per Fidel Castro Ruz
En una reflexió vaig parlar de barres d'or dipositades en els soterranis de les Torres Bessones. Aquesta vegada el tema és bastant més complex i difícil de creure. Fa gairebé quatre dècades científics residents en Estats Units van descobrir Internet, de la mateixa manera que Albert Einstein, nascut a Alemanya, va descobrir en el seu temps la fórmula per a amidar l'energia atòmica.
Einstein era un gran científic i humanista. Va contradir les lleis físiques, fins a llavors sagrades, de Newton. No obstant això, les pomes van seguir caient en virtut de la llei de la gravetat definida per aquest. Eren dues formes diferents d'observar i interpretar la naturalesa, de la qual es posseïen molt poques dades en els dies de Newton. Record el que vaig llegir fa més de 50 anys sobre la famosa teoria de la relativitat elaborada per Einstein: l'energia és igual a la massa multiplicada pel quadrat de la velocitat de la llum, que es denomina C: I=MC². Existia els diners d'Estats Units i els recursos necessaris per a realitzar tan costosa investigació. El temps polític a causa del odi generalitzat per les brutalitats del nazisme en la nació més rica i productiva d'un món destruït per la contesa, va convertir aquella fabulosa energia en bombes que van ser llançades sobre les poblacions indefenses d'Hiroshima i Nagasaki, ocasionant-los centenars de milers de morts i un nombre similar de persones irradiades que van morir en el transcurs dels anys posteriors.
Un exemple clar de l'ús de la ciència i la tecnologia amb les mateixes fins hegemónicos es descriu en un article del ex oficial de Seguretat Nacional d'Estats Units Gus W. Weiss, aparegut originalment en la revesteixi Studies in Intelligence, en 1996, encara que amb real difusió en l'any 2002, titulat Enganyant als soviètics. En ell Weiss s'atribuïx la idea de fer-li arribar a la URSS els programaris que necessitava per a la seva indústria, però ja contaminats amb l'objectiu de fer col·lapsar l'economia d'aquell país.
Segons notes preses del capítol 17 del llibre A la vora de l'abisme: Històries de la guerra freda contades des d'endins, de Thomas C. Reed, ex-secretari de la Força Aèria d'Estats Units, Leonid Brezhnev li va dir a un grup d'alts funcionaris del Partit en 1972: "Nosaltres els comunistes hem de seguir llaurant amb els capitalistes durant algun temps. Necessitem els seus crèdits, la seva agricultura i la seva tecnologia; però anem a continuar grans programes militars, i per a mitjans dels 80 estarem en posició de tornar a una política exterior agressiva, dissenyada a tenir avantatge sobre l'Oest." Aquesta informació va ser confirmada pel departament de Defensa en audiències davant el Comitè de la Càmera sobre la Banca i la Moneda en 1974.
A principis dels 70 el govern de Nixon va plantejar la idea de la distensió. Henry Kissinger tenia l'esperança que "amb el temps, el comerç i les inversions poguessin reduir la tendència del sistema soviètic a l'autarquia"; ell considerava que la distensió podria "convidar a la gradual associació de l'economia soviètica amb la de l'economia mundial i així fomentar la interdependència que afegix un element d'estabilitat a la relació política".
Reagan s'inclinava a ignorar les teories de Kissinger sobri la distensió i a prendre-li la paraula al president Brezhnev, però es van eliminar totes els dubtes el 19 de juliol de 1981, quan el nou President d'Estats Units es va reunir amb el president François Mitterrand, de França, en el cim econòmic del G 7 a Ottawa. En una conversa a part, Mitterrand li va informar a Reagan sobre èxit dels seus serveis d'Intel·ligència al reclutar a un agent de la KGB. L'home pertanyia a una secció que avaluava els assoliments dels esforços soviètics per a adquirir tecnologia d'Occident. Reagan va expressar gran interès en les delicades revelacions de Mitterrand i també el seu agraïment per la seva oferta de fer-li arribar el material al govern d'Estats Units.
El dossier, sota el nom de Farewell, va arribar a la CIA a l'agost de 1981. Deixava clar que els soviètics duien anys realitzant les seves activitats d'investigació i desenvolupament. Donada l'enorme transferència de tecnologia en radars, computadores, màquines-eines i semiconductors d'Estats Units a la Unión Soviètica, podria dir-se que el Pentàgon estava en una carrera armamentista aconsegueixo mateix.
El Dossier Farewell també identificava a centenars d'oficials de casos, agents en els seus llocs i altres subministradors d'informació a través d'Occident i Japó. Durant els primers anys de la distensió, Estats Units i la Unión Soviètica havien establert grups de treball en agricultura, aviació civil, energia nuclear, oceanografia, computadores i medi ambient. L'objectiu era començar a construir "ponts de pau" entre les superpotències. Els membres dels grups de treball havien d'intercanviar visites als seus centres.
A part de la identificació d'agents, la informació més útil aportada pel dossier la constituïa la "llista de compres" i els seus objectius quant a l'adquisició de tecnologia durant els pròxims anys. Quan el Dossier Farewell va arribar A Washington, Reagan li va demanar al Director de la CIA, Bill Casey, que ideés un ús operatiu clandestí del material.
La producció i transport de petroli i gas era una de les prioritats soviètiques. Un nou gasoducte transiberiano havia de dur gas natural des dels jaciments de gas de Urengoi a Sibèria a través de Kazakhstan, Rússia i Europa oriental fins als mercats de divises d'Occident. Per a automatitzar l'operació de vàlvules, compressors i instal·lacions de magatzematge en una empresa tan immensa, els soviètics necessitaven sistemes de control sofisticats. Van comprar computadores dels primers models en el mercat obert, però quan les autoritats del gasoducte van abordar a Estats Units per a adquirir el programari necessari, van ser rebutjats. D'Impertèrrits, els soviètics van buscar en altra part; es va enviar un operatiu de la KGB a penetrar un proveïdor canadenc de programaris en un intent per adquirir els codis necessaris. La intel·ligència nord-americana, avisada per l'agent del Dossier Farewell, va respondre i va manipular el programari abans d'enviar-lo.
Una vegada a la Unión Soviètica, les computadores i el programari, treballant junts, feien operar el gasoducte meravellosament. Però aquesta tranquil·litat era enganyosa. En el programari que operava el gasoducte havia un cavall de Troia, terme que s'usa per a qualificar línies de programari ocultes en el sistema operatiu normal, que fan que aquest sistema es descontrole en el futur, o al rebre una ordre des de l'exterior.
Amb l'objectiu d'afectar els guanys de divises provinents d'Occident i l'economia interna de Rússia, el programari del gasoducte que havia d'operar les bombes, turbines i vàlvules havia estat programat per a descompondre's després d'un interval prudencial i resetear —així es qualifica— les velocitats de les bombes i els ajustaments de les vàlvules fent-les funcionar a pressions molt per sobre de les acceptables per a les juntes i soldadures del gasoducte.
"El resultat va ser la més colossal explosió no nuclear i incendi mai vists des de l'espai. En la Casa Blanca, funcionaris i assessors van rebre l'advertiment de satèl·lits infrarojos d'un estrany esdeveniment enmig d'un lloc despoblat del territori soviètic. El NORAD (Comando de Defensa Aeroespacial Nord-americà) temia que anés el llançament de míssils des d'un lloc on no es coneixia que hagués coets basificats; o potser anés la detonació d'un dispositiu nuclear. Els satèl·lits no havien detectat cap pulsació electromagnètica característica de les detonacions nuclears. Abans que tals indicis poguessin convertir-se en una crisi internacional, Gus Weiss va arribar per un passadís per a dir-los als seus col·legues del CSN (Consell de Seguretat Nacional) que no es preocupessin, afirma Thomas Reed en el seu llibre."
La campanya de contramesures basades en el Dossier Farewell va ser uneixi guerra econòmica. Encara que no va haver baixes personals a causa de l'explosió del gasoducte, va haver un dany significatiu per a l'economia soviètica.
Com gran final entre 1984 i 1985 Estats Units i els seus aliats de l'OTAN van concloure aquesta operació, que va acabar eficaçment amb la capacitat de la URSS per a captar tecnologia en un moment que Moscou es trobava entre l'espasa d'una economia defectuosa, d'una banda, i la paret d'un president nord-americà entossudit a prevaler i posar fi a la guerra freda, per l'altre.
En l'article de Weiss ja citat s'afirma que: "en 1985, el cas va tenir un gir singular quan va sortir a la llum informació sobre el formi expedient Farewell a França. Mitterrand va arribar a sospitar que l'agent soviètic havia estat un muntatge plantat per la CIA per a posar-li a prova i decidir si el material seria lliurat als nord-americans o mantingut pels francesos. Actuant a partir d'aquesta idea, Mitterrand va acomiadar al cap del servei francès, Yves Bonnet."
