CUP al quadrat: un empat, dues victòries?

L’assemblea general que va celebrar l’organització ahir a Sabadell esdevé la metàfora d’un país enfangat en un procés tan incert com potencialment transformador

L'assemblea de la CUP al barri de Sant Oleguer de Sabadell CUP Nacional ÀLEX ROMAGUERA 28/12/2015 Veïnes d'Esplugues es proclamen "no innocents" en solidaritat amb les processades per l'oposició al pla Caufec

El sobiranisme illenc clama per la llibertat Qui ahir ignorava què passava a Sabadell, creurà que la notícia de l’assemblea general de la CUP és l’escollida pels rotatius per celebrar el Dia dels Innocents. I, possiblement, l’empat entre el bloc partidari d’acceptar la investidura de Mas a canvi d’un pla de xoc i el que rebutjava aquesta proposta és un avís als sectors que, innocentment, creuen que el procés s’escriu segons el guió previst.

De moment, res del que ha succeït els últims anys era previsible. Ni la riuada de consultes populars ni les Diades massives ni l’acte de desobediència que va representar la jornada participativa del 9-N de 2014. Malgrat els estadistes que n’auguraven la fi, el procés continua viu perquè, de tan imprevisible com s’ha tornat, s’escriu a mesura que avança i supera fases aparentment irresolubles. És la seva pròpia naturalesa. La pantalla de Sabadell L’assemblea general de la CUP, en què la militància s’havia d’enfrontar al desideràtum més important de la seva història, també deixava empremtes del repte en què es troba el país.

3.240 persones agrupades en un poliesportiu construït per l’exalacalde de Sabadell Manuel Bustos amb la voluntat d’elevar el mercuri de la política catalana, com ha fet el cas Mercuri, que ha despullat la trama corrupta protagonitzada per l’exdirigent del PSC. Entre el poliesportiu i el centre de la població vallesana, el passeig on els moviments socials han celebrat les festes alternatives durant alguns anys. Dos entorns en un de sol, com a símbol del país que es debat entre persistir en l’autonomisme o aixecar unes noves bases constituents. Empat exacte de 1.515 vots.

Una xifra tan dual com l’equilibri de forces que va presidir l’ambient de l’assemblea

A l’interior del recinte, la pista d’atletisme dibuixava la fase circular amb què la CUP debat la seva pròpia existència. A mesura que els parlaments se succeïen, aquest embolcall ovalat posava de manifest que, per molts tombs dialèctics que hi hagués, sempre s’arribava al mateix punt: no hi ha manera de destriar les dues ànimes de l’organització perquè l’independentisme i l’anticapitalisme es necessiten com a parts indissociables d’un projecte que, com més insisteix en la fórmula, més eixampla el cercle amb nous segments socials. És probable que el drone encarregat de sobrevolar les graderies acabés amb la mateixa conclusió, constatant que les dues ànimes són la benzina que fa funcionar el conjunt del moviment. Quan semblava que una s'imposava, l’altra retornava amb el mateix vigor, de la mateixa manera que els aplaudiments s’intercanviaven en una espiral de reconeixement mutu.

Un dels parlaments de l'acte / CUP Nacional Empat a guanyar Ningú no imaginava que s’arribés a un empat de 1.515 vots. Una xifra tan dual com l’equilibri de forces que va presidir l’ambient de l’assemblea. La resta d’opcions havien caigut pel seu propi pes, residuals davant l’instint de posar davant del mirall una equació que, en cas de trencar-se, trencaria el projecte pel mig. David Fernàndez ho intuïa quan encara no s’havia celebrat la votació final: “La situació és tan diabòlica que potser anem a un empat tècnic”. Per il·lustrar-ho, l’exdiputat llançava una moneda a l’aire, que, en lloc de decantar-se cap a un costat, tocava terra fins a perdre’s rodolant metres enllà.

Ni el cara o creu serveix, a la CUP, per resoldre el desideràtum. Conegut l’empat, els rostres de la militància reflectien una barreja de perplexitat i sorpresa. Cares astorades davant d’una situació que algunes veus han comparat amb les millors pel·lícules de Stephen King, al costat del somriure dissimulat de saber que encara hi ha molta pista per córrer fins a convèncer d'allò que ha ensenyat el procés per activa i per passiva: com més independència, menys Convergència; i com més desobediència, més capacitat de trencar les costures del règim i l’oportunitat de repensar-ho tot, també el sentit de la política. La pròxima cita serà el dia 2 de gener, data en què la CUP podria trobar el desllorigador o prolongar un empat .

Caldrà veure si, amb l’empat, la CUP no resistirà l’embat de realpolitik que li exigeixen la resta d’actors; o, per contra, si l’empat es transforma en un valor intrínsec que permet eixamplar la idea –reiterada per les seves dirigents– que, “sense independència, no hi ha justícia social i, sense justícia social, no hi ha independència” i fa moure la resta de les de forces que participen del procés. La pròxima cita serà el dia 2 de gener, data en què la CUP podria trobar el desllorigador o perllongar un empat que només el temps dirà si haurà valgut la pena. De moment, per diabòlic que pugui semblar, potser no ha perdut ningú i tothom podria haver guanyat.