictat per un magistrat, Forjas Alavesas acceptava readmetre tots els acomiadats. Es satisfeia, així, la principal reivindicació de la vaga del dia 3, però no precisament fruit de la bona voluntat empresarial: segons el testimoni d’Ángel Ugarte, va ser la pressió exercida pels serveis secrets en nom del govern –altament preocupat i decidit a aconseguir que la mobilització s’apaivagués– el que va acabar convencent la direcció de la companyia d’acceptar les readmissions. No va ser l’única cessió a què es van veure obligades les empreses implicades. Un cop materialitzada –entre el 15 i el 23 de març– la tornada a la feina dels vaguistes, es va haver d’admetre que es fessin assemblees dins les fàbriques en horari laboral i les comissions representatives van ser reconegudes com a òrgan d’interlocució amb els treballadors. En la majoria de casos, a més, es van concedir augments salarials lineals, si bé no sempre es van assolir les quantitats reivindicades. A principis d’agost, en plena festa major, els últims treballadors que restaven empresonats arran de la seva participació a la vaga eren rebuts a la ciutat. Tots ells van ser readmesos també.
Eloqüent declaració de Manuel Fraga, que en el moment dels fets era ministre de la Governació (l'equivalent de l'actual Ministeri de l'Interior), recollida pel diari 'ABC'. El polític franquista va arribar a definir l'episodi com una barreja "entre los soviets de 1917 y el 68 parisino"
Temps després, Manuel Fraga, per a qui la vaga de Vitòria havia constituït una barreja “entre los soviets de 1917 y el 68 parisino”, valorava així la seva actuació com a ministre de la Governació en aquell primer govern de la monarquia: “El orden fue mantenido, y, si se tienen en cuenta las circunstacias, a un coste razonable; [...] el serio intento que algunos habían realizado de volcar el carro y de crear las condiciones para un Gobierno provisional, del tipo de abril de 1931, no podría tener éxito”. No obstant això, la pèrdua de legitimitat que va patir el govern arran dels fets de Vitòria va aprofundir de manera decisiva la crisi en què estava immers i, en última instància, va ser un dels esdeveniments que expliquen la caiguda d’Arias Navarro a principis de juliol de 1976. Alhora, la vaga va significar una contribució de primer ordre al procés de conquesta efectiva de drets que s’estava produint durant aquells mesos. Com constatava un dels presos condemnats en el procés de Burgos, Greogorio López Irasuegui, en sortir de la presó el setembre de 1976: “Al salir he notado un cambio en la calle importante. Cuando entré todo estaba prohibido. [...] Ahora [...] se están imponiendo asambleas obreras multitudinarias. Se han impuesto formas de lucha que antes no podíamos imaginar”.
La vaga de Vitòria va significar una contribució de primer ordre al procés de conquesta efectiva de drets que s’estava produint durant aquells mesos
Igualment, l’experiència va marcar de manera determinant els mateixos vaguistes. En un text de valoració dels mesos de lluita, un grup de treballadors de Forjas Alavesas ho expressava així: “Compañeros, recordemos cómo en los primeros días hacíamos problema de la legalidad-ilegalidad, recordemos cómo aquella mentalidad patronal que teníamos de que si la huelga era o no legal, de que si la asambleaera o no legal, lo hemos ido superando ampliamente, hemos ido rompiendo poco a poco todas esas ideas que teníamos dentro de nosotros y que no eran nuestras. [...] Los obreros de Forjas ya no somos los de antes, somos nuevos, ya nos hemos quitado el vendaje y no nos lo volveremos a poner”. Tot això no impedia, però, que en aquest mateix escrit fossin capaços de fer autocrítica: “Otro dato a tener en cuenta es que [...] el peso de todo lo que se ha venido haciendo ha estado en manos de unos pocos, llegando a posiciones lideristas por parte de algunos y de falta de participación por parte de otros”.
Aquests dos últims elements, tant el procés d’apoderament del col·lectiu treballador com la capacitat per valorar la pròpia experiència de manera autocrítica, expressen millor que cap altra característica el llegat de la vaga de Vitòria. Una vaga la força de la qual va residir en l’encert de saber connectar amb els interessos d’una majoria i, al mateix temps, fer-ho d’una manera horitzontal, que possibilités la participació de tothom en el procés i l’aprenentatge a través de la lluita.
Mentre el polèmic tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP) es troba encallat, l'’aprovació del CETA -l’acord de lliure comerç entre Canadà i la Unió Europea- s’està consumant. L'aturada del TTIP s'ha degut a diversos motius: d'una banda, la mobilització social de rebuig o la no entesa entre la patronal agrària europea i les mesures de penetració de l’agroindústria nord-americana. De l'altra, a l’aparent negativa del nou govern de Trump qui, en una primera demostració de força en la defensa des de la ultradreta de l’economia nacional estatunidenca, està adoptant mesures aparentment proteccionistes -gest que la socialdemocràcia europea es veu incapaç de fer des de l’òptica d’esquerres, davant els dictats de la Troika i els grans lobbys empresarials-, mentre replanteja els moviments geopolítics en relació als tractes amb Rússia i la Xina. Així, mentre la UE veia obstacles amb l'aprovació del TTIP, ha pogut sortir-se'n amb el CETA.
Tampoc li va ser fàcil: durant uns dies, alguns entrebancs van gosar posar en dubte la unanimitat de la política exterior de la Unió Europea, basada en el desmantellament de la sobirania dels estats en benefici i protecció de les inversions de les grans empreses multinacionals,. Finalment, però, el Parlament Europeu, amb el suport dels majors grups parlamentaris -on s’hi troben el PP i el PSOE, i també el PDECAT-, donà llum verda aquest dimecres 15 de febrer de 2017 a l’aprovació del CETA.
Al CETA l'han anomenat “el cavall de Troia del TTIP”, i és que mentre el tractat de lliurer comerç entre els EEUU i la UE ha generat una àmplia oposició de partits i moviments socials d’esquerres arreu dels estats membres de la UE, el CETA suposarà l’aplicació de clàusules similars a les que s’estan treballant en el marc del TTIP. Des de les rebaixes en la normativa reguladora de la UE en matèria de defensa dels drets laborals, medi ambient i salut pública, fins a avantatges per les grans empreses multinacionals en cas de litigis contra administracions públiques, el CETA blinda el camí de no retorn de la privatització dels serveis públics.
El concepte de “cavall de Troia”, però, no només fa referència que s’obri la porta a aquest tipus de legislacions, que en el marc d’aquest tractat es veurien restringides a les empreses canadenques, sinó que degut a l’enginyeria fiscal empresarial, qualsevol multinacional amb alguna filial situada al Canadà també hi podria accedir. És el cas de moltes multinacionals estatunidenques, amb especial preocupació en el cas de les empreses mineres, ja que la Borsa de Toronto acull el 60% de les companyies mineres del món; moltes d’elles desenvolupen pràctiques agressives vers el medi ambient i amb litigis constants contra grups ecologistes i administracions públiques. Des del litigi de la minera Lone Pine contra el propi estat canadenc del Quebec amb l’objectiu de saltar-se la decisió de l’administració pública de prohibir la pràctica del fracking, fins el litigi de la minera amb seu a Canadà Edgewater contra la Xunta de Galícia; aquesta, pressionada per grans mobilitzacions socials, li va denegar el permís d’explotació d’una mina d’or a cel obert que suposaria l’ús de 1,5 tones de cianur i 4 milions de litres d’aigua al dia, amenaçant el riu Anllóns i la Ría de Corme Laxe. En aquest últim cas, Edgewater ha utilitzat el sistema de filials per denunciar l’Estat espanyol a través del Tractat de Lliure Comerç amb Panamà.
