Conferència de 1970 d'Amílcar Cabral, escriptor i activista polític guineà, màxim dirigent de la revolució independentista de la Guinea Portuguesa.
AMÍLCAR CABRAL
L’alliberament nacional, acte de cultura
El valor de la cultura com a element de resistència a la dominació estrangera resideix en el fet que és la manifestació vigorosa, en el pla ideològic o idealista, de la realitat material i històrica de la societat dominada o per dominar. Fruit de la història d’un poble, la cultura determina simultàniament la història a través de la influència, positiva o negativa, que exerceix sobre l’evolució de les relacions entre l’home i el seu medi, entre els homes o els grups humans, bé en el si d’una mateixa societat, bé entre societats diferents. La ignorància d’aquest fet podria explicar tant el fracàs de diversos intents de dominació estrangera com el d’alguns moviments d’alliberament nacional.
Vegem què és l’«alliberament nacional». Considerem aquest fenomen de la història en el seu context contemporani, és a dir, l’alliberament davant del domini imperialista. Com és ben sabut, aquest és diferent, tant en les formes com en els continguts, d’altres tipus de dominació estrangera que l’han precedit (tribal, aristocràtico-militar, feudal i capitalista de l’època de la lliure concurrència). Com en qualsevol mena de domini imperialista, la característica principal n’és la negació del procés històric del poble dominat per mitjà de la usurpació violenta de la llibertat del procés de desenvolupament de les «forces productives». Així doncs, en una societat donada, el nivell de desenvolupament de les forces productives i el règim d’ús d’aquestes forces (règim de propietat) en determinen el «model de producció». Pel que fa a nosaltres, el mode de producció, les contradiccions del qual es manifesten en una intensitat major o menor per mitjà de la lluita de classes, és el factor principal de la història de cada conjunt humà, de manera que el nivell de les forces productives és la veritable i permanent força motriu de la història.
La cultura és, així, un element essencial de la cultura d’un poble, al marge de les característiques ideològiques o idealistes de les seves manifestacions. És, potser, la resultant d’aquesta història, en el mateix sentit en què una flor és la resultant d’una planta. Com la història, o perquè és la història, la cultura té com a base material el nivell de les forces productives i el mode de producció. Clava les arrels en l’humus de la realitat material del medi en què es desenvolupa i reflecteix la natura orgànica de la societat, i pot estar més o menys influïda per factors externs. Si la història permet de conèixer la natura i l’extensió dels desequilibris i dels conflictes (econòmics, polítics, socials) que caracteritzen l’evolució d’una societat, la cultura permet de saber quines han estat les síntesis dinàmiques elaborades per la consciència social per solucionar els dits conflictes, en cada etapa de l’evolució de la dita societat, a la recerca de la supervivència i del progrés.
Com s’esdevé amb una flor en una planta, és en la cultura on resideix la capacitat (o responsabilitat) d’elaborar i fecundar el germen que garanteixi la continuïtat de la història, assegurant alhora les perspectives d’evolució i de progrés de la societat en qüestió. S’entén així que, essent la dominació imperialista la negació del procés històric del poble dominat, sigui també necessàriament la negació del seu procés cultural. I aleshores s’entén la raó per la qual la pràctica de la dominació imperialista, com qualsevol altra dominació estrangera, exigeix, com a factor de seguretat, l’opressió cultural i l’intent de liquidar, directament o indirecta, les dades essencials de la cultura del poble dominat.
L’estudi de la història de les lluites d’alliberament demostra que, en general, van precedides per una intensificació de les manifestacions culturals. Aquestes es van concretant progressivament en un intent, victoriós o no, d’afirmació de la personalitat cultural del poble dominat com a acte de negació de la cultura de l’opressor. No importa quines puguin ser les condicions de la submissió d’un poble al domini estranger, ni la influència que puguin tenir els factors econòmics, polítics i socials en la dita subjecció; en general, el germen de la contestació se situa en el fet cultural, i és des de la cultura com es desenvolupa el corresponent moviment d’alliberament.
Al nostre parer, el fonament de l’alliberament nacional resideix en el dret inalienable que tenen tots els pobles a tenir la seva pròpia història, més enllà de les fórmules adoptades des de la perspectiva del dret internacional. L’objectiu de l’alliberament nacional és, per tant, la reconquesta d’aquest dret usurpat per la dominació imperialista, és a dir, l’alliberament del procés de desenvolupament de les forces productives nacionals. Així doncs, hi ha alliberament nacional quan i només quan les forces productives nacionals queden completament alliberades de qualsevol tipus de dominació estrangera. L’alliberament de les forces productives i, consegüentment, la facultat de determinar lliurement el mode de producció més adequat per a l’evolució del poble alliberat obren necessàriament noves perspectives en el procés cultural de la societat en qüestió i li confereixen la seva capacitat de generar progrés.
Un poble que s’allibera del domini estranger no serà culturalment lliure a menys que, sense complexos i sense subestimar la importància de les contribucions positives de la cultura de l’opressor i de tantes altres cultures, reprengui la pròpia. Aquesta s’alimenta de la realitat viva del medi i nega tant les influències nocives com qualsevol subordinació a cultures estrangeres. Veiem així que, atès que el domini imperialista té com a necessitat vital l’opressió cultural, l’alliberament nacional serà necessàriament un «acte de cultura».
// Fragments de la conferència pronunciada en el primer Memorial dedicat al Dr. Eduardo Mondlane a la Universitat de Syracuse (Estats Units), en el marc del Programa d’Estudis de l’Àfrica Oriental, el 20 de febrer de 1970. (N. de l’edició de 1999).. Publicada a ‘Nacionalismo y cultura’, d’Amílcar Cabral (Edicions Bellaterra, 2013).
L'autor, membre de la Xarxa d'Economia Solidària (XES), desgrana les propostes elaborades des d'aquesta plataforma per tal d'afavorir "l’enfortiment d’una economia emergent més justa i sostenible" i perquè la veu de l’Economia Social i Solidària sigui escoltada, reconeguda i tinguda en compte a l’hora de formular i implementar polítiques públiques". Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials
membre de la comissió d'incidència política de la Xarxa d'Economia Solidària (XES)
PUBLICAT:
JULIOL 20, 2021
Portem dècades d’advertiments entorn de la crisi ecològica per part de la comunitat científica, que aporta cada cop més evidències, i de reivindicacions per part dels moviments ecologistes que proposen un canvi de rumb socioeconòmic que ens allunyi del desastre. L’inicial immobilisme negacionista dels poders econòmics ha donat pas, quan ja ha esdevingut una posició insostenible, a l’intent d’apropiació d’un discurs ecologista distorsionat i limitat a una funció maquilladora de polítiques públiques tímides i superficials i a l’eclosió d’alternatives tecnocapitalistes.
