EPÍLEG DEL LLIBRE 'EL 6 D'OCTUBRE ROIG' REEDICIÓ A CÀRREC DE TIGRE DE PAPER I LO DIABLE GROS DEL LLIBRE D'ÀNGEL ESTIVILL I ABELLÓ
Tot just fa noranta anys dels fets d'octubre 1934 uns esdeveniments històrics que Jordi Estivill va relatar des dels carrers, entre barricades i dispars, com a periodista, però també com a militant obrer i independentista
Manel López i Esteve és militant d’Endavant (OSAN) i professor de la Universitat de Lleida i investigador del Centre d’Estudis dels Moviments Socials i de l’IUHJVV de la UPF
Plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la insurrecció de 1934
La mobilització obrera d’octubre anà del tot lligada al binomi República Catalana i revolució social. Era el programa i l’estratègia sobre la que va reposar l’acció política de l’Aliança Obrera arreu de Catalunya i també l’acció d’altres entitats obreres, com ara el CADCI de Barcelona, fins al punt que una publicació reaccionària podia titular que el que havia succeït el 6 i 7 d’octubre havia estat la proclamació de “la República catalana amb bandera comunista”
El 1935 un fulletó promocional del setmanari L’Hora anunciava la recent aparició de la segona edició del llibre d’Àngel Estivill 6 d’octubre l’ensulsiada dels jacobins. Per al grup de L’Hora, del que Estivill en formava part, el llibre demostrava que “els dirigents de la Generalitat sabotejaren la revolució del dia 6 d’octubre” i que “sense la fallida de la Generalitat catalana no hauria estat possible l’ajornament de la revolució proletària a Espanya”.1
L’expressió que donava títol al llibre, l’ensulsiada dels jacobins, emprava el paral·lelisme amb la revolució francesa, permanentment present entre tota la literatura revolucionària i particularment en la tradició comunista, per explicar la fallida de la revolució catalanista del 6 d’octubre. La derrota del 6 d’octubre certificava, per a Estivill, el fracàs de la petita burgesia i de la seva principal expressió política, Esquerra Republicana de Catalunya al capdavant del govern de la Generalitat republicana, per a fer efectiva la revolució democràtica i per a dirigir el moviment nacional català en un sentit emancipador. Seguint l’esquematisme traçat per Joaquim Maurín sobre les tres etapes de la qüestió nacional catalana,2 Estivill veia en la fallida del 6 d’octubre la fi de la segona etapa del moviment nacional català en la que la petita burgesia i les classes mitjanes havien dirigit la reivindicació nacional catalana i l’inici de la tercera etapa, en la que el proletariat esdevindria la direcció del moviment nacional amb el desplegament de la revolució social de la mà de l’emancipació nacional. Explicat en les pròpies paraules d’Estivill cap “dels que actuaren de dirigents, ni Dencàs, ni Companys, volien, en realitat, portar a terme un acte de “rebel·lia”. Els dirigents de la democràcia catalana especulaven. La incapacitat revolucionària, que és la qualitat més remarcable dels dirigents i intel·lectuals de la petita burgesia els ho prohibia. Companys actuava a remolc de les patums de l’Izquierda Republicana; Dencàs actuava pel seu compte; cercava, però un “cop d’Estat” dins el govern autònom”
La rellevància del llibre d’Estivill, però, més que no pas en la tesi, que no feia més que reproduir allò essencial de la posició de Maurín i del BOC en relació a la qüestió nacional catalana i a la revolució democràtica, es trobava en que posava en un primer pla l’acció revolucionària dels obrers i les obreres com un dels elements centrals dels fets d’octubre. La mobilització obrera d’octubre anà del tot lligada al binomi República Catalana i revolució social. Era el programa i l’estratègia sobre la que va reposar l’acció política de l’Aliança Obrera arreu de Catalunya i també l’acció d’altres entitats obreres, com ara el CADCI de Barcelona, fins al punt que una publicació reaccionària podia titular que el que havia succeït el 6 i 7 d’octubre havia estat la proclamació de “la República catalana amb bandera comunista”.
El reportatge d’Estivill sobre els fets d’octubre posava el focus en l’acció dels militants obrers que preparaven la vaga general revolucionària del 5 d’octubre. En les diverses manifestacions de l’Aliança Obrera per la Rambla entre el dia 4 i el dia 6. En l’èxit de la vaga general arreu de Catalunya i els enfrontaments amb una policia de la Generalitat més preocupada de dissoldre i detenir els obrers, que clamaven visques a la República catalana i moris a Lerroux i Gil Robles, que no pas en atendre els preparatius d’una possible acció del govern català contra el nou govern radical-cedista de la República. En les barricades alçades arreu de Barcelona, en la demanda d’armes al govern de la Generalitat i, especialment, en les diverses accions insurreccionals dels militants obrers davant la inacció i la
fallida del govern català i l’Esquerra republicana.
D’aquesta manera, els grans protagonistes del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona, més enllà dels grans noms de Companys, Dencàs, Badia, etc. son en el llibre d’Estivill els joves obrers cremadors de tramvies que el dia 5 van fer efectiva la vaga general revolucionària. La plana major de l’Aliança Obrera i el conjunt de delegats obreristes d’arreu de Catalunya que van aprovar convocar la vaga general i proclamar la República catalana. Els militants del Partit Català Proletari (PCP) i de la Minoria d’Oposició Mercantil que al capdavant del CADCI es van enfrontar amb les tropes de l’exèrcit.
Barcelona octubre 1934
Els gairebé 400 militants obreristes, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Comunista de Catalunya, del PCP, socialistes i ugetistes, algun membre de l’Esquerra Comunista, alguns antifeixistes alemanys i suïssos, a més d’alguns membres de les JEREC i ERC, que un cop es va produir la rendició del govern català van decidir reunir-se a la vila de Gràcia de Barcelona, recollir totes les armes possibles que els escamots havien abandonat i continuar amb la lluita per la República catalana i la revolució social dirigint-se cap a Sabadell, on la insurrecció continuava en mans dels sindicalistes de la Federació Local de Sindicats. I, en un lloc preferent, els màrtirs de la revolució. Teresa Vives i Valentí Felipe, la jove militant del BOC i el jove militant del PCdC que moririen pels trets de la Guàrdia civil formant part de la columna de Gràcia. Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, del PCP i del PCdeC morts enfrontant-se a l’exèrcit a la seu del CADCI. Salvador Echauri, també del PCdC mort pels trets de la Guàrdia civil en arribar a Sant Cugat des de Gràcia. I els disset militants obrers jutjats en consell de guerra sumaríssim, condemnats a cadena perpètua i empresonats al Fortí de Sant Cristòfol de Pamplona. L’acció d’aquests protagonistes del 6 d’octubre era el que permetia a Estivill afirmar que “Els obrers de Catalunya surten absolts del judici popular sobre el 6 d’octubre. Les esquerres no poden dir el mateix. Tingueren traïdors, tingueren covards, tingueren tartarins i sobretot tingueren una gran quantitat de gent irresponsable, covarda, incapaç d’un gest de dignitat”. 3
L’alcalde republicà de Sabadell demanà als sindicalistes de la FLS que enviessin els seus delegats a l’Ajuntament per tal de conèixer els seus propòsits. Els sindicalistes s’hi van presentar amb una desena de militants armats i després d’una forta discussió amb l’alcalde es van fer amb el poder municipal
L’acció i la mobilització obrera del 6 d’octubre que el reportatge d’Estivill explicava eloqüentment sobre la ciutat de Barcelona es produí amb molta més intensitat arreu dels principals centres industrials i urbans de Catalunya anant, en diversos casos, molt més enllà del que havia succeït a la capital del Principat. En bona part de les àrees industrials de Catalunya, especialment a la corona industrial barcelonina, la iniciativa de les jornades d’octubre va estar en mans de les organitzacions obreres, imposant-se i en alguns casos enfrontant-se als ajuntaments republicans catalanistes i a les autoritats del govern de la Generalitat. D’aquesta manera, la participació massiva dels treballadors organitzats va fer que la proclamació de la República Catalana anés acompanyada d’una acció política que apuntava directament contra industrials i propietaris, la dreta social i política, l’església i les forces de l’Estat. El que es produí a Sabadell entre el 4 i el 10 d’octubre permet explicar aquesta insurrecció obrera d’octubre i la centralitat del binomi República catalana i revolució social.
A la capital del Vallès des del dia 3 d’octubre els militants de les diverses organitzacions que formaven part de l’Aliança Obrera es van concentrar armats als diversos locals polítics i socials, especialment a la seu de la Federació Local de Sindicats “La Obrera”. La nit del 4 al 5 d’octubre es van posar en marxa tots els preparatius per aconseguir que la vaga general fos absoluta el dia 5. L’alcalde republicà de Sabadell demanà als sindicalistes de la FLS que enviessin els seus delegats a l’Ajuntament per tal de conèixer els seus propòsits. Els sindicalistes s’hi van presentar amb una desena de militants armats i després d’una forta discussió amb l’alcalde es van fer amb el poder municipal. Segons Josep Moix, un dels màxims dirigents de la FLS, l’alcalde per aturar l’acció dels sindicalistes esgrimí que ell era el delegat governatiu d’ordre públic nomenat pel conseller de Governació Josep Dencàs. La resposta dels membres del sindicat fou clara: “Li vam dir que ell podia ser el delegat governatiu però nosaltres no érem soldats, sinó que érem revolucionaris i que s’havia acabat la legalitat”.
A la matinada del 5 d’octubre la vaga general era absoluta. El sis d’octubre Vertical, l’òrgan de la FLS,va aparèixer com a “l’òrgan de la revolució” amb una editorial en la que s’afirmava que “el proletariat es juga la seva carta. O guanyarà i, per tant, esclafarà el feixisme; o serà derrotat, i per conseqüent, se li ajornaran les perspectives per molt de temps”.4 Al llarg del dia sis es van produir diversos registres als domicilis d’industrials i membres de la Lliga, que foren detinguts i traslladats al calabós de l’Ajuntament, les accions anticlericals, amb l’assalt a l’Acadèmia Catòlica i la detenció d’alguns capellans, i la requisa d’armes a les diverses armeries de la ciutat. El sis d’octubre els elements armats que formaven el que va anomenar-se la guàrdia roja arribava a la xifra de quatre-centes persones.
Edició de Tigre de Paper i Lo Diable Gros
Poc després de la proclamació de l’Estat Català de Companys, els revolucionaris en manifestació marxaren fins a l’Ajuntament. Els manifestants portaven banderes roges, amb la falç i el martell, mocadors rojos al coll i cantaven La Internacional. Des de l’Ajuntament el Comitè revolucionari va proclamar la República Catalana i fou hissada la bandera roja al costat de la catalana. Els revolucionaris plantejaren un acord de mínims als republicans federals, als membres de l’Esquerra i a la Unió Socialista que fou assumit per tots. Segons Josep Moix l’acord consistia en que “si la consigna socialista triomfa, que representaria la dictadura del proletariat a Espanya, volem a Catalunya també seguir-la i a Sabadell volem el govern absolut”; en canvi si el moviment quedava limitat a Catalunya els obreristes volien “una intervenció a l’Ajuntament (…) mentre no es dictin normes legals que acceptin la majoria de catalans. Aleshores ens sotmetrem a la forma política que es doni a Catalunya, però mentre, volem controlar l’Ajuntament durant el període revolucionari”.5
D’aquesta manera, el sindicalista Miquel Bertran fou nomenat nou alcalde revolucionari. Alguns militants obreristes decidiren traslladar-se a Barcelona però el gruix dels membres de l’Aliança Obrera van quedar-se a Sabadell. Josep Moix ordenà distribuir una vintena de sindicalistes armats al voltant de la caserna de la Guàrdia civil i va ordenar traslladar a l’Ajuntament una quarantena de caixes de lleixiu i salfumant requisades en diverses indústries per a la fabricació d’explosius.6 A mesura que s’anava coneixent el desenvolupament de l’acció del govern català a Barcelona els regidors de la coalició republicana abandonaren l’Ajuntament. Quan es conegué la capitulació de Companys, els revolucionaris optaren també per abandonar l’Ajuntament. Fou organitzada una comissió encarregada d’amagar les armes, s’encarregà posar en llibertat als detinguts, es dissolgué l’anomenada guàrdia roja i els principals dirigents revolucionaris prepararen la seua fugida.
Els principals enfrontaments amb les forces de l’exèrcit i la Guàrdia civil no es produïren fins el dia vuit. Tres parelles de Guàrdies civils comandades per un caporal es presentaren a “La Obrera” per escorcollar i clausurar el que era la seu de la FLS. Els Guàrdies van ser rebuts a trets pels sindicalistes obligant-los a retirar-se i a retornar amb més efectius i una peça d’artilleria que fou emplaçada davant la seu dels sindicats, fet que acabà de dissuadir la resistència dels octubristes. Tot i així, no fou fins el dia onze quan els treballadors retornaren de manera generalitzada a les fàbriques.7 Entre el 4 i el 10 d’octubre, a la capital del Vallès s’havia produït una insurrecció revolucionària efímerament vencedora que lligava la proclamació de la República catalana a la revolució social. A Vilanova i la Geltrú, a Badalona, a Mataró, a Granollers, a Sant Cugat, a Terrassa i a Sant Boi de Llobregat es produïren insurreccions amb el mateix caràcter revolucionari. I a Manresa i diversos pobles del Bages, a Lleida, al Ripollès, a Olot i als principals nuclis industrials d’Osona els militants obreristes van tenir la iniciativa de la acció insurreccional però sense aconseguir desbordar al republicanisme catalanista ni derrotar a les forces de l’Estat.
Més enllà de les commemoracions fossilitzades, massa sovint característiques dels aniversaris de la història de les revolucions, ens cal aprendre de les velles derrotes, com la del 6 d’octubre, per preparar-nos per fer front a un enemic que ha canviat de mètodes i que se sent ben fort, com feia anys que no s’hi sentia
Tota l’experiència de la insurrecció obrera del 6 d’octubre que el llibre d’Estivill explicava per al cas de Barcelona posava sobre la taula diverses qüestions que tindrien un impacte perllongat per al desenvolupament dels diversos projectes i espais socials i polítics que pensaven que era possible construir un proposta revolucionària que unís alliberament social i alliberament nacional als Països Catalans del S.XX i als de les primeres dècades del S.XXI. La primera era la formulació explícita de la República catalana com a sinònim de la revolució social. Maurín i els comunistes del BOC ja havien considerat la proclamació de la República catalana el 14 d’abril per part de Francesc Macià com l’acte revolucionari més transcendent que s’havia produït el 14 d’abril de 1931 però amb l’octubre de 1934 havia emergit l’acció de tot un seguit d’organitzacions obreres comunistes, des dels separatistes comunistes del PCP fins al PCdC passant pel BOC i els militants sindicalistes, que fent seu el binomi República catalana i revolució social havien demostrat tenir capacitat d’intervenció, mobilització i influència enfront una CNT en crisi i una ERC plena de contradiccions. A partir del 6 d’octubre, la identificació entre la República catalana i la revolució social ha tingut un llarg recorregut que ha arribat fins als nostres dies. La segona era la necessitat de dotar d’una estratègia i d’un programa propi a la proclamació de la República catalana i a la revolució social. Lluny de seguir l’estratègia del govern de la Generalitat, l’acció obrerista en les jornades d’octubre va fixar i dirigir els seus propis passos, tot i no estar a la seves mans la iniciativa general del 6 d’octubre. És va convocar una vaga general revolucionària el 5 d’octubre, es decidí estendre la proclamació de la República catalana, no la de l’Estat Català de la República Federal espanyola que acabaria proclamant Companys, assaltar el poder municipal en aquells pobles governats per la dreta, en aquells altres governats per ERC acordar un pla d’acció conjunta sempre i quan fos possible i desplegar un acció insurreccional pròpia contra les forces de l’Estat i la dreta social i política. L’estratègia obrerista no reeixí però demostrà que era possible desplegar una estratègia pròpia d’alliberament social i nacional, antifeixista i socialista, amb un fort impacte arreu del Principat I, finalment, la tercera qüestió era la de la necessitat de disposar d’un partit comunista fort, ben organitzat, amb un programa d’alliberament social i nacional clar i amb capacitat de dirigir políticament aquella classe treballadora que en les jornades d’octubre havia demostrat la seva capacitat de mobilització aixecant la bandera de la República catalana i la revolució social. I encara més, aconseguir que aquest partit comunista acompanyés la classe treballadora cap a la revolució i que la classe treballadora esdevingués la dirigent del conjunt del poble català en el camí de la seva emancipació social i nacional. Un front popular revolucionari en diria el mateix Estivill, no com a estratègia defensiva sinó com a una nova opció estratègica cap a la
Barcelona octubre 1934
revolució socialista que donés sentit a l’experiència del 6 d’octubre.
Més enllà de les commemoracions fossilitzades, massa sovint característiques dels aniversaris de la història de les revolucions, ens cal aprendre de les velles derrotes, com la del 6 d’octubre, per preparar-nos per fer front a un enemic que ha canviat de mètodes i que se sent ben fort, com feia anys que no s’hi sentia. Espero que aquests apunts resultin útils per tothom qui als Països Catalans dels anys vint del segle XXI encara pensa en què es possible construir la pàtria dels humans.
1. Biblioteca de Catalunya. Col·lecció de Fullets polítics. F.P.4. Documentació de L’Hora.
2. Maurín, J. “Les tres etapes del problema català”, L’Hora, 11 de juliol de 1931, núm. 27, p.1
3. Estivill, Àngel. 6 d’Octubre. L’ensulsiada dels jacobins, Edicions de L’Hora, Barcelona, 1935, p. 251.
4. Vertical, Suplement revolucionari, 6/10/1934.
5. Castells, A. Sabadell, Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936), Edicions Riutort, Sabadell 1980, 1980, p. 20.31.
6. Sobre Josep Moix es pot veure Domènech, X. “Josep Moix, de sindicalista a polític”, a DD.AA. Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 2010, p. 53-54.
7. La Humanitat, 30/04/1934, p. 6 i 12. Una síntesi completa sobre Sabadell durant la Segona República a M. Marín. “Política en temps de República”, a DD.AA. Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 2010, p. 14-51.
L'esquerra global s'ha allunyat de la classe social com a identitat organitzativa, la qual cosa ha permès a la dreta vendre una política d'identitat de la classe obrera desvinculada de la perspectiva socialista.
Aquest article forma part de la sèrie “La izquierda ante el fin de una época”, una col·laboració entre Revista Jacobin i la Fundació Rosa Luxemburgo.
Ala Convenció Nacional Republicana de juliol, J. D. Vance va denunciar que existeix una lluita de classes, i ell sap de quin costat està. Declarant-se un «noi de classe treballadora nascut lluny dels passadissos del poder», l’aspirant a la vicepresidència va aclamar a Donald Trump com «un líder que no està en mans de les grans empreses, sinó que respon davant el treballador, sindicalitzat o no». Vance va confiar en el pla de Trump: la seva administració havia trigat només quatre anys a crear «l’economia més gran de la història per als treballadors». Si és reelegit al novembre, «protegirà els salaris dels treballadors estatunidencs i impedirà que el Partit Comunista Xinès construeixi la seva classe mitjana a costa dels ciutadans estatunidencs».