Gus W. Weiss va ser qui es va atribuir, com ja es va dir, el sinistre pla per a fer arribar a la URSS els programaris defectuosos, quan Estats Units va tenir en el seu poder el Dossier Farewell. Va morir el 25 de novembre del 2003 a l'edat de 72 anys. El Washington Post no va reportar la seva mort fins al 7 de desembre, 12 dies després. Va dir que Weiss es "va caure" del seu edifici de residència, "Watergate", a Washington, i va afirmar també que un mèdic forense de la capital nord-americana va declarar la seva mort com un "suïcidi". El periòdic de la seva ciutat natal, el Nashville Tennessean, va publicar la notícia una setmana després del Washington Post, i va advertir que en aquesta data tot el que podrien dir era que "les circumstàncies que van envoltar la seva mort no es podien confirmar encara."
Abans de morir va deixar escrites unes notes inèdites sota el títol El dossier de comiat: l'engany estratègic i la guerra econòmica en la guerra freda.
Weiss es va graduar en la Vanderbilt University. Tenia postgraus d'Harvard i de la Nova York University.
El seu treball per al govern es va concentrar en assumptes de Seguretat Nacional, organitzacions d'Intel·ligència i preocupacions amb el trasllat de tecnologia a països comunistes. Va treballar amb la CIA, amb la Junta de Defensa Científica del Pentàgon i amb el Comitè de Senyals d'Intel·ligència de la Junta d'Intel·ligència de EE. UU.
Va rebre la Medalla de Mèrit de la CIA i la Medalla "Cipher", del Consell de Seguretat Nacional. Els francesos li van concedir la "Legió d'Honor", en 1975.
No va deixar sobreviure a ningú.
Weiss s'havia declarat en contra de la guerra a L'Iraq poc abans de la seva "suïcidi". És interessant tenir en compte que 18 dies abans de la mort de Weiss, també es va suïcidar —el 7 de novembre de 2003— altre analista del govern de Bush, John J. Kokal (58 anys). Aquest va saltar a la seva mort des d'una oficina en el Departament d'Estat on treballava. Kokal era analista d'Intel·ligència per al Departament d'Estat en assumptes relacionats amb L'Iraq.
Consta en documents ja publicats que Mijail Gorbachov es va enfurir quan van començar els arrests i deportacions d'agents soviètics en diversos països, doncs desconeixia que el contingut del Dossier Farewell estava en poder dels principals caps de govern de l'OTAN. En una reunió del Buró Polític el 22 d'octubre de 1986, convocada per a informar als seus col·legues sobre el Cim de Reykjavik, va al·legar que els nord-americans estaven "actuant molt descortésment i comportant-se com bandits". Encara mostrava un rostre complaent en públic, en privat Gorbachov es referia a Reagan menjo "un mentider".
En els dies finals de la Unió Soviètica, el Secretari General del PCUS va haver de caminar a cegues. Gorbachov no tenia idea del que estava ocorrent en els laboratoris i indústries d'alta tecnologia d'Estats Units; ignorava per complet que els laboratoris i indústries soviètiques havien estat compromesos i fins a quin punt.
Els pragmàtics de la Casa Blanca caminaven igualment a cegues mentre això ocorria.
El president Ronald Reagan jugava la seva carta de triomf: la Iniciativa de Defensa Estratègica/Guerra de les Galàxies. Sabia que els soviètics no podien competir en aquesta lliga, perquè no podien sospitar que la seva indústria electrònica estava infectada amb virus i cavalls de Troia col·locats allí per la comunitat d'Intel·ligència d'Estats Units.
La ex primera ministra britànica, en les seves memòries, publicades per una important editorial anglesa en 1993 amb el títol Margaret Thatcher, els anys en Downing Street, expressa que tot el pla de Reagan relacionat amb la Guerra de les Galàxies i la intenció de fer col·lapsar econòmicament a la Unión Soviètica va ser el pla més brillant d'aquesta administració, i que va conduir definitivament a l'ensulsiada del socialisme a Europa.
En el capítol XVI del seu llibre explica la participació del seu govern en la Iniciativa de Defensa Estratègica.
Portar-la a terme va ser, segons el parer de Thatcher, la "decisió més important" de Reagan, "va provar resultar clau en la victòria de l'Oest en la guerra freda". Va imposar "més tensions econòmiques i major austeritat" a la societat soviètica, en fi, les seves "implicacions tecnològiques i financeres per a la URSS van ser devastadores".
Sota el subtítol "Reevaluant a l´Unió Soviètica", descriu una sèrie de conceptes l'essència dels quals està continguda en paràgrafs textuals presos d'aquest llarg passatge, en els quals deixa constància del brutal complot.
"En les albors de 1983, els soviètics han d'haver començat a adonar-se que el seu joc de manipulació i intimidació aviat s'acabaria. Els governs europeus no estaven disposats a caure en el parany estès per la proposta d'una ‘zona lliure d'armes nuclears' per a Europa. Van continuar els preparatius per al desplegament dels míssils Creuer i Pershing. En el mes de març, el president Reagan va anunciar els plans d'Estats Units per a una Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), les conseqüències tecnològiques de la qual i financeres per a la URSS serien devastadores."
"%[... ] no em cabia el menor dubte del correcte de la seva dedicació a insistir en el programa. Analitzat retrospectivament, ara em queda clar que la decisió original de Ronald Reagan sobri la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser la més important de la seva presidència."
"AL formular el nostre enfocament a la Iniciativa de Defensa Estratègica, havia quatre elements diferents que vaig tenir en compte. El primer va ser la ciència en si mateixa.
"L'objectiu d'Estats Units en la Iniciativa de Defensa Estratègica era desenvolupar una defensa nova i molt més eficaç contra els míssils balístics."
"Aquest concepte de defensa es basava en la capacitat d'atacar als míssils balístics llançats en qualsevol etapa del seu vol, des de la fase d'impulsió quan el míssil i totes les seves ogives i cimbells estaven junts, fins al punt de reentrada en l'atmosfera terrestre en el seu camí cap al blanc."
"El segon element que calia tenir en compte eren els acords internacionals existents, que limitaven el desplegament d'armes en l'espai i els sistemes de projectils antibalístics. El Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, de 1972, esmenat per un Protocol de 1974, permetia a Estats Units i a la Unió Soviètica emplaçar un sistema de projectils antibalístics estàtic amb fins a cent llançacohets per a defensar el seu camp de sitges de míssils balístics intercontinentals."
"L'Oficina de Relacions Exteriors i el Ministeri de Defensa britànics sempre van procurar insistir en la interpretació més estreta possible que els nord-americans —encertadament al meu judici— van creure que hauria significat que la Iniciativa de Defensa Estratègica havia mort al néixer. Sempre he tractat de distanciar-me d'aquesta fraseologia i vaig deixar clar en privat i en públic que no podia dir-se que s'hagués completat la investigació sobre si un sistema era viable fins que s'hagués assajat amb èxit. Subjacent en aquest argot, aquest punt pel que sembla tècnic era realment una qüestió d'evident sentit comú. No obstant això, es convertiria en la qüestió que va dividir a Estats Units i a la URSS en el cim de Reykjavik, de manera que va cobrar gran importància.
"El tercer element en el càlcul va ser la força relativa de les dues parts en la defensa contra projectils balístics. Solament la Unión Soviètica posseïa un sistema de projectils antibalístics (conegut com GALOSH) als voltants de Moscou, que en aquests moments estaven perfeccionant. Els nord-americans mai havien emplaçat un sistema equivalent."
"Els soviètics també estaven més avançats en les armes antisatélits. Per tant, havia un argument fort que els soviètics ja havien adquirit un avantatge inacceptable en tota aquesta esfera.
"El quart element era el que implicava la Iniciativa de Defensa Estratègica per a la dissuasió. AL principi vaig sentir bastant simpatia per la filosofia després del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalísticos, que era que mentre més ultramoderna i efectiva fora la defensa contra els míssils nuclears, major pressió havia per a procurar avanços enormement costosos en la tecnologia per a les armes nuclears. Sempre vaig creure en una versió amb lleugeres condicions de la doctrina coneguda com ‘destrucció recíproca segura', MAD per les seves sigles en anglès. L'amenaça del que jo prefereixo cridar ‘destrucció inacceptable' que es produiria després d'un intercanvi nuclear era tal, que les armes nuclears constituïen un element de dissuasió efectiu contra la guerra no solament nuclear, sinó també convencional."
"Aviat vaig començar a veure que la Iniciativa de Defensa Estratègica no soscavaria la dissuasió nuclear, sinó que l'enfortiria. A diferència del president Reagan i d'altres membres de la seva Administració, mai vaig creure que la Iniciativa de Defensa Estratègica podria oferir una protecció al cent per cent, però permetria que suficients míssils d'Estats Units sobrevisquessin a un primer cop dels soviètics."
"El tema de la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser el qual va dominar les meves converses amb el president Reagan i amb els membres de la seva Administració quan vaig anar A Camp David el dissabte 22 de desembre de 1984 per a informar als nord-americans sobre les meves converses prèvies amb el senyor Gorbachov. Aquesta va ser la primera vegada que vaig escoltar al president Reagan parlar sobre la Iniciativa de Defensa Estratègica. Va parlar d'això apassionadament. Estava al punt més idealista. Va destacar que la Iniciativa de Defensa Estratègica seria un sistema defensiu i que no era la seva intenció obtenir per a Estats Units un avantatge unilateral. És més, va dir que si la Iniciativa de Defensa Estratègica tenia èxit estaria disposat a internacionalitzar-la de manera que estigués al servei de tots els països, i li havia dit el mateix al senyor Gromyko. Va reafirmar el seu objectiu a llarg termini d'eliminar totalment les armes nuclears.
"Aquestes observacions em van posar nerviosa. M'horroritzava pensar que Estats Units estiguessin disposats a tirar per la broda l'avantatge tan àrduament guanyada en matèria de tecnologia al posar-la a la disposició de tot el món."
"El que vaig escoltar, ara que arribàvem a la discussió de les probabilitats reals més que d'una concepció àmplia, era tranquilitzador. El president Reagan no simulava que ells sabessin encara a on poguessin conduir les investigacions. Però va recalcar que —a més dels seus arguments anteriors a favor de la Iniciativa de Defensa Estratègica— seguir-li el ritme a Estats Units imposaria una pressió econòmica a la Unió Soviètica. Va argumentar que no existia un límit pràctic quan fins a on el govern soviètic podria arrossegar al seu poble pel camí de l'austeritat."
"Ara jo anotava, mentre conversava amb l'assessor per a la Seguretat Nacional Bud McFarlane, els quatre punts que em semblaven més crucials.
"Els meus funcionaris després inseririen els detalls. El President i jo acordem un text on s'exposava la política.
"La secció principal de la meva declaració expressa:
"Li vaig parlar al President sobre la meva ferma convicció que el programa d'investigacions de la Iniciativa de Defensa Estratègica havia de continuar. La investigació, per descomptat, és permesa segons els tractats existents entre Estats Units i la Unió Soviètica; i, per descomptat, sabem que els russos ja tenen el seu programa d'investigacions i, en opinió d'Estats Units, han anat ja més enllà de les investigacions. Vam convenir en quatre punts: 1. L'objectiu d'Estats Units, d'Occident, no era arribar a la superioritat, sinó mantenir l'equilibri, prenent en compte els avanços soviètics; 2. El desplegament relacionat amb la Iniciativa de Defensa Estratègica, en vista de les obligacions que imposaven els tractats, hauria de ser una qüestió per a la negociació; 3. L'objectiu general és augmentar, no soscavar, dissuasió; 4. La negociació entre l'Est i Occident ha d'apuntar cap a arribar a la seguretat amb nivells reduïts de sistemes ofensius d'ambdós costats. Aquest serà el propòsit de les negociacions represes entre Estats Units i la Unión Soviètica sobre el control dels armaments, que jo acullo amb beneplàcit.
"Posteriorment vaig saber que George Schultz —llavors Secretari d'Estat— pensava que jo havia assegurat una concessió massa gran per part dels americans en la redacció; però això, de fet, ens donava —tant a ells com a nosaltres— una línia clara i defensable, i ajudava a tranquil·litzar als membres europeus de l'OTAN. Un dia de treball molt productiu."
Més endavant, amb el subtítol de "Visita A Washington: febrer de 1985", Margaret Thatcher expressa:
"Vaig visitar Washington novament al febrer de 1985. Les negociacions sobre armaments entre els americans i la Unión Soviètica ja s'havien reprès, però la Iniciativa de Defensa Estratègica seguia sent una font de discussió. Jo havia de parlar davant una reunió conjunta del Congrés en el matí del dimecres 20 de febrer i vaig dur amb mi des de Londres com regal una estàtua de bronze de Winston Churchill, a qui també molts anys abans se li havia honrat amb tal invitació. Vaig treballar de manera especialment àrdua en aquest discurs. Utilitzaria el teleprompter per a pronunciar-lo. Sabia que el Congrés havia vist al propi ‘Gran Comunicador' pronunciant discursos impecables i jo tindria un auditori exigent. De manera que vaig decidir practicar la lectura del text fins que assolís pronunciar-lo amb l'entonació i l'èmfasi correctes. Parlar a partir del teleprompter, he d'agregar, és una tècnica totalment distinta a parlar a partir de notes. De fet, el president Reagan em va prestar el seu propi teleprompter i jo ho havia dut de tornada a l'Ambaixada britànica, on estava allotjada. Harvey Thomas, qui m'acompanyava, ho va aconseguir i, fent cas omís de qualsevol desfasament horari, vaig practicar fins a les 4:00 a. m. No em vaig ficar, començant el nou dia de treball amb el meu acostumat cafè negre i els meus tabletas de vitamines; després vaig concedir entrevistes televisives a partir de les 6:45 a. m.; vaig passar per la perruquera i vaig estar llista a les 10:30 per a partir cap al Capitoli. Vaig utilitzar el meu discurs, que abordava extensament els assumptes internacionals, per a donar un fort suport a la Iniciativa de Defensa Estratègica. Vaig tenir una acollida fabulosa."
"El mes següent (març de 1985) va ocórrer la mort del senyor Chernenko i notablement, sense molta demora, la successió del senyor Gorbachov a l'adreça de la Unión Soviètica. Una vegada més vaig assistir a un funeral a Moscou: el temps estava, fins i tot, més fred que en el de Yuri Andrópov. El senyor Gorbachov havia d'atendre a gran quantitat de dignataris estrangers. Però vaig tenir una xerrada de gairebé una hora amb ell aquesta tarda en el Saló de Santa Catalina del Kremlin. L'atmosfera era més formal que en Chequers (residència rural oficial dels primers ministres britànics des de 1921), i la presència callada, sardónica, del senyor Gromyko no ajudava. Però vaig poder explicar-los les implicacions de la política que jo havia convingut amb el president Reagan en el mes de desembre anterior en Camp David. Estava clar que la Iniciativa de Defensa Estratègica era ara la preocupació principal dels soviètics en termes de control d'armaments. El senyor Gorbachov va portar, com havíem esperat, un nou estil al govern soviètic. Ell parlava obertament de l'horrible estat de l'economia soviètica, encara que encara en aquesta etapa es recolzava en els mètodes associats amb la campanya del senyor Andrópov per una major eficiència més que en una reforma radical. Un exemple d'això van ser les mesures draconianes que va prendre Gorbachov contra l'alcoholisme. Però, a mesura que va avançar l'any, no va haver senyals de millorança de les condicions a la Unió Soviètica. De fet, com va assenyalar el nostre nou i gran ambaixador a Moscou, Brian Cartledge, que havia estat el meu secretari privat sobre relacions exteriors quan vaig resultar Primera Ministra per primera vegada, en un dels seus primers informes, era qüestió de ‘compota matí i, mentrestant, gens de vodka avui'.
"Les relacions de Gran Bretanya amb la Unión Soviètica van entrar en un clar període de fredor com resultat de les expulsions que jo vaig autoritzar de funcionaris soviètics que havien estat realitzant actes d'espionatge."
"Al novembre, el president Reagan i el senyor Gorbachov van celebrar la seva primera reunió en Ginebra. Els seus resultats van ser escassos —els soviètics insistien a vincular les armes nuclears estratègiques amb la suspensió de les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica— però aviat es va desenvolupar una simpatia personal entre els dos líders. S'havia expressat certa preocupació quant a que l'espavilat i jove homòleg soviètic del president Reagan pogués superar-lo en habilitat. Però no va ser així, la qual cosa no em va sorprendre en l'absolut, doncs Ronald Reagan havia tingut moltíssima pràctica en els seus primers anys com president del gremi d'artistes de cinema al portar a terme negociacions del sindicat sobre bases realistes —i ningú era més realista que el senyor Gorbachov.
"Durant 1986 el senyor Gorbachov va demostrar gran subtilesa a explotar l'opinió pública occidental al presentar proposades temptadores, però inacceptables, sobre el control d'armaments. Els soviètics van dir relativament poc sobre el vincle entre la Iniciativa de Defensa Estratègica i la reducció de les armes nuclears. Però no se'ls va donar raó alguna per a creure que els americans estaven disposats a suspendre o detenir les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica. A la fi d'aquest any es va acordar que el president Reagan i el senyor Gorbachov —amb els seus Ministres de Relacions Exteriors— s'haurien de reunir en Reykjavik, Islàndia, per a discutir ofertes substantives."
"El fet era que nosaltres no podíem contenir la investigació sobre nous tipus d'armes. Havíem de ser els primers en obtenir-les. És impossible detenir a la ciència: no es detindrà per ser ignorada."
"En retrospectiva, pot considerar-se que el Cim de Reykjavik aquest cap de setmana del 11 i 12 d'octubre %[de 1986] va tenir una significació absolutament diferent a la qual li va atribuir la majoria dels comentaristes en aquest llavors. Se'ls havia preparat un parany als americans. Concessions soviètiques cada vegada majors es van fer durant el Cim: van convenir per primera vegada que els elements de dissuasió britànics i francesos s'excloguessin de les negociacions sobre les forces nuclears d'abast intermedi; i que les reduccions en les armes nuclears estratègiques havien de deixar a cada bàndol amb quantitats iguals —i no només una reducció percentual, que hauria deixat als soviètics amb clar avantatge. També van fer concessions significatives quant a les xifres relatives a les forces nuclears d'abast intermedi. Quan el Cim s'acostava a la seva fi, el president Reagan va proposar un acord mitjançant el qual tot l'arsenal d'armes nuclears estratègiques —bombarders, míssils Creuer i balístics de llarg abast— es reduiria a la meitat en un termini de cinc anys i les més poderoses d'aquestes armes, els míssils balístics estratègics, s'eliminarien en un termini de deu anys. El senyor Gorbachov era encara més ambiciós: volia que s'eliminessin totes les armes nuclears estratègiques al concloure el període de deu anys.
"Però llavors sobtadament, al mateix final, es va accionar el parany. El president Reagan havia concedit que durant el període de deu anys ambdós bàndols acordarien no retirar-se del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, encara que es permetria el desenvolupament i els assajos compatibles amb el Tractat."
Però Reagan va sofrir una estranya amnèsia entorn del detonant de la brutal competència militar que se li va imposar a la URSS, amb un extraordinari cost econòmic. El seu publicitado diari no esmenta absolutament gens del Dossier Farewell. En els seus apunts de cada dia, publicats aquest any, Ronald Reagan, parlant de la seva estada en Montebello, Canadà, expressa:
"Diumenge 19 de juliol (1981)
"L'hotel és una meravellosa obra d'enginyeria, feta totalment de troncs. La major cabanya de troncs del món.
"Vaig tenir un mà a mà amb el Canceller Schmidt (Cap del govern alemany). Estava realment deprimit i d'un humor pessimista sobre món.
"Després em vaig reunir amb el president Mitterrand, li vaig explicar el nostre programa econòmic i que no teníem gens que veure amb les altes taxes d'interès.
"Aquesta nit vam sopar solament nosaltres 8. Els 7 caps d'Estat i el President de la Comunitat Europea. Es va convertir realment en una conversa informal sobre qüestions econòmiques, degut bàsicament a un suggeriment de la Primera Ministra Thatcher."
El resultat final de la gran conspiració i l'eixelebrada i costosa carrera armamentista, quan la Unión Soviètica estava ferida de mort en l'ordre econòmic, ho conta en la introducció al llibre de Thomas C. Reed, George H. W. Bush, el primer President de la dinastia Bush, qui va participar de forma real en la Segona Guerra Mundial, a l'escriure textualment:
"La guerra freda va ser una lluita a favor de la mateixa ànima de la humanitat. Va ser una lluita a favor d'una manera de vida definit per la llibertat per una banda i per la repressió de l'altra. Creo que ja hem oblidat Que llarga i dura va ser aquesta lluita, i Que a prop del desastre nuclear vam estar de vegades. El fet que aquest no ocorregués dóna fe dels honorables homes i dones d'ambdós costats que van mantenir la seva serenitat i van fer el correcte —segons el seu criteri— en moments de crisis.
"Aquest conflicte entre les superpotències que van sobreviure a la Segona Guerra Mundial va començar quan jo regressava a casa de la guerra. En 1948, l'any de la meva graduació de la Universitat de Yale, els soviètics van tractar de tallar l'accés d'Occident a Berlín. Aquest bloqueig va conduir a la creació de l'OTAN, va ser seguit de la primera prova soviètica de la bomba atòmica, i es va tornar sagnant amb la invasió a Corea del Sud. Darrere d'això van venir quatre dècades d'enfrontaments nuclears, guerres on cada superpotència donava suport al bàndol contrari i privacions econòmiques.
"Jo vaig tenir el privilegi de ser el President d'Estats Units quan tot això va arribar a la seva fi. En la tardor de 1989 els estats satèl·lits van començar a alliberar-se i revolucions majorment pacífiques es van estendre per Polònia, Hongria, Txecoslovàquia i Romania. Quan va caure el mur de Berlín, sabíem que s'acostava la fi.
"Haurien de transcórrer encara dos anys perquè s'acabés l'imperi de Lenin i Stalin. Jo vaig rebre la bona nova per mitjà de dos cridades telefòniques. La primera em va arribar el 8 de desembre de 1991, quan Boris Yeltsin em va cridar des d'un pavelló de caça prop de Brest a Bielorússia. Havent estat recentment triat President de la República russa, Yeltsin s'havia estat reunint amb Leonid Kravchuk, president d'Ucraïna i Stanislav Shushchevik, president de Bielorússia. ‘Avui va ocórrer un esdeveniment molt important en el nostre país,' va dir Yeltsin. ‘Vaig voler informar-se'l jo mateix abans que s'assabentés per la premsa.' Llavors em va donar la notícia: els Presidents de Rússia, Bielorússia i Ucraïna havien decidit dissoldre la Unió Soviètica.
"Dues setmanes més tard, una segona crida confirma que l'antiga Unió Soviètica desapareixeria. Mijail Gorbachov em va contactar en Camp David en el matí de Nadal de 1991. Ens va desitjar un feliç Nadal a Bàrbara i a mi i després va passar a resumir el que havia succeït en el seu país: la Unió Soviètica havia deixat d'existir. Ell acabava de comparèixer en la televisió nacional per a confirmar el fet i havia transferit el control de les armes nuclears soviètiques al President de Rússia. ‘Poden gaudir d'una tranquil·la nit de Nadal', ens va dir. I així va acabar tot."
Consta, per un article publicat en The Nova York Estafis que l'operació va utilitzar gairebé totes les armes a l'abast de la CIA —guerra psicológica, sabotatge, guerra econòmica, engany estratègic, contraintel.ligencia, guerra cibernètica—, tot això en col·laboració amb el Consell de Seguretat Nacional, el Pentàgon i el FBI. Va destruir al puixant equip d'espionatge soviètic, va danyar l'economia i va desestabilitzar l'Estat d'aquest país. Va ser un èxit rotund. D'haver-se fet al revés (els soviètics als nord-americans), pogués haver-se vist com un acte de terrorisme.
Del tema es parla també en altre llibre titulat Llegat de Cendres, que acaba de ser publicat. En la solapa del llibre s'expressa que "Tim Weiner és un reporter de The Nova York Estafis, qui ha escrit sobre els serveis d'Intel·ligència nord-americanes durant vint anys, i va obtenir un Premio Pulitzer pel seu treball sobre els programes secrets de Seguretat Nacional. Ha viatjat a Afganistan i altres països per a investigar de primera mà les operacions encobertes de la CIA. Aquest és el seu tercer llibre.
"Llegat de Cendres es basa en més de 50 000 documents, provinents fonamentalment dels propis arxius de la CIA, i centenars d'entrevistes a veterans d'aquesta agència, inclosos deu directors. Ens mostra un panorama de la CIA des de la seva creació després de la Segona Guerra Mundial, passant per les seves batalles durant la guerra freda i la guerra contra el terrorisme iniciada el 11 de Setembre del 2001."
L'article de Jeremy Allison, publicat en Rebel·lió al juny del 2006, i els de Rosa Miriam Elizalde, publicats el 3 i el 10 de setembre de l'any en curs, 2007, denuncien aquests fets destacant la idea d'un dels fundadors del programari lliure, qui va assenyalar que: "a mesura que son mes complèxes les tecnologies serà més difícil detectar accions d'aquest tipus".
Rosa Miriam va publicar dos senzills articles d'opinió de tot just cinc pàgines cadascun. Si ho desitja, pot escriure un llibre de moltes pàgines. La record bé des del dia que, com periodista molt jove, em va preguntar ansiosa, ni més ni menys que en una conferència de premsa fa més de 15 anys, si jo pensava que podríem resistir el període especial que queia damunt amb la desaparició del camp socialista.
La URSS es va esfondrar estrepitosament. Des de llavors hem graduat a centenars de milers de joves en el nivell superior d'ensenyament. Quin altra arma ideològica ens pot quedar que un nivell superior de consciència! La vam tenir quan érem un poble en la seva majoria analfabet o semianalfabeto. Si el que es desitja és conèixer veritables feres, deixin que en l'ésser humà prevalguin els instints. Sobre això es pot parlar molt.
En l'actualitat, el món està amenaçat per una desoladora crisi econòmica. El govern d'Estats Units empra recursos econòmics inimaginables per a defensar un dret que viola la sobirania de tots els altres països: continuar comprant amb bitllets de paper les matèries primeres, l'energia, les indústries de tecnologies avançades, les terres més productives i els immobles més moderns del nostre planeta.