En aquest context, l’economia solidària, com a moviment social i pràctica política i econòmica, ha de situar objectius de transformació i oferir al conjunt de la societat propostes per assolir-los. A la Xarxa d’Economia Solidària (XES) hem debatut i elaborat un document de mesures per a una transició ecosocial, des de la consciència que la crisi climàtica i l’ecològica venen de la mà d’una crisi econòmica, social i política que és molt difícil no entendre com a estructurals del capitalisme, amb milions de persones al planeta condemnades a la pobresa, a la manca d’accés a recursos bàsics i a la limitació de drets de tota mena. Aquestes mesures volen ser el punt de partida d’un diàleg amb altres moviments socials del país que ens permeti alinear objectius i compartir estratègies de transformació socioeconòmica i de superació del capitalisme.
Però per tal que l’Economia Social i Solidària (ESS) estigui en condicions d’influir en l’agenda política i formar part de l’alternativa, cal que sigui més forta, faci un salt d’escala i guanyi en reconeixement social i polític. La principal responsabilitat en aquest repte recau en la mateixa ESS, però les administracions públiques tenen un paper rellevant en facilitar aquest desenvolupament i han d’apostar-hi i afavorir la seva consolidació i creixement. En aquest sentit, des de la XES hem formulat 25 mesures de foment de l’ESS que integren el Pla d’acció de l’economia social i solidària per a les administracions públiques i amb les quals volem anar més enllà de demanades declaratives.
Hem debatut i elaborat un document de mesures per a una transició ecosocial, des de la consciència que la crisi climàtica i l’ecològica venen de la mà d’una crisi econòmica, social i política estructurals del capitalisme
Començant pel marc legal, és cabdal disposar de les eines necessàries per al desenvolupament de l’ESS. Això implica acabar de tramitar de manera consensuada la llei catalana d’ESS. Però també per desenvolupar el reglament de les cooperatives de foment empresarial, previstes a la llei de cooperatives vigent, i per disposar de formes jurídiques que facilitin el desenvolupament de la gestió publicosocial de serveis de proximitat. La mateixa administració ha de caminar de manera decidida cap a la pràctica de la contractació pública responsable en els seus serveis. Aquests instruments han d’acompanyar-se de millores en el tracte fiscal a l’ESS.
El foment de l’ESS per part de l’administració pública disposa ja d’eines com el programa Aracoop, que ha de mantenir i enfortir els Ateneus Cooperatius i els Projectes Singulars, però tant les administracions locals com la Generalitat poden intensificar el suport a l’ESS des de múltiples vessants. Per destacar-ne una: l’acompanyament a petites empreses en risc de tancament i que poden tenir una segona vida amb una cooperativització. El suport pot fer-se mitjançant la intermediació amb la propietat, subvencions a la compra, préstecs a llarg termini i baix interès o assistència de consultoria.
La mateixa administració ha de caminar de manera decidida cap a la pràctica de la contractació pública responsable en els seus serveis
Sobre les facilitats que poden oferir les administracions, cal tenir present que bona part l’ESS té una base popular. Les economies comunitàries tenen un paper central a molts barris i pateixen d’invisibilització social de la seva tasca. Grups de consum, xarxes de suport mutu i de cures, horts comunitaris entre d’altres. Projectes clau en el seu entorn, que cobreixen necessitats socials essencials per a la vida i que es troben limitats en la seva consolidació. Cal obrir línies de subvencions, de crèdit i d’avals per fer possible la supervivència i creixement dels projectes.
Cal una aposta comunicativa adreçada a la ciutadania per fomentar la distribució, la comercialització i el consum en clau d’ESS, que impliqui reconèixer els béns i serveis amb un segell identificatiu propi, proporcionar espais de difusió i venda de productes i donar suport a projectes estratègics de logística i distribució. Una altra eina amb capacitat d’afavorir el mercat social és la posada en marxa d’una moneda social de l’ESS. Amb aquests instruments, els quals l’ESS ja està buscant com fer possibles, és factible fer un salt quantitatiu i aconseguir un paper rellevant en el mercat.
Cal caminar cap a un canvi de model que qüestioni l’estructura de la propietat, situï règims de tinença cooperatius i garanteixi l’accés per tothom
Un sector econòmic que volem destacar és l’habitatge. Tot i tractar-se d’una de les condicions de mínims per a una vida digna, veiem cada dia que és on es manifesta de manera més crua la vulneració de drets que comporta la lògica de mercat capitalista. La necessitat d’un canvi de model en l’accés a l’habitatge obliga a una doble acció: aturar la depredació dels béns immobiliaris a costa de la vida de moltes persones, mitjançant polítiques públiques que protegeixin el dret a l’habitatge; i caminar cap a un canvi de model que qüestioni l’estructura de la propietat, situï règims de tinença cooperatius i garanteixi l’accés per tothom. La construcció d’aquest model és a llarg termini, però són necessàries accions immediates com reservar el 25% dels ajuts del Pla Estatal d’Habitatge a projectes cooperatius de cessió d’ús o lloguer, afavorir la propietat cooperativa en les qualificacions de protecció o crear una línia d’ajuts a les aportacions de capital social, cercant una major assequibilitat del model.
En el terreny de les tecnologies digitals, cal que les administracions promoguin les tecnologies lliures i el procomú digital, utilitzant elles mateixes de manera exclusiva programari i maquinari lliure, i facilitant a les persones i organitzacions la migració a eines digitals lliures i de codi obert.
Aquesta és una pinzellada de les mesures que es proposen i que han d’afavorir l’enfortiment d’una economia emergent més justa i sostenible. Una baula necessària per a afrontar els grans reptes que tenim com a societat. És per això que la veu de l’ESS ha de ser escoltada, reconeguda i tinguda en compte a l’hora de formular i implementar polítiques públiques. És hora que posem en valor, davant els poders i el conjunt de la societat, les eines de transformació social que estem construint.
La colònia francesa fou destí de desenes de milers d'emigrants catalanoparlants provinents de Menorca, Alacant i el Rosselló.