Les pretensions conservadores de representar a la classe treballadora no són noves. Just abans de la Gran Depressió, la plataforma republicana de 1928 es vantava que «l’historial obrer del partit republicà és indiscutible». Però avui —no sols als Estats Units— es tracta sobretot d’una pretensió de representar les preocupacions de milions de persones ignorades per l’esquerra. Quan els disturbis racistes van arrasar els carrers anglesos a l’agost, l’ultrareaccionari historiador David Starkey va declarar imperiosament «la fi de la relació del Partit Laborista amb la classe obrera blanca». Al juny, el comentarista Christophe Guilluy va qualificar l’ascens de l’Agrupació Nacional de Marine Le Pen de «rugit des de baix» de les classes mitjanes i treballadores de les petites ciutats.
Els sociòlegs han fet molt per refutar la idea que els treballadors s’estan passant a la dreta en massa. Si els obrers de coll blau són relativament més proclius a votar a Le Pen, què hi ha del fet que encara més d’ells no voten en absolut, o que de totes maneres representen una part cada vegada menor de la població activa? Podem realment utilitzar les categories d’ingressos, educació o la mateixa identitat declarada dels votants com a indicadors de classe? I què hi ha de la divisió urbà-rural? Aquestes categories estan clarament allunyades de la concepció marxista de la classe com a relació social que gira entorn de la propietat dels mitjans de producció. No obstant això, la pretensió política de representar a la classe treballadora no necessita establir definicions precises.
Els missatges de la dreta sovint es basen en unes certes idees i valors que emmarquen com a autèntiques actituds de la classe obrera. Fins i tot els trumpistes i tòries rics exageren els seus orígens obrers i els seus llaços culturals amb els quals s’han quedat «enrere». Els mitjans liberals que denuncien els perills del «populisme» sovint es fan ressò d’idèntics supòsits. És improbable que MSNBC, The Guardian o Le Monde ens diguin que les mobilitzacions liderades pels sindicats en resposta a la política social —les vagues franceses de 2023 per la reforma de les pensions, per exemple— representen un «interès de la classe treballadora». No obstant això, parlen habitualment de les protestes contra les mesures mediambientals o la immigració com a reflex de les preocupacions de la classe obrera.
La classe obrera es presenta així com una identitat, emmarcada en diverses formes de distinció individual o heretada. Els trets culturals (accent, actitud cap a les qüestions LGBTQ, ingredients preferits en els sandvitxos) es fusionen amb uns altres més professionals (Tens una llicenciatura en humanitats? Va treballar el teu avi en una fàbrica?) per a crear un estereotip de com és i com ha estat sempre la classe treballadora. L’efecte retòric es basa en el fet que això s’afirma com a sentit comú atemporal. Un enquadrament d’aquest tipus pot fàcilment declarar a J. D. Vance la «veu del Rust Belt» i amb la mateixa facilitat descartar a un treballador de serveis d’una gran ciutat per no ser autènticament de classe treballadora a causa de la seva proximitat a les elits.
Fins i tot els rics trumpistes i conservadors exageren els seus suposats orígens obrers.
Per a alguns, aquesta refundació de la classe com a política d’identitat conservadora té una base material en la naturalesa canviant del treball. Paul Mason ha escrit sobre l’ocàs del moviment obrer del segle XX basat en l’ocupació massiva en les indústries que utilitzen combustibles fòssils. Es pregunta si l’esquerra hauria de continuar preocupant-se per «l’exminer assegut en el pub que anomena paneroles als immigrants», ara que la seva connexió amb el treball és merament retrospectiva. Gran part dels escrits de Mason s’inspiren en el postobrerisme, un corrent que va identificar als obrers de les fàbriques com l’agent central de la història en la dècada de 1960, però que després es va allunyar dels tallers a la recerca d’altres suposades encarnacions de la subjectivitat revolucionària.
Podem trobar moltes explicacions per als canviants i diferents interessos materials de la classe treballadora, fins i tot d’aquells històricament representats pel treball organitzat. Les recerques sobre els antics nuclis industrials sovint descobreixen que l’augment de l’ocupació en el sector serveis, o la dependència de les poblacions d’edat avançada de Medicare, o la propietat privada de l’habitatge, remodela els fonaments d’aquest moviment i la identitat de classe construïda al seu voltant. Si Trump supera als seus oponents demòcrates en l’oest de Pennsilvània, o antics bastions comunistes del nord de França voten al partit de Le Pen, podria concloure’s fàcilment que la classe treballadora s’ha bolcat cap a un nacionalisme proteccionista.
No obstant això, aquesta lectura de sentit comú ha de matisar-se en dos aspectes importants. En primer lloc, l’afirmació poc contrastada que el gruix dels votants d’aquests candidats s’han «quedat enrere» o estan en vies de declivi social. No és gens clar que els anomenats votants amb aspiracions —potser més joves, amb mobilitat ascendent i a la recerca de la propietat de l’habitatge— són intrínsecament poc inclinats a la creixent extrema dreta. En segon lloc, és necessari qüestionar una certa suposició sobre la classe treballadora al llarg de la història, com si abans hagués estat una força homogènia d’esquerra. Fins a quin punt és cert que la concentració de treballadors en els mateixos llocs els va donar la sensació de tenir un interès de classe comuna, ben representat per la
A la deriva
«L’esquerra ha abandonat les fàbriques. I mira on està ara». Un vídeo d’Instagram publicat pel partit Fratelli d’Itàlia de Giorgia Meloni aquest juny mostrava a la líder de centreesquerra Elly Schlein ballant en una carrossa en una desfilada de l’Orgull a Roma. L’acusació que els demòcrates de Schlein havien perdut a «la classe treballadora» semblava creïble després de les recents eleccions europees. Les enquestes suggerien que, entre l’electorat obrer, els Fratelli d’Itàlia havien obtingut un 39%. És cert que només dues cinquenes parts d’aquest grup social havien votat, cosa que significa que només al voltant del 16% feia costat realment al partit de Meloni. Però segons la mateixa mètrica, la puntuació dels demòcrates de Schlein seria de tot just un 7%.
El que J. D. Vance i els de la seva mena aprofiten és el reconeixement del poder de la identitat de la classe treballadora.
Aquests resultats (i el seu enquadrament) il·lustren molts advertiments importants entorn de la idea del realineament de classes. L’afirmació de la dreta sona rotunda: on abans l’esquerra tenia una poderosa base obrera a les fàbriques, ara escolta a les organitzacions de defensa dels drets dels homosexuals. Encara que una gran minoria de l’electorat obrer va votar a Fratelli d’Itàlia, van ser molts més els que no van votar, i els seus partidaris representen una petita part de l’electorat. No obstant això, un acadèmic de dretes com Matthew Goodwin pot identificar fàcilment a Fratelli com un partit que representa a la «classe obrera blanca» d’Itàlia, al mateix temps que combina aquesta afirmació amb la molt menys precisa que la seva base són «persones que senten que l’elit els ha deixat a la deriva».
Crida l’atenció l’habitual presentació de l’èxit dels partits nacionalistes com el resultat que els treballadors que abans eren d’esquerres canvien de bàndol. Es tracta d’una afirmació políticament convincent: que el partit de Meloni ha assumit la tasca de representar als de baixos ingressos. No obstant això, les dades de les enquestes en diferents contextos nacionals mostren que només una petita minoria de votants canvia directament de l’esquerra a l’extrema dreta. La dinàmica més important és el declivi durant dècades del vot obrer de l’esquerra i, al mateix temps, la radicalització de les parts de l’electorat obrer que històricament havien votat a partits de dretes. Es tracta més d’una desintegració de l’esquerra que de la creació d’un nou «vot de classe» de dretes.
No obstant això, la narrativa és una eina convincent per als partits de dretes, en la mesura en què una certa dignitat moral associada a la classe obrera pot utilitzar-se per a ennoblir al seu electorat en general. Això inclou combinar els trets positius associats als treballs manuals («un dia de treball honrat», contribuir a la riquesa nacional, mantenir desinteressadament a la família) amb una història de victimisme que rivalitza amb les reivindicacions d’altres tipus de polítiques identitàries: la gent corrent menyspreada per les elits arrogants, urbanes i educades. Una identitat de classe treballadora, fins i tot una que s’inspiri en el llenguatge del moviment obrer històric, pot barrejar-se amb claus més aviat vagues i transversals com a «famílies treballadores».
Aspiracions
Tota una literatura sobre el vot obrer de dretes es basa en el cas que les eleccions es decideixen cada vegada més per qüestions culturals que per qüestions econòmiques. El llibre de Thomas Frank What’s the Matter with Kansas?, planteja exactament aquest binari. Una vegada i una altra, Frank torna sobre la idea que els conservadors han convençut els habitants de Kansas de classe treballadora perquè votin «en contra dels seus propis interessos econòmics». La seva intenció era condemnar el fracàs dels demòcrates a l’hora de plantejar una alternativa econòmica real. No obstant això, és fàcil exagerar la idea que els treballadors de dretes no estan votant pel seu propi interès econòmic immediat.
En un llibre recent sobre el vot a Le Pen en el sud-est de França, el sociòleg Félicien Faury intenta discernir les prioritats dels treballadors que han votat a un partit nacionalista i antiimmigració. No es tracta d’activistes polítics ni de quadres de partits, i tenen un comportament electoral mixt en el passat. No estan organitzats en el Rassemblement National i sovint no consideren que les seves preferències i suposicions siguin de naturalesa partidista. No obstant això, Faury intenta comprendre les seves eleccions des d’un punt de vista ideològic. S’inspira en la idea d’«economia moral» de l’historiador E. P. Thompson: les nocions de sentit comú sobre la justícia, i especialment la justícia econòmica, que informen l’acció política.
Els entrevistats de Faury solen expressar la idea que treballar intensament és bo, però que ja no és rendible. En aquesta regió relativament acomodada, aquests votants treballen principalment en ocupacions estables de classe treballadora (per exemple, en els serveis públics, o almenys en ocupacions amb contractes indefinits) o dirigeixen petites empreses. No són els més pobres entre els pobres, però es mostren molt preocupats per les pressions que pateix la seva situació. Sovint s’expressen en termes com «ens va prou bé com per a no rebre res» (referint-se a les prestacions o desgravacions fiscals que uns altres —els incorregiblement vagues o descurats, especialment els immigrants— reben gratis). És una actitud dirigida tant contra els rangs inferiors de la classe treballadora com contra les elits que els permeten sortir-se amb la seva.
Així doncs, aquesta economia moral afecta directament a les qüestions econòmiques. Aquests votants diuen ser treballadors, però desfavorits en comparació amb els que no ho són. No són antiestatistes, però dubten de l’eficàcia dels serveis públics. Volen poder comptar amb l’assistència social en cas de desgràcia, però desconfien de la «cultura de l’almoina» que permet als altres anar gratis. Estan fortament imbuïts de la idea de meritocràcia, així com de la creença que ja no existeix en la pràctica. Els molesta l’arrogància dels quals tenen un alt nivell educatiu i els «excessos» dels superrics, però no els valors empresarials per se.
La identitat de la classe obrera és aquí per a ser aprofitada, perquè l’esquerra ha guardat un silenci gairebé total sobre l’experiència de la classe social.
Els exemples de Faury mostren com aquesta «respectable» economia moral —que, podríem afegir, es fa ressò de les promeses de les idees de la Tercera Via dels anys 90— està impregnada d’una lectura racialitzada de la realitat social. Igual que altres estudis recents, com Le Vote FN au village, de Violaine Girard , veiem com l’extrema dreta pot cavar profundes arrels lluny dels sectors més desesperats o veritablement «abandonats» de la classe treballadora. Faury es mostra especialment escèptic davant les enquestes que demanen als votants que classifiquin les seves prioritats polítiques (És més important la seva preocupació per la immigració o quants diners té a final de mes?). Més aviat, argumenta, el sentit de si mateixos d’aquests votants barreja fortament aquests fenòmens: «He treballat intensament per a tirar endavant, però ho estic passant malament per la injusta preferència que es dona a les minories».
Importants sectors de la classe treballadora afavoreixen als partits de dreta perquè consideren que fer-ho redunda en el seu interès material, almenys dins de l’àmbit de les opcions viables. Fins i tot els votants que consideren necessària la transició ecològica poden estar preocupats per les seves conseqüències per a les seves pròpies vides; per exemple, les pujades d’impostos poden fer que el seu ocupador tanqui el negoci, i viuen lluny de fonts alternatives d’ocupació. Un treballador propietari que no pot permetre’s un nou aïllament o necessita un cotxe per a anar al treball és més probable que s’oposi als impostos ecològics que algú que viu en un apartament de lloguer regulat. Però, com suggereixen Faury i Girard, també podrien oposar-se rotundament al fet que s’ofereixin habitatges socials en la seva zona quan temen l’arribada de pobres racialitzats que no s’ho mereixen.
Deixeu-nos sols
Aquí he suggerit que, en múltiples països occidentals, la dreta fa afirmacions exagerades per representar als treballadors al mateix temps que desplega una certa política d’identitat de classe per a ennoblir als votants petitburgesos i fins i tot rics que afirmen ser víctimes de la injustícia de les elits. Però això funciona, en la seva major part, perquè estan empenyent contra una porta oberta. La identitat de la classe treballadora es pot captar perquè l’esquerra d’aquests països ha guardat silenci gairebé absolut sobre l’experiència de la classe social, o bé ha pres la iniciativa d’anunciar que ja no és important.
