Xipre: els "comunistes" a la ratera

Somnis Rebels Add Comment

Una anàlisi sobre l'esquerra europea i la Crisi :: "Concerten" amb els poderosos acords que "alleugin" el pes de l'explotació capitalista

La majoria de les organitzacions que integren el grup denominat "Partit de l'Esquerra Europea", (PEU), perseveren en la seva reclamació de autodenominar-se "comunistes". Però no deixen d'assumir al sistema capitalista en el seu conjunt, unes normes i unes institucions. Els "comunistes" adscrits a aquest grup esgrimeixen l'argument que en el marc del règim capitalista és possible desenvolupar polítiques favorables als treballadors. El cas de Xipre pot servir com a mostra de la inconsistència d'aquest plantejament ideològic.

Xipre és un país d'aproximadament 1.120.489 habitants. L'illa, però, està dividida en dues. Una part està dominada per la població grega i l'altra per habitants d'origen turc. El govern de Xipre està organitzat d'acord amb la Constitució de 1960, que va repartir el poder entre les comunitats grecoxipriota i turcxipriota. L'any 2004, el sud de l'illa va ingressar a la Unió Europea.

LA CRISI XIPRIOTA

El "Partit Progressista dels Treballadors de Xipre", nom amb el qual es coneix al Partit Comunista (AKEL), ha dominat fins fa poc al Parlament de l'illa. A més de ser partidari de la reunificació de les comunitats ètniques que divideixen Xipre, va defensar també la integració del país a la Unió Europea.

El passat cap de setmana Xipre es va afegir a la llista dels cinc països de la UE que han estat "rescatats" per la Unió Europea. A canvi del rescat, el govern xipriota, ara controlat per la dreta, ha subscrit una sèrie d'obligacions polítiques i econòmiques que lesionen greument els interessos del conjunt de la societat illenca.

Els països del Nord europeu han destinat 10.000 milions d'euros a sanejar els grans bancs de Xipre. A canvi, exigeixen la imposició d'un peculiar "impost" sobre els estalvis que els ciutadans tenen dipositats en els bancs. Els xipriotes que tinguin més de 100.000 euros en els seus comptes d'estalvi hauran de pagar gairebé el 10% dels seus dipòsits. Als que no arribin a aquesta xifra l'Estat es veurà obligat a "expropiar" el 6,75%. A diferència de l'espoli indirecte al qual la UE ha sotmès a Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda a través de les retallades en els serveis públics i les privatitzacions massives, els representants dels capitalistes nord-europeus es volen apropiar directament dels estalvis dels dipositants xipriotes. Des dels fonts de la UE s'especula amb la possibilitat que, si és reeixida, aquesta nova "experiència" pugui aplicar-se en els països "rescatats" que no compleixin amb les exigències de Brussel · les.

Aquestes dràstiques mesures imposades a Xipre per les entitats financeres del Nord europeu han generat una gran tensió social al'illa. En l'última sessió del dimarts 19 de març, el Parlament xipriota no va acceptar els criteris de Brussel · les per l'aplicació del rescat. Però donats els posicionaments sostinguts fins ara tant pel govern - conservadors - com per l'oposició - "comunistes" - tot indica que aquesta picabaralla quedarà en una exhibició de gestos que, finalment, donarà lloc a un "arranjament" amb la Unió Europa.

ELS COMUNISTES xipriotes

El Partit Progressista dels Treballadors, AKEL, va ser fundat el 1926 amb el nom de Partit Comunista de Xipre. No obstant això, la seva lluita contra el colonialisme britànic el va portar aviat a la clandestinitat, sent il · legalitzat el 1931. Els comunistes xipriotes han estat una part important de la seva història molt vinculats a la classe treballadora del seu país, encapçalant les seves lluites i patint els efectes de la repressió i el crim.

A la dècada dels 90, després de la desaparició de la Unió Soviètica, AKEL va patir una escissió en les seves files. El corrent eurocomunista, minoritària, es va separar de l'organització, convertint-se en una fracció extraparlamentària en trànsit de desaparició. Però, contràriament al que podria deduir, la línia ideològica de l'organització dels comunistes xipriotes no va seguir un camí de radicalització revolucionària sinó que, per contra, va anar cap a posicions eurocomunistes i de reformisme econòmic. L'any 2008, el 53% dels votants xipriotes va triar a AKEL per formar govern. Dimitris Christofias, el president de la formació política "comunista", va ser designat per presidir l'executiu del seu país.

CANVIAR RES PERQUÈ RES CANVIÏ

Però, tot i aquests folgats resultats electorals, les coses a Xipre prou feines van canviar a partir de llavors. En els últims quatre anys l'illa va ser convertida en un enorme paradís fiscal, on fluïen ingents quantitats de capital provinents de la Unió Europea i de Rússia per fer-ne blanquejament en els bancs xipriotes. El govern "comunista" va fer cas omís de la situació que s'estava creant, preferint recórrer a l'aplicació de mesures cridaneres i electoralistes, en lloc d'aplicar una política de profundes reformes socials que contribuïssin a una transformació radical en la vida del país. El mateix gabinet de Dimitris Christofias va encoratjar la compra de bons grecs, aprofitant-se de les desgràcies del seu veí continental i dels rèdits que proporcionava la ruleta especulativa dels mercats borsaris.

LA POLÍTICA ECONÒMICA DELS "COMUNISTES" XIPRIOTES

El govern "comunista" d'AKEL va ser incapaç durant la seva legislatura de trencar les cadenes que lligaven a l'economia de l'illa a la Unió Europea. Amb el seu alè, Xipre va ser convertint-se en una peça clau de l'economia especulativa mundial. En lloc de procedir a la nacionalització d'una banca que arrossegava irremeiablement el país cap a una fallida segura, el primer ministre "comunista" Dimitris Christofias va unir la seva sort a les directrius marcades per Brussel · les. La direcció política de AKEL defensava en aquells dies - i defensa ara - el principi que les línies de l'economia de l'illa havien de ser "negociades" amb les mateixes institucions europees que facilitaven que Xipre es convertís en un refugi de corsaris financers internacionals, de mafiosos borsaris i de criminals de tota mena. Com els fets s'han encarregat de demostrar, de res ha valgut la promesa del primer ministre Christofias, segons la qual les càrregues de la crisi haurien de "repartir-se en funció de la capacitat de cada un, i mai a costa dels treballadors".

Com normalment passa, l'electorat tendeix a adscriure a les marques polítiques autèntiques, rebutjant les còpies que tracten d'imitar. Una cosa així va ser el que li va passar a AKEL, el partit dels "comunistes" xipriotes. Van ocupar el govern amb la promesa de fer canvis veritablement transformadors en la societat de l'illa. Però en lloc d'afrontar aquesta tasca, desenvolupar polítiques de dretes, adaptant-se a les exigències dels interessos de la Banca internacional i ells mateixos van acabar convertint-se en gestors de l'especulació dels mercats borsaris. En les eleccions del passat mes de febrer la dreta va rebre el suport del 57% dels votants. La societat xipriota va apartar als "comunistes" del govern.

ELS "COMUNISTES" DEL PARTIT DE L'ESQUERRA EUROPEA

En realitat, AKEL i la resta de partits "comunistes" que al Parlament europeu integren el PEU (Partit de l'Esquerra Europea) - Partit Comunista d'Espanya, Partit Comunista Francès, Refundació Comunista, etc. -, Al costat d'organitzacions com Die Linke o Syriza, parteixen de la il · lusió ideològica reformista, socialdemòcrata, que és possible canviar des de dins les institucions estatals o supraestatals, mitjançant un "sàvia" combinació entre la "pressió" del carrer i la "negociació" institucional.

Els partits del PEU no fan sinó recollir el llegat de les antigues formacions socialdemòcrates europees, consistent en "concertar" amb les classes socials hegemòniques acords que "alleugin" el pes de l'explotació capitalista. Però arriben fora de temps. El panorama per a la lluita dels assalariats europeus no pot ser més desolador. L'enemic amb què s'han batut històricament les classes dominants europees es troba ideològicament delmat per l'aclaparadora influència de més de dues dècades de reformisme polític i groguisme sindical. I en el pla internacional ja no hi ha un "camp socialista" que pugui equilibrar la correlació de forces, fent-la més favorable a les classes treballadores.

LA NOVA SITUACIÓ EUROPEA I EL FUTUR DE LES POLÍTIQUES REFORMISTES

Aquesta crisi econòmica ha servit per posar de relleu que els objectius del gran capital europeu estan orientats a la recuperació del terreny perdut al llarg de la segona meitat del segle XX. Els dràstiques retallades salarials, la fi de les prestacions socials gratuïtes, les privatitzacions massives o l'allargament de l'edat de jubilació no són retallades conjunturals i reversibles quan es superi la "crisi". L'objectiu de la classe capitalista europea és estratègic. El que intenta és augmentar tant sí la taxa de guany empresarial en un mercat mundial altament competitiu, on no es pot permetre fer concessions de cap tipus. No es tracta només d'un gest mesquí de la patronal, sinó essencialment d'una imposició de la dinàmica del desenvolupament del sistema capitalista. I és justament per aquesta raó per la qual les polítiques de "concertació" i "reformes" propugnades per les organitzacions que integren el "Partit de l'Esquerra europea" estan condemnades per endavant al més estrepitós fracàs.

El que s'acosta a l'escenari social d'Europa és una dialèctica de classe contra classe. I per això han de preparar tant els assalariats com les seves organitzacions polítiques i sindicals.

Canàries-semanal.org