Si es parlava la nostra llengua a Alger? Déu meu, hi ha ben bé dos-cents pobles, on, per cada habitant que parla francès, n’hi ha deu que parlen la nostra llengua, tan gran és el nombre de mallorquins, menorquins, valencians i catalans que hi habiten». Així transcrivia Ferran Soldevila l’explicació d’un colon algerià de visita a Menorca el 1923. Jacint Verdaguer, quaranta anys abans, en un viatge a Algèria ja havia constatat aquesta realitat. «Per aquells carrers, camps y camins, un se pot dirigir en català a tots los noys u homes espanyols, ab la seguretat de que en català respondran»
La colonització francesa d’Algèria, iniciada el 1830, genera una onada migratòria cap a aquest país. Algèria es converteix en vàlvula d’escapament per a la sobrepoblació i les crisis econòmiques no només de França sinó també dels altres països de la riba nord del Mediterrani. El somni colonial d’una Amèrica a mig camí es barrejà amb els somnis imperials d’una França de dues ribes i de la «missió civilitzadora». El resultat fou una colònia de poblament que, a través de la forta identitat col lectiva dels colons europeus, establirà uns lligams amb la metròpolis que la faran diferent a la resta de l’imperi colonial francès.
Aquesta societat de descendents d’europeus constituirà una comunitat a banda i per sobre dels algerians musulmans. L’explotació agrícola de la terra i el comerç i la indústria reproduiran el mateix sistema de segregació que a desenes de colònies d’Amèrica, Àfrica i Àsia, i que tindrà en l’apartheid sud-africà el seu exemple de més abast. Tot i la seva posició dominant, els pied-noirs eren una comunitat pobra en comparació als francesos de la metròpoli.
La identitat «europea» i «cristiana» els donava una cohesió cultural molt marcada, sobretot per oposició a la població autòctona, també arrossegaran cap a la colònia tota la diversitat lingüística i cultural existent a la riba nord. Francès, occità, ligur, català, castellà i maltès foren llengües d’ús corrent a la costa algeriana fins ben entrat el segle XX.
Els menorquins foren dels primers europeus a emigrar a Algèria per a participar en la colonització. I fou una emigració molt intensa. Un 20% de la població menorquina emigrà a Algèria entre 1830 i 1850. La sobrepoblació de l’illa i una crisi econòmica aguda, degut a la prohibició imposada per l’estat d’importar blat del Llevant, propiciaven aquest èxode. Instal·lats al voltant d’Alger, fundaren una ciutat, Fon-de-l’Eau (l’actual Bordj El Kiffan), que esdevingué l’epicentre de la comunitat «maonesa» i una de les principals àrees catalanoparlants de la colònia.
L’emigració alacantina s’inicià més tard, en el terç final del segle XIX. Els motius foren similars als dels emigrants menorquins, però el flux s’allargarà en el temps fins a la Guerra Civil. Aquesta comunitat serà molt nombrosa: entre 50.000 i 80.000 pied-noirs alacantins vivien a l’Algèria colonial en el tombant de segle. Els alacantins s’establiran a l’Oranesat, degut a la proximitat i a l’intens tràfic marítim entre Alacant i Orà. Fins a la Guerra Civil la relació entre totes dues ciutats serà molt estreta.
Aquest lligam propiciarà també que els darrers 2.600 republicans aplegats als molls del port d’Alacant el març de 1939 i embarcats al vaixell Stanbrook s’exiliïn a la ciutat nord-africana. A Algèria també s’hi instal·laren camps d’internament per a milers d’exiliats republicans. L’alcalde republicà d’Alacant, Llorenç Carbonell, serà exiliat a Orà durant 20 anys.
Albert Camus. Foto: Wikipedia
La mare d’Albert Camus, Catalina Elena Sintes, era filla de menorquins. L’escriptor plasmà la realitat lingüística de la seva família a la novel·la «El primer home». «El diumenge, en efecte, quan l’àvia rebia la visita de les seves filles casades, dues de les quals eren vídues de guerra, o de la seva germana, que vivia encara en una granja del Sahel i parlava molt més sovint el patuès maonès que no pas l’espanyol…». L’argument d’aquesta novel·la de Camus reprèn i reinterpreta una història glossada, típica de la cultura menorquina, segons Marta Marfany, que ha estudiat la presència del dialecte maonès a l’Algèria colonial.
Fa un segle, les llengües de l’estat francès gaudien encara d’una vitalitat social remarcable. Amb tot, eren reduïdes a l’oralitat, com a simples dialectes o patuesos. Les llengües de cultura, de paraula escrita, només podien ser les llengües d’estat. En aquest context, el català parlat a Algèria se’l coneixerà amb diversos noms. D’una banda, els menorquins anomenaven maonès al seu dialecte.
Els alacantins s’hi referien com a alacantí. A aquests cal sumar-hi també milers de funcionaris i colons rossellonesos que mantenien viu el seu català, al qual es referien com a patuès o rossellonès. El català d’Algèria en un inici també va acabar rebent un gentilici únic: el patuet. Posteriorment, aquest mot passà a utilitzar-se per a designar l’argot pied-noir que mesclava català, francès i àrab.
Amb el sorgiment del moviment anticolonialista, una part de la comunitat pied-noires decantà cap a les posicions extremistes sostingudes per l’OAS, de manteniment a ultrança de l’Algèria francesa i de suport a la ferotge repressió contra el moviment independentista. En l’espiral desfermat per la guerra d’independència es visqueren diversos episodis de violència contra població civil amb una clara intencionalitat de neteja ètnica, tant pel cantó de l’OAS com per les forces del FLN.
L’accés d’Algèria a la independència suposava la fi del sistema de segregació. Les incerteses que això provocava als pied-noirs, sumat al pànic a les revenges que pogués efectuar contra ells el FLN, ara al poder, va provocar un èxode massiu de pied-noirs cap a França. En pocs mesos, gairebé un milió de pied-noirs van abandonar Algèria i es van assentar a la riba nord. Ciutats com Montpeller van augmentar un 70% la seva població. Desenes de milers de pied-noirs van assentar-se també a Catalunya Nord. A les comarques del litoral alacantí s’hi establiren entre 10.000 i 15.000 pied-noirs.
El català d’Algèria desaparegué al mateix temps que acabava la colònia, però molt possiblement hagués acabat desapareixent igualment malgrat que la colònia continués existint. La política assimilacionista francesa a través de l’escola també feia temps que funcionava a l’Algèria colonial i la interrupció de la transmissió de la llengua començava a ser un fet en moltes famílies. Albert Camús n’és un exemple: va viure des de ben petit a casa de la seva àvia i no sabia parlar la llengua amb la qual diàriament ella es comunicava una part de la família.
Article publicat originalment al diari La Jornada
Foto de portada: Wikipedia
Cali, 1 de juliol de 2021. La delegació catalana formada per parlamentàries, institucions i organitzacions socials que es troba aquesta setmana a Colòmbia, ha alertat avui en roda de premsa sobre la vulneració de Drets Humans en el marc del Paro Nacional, després de la seva visita a Bogotà i Cali. LaTaula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbiaha donat cobertura a les diferents trobades en les quals s’ha tractat, entre altres temes, les desaparicions forçades, el paramilitarisme urbà i la violència sexual en el marc de les manifestacions ciutadanes, així com de la situació de les comunitats indígenes, afro descendents i camperoles.