No obstant això, la política d’identitat de classe de la dreta també es basa en fragments d’una història més àmplia que solia explicar l’esquerra. El missatge socialista de solidaritat de classe —«ascendir amb la teva classe, no fora d’aquesta»— va correspondre al seu ascens fins i tot dins de la societat capitalista. Extreia el seu poder d’una certa eficàcia en la consecució de reformes col·lectives, com a prova de l’èxit de l’organització en el passat i com a plataforma per a construir un futur millor. Es tractava, per utilitzar una altra imatge de E. P. Thompson, no de la classe com una realitat «matemàtica» definida per l’explotació capitalista, sinó d’una que «es feia a si mateixa» a través de les seves pròpies «relacions, idees i institucions».
No és només que l’esquerra solia oferir el somni d’un bell demà socialista mentre que avui estem embussats amb projectes més individualistes d’educació, meritocràcia i mobilitat social. És que abans combinava totes aquestes coses en una visió de llarg abast del progrés cultural i de la conquesta del control sobre el nostre destí.
La seva influència, per descomptat, es va distribuir de manera desigual entre els diferents elements de la classe treballadora. Alguns treballadors van lluitar contra la discriminació per a obrir-se camí en les files del sindicalisme, com les dones sudasiàtiques que van emprendre la vaga de Grunwick a la Gran Bretanya en 1976. No obstant això, ho van fer en nom de la reivindicació de la seva part en la dignitat de la classe treballadora que aquest moviment declarava com a patrimoni seu.
Tenir una visió entorn de la qual organitzar-se va construir una identitat de classe capaç d’aglutinar a individus amb orígens, condicions i perspectives molt diversos. Fins i tot els treballadors les ocupacions dels quals tenien poc múscul estratègic podien identificar-se amb el poder social de, per exemple, el miner. Treballador i militant, aquesta figura encarnava la necessitat de la classe obrera de formar part de la societat i el seu poder per a transformar les seves pròpies condicions. Però amb l’afebliment del poder industrial dels treballadors i de l’orgull col·lectiu construït entorn d’ell, aquesta identitat s’ha convertit cada vegada més en una autopercepció individual. La tragèdia de l’exminer es converteix en una història de víctimes, en l’encarnació del menyspreu de les elits per una classe treballadora marginada.
Així, els dretans utilitzen la classe obrera com a rival d’altres identitats, no com a força unificadora portadora d’ambicions col·lectives, sinó com a resposta a les reivindicacions de grups minoritaris que lluiten per les engrunes. Si les faccions dretanes de la classe obrera han invocat durant molt de temps la seva condició de treballadors per a justificar la seva oposició a les vagues disruptives o a la despesa social, aquesta s’ha convertit avui dia en la forma dominant en la qual s’esmenta la «classe obrera» en la política dominant. En aquesta lectura, els autèntics treballadors són els que accepten el seu lloc i no toleren que grups organitzats de víctimes reclamin il·legítimament l’erari públic.
Els partits d’esquerra solen tenir dificultats per a respondre a tals declaracions, més enllà d’insistir que la ira és millor dirigir-la contra la classe dominant. Però potser el problema resideix en la dificultat de reconèixer que el llenguatge de la identitat i el poder de classe és una part necessària de la mobilització política, i que l’esquerra no està fent prou per a posar-lo en primer pla. En termes marxistes, és bastant correcte dir que la classe no és un atribut o una identitat individual, sinó una relació social d’explotació. Aquest punt de vista analític no és molt útil per a determinar com pensa la gent sobre si mateixa i sobre les seves opcions polítiques.
Quan els dretans diuen que l’esquerra ha abandonat a la classe obrera, no n’hi ha prou amb dir que els «subjectes en xarxa» o la «multitud» o els «marginats» en general continuen mantenint la lluita, o que l’esquerra es preocupa pels «desfavorits». El que J. D. Vance i els de la seva mena capitalitzen és el reconeixement de la força de la identitat de la classe treballadora i l’atractiva sensació de poder que històricament l’ha acompanyat. Si realment volem construir «l’economia més gran de la història per als treballadors», l’esquerra faria bé de reclamar aquesta identitat per a si mateixa.
Aquest diari respon a una necessitat profundament sentida pels grups socialistes de comptar amb un fòrum de discussió, estudi i investigació dels problemes de la vida nacional i internacional. Editorial inaugural de la revista ‘L'Ordine Nuovo’
Aquest diari respon a una necessitat profundament sentida pels grups socialistes de comptar amb un fòrum de discussió, estudi i investigació dels problemes de la vida nacional i internacional. Tendeix cap a un camí intermedi entre el diari i la revista, fent un treball més coordinat que el del diari, i més àgil i viu que les revistes. Vol convertir-se en un instrument útil i indispensable per a tots aquells que, tant obrers com professionals, busquen, malgrat la lluita a matadegolla que els imposa la vida pràctica, reunir forces per organitzar la seva experiència i comunicar-se amb aquestes cada cop més nombroses consciències de socialistes que, a cada part d’Itàlia, a cada nació del món, senten que ha arribat l’hora decisiva de la prova de la validesa de la fe, de la viabilitat dels programes, de la resistència de les construccions pròpies.
Les exigències a què volem i hem de vincular la nostra tasca de proselitisme i de cultura són íntimes a la naturalesa mateixa de la concepció socialista. Al segle XIX, la crítica del sistema capitalista, d’una banda, i l’experiència del reformisme liberal, de l’altra, havien portat els socialistes, de manera oposada, a creure que, així com general i orgànic, era el mal, general i orgànic havia de ser el remei. El socialisme es va afirmar des del seu origen com a maximalista i revolucionari; cap escola socialista va repudiar després explícitament aquest caràcter; la diferència, si de cas, era només de mètodes, de pràctica.
Però considerats els fins i els mitjans desvinculats entre si, els «mitjans» van ocupar llavors amb massa freqüència el lloc dels fins, com sol passar; per aplicar tant sí com no, es va oblidar que no era tant «necessari navegar» com avançar cap a aquesta meta única en què consisteix la missió històrica del socialisme.
Que cada mitjà participi de la naturalesa de la finalitat; però també que el fi no sigui una abstracció, una fórmula buida, un fantasma: que visqui espontàniament i immediatament als mitjans.
Perquè l’acció socialista reprengui, com sens dubte reprendrà, tota la seva eficàcia, ja no ha de ser admissible que ningú, per ignorància o especulació, trenqui la unitat dels fins i dels mitjans en què consisteix la vitalitat de la idea. I voldríem, per tant, dins del Partit a què pertanyem, i fora d’ell, dur a terme una tasca educativa que condueixi a un control continu dels mitjans de lluita en funció de les finalitats generals que es proposa el socialisme.
Que cada mitjà participi de la naturalesa de la finalitat; però també que el fi no sigui una abstracció, una fórmula buida, un fantasma: que visqui espontàniament i immediatament als mitjans.
Fa falta una propaganda lírica, que repeteixi incansablement, amb confiança poc dissimulada per la sonoritat i l’audàcia total de les frases, que constitueixi la propaganda del programa socialista, d’aquest complex de solucions als grans problemes socials, que només en la ideologia socialista es poden conciliar i animar en un tot harmònic i compacte. Volem que tota la propaganda socialista segueixi sempre la crítica de la societat capitalista, del fals ordre burgès amb el nou ordre comunista.
La guerra ha generat, amb l’enorme destrucció de riqueses, amb l’esfondrament dels ideals i dels organismes socials, una profunda commoció de què és insensat pensar que podem escapar ràpidament i fàcilment. Ningú no pot pretendre tenir la recepta màgica que esborri de la nit al dia totes les empremtes de l’espantós passat de la faç de la terra. El mal ha afectat avui més profundament que mai l’estructura mateixa de la societat i, per tant, no hi pot haver un remei simple o sobtat.
D’altra banda, la tasca dels considerats «problematitzadors», que s’afanyen a donar voltes a aquest o aquell problema de la postguerra, és sobre manera vana, perquè les solucions no són bones o dolentes només en funció de les forces que puguin unir-se per aconseguir-les. En el moment històric present, més que mai, cap saviesa diplomàtica, cap tècnic de gabinet, cap habilitat de legislador pot obrar el miracle de tornar a la humanitat allò que ha perdut i allò que necessita per a la nova era que s’obre.
La burgesia i l’organisme social que s’ha consolidat des de la Revolució Francesa estan esgotats, incapaços de trobar en si mateixos tant els materials com la capacitat directiva per a la reconstrucció. La mina ha estat sobreexplotada i certament ja no val la pena tastar-li les entranyes. Cal treballar en un terreny nou, verge, on les llavors del futur puguin trobar l’humus fèrtil, on la humanitat es pugui renovar i aixecar-se de nou; cal, més enllà de la metàfora, que una nova classe arribi al poder, dolorosament posada a prova però alhora enfortida per la guerra, sàpiga pel seu propi impuls assumir l’heroica escomesa de portar sobre les seves espatlles el tèrbol i suggestiu demà.
En aquesta classe, el proletariat, resideix el futur del món; totes les esperances, totes les possibilitats. La visió profètica de Marx, que anunciava als obrers la seva missió, es realitza avui dia a dia a mesura que la burgesia es mostra incapaç de salvar la humanitat de l’incendi que ella mateixa ha provocat, i que la vida social gravita cada vegada més al voltant del seu centre natural i estable: el proletariat. Perquè el món se salvi, cal que la fe socialista es converteixi en l’alè animador de la missió de la reconstrucció; cal un desencadenament d’energies morals que tornin a potenciar la humanitat, a tornar-li el vigor i la joventut adequats a aquesta immensa tasca.
Només avui dia els treballadors creuen, tenen fe, i només la fe –l’intel·lecte de l’amor– és avui dia capaç de reconstruir.
Els socialistes són avui els únics i els autèntics «pràctics».
Els únics i autèntics «pràctics», si pràctica és unitat i adequació de la finalitat amb els mitjans: si és veritat que els ideals són els mitjans més potents de la transformació social. És, doncs, deure dels socialistes fer que aquest magnífic impuls no es perdi en vanes logomàquies, i que arribi a la seva meta de forma ràpida, conscient i amb el menor nombre possible de víctimes.
Temps messiànics, doncs, són els que vivim; i els socialistes, que busquen correspondre a la confiança amb què les masses de totes les nacions esperen el nou ordre, encarrilant-la per fecundar l’obra eficaç de la reconstrucció, són avui els únics i els autèntics «pràctics».
Que ressonin a les nostres ànimes, com una advertència i una incitació, les paraules d’un socialista rus, Myekine, que en el judici dels 19, el febrer de 1878, poc abans de la condemna a mort que fatalment l’esperava, va dir: «Crec que el primer problema que cal resoldre no és engegar o crear la revolució, sinó assegurar el seu èxit».
César Rendueles és doctor en filosofia i professor de sociologia a la Universitat Complutense de Madrid. Ha publicat Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (2013), Capitalismo canalla. Una historia personal del capitalismo a través de la literatura (2015) i, més recentment, Comuntopía. Comunes, postcapitalismo y transición ecosocial (2024). També ha editat textos clàssics de Karl Marx, Walter Benjamin, Karl Polany, Antonio Gramsci o Jeremy Bentham. L’entrevistem amb motiu de la presentació del seu últim llibre a València.
En un context de crisi multidimensional i on, en termes culturals, el concepte distopia té tanta presència, escriure un llibre que té per títol Comuntopía és una clara reivindicació dels comuns. Què poden aportar els comuns ara i ací a la transformació social?
Realment, el títol juga amb l’ambigüitat de la paraula utopia, com un horitzó desitjable, però també com una quimera que pot arribar a convertir-se en un malson. Intenta reflectir eixa tensió que vivim moltes vegades en els moviments emancipadors: entre la necessitat de dissenyar institucions públiques universals i eficaces, com la sanitat o l’educació, i la nostra reivindicació que no estiguen organitzades com a dictadures burocràtiques, sinó que siguen instruments de sobirania popular oberts a la participació. Crec que els comuns contemporanis actualitzen i amplien dinàmiques clàssiques d’aquestes tradicions antagonistes. Per damunt de tot, recuperen per al debat polític actual la qüestió de la propietat col·lectiva, no sols públic-estatal, que havia anat quedant un poc sepultada sota les polítiques de redistribució.
Tal com expliques en el llibre, “pobles de tot el món han regulat amb èxit la cura i explotació col·lectives de boscos, pastos, aigua per al regadiu, bancs de pesca, caça, camins o canalitzacions segles abans que existiren els mercats o els estats moderns”. Què va suposar aquest canvi d’organització social?
