El 28 de gener de 1949, diumenge va fer 69 anys, un escamot de guerrillers antifranquistes liderat per Marcel·lí Massana va prendre el control d'una de les colònies tèxtils més importants de la conca del Llobregat de la qual es van endur un quantiós botí
Desquerra a dreta, Jordi Pons Argilés, àlies 'Tarantula'; Marcel·lí Massana Vancell, àlies 'Panxo' i Federico Arcos Martínez, àlies 'Fede'
La fosca nit del divendres 28 de gener de 1949, un grup de guerrillers encapçalat per Marcel·lí Massana, es va fer amb la fàbrica i la colònia tèxtil de la Plana d'Avià, la filatura José Sanglas y Hermano S.A.. La colònia tenia 200 habitatges i havia acollit fins a 700 persones. Està al costat del riu Llobregat, sobre Gironella. Els assaltants van agafar tots els diners de la caixa forta plena amb la setmanada i la mensualitat que les empleades havien de cobrar l'endemà.
Segons algunes versions, una mica contradictòries, el sogre del director de la colònia va ser obligat a passejar-se en calçotets per la sala de telers on hi havia les treballadores de la filatura, acusat de magrejar a les dones. De l'acció de ridiculitzar-lo amb roba interior ara en diríem «una acció directa contra la violència laboral i de gènere».
A les 8 de la tarda, els guerrillers van tancar en una nau les empleades presents en aquell torn de la fàbrica. Els assaltants van controlar també els accessos a la colònia i els mateixos habitatges. Una vegada ocupada van intentar obrir la caixa forta de les oficines però, al trobar-la tancada, van anar a buscar al director a casa seva, acompanyats del segon director, Francisco Guimet. «Vivia en una edificació situada davant del Carrer Nou. Es tractava d'un edifici on s'hi ubicaven dos habitatges, la de l'amo de Manlleu i la del director», explica Dolors Bascompte, veïna de la Plana d'Avià i aleshores treballadora tèxtil. A la casa van sorprendre el director, José Armengol Vila, nascut a Barcelona i que tenia aleshores 43 anys. Hi havia la seva muller, Dolors Ribas Casafont, el seu pare, els fills i altres persones. Els assaltants van tallar el fil del telèfon i van requisar-hi 1.200 pessetes.
De la casa van tornar a la fàbrica acompanyats de José Armengol, per obrir la caixa forta de les oficines, d'on van agafar 65.591 pessetes. Els diners havien arribat el mateix divendres, procedents del banc per fer la paga el dia següent.
Pedro Ribas Subirana, el sogre del director, treballava al jutjat de Berga, com a escrivent, i anys abans havia negat a la dida d'en Massana la signatura d'un aval perquè aconseguís la cèdula de lliure circulació, segons Josep Maria Reguant, autor de la biografia Marcel·lí Massana, terrorisme o resistència? (1979). Segons un testimoni directe, que no l'identifica amb el malnom de Coloma; l'identifica amb el malnom del Geperudet, doncs tenia gepa.
Segons els records de l'àvia de Montserrat Comelles Fitó, «En Massana el va reconèixer i apuntant-lo amb l'arma li va dir: «Ara, em signaríeu el paper?» Sembla que Ribas, elGeperudet, anava amb calçotets [potser era al llit], i el Massana el va fer vestir per anar a la fàbrica, juntament amb el seu gendre però, com que estava molt nerviós, es va posar la granota al revés (la botonadura al darrere) i se li veien els calçotets».
L'únic guerriller que va ser identificat aquella nit va ser Marcel·lí Massana. Segons va declarar la dona del director, la berguedana Dolors Ribas Casafont, era «alto, de complexión fuerte, moreno, de unos 30 años de edad [la que realment tenia] cubierto con un pasamontañas, vestido de cazadora y pantalon Bridge, con vendas a modo de polainas».
Imatge actual de la colònia industrial berguedana, assaltada per un escamot llibertari fa 69 anys. La colònia de la Plana va ser una de les més importants del Berguedà
Els assaltants es van escapolir en direcció a Portella o Sant Maurici de la Quar. Pocs dies després van topar amb la Guardia Civil a Puig-reig, produint-se un tiroteig. Mesos després, els guerrillers van transportar explosius des de l'estat francès a mas Flequer a Rocafort, on tenien una base permanent, amb els quals van sabotejar el 2 de maig les vies del tren a Puigcerdà entre les estacions de Vic i Manlleu i les línies d'alta tensió de la xarxa elèctrica.
Malgrat que la premsa no va dir res de l'atracament, la notícia de l'ocupació de la Plana d'Avià va córrer de boca en boca per tota la comarca. Josep Armengou i Feliu (1910-1976) eclesiàstic, escriptor, músic i veí de Berga, va deixar unes notes que va transcriure l'historiador Ferran Sánchez Agustí. «El Massana va complir allò que solia dir: «no mato ni robo, demano diners i me'ls donen». Durant aquest atracament es va trobar amb un antic company del camp de concentració [Albatera, al Saladar d'Elx] que treballava en aquella fàbrica. En Massana li va dir: «Vols venir amb nosaltres?» «No em fotràs pas», va contestar». Es podria tractar de Jaume Rabat, oncle de Dolors Bascompte. «Que el Massana el saludés li va complicar molt la vida perquè es van pensar que era el contacte de dins de la fàbrica que havia facilitat l'atracament», explica.
A les notes de Josep Armengou es llegeix: «En Massana comunicà als treballadors que havia parlat amb el director perquè els tractés més bé i dirigint-se a aquests, i ensenyant-los el paquet, els diu: «Jo ja els tinc. Vosaltres cobrareu d'aquí tres o quatre dies.» I al director: «ara no tardis a pagar-los, que els necessiten». Tocaren un xiulet i se'n van anar ordenadament. La gent sortí esverada, sense acabar de fer-se càrrec de què havia passat. Un maquis que no havia sentit com marxaven els seus companys, diu tranquil·lament a la gent: «ja són fora?» –«Sí». –«Cap on han marxat?» –«Cap aquí». I se'n va anar calmosament com si tal cosa». [El 28 de gener del 1949 va ser un dia sense Lluna, una nit de Lluna nova.] «Epíleg: telefonades, camions de guàrdies civils, alguna detenció a rereguarda... Però el Massana «ja els té». Els obrers cobraren, efectivament, al cap de tres o quatre dies».
