La classe política catalana camina regirada aquesta fi d'estiu. El col·lapse en les infraestructures ha estat la gota que ha col- mado la paciència de gran part de la població. El sentiment generalitzat és que la responsabilitat de la crisi recau en la impossibilitat que té Catalunya per a decidir lliurement el seu futur i gestionar de manera sobirana les infraestructures del país.
per Laia ALTARRIBA i PIGUILLEM
La sorra política s'ha omplert, doncs, de propostes en clau soberanista. La novetat és el «boom» de plataformes sorgides de la societat civil o de sectors crítics dels principals partits que s'han sumat amb propostes al debat. Tots aquests posicionaments troben aquests dies un major eco coincidint amb la celebració, avui 11 de setembre, de la Diada Nacional de Catalunya.
El col·lapse de les principals infraestructures a Catalunya els últims mesos, amb els seus moments àlgids en l'apagada elèctrica que va sofrir la capital i els retards i avaries pràcticament diaris en el tren de rodalia de Renfe, ha estat el pistoletazo definitiu perquè mu- chos dirigents polítics catalans hagin mostrat quins són les seves cartes en la partida per a guanyar-se el centre referencial del catalanisme i traçar el camí del país els pròxims anys.
El líder de ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira saltava a la plaça a la fi d'agost amb la proposta de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya en 2014, coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona enfront de les tropes borbòniques. Pocs dies després, el 4 de setembre, Artur Mas prenia la paraula per a proposar la creació d'una força catalanista que anés més enllà de CIU: un projecte obert a ERC, a dirigents del PSC i a la societat civil per a refundar el catalanisme. Mas especificava que el fil conductor per a aquesta refundació del catalanisme no pot ser el soberanisme, sinó «el projecte de país».
També els expresidents de la Generalitat han volgut participar en el debat mediàtic. Jordi Pujol ho va fer amb una proposta una miqueta sorprenent provenint d'algú a qui s'identifica amb la moderació, doncs va afirmar que «tindria sentit una vaga fiscal, ja que l'Estat no complix les seves obligacions elementals amb el país». Pasqual Maragall, cada dia més autònom del PSC, s'afegia a les reflexions i donava suport públicament la proposta de Pujol com mesura extrema, i assegurava que trobava interessant la idea de refundar el catalanisme llançada per Mas.
Refundar el catalanisme
Enfront d'aquesta proposta de Mas, ERC s'ha mostrat molt escèptica. Marina Llansana, portaveu de la formació republicana, assegura que les declaracions del líder de CIU mostren una «greu falta de credibilitat d'Artur Mas, perquè aquesta proposta actual contrasta amb la seva actitud del 21 de gener de 2006, quan va acceptar rebaixar el contingut de l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya». Des de ERC li han demanat a Mas que digui si està disposat a superar el marc autonòmic actual i a convocar un referèndum d'autodeterminació. «Encara no ens ha donat cap resposta, no s'ha manifestat en aquest sentit», lamenta Llansana.
La interpretació que fa la portaveu de ERC de l'actitud de Mas de les últimes setmanes és que CIU es troba a nivell intern en un moment molt crític: «Els resultats de les últimes eleccions no han estat bons per a ells. És un partit estructurat durant molts anys al voltant del poder, però aquest poder ja no existeix, i hi ha una disputa pel lideratge. Així que s'ha d'entendre com una proposta de Mas per a ocupar espai mediàtic i guanyar terreny enfront del seu soci Duran».
Sobre la proposta de cara a 2014 feta per Carod-Rovira, Llansana assegura que és una proposta en ferma, que forma part de la declaració ideològica de ERC: «Ja estem treballant perquè existeixi una majoria social en 2014 a favor de la independència».
Escepticisme
«Sóc molt escèptic enfront de les propostes d'aquests partits». Així de poc convençut es mostra Josep Anton Vilalta, portaveu nacional de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular), enfront del debat de les últimes setmanes. Vilalta entén les declaracions i contradeclaraciones com un joc dels partits per a no perdre part dels seus votants, «doncs són conscients que cada vegada més gent es qüestiona el sistema autonòmic». Altra cosa és, segons el portaveu de les CUP, que les bases dels partits posin en qüestió la situació política actual. Enfront d'això, interpreta que «les adreces fan canvis en el discurs, però són més canvis estètics que de fons. Sóc escèptic sobre que puguin canviar les línies estratègiques».
Respecte al projecte autodeterminista que oferixen les CUP, Vilalta reconeix que, pel seu actual caràcter municipalista, encara no tenen full de ruta cap a la independència, però afegix que «el que si que tenen són punts concrets per a començar a treballar, que comencen per augmentar el nivell de conscienciació i mobilització de les classes populars catalanes, que han de ser les beneficiàries d'aquest procés».
L'esquerra independentista treballa de manera unitària en la campanya «300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència». Un dels portaveus de la iniciativa, Aure Silvestre, coincideix amb el diagnòstic de Vilalta, i afegix que un dels àmbits de treball de la campanya és la memòria històrica, molt necessària en moments de desorientació com l'actual.
Precisament Silvestre reivindica aquesta memòria històrica per a fer un símil amb l'actualitat: «Al llarg dels últims 300 anys molta gent que s'ha presentat com catalanista en realitat no ha treballat per la sobirania, sinó que ha col·laborat amb l'ocupació; és el mateix que està ocorrent avui dia. El fet que ara sorgeixin les propostes des dels partits respon al seu instint de supervivència, s'ha d'entendre com una sortida cap a endavant enfront dels problemes interns que tenen».
Plataformes catalanistes
Però més enllà dels partits, la novetat es troba en els espais que han sorgit per al debat sobre el camí que ha de prendre el catalanisme. Molts d'ells sorgeixen d'entitats civils, però uns altres estan vinculats directament a forma- ciones polítiques. La primera de totes elles va ser la Plataforma pel Dret a Decidir, que va aconseguir l'adhesió d'unes 500 entitats d'un ampli ventall social dintre de catalanisme i que va assolir treure al carrer a centenars de milers de persones al febrer de 2006 en contra del procés de reforma estatutari.
En els últims mesos se li han sumat la Plataforma Sobirania i Progrés (vinculada obertament a ERC), la Plataforma per la Sobirania (moviment de base de CDC que proposa un acord de govern amb ERC i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació), dos corrents internes en ERC (que demanen accentuar l'aposta independentista del patido), el Cercle d'Estudis Sobiranistes (format per intel·lectuals i professionals, que ahir va presentar públicament el seu manifest en el qual s'assegura que no hi ha més alternativa que la independència) i la campanya Per un Aeroport Intercontinental (que ja ha recollit 112.000 signatures perquè l'aeroport del Prat es converteixi en llançadora de vols internacionals i no sigui secundari respecte a Barajas).
Per a Mònica Sabata, portaveu de la pionera Plataforma pel Dret a Decidir, «està molt bé que sorgeixin totes aquestes plataformes, però hauríem de trobar sinergies; seria trista que no fóssim capaces de posar-nos d'acord. Hem començat a parlar, però encara queda molt camí». Sabata considera que aquesta eclosió no ha sorgit del no-res, «sinó que és fruit del treball de moltes entitats que fa temps que estan treballant per a reivindicar el dret a decidir del poble català».
per Laia ALTARRIBA i PIGUILLEM
La sorra política s'ha omplert, doncs, de propostes en clau soberanista. La novetat és el «boom» de plataformes sorgides de la societat civil o de sectors crítics dels principals partits que s'han sumat amb propostes al debat. Tots aquests posicionaments troben aquests dies un major eco coincidint amb la celebració, avui 11 de setembre, de la Diada Nacional de Catalunya.
El col·lapse de les principals infraestructures a Catalunya els últims mesos, amb els seus moments àlgids en l'apagada elèctrica que va sofrir la capital i els retards i avaries pràcticament diaris en el tren de rodalia de Renfe, ha estat el pistoletazo definitiu perquè mu- chos dirigents polítics catalans hagin mostrat quins són les seves cartes en la partida per a guanyar-se el centre referencial del catalanisme i traçar el camí del país els pròxims anys.
El líder de ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira saltava a la plaça a la fi d'agost amb la proposta de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya en 2014, coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona enfront de les tropes borbòniques. Pocs dies després, el 4 de setembre, Artur Mas prenia la paraula per a proposar la creació d'una força catalanista que anés més enllà de CIU: un projecte obert a ERC, a dirigents del PSC i a la societat civil per a refundar el catalanisme. Mas especificava que el fil conductor per a aquesta refundació del catalanisme no pot ser el soberanisme, sinó «el projecte de país».
També els expresidents de la Generalitat han volgut participar en el debat mediàtic. Jordi Pujol ho va fer amb una proposta una miqueta sorprenent provenint d'algú a qui s'identifica amb la moderació, doncs va afirmar que «tindria sentit una vaga fiscal, ja que l'Estat no complix les seves obligacions elementals amb el país». Pasqual Maragall, cada dia més autònom del PSC, s'afegia a les reflexions i donava suport públicament la proposta de Pujol com mesura extrema, i assegurava que trobava interessant la idea de refundar el catalanisme llançada per Mas.