La delegació catalana ha viatjat a Colòmbia després de dos mesos de Paro Nacional i durant una setmana s’ha reunit amb organitzacions socials, entitats de defensa dels drets humans, institucions, alcaldies i organismes internacionals amb seu a Colòmbia.
En la roda de premsa han intervingut Maria Dantas, diputada al Congrés espanyol d’Esquerra Republicana de Catalunya, Aurora Madaula, secretària segona de la Mesa de Parlament de Catalunya i diputada de Junts per Catalunya, i les diputades del Parlament de Catalunya, Basha Changuerra de la Candidatura d’Unitat Popular i Jessica González d’En Comú Podem.
Militarització de les ciutats, repressió de la protesta pacífica
Maria Dantas, diputada d’ERC al Congrés, ha subratllat que l’objectiu de la delegació és verificar la situació de defensa i garantia dels drets humans, així com conèixer la realitat de la situació colombiana. “Cal que organismes com Nacions Unides exhortin l’Estat colombià perquè posi fi al desplegament policial als carrers de Colòmbia”, ha agregat. Aurora Madaula, diputada de Junts, ha alertat de “la resposta il·legítima per part d’un Estat repressor que ha actuat amb violència per reprimir una situació de protesta.” En aquest sentit, Basha Changuerra diputada de la CUP, ha assegurat: “els moviments socials amb els quals ens hem reunit coincideixen a assenyalar que el president Duque està duent a terme una militarització gravíssima del país que s’està traduint en una massacre de la població colombiana.”
Dantas s’ha referit així mateix al decret 575 del Govern colombià, que “ha militaritzat molts departaments i ciutats del país” i que “va en contra dels estàndards internacionals i de la Constitució colombiana”. Jessica González, diputada d’En Comú Podem ha comentat en aquesta línia, que els moviments socials i les entitats amb les quals s’han reunit aquests dies els han alertat que “en alguns territoris no arriba la inversió social ni econòmica de l’Estat, sinó la militarització dels carrers.”
Desaparicions forçades en el marc del Paro Nacional
La diputada d’ERC al Congrés espanyol també ha posat l’accent en l’article 155 del Codi de la Policia sobre el trasllat per protecció (una mesura suposadament de protecció que permet a la Policia traslladar a una persona quan està en risc la seva integritat) i ha assegurat que “com a jurista, considero que és una porta oberta a greus violacions de drets humans. “Totes les entitats amb les quals hem parlat, han citat aquesta normativa policial com a via d’entrada a les desaparicions forçades.”
En aquest sentit també s’ha referit Basha Changuerra, de la CUP: “Els trasllats per protecció, segons ens expliquen famílies i organitzacions socials, són una excusa per violentar i assassinar les persones joves. No s’ha fet servir per protegir les persones sinó al sistema. “
Violència estructural, violència sexual i joventut sense futur
Jessica González d’En Comú Podem, ha remarcat “la violència classista, masclista i colonial estructural de país, que amb el Paro s’ha manifestat de forma molt concreta”, i s’ha mostrat preocupada pels testimonis de les víctimes, així com per “una joventut que està indignada i molt farta de la situació i que, davant les manifestacions pacífiques, ha vist que la resposta de l’estat ha estat la brutalitat.”
La diputada Changuerra per la seva banda, ha assegurat que “s’està acabant amb una generació de joves que demanen polítiques públiques per millorar el sistema i no veuen expectatives de futur amb dignitat per a les seves vides.” I ha afegit: “les violències no ocorren només dins el marc del Paro Nacional sinó que són violències històriques, com les sexuals o racistes.”
La diputada de la CUP també ha posat èmfasi en denunciar la repressió especialment virulenta en els cossos de les persones joves, feminitzats, racialitzats i empobrits i ha assegurat que “la violència sexual afecta les dones i identitats LGTB, població indígena i afro descendent.” També ha alertat que la pagesia es veu afectada per una “pugna geopolítica” per interessos de control del territori.
Incidència internacional per a una democràcia feble
La diputada de Junts Aurora Madaula, ha explicat que el treball de la delegació acabarà a Catalunya amb l’elaboració d’un informe de la visita que serà presentat al Congrés espanyol, el Parlament de Catalunya i el Parlament Europeu.
Madaula assegura que s’ha apreciat una “democràcia feble que posa en risc les vides de les persones joves que estan a la primera línia i que vulnera el dret de manifestació i el dret a la vida.” En aquesta línia opina que la de Colòmbia “és una democràcia que camina cap a l’autocràcia.” La diputada de Junts declara: “hem apreciat una mala separació de poders, especialment en la utilització política de la justícia per acabar amb la dissidència, no només amb la dissidència social, sinó també una persecució de la dissidència política.”
Violència policial en xifres
Segons l’últim butlletí informatiu del 30 de juny de la xarxa Defender la libertad, han registrat 84 homicidis de persones civils, 1.790 persones ferides per l’acció desproporcionada de la Policia Nacional, l’ESMAD i civils armats no identificats (84 casos de lesions oculars i 114 casos de persones ferides per arma de foc); 3.274 persones han estat detingudes, asseguren que moltes d’elles de manera arbitrària aplicant de manera generalitzada, indiscriminada i sense una causa justa la figura del trasllat per protecció. Avui dia 75 persones segueixen desaparegudes segons dades de la Personería de Bogotà.
En el marc del Paro Nacional també s’han registrat 298 agressions a persones defensores de Drets Humans mentre duien a terme la seva tasca en comissions de verificació i intervenció de la societat civil durant les jornades de protesta social. I 106 persones han estat víctimes de violències basades en gènere exercides per la mateixa institució en contra de dones i població amb orientació sexual i identitat de gènere diversa, segons la Defensoria del Poble entre els quals hi ha 23 casos de violència sexual.
Delegació catalana àmplia i representativa també de la societat civil
Juntament amb les diputades, la delegació està formada per Marta Grau, coordinadora de Comunicació de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya; David Llistar, director de Justícia Global i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona; Jordi Campabadal, del sindicat Intersindical-CSC; Àngel Crespo, de l’Associació Catalana per la Pau, i Juan Manuel Àvila, del Col·lectiu Maloka. Dos integrants d’International Action Peace (IAP) han acompanyat permanentment a la missió catalana durant la seva estada a Colòmbia.