L’edicte del 13 de maig de 1949 demana als guerrillers que es personin al Jutjat Militar de la Rambla de Barcelona
A l'Arxiu Militar de Barcelona ha aparegut traspaperat un edicte del maig del 1949 en el que es commina als guerrillers autors de l'atracament a comparèixer davant del Juzgado Militar Permanente número 3, situat a la Rambla Santa Mònica de Barcelona. Era la paperassa inicial d'un Consell de Guerra Militar que mai no es va celebrar per incompareixença dels acusats. Pel que sembla, cap dels guerrillers no se'n va assabentar que tenien un termini de vuit dies per presentar-se i lliurar-se a l'autoritat militar.
Qui eren els assaltants?
El nombre de membres del Grup d'Acció Llibertari responsable de l'atracament es desconeix però s'ha arribat a afirmar que eren més de 25, però únicament se n'han pogut identificar quatre combatents.
Marcel·lí Massana Vancell (1918-1981), àlies Panxo. Nascut a Berga, va morir a l'exili. Se'l considera un dels caps guerrillers llibertaris més reconegut i buscat. Va sobreviure, a diferència de molts altres companys. Tenia aleshores 30 anys.
Federico Arcos Martínez, àlies Fede. Nascut a Barcelona el 1920 era ajustador mecànic i formava part de les Joventuts Llibertàries del Clot. Tenia 28 anys en el moment de l'assalt. Va marxar a l'exili i va retornar per promoure activitats clandestines. Posteriorment va emigrar a Windsor (Canadà) on va seguir escrivint a la premsa anarquista i fent poesia, i on va morir amb 94 anys.
Jordi Pons Argilés àlies Taràntula. Nascut a Puigverd (Segrià) el 1912. Pagès d'ofici es va incorporar a la columna Durruti durant la Guerra Civil. Després de fugir del camp de refugiats d'Argelers, va participar en diferents grups d'acció llibertaris fins a la seva detenció en novembre de 1949. Jutjat pels militars va ser condemnat a mort i afusellat el 1952 al Camp de la Bota de Barcelona. Tenia aleshores 36 anys.
Del Pernales se'n coneix únicament l'àlies. El 24 de febrer del 1949, acompanyat de Ramon Vila Capdevila, Passos llargs i Caracremada, de Peguera, va topar amb la guàrdia civil de Puig-Reig, a cal Miquel de Pinós a Santa Maria de Merlès. Va participar en moltes altres accions, però no se l'ha pogut identificar encara.
Amb mirada històrica, Xavier Garcia del Seminari d'Economia Crítica Taifa explica com la col·laboració és un tret fonamental del capitalisme, tal i com va exemplificar l'economista Milton Friedman, però amb l'objetiu de beneficiar la classe capitalista
El capitalisme ha desenvolupat, aparentment, la forma més exhaustiva que s’ha conegut fins ara d’economia col·laborativa. És cert que, ja des dels seus inicis, la humanitat ha col·laborat per subsistir; això no obstant, aquest fenomen pren una nova dimensió dins la fàbrica moderna, on difícilment un producte serà el resultat de la feina i dels coneixements d’una sola treballadora, sinó que cadascuna durà a terme una part molt específica de tot el procés de producció. Pura cooperació establerta amb precisió quirúrgica pels enginyers. La tasca de cada treballadora no té sentit si no és en connexió amb la de la resta de membres de la fàbrica, és per això que podem parlar d’un obrer col·lectiu, amb multitud d’ulls i mans que treballen alhora. Les capacitats del treballador individual es veuen incrementades exponencialment per aquesta cooperació, ensems amb l’ús de la tecnologia, de manera que la productivitat es multiplica. Aquest fabulós increment de la productivitat no ha redundat, però, en un guany col·lectiu, ja que el seu objectiu primordial no és la satisfacció de les necessitats socials o individuals. És aquest el motiu pel qual es malbaraten un munt de recursos i hores de treball, com succeeix amb els milions de pisos que continuen buits tot i els milers de persones sense llar, o amb les tones de menjar llençades anualment que no satisfan les necessitat d'aquelles que fan cua als bancs d'aliments, sense menystenir els importants perjudicis a nivell ecològic que aquesta sobreproducció genera. Per entendre com la col·laboració pot conduir a aquest brutal desajust cal veure la forma com es dóna de portes enfora de la fàbrica.
Milton Friedman exemplificava aquesta extraordinària col·laboració a nivell global a través del cas de la fabricació d'un llapis, detallant l'origen de cadascun dels seus components; així explicava com el grafit podia procedir de les mines de Sud-Amèrica, la goma de Malàisia, la fusta podia arribar, per exemple, del nord-oest del Pacífic, tenint en compte que per obtenir-la calia una serra, el ferro de la qual procedia de l'altra punta del globus, etc... Tot plegat per concloure que centenars de persones havien intervingut en la fabricació d'una cosa tant senzilla com un llapis, i ho havien fet sense que cap d'elles dominés el procés de producció sencer, i sense que ningú establís una planificació general. Si això és així en el cas d'un llapis, imagineu-vos què deu succeir amb el mòbil o la tauleta on esteu llegint aquest article. Materials extrets d'Àfrica, muntatge realitzat a l'Àsia, tot plegat transportat per una companyia danesa en un super-carregador de construcció coreana.
A diferència de la col·laboració de l'home primitiu, que la seva planificació li permetia assolir, en benefici de la comunitat, tasques impossibles per a l'individu aïllat, l'objectiu de la divisió social del treball en el capitalisme és el benefici de la classe capitalista
Friedman considerava tota aquesta interacció com a cooperació. Tanmateix, aquesta requereix d'una coordinació conscient, la mancança de la qual és, precisament, el tret principal del mercat, com els economistes liberals han reiterat fins a la sacietat. A diferència de la col·laboració de l'home primitiu, que la seva planificació li permetia assolir, en benefici de la comunitat, tasques impossibles per a l'individu aïllat, l'objectiu de la divisió social del treball en el capitalisme no és l’aprofitament de la capacitat de col·laboració pel benefici comú, sinó pel benefici de la classe capitalista. Com és ben conegut, el principal motiu pel qual el treball de muntatge dels mòbils es duu a terme a la Xina o Corea són els baixos salaris i els escassos drets laborals, que permeten obtenir una millor taxa de guany a les empreses que produeixen en aquests països. En el cas dels materials es dirà que no hi ha més remei que extreure'ls allà on es trobin. Però no és casual que les zones d'extracció del coltan, mineral imprescindible en la fabricació de mòbils, estiguin permanentment en conflicte i siguin dominades per senyors de la guerra. Aquesta situació facilita l’apropiació dels recursos naturals d'aquests països per part d’empreses transnacionals, amb la possibilitat d’ometre qualsevol legislació laboral i d’utilitzar, per l'extracció del preuat mineral, treball quasi esclau i, per tant, quasi gratuït.
En suma, la col·laboració és un tret fonamental del capitalisme. Aquest es fonamenta en l'aprofitament per part del capital de la capacitat de cooperació de l'esser humà. Hi ha alguna diferència, doncs, entre l'anomenada economia col·laborativa i l'espúria col·laboració pròpia del capitalisme? Si n’hi ha alguna és purament nominal, ja que les formes econòmiques anomenades col·laboratives són, contradient el seu propi nom, relacions entre particulars, què se’n beneficien de forma individual en detriment dels drets col·lectius. En efecte, la manca de regulació d’aquestes activitats devalua alguns drets laborals, afavoreix l'evasió fiscal i redueix el poder que puguem tenir com a consumidores, a més de generar alguns importants perjudicis derivats, com ara la gentrificació dels barris més populars (en els dos sentits de la paraula). Sembla, doncs, que la nova economia col·laborativa ni és tan nova, ni és col·laborativa, sinó que es tracta d’una forma més de manifestació de l’explotació i la despossessió capitalistes, pur col·laboracionisme.
Per guanyar la sobirania política com a poble, hem de guanyar també altres sobiranies: l’econòmica, l’alimentària, l’energètica, la financera o la comunicativa
Si bé les incerteses al voltant del futur polític del nostre país han esdevingut angoixes des de la brutal repressió perpetrada pels aparells de l’estat l’1 d’Octubre, també hem mostrat una capacitat enorme d’auto-organització col·lectiva, de solidaritat i de tendresa.
És en aquestes expressions populars que el moviment de l’economia solidària, que es reconeix en elles de manera entusiasta, identifica les millors oportunitats de futur. I ho fa formant-ne part, i aportant dia a dia, barri a barri, projecte a projecte, el millor d’ell mateix per assolir els objectius de transformació social que, ho sabem, són compartits per una gran majoria de les classes populars.
Aquests darrers mesos hem vist més clar que mai que, per guanyar la sobirania política com a poble, hem de guanyar també altres sobiranies: l’econòmica, l’alimentària, l’energètica, la financera, la comunicativa…, totes les que ens són imprescindibles per satisfer les nostres necessitats bàsiques i que resten en mans d’oligopolis, l’objectiu dels quals és transferir rendes i poder de les classes populars a una minoria privilegiada, extractiva i explotadora de les persones i de la natura.
Ja ara, desenes de milers de persones treballen i consumeixen a l’economia solidària en comptes de fer-ho per a les grans empreses capitalistes, que depreden el territori i abusen tant de la gent treballadora com de la consumidora
La bona notícia és que guanyar sobiranies depèn de nosaltres mateixes. Ja ara, desenes de milers de persones treballen i consumeixen a l’economia solidària en comptes de fer-ho per a les grans empreses capitalistes, que depreden el territori i abusen tant de la gent treballadora com de la consumidora. L’economia social i solidària produeixen bens i serveis que no solament substitueixen els de les grans companyies, sinó que, a més, estan produïts amb qualitat i responsabilitat social, laboral i ambiental.
El moviment de l’economia solidària està fent camí. A poc a poc, amb pas ferm i segur i de manera irreversible. I l’economia solidària no és la marca de ningú: només pot ser una estratègia amplia, col·lectiva i compartida, com només pot ser-ho qualsevol procés emancipador.
Tan sols guanyarem l’autodeterminació i la sobirania com a poble si les comencem a construir ja ara des de nosaltres mateixes, des de baix, des de cada barri, organitzant-nos per satisfer cooperativament les nostres necessitats, relacionant-nos en clau feminista, practicant quotidianament els valors que volem per a la república que ha de venir.
És en aquestes expressions, en la força de la gent, en les quals hem de dipositar els nostres anhels d’un futur millor, d’una societat justa en què la paraula “república” signifiqui més coses que una forma d’estat i que situï els valors d’igualtat, llibertat, solidaritat, fraternitat i harmonia amb la natura en el centre de la vida.
Entrevista a l'editor i columnista sobre els objectius que s'ha de fixar l'independentisme en aquesta nova etapa
Demanem aEduard Voltasde fer una entrevista per a parlar del moment convuls, difícil i incert de l’independentisme, encara baldat pel cop del 155. Les eleccions del 21 de desembre han donat un baló d’oxigen que ha de permetre de continuar avançant. Voltas, editor i columnista, acostuma a posar el dit a la nafra i a cercar el punt de reflexió constructiu sense ser complaent. Ens respon dient que no ho veu clar. Que hi ha moltes més preguntes que no respostes en aquest moment. I que cal pensar molt per trobar un desllorigador a tot plegat. Li demanem d’explicar precisament això. De fer una conversa que no pretengui fixar veritats ni donar lliçons de res. I ens concedeix una entrevista plena d’idees que poden contribuir a la reflexió col·lectiva que cal. Som-hi.
Fotografia d’Albert Salamé.
—Estem bé o malament? —Estem empatats. És un empat, però un resultat que classifica l’adversari. És un empat perquè és cert que l’estat espanyol no ha aconseguit els seus objectius immediats. Pretenia guanyar les eleccions, sembrar la derrota a les files de l’independentisme i aconseguir un govern unionista a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, ells han perdut. Però també és cert que l’objectiu de l’independentisme és aconseguir la independència. I en aquest primer assalt a la fortalesa, no ho ha aconseguit. Per tant, som en un empat. El seu objectiu és mantenir la unitat d’Espanya i l’aportació productiva i fiscal dels catalans. I això, de moment, ho tenen. L’estat es pot prendre el luxe d’allargar l’empat indefinidament. I, en canvi, qui té l’obligació de desempatar és l’independentisme. Per tant, té l’obligació de pensar noves estratègies per desempatar.