En una reflexió vaig parlar de barres d'or dipositades en els soterranis de les Torres Bessones. Aquesta vegada el tema és bastant més complex i difícil de creure. Fa gairebé quatre dècades científics residents en Estats Units van descobrir Internet, de la mateixa manera que Albert Einstein, nascut a Alemanya, va descobrir en el seu temps la fórmula per a amidar l'energia atòmica.
Einstein era un gran científic i humanista. Va contradir les lleis físiques, fins a llavors sagrades, de Newton. No obstant això, les pomes van seguir caient en virtut de la llei de la gravetat definida per aquest. Eren dues formes diferents d'observar i interpretar la naturalesa, de la qual es posseïen molt poques dades en els dies de Newton. Record el que vaig llegir fa més de 50 anys sobre la famosa teoria de la relativitat elaborada per Einstein: l'energia és igual a la massa multiplicada pel quadrat de la velocitat de la llum, que es denomina C: I=MC². Existia els diners d'Estats Units i els recursos necessaris per a realitzar tan costosa investigació. El temps polític a causa del odi generalitzat per les brutalitats del nazisme en la nació més rica i productiva d'un món destruït per la contesa, va convertir aquella fabulosa energia en bombes que van ser llançades sobre les poblacions indefenses d'Hiroshima i Nagasaki, ocasionant-los centenars de milers de morts i un nombre similar de persones irradiades que van morir en el transcurs dels anys posteriors.
Un exemple clar de l'ús de la ciència i la tecnologia amb les mateixes fins hegemónicos es descriu en un article del ex oficial de Seguretat Nacional d'Estats Units Gus W. Weiss, aparegut originalment en la revesteixi Studies in Intelligence, en 1996, encara que amb real difusió en l'any 2002, titulat Enganyant als soviètics. En ell Weiss s'atribuïx la idea de fer-li arribar a la URSS els programaris que necessitava per a la seva indústria, però ja contaminats amb l'objectiu de fer col·lapsar l'economia d'aquell país.
Segons notes preses del capítol 17 del llibre A la vora de l'abisme: Històries de la guerra freda contades des d'endins, de Thomas C. Reed, ex-secretari de la Força Aèria d'Estats Units, Leonid Brezhnev li va dir a un grup d'alts funcionaris del Partit en 1972: "Nosaltres els comunistes hem de seguir llaurant amb els capitalistes durant algun temps. Necessitem els seus crèdits, la seva agricultura i la seva tecnologia; però anem a continuar grans programes militars, i per a mitjans dels 80 estarem en posició de tornar a una política exterior agressiva, dissenyada a tenir avantatge sobre l'Oest." Aquesta informació va ser confirmada pel departament de Defensa en audiències davant el Comitè de la Càmera sobre la Banca i la Moneda en 1974.
A principis dels 70 el govern de Nixon va plantejar la idea de la distensió. Henry Kissinger tenia l'esperança que "amb el temps, el comerç i les inversions poguessin reduir la tendència del sistema soviètic a l'autarquia"; ell considerava que la distensió podria "convidar a la gradual associació de l'economia soviètica amb la de l'economia mundial i així fomentar la interdependència que afegix un element d'estabilitat a la relació política".
Reagan s'inclinava a ignorar les teories de Kissinger sobri la distensió i a prendre-li la paraula al president Brezhnev, però es van eliminar totes els dubtes el 19 de juliol de 1981, quan el nou President d'Estats Units es va reunir amb el president François Mitterrand, de França, en el cim econòmic del G 7 a Ottawa. En una conversa a part, Mitterrand li va informar a Reagan sobre èxit dels seus serveis d'Intel·ligència al reclutar a un agent de la KGB. L'home pertanyia a una secció que avaluava els assoliments dels esforços soviètics per a adquirir tecnologia d'Occident. Reagan va expressar gran interès en les delicades revelacions de Mitterrand i també el seu agraïment per la seva oferta de fer-li arribar el material al govern d'Estats Units.
El dossier, sota el nom de Farewell, va arribar a la CIA a l'agost de 1981. Deixava clar que els soviètics duien anys realitzant les seves activitats d'investigació i desenvolupament. Donada l'enorme transferència de tecnologia en radars, computadores, màquines-eines i semiconductors d'Estats Units a la Unión Soviètica, podria dir-se que el Pentàgon estava en una carrera armamentista aconsegueixo mateix.
El Dossier Farewell també identificava a centenars d'oficials de casos, agents en els seus llocs i altres subministradors d'informació a través d'Occident i Japó. Durant els primers anys de la distensió, Estats Units i la Unión Soviètica havien establert grups de treball en agricultura, aviació civil, energia nuclear, oceanografia, computadores i medi ambient. L'objectiu era començar a construir "ponts de pau" entre les superpotències. Els membres dels grups de treball havien d'intercanviar visites als seus centres.
A part de la identificació d'agents, la informació més útil aportada pel dossier la constituïa la "llista de compres" i els seus objectius quant a l'adquisició de tecnologia durant els pròxims anys. Quan el Dossier Farewell va arribar A Washington, Reagan li va demanar al Director de la CIA, Bill Casey, que ideés un ús operatiu clandestí del material.
La producció i transport de petroli i gas era una de les prioritats soviètiques. Un nou gasoducte transiberiano havia de dur gas natural des dels jaciments de gas de Urengoi a Sibèria a través de Kazakhstan, Rússia i Europa oriental fins als mercats de divises d'Occident. Per a automatitzar l'operació de vàlvules, compressors i instal·lacions de magatzematge en una empresa tan immensa, els soviètics necessitaven sistemes de control sofisticats. Van comprar computadores dels primers models en el mercat obert, però quan les autoritats del gasoducte van abordar a Estats Units per a adquirir el programari necessari, van ser rebutjats. D'Impertèrrits, els soviètics van buscar en altra part; es va enviar un operatiu de la KGB a penetrar un proveïdor canadenc de programaris en un intent per adquirir els codis necessaris. La intel·ligència nord-americana, avisada per l'agent del Dossier Farewell, va respondre i va manipular el programari abans d'enviar-lo.
Una vegada a la Unión Soviètica, les computadores i el programari, treballant junts, feien operar el gasoducte meravellosament. Però aquesta tranquil·litat era enganyosa. En el programari que operava el gasoducte havia un cavall de Troia, terme que s'usa per a qualificar línies de programari ocultes en el sistema operatiu normal, que fan que aquest sistema es descontrole en el futur, o al rebre una ordre des de l'exterior.
Amb l'objectiu d'afectar els guanys de divises provinents d'Occident i l'economia interna de Rússia, el programari del gasoducte que havia d'operar les bombes, turbines i vàlvules havia estat programat per a descompondre's després d'un interval prudencial i resetear —així es qualifica— les velocitats de les bombes i els ajustaments de les vàlvules fent-les funcionar a pressions molt per sobre de les acceptables per a les juntes i soldadures del gasoducte.
"El resultat va ser la més colossal explosió no nuclear i incendi mai vists des de l'espai. En la Casa Blanca, funcionaris i assessors van rebre l'advertiment de satèl·lits infrarojos d'un estrany esdeveniment enmig d'un lloc despoblat del territori soviètic. El NORAD (Comando de Defensa Aeroespacial Nord-americà) temia que anés el llançament de míssils des d'un lloc on no es coneixia que hagués coets basificats; o potser anés la detonació d'un dispositiu nuclear. Els satèl·lits no havien detectat cap pulsació electromagnètica característica de les detonacions nuclears. Abans que tals indicis poguessin convertir-se en una crisi internacional, Gus Weiss va arribar per un passadís per a dir-los als seus col·legues del CSN (Consell de Seguretat Nacional) que no es preocupessin, afirma Thomas Reed en el seu llibre."
La campanya de contramesures basades en el Dossier Farewell va ser uneixi guerra econòmica. Encara que no va haver baixes personals a causa de l'explosió del gasoducte, va haver un dany significatiu per a l'economia soviètica.
Com gran final entre 1984 i 1985 Estats Units i els seus aliats de l'OTAN van concloure aquesta operació, que va acabar eficaçment amb la capacitat de la URSS per a captar tecnologia en un moment que Moscou es trobava entre l'espasa d'una economia defectuosa, d'una banda, i la paret d'un president nord-americà entossudit a prevaler i posar fi a la guerra freda, per l'altre.
En l'article de Weiss ja citat s'afirma que: "en 1985, el cas va tenir un gir singular quan va sortir a la llum informació sobre el formi expedient Farewell a França. Mitterrand va arribar a sospitar que l'agent soviètic havia estat un muntatge plantat per la CIA per a posar-li a prova i decidir si el material seria lliurat als nord-americans o mantingut pels francesos. Actuant a partir d'aquesta idea, Mitterrand va acomiadar al cap del servei francès, Yves Bonnet."
