En lloc de mesures de suport a les famílies atabalades per l'impagament de les seves hipoteques de risc o subprime, el passat 17 d'Agost el banc central nord-americà, la Reserva Federal, optava per reduir el tipus de descompte per als grans bancs entrampats en l'especulació amb actius financers protegits per aquest tipus d'hipoteques concedides.
Fa uns mesos, els abusos en el mercat de les hipoteques subprime ja van motivar que es descartés en el Senat i el Congrés una legislació federal que els corregís i que l'augment dels tipus d'interès o la sobtada pèrdua d'ingressos personals deixés a molta gent sense habitatge. I davant l'enfonsament d'aquest mercat pels impagaments, alguns líders demòcrates han defensat la intervenció de Fanny Mae i Freddie Mac, les dues grans societats patrocinades per l'Estat federal per a ajudar en el finançament de l'accés a l'habitatge dels més desfavorits; que amb tal fi va ser creada la primera per Franklin D. Roosevelt en els anys trenta.
Però l'Administració Bush es va oposar tallantment (Forbes 22/3/2007); els principis del capitalisme s'apliquen sempre als pobres. Per contra, davant la pèrdua de confiança en la Borsa i la sobtada crisi de liquiditat creditícia entre l'oligarquia de bancs i entitats financeres principals perquè ningú es fia de ningú, la Reserva Federal - com el BCE i tots els bancs centrals - ha preferit atendre les demandes de Wall Street, primer amb injeccions de diners públics en el sistema bancari i després oferint una “finestreta de descomptes“, préstecs abaratits i per a 30 dies en comptes d'un sol dia, amb la finalitat de reactivar l'especulació que mantenia les altes cotitzacions que no es corresponien en molts casos amb el valor real de les empreses cotitzades.
És el sofisticat socialisme per a rics. I una mostra del predomini dels mercats financers que mereixeria alguna reflexió dels nostres líders polítics. Perquè la realitat coneguda és el pànic borsari durant setmanes sorgit d'un fet simple i és que ningú coneix la quantia de la cartera de valors “protegits per actius financers“, és a dir, per les hipoteques que han resultat impagadas. Adquirits amb excessiu endeutament per bancs, fons i entitats que no rendeixen comptes, la successiva fallida en els últims mesos de bancs i entitats hipotecàries dels EEUU afectades per impagaments, s'ha desencadenat la incertesa i la restricció de crèdits destinats a l'adquisició d'aquests productes financers generats per les hipoteques de risc.
I el divendres 17 d'Agost la premsa mostrava les caigudes de les cotitzacions del dijous des de Hong Kong a Nova York i Buenos Aires passant per les Borses europees. Com més gran grau de financiarización de la seva economia, major repercussió de la crisi. Per quina l'impagament en Illinois d'unes hipoteques poc garantides ha desencadenat una crisi en les Borses de tot el món? Perquè al dir d'un analista “la bombolla immobiliària va explotar en els EEUU, però la bombolla creditícia és global” i aquesta tot just té a veure amb aquella.
D'una banda, els valors protegits per aquestes hipoteques de risc resulten difícils de vendre i també de valorar ja que la seva rendibilitat es deriva dels dubtosos pagaments hipotecaris; i d'altra banda, no es concedeixen préstecs perquè ni els bancs ni els fons coneixen qui i quant han perdut pels impagaments. En Paris el director general de BNP Paribas li transmetia a la Ministra francesa d'Economia la impossibilitat de calcular el valor de liquidació dels seus tres fons d'inversions congelats dies abans, a causa de la crisi dels crèdits hipotecaris de risc en els EEUU.
Com ara sabem, aquest tipus d'hipoteques subprime són concedides amb aparents facilitats a persones amb pocs recursos o de dubtosa solvència, per bancs i per entitats dedicades al negoci hipotecari; i que per a transferir i repartir els riscos acumulats “empaqueten” aquests crèdits com productes financers innovadors amb estranyes denominacions (CDOs o Collateralized Debt Obligations; CDS o credit default swap i altres “instruments financers estructurats“, modalitats de bons i derivats).
És la titulización que permet a les grans entitats financeres especular amb nous valors mitjançant “compres apalancadas” (LBO o leverage-buy out, és a dir, amb endeutament per sobre del capital propi) dintre del negoci financer mundial que distribuïx riscos pel món sense identificar als compradors.
Perquè tots aquests esotèrics vocables pretenen amagar unes apostes de casino arriscades sobre aquestes hipoteques tan particulars, sense generació de béns ni ocupació. I en lloc de deixar que la por guardi la vinya i que la demanda i l'oferta reestablezcan l'equilibri en el mercat, la Reserva Federal nord-americana - com el BCE i altres bancs centrals - els dóna facilitats a l'oligarquia de bancs importants perquè prossegueixin el negoci especulatiu impedint la penalització amb pèrdues que compensin els guanys d'altre moment.