—L’increment de la virulència del conflicte no ha fet perdre suport a la independència. Això és una bona notícia. És un empat amb petites victòries? —Sí. I són victòries sorprenents. S’han trencat els motlles de situacions d’altres moments històrics i d’altres països on la repressió i la por empetiteixen els moviments reivindicatius. En aquest cas, com més clars han estat els costos de la independència i com més dolorós ha estat el càstig, més vots i més suport ha tingut el projecte polític. L’independentisme ja fa temps que trenca motlles. Ho ha fet amb els milions de persones al carrer sense cap símptoma de desmobilització i sense cap incident. Són coses que no passen enlloc del món. La duresa i l’agudització dels costos no han fet minvar el moviment sinó que l’han reforçat. No som aquell poble poruc o espantadís que algú havia volgut fer creure. El poble ha demostrat una valentia espectacular.
—Una valentia que no va evitar que en un moment determinat quedés tot penjat… —Això ho va decidir la direcció política del moviment. Aquell cap de setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar aquesta defensa. Allò que va passar, tots plegats ho hem aparcat perquè hi havia una altra urgència, que era derrotar el 155. Cosa que encara no s’ha acabat perquè caldrà veure si s’aconsegueix fer una investidura i formar govern. Caldrà veure si es pot tornar a agafar el timó del vaixell per molt intervingut que estigui. Si es pot reprendre el timó i el rumb, caldrà poder dedicar un temps a revisar què va passar aquell cap de setmana. No pas amb voluntat de cercar culpables ni per acusar ningú, sinó per aprendre de l’experiència.
—Per extreure’n bones lliçons? —Exacte. També és cert que les direccions polítiques són un reflex dels moviments socials que els donen suport. És molt estrany tenir una direcció que no ho sigui. Tendeixo a pensar que qualsevol altra direcció política que hi hagués hagut en aquest moment històric diferent de Puigdemont, Junqueras, Alcoberro i Mauri, hauria actuat de la mateixa manera.
—És un empat amb un partit de tornada aviat o és un empat que ens classifica per una nova lliga que encara s’ha de disputar? —Si la victòria de l’independentisme s’ha de produir per la mateixa acció política dels independentistes, és probable que l’empat no es resolgui aviat. Si s’ha de produir per la força de l’independentisme i la seva acció política, és possible que no sigui immediat. En canvi, hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria. És l’esfondrament de l’adversari. Que el projecte de l’estat espanyol es faci inviable. L’estat espanyol té unes quantes crisis obertes damunt la taula.
—No tan sols la crisi catalana… —Exacte. I poden dur-lo a dificultats molt greus i que podrien precipitar un final del procés inesperat. I més ràpid d’allò que ens diu el sentit comú. El dia abans de caure el Mur de Berlín, ningú –i ningú vol dir ningú– podia imaginar que el mur hauria caigut l’endemà. Tenia l’aparença d’una gran fortalesa. I allò que hi havia era una gran fragilitat. Tan sols calia que hi anés algú amb un martell i comencés a picar. I tota aquella fortalesa es va ensorrar en una nit. La fortalesa de l’estat espanyol, és real o és aparent? Això no se sap mai fins que no agafes el martell i comences a picar. I aquell cap de setmana d’octubre es va renunciar a prendre el martell i picar.
—Té sentit pensar en un retorn de Puigdemont després de la investidura i plantar la resistència que no es fa fer aleshores? —Bé, és que jo no veig que la direcció política estigui disposada a fer-ho. Una de les conseqüències que ha tingut la manera com han anat les coses és que amb el vot popular hem ratificat els mateixos dirigents que van decidir actuar d’aquella manera. Per tant, els mateixos dirigents davant d’una situació semblant actuaran igual. No hi ha cap motiu per pensar que ara ho farien diferent. No crec que hagi canviat res. Quan intento obrir el focus, allò que és important és adonar-se que ara ja tenim tota la informació. De què ha servit aquest primer assalt a la fortalesa, aquests set anys de procés des de la sentència del Constitucional? D’una cosa molt important. Ara ja tenim tota la informació. Res no ens pot agafar per sorpresa.
Fotografia d’Albert Salamé.
—A quina informació us referiu? —Tenim tota la informació sobre l’estat espanyol i tota la informació sobre l’independentisme. Coneixem molt bé l’independentisme i coneixem molt bé l’estat espanyol. A tots ens agradaria jugar un partit net, a Wembley, una gespa impecable, regadeta d’abans-d’ahir, amb un àrbitre neutral, i onze contra onze. I ara ja sabem que el partit no serà mai així. No ho serà. Ens podem queixar, podem protestar, podem denunciar-ho. Però no farem que el partit sigui a Wembley amb una gespa impecable, un àrbitre neutral i onze contra onze. No serà així. El partit es juga en una gespa que fa dos anys que no la reguen, plou, l’àrbitre està comprat, el públic llença tota mena d’objectes als nostres jugadors, hi ha una part del públic que xiula i mira cap a una altra banda (Europa), i s’eliminen jugadors i se’ls envia a la banqueta. Haurem de jugar en aquest terreny de joc. I si es vol guanyar, s’ha de guanyar en aquest terreny. No hi ha més nassos. La reflexió que crec que encara no ha fet l’independentisme perquè la urgència era una altra – guanyar les eleccions, recuperar les institucions, etc.– és aquesta: com es fa la independència d’Espanya.
—I com es fa? —Als independentistes catalans els ha tocat de fer la independència d’Espanya. No del Canadà, ni del Regne Unit… La independència s’ha de fer respecte a l’estat espanyol. En altres casos n’hi ha prou guanyant eleccions, aconseguir un referèndum i guanyar-lo amb un vot més del sí que del no. Però la cultura democràtica és diferent a Espanya. I la cosa no va per aquí. És cert que falta gent i falta suport. Clar que sí. Però el problema no és que l’adversari demani el 50% més 1 amb el seu cinisme insuportable. No és aquest. És l’independentisme qui necessita aquesta força. I si és el 55%, millor. I si és el 60% o el 65%, encara millor. És evident que cal convèncer i ser més. Però sobretot cal una cultura política diferent. Una cultura política més conscient dels riscs associats a fer la secessió d’un estat de la Unió Europea, membre de l’OTAN i que es diu ‘Reino de España’.
—Cal adoptar el llenguatge del poder? Cal tocar tecles del poder financer, del poder coercitiu…? —Tocar tecles em sona massa a estructures d’estat. I diria que el discurs de les estructures d’estat ha quedat absolutament desarticulat. És evident que des d’una Generalitat autonòmica no es pot desplegar cap estructura real d’estat. L’estat ho boicotarà. Aquell famós programa informàtic Espriu ja deu ser al riu. Vull pensar que hem superat l’edat de la innocència. Els independentistes que ja ho érem els anys vuitanta havíem tastat quina mena d’estat era l’estat espanyol. Els que ja vam veure l’Operació Garzón, les tortures, l’actuació del GAL a Iparralde… havíem arribat a creure que el context europeu i la globalització impediria a l’estat espanyol de fer això que han fet. Ha estat com tornar a trobar un vell adversari. Si més no, pels de la meva generació, ha estat com dir ‘sí, són ells’.
—Encara hi són… —Exacte. No han canviat. El context potser ha impedit alguna actuació encara més salvatge. Però han passat trenta anys i continua essent el mateix.
—Amb la diferència que ara és molta més la gent que no ho accepta. —Sí. I que molta gent ha pres consciència de la mena d’adversari que hi ha al davant. En Toni Soler va fer un missatge a Twitter que potser ens hauríem de tatuar tots: ‘Mai més no podem començar una frase dient «Espanya no es pot permetre…» o «Europa no permetrà…»’. Ara ja sabem que Espanya es permetrà el que vulgui i Europa permetrà el que sigui. Això no és Wembley i la gespa no està regada.
—No hi haurà un desllorigador… —Sí, el desllorigador és una força popular imparable i una direcció política alineada. I jo crec que han faltat les dues coses. La força popular que hi ha hagut ha estat brutal, però no imparable. Ens han parat, oi? I la direcció política va decidir frenar en un moment determinat. És curiós perquè veníem de l’1 d’octubre, que va ser un autèntic festival de coordinació executiva i emocional entre les institucions i el carrer. I vam pensar que tenien igual de ben preparat el 27 d’octubre que l’1. Els que havíem estat capaços de fer l’1 d’octubre havíem de tenir un pla per fer la independència. I va resultar que no n’hi havia. T’encares a un estat que té el monopoli de la força i que la fa servir sense cap mania. A partir d’ara caldrà fer les coses d’una manera diferent. Què hem après d’aquesta fase? No podem treure la conclusió que hi havia uns líders covards. Això seria mentida. Els líders són igual de covards o valents que el poble. En són un reflex. I és tot el moviment qui ha de fer la reflexió sobre què cal fer a partir d’ara.
—Us preocupa l’estat en què es troben les entitats que han organitzat la mobilització aquests anys? —També s’han de repensar elles mateixes. Estan escapçades. I els lideratges que hi ha no sabem si són provisionals o definitius. Suposo que ningú no vol convertir-los en definitius perquè seria una manera d’acceptar que els dos Jordis seran a la presó molt de temps. Per tant, es manté una situació de provisionalitat que en algun moment s’haurà de resoldre.
Fotografia d’Albert Salamé.
—Algú va dir que amb els dos Jordis al carrer el 27 d’octubre no hauria anat com va anar… —Jo no vull caure en el ‘què hauria passat si…’ A més, ara és molt fàcil dir coses d’aquestes. És molt fàcil dir que si haguéssim aprofitat l’impuls de l’1 d’octubre per convocar eleccions i anar a buscar una majoria aclaparadora… Sí, sí, però qui ho va proposar en aquell moment? A pilota passada tot és molt fàcil. A mi m’interessa el debat sobre què es pot fer ara. I l’únic que fa imparable l’independentisme és la força popular. Força coercitiva en el sentit clàssic no la tindrem. La fantasia dels Mossos… Això dels Mossos ja s’ha vist. Van arribar al seu límit el dia 1 d’octubre. Això és el màxim que pots esperar del cos de Mossos d’Esquadra. Perquè és el que és. És la policia autonòmica i judicial. No és un cos de voluntaris armats per defensar la República. No són milicians. Quan parlem de poder coercitiu, de què parlem? L’única coerció possible és la coerció democràtica. La d’una majoria molt àmplia de manera que el canvi es faci inevitable. Però si es pretén dibuixar aquest canvi en un full de ruta, amb dates i calendari, es tornarà a anar contra les roques.
—Per què ho dieu? —El dia 1 i 3 d’octubre va ser quan l’estat estava més debilitat. Si Puigdemont aleshores hagués dit que ens han pegat, que és molt greu i que no s’ha pogut fer un referèndum amb condicions perquè s’ha impedit a la gent votar, i diu que vol que voti tothom en unes eleccions plebiscitàries i, si hi hagués el 50% +1 de vots independentistes, proclamaria la independència, què li hauria dit tothom? Que no complia, que era un traïdor, un botifler… que el full de ruta deia una altra cosa, que el referèndum era vinculant… No pot ser que la direcció política estigui constantment sotmesa la sospita que vol trair o desviar l’objectiu. I probablement, si en lloc de fer el que es va fer s’hagués fet això altre, estaríem bastant millor. Com a mínim, tindríem la iniciativa política. Per tant, jo sóc partidari de no dibuixar un full de ruta amb dates i fites. A partir d’ara, el full de ruta ha de ser l’actitud. Allò que és innegociable no és que tal dia farem tal cosa. Allò que no s’ha de negociar és l’actitud.
—I quina és? —Anar a guanyar la independència per la via de convèncer el màxim de gent possible fins a fer-ho inevitable. I si no, aleshores hi ha l’estratègia del xoc democràtic. Que és l’estratègia d’anar a omplir les presons. Però jo, que no seria a qui tocaria anar a la presó, qui sóc per dir a dos mil regidors, vuit-cents alcaldes, setanta diputats i dotze membres del govern que es posin a desobeir de manera permanent i a buscar la zona de fricció amb el risc de ser encausats i empresonats? Qui sóc per dir que cal omplir les presons amb dues mil persones? Qui sóc jo per dir això? Aquesta seria l’estratègia del conflicte obert, democràtic, però permanent… No es liquida l’IVA, ni l’IRPF dels treballadors, les institucions deixen de cotitzar la seguretat social dels funcionaris a l’estat, desobediència absoluta, el rei persona non grata a tots els municipis… etc. I dues mil persones a la presó. És una estratègia. Però jo no hi aniré i no sóc ningú per dir que s’ha de fer així. L’independentisme no sap com fer la independència. Ho ha provat d’una manera. No ha sortit bé. Qui digui que sap com es fa la independència, menteix. No ho sap ningú. Mentre no ens il·luminem cal fer treball polític i recuperar la iniciativa. I, amb el resultat electoral, tens el mapa molt clar d’on has d’anar a convèncer gent.
—On? —On has tret pitjors resultats. No vull assenyalar territoris. S’ha d’anar a treballar fort allà on s’ha tret els pitjors resultats. Com que en aquests llocs no seràs visible a través de les televisions, cal ser-hi físicament. Als barris no s’hi va; als barris s’hi és. Com pot ser que una força com Ciutadans sense articulació territorial, sense presència als barris i sense militants hagi tret els vots que ha tret? Perquè té el 80% del pastís televisiu al seu servei. Si no tens el 80% de les televisions al teu servei, quina altra manera que tens de visibilitzar-te als llocs on has tret mals resultats? Físicament. Ser-hi. Però és una feina tan complicada i tan dura que entenc que hi hagi gent que, per amagar la mandra, faci plantejaments més fàcils. Dreceres més radicals. Però no és més radical qui més crida sinó qui guanya.
—Si l’objectiu és ampliar la base, cal revisar la manera com l’independentisme s’ha relacionat amb el món dels comuns? —Jo crec que l’1 d’octubre marca el camí de la resposta. L’1 d’octubre es va prescindir de la direcció dels comuns. Se’ls va intentar convèncer, evidentment, però no es va aturar res pel fet que la direcció dels comuns no pujava al carro. No es va aturar pas. I l’1 d’octubre va interpel·lar centenars de milers de votants dels comuns de les eleccions espanyoles. El projecte republicà ha de parlar més amb la gent i menys amb les direccions polítiques. L’agenda política de la direcció dels comuns és la seva. No faràs que la canviïn per la teva. La seva no és l’agenda de la ruptura republicana. És legítim que en tinguin una altra. S’ha de parlar directament amb els ciutadans. Amb tots. No només amb els votants dels comuns.
Fotografia d’Albert Salamé.
—També els de Ciutadans? —Estic absolutament convençut que hi ha votants de Ciutadans del 21-D que d’aquí a dos anys poden ser votants republicans. N’estic completament segur. Entre més, perquè no penso que estiguem envoltats d’un milió d’espanyolistes, fatxes i sàdics que gaudeixen amb la presó de Junqueras i les hòsties de l’1 d’octubre. No ho penso. Crec que hi ha una part d’aquest vot que és un vot de censura de la manera com l’independentisme ha fet les coses. Bàsicament per una raó: ‘no podeu fer això perquè no teniu la majoria’. Hi ha una part del vot de Ciutadans que és identitari, espanyolista… i sàdic. És així. Però estic segur que hi ha una part de l’electorat seu que els vota per això. També una part de l’electorat del PSC. És una gent que desactivarà la seva oposició a la independència en el moment que l’independentisme pugui presentar una victòria electoral amb més del 50% dels vots.
—El 2014 vau escriure un llibre dirigit als indecisos. Encara en queden? —La indecisió no és una fotografia estàtica. La prova és que fa deu anys hi havia dos-cents mil independentistes i ara n’hi ha dos milions. En aquell moment hi havia un milió vuit-cents mil indecisos? No. Estaven absolutament convençuts del seu vot autonomista i que les coses anaven bé i no calia plantejar-se la independència. En algun moment devien passar a ser indecisos i d’aquí a ser independentistes. Encara es pot generar molta indecisió entre el vot unionista.
—Aquesta seria una estratègia: generar indecisió a les files unionistes? —És un estat previ a ser independentista. Efectivament. Ningú no passa del negre al blanc sense passar pel gris. Diuen que el canvi de vot d’un partit a un altre de molt diferent no es produeix automàticament. Que sempre es passa per l’abstenció o per un partit a mig camí abans de votar el partit contrari. Generar indecisos entre l’unionisme pot ser el títol d’una bona estratègia.
—Com es fa? —Per una banda, l’acció de l’estat pot generar indecisos. Com que l’estat no té aturador i tothom té el seu límit de tolerància a la repressió, els indecisos poden començar a emergir entre el bloc unionista. I també el projecte republicà pot generar indecisió a les files unionistes. Aquest projecte s’ha d’explicar. Sóc partidari d’això que en diuen procés constituent. Jo en diria debat constituent. No el faria al parlament si no es va a l’estratègia dels dos mil presos. Si es va per aquí, alabat sia Déu, ens posem la manta al cap i avall. Però crec que la cosa no va per aquí. I per tant, faria un debat constituent molt potent amb la participació de centenars de milers de persones. Als barris, dibuixant república. Si no és encara una institució, la República ha d’estar als caps i als cors de la gent.
—La conclusió és que hem anat massa ràpid? —No. Jo crec que no. Honestament, no crec que el problema hagi estat anar massa ràpid. Ha estat no haver identificat la mena d’adversari que l’independentisme tenia davant. No haver-lo identificat a temps. I no haver pres les decisions polítiques corresponents. No crec que hagi estat un problema de velocitat. Això és un procés històric. I hi ha moments de màxim conflicte, moments de distensió, més conflicte, etc. S’ha fet allò que calia des del punt de vista de la velocitat. Però l’independentisme es pensava que jugava contra una altra mena d’equip, a un camp molt diferent i amb un àrbitre neutral. Ho pensàvem o ens ho volíem creure. Aquest ha estat el gran error. I ha estat un error de la direcció política de l’independentisme. Això sí. La caracterització de l’adversari per decidir com ha de jugar l’equip és una tasca que pertoca a la direcció política.
—Us consta que aquesta autocrítica sigui compartida i es vulgui actuar de manera diferent? —No em consta res perquè costa molt de saber què pensa la direcció política ara mateix. Entre més, perquè no se sap quina és la direcció política. La direcció política d’Esquerra Republicana és al carrer Calàbria o és a Estremera? La direcció de Junts per Catalunya és a Brussel·les o és el PDECat o qui és? Ho saben ells? Una cosa és que jo no ho sàpiga. Però, ells ho saben? Esquerra Republicana sap on és la direcció? I Junts per Catalunya sap qui és la direcció? I l’ANC i Òmnium saben quina és la seva direcció?