Gus W. Weiss va ser qui es va atribuir, com ja es va dir, el sinistre pla per a fer arribar a la URSS els programaris defectuosos, quan Estats Units va tenir en el seu poder el Dossier Farewell. Va morir el 25 de novembre del 2003 a l'edat de 72 anys. El Washington Post no va reportar la seva mort fins al 7 de desembre, 12 dies després. Va dir que Weiss es "va caure" del seu edifici de residència, "Watergate", a Washington, i va afirmar també que un mèdic forense de la capital nord-americana va declarar la seva mort com un "suïcidi". El periòdic de la seva ciutat natal, el Nashville Tennessean, va publicar la notícia una setmana després del Washington Post, i va advertir que en aquesta data tot el que podrien dir era que "les circumstàncies que van envoltar la seva mort no es podien confirmar encara."
Abans de morir va deixar escrites unes notes inèdites sota el títol El dossier de comiat: l'engany estratègic i la guerra econòmica en la guerra freda.
Weiss es va graduar en la Vanderbilt University. Tenia postgraus d'Harvard i de la Nova York University.
El seu treball per al govern es va concentrar en assumptes de Seguretat Nacional, organitzacions d'Intel·ligència i preocupacions amb el trasllat de tecnologia a països comunistes. Va treballar amb la CIA, amb la Junta de Defensa Científica del Pentàgon i amb el Comitè de Senyals d'Intel·ligència de la Junta d'Intel·ligència de EE. UU.
Va rebre la Medalla de Mèrit de la CIA i la Medalla "Cipher", del Consell de Seguretat Nacional. Els francesos li van concedir la "Legió d'Honor", en 1975.
No va deixar sobreviure a ningú.
Weiss s'havia declarat en contra de la guerra a L'Iraq poc abans de la seva "suïcidi". És interessant tenir en compte que 18 dies abans de la mort de Weiss, també es va suïcidar —el 7 de novembre de 2003— altre analista del govern de Bush, John J. Kokal (58 anys). Aquest va saltar a la seva mort des d'una oficina en el Departament d'Estat on treballava. Kokal era analista d'Intel·ligència per al Departament d'Estat en assumptes relacionats amb L'Iraq.
Consta en documents ja publicats que Mijail Gorbachov es va enfurir quan van començar els arrests i deportacions d'agents soviètics en diversos països, doncs desconeixia que el contingut del Dossier Farewell estava en poder dels principals caps de govern de l'OTAN. En una reunió del Buró Polític el 22 d'octubre de 1986, convocada per a informar als seus col·legues sobre el Cim de Reykjavik, va al·legar que els nord-americans estaven "actuant molt descortésment i comportant-se com bandits". Encara mostrava un rostre complaent en públic, en privat Gorbachov es referia a Reagan menjo "un mentider".
En els dies finals de la Unió Soviètica, el Secretari General del PCUS va haver de caminar a cegues. Gorbachov no tenia idea del que estava ocorrent en els laboratoris i indústries d'alta tecnologia d'Estats Units; ignorava per complet que els laboratoris i indústries soviètiques havien estat compromesos i fins a quin punt.
Els pragmàtics de la Casa Blanca caminaven igualment a cegues mentre això ocorria.
El president Ronald Reagan jugava la seva carta de triomf: la Iniciativa de Defensa Estratègica/Guerra de les Galàxies. Sabia que els soviètics no podien competir en aquesta lliga, perquè no podien sospitar que la seva indústria electrònica estava infectada amb virus i cavalls de Troia col·locats allí per la comunitat d'Intel·ligència d'Estats Units.
La ex primera ministra britànica, en les seves memòries, publicades per una important editorial anglesa en 1993 amb el títol Margaret Thatcher, els anys en Downing Street, expressa que tot el pla de Reagan relacionat amb la Guerra de les Galàxies i la intenció de fer col·lapsar econòmicament a la Unión Soviètica va ser el pla més brillant d'aquesta administració, i que va conduir definitivament a l'ensulsiada del socialisme a Europa.
En el capítol XVI del seu llibre explica la participació del seu govern en la Iniciativa de Defensa Estratègica.
Portar-la a terme va ser, segons el parer de Thatcher, la "decisió més important" de Reagan, "va provar resultar clau en la victòria de l'Oest en la guerra freda". Va imposar "més tensions econòmiques i major austeritat" a la societat soviètica, en fi, les seves "implicacions tecnològiques i financeres per a la URSS van ser devastadores".
Sota el subtítol "Reevaluant a l´Unió Soviètica", descriu una sèrie de conceptes l'essència dels quals està continguda en paràgrafs textuals presos d'aquest llarg passatge, en els quals deixa constància del brutal complot.
"En les albors de 1983, els soviètics han d'haver començat a adonar-se que el seu joc de manipulació i intimidació aviat s'acabaria. Els governs europeus no estaven disposats a caure en el parany estès per la proposta d'una ‘zona lliure d'armes nuclears' per a Europa. Van continuar els preparatius per al desplegament dels míssils Creuer i Pershing. En el mes de març, el president Reagan va anunciar els plans d'Estats Units per a una Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), les conseqüències tecnològiques de la qual i financeres per a la URSS serien devastadores."
"%[... ] no em cabia el menor dubte del correcte de la seva dedicació a insistir en el programa. Analitzat retrospectivament, ara em queda clar que la decisió original de Ronald Reagan sobri la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser la més important de la seva presidència."
"AL formular el nostre enfocament a la Iniciativa de Defensa Estratègica, havia quatre elements diferents que vaig tenir en compte. El primer va ser la ciència en si mateixa.
"L'objectiu d'Estats Units en la Iniciativa de Defensa Estratègica era desenvolupar una defensa nova i molt més eficaç contra els míssils balístics."
"Aquest concepte de defensa es basava en la capacitat d'atacar als míssils balístics llançats en qualsevol etapa del seu vol, des de la fase d'impulsió quan el míssil i totes les seves ogives i cimbells estaven junts, fins al punt de reentrada en l'atmosfera terrestre en el seu camí cap al blanc."
"El segon element que calia tenir en compte eren els acords internacionals existents, que limitaven el desplegament d'armes en l'espai i els sistemes de projectils antibalístics. El Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, de 1972, esmenat per un Protocol de 1974, permetia a Estats Units i a la Unió Soviètica emplaçar un sistema de projectils antibalístics estàtic amb fins a cent llançacohets per a defensar el seu camp de sitges de míssils balístics intercontinentals."
"L'Oficina de Relacions Exteriors i el Ministeri de Defensa britànics sempre van procurar insistir en la interpretació més estreta possible que els nord-americans —encertadament al meu judici— van creure que hauria significat que la Iniciativa de Defensa Estratègica havia mort al néixer. Sempre he tractat de distanciar-me d'aquesta fraseologia i vaig deixar clar en privat i en públic que no podia dir-se que s'hagués completat la investigació sobre si un sistema era viable fins que s'hagués assajat amb èxit. Subjacent en aquest argot, aquest punt pel que sembla tècnic era realment una qüestió d'evident sentit comú. No obstant això, es convertiria en la qüestió que va dividir a Estats Units i a la URSS en el cim de Reykjavik, de manera que va cobrar gran importància.
"El tercer element en el càlcul va ser la força relativa de les dues parts en la defensa contra projectils balístics. Solament la Unión Soviètica posseïa un sistema de projectils antibalístics (conegut com GALOSH) als voltants de Moscou, que en aquests moments estaven perfeccionant. Els nord-americans mai havien emplaçat un sistema equivalent."
"Els soviètics també estaven més avançats en les armes antisatélits. Per tant, havia un argument fort que els soviètics ja havien adquirit un avantatge inacceptable en tota aquesta esfera.
"El quart element era el que implicava la Iniciativa de Defensa Estratègica per a la dissuasió. AL principi vaig sentir bastant simpatia per la filosofia després del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalísticos, que era que mentre més ultramoderna i efectiva fora la defensa contra els míssils nuclears, major pressió havia per a procurar avanços enormement costosos en la tecnologia per a les armes nuclears. Sempre vaig creure en una versió amb lleugeres condicions de la doctrina coneguda com ‘destrucció recíproca segura', MAD per les seves sigles en anglès. L'amenaça del que jo prefereixo cridar ‘destrucció inacceptable' que es produiria després d'un intercanvi nuclear era tal, que les armes nuclears constituïen un element de dissuasió efectiu contra la guerra no solament nuclear, sinó també convencional."
"Aviat vaig començar a veure que la Iniciativa de Defensa Estratègica no soscavaria la dissuasió nuclear, sinó que l'enfortiria. A diferència del president Reagan i d'altres membres de la seva Administració, mai vaig creure que la Iniciativa de Defensa Estratègica podria oferir una protecció al cent per cent, però permetria que suficients míssils d'Estats Units sobrevisquessin a un primer cop dels soviètics."
"El tema de la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser el qual va dominar les meves converses amb el president Reagan i amb els membres de la seva Administració quan vaig anar A Camp David el dissabte 22 de desembre de 1984 per a informar als nord-americans sobre les meves converses prèvies amb el senyor Gorbachov. Aquesta va ser la primera vegada que vaig escoltar al president Reagan parlar sobre la Iniciativa de Defensa Estratègica. Va parlar d'això apassionadament. Estava al punt més idealista. Va destacar que la Iniciativa de Defensa Estratègica seria un sistema defensiu i que no era la seva intenció obtenir per a Estats Units un avantatge unilateral. És més, va dir que si la Iniciativa de Defensa Estratègica tenia èxit estaria disposat a internacionalitzar-la de manera que estigués al servei de tots els països, i li havia dit el mateix al senyor Gromyko. Va reafirmar el seu objectiu a llarg termini d'eliminar totalment les armes nuclears.
"Aquestes observacions em van posar nerviosa. M'horroritzava pensar que Estats Units estiguessin disposats a tirar per la broda l'avantatge tan àrduament guanyada en matèria de tecnologia al posar-la a la disposició de tot el món."
"El que vaig escoltar, ara que arribàvem a la discussió de les probabilitats reals més que d'una concepció àmplia, era tranquilitzador. El president Reagan no simulava que ells sabessin encara a on poguessin conduir les investigacions. Però va recalcar que —a més dels seus arguments anteriors a favor de la Iniciativa de Defensa Estratègica— seguir-li el ritme a Estats Units imposaria una pressió econòmica a la Unió Soviètica. Va argumentar que no existia un límit pràctic quan fins a on el govern soviètic podria arrossegar al seu poble pel camí de l'austeritat."
"Ara jo anotava, mentre conversava amb l'assessor per a la Seguretat Nacional Bud McFarlane, els quatre punts que em semblaven més crucials.
"Els meus funcionaris després inseririen els detalls. El President i jo acordem un text on s'exposava la política.
"La secció principal de la meva declaració expressa:
"Li vaig parlar al President sobre la meva ferma convicció que el programa d'investigacions de la Iniciativa de Defensa Estratègica havia de continuar. La investigació, per descomptat, és permesa segons els tractats existents entre Estats Units i la Unió Soviètica; i, per descomptat, sabem que els russos ja tenen el seu programa d'investigacions i, en opinió d'Estats Units, han anat ja més enllà de les investigacions. Vam convenir en quatre punts: 1. L'objectiu d'Estats Units, d'Occident, no era arribar a la superioritat, sinó mantenir l'equilibri, prenent en compte els avanços soviètics; 2. El desplegament relacionat amb la Iniciativa de Defensa Estratègica, en vista de les obligacions que imposaven els tractats, hauria de ser una qüestió per a la negociació; 3. L'objectiu general és augmentar, no soscavar, dissuasió; 4. La negociació entre l'Est i Occident ha d'apuntar cap a arribar a la seguretat amb nivells reduïts de sistemes ofensius d'ambdós costats. Aquest serà el propòsit de les negociacions represes entre Estats Units i la Unión Soviètica sobre el control dels armaments, que jo acullo amb beneplàcit.
"Posteriorment vaig saber que George Schultz —llavors Secretari d'Estat— pensava que jo havia assegurat una concessió massa gran per part dels americans en la redacció; però això, de fet, ens donava —tant a ells com a nosaltres— una línia clara i defensable, i ajudava a tranquil·litzar als membres europeus de l'OTAN. Un dia de treball molt productiu."
Més endavant, amb el subtítol de "Visita A Washington: febrer de 1985", Margaret Thatcher expressa:
"Vaig visitar Washington novament al febrer de 1985. Les negociacions sobre armaments entre els americans i la Unión Soviètica ja s'havien reprès, però la Iniciativa de Defensa Estratègica seguia sent una font de discussió. Jo havia de parlar davant una reunió conjunta del Congrés en el matí del dimecres 20 de febrer i vaig dur amb mi des de Londres com regal una estàtua de bronze de Winston Churchill, a qui també molts anys abans se li havia honrat amb tal invitació. Vaig treballar de manera especialment àrdua en aquest discurs. Utilitzaria el teleprompter per a pronunciar-lo. Sabia que el Congrés havia vist al propi ‘Gran Comunicador' pronunciant discursos impecables i jo tindria un auditori exigent. De manera que vaig decidir practicar la lectura del text fins que assolís pronunciar-lo amb l'entonació i l'èmfasi correctes. Parlar a partir del teleprompter, he d'agregar, és una tècnica totalment distinta a parlar a partir de notes. De fet, el president Reagan em va prestar el seu propi teleprompter i jo ho havia dut de tornada a l'Ambaixada britànica, on estava allotjada. Harvey Thomas, qui m'acompanyava, ho va aconseguir i, fent cas omís de qualsevol desfasament horari, vaig practicar fins a les 4:00 a. m. No em vaig ficar, començant el nou dia de treball amb el meu acostumat cafè negre i els meus tabletas de vitamines; després vaig concedir entrevistes televisives a partir de les 6:45 a. m.; vaig passar per la perruquera i vaig estar llista a les 10:30 per a partir cap al Capitoli. Vaig utilitzar el meu discurs, que abordava extensament els assumptes internacionals, per a donar un fort suport a la Iniciativa de Defensa Estratègica. Vaig tenir una acollida fabulosa."
"El mes següent (març de 1985) va ocórrer la mort del senyor Chernenko i notablement, sense molta demora, la successió del senyor Gorbachov a l'adreça de la Unión Soviètica. Una vegada més vaig assistir a un funeral a Moscou: el temps estava, fins i tot, més fred que en el de Yuri Andrópov. El senyor Gorbachov havia d'atendre a gran quantitat de dignataris estrangers. Però vaig tenir una xerrada de gairebé una hora amb ell aquesta tarda en el Saló de Santa Catalina del Kremlin. L'atmosfera era més formal que en Chequers (residència rural oficial dels primers ministres britànics des de 1921), i la presència callada, sardónica, del senyor Gromyko no ajudava. Però vaig poder explicar-los les implicacions de la política que jo havia convingut amb el president Reagan en el mes de desembre anterior en Camp David. Estava clar que la Iniciativa de Defensa Estratègica era ara la preocupació principal dels soviètics en termes de control d'armaments. El senyor Gorbachov va portar, com havíem esperat, un nou estil al govern soviètic. Ell parlava obertament de l'horrible estat de l'economia soviètica, encara que encara en aquesta etapa es recolzava en els mètodes associats amb la campanya del senyor Andrópov per una major eficiència més que en una reforma radical. Un exemple d'això van ser les mesures draconianes que va prendre Gorbachov contra l'alcoholisme. Però, a mesura que va avançar l'any, no va haver senyals de millorança de les condicions a la Unió Soviètica. De fet, com va assenyalar el nostre nou i gran ambaixador a Moscou, Brian Cartledge, que havia estat el meu secretari privat sobre relacions exteriors quan vaig resultar Primera Ministra per primera vegada, en un dels seus primers informes, era qüestió de ‘compota matí i, mentrestant, gens de vodka avui'.
"Les relacions de Gran Bretanya amb la Unión Soviètica van entrar en un clar període de fredor com resultat de les expulsions que jo vaig autoritzar de funcionaris soviètics que havien estat realitzant actes d'espionatge."
"Al novembre, el president Reagan i el senyor Gorbachov van celebrar la seva primera reunió en Ginebra. Els seus resultats van ser escassos —els soviètics insistien a vincular les armes nuclears estratègiques amb la suspensió de les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica— però aviat es va desenvolupar una simpatia personal entre els dos líders. S'havia expressat certa preocupació quant a que l'espavilat i jove homòleg soviètic del president Reagan pogués superar-lo en habilitat. Però no va ser així, la qual cosa no em va sorprendre en l'absolut, doncs Ronald Reagan havia tingut moltíssima pràctica en els seus primers anys com president del gremi d'artistes de cinema al portar a terme negociacions del sindicat sobre bases realistes —i ningú era més realista que el senyor Gorbachov.
"Durant 1986 el senyor Gorbachov va demostrar gran subtilesa a explotar l'opinió pública occidental al presentar proposades temptadores, però inacceptables, sobre el control d'armaments. Els soviètics van dir relativament poc sobre el vincle entre la Iniciativa de Defensa Estratègica i la reducció de les armes nuclears. Però no se'ls va donar raó alguna per a creure que els americans estaven disposats a suspendre o detenir les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica. A la fi d'aquest any es va acordar que el president Reagan i el senyor Gorbachov —amb els seus Ministres de Relacions Exteriors— s'haurien de reunir en Reykjavik, Islàndia, per a discutir ofertes substantives."
"El fet era que nosaltres no podíem contenir la investigació sobre nous tipus d'armes. Havíem de ser els primers en obtenir-les. És impossible detenir a la ciència: no es detindrà per ser ignorada."