Naturalment, ens diuen, la justificació està a evitar el risc sistémico, el contagi a tot el sistema econòmic; oblidant-se de qui es van veure desposseïts de la casa adquirida per impagament de la hipoteca, que si estan sotmesos als avatars de l'economia real capitalista. Mentre, cap autoritat és capaç d'oferir-nos una explicació significativa de tal crisi financera en curs, buit que omplin les declaracions de distingits gestors i les remors que supleixen la falta de transparència comptable d'operadors i de mercats. Perquè l'opacitat és consubstancial a l'actual economia financera alimentada per la incertesa que crea.
D'una banda, amb la creació d'actius “protegits pels crèdits hipotecaris” es busca immediatament treure aquests crèdits de la comptabilitat de les entitats hipotecàries i posar-los en circulació en un mercat sense cotitzacions oficials.
I d'altra banda, els principals actors de la crisi són els hedge funds o fons d'alt risc registrats en offshore, en paradisos fiscals, que operen en els mercats dels diners mentre les entitats propietàries cotitzen en les Borses importants. Però la seva opacitat es garanteix mitjançant la seva domiciliació en paradisos fiscals extraterritorials, on no solament no paguen imposats pels beneficis, sinó que no se'ls exigeix informació pública.
Precisament, el banc d'inversions Bear Stearns s'ha vist obligat a liquidar les seves dues hedge funds declarats en fallida en les Caiman, on estan domiciliats, encara que els seus actius es troben a Nova York; riscos afegits per a creditors i inversors (Bloomberg 7/8/2007).
D'aquí la pèrdua de confiança i la volatilitat de les cotitzacions que genera mates col·laterals entre petits estalviadors i empreses productives i solucionis, que veuen disminuir el valor de les seves carteres. Amb l'oportunisme polític que li caracteritza, el president francès Sarkozy demanava la convocatòria del G-8, per a abordar la falta de transparència dels mercats mundials dels diners; encara que fa només uns mesos en el cim de Hellingendam es descartaven els intents reguladors de Angela Merkel para uneixi financiarización que cada vegada suscita més problemes insolubles.
Quant durarà la volatilitat o la inestabilitat de les Borses? Afectarà aquesta crisi financera a l'economia real? A aquestes i altres preguntes ja va contestar John K.Galbraith: “No hi ha respostes; ningú ho sap i qualsevol que pretengui contestar és que no sap que no sap” %[1]
La paradoxa d'aquesta globalització financera és que quan més gent corrent depèn d'ella per a la inversió dels seus estalvis, menys control té sobre aquests estalvis gestionats pels grans bancs i fons en els mercats dels diners connectats mundialment i freturosos de regulacions efectives i exempts del control dels governs democràtics.-
Nota: %[1] Galbraith, Breu història de l'eufòria financera. Ariel, 1991, pàg.119. Juan Hernández. Vigueras. Comitè de Suport de Attac. Autor del llibre Els Paradisos Fiscals. Com els centres offshore soscaven les democràcies. Akal, 2005.
Fa uns mesos, els abusos en el mercat de les hipoteques subprime ja van motivar que es descartés en el Senat i el Congrés una legislació federal que els corregís i que l'augment dels tipus d'interès o la sobtada pèrdua d'ingressos personals deixés a molta gent sense habitatge. I davant l'enfonsament d'aquest mercat pels impagaments, alguns líders demòcrates han defensat la intervenció de Fanny Mae i Freddie Mac, les dues grans societats patrocinades per l'Estat federal per a ajudar en el finançament de l'accés a l'habitatge dels més desfavorits; que amb tal fi va ser creada la primera per Franklin D. Roosevelt en els anys trenta.
Però l'Administració Bush es va oposar tallantment (Forbes 22/3/2007); els principis del capitalisme s'apliquen sempre als pobres. Per contra, davant la pèrdua de confiança en la Borsa i la sobtada crisi de liquiditat creditícia entre l'oligarquia de bancs i entitats financeres principals perquè ningú es fia de ningú, la Reserva Federal - com el BCE i tots els bancs centrals - ha preferit atendre les demandes de Wall Street, primer amb injeccions de diners públics en el sistema bancari i després oferint una “finestreta de descomptes“, préstecs abaratits i per a 30 dies en comptes d'un sol dia, amb la finalitat de reactivar l'especulació que mantenia les altes cotitzacions que no es corresponien en molts casos amb el valor real de les empreses cotitzades.
És el sofisticat socialisme per a rics. I una mostra del predomini dels mercats financers que mereixeria alguna reflexió dels nostres líders polítics. Perquè la realitat coneguda és el pànic borsari durant setmanes sorgit d'un fet simple i és que ningú coneix la quantia de la cartera de valors “protegits per actius financers“, és a dir, per les hipoteques que han resultat impagadas. Adquirits amb excessiu endeutament per bancs, fons i entitats que no rendeixen comptes, la successiva fallida en els últims mesos de bancs i entitats hipotecàries dels EEUU afectades per impagaments, s'ha desencadenat la incertesa i la restricció de crèdits destinats a l'adquisició d'aquests productes financers generats per les hipoteques de risc.
I el divendres 17 d'Agost la premsa mostrava les caigudes de les cotitzacions del dijous des de Hong Kong a Nova York i Buenos Aires passant per les Borses europees. Com més gran grau de financiarización de la seva economia, major repercussió de la crisi. Per quina l'impagament en Illinois d'unes hipoteques poc garantides ha desencadenat una crisi en les Borses de tot el món? Perquè al dir d'un analista “la bombolla immobiliària va explotar en els EEUU, però la bombolla creditícia és global” i aquesta tot just té a veure amb aquella.
D'una banda, els valors protegits per aquestes hipoteques de risc resulten difícils de vendre i també de valorar ja que la seva rendibilitat es deriva dels dubtosos pagaments hipotecaris; i d'altra banda, no es concedeixen préstecs perquè ni els bancs ni els fons coneixen qui i quant han perdut pels impagaments. En Paris el director general de BNP Paribas li transmetia a la Ministra francesa d'Economia la impossibilitat de calcular el valor de liquidació dels seus tres fons d'inversions congelats dies abans, a causa de la crisi dels crèdits hipotecaris de risc en els EEUU.
Com ara sabem, aquest tipus d'hipoteques subprime són concedides amb aparents facilitats a persones amb pocs recursos o de dubtosa solvència, per bancs i per entitats dedicades al negoci hipotecari; i que per a transferir i repartir els riscos acumulats “empaqueten” aquests crèdits com productes financers innovadors amb estranyes denominacions (CDOs o Collateralized Debt Obligations; CDS o credit default swap i altres “instruments financers estructurats“, modalitats de bons i derivats).
És la titulización que permet a les grans entitats financeres especular amb nous valors mitjançant “compres apalancadas” (LBO o leverage-buy out, és a dir, amb endeutament per sobre del capital propi) dintre del negoci financer mundial que distribuïx riscos pel món sense identificar als compradors.
Perquè tots aquests esotèrics vocables pretenen amagar unes apostes de casino arriscades sobre aquestes hipoteques tan particulars, sense generació de béns ni ocupació. I en lloc de deixar que la por guardi la vinya i que la demanda i l'oferta reestablezcan l'equilibri en el mercat, la Reserva Federal nord-americana - com el BCE i altres bancs centrals - els dóna facilitats a l'oligarquia de bancs importants perquè prossegueixin el negoci especulatiu impedint la penalització amb pèrdues que compensin els guanys d'altre moment.
Naturalment, ens diuen, la justificació està a evitar el risc sistémico, el contagi a tot el sistema econòmic; oblidant-se de qui es van veure desposseïts de la casa adquirida per impagament de la hipoteca, que si estan sotmesos als avatars de l'economia real capitalista. Mentre, cap autoritat és capaç d'oferir-nos una explicació significativa de tal crisi financera en curs, buit que omplin les declaracions de distingits gestors i les remors que supleixen la falta de transparència comptable d'operadors i de mercats. Perquè l'opacitat és consubstancial a l'actual economia financera alimentada per la incertesa que crea.
D'una banda, amb la creació d'actius “protegits pels crèdits hipotecaris” es busca immediatament treure aquests crèdits de la comptabilitat de les entitats hipotecàries i posar-los en circulació en un mercat sense cotitzacions oficials.
I d'altra banda, els principals actors de la crisi són els hedge funds o fons d'alt risc registrats en offshore, en paradisos fiscals, que operen en els mercats dels diners mentre les entitats propietàries cotitzen en les Borses importants. Però la seva opacitat es garanteix mitjançant la seva domiciliació en paradisos fiscals extraterritorials, on no solament no paguen imposats pels beneficis, sinó que no se'ls exigeix informació pública.
Precisament, el banc d'inversions Bear Stearns s'ha vist obligat a liquidar les seves dues hedge funds declarats en fallida en les Caiman, on estan domiciliats, encara que els seus actius es troben a Nova York; riscos afegits per a creditors i inversors (Bloomberg 7/8/2007).
D'aquí la pèrdua de confiança i la volatilitat de les cotitzacions que genera mates col·laterals entre petits estalviadors i empreses productives i solucionis, que veuen disminuir el valor de les seves carteres. Amb l'oportunisme polític que li caracteritza, el president francès Sarkozy demanava la convocatòria del G-8, per a abordar la falta de transparència dels mercats mundials dels diners; encara que fa només uns mesos en el cim de Hellingendam es descartaven els intents reguladors de Angela Merkel para uneixi financiarización que cada vegada suscita més problemes insolubles.
Quant durarà la volatilitat o la inestabilitat de les Borses? Afectarà aquesta crisi financera a l'economia real? A aquestes i altres preguntes ja va contestar John K.Galbraith: “No hi ha respostes; ningú ho sap i qualsevol que pretengui contestar és que no sap que no sap” %[1]
La paradoxa d'aquesta globalització financera és que quan més gent corrent depèn d'ella per a la inversió dels seus estalvis, menys control té sobre aquests estalvis gestionats pels grans bancs i fons en els mercats dels diners connectats mundialment i freturosos de regulacions efectives i exempts del control dels governs democràtics.-
Nota: %[1] Galbraith, Breu història de l'eufòria financera. Ariel, 1991, pàg.119. Juan Hernández. Vigueras. Comitè de Suport de Attac. Autor del llibre Els Paradisos Fiscals. Com els centres offshore soscaven les democràcies. Akal, 2005.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada