El marxisme creix als Estats Units. Qui no vulgui veure-ho, ell mateix'

'Ara molta gent es queixa dels sous multimilionaris dels directius i banquers. Em sembla bé que ho facin, però que sàpiguen una cosa: fan trenta anys tard. Això va començar a finals dels anys setanta'

Fa mesos que segueixo per internet les classes del professor Richard D. Wolff, economista nord-americà. Wolff és una bèstia acadèmica, nascuda per transmetre coneixement. L'home es va formar a Yale, Harvard i Standford i té més de quaranta anys d'experiència com a professor, sobretot a Massachusets. Amb aquestes credencials té milers de seguidors a les seves classes online. També hi deu fer que fa uns cursos especialitzats en la crisi actual i que Wolff l'explica com ningú.

El senyor Wolff em va citar al Bourbon Coffe de Manhattan. Wolff té setanta anys, un aspecte físic afable i cara de bona persona. El cap li va a mil per hora: 'Has d'entendre que jo sóc una mica peculiar. He estudiat a les universitats d'elit dels Estats Units però sóc marxista. Un marxista de cap a peus. Per això quan explico a la gent, de manera molt educada, que el capitalisme és horrible la gent m'escolta, perquè tinc les credencials, però no saben com reaccionar. A Amèrica la gent no està avesada a aquestes coses. Per cert, tu ets un "fellow leftish"?'

—Ha ha! Home, suposo que sí. Però jo vinc de Barcelona, i allà la tradició és més aviat anarquista. Veig, això sí, que el marxisme creix... aquí !  No m'ho esperava.

—És espectacular. Jo he fet més conferències, xerrades, cursos, tallers, en dos anys que no pas en els quaranta anys anteriors. T'ho repetiré: més en dos anys que no pas en quaranta. Segona dada: he passat de fer tres entrevistes el mes, a fer-ne tres el dia. Qui no vulgui veure-ho, ell mateix. El marxisme creix als Estats Units. 

—I quan comença tot aquest auge aquí, als Estats Units ?

—A final del 2010 vaig notar que cada vegada venia més gent a les conferències. Ja havíem viscut tres anys de crisi i per tant prou gent se n'havia vist afectada i havia vist que el govern era ineficaç. És aleshores quan va començar aquesta bogeria. Ja fa uns divuit mesos que vaig així: faig classes a la Universitat New School, un programa de ràdio setmanal que distribuïm a 300.000 persones a través de truthout, cursos de marxisme, els vídeos que has vist, conferències per tot el país, xerrades. Si fins i tot m'entrevisten a les televisions nacionals, on els dic que vaig contra el capitalisme! Comencen a passar coses, creu-me. Des de la Segona Guerra Mundial la crítica al sistema econòmic aquí es veia com una cosa d'ignorants i antiamericans. Bé, el silenci ha durat fins aquí.

—Però dieu que la gent encara no surt al carrer perquè es troben en estat de xoc. Per què en estat de xoc?

— Sí, en estat de xoc. He vist el mateix fenomen a Grècia, a Itàlia, i suposo que a vosaltres també us deu passar. Aquí és molt profund. Molt. Això nostre va més enllà de l'actual crisi. Pensa-hi. Nosaltres som una nació que durant cent cinquanta anys hem vist com els salaris augmentaven cada any sense parar. Des del 1820 fins a final dels anys setanta el salari real del treballador americà va augmentar d'una manera constant. És un cas realment espectacular. Aquest segle i mig d'augment de salari té lògicament implicacions profundes en la gent. El somni americà neix gràcies a això, també. Doncs a final dels anys setanta tot això va acabar-se als Estats Units. Per primera vegada en un segle i mig, els sous estancats. No és fàcil de pair. I així estem de fa trenta anys, sense voler-ho acceptar. En estat de xoc. De veritat s'ha acabat la festa? De veritat els meus fills ho passaran pitjor que jo? Ni tan sols en parlem. Ara molta gent es queixa dels sous multimilionaris dels directius i banquers. Em sembla bé, però que sàpiguen una cosa: fan trenta anys tard. La diferència brutal de salaris i ingressos comença aleshores. Perquè els sous es van estancar, però els beneficis no. Pensa una altra cosa, també. Això no és Europa. Aquí la gent va armada. Doncs ara imagina què podria passar si esclata la gent. Si la crisi persisteix i la gent, un cop superi l'estat de xoc, s'enfadés de veritat. Això no ho para ningú. Entre més coses, perquè fa dècades que diuen a la gent que les armes són la solució. El gos del teu veí et molesta? Pum, pum!

—També promoveu les cooperatives des de Democracy at Work. És molt curiós que força cooperatives fossin creades per votants republicans.

—Parles de les de Silicon Valley, suposo. D'allà, en trec l'exemple que faig servir a les conferències. Vaig anar-hi per aprendre com s'organitzaven les cooperatives formades pels enginyers informàtics: de dilluns a dijous feien la feina dissenyant, programant, fabricant ordinadors. El divendres paraven, es reunien i decidien a qui, com, i quan vendre el producte. Què en feien, dels beneficis. Portaven, en fi, el negoci, sense consell d'administració. I sí, eren ex-treballadors d'IBM, bàsicament votants republicans. Quan explico aquesta idea els americans queden encantats. Hmm, republicans que fan ordinadors amb llibertat i sense caps entremig? Gran idea. Però quan els dic que aquesta idea prové, bàsicament, de Karl Marx, ai company, aleshores queden totalment desencantats. Noto que voldrien que aquesta gran idea hagués sortit de la Bíblia. Ha ha ! Això voldrien !

—La coneixeu, l'experiència de col·lectivització a la Barcelona dels anys trenta?

—Sí, però poc. Jo he estudiat més la gran col·lectivització a la Unió Soviètica. Però tinc un gran amic, el periodista Adam Hochschild, que en aquests moments escriu sobre Barcelona i la col·lectivització que va haver-hi, del POUM, dels trotskistes, etc. I quan jo era jove un dels professors que vaig tenir era Fritz Pappenheim, economista en cap del departament d'agricultura en un dels governs republicans espanyols d'abans de Franco. Ell em va ensenyar el 'no passaran' i tot això. Tu ets de Barcelona? Doncs el meu cosí era un català de Perpinyà. Ara ja és mort. Parlava català i francès. I castellà també. Sempre estava emprenyat, el meu cosí. Va estudiar psiquiatria, va marxar a París i deia que els francesos el discriminaven per català.

—Teníeu un cosí català?

—Sí, Robert Barande, nascut a Perpinyà. De fet, la meva família és europea. Francesos i alemanys. Jo segueixo molt de prop Europa i a Grècia hi vaig molt. Fa vint anys vaig tenir d'estudiant en un curs d'economia marxista Geórgios Andreas Papandreu, que després va ser president del país. Quan hi vaig els periodistes grecs em demanen coses a mi, 'el professor del president'. Aquestes coses que feu els periodistes. Però jo em sento més a prop de Syriza. També vaig sovint a Alemanya i París, on tinc molta família. Escolta, i el partit anticapitalista català que em deies és gaire gran?

—No. La CUP són 3 de 135. Però és la primera vegada des que jo tinc ús de raó que he vist un partit anticapitalista que entra al Parlament.

—I això de la independència? Vull dir, Catalunya pot separar-se d'Espanya? Ho permetran?

—Ells no sé què faran, senyor Wolff, però nosaltres comencem a ser molts. Per què ho demaneu?

—Deixa'm que et digui una cosa. Com que vaig anar a universitats elitistes conec gent a dins els bancs. N'hem parlat, d'això. I jo sé que entre ells també en parlen: els bancs alemanys, els francesos, els anglesos i els americans. Tots quatre. I no en volen saber res. Hi treballaran contra. Això no vol dir que no us en sortiu. Alguns altres se n'han sortit. Però ho heu de saber. Faran servir la CIA, els militars i qui faci falta.

—Què és que no els agrada?

—Per a ells és un vot contra la Unió Europea. I si no ho és, faran que ho sembli. Ho voldran convertir en una cosa perillosa i antieuropea. Ho has vist, a Grècia? Hi han fet això mateix.

Res que no tingui solució. Quan ja marxàvem, i m'acomiadava d'aquest gran marxista nord-americà, l'home em va acabar d'insistir en una de les grans paradoxes d'aquest país: cada vegada s'assemblen més a l'antiga URSS. 

—Els bancs als Estats Units han deixat de ser privats. Més ben dit, els grans bancs han deixat de ser privats. Els petits no. Però els grans tots: Bank of America, Wells Fargo, Chase. Tots aquests depenen del govern. Just després de la crisi van rebre un préstecs del govern increïblement grans i avui els subvencionen de mil maneres. Tot el mercat immobiliari dels Estats Units se sosté per la intervenció estatal. Amb les grans empreses passa igual: General Motors i la companyia d'assegurances més gran del món, AIG, tenen totes dues d'accionista majoritari el govern. Als EUA tota la vida que denunciem que la Unió Soviètica es va apoderar de les empreses i de l'economia i nosaltres fem igual. I el govern entra en sectors tan importants perquè aquí les companyies privades van fer 'kaput'! I quan els ho dic no poden rebatre'm les dades. Primer, perquè me les conec millor que no ells. I segon, perquè ells també se les saben. Les saben! I quan els dic que el capitalisme és un desastre, que ens arrossega a tots cap avall i que l'hem de superar, tampoc no ho neguen. Queden callats. Estant espantats. Aquí el meu perill és que un dia desaparegui. 

—Perdoneu?

—Pensa una mica.

—De veritat teniu por d'això ?

—Por no. Però hi penso. Sí que hi penso.

—Això ha passat abans a algun col·lega vostre?

—No calia. L'autocensura era tan gran, però tant, que ningú no deia res. Feia por. Si la gent parlava hi arriscava la carrera professional, el futur. Però ara ja no, ara cada vegada més la gent comença a parlar.