Refundar el catalanisme
Enfront d'aquesta proposta de Mas, ERC s'ha mostrat molt escèptica. Marina Llansana, portaveu de la formació republicana, assegura que les declaracions del líder de CIU mostren una «greu falta de credibilitat d'Artur Mas, perquè aquesta proposta actual contrasta amb la seva actitud del 21 de gener de 2006, quan va acceptar rebaixar el contingut de l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya». Des de ERC li han demanat a Mas que digui si està disposat a superar el marc autonòmic actual i a convocar un referèndum d'autodeterminació. «Encara no ens ha donat cap resposta, no s'ha manifestat en aquest sentit», lamenta Llansana.
La interpretació que fa la portaveu de ERC de l'actitud de Mas de les últimes setmanes és que CIU es troba a nivell intern en un moment molt crític: «Els resultats de les últimes eleccions no han estat bons per a ells. És un partit estructurat durant molts anys al voltant del poder, però aquest poder ja no existeix, i hi ha una disputa pel lideratge. Així que s'ha d'entendre com una proposta de Mas per a ocupar espai mediàtic i guanyar terreny enfront del seu soci Duran».
Sobre la proposta de cara a 2014 feta per Carod-Rovira, Llansana assegura que és una proposta en ferma, que forma part de la declaració ideològica de ERC: «Ja estem treballant perquè existeixi una majoria social en 2014 a favor de la independència».
Escepticisme
«Sóc molt escèptic enfront de les propostes d'aquests partits». Així de poc convençut es mostra Josep Anton Vilalta, portaveu nacional de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular), enfront del debat de les últimes setmanes. Vilalta entén les declaracions i contradeclaraciones com un joc dels partits per a no perdre part dels seus votants, «doncs són conscients que cada vegada més gent es qüestiona el sistema autonòmic». Altra cosa és, segons el portaveu de les CUP, que les bases dels partits posin en qüestió la situació política actual. Enfront d'això, interpreta que «les adreces fan canvis en el discurs, però són més canvis estètics que de fons. Sóc escèptic sobre que puguin canviar les línies estratègiques».
Respecte al projecte autodeterminista que oferixen les CUP, Vilalta reconeix que, pel seu actual caràcter municipalista, encara no tenen full de ruta cap a la independència, però afegix que «el que si que tenen són punts concrets per a començar a treballar, que comencen per augmentar el nivell de conscienciació i mobilització de les classes populars catalanes, que han de ser les beneficiàries d'aquest procés».
L'esquerra independentista treballa de manera unitària en la campanya «300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència». Un dels portaveus de la iniciativa, Aure Silvestre, coincideix amb el diagnòstic de Vilalta, i afegix que un dels àmbits de treball de la campanya és la memòria històrica, molt necessària en moments de desorientació com l'actual.
Precisament Silvestre reivindica aquesta memòria històrica per a fer un símil amb l'actualitat: «Al llarg dels últims 300 anys molta gent que s'ha presentat com catalanista en realitat no ha treballat per la sobirania, sinó que ha col·laborat amb l'ocupació; és el mateix que està ocorrent avui dia. El fet que ara sorgeixin les propostes des dels partits respon al seu instint de supervivència, s'ha d'entendre com una sortida cap a endavant enfront dels problemes interns que tenen».
Plataformes catalanistes
Però més enllà dels partits, la novetat es troba en els espais que han sorgit per al debat sobre el camí que ha de prendre el catalanisme. Molts d'ells sorgeixen d'entitats civils, però uns altres estan vinculats directament a forma- ciones polítiques. La primera de totes elles va ser la Plataforma pel Dret a Decidir, que va aconseguir l'adhesió d'unes 500 entitats d'un ampli ventall social dintre de catalanisme i que va assolir treure al carrer a centenars de milers de persones al febrer de 2006 en contra del procés de reforma estatutari.
En els últims mesos se li han sumat la Plataforma Sobirania i Progrés (vinculada obertament a ERC), la Plataforma per la Sobirania (moviment de base de CDC que proposa un acord de govern amb ERC i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació), dos corrents internes en ERC (que demanen accentuar l'aposta independentista del patido), el Cercle d'Estudis Sobiranistes (format per intel·lectuals i professionals, que ahir va presentar públicament el seu manifest en el qual s'assegura que no hi ha més alternativa que la independència) i la campanya Per un Aeroport Intercontinental (que ja ha recollit 112.000 signatures perquè l'aeroport del Prat es converteixi en llançadora de vols internacionals i no sigui secundari respecte a Barajas).
Per a Mònica Sabata, portaveu de la pionera Plataforma pel Dret a Decidir, «està molt bé que sorgeixin totes aquestes plataformes, però hauríem de trobar sinergies; seria trista que no fóssim capaces de posar-nos d'acord. Hem començat a parlar, però encara queda molt camí». Sabata considera que aquesta eclosió no ha sorgit del no-res, «sinó que és fruit del treball de moltes entitats que fa temps que estan treballant per a reivindicar el dret a decidir del poble català».
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada