L'autor exposa la desproporció entre la capacitat econòmica de certs sectors i la seva aportació a les arques públiques, i els mecanismes que utilitzen per redirigir la seva tributació i esberlar el principi de proporcionalitat en la recaptació de tributs
Els debats polítics, sobretot en plena campanya electoral, centren l'aspecte tributari de les discussions en la despesa pública més que en l'ingrés públic. Quant a la despesa pública, la pedra angular seria el repartiment més adequat dels recursos recaptats en funció de les necessitats de la ciutadania, vist des de diferents prismes segons el posicionament econòmic de cadascú: polítiques econòmiques de dretes o d'esquerres, liberals o socials. Per altra banda, el nucli del debat en l'ingrés públic rau en variacions dels tipus impositius per fer front al dèficit o per anivellar els pressupostos generals, fet reflectit als eslògans dels principals partits en l'àmbit estatal.
Donat que la presa de decisions en el repartiment de la despesa pública s'associa més a una ètica i subjectivitat concreta, centrem l'anàlisi en l'ingrés públic. El recapte procedeix de tota classe de tributs, però el gruix principal sorgeix dels impostos més coneguts: l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA) i l'Impost sobre Societats (IS). Aquests tres grans impostos signifiquen el 86,56% dels ingressos tributaris bruts a 2016 i durant els darrers anys a l'Estat. Les estadístiques de l'Agència Tributària mostren un increment constant de la recaptació durant el període 2012–2016, amb un increment general del 8,70%. L'increment dels ingressos públics podria ser la conseqüència de: més contribuents i que perceben més rendes, una persecució més efectiva de la corrupció i del frau fiscal, o un augment general de la pressió fiscal. Respecte del primer sospitós, fixem-nos en la taxa d'activitat: segons estadístiques del mateix Institut Nacional d'Estadística, era del 60,31% a principis de 2012, rondava el 59,45% a principis de 2015 i a octubre de 2017, es mantenia amb un 58,92%. No es pot dir que hi hagi hagut un increment de treballadors durant el període. En resposta a si percebem més rendes, les estadístiques de l'Eurostat mostren que hi ha hagut un decrement de la renda disponible dels contribuents des de 2009 en tots els nivells de riquesa, un empobriment que ha afectat més durament al percentil més pobre de la societat. Tots aquests motius fan que a priori descartem la primera hipòtesi d'increment d'ingressos públics.
Les estadístiques de l'Eurostat mostren que hi ha hagut un decrement de la renda disponible dels contribuents des de 2009 en tots els nivells de riquesa, empobriment que ha afectat més durament al percentil més pobre de la societat
El següent a considerar seria un augment de la lluita contra el frau i una disminució de la corrupció, assumint que una eficàcia major en aquest aspecte reporta més ingressos a les arques públiques. Doncs bé, l'Índex de Percepció de la Corrupció situa a Espanya a la posició 41a a 2016, rècord negatiu, mentre que l'any 2012 era la 30a. La mateixa tendència mostren els estudis realitzats en relació amb l'economia submergida, que correlacionen el seu creixement amb la corrupció existent, estimant que suposava un 26% de PIB l'any 2012. Tanmateix, l'onada de casos de corrupció política han fet saltar les alarmes, cosa que fa considerar més que plausible que no s'ha incrementat la recaptació gràcies a la lluita contra la corrupció i el frau fiscal.
Tot ens duu cap al tercer dels motius: l'augment general de la pressió fiscal. Com ja hem comentat anteriorment, l'augment constant dels ingressos bruts ha estat un fet inqüestionable durant els últims anys. Si ens capbussem i fem un triatge més concret, veiem que IVA i IRPF signifiquen un 75% dels ingressos bruts, mentre que l'IS representa un 12%.
Però, qui acaba finalment pagant aquests impostos? Per una banda, l'IVA el paguen majoritàriament els consumidors, que són qui acaben consumint els béns, ja que les societats contribueixen amb l'increment de valor que els hi realitzen als productes. Per altra banda, l'IRPF és un impost que exclou les classes més pobres i té un gravamen progressiu, però curiosament és la classe mitjana, la que suporta el pes impositiu. Si aquestes dades les contraposem amb l'evolució de la renda disponible, l'escenari queda així: una classe pobra amb nivells de renda disponible de 1996 que no ha de contribuir en IRPF però que ha sofert una pèrdua de poder adquisitiu i una apujada de l'IVA en els articles diaris; una classe mitjana a nivells de 2009, castigada per un IRPF que cada cop contempla menys reduccions i bonificacions, i una classe alta que, tot i haver travessat la crisi, no ha sofert en proporció i en impacte real. Aquí és on el principi de contribució proporcional a la capacitat econòmica trontolla. Sempre han existit mecanismes –la mal anomenada enginyeria fiscal– que han permès als ciutadans amb més recursos evitar tributar segons correspon. Els moviments més típics són: afectar béns privats a empreses patrimonials, percebre ingressos mitjançant societats pantalla, entramats d'empreses en paradisos fiscals o territoris de baixa tributació, etcètera. Tot això, normalment orientat a traslladar rendes de l'IRPF a l'IS, degut a la diferència de tipus impositiu i la possibilitat de minorar-les amb despeses, o bé evitar la seva tributació.
Queda per veure si en un futur realment centrarem el debat en les persones en què recau el pes fiscal dels ingressos, o si continuarem entestats a jugar amb dades macroeconòmiques per equilibrar pressupostos
En els darrers anys sembla que la tendència a les trames fiscals no ha canviat massa, l'amnistia fiscal de 2012 n'és un exemple, que va permetre indultar a més de 30.000 contribuents amb diners no declarats a l'estranger i que posteriorment el Tribunal Constitucional ha anul·lat, però considerant regularitzat els diners declarats, que van ser sotmesos finalment a l'irrisori tipus d'un 3%. Un altre exemple són les anomenades SICAV, societats d'inversió col·lectiva, un tipus d'empresa que gestiona valors normalment, orientades a grans fortunes i amb una tributació de l'1%. No són accessibles a la majoria de la societat, ja que el capital mínim és de 2,4 milions d'euros.
Retornant a l'inici, ara amb els conceptes aclarits, queda per veure si en un futur realment centrarem el debat en les persones en què recau el pes fiscal dels ingressos, o si continuarem entestats a continuar jugant amb dades macroeconòmiques per equilibrar pressupostos. De la ciutadania dependrà.
Genís Pérez Torres és economista i assessor fiscal.
El bloc independentista ha ratificat la seva majoria. Ciutadans s’imposa com a primera força, amb 37 escons. L’esquerra transformadora obté resultats molt baixos. Aquests són alguns dels possibles titulars de les eleccions del 21-D. És d’hora encara per saber quins pactes polítics hi haurà, si Carles Puigdemont tornarà a la presidència o si la correlació de forces servirà per forçar una negociació amb el Govern espanyol. Però, per anar més enllà de relats eufòrics o derrotistes, CRÍTIC ha parlat amb sis periodistes i analistes polítics per conèixer les seves reflexions sobre el panorama que ha obert el 21-D, com interpreten el resultat electoral i quins seran els escenaris de futur.
Laia Altarriba: “L’independentisme aconsegueix la majoria, però la notícia més dolenta és la davallada de les esquerres”
Directora del diari ‘Jornada’
La notícia més dolenta de la nit és ladavallada de les esquerres parlamentàries: d’una banda, la CUP no ha aconseguit retenir els 10 diputats que havia obtingut el 27-S, derivats dels vots que alguns electors li van donar pel fet que ERC i CiU es presentessin junts el 2015 dient que Mas seria el president. D’altra banda, a això s’hi suma el fet que la figura del president a l’exili ha arrossegat molts vots, de manera que la correlació de forces cap a l’esquerra i l’hegemonia d’ERC en aquestes eleccions no ha estat com ens pensàvem. A l’últim, els comuns també han baixat. L’escenari del 21-D era el menys ideal per a ells, sobretot perquè han estat unes eleccions centrades en l’eix nacional, respecte al qual ells tenen un posicionament menys còmode. Això els ha passat factura.
El més greu és que Ciutadans aconsegueixi ser la primera força en molts barris populars, quan s’ha centrat només en la qüestió antiindependentista i quan és un partit sense alcaldies i sense base militant. Però ha tingut un avantatge: ha comptat amb un suport mediàtic espectacular i amb el fet que el seu posicionament en l’eix esquerra-dreta encara genera confusió, tot i que és un partit clarament de dretes.
Es patia per si l’independentisme seria majoria absoluta al Parlament amb un creixement de la participació, i ho ha aconseguit. Ha estat un vot de dignitat davant l’exili, les garrotades i el 155.La por no ha vençut, però el futur és incert. Per això, plantejo un parell de preguntes: Rajoy i el seu partit han quedat tocadíssims… però faran el referèndum que reclamen els catalans i respectaran el resultat? I, si no els agrada aquest resultat, què faran respecte a això? Si finalment tenim un Govern independentista, com s’ho farà per desplegar la República, quan tot apunta que Rajoy no obrirà un diàleg democràtic?
Ferran Casas: “Una pròrroga per fer-ho millor”
Subdirector de ‘Nació Digital’
En el més advers dels contextos, el bloc independentista ha aconseguit, aquest 21-D, una pròrroga per al procés cap a la República. Els partidaris de la República Catalana han guanyat i mantenen la majoria amb dos escons menys però amb un idèntic percentatge de vot. Els grans perdedors dels comicis són Mariano Rajoy i els partits partidaris de les terceres vies, Catalunya en Comú i el PSC, que no han estat capaços d’oferir una alternativa creïble per als ciutadans. Ambdós partits han quedat arraconats per Ciutadans al cinturó metropolità, on fins ara havien mostrat la seva força.
És clar, però, que els inconvenients i els problemes que ja hi havia el 27-O per implementar la República no han desaparegut. Ni l’Estat espanyol rectificarà la seva posició ni la majoria independentista ha aconseguit ampliar-se. Amb els resultats d’ahir, però, el projecte d’aquest bloc guanya legitimitat després del ‘match ball’ a les urnes: l’independentisme és manté amb un 47% de suports, mentre que els altres quatre partits del Parlament formulen ofertes que no quadren entre elles. Ara bé: els independentistes tenen deures. Cal que s’asseguin a pactar un full de ruta raonable i cal també que sumin més suport al procés constituent, especialment de tot l’espectre dels comuns i de sectors del PSC.
Neus Tomàs: “És important que no hi hagi revenja de cap de les dues parts”
Foto: SANDRA LÁZARO
Subdirectora d”eldiario.es’
La primera conclusió és la constatació que l’independentisme manté la seva força, perquè, malgrat tot, ha aconseguit augmentar en 96.000 vots la seva representació. A més, crida l’atenció que és majoria absoluta no només a Lleida i a Girona, sinó també a Tarragona, un fet prou significatiu amb què ningú hi comptava. Alhora, els resultats electorals fan palès que Ciutadans comença a erigir-se com una alternativa més que real. Que hagi aconseguit 37 escons demostra que absorbeix vot del PP, però no només: el PSC se les prometia molt felices, perquè comptava a tenir un paper decisiu, de la mateixa manera que els comuns, i no ha estat així.
Els electors no han votat en clau dreta-esquerra, però segurament tampoc ho han fet en clau nacionalista o no nacionalista. Probablement, el vot ha estat més en contra del PP o a favor del Govern català que hi havia. Els resultats avalen la restitució del president de la Generalitat, més que la pròpia figura de Puigdemont, i això li dona una certa tranquil·litat –encara que sigui de moment– al PDECat.
La darrera conclusió, que crec que té una lectura pròpia, és el resultat del Partit Popular: Rajoy ha fracassat. La seva recepta per a Catalunya no ha funcionat i, o en proposa una altra, o el conflicte anirà a més. Crec que en aquest punt és important que no hi hagi revenja de cap de les dues parts. L’independentisme se sentirà fort, sí, però ha de ser conscient del que ha passat fins ara. I hi ha un últim element que també s’ha de considerar, i és el paper de la justícia. Hi ha una mena de causa general contra tots els dirigents independentistes, i això pot dificultar que hi hagi la serenor que ara mateix es necessita.
Jordi Amat: “La segona victòria de Josep Tarradellas”
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Escriptor i autor de ‘La confabulació dels irresponsables’
Enguany s’ha commemorat el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya i, amb ell, el restabliment de la Generalitat. Com passa amb tantes commemoracions, tothom l’ha volguda fer seva per reforçar la seva pròpia posició. Qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.
A l’octubre del 1977, els carrers de Barcelona van quedar desbordats per contemplar la figura del vell venerable. No era de cap partit. Ja no era d’Esquerra. A l’exili l’home s’havia fos amb la institució. La gent el va rebre amb il·lusió perquè a través de la seva figura sentien que reconquerien un element determinant d’allò que havien decidit ser, d’allò que no havien aconseguit que deixéssim de ser: catalans que teníem l’autogovern com a principal factor definidor d’una identitat política. Aquest factor definidor, que l’aplicació del 155 va impugnar d’una manera espúria, explica el fet més rellevant d’aquestes eleccions. La victòria sobiranista? Sí, però no només. No és tant, tampoc, la regeneració del gen convergent. És la construcció d’un lideratge vinculat amb la presidència. És la segona victòria de Tarradellas. El principal mèrit és del Govern espanyol. Però aquesta vegada no servirà per construir consens. No. El Govern espanyol ha multiplicat el seu problema.
Esther Vivas: “Seguir desvinculant la qüestió nacional de la social és un carreró sense sortida”
Periodista i analista política
El 21-D deixa un arc parlamentari similar al de la legislatura anterior, pel que fa a la fortalesa dels dos grans blocs. L’independentisme té una base important, però aquesta està estancada des del 2014. És majoritari en el gruix de municipis, però minoritari en els principals nuclis urbans. La màxima “primer la independència, i després la resta”, deixant en un segon terme la qüestió social, ha mostrat els seus límits i ha dificultat poder crear una majoria social àmplia. Els sectors més colpejats per la crisi no s’han sentit interpel·lats per les forces independentistes i han estat carn de canó d’eslògans fàcils de Ciutadans. Seguir desvinculant la qüestió nacional de la social és un carreró sense sortida. L’independentisme ha guanyat, però ha de replantejar-se la seva estratègia.
Pel que fa a l’esquerra alternativa, que surt malparada del 21-D, els dilemes són encara més grans. La CUP, víctima del vot útil, té el repte de dibuixar una agenda pròpia que, sense ser contradictòria amb l’independentisme majoritari, es qüestioni algunes de les seves premisses. Els comuns, que han patit la polarització extrema, si volen ser una força majoritària, no poden restar a l’expectativa amb el procés i hi han de tenir un paper més actiu.
Guillem Martínez: “Algun dia hi haurà un oferiment ‘xorra’ en forma de federalisme i els processistes l’acceptaran”
FOTO: Ivan Giménez
Periodista de ‘CTXT’ i autor de ‘La gran desilusión’
Bàsicament, el que ha passat és el següent: A) Els partits processistes han guanyat en escons. B) Els partits no processistes han guanyat en vots. No hi ha una majoria per la independència, però no hi ha una majoria tampoc per continuar igual. El natural, doncs, seria C) una reforma de l’encaix de Catalunya a l’Estat.
Sobre A). El processisme va guanyar el 2015 prometent la independència. I, el 2017, prometent l’autonomia. Entre ambdues dades, el processisme ha fracassat intel·lectualment, políticament i èticament. Què és el processisme? La solució d’una crisi de representativitat, tot reduint la política a la identitat. Suposo que gestionarà, en aquesta pròxima legislatura, aquest tema.
Sobre B), per primer cop un partit no catalanista ha guanyat les eleccions, en el que és un avís –tal vegada definitiu– que els abusos propagandístics d’un Govern es paguen amb el naixement de bèsties, immunes a la propaganda, o que saben modular una propaganda tan efectiva com les altres. L’escenificació del drama identitari té ara, doncs, dos actors.
C) No hi haurà cap canvi a l’Estat, em temo. Algun dia hi haurà un oferiment ‘xorra’, suposo que sota la forma de federalisme, però sense una estructura federal efectiva. Suposo que el processisme ho acceptarà amb candeletes. Pot fer-ho. El voten quan és independentista, el voten quan és autonomista, el votaran quan digui que ha aconseguit alguna cosa.
«Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. Si ens deixem perdre això, ho perdem tot com a comunitat. Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència» respon Manuel de Pedrolo al programa Vostè pregunta de Joaquim Maria Puyal. Som a l’any 1983 i és l’única entrevista que concedirà a la televisió. Aquestes paraules són el motor de gran part de la seva obra.
Manuel de Pedrolo es convenç que l’art serveix per transformar la societat. Decideix que posarà la seva obra al servei de la llibertat dels Països Catalans i denuncia la colonització i submissió del país per part dels estats espanyol i francès —de les metròpolis— tal com li agrada anomenar-los. Independentista, quan gairebé ningú no ho és, es converteix en un referent intel·lectual per bona part de l’independentisme d’esquerres. Radicalment, la llibertat.
Escriu incansablement: novel·la, poesia, contes, teatre, assaig… Tots els gèneres li serveixen per posar-los al servei del país. És un home sense mesura que escriu com un forassenyat, diu. Un escriptor prolífic. Però malgrat això, se’l coneix gairebé només pelMecanoscrit del segon origen, una novel·la que l’autor no hauria escrit si arriba a saber que faria desatendre la resta de la seva obra. Treballa envoltat de llibres. Sempre amb la màquina d’escriure: fa molt mala lletra i ni ell mateix l’entén. Passats els anys comença a redactar articles. És incisiu.
Personatge molest
Durant la dècada dels vuitanta es converteix en un personatge cada vegada més molest. Els seus articles d’opinió s’acarnissen amb els polítics que dirigeixen el país i acusa la intel·lectualitat catalana de vincular-se al poder. Deixa ben clara la seva profunda decepció amb les renúncies de la transició i amb la classe política que l’ha fet possible. «Sóc un combatent per la causa de la independència dels Països Catalans. Per això escric els articles». Manté una actitud política insubornable, coherent i irreductible. I això li crea dificultats per publicar els articles d’opinió. Tornem al plató de televisió. El periodista Puyal continua l’entrevista. Pedrolo explica que un mitjà de comunicació li va demanar col·laborar. Ell va enviar dos textos: un es titulava «Marxisme» i l’altre «Nacionalisme» tanmateix el mitjà no els publica, així com tampoc cap més article. Anys abans, durant el franquisme, també paga les conviccions amb una forta censura en la seva obra. Publica quan pot, amb el desfasament cronològic que això implica. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.
A l’abril farà cent anys que va nàixer. Una bona ocasió per fer-li justícia
Tímid i introvertit, no assisteix als actes públics i es va aïllant. Han passat gairebé dos anys des que va anar a la televisió. Som al 1985 i decideix que no escriurà cap més novel·la. «Em repetiria i això no s›ho mereixen els meus lectors». Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més llegits a Catalunya. Deixa escrits cent vint llibres i unes vint mil pàgines. Una obra molt extensa i variada que pateix el silenci acadèmic i de la crítica. Cova la sensació de fracàs. Després d’un temps inactiu, mor el 1990.
Han passat els anys i l’oblit ha cobert bona part de la seva obra. Continua sent un escriptor poc estudiat a les universitats i no s’ha traçat de forma clara la seva contribució a la literatura catalana.
Recuperar de l’oblit
A l’abril farà cent anys que va nàixer. Una bona ocasió per fer-li justícia. Pedrolo va deixar-nos una pista de com volia que el tinguéssim present: «Si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions; sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com que no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d’un fer cultural […] per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi. Res més».
Manuel de Pedrolo va posar el dit a la nafra, i això molesta. Un escriptor que es defineix com a ateu, independentista i marxista heterodox, és una lletra incòmoda.
El marxisme soviètic, com el marxisme occidental, no va ser monolític sinó que va tancar una diversitat de tendències en una lluita que, per ser silenciosa, no va deixar de ser real. L'intel·lectual cubà Rubén Zardoya, format a l'URSS sota la influència del marxisme de Evald Iliénkov -qui va tenir un engranatge rigorós amb la filosofia clàssica i va desenvolupar una interpretació no-subjectiva del que ideal-, ha dirigit la seva mirada crítica a un conjunt de temes en el programa Escola de Quadres.
Joaquín Toledo, economista, exportaveu de la Federació d'Estudiants Universitaris d'Uruguai i militant del Frente Amplio, reflexiona sobre el paper de les esquerres a l'Amèrica Llatina en general i concretament al seu país
"La dreta a l'Uruguai ho té tot per poder capitalitzar moltes coses que estan passant, però no és intel·ligent"
Joaquín Toledo és economista, activista, exportaveu de la Federació d'Estudiants Universitaris d'Uruguai (FEUU) i militant del Frente Amplio (FA), un partit que ja camina per la seva tercera legislatura al capdavant del govern d’Uruguai. Forma part d'una llarga tradició familiar de lluita política -amb pares, oncles i avis empresonats i torturats durant la dictadura-, tant al Partit Comunista com als Tupamaros, el moviment de lluita político-social articulat com a guerrilla urbana durant els anys 60 i 70. És, per tant, un bon representant per analitzar el present i futur de la lluita d'esquerres al seu país. Si bé el FA ja portava una legislatura al capdavant del govern, no va ser fins a la segona, sota la presidència de José Mujica -o el Pepe, com l'anomenen afectuosament a l’Uruguai- que el país va aconseguir gran notorietat internacional i el seu president es va convertir en una figura de masses, referent de l'esquerra a nivell mundial.
Durant els dotze anys de dictadura a l'Uruguai -del 73 al 85- es va perseguir, empresonar i assassinar qualsevol tipus de dissidència o moviment opositor d'esquerres. A principis dels 90, l'esquerra, agrupada des de feia poc al voltant del Frente Popular, va aconseguir la seva primera victòria electoral important a la capital del país. Més d'una dècada després, es va produir “l’assalt” al govern. En quin context es va donar aquest pas?
El 2002, el país va patir la crisi econòmica més important pràcticament del segle XX, que ve de la mà del corralito que va viure Argentina el 2001. La situació va ser atroç: tots els indicadors econòmics estaven molt malament, l'aparell financer gairebé va desaparèixer, es van fugar capitals, es van destapar casos de corrupció molt greus, etcètera. Es tracta d'una crisi política i econòmica molt profunda que va comportar un crèdit del tresor nord-americà. Aquí, al meu entendre, arrenca el moment que portarà el Frente Amplio al poder. El país estava dirigit per Batlle, del Partido Colorado [de dretes], quan esclata també la crisi de l'aftosa: milions de vaques uruguaianes afectades per febres bovines contagioses, comprometent greument l'economia . Tot això, mentre governa un partit tradicional, crea l'avantsala perquè en les següents eleccions un partit de l'esquerra, que va ser molt crític amb la situació, aprofiti l'oportunitat. Així és com el 2004 el FA guanya amb àmplia majoria i aquí arrenca un dels tres períodes de govern de l'esquerra fins ara a l’Uruguai.
Com és el primer govern d'esquerres a l'Uruguai?
El primer govern del FA [2005-2010] té tota l'esquerra unida i l'esperança de portar a terme un programa d'esquerres molt fort. Aquests anys van ser d'un moviment polític molt intens, amb Tabaré Vázquez [que als anys 90 va ser el primer alcalde de la capital, Montevideo, del Frente Amplio] de president i tota l'esquerra donant-se la mà per governar un país, treure’l de la misèria extrema i portar-lo lentament a nivells socials acceptables, redignificant la figura del treballador, etcètera.
Atès que al FA els candidats no poden repetir legislatura, el 2010comença el primer mandat d’un Pepe Mujica que segueix gaudint d'ampli suport popular.
"Pepe Mujica va tenir un paper actiu en la formació del Moviment de Participació Popular, va ser un dirigent polític molt interessant: té una manera de parlar que interpel·la directament el veí i la veïna"
El Pepe havia estat un personatge important, cap de la guerrilla al costat d’Huidobro, Rosenkov i alguns altres dirigent; gent molt culta, que estudiava i no va passar gana. Tenien idees molt interessants i van ser torturats, desmantellats i empresonats, perquè són gent molt perillosa pel sistema. Quan no ets perillós, et lloen; però quan ho ets, et maten. Després. ell va tenir un paper actiu en la formació del MPP [Moviment de Participació Popular, moviment polític sorgit dels Tupamaros i integrat al FA]; va ser un dirigent polític molt interessant: té una manera de parlar que interpel·la directament el veí i la veïna. Van formar -amb el MPP- un moviment i no un partit per una qüestió llibertària i liberal. Va ser ministre de Ramaderia en la primera legislatura, i va començar a generar una figura, diguem-necampechana, que desafiava el que tots coneixien com un polític de capçalera: vestit i corbata, parlar educat, saber anglès, etcètera. El FA en si ja talla una mica amb aquest tipus de figura, però el Pepe no només ho frena, sinó que hi va en contra. És un líder polític fonamental, ministre d'Estat, una figura política rellevant, que porta sandàlies i viu d'una manera molt diferent.
I és en part gràcies a aquesta originalitat, entre altres coses, que Pepe Mujica situa l'Uruguai al centre del panorama mundial, almenys a nivell mediàtic.
L'Uruguai mediàticament ja va tenir abans diverses fites, com Tabaré Vázquez, amb la política antitabac...
Sí, però em refereixo al fet que, com a mínim per a una part de l'esquerra occidental, es converteix en un referent. I ho fa tant per les seves idees, com per la coherència política que demostra en el dia a dia, amb una vida austera i molt atípica per a un líder polític del seu estatus.
Cal tenir en compte una cosa: un guerriller pres i torturat és president, i ho és per la via democràtica. Després de ser guerriller els anys 70, abandona la guerrilla com a estratègia de força per a un moviment, i el seu sector polític comença a créixer amb un enorme suport popular fins a un moment en què és el sector més gran i més votat dins del FA, i fins i tot el més votat de tot el país.
/ Max Carbonell Ballestero
No obstant això, al contrari del que molts pensàvem des de l'esquerra europea, sorprèn com a l'Uruguai, tot i que se l’estima i respecta molt, tant pel que és com pel que representa, també s'és molt crític amb ell, sobretot pel poc que ha fet governant i pel poc canvi que ha significat el seu pas per la presidència. Quina lectura crítica en faries?
"Hi ha una certa impaciència, sobretot assumint que després de dotze anys al govern hi ha coses molt profundes que no es van tocar, com privilegis i poders"
En general, hi ha una part de la crítica al Pepe que és més extensiva al FA, sobretot de les generacions que estaven molt emocionades per l'arribada de l'esquerra al govern i que no van veure això reflectit de la forma que esperaven. Es van fer canvis molt importants, però amb regust a poc. Hi ha una certa impaciència, sobretot assumint que després de dotze anys al govern hi ha coses molt profundes que no es van tocar, hi ha privilegis i poders que no es van tocar. El Pepe Mujica és una mica víctima d'això, i més quan és una figura que va tenir una significació internacional molt important. Llavors el món el veu com una figura rellevant, però quan véns aquí diem "sí, és una figura rellevant, però compte…". Va fer coses molt interessants, no només ell, sinó tot el FA durant aquest període.
Com per exemple?
La nova agenda de drets, legalització de la marihuana, matrimoni igualitari, els moviments pro-drets agafen força, legalitza l'avortament, cosa que Tabaré havia evitat en el seu mandat, etc. Ell queda enmig d'un munt de coses que l’envolten. En realitat, després del primer període de govern queda un FA enfortit i arriba una segona legislatura amb un programa molt potent. El FA fa un segon pas com a partit polític i aprova moltes polítiques que ja es venien gestant des d'abans. El Pepe Mujica és el líder que du a terme aquest procés, però no n’és el gestor. Les crítiques cap a ell són les que arrossega com a cara visible del FA, però també són cap a la seva figura, ja que se l’acusa de desprotegir una mica l'estructura de govern que havia muntat Tabaré Vázquez en la legislatura anterior.
Per què? Era massa personalista?
Perquè Tabaré havia muntat un sistema que funcionava per gestionar el país, havia inclòs diversos representants de molts partits polítics que coexisteixen dins del FA, de molts sectors, aconseguint una certa unitat per portar endavant les polítiques. Mujica no va fer això, no va tenir la capacitat de liderar l'executiu, encara que sí la va tenir en el legislatiu, amb les lleis que s'aproven. Si bé Tabaré havia aconseguit una confiança, en aquest sentit, Mujica és molt més feble com a figura que dirigeix i gestiona un país. I això genera una mica de caos en l'estructura de govern, ministeris, dins del FA...
Malgrat això, Mujica va marxar després de finalitzar el seu mandat, deixant el govern de nou en mans del FA amb Tabaré Vázquez al capdavant.
I Mujica no baixa la popularitat que tenia. Torna Tabaré, però aquesta vegada el marc regional és totalment diferent. El període de Mujica va ser molt internacionalista: va coincidir amb un Chávez i un Evo [Morales] en el seu apogeu, els Kirchner que després de debilitar-se una mica es tornen referents de l'esquerra llatinoamericana, un Lula molt fort, etcètera. Amb tots ells Mujica va tenir una afinitat molt forta. Les polítiques exteriors del període de Mujica van ser brillants en aquest sentit perquè va participar d'un llatinoamericanisme que el FA venia demandant des de feia molt.
El FA ha reeditat al govern i encara li queden més de dos anys de mandat i, a més, l'oposició uruguaiana no està molt forta, però a nivell internacional la situació és ben diferent.
L'oposició està forta, però no és astuta. Ho té tot per poder capitalitzar moltes coses que estan passant a Uruguai, però és una molt mala dreta, no és intel·ligent.
I a nivell internacional, deia que l'onada de llatinoamericanisme d'esquerres que s'havia expandit durant els últims anys sembla estar en reculada. Quina lectura fas del moment polític de l'Uruguai en el context llatinoamericà?
"Arribar al govern comporta contradiccions molt fortes. Crec que el Frente Amplio és un dels partits de l'Amèrica Llatina que va aconseguir aguantar aquestes tensions amb relatiu èxit"
Tenim totes les de perdre. Seria arriscat fer previsions. Crec que els governs de l'esquerra llatinoamericana es van equivocar molt. Va ser molt fort el que va viure l'Amèrica Llatina els últims anys, sobretot per a la gent d'esquerres: haver experimentat el que és formar un govern i afrontar la gestió de l'estat, amb tots els problemes que això comporta. Arribar al govern, i no invento res de nou, comporta contradiccions molt fortes. Crec que el FA és un dels partits de l'Amèrica Llatina que va aconseguir aguantar aquestes tensions amb relatiu èxit; també perquè les seves bases no estaven tan febles com en altres països, com a l'Argentina. Al Brasil no ho van aconseguir, es va arribar amb molt de suport, però es van cometre grans errors; crec que mai es poden sacrificar llibertats i justícia per governar. A l'Amèrica Llatina les esquerres van pecar de sacrificar justícia per mantenir-se en el poder. De totes maneres, també crec que quan es faci la lectura històrica d'aquest període es veurà que va ser un període bonic, més enllà de les coses dolentes que van passar i a més, va ser una escola d'aprenentatge per a totes les generacions joves d'esquerres. No estic dient que sigui ni millor ni pitjor, però comportarà un abans i un després.
Com afecta aquest context advers per a l'esquerra a l'Uruguai?
És aquest context del que estem parlant que ens fa pensar que l'esquerra a l'Amèria Llatina està fracassant. A nivell intern de l'esquerra, en general, s'està perdent una batalla cultural. El centre del debat de l'esquerra, o com a mínim del FA, s'està posicionant més en estratègies per guanyar el proper govern que en pensar com fer que l'esquerra guanyi el centre cultural, i com canviar les bases socials i la forma com la gent pensa la seva vida. La crítica del capitalisme es va treure de l'eix, el FA ara és un reproductor de les contradiccions del capitalisme. Sí que pal·lia desigualtats, les enfronta i les disminueix -a nivell social, ingressos, etc.-, però no toca l'arrel del problema, no fica el dit a la nafra del poder. Tenint en compte això, Tabaré Vázquez i el FA encara poden arribar a veure's sòlids en un context polític internacional advers. De fet, ja van revisar totes les seves aliances internacionals: l'Argentina i el Brasil són aliats internacionals de nou, seguim immersos en el Mercosur. El canceller uruguaià s'ajunta amb la canceller de Macri com si res i fan aliances per veure com poden vendre-li productes a tercers, etcètera. És a dir, la gestió del govern del FA va ser molt més de veure com podia moure la cintura per acomodar-se al context regional que, a diferència de Bolívia i Equador, la de plantar-se. També cal tenir en compte que l'Uruguai és un país petit i si s'aïlla d'Argentina i el Brasil està condemnat al fracàs.
/ Max Carbonell Ballestero
No se li pot demanar a l'Uruguai que faci la revolució sol.
Exacte. La crítica cal fer-la, que no pots regalar al govern de torn que estigui al davant, però també cal ser contemplatiu.
Tenint en compte que l'oposició d'esquerres a l'Uruguai s'articula bàsicament dins del FA, pots explicar quins corrents hi ha?
"El FA està força dividit entre els que són més crítics amb les polítiques econòmiques i de govern i els que no. Ja no hi ha processos de consulta perquè les bases decideixin"
El procés de l'esquerra i l'oposició està principalment dins del FA. De fet, està força dividit entre els que són més crítics amb les polítiques econòmiques i de govern i els que no. Ja no hi ha processos de consulta perquè les bases decideixin. Ara hi ha la gestió del govern, vertical, en què Tabaré Vázquez i els ministres d'estat governen sense consultar ningú; i tens en paral·lel una estructura del FA que intenta ser democràtica i una militància de base, a nivell universitari, sindical (Plenario Intersindical de Trabajadores – Convención Nacional de Trabajadores: PIT-CNT) i altres. Però ambdues parts estan molt divorciades. En resum, dins del FA hi ha les majors crítiques que se li fan, a banda de les procedents de l'oposició de dretes que tenen altres objectius. Jo em considero un crític del govern, encara que no per això abandono el FA com a espai polític de debat, discussió i d'enriquiment de l'esquerra, així com d'acció política. De fet, el partit critica en diverses ocasions la política d'estat del govern, que és un problema, una contradicció i una tensió permanent molt difícil de gestionar. Quin és el límit entre les posiciones com a sector crític amb el govern i l'acompanyament aferrissat? Jo crec que cal criticar sense molts pèls a la llengua, perquè sinó l'esquerra perd el seu sentit. Hi ha una espècie de sumatòria de corrents com el MPP, el PC, i sectors nous com el moviment IR, CasaGrande (sector universitari modern), i altres, que estan intentant fer una oposició responsable dins de l'esquerra. I després tens gent desenamorada del FA que va decidir anar-se'n del partit, deixar de militar i/o deixar de votar-lo.
I aquesta gent on està?
No hi ha un lloc clar. Molts estan en moviments socials, militen políticament però no en partits. Tinc un munt de companys de la militància estudiantil, per exemple, amb els quals ens respectem i estimem moltíssim, però que diuen: "jo al FA no el toco" i estan en moviments socials; la qual cosa em sembla una via política vàlida i respectable, i que quan han de votar, o voten el FA a contracor o voten en blanc. I després tens un petit sector polític que pretén situar-se com a oposició política a l'esquerra del FA, que és Unitat Popular i el Partit dels Treballadors, però tenen poca força i electorat i un bagatge teòric molt vague, a més sense el suport polític de les masses. Són molt rupturistes i molt crítics amb la unitat d'acció de l'esquerra i són mal vistos per la resta de l'esquerra. Fins i tot molts dels que diuen que el FA és dreta, o que se'n van cansar, no van amb aquests partits.
En quin moment es troba la lluita feminista a l'Uruguai? Com es canalitza dins el Frente Amplio? I als moviments socials?
Primer, no sóc expert en el tema. Hi ha moltes coses que no conec, tinc una pantalla molt general. El que sí és segur, i principal, és que és molt incipient. És molt nou a l'Uruguai parlar de feminisme, una cosa dels últims tres o quatre anys. Sempre va haver-hi feministes, però parlar d'un "moviment feminista” és molt nou. A l'esquerra i al FA li costa molt assumir aquest debat. De fet, és un dels temes que el moviment social, prescindint del Frente Amplio, ha posat en escena. Són els moviments socials els que van començar a dir "aquests assassinats són feminicidis"; són aquests moviments -i l'acadèmia- els que van començar a dir "el patriarcat ens ha condemnat a una bretxa salarial de gènere irreversible"; són els moviments universitaris i socials que comencen a reclamar "ni una menys"; són els que comencen a denunciar la violència masclista, etcètera. Són els moviments socials els que comencen a concebre's com antipatriarcals; al punt alarmant que la FEUU i el PIT-CNT no es declaren feministes, sinó tot el contrari.
A propòsit del que comentes, l'FA està liderat majoritàriament per homes i, a més, vells. Què passa amb les generacions joves i les dones?
"La dona a l’Uruguai, com en qualsevol societat patriarcal, s'ha de fer càrrec de la seva jornada laboral i la jornada laboral de cures i tasques domèstiques, podent dedicar menys temps a la militància"
La política “partidista” és de vells i homes, i el FA no ha trencat ni una miqueta amb això; és víctima del patriarcat i ni el qüestionava, encara que ara espero que ho faci una miqueta més. Els joves i les dones tenen un lloc moltíssim més fort als moviments socials. Però les dones encara són fora dels llocs de direcció del moviment estudiantil i del moviment sindical. Aquí hi ha una qüestió molt més intrínseca del tema de la militància i la cura, i el rol social de la dona sota el patriarcat. La dona a l’Uruguai, com en qualsevol societat patriarcal, s'ha de fer càrrec de la seva jornada laboral i la jornada laboral de cures i tasques domèstiques, podent dedicar menys temps a la militància. I a l’Uruguai, hi ha una visió de la militància de bar i de barri que consumeix un temps increïble. És molt modern d'alguns partits o sectors que comencin a pensar això com un problema real i comencin a pensar en un sistema de cures i repartiment igual de tasques d'home i dona, així com a incloure les tecnologies per poder ajudar a conciliar treball, cures i militància.
Què opines sobre l'auge de Podem i el seu rol actual a l'Estat espanyol? Quins punts de connexió veus amb l'Uruguai?
L'Amèrica Llatina, en general, i l'Uruguai en particular, tenen una vinculació amb Espanya clara; el que passa a Espanya, pels nostres orígens i d’altres, ha influenciat sempre molt l'Uruguai. Aquí s’escolta molt el que passa a Espanya, molts uruguaians s'hi han exiliat, tots tenim algun familiar vivint allà... Em sembla que això va posar les bases perquè els uruguaians, o almenys els interessats en política internacional, miréssim els processos recents a Espanya amb molt bons ulls. L'esquerra mundial va mirar Syriza a Grècia; l'esquerra mundial va mirar els moviments independentistes a Escòcia i com eren aixafats; l'esquerra uruguaiana té la República espanyola i la Guerra Civil com una fita molt important; de fet, les brigades solidàries a l'Uruguai que van anar cap a Espanya són molt importants. Podem, particularment, representa una sensibilitat a l'Uruguai d'una generació que va començar a discutir la política des dels ulls amb què ho planteja Podem. Escoltar Monedero o Pablo Iglesias des d'un moviment universitari, repensant l'esquerra, és molt il·lustratiu. O sigui, és com veure un debat que aquí es té d'una altra forma i entre un grapat, que és: quina és la via per a l'emancipació de l'home? Ja que el comunisme va fracassar, ja que vam veure que les milícies armades poden no ser el camí, es produeix el debat. El FA va arribar al govern però no hi ha un canvi cultural de masses, o sigui: avui la caseta a la platja i el cotxe propi segueixen sent el somni de tots els uruguaians. No es va aconseguir un canvi cultural que transcendís el capitalisme en el seu estat neoliberal més atroç. Això va coincidir amb què Laclau i Chantal Mouffe, que són referents de la petita nova esquerra uruguaiana, i amb què a l'Uruguai s'està debatent molt fort la desigualtat en l’economia, la desigualtat en la riquesa, d'ingressos, i com el capitalisme les reprodueix; i aquí s'està creant una escola d'estudi de desigualtats molt potent de la qual Yanis Varoufakis -referent també de Podem- és un exponent acadèmic mundial. I bé, crec que es van donar com aquestes circumstàncies: el món va mirar els indignats de Wall Street, els de Espanya, el moviment dels desnonaments, etcètera. El 15M va ser molt important, va demostrar com és possible tenir una esquerra amb un sentit nou.
Finalment, com veus el procés independentista a Catalunya i el rol de la CUP?
En això sóc una mica més nou i, pel poc que he vist, crec que també és una forma de fer política d'esquerra molt nova. La importància de la participació popular i de com és possible conciliar un procés constituent republicà, de participació, d'opinió ciutadana, de militància quotidiana, amb un procés d'independència que s'està afirmant d'una forma molt respectada per l'opinió mundial i pels ciutadans que diguem són subjectes polítics d'aquest procés. La CUP, pel que hem vist, és un model molt difícil a l'Amèrica Llatina, de com donar poder als barris i als ciutadans perquè siguin sobirans de les seves decisions i perquè siguin crítics amb la forma de vida que porten, i que el procés emancipador sigui la riquesa i no tant la destinació on cal arribar. Això em sembla, en l'època en què vivim, molt revolucionari. I que cada vegada processos com aquest tinguin més suports, inspiren que és possible pensar l'esquerra com alguna cosa diferent i no només com l'obtenció del poder, que és al que ens vam acostumar potser les esquerres que van aconseguir el poder al món i particularment a Uruguai. L'esquerra és tenir el poder, tenir la majoria al parlament i gestionar el poder, o és possible renunciar a això per generar canvis de base, culturals i anticapitalistes molt forts?
Si hagués estat per nosaltres, els partits independentistes haurien d’haver boicotejat aquestes eleccions. El Govern hauria hagut de desplegar la República i el poble hauríem defensat les seves institucions i el territori, fent una crida a paralitzar el país indefinidament fins a controlar la República. La legitimat de la República ve de l’1O, i més després d’una dura repressió. Les eleccions ja les hem fetes i guanyades.
Comitè de Defensa de la República de Sant Andreu, debat en l’assemblea oberta del dilluns 27 de novembre de 2017
Article escrit arran d’un mes recollint idees, notes, apunts i aportacions en converses i debats al carrer. Intent d’anàlisi dels principals obstacles a l’hora de materialitzar la República: la no-confrontació del conflicte, per no alimentar la consciència de classe; la negació de l’autodefensa com a eix central de l’acció política; i l’obstrucció deliberada de la construcció i maduració de poder popular.
El protagonista dels fets. Sintetitzant, podem dir que, des del 6 de setembre fins al 27 d’octubre de 2017, amb l’epíleg del 8 de novembre, el poble va marcar les passes. Un poble que va parlar per boca pròpia, amb l’1O com a màxima expressió, però també el 20S i el 3O, i que també ho va fer per boca d’uns representants que, durant uns dies, el van obeir, com va ser el 6S i el 7S. Entremig, dues grans ensopegades en què algú va voler robar —i ho va aconseguir, com veurem més endavant— el protagonisme i la veu al poble: la traïció del 10 d’octubre i el nou intent de vendre la voluntat popular, el 26 d’octubre. A partir d’aleshores, a partir del 28 d’octubre, el poble deixa de marcar el ritme, deixa de tenir el poder a les seves mans i només el recuperarà, efímerament, el 8 de novembre.
Tot això no és casual: poques hores després que Rajoy digués que convocava unes eleccions il·legals i il·legítimes a ulls de qualsevol independentista, tant el PDeCAT com ERC corrien a dir que hi concorrerien. A la CUP, a l’esquerra independentista i als CDR se’ns pot criticar que no actuéssim igual de ràpid. Potser sí. Segurament va faltar celeritat, es podria dir que per dos motius principals. En primer lloc, per una cultura assembleària i de respecte col·lectiu que evita —o, almenys, s’intenta evitar— decisions frenètiques a cop de titular. I, en segon lloc, per la perplexitat i descol·locació en veure que qui havia de reaccionar, l’administració pública catalana convertida discursivament en República hores abans, no assumia el rol que se li pressuposava.