—Aquestes preguntes haurien de quedar resoltes com més aviat millor. Aquesta és una debilitat imperdonable… —Perquè l’estratègia de l’estat espanyol ha estat decapitar i desarticular la direcció política de l’independentisme. Certament. Per sort, el tipus d’envit que hem tingut davant ha estat un envit electoral. I la gent hi tenia un paper. Depenia de la gent. Si l’envit no hagués estat electoral, sinó que hagués estat institucional o d’una altra mena, probablement estaríem força pitjor. Perquè la direcció política de l’independentisme està desarticulada. Ni els mateixos partits ni les entitats no saben quina és la direcció. Perquè no se sap si Oriol Junqueras serà a la presó dos mesos més o vint anys. No se sap. No sabem si Carles Puigdemont estarà a l’exili tres setmanes més o trenta anys. On és la direcció? Quina és? Hi ha molta feina a fer. Necessitem una mica de temps per pensar. No per rectificar ni per trair, ni per jutjar, ni per res més. Tan sols cal pensar. Hem de pensar on som i on anem.
—Aquesta entrevista potser hi haurà ajudat. —Sí? Ho celebro.
Fotografia d’Albert Salamé.
Un informe del Ministeri de l'Interior espanyol revela que l'operatiu policial contra el referèndum va prioritzar els col·legis amb menor resistència, descartant els districtes barcelonins de Gràcia i Sants-Montjuïc i replegant efectius a la tarda
Julian Assange va oferir el passat 14 de novembre una recompensa de 20.000 euros per a qui revelés el dispositiu policial de l'1-O. "El Govern de Rajoy ha declarat el cost i els detalls del seu atac violent a votants catalans un 'secret d'Estat'”, afirmava l'activista des de l'ambaixada d'Equador a la capital britànica. Dos mesos més tard, laDirecta ha tingut accés a tots els detalls de l'operatiu en relació a la ciutat de Barcelona, els secrets del qual s'amagaven gelosament a l'interior dels vaixells amarrats fins el 30 de desembre al Port de Barcelona. La despesa ja us l'avançàvem en aquesta projecció, avui us en detallem la part organitzativa.
La ciutat de Barcelona va ser sectoritzada i es van constituir nuclis operatius d'actuació, assignant un responsable policial per a cadascun d'ells
Segons un document elaborat per la Unidad de Coordinación Operativa Territorial de la Jefatura Superior de Policía de Cataluña, la ciutat de Barcelona va ser sectoritzada i es van constituir nuclis operatius d'actuació, assignant un responsable policial per a cadascun d'ells. El nombre d'efectius de cada nucli operatiu –incloent-hi els agents antiavalots i els d'informació– venia determinat per “el nombre de col·legis electorals per sector, la situació d'aquests, la ubicació, el grau de seguiment i conflictivitat previsibles”. Aquest últim paràmetre va ser determinant alhora de descartar des d'un primer moment cap intervenció als col·legis electorals dels districtes de Gràcia i Sants-Montjuïc.
/Pau Fabregat
Als annexos I i II del document s'explicita la subdivisió de la ciutat en vuit sectors on es va acabar entrant per la força als centres de votació: Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, L'Eixample, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Ciutat Vella. A més, s'estableix una franja horària prioritària d'intervenció, entre les 7:30 h i les 10 h del matí. A cadascun dels sectors es preveuen “actuacions ràpides i puntuals, evitant actuacions que es perllonguin en el temps, amb l'objectiu de minimitzar riscos” i “prioritzant els esforços en cada sector on l'actuació es considera que pugui resultar més eficaç”. Al conjunt de la ciutat, durant l'1 d'octubre, 1.034 agents antiavalots van participar a les càrregues policials.
Fauna policial, districte per districte
El Ministeri de l'Interior va escollir noms d'animals per referir-se a cadascuna de les unitats i dels responsables operatius. Al districte de Ciutat Vella, la coordinació de les intervencions es van assignar al comandament CAMEL 1 i sota les seves ordres van actuar el grup 4 de la UIP de Màlaga (GAMO), el 2 de la UIP de Sevilla (LOBO) i el 5 de la UIP de Galícia (RAYA), amb una dotació conjunta de 117 antiavalots. Els assalts del CEIP Mediterrània, l'IES Pau Claris i les Escoles Pies de Sant Antoni van ser responsabilitat seva.
/Pau Fabregat
El districte de l'Eixample es va assignar al comandament CAMEL, amb la participació dels grups 1, 4 i 5 de la Unitat Central d'Intervenció amb seu a Madrid, amb una dotació conjunta de 126 antiavalots. Van intervenir a l'IES Jaume Balmes, el CEIP Ramon Llull –amb el tràgic desenllaç de la mutilació del veí Roger Espanyol per un tret de bala de goma– i el CEIP Diputació, on van fracassar per la massiva presència de gent i es van veure obligats a abandonar la zona.
A Les Corts es va assignar el comandament PUMA 1, amb la participació dels grups 5, 6 i 8 de la Unitat d'Intervenció Policial de Madrid (PUMA), amb una dotació conjunta de 165 antiavalots
Al districte de Les Corts es va assignar el comandament PUMA 1, amb la participació dels grups 5, 6 i 8 de la Unitat d'Intervenció Policial de Madrid (PUMA), amb una dotació conjunta de 165 antiavalots. Aquest dispositiu va ser responsable de les càrregues a l'IES Joan Boscà (a peu de la Ronda de Dalt) i el CEIP Pau Romeva (a curta distància del Camp Nou). Van ser dues de les intervencions més tardanes, en el primer cas passat el migdia i en el segon, quan ja havien sonat les campanades de les tres.
El districte de Sarrià-Sant Gervasi fou responsabilitat del comandament RAYA, amb la participació dels grups 1, 2 i 3 de la Unitat d'Intervenció Policial de Galícia (RAYA), amb dotació conjunta de 110 antiavalots. L'escamot va fer un llarg recorregut, passant pel Departament d'Ensenyament de la Via Augusta, Escola Projecte, CEIP Dolors Monserdà de Vallvidrera i l'Escola Infant Jesús de Travessera de Gràcia, on la imatge d'una dona ensangonada va donar la volta al món.