"En retrospectiva, pot considerar-se que el Cim de Reykjavik aquest cap de setmana del 11 i 12 d'octubre %[de 1986] va tenir una significació absolutament diferent a la qual li va atribuir la majoria dels comentaristes en aquest llavors. Se'ls havia preparat un parany als americans. Concessions soviètiques cada vegada majors es van fer durant el Cim: van convenir per primera vegada que els elements de dissuasió britànics i francesos s'excloguessin de les negociacions sobre les forces nuclears d'abast intermedi; i que les reduccions en les armes nuclears estratègiques havien de deixar a cada bàndol amb quantitats iguals —i no només una reducció percentual, que hauria deixat als soviètics amb clar avantatge. També van fer concessions significatives quant a les xifres relatives a les forces nuclears d'abast intermedi. Quan el Cim s'acostava a la seva fi, el president Reagan va proposar un acord mitjançant el qual tot l'arsenal d'armes nuclears estratègiques —bombarders, míssils Creuer i balístics de llarg abast— es reduiria a la meitat en un termini de cinc anys i les més poderoses d'aquestes armes, els míssils balístics estratègics, s'eliminarien en un termini de deu anys. El senyor Gorbachov era encara més ambiciós: volia que s'eliminessin totes les armes nuclears estratègiques al concloure el període de deu anys.
"Però llavors sobtadament, al mateix final, es va accionar el parany. El president Reagan havia concedit que durant el període de deu anys ambdós bàndols acordarien no retirar-se del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, encara que es permetria el desenvolupament i els assajos compatibles amb el Tractat."
Però Reagan va sofrir una estranya amnèsia entorn del detonant de la brutal competència militar que se li va imposar a la URSS, amb un extraordinari cost econòmic. El seu publicitado diari no esmenta absolutament gens del Dossier Farewell. En els seus apunts de cada dia, publicats aquest any, Ronald Reagan, parlant de la seva estada en Montebello, Canadà, expressa:
"Diumenge 19 de juliol (1981)
"L'hotel és una meravellosa obra d'enginyeria, feta totalment de troncs. La major cabanya de troncs del món.
"Vaig tenir un mà a mà amb el Canceller Schmidt (Cap del govern alemany). Estava realment deprimit i d'un humor pessimista sobre món.
"Després em vaig reunir amb el president Mitterrand, li vaig explicar el nostre programa econòmic i que no teníem gens que veure amb les altes taxes d'interès.
"Aquesta nit vam sopar solament nosaltres 8. Els 7 caps d'Estat i el President de la Comunitat Europea. Es va convertir realment en una conversa informal sobre qüestions econòmiques, degut bàsicament a un suggeriment de la Primera Ministra Thatcher."
El resultat final de la gran conspiració i l'eixelebrada i costosa carrera armamentista, quan la Unión Soviètica estava ferida de mort en l'ordre econòmic, ho conta en la introducció al llibre de Thomas C. Reed, George H. W. Bush, el primer President de la dinastia Bush, qui va participar de forma real en la Segona Guerra Mundial, a l'escriure textualment:
"La guerra freda va ser una lluita a favor de la mateixa ànima de la humanitat. Va ser una lluita a favor d'una manera de vida definit per la llibertat per una banda i per la repressió de l'altra. Creo que ja hem oblidat Que llarga i dura va ser aquesta lluita, i Que a prop del desastre nuclear vam estar de vegades. El fet que aquest no ocorregués dóna fe dels honorables homes i dones d'ambdós costats que van mantenir la seva serenitat i van fer el correcte —segons el seu criteri— en moments de crisis.
"Aquest conflicte entre les superpotències que van sobreviure a la Segona Guerra Mundial va començar quan jo regressava a casa de la guerra. En 1948, l'any de la meva graduació de la Universitat de Yale, els soviètics van tractar de tallar l'accés d'Occident a Berlín. Aquest bloqueig va conduir a la creació de l'OTAN, va ser seguit de la primera prova soviètica de la bomba atòmica, i es va tornar sagnant amb la invasió a Corea del Sud. Darrere d'això van venir quatre dècades d'enfrontaments nuclears, guerres on cada superpotència donava suport al bàndol contrari i privacions econòmiques.
"Jo vaig tenir el privilegi de ser el President d'Estats Units quan tot això va arribar a la seva fi. En la tardor de 1989 els estats satèl·lits van començar a alliberar-se i revolucions majorment pacífiques es van estendre per Polònia, Hongria, Txecoslovàquia i Romania. Quan va caure el mur de Berlín, sabíem que s'acostava la fi.
"Haurien de transcórrer encara dos anys perquè s'acabés l'imperi de Lenin i Stalin. Jo vaig rebre la bona nova per mitjà de dos cridades telefòniques. La primera em va arribar el 8 de desembre de 1991, quan Boris Yeltsin em va cridar des d'un pavelló de caça prop de Brest a Bielorússia. Havent estat recentment triat President de la República russa, Yeltsin s'havia estat reunint amb Leonid Kravchuk, president d'Ucraïna i Stanislav Shushchevik, president de Bielorússia. ‘Avui va ocórrer un esdeveniment molt important en el nostre país,' va dir Yeltsin. ‘Vaig voler informar-se'l jo mateix abans que s'assabentés per la premsa.' Llavors em va donar la notícia: els Presidents de Rússia, Bielorússia i Ucraïna havien decidit dissoldre la Unió Soviètica.
"Dues setmanes més tard, una segona crida confirma que l'antiga Unió Soviètica desapareixeria. Mijail Gorbachov em va contactar en Camp David en el matí de Nadal de 1991. Ens va desitjar un feliç Nadal a Bàrbara i a mi i després va passar a resumir el que havia succeït en el seu país: la Unió Soviètica havia deixat d'existir. Ell acabava de comparèixer en la televisió nacional per a confirmar el fet i havia transferit el control de les armes nuclears soviètiques al President de Rússia. ‘Poden gaudir d'una tranquil·la nit de Nadal', ens va dir. I així va acabar tot."
Consta, per un article publicat en The Nova York Estafis que l'operació va utilitzar gairebé totes les armes a l'abast de la CIA —guerra psicológica, sabotatge, guerra econòmica, engany estratègic, contraintel.ligencia, guerra cibernètica—, tot això en col·laboració amb el Consell de Seguretat Nacional, el Pentàgon i el FBI. Va destruir al puixant equip d'espionatge soviètic, va danyar l'economia i va desestabilitzar l'Estat d'aquest país. Va ser un èxit rotund. D'haver-se fet al revés (els soviètics als nord-americans), pogués haver-se vist com un acte de terrorisme.
Del tema es parla també en altre llibre titulat Llegat de Cendres, que acaba de ser publicat. En la solapa del llibre s'expressa que "Tim Weiner és un reporter de The Nova York Estafis, qui ha escrit sobre els serveis d'Intel·ligència nord-americanes durant vint anys, i va obtenir un Premio Pulitzer pel seu treball sobre els programes secrets de Seguretat Nacional. Ha viatjat a Afganistan i altres països per a investigar de primera mà les operacions encobertes de la CIA. Aquest és el seu tercer llibre.
"Llegat de Cendres es basa en més de 50 000 documents, provinents fonamentalment dels propis arxius de la CIA, i centenars d'entrevistes a veterans d'aquesta agència, inclosos deu directors. Ens mostra un panorama de la CIA des de la seva creació després de la Segona Guerra Mundial, passant per les seves batalles durant la guerra freda i la guerra contra el terrorisme iniciada el 11 de Setembre del 2001."
L'article de Jeremy Allison, publicat en Rebel·lió al juny del 2006, i els de Rosa Miriam Elizalde, publicats el 3 i el 10 de setembre de l'any en curs, 2007, denuncien aquests fets destacant la idea d'un dels fundadors del programari lliure, qui va assenyalar que: "a mesura que son mes complèxes les tecnologies serà més difícil detectar accions d'aquest tipus".
Rosa Miriam va publicar dos senzills articles d'opinió de tot just cinc pàgines cadascun. Si ho desitja, pot escriure un llibre de moltes pàgines. La record bé des del dia que, com periodista molt jove, em va preguntar ansiosa, ni més ni menys que en una conferència de premsa fa més de 15 anys, si jo pensava que podríem resistir el període especial que queia damunt amb la desaparició del camp socialista.
La URSS es va esfondrar estrepitosament. Des de llavors hem graduat a centenars de milers de joves en el nivell superior d'ensenyament. Quin altra arma ideològica ens pot quedar que un nivell superior de consciència! La vam tenir quan érem un poble en la seva majoria analfabet o semianalfabeto. Si el que es desitja és conèixer veritables feres, deixin que en l'ésser humà prevalguin els instints. Sobre això es pot parlar molt.
En l'actualitat, el món està amenaçat per una desoladora crisi econòmica. El govern d'Estats Units empra recursos econòmics inimaginables per a defensar un dret que viola la sobirania de tots els altres països: continuar comprant amb bitllets de paper les matèries primeres, l'energia, les indústries de tecnologies avançades, les terres més productives i els immobles més moderns del nostre planeta.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada