«Els nostres somnis no caben a les vostres lleis. Som aquí per demostrar-los amb la nostra presència que ni ens van vèncer ni ens van domesticar. Mai ens equivoquem ni d'adversari ni de trinxeres ».
El Moviment de Solidaritat de la Vall del Jordà explica a Catalunya la lluita de la població palestina per recuperar els recursos hídrics que l’ocupació israeliana els ha anat restringint en els últims anys-
La vall acull en pocs metres de distància pobles palestins amb sequera i assentaments jueus amb piscines i jardins.
Un dels tancs amb els quals s'han d'abastir d'aigua les poblacions palestines de la vall del Jordà | Jordan Valley Solidarity
El Jordà és un riu estret de 320 quilòmetres de llargada i que tradicionalment havia marcat la frontera entre Jordània i Palestina. Avui ho fa entre Jordània i l’estat d’Israel, després que Israel hagi anat ocupant en les últimes decades diversos territoris de la Palestina històrica. El riu també havia estat històricament la principal font d’abastiment d’aigua de les poblacions palestines. Cada vegada més, però, Israel ha anat limitant més l’accés a l’aigua i les infraestructures que permeten accedir-hi. Fins el punt de desmuntar bona part de la xarxa de canonades que subministraven d'aigua les poblacions palestines.
El de l’aigua és un altre front de la lluita per la supervivència del poble palestí davant l’ocupació israeliana. Rashed Khoudairy, activista del Jordan Valley Solidarity Movement, ha estat uns dies a Catalunya exposant, entre altres, la lluita per l’aigua a la vall del Jordà. El 13 de desembre hi va haver l’acte a Vic, a la taverna La Nyàmera, tot i que per un motiu logístic d'última hora es va haver de fer sense Rashed Khoudairy. Es va fer organitzat per Capgirem Vic, i de la mà de BDS Catalunya i el Grup de Defensa del Ter (GDT), que va explicar la lluita per l’aigua a Catalunya. Diferent de la que es viu a Palestina, però amb el tret comú de l’aigua com a bé públic del qual el poder s’ha apropiat.
Acte en solidaritat amb la lluita per l'aigua a la vall del Jordà, el 13 de desembre la taverna La Nyàmera de Vic Foto: Sara Blázquez
«Sempre acaba sent el mateix, qui té el poder té l’aixeta», deia Ginesta Mary, presidenta del GDT en l’acte de Vic, fent un cert paral·lelisme entre les dues lluites, a Catalunya i a Palestina. «Són dues lluites que aparentment són distants, però que tenen en comú que són una lluita per l’aigua com a recurs de poder», reblava Joan Coma Roura, membre de Capgirem Vic vinculat a diverses lluites pro-palestines. En el cas de la Vall del Jordà, de fet, la lluita es juga en el camp del «resistir és existir», en tant que sense l’accés a l’aigua les dificultats de supervivència de les poblacions palestines són molt més grans.
Un 95% de la vall del Jordà ja està en mans israelianes
El 1965 Israel va anunciar el desviament del riu Jordà, amb la finalitat de portar l'aigua cap al seu territori per tal de desenvolupar els seus plans d'expansió. El desviament representava un cop mortal per l'agricultura jordana palestina i és la llavor de la Guerra dels Sis Dies. De fet, arran de la Guerra del Sis Dies, el 1967, Israel s’anexionava els Alts del Golan, on precisament neixen els principals afluents del Jordà, tal com explicava des del públic Sami Abdul-Jawad, activista pro-palestí, en l’acte del dia 13 a Vic. Gamal Abdel Nasser, president d’Egipte, ja va convocar aleshores la primera Conferència Àrab per combatre la desviacio del Jordà cap al Nègueb.
D’aleshores ençà, però, els plans d’ocupació d’Israel de les terres palestines ha anat en augment fins arribar a la situació actual. «Qualsevol que hi hagi estat ha pogut veure com l’aigua serveix per alimentar piscines dels assentaments, quan la resta de territori ocupat està tot sec», explicava Joan Coma. En l’acte també es van donar algunes dades, com la comparativa entre la despesa d’aigua per persona i dia en un assentament de colons jueus com el de Fatsa’el i el veí poble palestí de Fasayil. Mentre els primers tenen una despesa de 287 litres d’aigua per persona i dia, els segons la tenen d’entre 20 i 50 litres. Només de veure els dos pobles sobre el mapa, es pot veure el palestí en un terreny àrid i sec, i just al seu costat, l’assentament jueu molt més verd i fins i tot amb piscines.
La vall del Jordà està dividida en tres zones: la que està sota control palestí, la que hi viu població palestina sota control israelià, i la zona C, exclusivament israeliana. La zona C cada vegada s’ha anat expandint més, i actualment el 95% de l’àrea ja està sota control israelià. Abans de 1967, jordans i palestins compartien l’aigua del Jordà. Ara les poblacions palestines han de fer quilòmetres per viatjar a les àrees A i B per recollir l’aigua en tancs, amb un cost un 400% superior que si poguessin tenir accés directe a la xarxa d’aigua local, actualment en mans israelianes. En contrapartida, segons es va informar en l’acte, Mekorot, l’empresa israeliana de subministrament d’aigua, aplica un 75% de descompte als colons jueus. L’aigua, en definitiva, es converteix en una altra forma de control i alhora d’ofec de la població palestina.
Boicot a productes israelians fruit de l’ocupació de Palestina
En l’acte de Vic es va informar de la campanya de BDS, sigles que responen a les inicials de Boicot, Desinversions i Sancions. Una campanya que va explicar Andrea Lubbadeh, activista «basco-palestina adoptada a Vic», segons la va presentar Joan Coma. La campanya busca assenyalar aquelles empreses i institucions d’arreu del món que col·laboren directa o indirectament amb l’Estat d’Israel mentre duri l’ocupació de Palestina, de les seves terres i per tant dels seus recursos naturals, alhora que es retallen els drets de la seva gent.
Ginesta Mary, Andrea Lubbadeh i Joan Coma Roura, a l'acte del dia 13 a Vic Foto: Sara Blázquez
Lubbadeh va recordar la campanya «Complicitats que maten» que s’havia impulsat en el seu moment per denunciar els convenis de la Universitat de Vic amb la Universitat de Haifa, i que com es va veure després, quan no es va renovar sense que s'hagués concretat en cap intercanvi universitari, no tenia un interès acadèmic, sinó només de netejar una imatge d’una institució universitària que col·labora amb l’exèrcit i l’Estat d’Israel. Joan Coma també va esmentar altres complicitats molt més quotidianes, com les de les botigues de Casa Ametller, que venen dàtils que diuen que provenen d’Israel, quan en realitat ho fan dels territoris ocupats de la vall del Jordà.
Ginesta Mary, per la seva part, va exposar la lluita per recuperar l’aigua com a bé públic duta a terme durant 30 anys pel GDT. Va denunciar-ne l’apropiació per part de la gran indústria agroalimentària que n’ha contaminat els aqüífers, i va mostrar la solidaritat de l’ecologisme català amb la lluita de moviments com el que lluita per la recuperació dels recursos hídrics per part de la població palestina a la vall del Jordà. «Catalunya ha de ser sobirana alimentàriament i la cabana porcina adaptar-se al que té el territori», va dir en referència a les macrogranges que han anat proliferant en els últims anys en comarques com Osona o el Lluçanès. «Ara ja no és blindar, sinó deconstruir», va recordar, i va afegir que «això passarà, tard o d’hora». De fet, «serà quan vulgui la Xina, país que ara importa porc d’aquí, però on ja s’estan fent autèntiques fàbriques de porcs, amb granges de diversos pisos».
La CUP Per la Ruptura ha posat de manifest, en el discurs del ple d'investidura celebrat avui al Congrés, que l'estat espanyol és un estat irreformable que impedeix la sobirania nacional i social dels pobles. Després d'expressar el no rotund a la presidència de Pedro Sánchez, ha considerat que el conflicte polític de Catalunya amb l'Estat es resoldrà al carrer i es compromet a “seguir treballant per obrir des de baix allò que alguns volen tancar des de dalt”.
La CUP-PR argumenta que aquest ple d’investidura es desenvolupa en unes condicions excepcionals de repressió, de vulneració sistemàtica de drets humans, de terrorisme masclista, de sinistralitat laboral, de crisi climàtica i d’auge i normalització de l’extrema dreta.
L’organització anticapitalista ha defensat avui al Congrés que la proposta d’investidura i de govern no respon a les necessitats dels pobles de l’Estat, ja que no hi ha cap qüestionament del Règim del 78, dels poders de l’Estat o de què suposa per les classes treballadores acceptar i respectar l’estabilitat pressupostària europea.
La CUP-PR considera que només la ruptura permetrà crear un nou marc jurídic que garanteixi una millora real de les condicions de vida de les classes populars. Per això considera que els defensors del pacte “són ingenus o ens enganyen”, com ha argumentat la portaveu, Mireia Vehí.
Durant bona part de la seva història, el partit comunista més gran d'Europa va mantenir una clara postura euroescèptica.
Recentment Luca Cangemi ha publicat un preciós llibre que mereixeria una àmplia difusió. Es titula Altri confini. El PCI contro l’europeismo (1941-1957), editat per Derive Approdi i amb un prefaci de Giorgio Cremaschi. A partir del títol s’entén el contingut de l’obra, que serà una sorpresa per a aquells que no coneixen la història del PCI; per desgràcia són molts els « companys» actuals que no han tingut la paciència o el temps per fer-ho. Em refereixo sobretot als més joves de la « generació erasmus» , que creixen en un ambient de proeuropeisme desenfrenat i que absorbeixen com esponges, i no sense una certa indiferència, qualsevol relat explicat pels mitjans de comunicació i de gran part de la classe política actual.
En canvi, l’obra en qüestió té el mèrit de recordar, de forma breu (en un centenar de pàgines ben escrites) un altra història, de la qual intentaré traçar els continguts essencials, limitant al mínim les observacions.
El pecat original
En primer lloc, cal partir de la «decisiva matriu nord-americana» de la comunitat europea (després UE), tal com recorda per exemple Lucio Caracciolo, director de la prestigiosa revista Limes. El perquè es diu ràpid: la unitat de l’Europa occidental tenia una clara funció antibolxevic durant la guerra freda, provocada pels EUA a partir de 1945. Tot això ha estat demostrat de forma contundent per Filipo Gaja en un llibre sovint oblidat com Il secolo corto (1994).
Hi ha altres raons per les quals Europa va néixer amb el consens de les classes dirigents europees: per exemple, per garantir els interessos colonials, en un moment de postguerra en què centenars de milions de ciutadans de tot el món alçaven la veu per alliberar-se del brutal domini occidental: «la unitat de l’Europa occidental esdevé funcional per aquesta resistència geopolítica i ideològica, que s’exerceix sobretot contra les lluites anticolonials dels pobles d’Àfrica i Àsia». Aleshores, els comunistes són ja conscients de la qüestió i recorden, des de 1944, que les iniciatives «europeistes» dels anys trenta eren «d’origen feixista», destinades a construir «un mur antisoviètic».
Spinelli i les influències culturals del manifest del Ventotene
Per descomptat, la cèlebre perspectiva federalista del manifest de Ventotene, que madura als anys quaranta, no és atribuïble a simpaties feixistes. Tot i així, el seu màxim inspirador, Altiero Spinelli, «s’alimenta d’una cultura aliena i hostil al moviment obrer», tant per negar clarament «la coincidència entre socialisme i marxisme», com entre «col·lectivisme i lluita de classes».
Font: Wikipedia
En canvi, una major influència exerceix el liberal Luigi Einaudi, tal com va reconèixer el mateix Spinelli, donant lloc a un resultat heterodox que porta a refutar clarament «la lògica dels Estats sobirans». Així doncs, com construir el nou ordre federalista? Influenciant a les elits polítiques: «Les masses estan constitutivament excloses» de l’acció política de Spinelli, ja que «es mouen pels sentiments i no per la raó».
Els europeistes al servei de la reacció
A més del conegut Spinelli, quins són els altres europeistes de l’època? Gent que «reforça la desconfiança i l’hostilitat» dels comunistes: a l’estranger, el conegut anticomunista Winston Churchill; a Itàlia, en l’àmbit de «l’esquerra de matriu marxista», «homes i grups marginals i aïllats» com aquells que s’agrupen al voltant de la revista Europa Socialista dirigida per Ignazio Silone, reconegut col·laborador de la CIA (així com Spinelli). Per altra banda, existí també un petit corrent intern del PSIUP anomenat Iniciativa Socialista per la unitat europea, dirigit per «Zagari Libertini [un dels pares fundadors del RPC, ndr], Vassalli, Solari i altres».Més enllà d’això, poca cosa més enllà de Spinelli i Ernesto Rossi.
Mentre els EUA actualitzaven incansablement els plans militars per un bombardeig nuclear preventiu contra l’URSS, el 1948 començaren els preparatius per construir «un pacte militar en defensa de l’Europa occidental», tweet
L’empremta atlàntico-cristiana
Així doncs, sembla lògic que el 1947 Spinelli comencés a exaltar el pla Marshall, el qual ha estat considerat una eina útil per construir «una Europa occidental fortament lligada als interessos i estratègies dels EUA, orientats clarament en un sentit antisoviètic». Mentre els EUA actualitzaven incansablement els plans militars per un bombardeig nuclear preventiu contra l’URSS, el 1948 començaren els preparatius per construir «un pacte militar en defensa de l’Europa occidental», concebut pels anglesos i els francesos com un instrument per mantenir un rol internacional independent dels dos blocs, tot i mantenir l’aliança amb els EUA. Així, l’Europa que es va definint, amb el suport dels «líders socialistes de dretes», és essencialment un pol imperialista, emmascarat per la cada cop més forta «matriu democristiana» amb la qual es remet a l’Europa «de Carlemany», és a dir, a la naturalesa de guia que se li ha dotat per part del cristianisme catòlic-conservador, enfocat a mantenir-se ancorat als fronts atlàntic i anticomunista.
L’enfrontament dins del món marxista
El col·laboracionisme mostrat per amplis sectors de la II Internacional (aquella socialista i eurocèntrica) encén vells conflictes ideològics que es creien superats, com quan Lenin polemitzava amb Trotski sobre el concepte dels Estats units d’Europa. Si bé les tesis de Trotski havien estat definitivament derrotades al congrés del Comintern de 1928, el seu ressorgiment en formes similars durant la postguerra portà als comunistes a la ferma oposició. Així es pronuncià Togliatti el 1952: «Tots aquests discursos sobre la unitat d’Europa, sobre el ‘federalisme europeu’, hem de ser capaços de desemmascarar-los adequadament, demostrar a tothom que es tracta d’una vergonya, amb la que s’amaga el ressorgiment del militarisme alemany i el militarisme italià, així com la construcció d’un bloc de forces al servei de l’imperialisme americà».
Per altra banda, també en l’àmbit socialista existeixen dubtes sobre aquest europeisme atlantista i conservador. Tant és així que PSI i SPD s’oposaren a aquesta postura fins a la meitat dels anys cinquanta.
Font: Wikipedia
La matriu militarista
Malgrat un ampli front sociopolític (a Itàlia incloent sectors de la Confederació General de la Indústria Italiana i de l’esquerra DC) s’oposés al projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), probablement l’exèrcit integrat europeu hauria nascut ja a mitjans dels anys 50 si no hagués estat per l’oposició parlamentària francesa. Això tingué un efecte decisiu en el «retard» del rearmament i la inclusió de l’Alemanya Occidental a l’OTAN, generant propostes de nous acords com l’UEO (Unió de l’Europa Occidental), aviat etiquetada per Emilio Sereni com «un nou atemptat contra la sobirania nacional i contra la pau».
El fatídic 1956 i el gir socialdemòcrata
El gran punt d’inflexió respecte la qüestió europeista ve marcat pel fatídic any 1956, amb el procés de desestalinització engegat per Khrusxov. La denúncia socialdemòcrata de l’estalinisme anirà acompanyada d’una forta crítica «a les dades estructurals del sistema soviètic» i la recerca d’un «europeisme socialista», tot i que aquest es concebia encara com una alternativa a l’europeisme atlantista.
Malgrat l’oposició de Sandro Pertini («atlantisme més europeisme igual a Guerra Freda»), el PSI es fixarà com a objectiu polític «una nova organització democràtica i unitària d’Europa» a partir del seu XXXII Congrés. Durant el mateix període, la línia SPD també canvia, donant lloc al bloc polític que governarà Europa fins avui: democristians+socialdemòcrates, en nom d’un sistema liberal i atlantista que governa amb un «mètode funcionalista» basat en la «negociació permanent» entre les classes dirigents europees.
En aquesta perspectiva no hi ha cap espai per a un federalisme democràtic, tant és així que Spinelli i els seus companys, amb el nou Manifest dels federalistes europeus (maig del 1957) passaran a oposar-se a una integració continental que no difereixi «substancialment de les tradicionals organitzacions internacionals subordinades a la concertació dels diferents Estats nacionals, paralitzades per vetos derivats d’interessos particulars».
Les primeres esquerdes del PCI
És significatiu que en aquest període apareguin les primeres esquerdes dins del PCI: el setembre de 1956 el secretari de la FGCI, Renzo Trivelli, es definí a favor «d’una posició més atrevida i oberta respecte la qüestió de la unitat europea», proposant «una nova actitud respecte els organismes europeistes existents per tal de fer prevaler els interessos dels pobles». El suport a les posicions revisionistes del «jove» Trivelli arribà de la mà d’Alfredo Reichin, a les pàgines del’Unità el gener de 1957, on indicava la necessitat d’unir les forces progressistes per tal de donar una inclinació diferent a Europa.
Svolta della Bolognina. Font: Wikimedia Commons – Umberto Gaggioli
Per altra banda, Togliatti i el grup dirigent del PCI mantenen una ferma oposició als tractats europeus de Roma, acusant-los de subjugar l’economia nacional als interessos dels monopolis, així com de suposar una substancial «neutralització» del contingut social de la Constitució Republicana. El PCI no canviarà el judici sobre el Mercat Comú Europeu tampoc en els anys seixanta, preferint posar l’èmfasi en els camins nacionals cap al socialisme.
Togliatti i el grup dirigent del PCI mantenen una ferma oposició als tractats europeus de Roma, acusant-los de subjugar l’economia nacional als interessos dels monopolis tweet
En aquest període «sobre la comunitat europea, de forma força aïllada, s’activa un mecanisme que podem definir com ‘d’adaptació» amb el qual es critica, potser amb un excessiu «extrem realisme», l’essència antidemocràtica d’Europa, alhora que es reivindica la inclusió als òrgans de representació, incloent-hi el «decoratiu» Parlament Europeu. Per altra banda, i malgrat l’aparença, és en aquesta fase que germinen les llavors del revisionisme a l’interior del partit, deixant la «qüestió europea» en mans de l’acció política de Giorgio Amendola i, en general, en mans del corrent dels miglioristi[el migliorismo era una tendència política a l’interior del PCI vinculada al diputat Giorgio Amendola, que advocava per un major acostament a la socialdemocràcia. NdT].
De l’euro-comunisme al triomf de Napolitano
El gir definitiu del PCI sobre el tema es produeix als anys setanta amb la fase berlingueriana de l’eurocomunisme, el qual es reuneix amb el revitalitzat Altiero Spinelli, escollit amb els vots dels comunistes com a independent en el Parlament Nacional (1976) i després a l’europeu: «Tanmateix, Spinelli sempre matisà que van ser els comunistes qui s’adherien a les seves posicions», recorda Cangemi, com una subtil acusació a la direcció berlingueriana de l’època.
L’europeisme del PCI es convertirà ja en inexorable a la dècada dels vuitanta, «fins al punt de fer de l’europeisme un dels ideals centrals de l’últim PCI tweet
No és casualitat que en aquest període Spinelli es desentengués públicament del partit que l’havia elegit «en qüestions essencials com ara l’SME i el desplaçament a Europa dels míssils Cruise i Pershing».
És en aquest període, i més encara a la dècada dels vuitanta, que assumeix protagonisme creixent «el veritable centre de la narrativa migliorista, Giorgio Napolitano», de qui l’autor subratlla les relacions amb sectors europeus més o menys reformistes i socialdemòcrates, «però també amb estatunidencs».
L’europeisme del PCI es convertirà ja en inexorable a la dècada dels vuitanta, «fins al punt de fer de l’europeisme un dels ideals centrals de l’últim PCI (vegeu el congrés de 1986) i després, sobretot, un dels eixos de la construcció del PDS».
La reescriptura de la història i la invenció del mite
Faltava construir una nova narració retrospectiva, tasca realitzada per una sèrie d’historiadors revisionistes conformistes (segons el meu judici) com els miglioristi Severino Galante (pro-amendoliano), Mauro Maggiorani i Paolo Ferrari (pro-napolitano).
Finalment, Cangemi subratlla com el reconeixement de Spinelli és una construcció política recent, que es deu sobretot a l’acció política de Napolitano, que pronunciarà el primer discurs públic com a president de la República el 21 de maig del 2006, al Ventotene, amb motiu del 20è aniversari de la mort del «federalista europeu». D’aquesta manera, Napolitano ha estat fonamental per tal de donar vida a una «tradició inventada des de zero» (Hobsbawm). En aquest sentit, Cangemi escriu: «El paper real de Spinelli en el debat polític sobre les institucions europees és, també a Itàlia i no només a escala continental, almenys fins a les eleccions a les llistes comunistes, de molta menys importància del que se li acredita. Fins al punt que pot considerar-se nul·la la seva influència en els processos reals. Aquesta opinió, que ha estat àmpliament difosa des del manifest del Ventotene, i el que això representa, és el que no reflecteix bé la posició de l’esquerra sobre la unitat d’Europa».
Giorgio Napolitano. Font: Wikipedia – Primo Piano
Spinelli, convertit els darrers anys en «la icona del canvi de posicionament de l’esquerra italiana, i en particular d’aquella d’origen comunista, de l’antiga oposició a l’europeisme acrític», s’ha fet famós gràcies a «imponents mitjans» i a la «mobilització de grans aparells institucionals, acadèmics, editorials» en una operació en què el paper de Giorgio Napolitano «ha estat absolutament central».
Si algú volia entendre l’origen dels problemes de l’esquerra d’avui, amb aquest llibre té sens dubte molts elements per pensar-hi.
L'autor, membre del Seminari d'economia crítica Taifa, analitza el funcionament de les crisis econòmiques en el model capitalista, enteses com un mecanisme d'enfortiment del mateix model. Segons la seva anàlisi, "l'arribada d'una nova crisi no hauria de sorprendre ningú, més encara si es té en compte que la darrera amb prou feines va permetre restablir les condicions per a un nou cicle d'acumulació". Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials.
No s’ha acabat de sortir de la darrera crisi que ja es pronostica l’arribada de la següent. Més que pronosticar-se, s’augura, cercant, a la superfície dels fenòmens, senyals de l’arribada del cataclisme: el Brexit, la presidència de Trump, la guerra comercial, el vol d’un dron a mitjanit… prenent per causes el que, generalment, són conseqüències. Si considerem, en canvi, que les crisis, lluny de ser elements exògens, resultat d’un cúmul de circumstàncies atzaroses, són consubstancials al capitalisme, analitzar-les no consistirà a jugar a la loteria d’endevinar-ne la data exacta, sinó en entendre el seu funcionament i el seu paper essencial dins el sistema capitalista. Per comprendre-les cal, doncs, que en distingim les causes, el funcionament del capitalisme, de les conseqüències, l’estafa per a les classes populars i l’oportunitat per als poderosos.
Històricament es pot constatar que les crisis es produeixen de forma reiterada des dels inicis del capitalisme, i que ho fan amb més assiduïtat a mesura que aquest es va desenvolupant, amb excepció de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, en les quals es va assolir un període d’aparent estabilitat d’una trentena d’anys, que va acabar, però, amb l’anomenada crisi del petroli dels anys 70, les seqüeles de la qual han portat a la situació en la qual es troba el sistema actualment.
La competència per esprémer al màxim la força de treball a la recerca de l’apropiació del major excedent possible condueix a engegar un procés sense control que acaba generant una catàstrofe per excés de capacitat productiva
Les causes de fons que condueixen a les recurrents crisis es troben, com dèiem, en el mateix funcionament del capitalisme. La competència per esprémer al màxim la força de treball a la recerca de l’apropiació del major excedent possible condueix el conjunt dels capitalistes, com l’aprenent de bruixot de la pel·lícula Fantasia, a engegar un procés sense control que acaba generant una catàstrofe per excés de capacitat productiva, que es manifesta en una dificultat creixent del mercat per absorbir la producció. Es tracta d’un excés productiu que no té a veure amb la satisfacció de necessitats -aquestes sovint queden sense cobrir tot i la possibilitat material de fer-ho, com és palès en sectors com l’habitatge, l’energia o l’alimentació-, sinó que es pot parlar de sobreproducció en el sentit d’una capacitat productiva que tendeix a incrementar-se a major velocitat que la possibilitat d’assolir la taxa de guany esperada, i en el capitalisme aquesta escassetat en el guany comporta, en darrer terme, la interrupció parcial o total de la producció.
Quan aquesta situació afecta els pilars de l’economia i es generalitza, esclata la crisi, és a dir, s’interromp el procés d’acumulació de capital. S’inicia un cicle de desinversió, de tancament d’empreses i d’aturada de línies de producció, que incrementa l’atur i encongeix la demanda, intensificant-se així el tancament d’empreses, en un efecte de bola de neu. Aquest cicle, que pot resultar ruïnós per a alguns capitalistes, és el que permet la continuïtat del sistema en conjunt, generant les condicions (pressió a la baixa dels salaris, deteriorament de les condicions laborals, caiguda generalitzada dels preus, decrement de la competència, …) perquè torni a donar-se una fase d’expansió del capital, que no serà més que el preludi d’una nova crisi.
En el cas de la darrera crisi, donades les difícils condicions amb les quals es trobava a l’economia productiva, el capital va ser desplaçat cap a l’economia financera que semblava un terreny molt més fèrtil
Cal tenir en compte, a més, la interacció entre l’economia real i la financera. En el cas de la darrera crisi, donades les difícils condicions amb les quals es trobava a l’economia productiva, el capital va ser desplaçat cap a l’economia financera que semblava un terreny molt més fèrtil. Aquests dos àmbits no són, però, compartiments estancs i independents, el creixement de l’àmbit financer ha d’estar suportat pel valor generat en l’anomenada economia real, de manera que l’ingent creixement del primer va generar fonamentalment capital fictici, un capital que no tenia aquest suport. Quan la desproporció entre el valor real i el financeritzat va resultar insostenible, la ficció es va posar de manifest amb la massiva destrucció d’aquest últim. És a dir, malgrat presentar l’aparença d’una crisi financera, el nucli del problema es trobava en l’economia real.
En plena tempesta, els estats, trencant un dels principals axiomes del neoliberalisme, van intervenir àmpliament en l’economia però, excusant-se en la concepció tergiversada de la crisi com un element exogen, no van atacar les causes de fons sinó que la seva intervenció va consistir fonamentalment a tapar algunes vies d’aigua per contribuir a la continuïtat del sistema, en resum, un rescat dels poderosos.
En aquesta línia, molts dels que havien mirat de fer negoci amb l’enginyeria financera no van patir els efectes de l’esfondrament general, sinó que, amb el transvasament de deute privat a públic (via rescat bancari, injecció de diners dels bancs centrals, compra de bons al mercat secundari…), van ser les classes populars les que van haver de suportar les principals conseqüències.
Aquest forçat creixement del deute públic va servir d’excusa als Estats per accelerar el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar i facilitar l’entrada del capital privat en els serveis públics, contribuint a l’arrencada d’un nou cicle d’obtenció de beneficis a costa de la reducció de drets. L’Estat espanyol, per la seva banda, va dur a terme una reforma laboral precaritzadora i va modificar la Constitució per prioritzar el pagament del deute respecte a altres partides. La crisi ha fet palès, doncs, que el capitalisme tendeix a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues; és per això que les classes populars l’han viscuda com una estafa.
Per aquells que tenien prou poder i recursos per aprofitar-la, la crisi ha suposat una oportunitat, tant és així que la riquesa de les grans fortunes ha crescut a nivell mundial des del 2011 durant sis anys consecutius
A l’altra cara de la moneda, per aquells que tenien prou poder i recursos per aprofitar-la, la crisi ha suposat una oportunitat, tant és així que la riquesa de les grans fortunes ha crescut a nivell mundial des del 2011 durant sis anys consecutius (World Wealth Report2018de Capgemini). Pel que fa a l’Estat espanyol, segons publica el Banc d’Espanya a l’informeLa desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza (2018), el 10% més ric ha passat d’acumular el 44% de la riquesa a acumular-ne el 53%, i el nombre de milionaris s’ha incrementat en un 76% des de 2008 (Capgemini, 2019).
L’arribada d’una nova crisi no hauria de sorprendre ningú, més encara si es té en compte que la darrera amb prou feines va permetre restablir les condicions per a un nou cicle d’acumulació. El capitalisme, doncs, transmet senyals d’esgotament, la qual cosa no té per què ser, ni de bon tros, una bona notícia, ja que la manca de força de l’àmbit econòmic comportarà, previsiblement, una intensificació dels mecanismes extraeconòmics d’opressió per al sosteniment del sistema, l’ascens de l’extrema dreta i el feixisme, el desplegament de l’estat policial i la popularització de la demagògia d’ultradreta com a ideologia legitimadora, en són algunes mostres.
A partir de la reedició d'aquest llibre de Germania Socialista, en publiquem el pròleg a Catarsi
De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra.
Josep Vicent Marqués Tots els colors del roig
Escrivia Joan Fuster en la introducció de Nosaltres els valencians (1962) que li hauria agradat que aquell llibre l’haguera escrit un altre: un historiador o un sociòleg o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Però, per a l’escriptor suecà, fou l’existència d’aquell buit bibliogràfic –centrat en la resposta a la pregunta què som els valencians?– el que l’obligà a omplir-lo. Parafrasejant el mestre, si la reedició en valencià de Classe obrera i qüestió nacional (1978) és necessària hui és, justament, perquè ningú no ho ha fet durant tots aquests anys.
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant tweet
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà enClasse obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant. Així ho vam considerar quan, juntament amb altres persones, la descobrírem en els nostres anys universitaris i ens suggerí unes línies concretes d’acció política que només tardanament van ser explorades. I fou això el que, des de fa temps, ens va fer pensar en la seua traducció i reedició, que ara prologuem amb aquestes línies i que veu la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Estem convençuts que, malgrat que el seu contingut s’ha d’entendre necessàriament vinculat a la conjuntura històrica en què va ser escrit, les seues aportacions no deixen de ser lúcides, fresques i suggeridores, i permeten fer lectures aplicables a la nostra realitat actual.
Font: Viquipèdia
Certament, en un país on els assajos i debats al voltant de la definició i caracterització del País constitueixen quasi un gènere en si mateix, sorprèn que una obra com aquesta mai no s’haja reeditat, i que resulte pràcticament desconeguda i impossible d’accedir-hi per al públic. Una absència ben significativa. El mateix Marqués, quasi vint anys després de la publicació, plantejava que possiblement el motiu pel qual ningú no havia mostrat interès a reeditar el text tenia a veure amb el fet que a alguna gent li agradava més entestar-se a proclamar coincidències i irreductibilitats respecte d’altres territoris que lluitar de manera pràctica contra l’Estat espanyol. Ho deixarem ací.
Classe obrera i qüestió nacional és una presa de posicionament de Germania Socialista en relació amb la qüestió nacional valenciana. Aquest col·lectiu sorgeix al voltant de l’any 1970 com un grup de treball polític amb la finalitat d’assajar formes d’acció i organització socialista al País Valencià. El llibre és un document didàctic i senzill que es dirigeix expressament al moviment obrer i a les organitzacions marxistes perquè impulsen la lluita nacional. S’hi defensava, des de les teories marxistes d’alliberament nacional, que el País Valencià és un poble oprimit que té dret a l’autodeterminació, un subjecte polític propi tot i mantindre característiques nacionals comunes amb la resta de territoris de parla catalana. Els agermanats postulaven que és a la classe treballadora valenciana a qui correspon impulsar aquesta autodeterminació, la qual s’havia de plasmar en alguna de les modalitats d’autogovern.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment tweet
El text, tot i que es va escriure anys enrere, es publicava pocs mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977 i setmanes abans de la creació del Consell del País Valencià. Un moment en què es produïen esdeveniments que, immersos en un procés problemàtic i conflictiu que és ben conegut, havien de culminar amb la recuperació de les institucions pròpies. Ara, quaranta anys després, ens tornem a trobar en un moment clau pel que fa a l’autogovern i el paper del País Valencià a l’Estat espanyol. Amb riscos i perills per la via de la recentralització, però també amb grans oportunitats per al desenvolupament del nostre poble i la conquesta de majors cotes de sobirania.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment i que, en molts casos, vist amb perspectiva, sacsegen en certa mesura els paradigmes dominants en dos mons: el de l’esquerra espanyola i el del nacionalisme valencià. Anem a pams.
En primer lloc, Germania Socialista fa una aproximació a la qüestió nacional que té com a centre i subjecte el País Valencià, amb la seua realitat social complexa i bilingüe i amb la seua perplexitat identitària. Una concepció que analitza i entén el país com és, amb les seues pròpies necessitats, i no com hauria de ser, i que a partir d’aquesta realitat dinàmica extrau estratègies en conseqüència. Aquesta aportació suposa una revisió crítica del fusterianisme en un context en què les forces progressistes i valencianistes acostumaven a actuar amb dinàmiques exògenes al nostre territori, ja siga amb l’ull posat a Madrid o a Barcelona.
Molt prompte, anys abans que ho feren altres obres que sovint han sigut més reconegudes, Germania Socialista ens recorda que era possible una esquerra estrictament valencianista, i ho feia amb fonaments teòrics basats en la nostra pròpia realitat. Ens trobem amb la paradoxa que, sovint sense haver confrontat obertament els plantejaments fusterians, tots els actors polítics i socials han anat assumint, en la pràctica, que el País Valencià és un subjecte polític, amb una dinàmica pròpia i diferenciada de la resta de territoris catalanòfons.
D’altra banda, la construcció nacional que es proposa en aquest text no està sustentada en els elements culturals i lingüístics, com feia el valencianisme fusterià del moment, sinó en la materialitat i la dinàmica de classes. Aquesta concepció laica de la nació implica no mirar tant el passat com el futur: no es tractaria de definir o trobar una essència que dilucide la naturalesa del subjecte valencià, sinó de començar per la mateixa realitat per a entendre aquest subjecte, i extraure un projecte de país que ha de servir a la classe treballadora. Tot i que no ignora els elements culturals en la construcció nacional, aquesta es fonamenta en un horitzó emancipador que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condicions de vida de les classes populars.
La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. tweet
Des d’aquesta perspectiva són les classes oprimides les que, independentment del seu origen i de la seua llengua, configuren el subjecte que ha d’impulsar la construcció nacional. Es tracta d’una proposta molt més inclusiva, que es preocupa per incloure les persones immigrants i articular les lluites sectorials, per acabar amb les distintes opressions i desigualtats. Així, se supera una concepció nacional estàtica i perdurable basada en trets culturals i encaminada a un objectiu últim com és la constitució en un estat propi. En canvi, el repte implica construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social col·lectivament constituïda– en clau sobirana i transformadora.
El pròleg de Marqués, signat dos mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977, planteja de manera premonitòria que, tot i que «oficialment» tota l’esquerra s’havia convertit en valencianista, la lluita nacional significava molt més que canviar les sigles dels partits, i que ningú no havia reflexionat sobre què tenien a guanyar les classes populars amb l’autonomia. De nou, i en el cas valencià, Classe obrera i qüestió nacional deixa veure la seua clarividència pel fet d’apostar de manera pionera per una estratègia d’arrel cívica i popular basada en la materialitat. Una estratègia que, dècades després i plasmada en nous conceptes i terminologies, s’ha evidenciat com la via més reeixida i coherent amb la complexitat de la societat actual. La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. Per això és significatiu que es deixe oberta la resposta a quina consideració exacta té el País Valencià en termes d’identitat nacional en relació amb altres territoris, i incideix en el fet que, com a poble oprimit, el seu alliberament correspon a la classe social que més pateix aquesta opressió: la classe treballadora.
Font: Twitter – Vicent Galiana
Classe obrera i qüestió nacional era, sobretot, un instrument de lluita. Una eina teòrica dirigida a les organitzacions obreres perquè prengueren consciència que la classe obrera, com a principal perjudicada de l’opressió nacional, no només havia de reconéixer la lluita nacional, sinó que havia d’impulsar-la com un element indestriable de la lluita social. Com expressaria Marqués amb claredat uns anys més tard, es fuig de debats bizantins sobre la idea de nació o la seua delimitació en funció de característiques culturals o històriques, i també de propostes maximalistes apriorístiques que se centren en la missió del fet nacional sense tindre en compte els condicionants materials o la realitat social existent. La prioritat és, principalment, incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. En aquest procés tenen un paper fonamental les eines que Marqués ens dona de manera magistral en País perplex: convertir la fosca consciència en consciència nacional plena. Més enllà de la dissecció de les ideologies valencianes de País perplexo de la teoria marxista de l’alliberament que es plasma en Classe obrera i qüestió nacional, en tots dos casos es conceben com a eines pràctiques per a construir políticament.
Un altre element que trobem en l’obra és que desmenteix el tòpic de la pressuposada anomalia del País Valencià respecte de la resta de pobles, tesi de fons fusteriana sobre la qual han girat, amb un cert ànim nostàlgic, gran part de les obres sobre el País. La realitat i la correlació de classes del País Valencià segueix pautes assimilables a les de qualsevol altre país capitalista, i són també aplicables els fluxos de pensament contemporanis. Per això s’integren en una perspectiva valenciana les teories marxistes de l’alliberament nacional i les noves perspectives sorgides del maig del 68. D’aquesta manera, es dibuixa la necessitat que els projectes d’emancipació nacional articulen altres lluites com la feminista o l’ecologista, i s’adopten diferents referents sense fer- ne un seguiment acrític i dogmàtic. Tot això aporta frescor i materialitat als debats sobre la qüestió valenciana, i els situa en fenòmens que també hi havia a la resta d’Europa.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. tweet
Resulta així premonitori respecte de la perspectiva actual de la política en l’era de la globalització: la consciència que els problemes són compartits i responen a preocupacions de caràcter global.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. Però aquesta reedició no és només un acte d’homenatge per a reconéixer aquest mèrit. Més enllà del romanent utòpic, quasi sentimental, que genera la mitificació de la derrota i de la seua potencialitat per a nodrir lluites posteriors, l’obra continua sent una eina de reflexió, anàlisi i debat necessària. I ho és perquè posa el focus en l’element clau: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes.
En aquest sentit, com s’ha assenyalat, som conscients que en quaranta anys s’han produït molts canvis: en l’organització del treball i l’estructura social del nostre país, en els mecanismes de comunicació i d’influència política o en la progressiva fragmentació i desarticulació de les identitats sòlides. Això, creiem, ens situa en un nou marc d’articulació política que ens obliga a construir, des de la nostra pròpia realitat, un subjecte al qual interpel·lar, un subjecte que és molt més clar en aquell moment –la classe obrera– que no en el nostre temps. En definitiva, un context que, en aquest aspecte, és notablement diferent del que hi havia quan es va escriure el llibre: no es pot obviar per a qui s’escriu, a qui s’adreça.
En un nou moment de cruïlla s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià tweet
D’altra banda, quant a les institucions i les ideologies valencianes també han passat moltes coses. Quaranta anys després del procés autonòmic, una de les més evidents –però que no s’ha d’oblidar– és la mateixa existència d’institucions valencianes que permeten un cert grau d’autogovern. Però n’hi ha més. Entre d’altres, diríem que, millor tard que no mai, el valencianisme ha aconseguit construir un projecte autocentrat i ha sabut connectar amb capes importants de població. A més, en el moment actual les demandes vinculades a una agenda valenciana estan cada vegada més presents i s’ha anat generant una dinàmica política identificable i particular que ha contribuït a la configuració d’un sistema de partits propi. Fins i tot la burgesia valenciana, en unes altres èpoques la principal valedora del regionalisme més servil, s’ha sumat a part de les reivindicacions i clama pel poc pes polític dels valencians a Madrid.
I no obstant totes aquestes transformacions, i amb més raó encara, té sentit reeditar hui Classe obrera i qüestió nacional,perquè l’essència de l’anàlisi i la proposta continua estant tan present com quan es va publicar. En un nou moment de cruïlla entre la recentralització, d’una banda, i l’afirmació i l’ampliació de l’autogovern, d’una altra, s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià. I de fer-ho, al seu torn, a partir d’un projecte de país emancipador i socialment avançat que siga compartit per àmplies capes de la societat valenciana. Així, la necessitat de seguir construint socialment un poble valencià integrador i plural des de coordenades transformadores que es vinculen a la seua materialitat quotidiana és ara més important que mai. Per tant, i quasi de manera paradoxal, els reptes i les preguntes mantenen notables similituds amb les que motivaren i vehicularen aquest llibre: quin és l’impacte particular de l’opressió nacional en les classes treballadores i els col·lectius oprimits valencians i quin ha de ser el seu paper en la construcció nacional valenciana.
Font: Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació
El text que ara reeditem, d’autoria col·lectiva, es va imprimir per primera vegada amb motiu del Primer de Maig de 1972 amb el títol original La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: en 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista Bloc Roig, en 1976. No fou fins a 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà i amb un pròleg de Josep Vicent Marqués. Aquell llibre, l’única edició existent fins al moment, porta per títol Clase obrera y cuestión nacional.
El llibre que ara prologuem és la traducció al valencià de l’obra editada l’any 1978, la qual, a diferència de les impressions clandestines anteriors, va ser pensada per ser comercialitzada. Es tracta de l’última edició, més completa i madura, d’un text que sofrí revisions, canvis i modificacions puntuals, i incorpora elements formals –índex, nota editorial o índex de sigles- que no apareixen en les versions prèvies. També incorpora el pròleg de Marqués, signat el desembre de 1977, que introdueix el text i en el qual inclou una sèrie de reflexions valuosíssimes, especialment si es té en compte el moment en què es formulen. A més, hem recuperat la Nota introductòria a l’edició de 1976 que, malgrat no aparèixer en la publicació de 1978, aporta unes línies interessants per al debat.
Aquests textos han sigut revisats, corregits i editats, amb la introducció de correccions lingüístiques o d’estil i amb anotacions quan ha sigut necessari per a la millor comprensió del text.
D’altra banda, aquesta reedició incorpora una contextualització històrica de la mà de Xavier Ferré Trill, que situa el text i Germania Socialista dins els corrents de l’esquerra revolucionària de l’època i permet conéixer l’evolució i els referents de l’organització.
Per últim, i abans de deixar el lector amb l’obra, volem mostrar el nostre agraïment a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació per fer possible aquesta publicació i a les persones que ens han ajudat a portar-la a terme. En primer lloc a aquells que, com Francesc Pérez Moragón, ens han facilitat informació i referències. En segon lloc, a Xavier Ferré, pel valuós estudi que acompanya aquesta reedició. I en tercer lloc, a totes les persones que han contribuït d’alguna manera a aquesta iniciativa, com Jordi Vila, Francesc Miralles, Elies Boscà, Pau Belda, Carla Aparici, Carles Badenes, Ferran Martínez i Òscar Piera, entre d’altres.
Valga aquest text com a mostra del nostre humil homenatge a Germania Socialista i al conjunt de valencianes i valencians que lluitaren i que lluiten per construir un país més lliure, sobirà i socialment just.