Aquesta, doncs, és una molt mala notícia per tots aquells projectes orientats cap a la sobirania econòmica dels pobles, ja sigui a través de plans de municipalitzacions d’activitats econòmiques productives i de serveis, com de plans de nacionalització i socialització o de defensa del model de cooperativisme social i economia local. A través de la falsa expressió del “lliure comerç”, s’afiançarà encara més a nivell legislatiu la dictadura de les multinacionals. Aquesta dictadura econòmica ens ha dut a una societat explotada i cada cop més empobrida, amb unes administracions públiques endeutades i sense control de l’economia. Ans al contrari, a través de pressions i de les mateixes “portes giratòries”, adapten les polítiques públiques al bon rendiment privat de les inversions de les grans empreses, en detriment de les condicions laborals i de vida de la classe de treballadora, de qui n'agreugen el grau d’explotació, , que augmenten la sobreexplotació que recau sobre les dones, depauperen uns serveis públics cada cop més desmantellats i eliminen la ja dèbil protecció del medi i el territori.
Aquest nou tractat és l’enèsima certificació que en el marc d’aquest sistema econòmic anomenat capitalisme patriarcal, on les estructures estatals i regionals com la Unió Europea són eficaços instruments polítics per aprofundir el model d’espoli i explotació nacional i de classe, no hi ha sortida possible a la crisi crònica que patim la classe treballadora a nivell internacional. El CETA, com el TTIP, és un pas més en el blindatge de la legislació comercial regional d’un model econòmic concret. Aquest model avança mitjançant les reformes laborals, les retallades socials, la privatització dels pocs sectors econòmics públics que queden, la bonificació de l’acumulació de capitals o l’entrega de sobirania als organismes supranacionals. I utilitza, també, la guerra com a acte de rapinya, per anul·lar projectes alternatius i competències interimperialistes, i de revalorització de les inversions armamentístiques i criminals. Només amb un estat independent, sota sobirania popular i sotmès als interessos de la classe treballadora i les classes populars catalanes, podrem acumular forces des del carrer i la institucionalitat pròpia per trencar la dictadura econòmica capitalista.
*Arnau Carné és militant d’Endavant OSAN i de l’organització internacionalista Ítaca.
El treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies més tard de l'ocupació de la fàbrica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys després, l'Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge
Una manifestació de treballadors de la SEAT a mitjans dels anys 70. La del 23 d'octubre de 1971, arran de l'atac policial a Ruiz Villalba, va aplegar 10.000 persones
El 18 d'octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l'inici del període de conflictivitat permanent a Seat.
Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d'Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. "Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l'Escola de la Seat i l'Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona", explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l'Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d'avui dimarts 18 d'octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s'inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s'inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.
L’ocupació del 1971, un conflicte històric
Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d'octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: "A les 6:45h de la matinada, van entrar d'amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l'empresa".
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts
La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l'edifici. Les forces de l'ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. "Van venir els grisos, la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l'assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers", explica Vallejo. I afegeix: "Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme".
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L'ocupació de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. "Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba", apunta Vallejo.
Villalba va morir per trets de la policia / Comissions Obreres
El 18 d'octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l'inici del període conegut com a "conflictivitat permanent" a la factoria SEAT de Zona Franca. L'atac policial a Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista. El 23 d'octubre, una manifestació convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i recaptació de diner.
Aquest primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors provinents del món rural, sense tradició d'organització obrera. "El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000 treballadors", apunta Vallejo.
Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT
Després de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonància amb el moment d'erosió i crisi política del règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni, però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la direcció de l'empresa, van ser les característiques d'un lluita de fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme
El 1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava l'hegemonia de l'espai públic al règim. No obstant això, la importància del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i la generació d’una àmplia solidaritat.
La realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d'aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilització, i seguint l'exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l'església va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.
En contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i de la resta de l'Estat va anar en augment i cap a una radicalització progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.