“La història dels comuns ens retorna un menú institucional en el qual la relació entre el públic-estatal i el comunal-participatiu pot ser la d’un continu i no la d’una oposició”
El procés de destrucció dels comunals va ser, en general, molt violent i va suposar tant una pèrdua de sobirania política de les classes populars com, almenys en el curt termini, el seu empobriment material. Van ser dinàmiques molt tràgiques que sovint ens fan oblidar una cosa molt important des de la nostra perspectiva actual: la desaparició dels comuns va empobrir també el catàleg institucional que tenim a la nostra disposició. Va deixar la gestió dels assumptes col·lectius, exclusivament, en mans de dues institucions, primer el mercat i, progressivament i com a complement, l’Estat. La història dels comuns ens retorna un menú institucional molt més ampli, subtil i complex, en el qual la relació entre el públic-estatal i el comunal-participatiu pot ser la d’un continu i no la d’una oposició.
Podem dir que aquest procés que Marx va anomenar acumulació originària no es limita al procés violent de creació dels estats moderns i l’aparició del capitalisme, sinó que, tal com assenyalen autores com Silvia Federici, el tancament de béns comuns ha sigut un procés constant al llarg de la història del capitalisme. Com s’accentua aquest fet en la fase neoliberal?
Hi ha més esclaus en aquest moment que en cap altre de la història. Les pràctiques d’acumulació originària no han desaparegut en algunes parts del món i, a més, han anat apareixent altres formes d’expropiació la base de les quals sempre és la mateixa. El capitalisme és un sistema molt expansiu, però molt fràgil i necessiten un “fora” del qual estar constantment alimentant-se per a evitar la tendència que té a la implosió: extracció del treball de cures, recursos naturals, coneixement i sabers populars. Un element característic del neoliberalisme més tradicional que s’està descomponent va ser la vampirització dels serveis públics de l’estat del benestar, que va ser una espècie de nova acumulació originària. O el capitalisme de plataforma, que és una manera d’extracció de plusvàlua de les pràctiques de la nostra vida quotidiana.
César Rendueles, professor de sociologia|ONA CANO
Per tant, l’expansió de l’Estat modern només és possible a causa del desplaçament i l’extermini de les formes de vida comunals. Malgrat això, en el llibre afirmes que no hauríem de pensar la relació Estat-comuns “com una oposició entre comunitats vives i un agent opac, extern, jeràrquic i burocràtic”. Quin paper alliberador, o si més no de contenció, pot dur a terme l’Estat?
Ens movem entre una polaritat: hi ha moments en què ens sentim completament oprimits per l’Estat i ens agradaria fugir a una aldea autogestionada i altres moments que ens passa el contrari per les limitacions de les pràctiques autogestionades (la seua lentitud, la incapacitat d’escalar quan necessitem mesures ràpides, contundents i eficaces…). Ara bé, cal ser conscients que la invenció del gran Estat és producte del capitalisme i respon a les seues necessitats. Per altra banda, i com s’han preguntat socialistes, com per exemple Lenin, hem de renunciar a aquesta potència social capaç de posar en marxa, per exemple, recursos sanitaris a gran escala per a milions de persones? És una pregunta que continua viva i forma part d’aquesta tensió. A mi m’agrada posar el focus en gent que haja buscat respostes imaginatives a aquesta tensió i haja injectat aspectes de la democràcia directa, autonomia i participació en les pràctiques burocràtiques estatals. No sabem quanta democràcia aguanten les polítiques públiques de benestar.
L’exemple més reeixit és el cas veneçolà, quines potencialitats i quins límits podem esmentar?
“La invenció del gran Estat és producte del capitalisme i respon a les seues necessitats”
L’aposta veneçolana es va saldar amb fracàs, tot i que és cert que des del punt de vista del disseny i de l’ambició institucional era molt atractiva, en bona part perquè va aprendre d’altres experiències passades (cooperativisme, model iugoslau…). Tenia una visió clara sobre quin podia ser el paper de l’Estat per a impulsar, ajudar i acompanyar pràctiques de comunalització. I, al mateix temps, podem dir que una de les raons per les quals va fracassar aquest model va ser per l’absència d’una estructura burocràtica pública capaç d’acompanyar amb èxit aquestes iniciatives, és a dir, un dèficit d’institucionalitat i d’organicitat pública.
Quan parlem de “tornar als comuns”, cal ser conscients que el context és molt diferent en diversos aspectes de gran rellevància (com per exemple l’estat dels béns comuns) a l’època prèvia a la constitució dels estats moderns. Quines conseqüències pot comportar aquest fet i quins són els límits dels comuns per a fer front a la crisi ecosocial?
La crisi ecosocial és una policrisi de crisis que es retroalimenten. Un fet que ens desconcerta és que hem de combinar una mirada de molt llarg termini, un canvi civilitzatori, amb mesures urgents en les quals necessitem teixir aliances amb empreses monstruoses com, per exemple, Iberdrola. Això és terrible i genera conflictes dins de l’ecologisme. Jo crec que per a un cert tipus de desafiaments a curt termini, les pràctiques comunals tenen una eficàcia limitada, com és el cas de la descarbonització, un repte de gran urgència.
César Rendueles, professor de sociologia|ONA CANO
En el llibre parles de la importància de pensar les propostes des de la capacitat de fer front al gran repte de la crisi ecosocial. Amb quines propostes comptem des dels comuns?
En aquests casos crec que hem d’usar les cartes que tenim que, en molts aspectes, són contràries a les que ens agradaria tindre. Ens agradaria comptar amb mesures de tall comunal, sí, però cal ser conscients que són més lentes, una característica que en un altre context seria una fortalesa, però en aquest és una debilitat. Per altra banda, les polítiques comunals poden transformar el sentit comú, la mentalitat a llarg termini que socialment permeta acceptar millor les limitacions o les mesures que s’hauran de desenvolupar per a fer front a la crisi.
En aquest sentit, la hibridació de polítiques comunalistes amb polítiques des de l’Estat podria ser una opció. En el llibre parles de l’exemple cubà. Què en podem aprendre d’aquesta experiència?
El cas cubà és un exemple de com és d’ambigu aquest debat. Després de superar amb cert èxit el període especial, ja que el país no va col·lapsar, es pot considerar una experiència exitosa. D’aquest període, posteriorment, va haver-hi una reivindicació de l’èxit des de perspectives estatalistes, que defensaven la planificació estatal i hereva de la tradició soviètica; com de la part contrària, la perspectiva llibertària autogestionada, que argumentava que l’experiència demostrava que en enfonsar-se la planificació estatal, va ser l’autogestió ciutadana des de diverses maneres qui va aconseguir tirar endavant el país. Crec que cap de les dues perspectives té totalment la raó: va ser un moment molt complex i és difícil d’avaluar. Però, a partir d’aquest context, és interessant entendre les diferents pràctiques i polítiques com una caixa de ferramentes, des d’una perspectiva no-autoritària i sota control popular, i usar-les segons les possibilitats i necessitats del moment. Així i tot, més enllà d’això, dubte que hi haja receptes màgiques.
