El Che Guevara: De porter a comandant

Per Rubén Uría

"Vaig aturar un penal que quedarà per la història de Leticia" explicava, en una carta, un jove argentí acabat de sortir de la Facultat de Medicina. Es deia Ernesto Guevara. Era asmàtic, ben plantat i extravagant. Era seguidor de Rosari Central, dels canalles, gaudia jugant al rugbi, encoratjava a Els Pumes i sentia veritable devoció per Alfredo Di Stéfano. Aquelles línies les escrivia Ernesto el 1952, vorejant l'Amazones en companyia del seu inseparable compare Alberto Granat, a qui Ernesto apodadaba Pedernerita pel seu magnífic toc de pilota, en homenatge a Adolfo Pedernera, membre de La Màquina de River Plate en els cinquanta. Ernesto no era tan hàbil amb la redó als peus. Per això preferia jugar de porter. Era el lloc que li exigia menys mobilitat i on podia tenir sempre, al seu abast, l'inhalador que el rescatava de l'asma. Encara no s'havia convertit en 'El Che'.

El 1952, quan encara no era conegut per 'El Che', Ernesto Guevara De la Serna i el seu inseparable Alberto Granat van decidir recórrer Sud-amèrica amb motocicleta, viatge que inspiraria la posterior pel · lícula 'Diarios de motocicleta'. Va ser en aquest viatge quan van arribar fins a Xile amb moto i després, van haver de prosseguir la seva odissea en vaixell. Van passar per Leticia, un població a l'Amazones colombià, en una barca que van anomenar Mambo-Tango i allà, en trobar a diversos caminants que treballaven en clíniques per a leprosos, tant el Che com Alberto es van presentar com amplis coneixedors de la tècnica futbolística. Els colombians van pensar que, per allò de ser argentins, havien de saber bastant més dels rudiments del futbol que ells mateixos, així que els van admetre com a entrenadors d'un equip anomenat Independent Sporting Club. Per reforçar l'equip, que no era precisament un model de virtuts, el Che va decidir actuar com a porter, mentre que Granado va ser davanter i ho va fer tan bé que els leticianos ho van cridar Pedernerita, al · ludint al gran Adolfo Pedernera, el mític argentí de La Màquina de River que, en aquell temps, actuava en Millonarios.

Després d'aquesta breu etapa per l'Amazones, Che i Granado van acudir a la Facultat de Medicina de la Universitat Nacional, on van conèixer a diversos estudiants, entre ells Julián Còrdova, qui anys després, va explicar que tant El Che com Granado li van suplicar que els portés a conèixer a Alfredo Di Stéfano, que per aquells anys estava enrolat en el Millonarios colombià després d'una vaga de jugadors a Argentina. A Di Stéfano el van trobar en un restaurant del centre, on acostumava dinar i La Saeta Rubia els va regalar dues entrades per al partit de Millonarios amb el Reial Madrid, d'Espanya. El Che no ho sabia, però en aquells dies s'estava forjant el seu fitxatge pel Barça, i el seu posterior traspàs al Reial Madrid. És clar, que Di Stéfano tampoc sabia que aquell noi argentí que havia conegut a Colòmbia, seria el major líder revolucionari de la història d'Amèrica.

Un altre llegat futbolístic del Che va arribar el 1963, ja a Santiago de Cuba, on el seu col · lega Granado recorda com si fos ahir un partit de futbol. Per aquelles dates, El Che era ministre d'Indústria i un personatge molt popular. Però, segons Granado, "... quan estava en l'arc, era arquer. Enfrontàvem a l'equip de futbol de la universitat, que era entrenat per Arias, un espanyol. Arias va rebre la pilota i va avançar, però el Che va sortir de l'arc, se li va caure a sobre i li va donar una rebolcada. Ningú pensava que el ministre s'anava a tirar als peus per una pilota. Però ell era així ... ". Portava en l'ànima el verb competir. Primer va ser la pilota, després, el món. Ara que se celebra el l´aniversari de la mort del Che Guevara, convé recordar que, abans d'esdevenir un mite, el comandant de la revolució cubana era un pibe que es deia Ernesto. Que era seguidor de Rosario Central, que era asmàtic, que jugava rugbi i que, de tant en tant, aturava algun penal quan jugava de porter.