NO ÉS L’ORIGEN, ÉS LA CLASSE SOCIAL!

«El problema de l’esquerra és que no té propostes entorn als conflictes que genera la immigració». Davant d’aquest mantra tan gastat i recurrent, Lea Ypi, en el seu assaig curt, directe i accessible Fronteras de clase. Desigualdad, migración y ciudadanía en el Estado capitalista ens ofereix una resposta clara i contundent: no és un problema d’immigració, és un problema de classe social.

Aquesta mirada ressitua el debat sobre la immigració, se centra en la classe social en comptes de fer-ho només en la nacionalitat, la cultura o la religió, i ens ajuda a desmuntar molts discursos simplificats sobre les persones migrants.

Perquè el que a alguns els preocupa no és que vinguin persones amb colors de pell diferent o amb vestimentes diverses: el que els molesta és la seva pobresa. Perquè ningú no es queixa de la persona amb vel

que compra a les botigues de passeig de Gràcia, com sí que ho fan d’aquella que viu al Raval i sobreviu com pot en una situació de serioses dificultats econòmiques.

Els visat d’or, mitjançant les quals les persones d’alt nivell adquisitiu poden obtenir fàcilment la ciutadania a diversos països europeus, mostren com les fronteres (i la facilitat o dificultat per moure-s’hi) no són geogràfiques, sinó que són fronteres de classe. En paraules de l’autora: «Les fronteres sempre han estat (i continuaran estant) obertes per a alguns i tancades per a altres.

Estan obertes si ets blanc, tens formació acadèmica i pertanys a la classe mitjana. Estan tancades (o molt menys obertes) si no ho ets. El mateix es pot dir dels obstacles a la integració i la participació cívica» (p. 24).

Lea Ypi posa sobre la taula com, bàsicament, es tracta d’un conflicte distributiu: les persones migrades que són vistes amb hostilitat són aquelles que tenen competències i ingressos baixos, que al seu torn són les que més probablement recorreran, en major mesura, a diferents serveis finançats per l’Estat. I els “autòctons” que competiran amb elles per les ajudes són també els que tenen competències i nivells d’ingressos baixos. El problema és que qui menys recursos posseeix tingui més accés a ajudes socials, o el problema és fer competir la gent per recursos deficients? En paraules d’Ypi, «reduir el conflicte entre immigrants i autòctons a un conflicte identitari entre tots els immigrants i tots els autòctons oculta la dimensió de classe dels conflictes esmentats, així com el fet que la responsabilitat d’aquests podria atribuir-se als empresaris nacionals i les elits financeres» (p. 33).

Per això, Ypi proposa que els conflictes associats a la immigració no s’analitzin com a conflictes culturals, sinó que s’estudiïn des d’un context més ampli vinculat a altres factors, com al fet que els empresaris s’aprofitin de la vulnerabilitat econòmica dels treballadors i les treballadores, a les limitacions pressupostàries a les quals el capital financer sotmet l’estat del benestar, o a la impunitat dels fons voltor en l’especulació immobiliària. Per a l’autora, «aquest enfocament revelaria que els immigrants de classe treballadora sovint es converteixen en el boc expiatori de la incapacitat dels estats liberals de complir les seves promeses d’igualtat en el repartiment dels béns socials entre tots els seus membres i en particular entre els més vulnerables» (p. 43).

Per tant, es tracta de conflictes de classe i d’unes polítiques socials i econòmiques insuficients, i no pas de conflictes identitaris. I per aquesta raó, la solució no arribarà mai de les propostes que consolidin la divisió entre immigrants i autòctons, sinó que, tot el contrari, cal construir aliances entre ambdós grups.
La situació actual ens recorda que el veritable repte no és decidir qui mereix més o menys, sinó garantir que tothom disposi de condicions de vida dignes. Quan els serveis públics són insuficients, es crea la sensació que les persones competeixen per recursos escassos, i això alimenta tensions que no tenen res a veure amb la identitat nacional, sinó amb la desigualtat material.
Per això resulta imprescindible una política migratòria que vagi més enllà de la lògica identitària nacional i que reconegui les desigualtats estructurals de classe com a preocupació central. Recuperar el vincle entre immigració i classe social ens permetrà plantejar solucions que afrontin les injustícies de fons, que són injustícies de classe, i fer que s’orientin a construir una societat realment justa i igualitària.