Dilluns al vespre es va celebrar a Pequín una performance artística per celebrar el centenari de la fundació del Partit Comunista de la Xina (CPC).
Miren Etxezarreta: «Hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res» | Miguel López Mallach | DIRECTA
Parlem de capitalisme i, com no, de quin paper hi juga la crisi sanitària i econòmica del coronavirus. Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una economista radicalment crítica amb la teoria econòmica dominant i amb el capitalisme. Fundadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa, defensa l'autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària.
La crisi del coronavirus ha intensificat la crisi del capitalisme? La Xina i els EUA van posar el fre i tota l'economia mundial va frenar. Ja hi havia uns indicadors suficientment significatius de que l'economia no funcionava bé. La recuperació del 2008 havia estat dèbil, especialment a l'Estat espanyol, i el creixement mundial havia baixat molt. I enmig de tot això, arriba la pandèmia, que ha suposat el fre total a tot tipus d’activitat. Efectivament, la pandèmia ha intensificat fortament uns indicadors que ja es percebien. Al capitalisme sempre hi ha crisis, venen periòdicament.
Com valora la gestió que se n'està fent a l'Estat espanyol? L'Estat espanyol ho té difícil perquè les seves il·lusions són de primera però el país és més aviat de segona o de tercera i qualsevol cosa que passi en economia global ens afecta molt, més encara quan ha estat una crisi fonamentalment vinculada a les relacions internacionals. El pes de sectors com el turisme o el sector del capital estranger dins l’economia espanyola fa que si passa alguna cosa en aquest sectors ens afecti encara més. No és gaire fàcil la gestió de l'economia espanyola. A més, arriba un govern relativament dèbil perquè no té gaire capacitat per l'oposició duríssima que té.
Miren Etxezarreta és fundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
S'ha fet encara més visible que els rics cada cop són més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Concep un món sense rics ni pobres? Mentre hi hagi capitalisme no. En el capitalisme els rics seran cada vegada més rics i els pobres seran cada vegada més pobres, això és evident. I la pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l'economia, sobretot la dels més pobres. Estem en una situació en la qual s'estan intensificant les tendències. Com sempre en el capitalisme la crisi econòmica ataca i fa més mal als més pobres.
Quins aprenentatges en podem extreure d'aquesta crisi sanitària però també econòmica? La població més informada va pensar que el capitalisme no era allò que pensava. Hi va haver gent de bona voluntat que va pensar que el sistema canviaria. Jo sóc molt escèptica, no crec que la pandèmia canviï gaires coses. És possible que hi hagi més gent que pensi que no estan funcionant bé les coses, però si mirem qui són els grans agents que prenen les decisions de l’economia veurem que això no ha canviat absolutament gens. I mentre els agents que prenen les decisions no canviïn, de la pandèmia no en sortirà un demà brillant. El que sí em temo és que la pandèmia farà patir els més pobres i tinc molt poca esperança. Hi ha gent de bona voluntat que vol canviar coses però els que manen i els seus objectius són els mateixos. I quan parlo dels que manen no m'estic referint només els polítics. Els polítics manen poquet, hi ha forces molt potents per sobre dels polítics que són les que no han canviat. Aquests continuaran decidint en invertir en funció dels beneficis i res més. També hi ha una petita xarxa de petits negocis que hagués pogut adonar-se'n que el capitalisme no funciona. Els petits negocis que s’estan manifestant al carrer, pels quals tinc tota la meva simpatia, l'únic que volen és tornar a estar com estàvem abans. És a dir que no hi ha cap voluntat de canvi de fons. Entre uns que manen a dalt i els de la meitat que pateixen però que no perceben que no hi ha gaire esperança, jo no tinc l'esperança de que aquí surti a la llum. Han de ser uns altres els mecanismes que ens portin a un canvi de sistema.
En el context actual, seria possible eliminar el capitalisme? Només per la pandèmia per descomptat que no. Però crec que el sistema capitalista no és etern i crec que la voluntat de les societats i de la ciutadania pot fer que canviï. Serà un projecte a llarg termini i només amb una voluntat decidida d’una majoria de la població, no per la pandèmia ni per coses extraordinàries que vinguin de l’exterior. Hi ha possibilitats de canvi però s'han de treballar molt.
Miren Etxezarreta: «El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l’interior, no basat en les relacions exteriors» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
Quin tipus de mesures s'haurien d'implementar per aconseguir un sistema anticapitalista? Un canvi de sistema requereix molt temps i no es fa amb unes mesures de política econòmica. Això només es donarà si hi ha voluntat de canviar de sistema des d'un anticapitalisme seriós i responsable. Però hi ha canvis que es poden fer dins el sistema capitalista per millorar una mica i caminar en la direcció d'un canvi total. Es poden anar fent mesures de política econòmica, mesures socials que facilitin aquest camí i millorar les condicions dels que ho estan passant pitjor. Jo crec que el model més favorable per l'economia i per les persones és un model autocentrat, és a dir, un model que no estigui pensant sempre en la connexió amb l'exterior. Actualment l'economia de l'Estat espanyol i l'economia en general de tot el món està vehiculada cap a la competitivitat global, hem de ser competitius davant del món i d'aquesta competitivitat se'n desprendrà l'ocupació i el benestar de la població. A mi em sembla que aquest és un model erroni. Sense ignorar el sector exterior, hem de partir de la necessitat de benestar per a la població i no entendre la població com un subproducte de la competitivitat davant la Xina o Alemanya.
En quin aspecte es gestionaria diferent la crisi del coronavirus amb aquest model? Un dels grans problemes d'aquesta crisi de la pandèmia és la demanda. L'economia està parada perquè ningú té activitat ni diners. Hauria de començar un sistema en el que millorés la situació de la població perquè a través de l'ocupació, basada en coordenades interiors, la gent tingués suficients mitjans per poder avançar en la demanda de l'economia. El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l'interior. Per exemple, necessitem molts més metges, sanitaris, mestres, ajudes a la dependència... Els diners que es gastaran en fer més competitives les empreses, s'haurien de gastar en donar feina a aquest tipus de polítiques socials, que a la seva vegada suposaria un augment de productivitat de l'activitat basada en l'interior. La globalització és com posar-li un motor molt potent a un carro, però jo crec que s'han de posar uns cavalls potents que arrosseguin el carro i aquests cavalls potents han de ser el benestar de la població, on l'ocupació té un pes cabdal. Models n'hi ha, però falta la voluntat política i la possibilitat política i econòmica de portar-los endavant.
Hi ha experiències que des de fa anys ho intenten des de l'economia social i solidària. Creu que és una passa endavant l'autoorganització del treball, del consum, de l'habitatge? Sense cap dubte. Jo crec que qualsevol de les iniciatives on les persones siguin els agents de les seves pròpies decisions és un una passa endavant cap a la societat que jo voldria, però també crec que hem de fer una anàlisi crítica del tercer sector. Primer, perquè gran part del tercer sector s'ha produït com a resposta a la falta d'ocupació i sembla que l'únic objectiu del tercer sector sigui tenir una feina. Jo parteixo de la base que tenir una feina és necessari, però no ho és tot ni és suficient. Hi ha moltes experiències de cooperatives o experiències autogestionades en que l'únic objectiu és sostenir la feina. Si l'únic objectiu és aquest, es queda bastant curt. El que estic intentant dir és que si no tenim una mirada crítica, podem estar reforçant cert tipus d'experiències amb noms molt sofisticats. Alguns autors defensen que el que s'ha fet és interioritzar alguns valors del capitalisme donant-los una expressió nova de manera que la persona ja no es considera una treballadora sinó que ja és propietària d'una empresa cooperativa o d'una iniciativa del tercer sector. Estem interioritzant els valors del capitalisme fins i tot aquells que volem lluitar contra ell.
Miren Etxezarreta: «Mentre hi hagi un senyors amb l’objectiu d’aconseguir un benefici amb el treball d’altres, crec que és molt difícil estar units» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
Se les sap totes, el capitalisme. Ara estem assistint a tot un procés en el qual s'està intentant que el treballador no sigui assalariat sinó que hi hagi un contracte mercantil entre autònom i una empresa qualsevol, pensa en Uber, en airbnb, Glovo... No són assalariats, són treballadors per compte propi. Això és un esforç potentíssim del capitalisme per aprofitar-se de noves formes d'explotació que no sigui la salarització. Quants periodistes hi ha ara mateix que siguin assalariats? Poquíssims. Tothom és freelance.
Hi ha qui ho entén com una oportunitat laboral per a la persona. Sí perquè a més a més sóc lliure, tinc el meu horari, puc fer el que vulgui, puc fer teletreball… I tot això sota el nom de llibertat. Però l'important és la relació de salarització o no. Hem de ser bastant crítics amb el tipus de noves iniciatives.
Quines passes creu que hauria de fer el moviment cooperativista per avançar en aquesta direcció? Jo no sóc ningú per dir-li al moviment cooperativista el que ha de fer. Hi ha gent que sap molt i molt bé cap a on ha d'anar. Només dic que s'ha de tenir una visió crítica d'un mateix. També hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res, perquè permeten colar molts elements que tenen molt poc d'alternatius. Per aconseguir diners d'Europa són els més ecologistes, els més feministes o els més cooperativistes. És difícil perquè tampoc es tracta de sostenir el que ja tenim i reforçar el capitalisme però sí de mirar críticament el que estem fent.
Diverses entitats de l'economia solidària plantegen un Pacte per una Economia per la Vida per reivindicar polítiques transformadores per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veu? Sento molt ser bastant escèptica amb aquest tipus d'etiquetes. Què vol dir un Pacte per una Economia per la Vida? No ens podem oblidar que la societat actual està formada per classes socials i quan es parla d'unió em pregunto la unió de qui i per a què? Està molt de moda dir que tots hem d'estar units però jo, ho sento molt, mentre hi hagi un senyors amb l'objectiu d'aconseguir un benefici amb el treball d'altres, crec que és molt difícil estar units. Jo crec que seria millor partir de la base de que la societat està dividida en classes socials, i mirar què podem fer perquè aquestes classes visquin millor, sobretot les que ho estan passant pitjor.
Miren Etxezarreta defensa l’autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària. Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
Què li sembla la cursa que hi ha hagut per la vacuna de la Covid-19, aquesta investigació tan competitiva i secretista? Al principi de la pandèmia es va parlar d'una cooperació internacional perquè la vacuna es trobés més ràpidament. Els que tenim una visió crítica ja teníem bastants dubtes sobre si això es faria, i no s'ha fet. Ha estat com una cursa dels 1000 metres llisos per veure qui arriba primer. El capitalisme és molt hàbil i aprofita les necessitats de la població per colar-se i obtenir un benefici, i les farmacèutiques han invertit molt diners i recursos humans per ser les primeres. Això pot beneficiar a totes les persones pel drama de la Covid 19? Sí. Però no ha estat una feina harmoniosa per buscar el benestar de la població, sinó que és una qüestió de veure quants diners de més poden guanyar per ser els primers. Potser això fa que la vacuna arribi abans, però això ens hauria de fer pensar molt de fins a on arriben els nostres serveis públics o si funcionen.
Sembla que els serveis públics també estan immersos dins les lògiques capitalistes. Hi ha un desastre de burocràcies que no entenc perquè no es poden evitar. Un cas clar és la renda garantida. Com a instrument no hagués estat malament donar-li a la gent una mica de diners, però són molt pocs diners i els els donaran vuit mesos després, quan ja s'hauran mort de gana. I això és un problema de burocràcies. Totes aquestes polítiques estan molt bé si són ràpides, però si resulta que no arribaran a la gent fins a dos anys després, faran patir molt. Hauríem de fer un gran esforç perquè els sectors públics funcionin bé. No estic dient que sigui fàcil, però és veritat que el diner públic s'ha de cuidar i que hi ha possibilitats de corrupció. Si s'hagués donat aquests diners ràpidament als que no tenien cap feina i cap ingrés, la crisi econòmica que tenim no hagués estat tan forta perquè quan la gent té diners, els gasta. Jo defenso el sector públic, però dins d'aquesta defensa crec que hi ha moltíssimes coses per millorar.
Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL.
Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL. La comunicació fou presentada pels mateixos autors.
Començo protocol·làriament, agraint a Miguel Urbán i al seu equip, en particular a Marta Mateos, la seva confiança a l’hora d’encarregar-nos la redacció d’aquest informe i la seva ajuda en el procés d’elaboració del mateix.
Aquest informe, que hem titulat ‘El programa econòmic antisocial de la nova dreta’, analitza els programes econòmics de deu partits representats en el Parlament Europeu en l’espectre del què, a falta d’un terme més exacte, hem anomenat aquí ‘nova dreta’, tot i que no refusem el debat terminològic. Són cinc partits d’Identitat i Democràcia (ID) —Agrupació Nacional (RN), de França; la Lliga, d’Itàlia; Alternativa per a Alemanya (AfD); el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ); i Interès Flamenc (VB), de Bèlgica—, quatre del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) —Llei i Justícia (PiS), de Polònia; Vox, d’Espanya; Germans d’Itàlia (FI); i Demòcrates de Suècia (DI)—, i l’hongarès Fidesz, que aleshores es trobava al Partit Popular Europeu (PPE) i els dotze eurodiputats del qual formen avui el major grup dintre dels no inscrits a l’espera de la seva incorporació a un altre grup, probablement el dels Conservadors i Reformistes Europeus, o la creació d’un grup nou que fusione els dos anteriors.
Com Ivan Gordillo no ha pogut estar avui present (o virtualment) en la presentació d’aquest informe per motius familiars, i seria injust que acaparés tot el temps d’interveció, llegiré unes paraules que ha redactat.
* * *
«En general, els programes econòmics de les formacions d’extrema dreta es caracteritzen per una barreja contradictòria de mesures proteccionistes i mesures liberalitzadores. Això obeeix a la intenció de plasmar en els programes econòmics el que persegueixen les seves estratègies electorals: atrapar a tants votants de les classes populars, com de les capes de petits propietaris i també de les grans fortunes.
Òbviament, fer coincidir interessos contraposats és impossible. Quan observem una mica de prop els programes econòmics, ubicant el paquet de propostes de cada partit en el seu context nacional i considerant la seva trajectòria històrica, veiem que es tracta d’un model econòmic, majoritàriament, favorable al capital nacional, és a dir, als propietaris (petits i grans).
Per motius d’espai destacaré les que, a la meva manera de veure, són les tres contradiccions més flagrants.
1) Les reformes fiscals que promouen la majoria dels partits consisteixen en reduccions radicals d’impostos (en alguns casos amb l’establiment de tipus únics (flat tax)especialment favorables als contribuents de rendes altes i a les empreses. Acompanyar aquestes mesures amb promeses d’augment de les ajudes socials o del manteniment de l’Estat del benestar (educació, sanitat, etcètera) és una de les contradiccions més evidents. Amb una caiguda tan pronunciada dels ingressos del tresor públic, deguda a les reduccions d’impostos anunciades, costa veure com es podria seguir mantenint la despesa pública, fins als nivells actuals, amb pressupostos retallats després de les mesures d’austeritat de la darrera dècada posterior a la crisi del 2010.
Aquest seria el major dels absurds dels programes econòmics de l’extrema dreta, analitzant-lo des d’un punt de vista comptable. Si ho analitzem des d’un punt de vista de classe, les reformes fiscals proposades afavoreixen les rendes altes i perjudiquen a la població amb menors ingressos, ja sigui perquè veurien augmentada la seva tributació a l’establir un tipus superior als tipus impositius actuals o perquè es reduiria el nivell d’ingressos exempt de l’impost sobre la renda. A més, el deteriorament de l’Estat del benestar impacta més negativament en les persones de menors ingressos incapaces d’accedir a serveis privats.
Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd
2) Per altra banda es prometen contencions de la despesa pública amb la limitació o directament la prohibició de l’accés a les ajudes públiques i l’Estat del benestar de la població immigrant, és a dir, reservant certs drets únicament a la població nacional. Deixant de banda les consideracions sobre la vulneració del principi d’universalitat i el component discriminatori (i racista) d’aquesta mena de mesures, en termes merament comptables es tractaria d’un estalvi de la despesa pública molt menor. Però el més rellevant aquí és que la realitat desmenteix aquesta mena de discursos.
En general (encara que caldria una anàlisi per països, el que no és objecte d’aquest informe), la població immigrant contribueix fiscalment més del que gasta socialment, entre altres coses, per tractar-se d’una població jove en edat de treballar. Les seves cotitzacions i altres impostos (IRPF, IVA, tributs, etcètera) generarien un superàvit per a les arques públiques. Sense espai aquí per entrar a parlar sobre aquesta mena de feines (de baixa qualificació, penoses, etcètera) i sota quines condicions laborals les exerceixen (en molts casos de forma irregular, explotats per les empreses més enllà de la legalitat de l’estatut del treball), o sobre el fet que, si fos a l’inrevés, és a dir, si es tractés d’una contribució deficitària, aquest no seria un motiu rellevant per a limitar els drets d’aquesta població, ni la seva arribada, contravenint la legalitat internacional, com estem observant en els darrers anys (i en els darrers dies a Ceuta). Salvini (tal i com va prometre en campanya electoral) ni pot expulsar els 500.000 immigrants italians (necessitaria d’uns canvis legislatius molt profunds en matèria migratòria i vulneraria tractats internacionals), ni vol (perquè són la mà d’obra barata que està sostenint indústries tan importants com la tèxtil o l’agricultura, i que té un pes important en altres sectors, si es vol menors en termes del PIB, encara que rellevants socialment, com el de les cures a gent gran, neteja domèstica i hostaleria).
Foto: Flickr – Blandine Le Cain
3) Per acabar, destacar la que possiblement sigui la tercera gran contradicció. El proteccionisme, aparentment patriòtic, consisteix en defensar unes empreses nacionals afavorint la seva producció respecte a empreses estrangeres importadores. Ja d’entrada, la propietat de les grans empreses pot ser difícil de determinar o pot ser molt difosa si recau en mans de grups financers inversors o grans conglomerats bancaris, especialment en el cas d’empreses que cotitzen a mercats borsaris.
Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i els autònoms, amb mesures sobretot basades en descomptes de les cotitzacions, aquestes són limitades o manquen d’un efecte ‘proteccionista’ real. Les seves primeres competidores, en molts sectors, especialment indústria i serveis, són les mateixes grans empreses nacionals. Pel que fa a la competitivitat internacional, aquí són més importants els aspectes tecnològics o la impossibilitat de competir amb indústries de països amb salaris molt inferiors i drets laborals escassos. Per tot plegat, les rebaixes de les cotitzacions no poden ser considerades proteccionistes, en sentit estratègic, sinó més favorables als propietaris de les empreses, que veuen reduir-se les despeses en seguretat social. No es troben mesures ‘proteccionistes’ de l’Estat del benestar, ni un pla estratègic de transformació del model productiu cap a un model autocentrat, basat en la demanda interna i les necessitats socials de la població. Per això parlem de patriotisme de pega, un plantejament merament electoral i propagandístic, que en el fons amaga mesures favorables al capital i els seus propietaris.
Per acabar, simplement cridar l’atenció sobre la necessitat d’analitzar les mesures proposades per aquests partits de forma detallada i en el seu context, per desmuntar les (poques) propostes falsament favorables a les classes populars (per exemple, la introducció del salari mínim per part d’AfD) i desmuntar aquests discursos que són, abans que res, un atac a les classes treballadores.
* * *
Aquesta és la intervenció del col·lega i a partir d’aquí reprenc el fil per parlar d’altres consideracions.
La primera, que l’objecte de l’informe —el programa econòmic— no és fruit del caprici dels autors, sinó que respon a una necessitat. Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd. Més enllà del barroer, maniqueu i perjudicial intercanvi de cops —perquè no pot anomenar-se’l de cap de les maneres ‘debat’— entre aquells que defensen allò suposadament ‘cultural’ i aquells que defensen allò suposadament ‘material’, tots dos des de posicions igualment barroeres, maniquees i perjudicials per al moviment general, aquest és un fet que, crec, mereix una major atenció.
Però la qüestió que aquí ens ocupa és que aquesta dreta radical ha estat capaç de desprendre’s d’allò que l’estigmatitzava i demostrat clarament saber explotar demagògicament, amb una retòrica populista, quan no pseudosocialista, les inseguretats i els temors de diversos sectors de la població. Ens referim, òbviament, a les transformacions del mercat de treball o l’avanç dels drets de les dones o les minories. D’aquesta manera han aconseguit crear una base electoral interclassista de la que és peça clau les classes treballadores, el vot de les quals —o la seva abstenció— és decisiu a l’hora de decantar unes eleccions. Ho resumeix bé la confessió que va fer el director de la campanya electoral de Trump el 2016, Steve Bannon, al periodista Robert Kuttner de American Prospect: «Com més parlin de polítiques d’identitat, més agafats els tinc. Vull que parlin tots els dies de racisme: si l’esquerra està centrada en qüestions de raça i identitat i nosaltres en el nacionalisme econòmic, esclafarem els Demòcrates.»
En els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí
Bannon ha caigut avui en desgràcia —n’hi ha prou amb dir que ara es dedica a vendre a través de la seva pàgina web pastilles de vitamines per protegir-se de la COVID-19 a un grup d’adeptes cada cop més reduït—, però la frase segueix funcionant, sospito, com a advertència. Aquests partits alimenten la divisió i l’enfrontament social, particularment sobre línies de fractura culturals: es nodreixen i prosperen d’això. Malgrat alguns revessos i retrocessos, totes aquestes formacions estan afermades en els sistemes de partits dels seus respectius països i retenen una capacitat gens menyspreable per a influir en el debat públic i condicionar-lo. L’impacte econòmic causat per la COVID-19 sobre un teixit cultural ja castigat per l’anterior crisi, sumats a nombrosos problemes acumulats, ofereix a aquests partits un terreny fèrtil per al creixement. Parlem de problemes per als quals no hi ha una resposta política clara i que van des de la integració de les comunitats immigrants a una política de transició ecològica que no carregui els costos sobre les espatlles dels treballadors i s’acabi convertint, com ha senyalat un comentarista alemany, en la ideologia d’una nova fase d’acumulació per despossessió. Presentar-se com els representants del «ciutadà a peu de carrer» o fins i tot del «treballador» —per suposat, del «treballador nacional»— davant una esquerra en crisi els reporta, sense dubte, beneficis, més encara si es té en compte la crisi que travessen la immensa majoria de partits de l’esquerra europea a escala estatal.
Res més lluny de la realitat. Un estudi com aquest dels seus programes econòmics revela el seu neoliberalisme dur. Per repetir alguns dels exemples que ha mencionat ja l’Ivan Gordillo, trobem la mateixa demanda per aprovar un tipus fixe sobre la renda, en ocasiones més conegut per la seva expressió anglesa, flat tax, del 15% en els casos dels dos partits italians, la Lliga i Germans d’Itàlia, del 16% en el de Fidesz, i del 20% en el de Vox. També trobem, per descomptat, rebaixes fiscals a les empreses, defenses del lliure mercat o apel·lacions a la contenció de la despesa pública.
Tot i això, i encara que des d’una determinada esquerra i els mitjans de comunicació s’ha potenciat l’ús d’expressions com «internacional de la ultradreta» o «internacional nacionalista», convé aclarir que algunes de les seves propostes econòmiques no son només discrepants, sinó completament oposades, almenys sobre el paper. Per citar un exemple clar: mentre Agrupació Nacional s’oposa als tractats de lliure comerç, els Demòcrates Suecs en són partidaris, sobretot amb Regne Unit i Estats Units.
Arribats aquí, cal dir que la majoria d’aquests partits es troba lluny de la rigidesa ideològica que amb freqüència se’ls atribueix i que, dia sit de pas, tampoc era un tret dels partits feixistes del període d’entreguerres, com tan bé expliquen Angelo Tasca en el cas italià i Franz Neumann en l’alemany. Consultant els programes ens va sorprendre, per exemple, el detall i l’accent social del d’Agrupació Nacional davant altres partit que tenen programes molt més esquemàtics, un símptoma, també, de les seves escasses propostes en aquest àmbit que els distingeixin d’altres formacions de dretes, i del seu evident major interès en cultivar ‘guerres culturals’, darrerament sobretot en política migratòria, i també de com aquests partits modulen el seu discurs amb vistes a captar un percentatge de vot ampli, com apuntava abans l’Ivan.
Foto: Flickr – VOX
Vaig acabant. La majoria dels partits aquí analitzats presenta una ideologia prou elàstica, no només en allò econòmic. Els facilita la feina un ecosistema mediàtic on importa per damunt de tot el sensacionalisme, la sobreabundància d’informació i la immediatesa. Ja hem vist amb anterioritat a aquests partits donar un gir de 180 graus en les seves posicions. Han passat de l’antisemitisme a presentar-se com els més abrandats defensors de l’Estat d’Israel, i actualment alguns d’ells estan evolucionant en una direcció similar respecte a la Unió Europea després d’haver estat durant anys molt crítics amb ella. Pensi’s per un moment el procés de normalització en el que es troba la Lliga a Itàlia, per exemple, que participa del govern de Mario Draghi i el vicesecretari federal de la qual, i ministre de Desenvolupament Econòmic, Giancarlo Giorgetti, es va reunir al desembre amb Marian Wendt, diputat de la CDU en el Bundestag alemany, per a conciliar posicions econòmiques. L’economista alemany Wolfgang Münchau especulava fa uns dies amb la possibilitat que Draghi acabi succeint a Sergio Mattarella com a president de la República el gener del 2022 i bé Matteo Salvini o bé la presidenta de Germans d’Itàlia, Georgia Meloni, acabin ocupant el lloc de primer ministre d’Itàlia després de les eleccions del 2022.
I ja per acabar, un pronòstic: en els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí. O com deia el propi Münchau: «Algun dia potser ens adonem que tots pertanyen a una i la mateixa feliç família.»