Des del 28 d’octubre, tot va tornar a la lògica de partits, antagònica amb la lògica popular, del carrer, del poble. Artur Mas mateix es va encarregar d’afirmar-ho de forma clara i rotunda. I no és debades: si el poble mana, no ho fan els governs. La situació pot esdevenir incontrolable i ingovernable, un escenari gens idíl·lic per als amants de l’ordre, el pacte i les negociacions. Ras i curt, quan PDeCAT i ERC surten a dir que concorreran a les eleccions frenen, eviten i boicotegen el debat en el si dels CDR, perquè no volen més apoderament popular.
De passes fermes o passos perduts. Des del 9N i abans, s’ha venut a l’independentisme majoritari un relat d’independència fàcil, indolora. Tant, que és insípida i incolora. El mantra “de la llei a la llei” i d’una independència que arribaria per un camí de roses i acabaria lligant els gossos amb llonganisses s’ha demostrat fallit, sense cap mena de dubte. Els motius pels quals aquest ha estat aquest el discurs hegemònic del sobiranisme transversal són múltiples i diversos, i potser correspon a qui l’ha estat atiant que els expliqui, no pas a nosaltres. A nosaltres ens toca, en tot cas, d’una banda, assumir que no s’ha criticat amb prou força —es fa ara, potser un pèl tard— aquest independentisme naïf, i, de l’altra, assenyalar les causes i conseqüències d’aquesta actitud
.
Causes: feblesa ideològica antològica i estructural a l’hora d’entendre el paper i la naturalesa de l’estat capitalista en un conflicte d’aquestes categories entre poble i estat, d’una banda, i entre fraccions de la burgesia, de l’altra. Fet i fet, si hom s’endinsa en l’arriscat món de les hipòtesis sobre les motivacions, es podria dir que hi havia qui, dins del bloc sobiranista, podia saber les brutalitats de l’Estat perquè ha estat i és encara, en part, Estat; tampoc es podia esperar que tiressin pedres damunt de la seva teulada. La condició de classe d’una certa part del bloc dirigent del tram final del procés explicaria en bona part això. I també explicaria, encara més, una altra segona causa: la ingenuïtat de creure que Europa salvaria Catalunya per una qüestió de drets, democràcia i llibertats. Després de veure com la Unió Europea és responsable directe de milers de morts cada dia a les seves fronteres marítimes o de com va tolerar, acceptar i blanquejar un cop d’estat feixista a Ucraïna, per citar només dos exemples, confiar que tindria cura de la nostra integritat personal o de les nostres llibertats democràtiques denota, com a mínim, molta innocència. O, directament, és un acte de fe.
Conseqüències: no hi ha hagut gens de preparació per a l’enfrontament i el conflicte, encara menys de forma sostinguda, sinó apel·lacions i precs constants al diàleg i a una salvació miraculosa al darrer minut que evités el referèndum de l’1O, en primer lloc, i el conflicte repressiu a gran escala, en segon lloc. En poques paraules, no s’ha estat preparat per al que venia. I el pitjor de tot és que no s’hi ha estat perquè no s’ha volgut.
Autodefensa. Pot costar d’assumir, entendre o acceptar, segons la tradició política d’on es vingui. Però se n’aprèn amb la pràctica i això és el que ens ha passat: l’evolució ha estat quantitativa i qualitativa. Quan els cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol van entrar a la impremta de Constantí, a principis de setembre, només l’esquerra independentista del Camp va fer-hi acte de presència per denunciar-ho. Quan, després, van anar al setmanari de Valls, la mobilització popular va ser molt nombrosa; amb tot, les forces d’ocupació van marxar-ne sense problemes. El 19 de setembre, a Terrassa, la mobilització va pujar quantitativament i qualitativa: molta gent es va asseure per impedir que marxessin i només la intervenció dels Mossos d’Esquadra, amb càrregues incloses, va obrir el camí per permetre el robatori.
L’endemà, el primer cop d’estat contra l’Administració catalana, el 20S, va suposar un salt quantitatiu i qualitatiu descomunal. Milers de persones van deixar les seves obligacions laborals per concentrar-se tant davant de la seu d’Economia durant tot el dia i part de la nit —en altres conselleries s’hi va concentrar menys gent— com a la seu de la CUP. A Economia, s’hi podien sentir càntics com “aquesta nit la passareu aquí” o, per primer cop, gent encorbatada i enjoiada cridant “els carrers seran sempre nostres” o “fora les forces d’ocupació”. Irònicament i trista, aquella concentració va ser dissolta, en part, per Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en un intent de controlar la mobilització popular espontània. Algunes manifestants els van recriminar aquella actitud: entenien que s’havia vessat el got i no es podia deixar que les forces d’ocupació marxessin tranquil·lament. L’Estat espanyol, però, en la seva estratègia de la por i la deriva feixistitzant, ha empresonat tots dos líders com a bocs emissaris d’una revolta que, en realitat, van voler apaivagar. Càrregues dels Mossos d’Esquadra van acabar d’enviar la gent a casa.
El clímax de l’autodefensa va ser, com ja sabem, l’1O: cap escena ni cap experiència pròpia de brutalitat policíaca va enviar la gent a casa. I això, tot i la pluja, en alguns indrets, i tot i els problemes informàtics, arreu. La determinació de la gent es va tornar autodefensa d’escoles, urnes i vots en un dels majors exercicis de dignitat col·lectiva i popular que segurament viurem mai. El poble vam resistir i ho vam fer sense que ningú ens ho digués o ordenés; tothom teníem clar què s’havia de fer, tothom ho volíem fer i tothom hi vam posar el seu granet de sorra perquè això pogués ser.
Violències. En aquest context, les violències que hem viscut i estem vivint com a poble són múltiples, diverses i connectades. A les violències estructurals del sistema patriarcal capitalista que li serveixen per ordenar i domesticar la població, en general, i la classe treballadora i les dones, en particular, s’hi sumen unes violències explícites, concretes i teledirigides amb un únic objectiu: sembrar la por i el terror per enviar el poble a ca seva. Cal posar de relleu que els qui, legalment i suposada, haurien d’haver evitat, fer front o neutralitzat aquestes violències, els Mossos d’Esquadra, no ho van fer en cap cas.
Els cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol van agredir massivament i de forma brutal, sense que la policia catalana s’hi oposés. Els feixistes que després de cada manifestació agredeixen persones ho fan de forma impune i fins i tot davant la passivitat o connivència dels Mossos: el mateix 27 d’octubre van apunyalar dues persones llibertàries davant dels Mossos, que no feien res més que veure com es dessagnaven davant seu.
En aquest reguitzell d’agressions setmanals impunes des de l’1O i fins al dia d’avui, el Govern ha negligit tota responsabilitat de cuidar i protegir la seva població: les passejades triomfals dels feixistes contrasten amb el control i encapsulament de les manifestacions antifeixistes de rebuig. En paral·lel, s’ha alimentat una por extrema d’amenaces militars o de repressió més ferotge.
Més enllà de si les amenaces militars eren fundades o no, la pedra de toc de tot plegat és el discurs hegemònic del sobiranisme que critica qualsevol acció més enllà de les cassolades com a violència. Aquest mantra de no trencar ni una paperera en qualsevol circumstància, sense tenir en compte contextos o situacions, es el taló d’Aquil·les de l’independentisme. I l’Estat ho sap i ho aplica: ell, que no té límits perquè ostenta l’ús del monopoli legítim —legal, més ben dit— de la violència física, sap quines tecles ha de tocar perquè, en última instància, el Govern i la població es facin enrere. De fet, si la població no legitimés aquest monopoli, l’Estat ho tindria més difícil. En el moment, però, en què se subratlla, per activa i per passiva, que no es pot fer res violent i aquí dins s’hi inclouen també accions de resistència o desobediència civil, estem fixant els nostres propis límits. Qui ens defensarà dels feixistes, si no ho fem nosaltres, segons convingui en cada ocasió? L’autodefensa no pot ser entesa com a violència. La no-violència no pot ser sempre evitar l’enfrontament. El conflicte hi és, encara que no el vulguem encarar.
155 amb catifa vermella. Quan els òrgans governamentals espanyols van aprovar l’aplicació del 155, les xarxes socials es van omplir d’irades respostes de rebuig de diversos sectors a què aquest afectaria. Dies després, a mesura que s’anava materialitzant, sorgia el dubte de què estava passant, de fins a quin punt realment s’estava aplicant el 155. Se sentien poques veus que denunciessin que se’ls estava aplicant. Però n’hi havia. Estava passant. El 155 s’estava i s’està aplicant de diverses maneres i graus, també allà on la gent deia que ‘no passarien’.
On era la resposta pública al 155? No n’hi havia, perquè ningú la denunciava. No n’hi havia perquè els màxims representants legítims del país, el Govern, havien estat els primers a apartar-se i deixar passar en tromba el 155. Ras i curt, una administració covarda està fent que ens mengem el 155 amb patates. Ara mateix, hi ha persones independentistes dins de l’alta Administració catalana que estan aplicant el 155 per por que les facin fora i hi posin algú de l’Estat espanyol. L’estratègia del mal menor, però, mai ha estat un bon negoci, i menys en un conflicte tan aguditzat on guanyar vol dir fer-ho fora de les regles del joc establertes fins ara.
I una cosa clara: hem perdut la iniciativa, hem perdut la capacitat de marcar el ritme i les passes a fer. Quan i com hem passat de derrotar un estat, com ho vam fer l’1O, a treure pancartes perquè ho diu la Junta Electoral Central? O a defensar el color groc com si fos la gran batalla? Cal fer-ho, sí, però com a apèndix: la principal reclamació ha de ser la materialització de la República, no un color que simbolitza uns presos que ho són, precisament, perquè no es va materialitzar quan tocava, els primers dies d’octubre. Ja no anem a l’ofensiva ni marquem l’agenda, ja anem a la defensiva i en reacció al que fa l’Estat.
Hom diu que si una acció il·legal o desobedient la fan deu persones, acabaran a presó. Que si la fan cent, potser les jutjaran. Si en són un miler, no les podran detenir totes. Si en són 10.000, no podran fer res contra elles. Aquí, algú va optar perquè fossin deu els bocs emissaris que es mengessin la presó —quatre encara hi són—, en lloc de fer l’Administració ingovernable, amb el suport de tot un poble.
I ara, aquest mateix algú basa gran part de la seva campanya electoral en la fibra sensible —la llagrimeta fàcil— i el NO al 155. La pregunta, però, és: què vol dir, avui, NO al 155? Retorn a l’autonomia o retorn a la República, mai materialitzada? Si és el primer cas, haurien de parlar explícitament de renúncia a l’1O i al mandat popular. Si és el segon cas, haurien d’explicitar com ho volen fer i que això passa, indefectiblement, per activar la desobediència institucional sense evitar el conflicte que, sens dubte, hi haurà.
En aquest sentit, cal denunciar la trampa que es va fer de voler confondre unitat amb llista unitària: els que volien una llista unitària era per poder subjugar qui hi sucumbís i evitar la imatge que hi ha ara, la de la no-unitat, perquè, mentre PDeCAT i ERC diuen una cosa, la CUP és l’única que recull el mandat popular de l’1 d’octubre i vol materialitzar-lo.
Consciència de classe. “L’autodefensa col·lectiva és l’única garantia del compliment dels nostres drets”, va dir una militant de la COS en l’acte del CDR de Sant Andreu, el 17 de desembre. I així ho vam fer l’1O, el 3O i el 8N. I així és com sempre la classe treballadora hem defensat els nostres drets: exercint-los. De poc van servir els intents de diluir el caràcter de classe de la vaga general del 3 d’octubre amb allò de l”aturada de país’: la mateixa patronal espanyola CEOE reconeix que el 3O va ser una vaga històrica, pels efectes econòmics que va tenir. A l’ordre no li agrada que el carrer esdevingui ingovernable. I l’ordre té moltes banderes, també la catalana, fins i tot l’estelada. El desbordament de les principals entitats del sobiranisme, i fins i tot dels partits, era un fet. Un fet que a alguna gent no li va agradar gens i calia redirigir-ho. És el ‘Mas style’ de què parlàvem abans.
És aquesta consciència de classe treballadora la que posa damunt de la taula el qüestionament de la Unió Europea, en tant que projecte genocida de treballadores, sobretot de les nascudes fora. Com a projecte del capital, al servei dels seus beneficis econòmics, la UE és el nostre botxí. Les seves polítiques frontereres són sentències de mort; les seves polítiques econòmiques, a llarg termini, també. La nostra república no pot ser una rèplica neoliberal d’un model estatal que ens condemna a la misèria, només per al benefici d’uns quants.
Des d’aquesta cultura netament antifeixista i antiracista denunciem i bloquegem les fronteres que sí que permeten circulació de capitals i mercaderies, però no de persones. El 8N va ser un punt d’inflexió en les mobilitzacions populars. Com a vaga general, potser no va tenir el mateix impacte econòmic que el 3O, però va tenir-ne molt més des del punt de vista de les comunicacions i de repercussió mediàtica europea i mundial: aquest és un partit que també es juga. Al cap i a la fi, la UE no entén de drets, llibertats o democràcia, sinó de beneficis econòmics: el conflicte haurà de posar pèrdues econòmiques damunt de la taula. El fet de bloquejar de forma reiterada port, aeroport i frontera estatal durant uns dies podria fer saltar els senyals d’alarma en el si de la UE molt més que qualsevol contesa electoral.
I després del 21D, què? Poder popular. No és una afirmació de què passarà segur, sinó una constatació de quina pot ser l’única via que ens pot encarrilar cap a la materialització del mandat popular de l’1 d’octubre. Perquè cal recordar que aquestes eleccions són imposades i després del 21D, l’únic que podem esperar dels partits que es volen independentistes és que apliquin el que ja vam votar i decidir: República catalana independent. Això no va de presidents o governs legítims, sinó de projectes legítims, de mandats populars: qui estigui per materialitzar-los, endavant; qui no, que s’aparti.
Poder popular, amb la veu pròpia amb què vam escriure la història del 6S al 27O. Poder popular, amb la determinació que vam exercir i demostrar l’1O. Poder popular, amb l’autodefensa que vam treure als carrers el 3O i el 8N. Un poder popular que no eviti el conflicte, ans al contrari, que l’afronti de cara i es prepari amb els mitjans que convinguin per superar-lo. Lluny de mobilitzacions teledirigides i programades, de crides cibernètiques que ningú sap d’on surten o des d’entitats verticals amb direccions jeràrquiques; ens cal poder popular assembleari, participatiu, capil·lar i arrelat al territori.
“A la defensiva, una insurrecció està perduda abans fins i tot d’enfrontar-se amb l’enemic”, recordava Lenin, tot citant Marx. I el mateix líder bolxevic afirmaria que “cal somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis, d’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia”. No guanyarem amb manifestacions porugues o programades amb una escaleta d’actes; guanyarem el dia que milers de persones sortim de casa sense saber quan hi tornarem, ni si hi tornarem l’endemà. La república naixerà conflictiva i popular, desobedient i combativa, o no naixerà.