/Pau Fabregat
El districte d'Horta-Guinardó fou entregat al comandament DRAGON, amb la participació dels grups 1 i 5 de la Unitat d'Intervenció Policial de València (ORCA) i el grup 2 de la UIP de Barcelona (JAGUAR), amb dotació conjunta de 135 antiavalots. En aquest cas, les càrregues es van patir a l'Escola Oficial d'Idiomes, el Centre d'Atenció Primària del carrer Teodor Llorente, el CEIP Mare Nostrum i el CEIP Mas Casanovas. També es van patir càrregues a les portes del FEDAC (antigues Dominiques d'Horta), però en aquest punt la policia finalment es va retirar sense endur-se les urnes.
El districte de Nou Barris va ser, amb diferència, el més afectat per la violència policial, i el responsable operatiu de l'actuació va ser GAMO 1
El districte de Nou Barris va ser, amb diferència, el més afectat per la violència policial, i el responsable operatiu de l'actuació va ser GAMO 1, amb la participació dels grups 2, 3 i 5 de la Unitat d'Intervenció Policial de Màlaga i una dotació conjunta de 136 antiavalots. Els mateixos antiavalots van efectuar càrregues a vuit punts de votació: CEIP Prosperitat, Centre de Formació d'Adults Freire, CEIP Tibidabo, CEIP Aiguamarina, Escola Víctor Català, Escola Àgora i el CEIP Tomás Moro del barri de Canyelles.
Al districte de Sant Andreu, la intervenció va córrer a càrrec del comandament ORCA, amb la participació dels grups 2, 3 i 4 de la Unitat d'Intervenció Policial de València, amb una dotació conjunta de 128 antiavalots. Van intervenir a l'Escola Estel, l'IES Joan Fuster i la Fundació Trini Jove.
L'última sectorització de la ciutat de Barcelona va correspondre al districte de Sant Martí, i es va assignar al comandament PUMA 2 i els grups 7 i 11 de la Unitat d'Intervenció Policial de Madrid i el grup 1 de la UIP de Barcelona, amb una dotació conjunta de 117 antiavalots. En aquest cas, van protagonitzar una única intervenció policial al CEIP Els Horts de la Rambla Prim, amb un balanç de nombroses persones ferides.
Guia de bones pràctiques per mantenir comunicacions segures.
Quique Badia, Barcelona I 8 de gener de 2018 (escrit el 15 de desembre)
L’ús de tècniques de xifrat i encriptació no és aliè a certs entorns activistes, però amb l’activació de la mobilització popular arran del referèndum aquesta tardor, ha crescut l’interès per mantenir comunicacions segures entre persones que no se n’havien preocupat. Expliquem nocions bàsiques per xatejar i navegar de manera confidencial.
L’autodefensa digital cal plantejar-la sota aquestes premisses: el xifratge del contingut enviat, l’eliminació dels missatges un cop s’han llegit i l’emmagatzematge d’allò que cal conservar en suports que no es trobin als llocs on fem vida.
Autodefensa digital
L’autodefensa digital cal plantejar-la sota aquestes premisses: el xifratge del contingut enviat, l’eliminació dels missatges un cop s’han llegit i l’emmagatzematge d’allò que cal conservar en suports que no es trobin als llocs on fem vida. No és sobrer garantir una navegació anònima amb TOR i anticipar-nos a la possibilitat de suspensió d’Internet.
La interceptació de les comunicacions és una atribució de la seguretat interna de tot estat, i l’Estat espanyol no n’és una excepció. A través del Sistema Integrat d’Interceptació de Telecomunicacions (SITEL), les forces de seguretat espanyoles i el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) poden transcriure converses telefòniques en temps real i accedir a correus electrònics i missatges. Però ja el 2014 la Confederació Espanyola de Policia elevava una queixa al Consell de la Policia davant les dificultats d’accedir al contingut de l’aplicació de missatgeria WhatsApp. Una situació que avui s’hauria complicat.
Encriptació extrem-extrem
L’anomenada encriptació d’extrem a extrem, abans un luxe només reservat per a ciberactivistes, ha esdevingut una garantia a l’abast de tothom amb accés a un dispositiu mòbil intel·lient que la mateixa aplicació esmentada incorpora el 2016. Abans els missatges s’enviaven en un format de text pla. Amb la criptografia d’extrem a extrem però, el dispositiu emmascara el missatge rere combinacions a l’atzar de caràcters que es generen a partir de claus que es produeixen entre usuaris concrets i de manera aleatòria. Un tercer que provi d’accedir-hi només hi veurà un embull de caràcters indesxifrable. Fins i tot qui manega els servidors de l’aplicació de missatgeria.
La Directa ha publicat aquest documental sobre el dia 1 d’octubre.
Dissabte passat Raul Zelik va presentar a Iruñea de la mà de Iratzar i Txalaparta seu nou assaig titulat 'L'esquerra abertzale va encertar'. En un col·loqui dirigit i dinamitzat per Irati Jimenez, el mateix autor va desgranar les principals tesis del seu treball. Iñaki Soto, director de GARA, i Floren Aoiz, de Iratzar Fundazioa, van esgrimir la seva pròpia perspectiva, amb punts coincidents amb el parer de l'autor alemany ... i també discordants.
El llibre està a la venda tant en Durangoko Azoka com en els sistemes habituals utilitzats per l'editorial Txalaparta, entre ells el web.
Aquest dimarts s'ha presentat a Barcelona l'informe El Minotaure del 78, un document que repassa la violència institucional de l'estat espanyol contra el procés d'autodeterminació de Catalunya en el període entre 2015 i 2017.
L'informe, tancat a data de 5 de desembre de 2017, s'ha elaborat a iniciativa dels governs de Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Argentona, Sant Martí Sarroca i Soriguera, ajuntaments actualment amb alcaldies de candidatures associades a la CUP-Poble Actiu. La publicació es presentarà a Ginebra davant de l'Organització Mundial contra la Tortura, i el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.
El document conté un inventari sobre la repressió en diferents àmbits que passen per la croada contra la llibertat d'expressió, la violència policial en el marc de la protesta, i les faltes d'independència judicial i de la fiscalia. En concret, la publicació recull casos de repressió estatal en el marc de l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la llibertat d’expressió i de participació política des de les institucions catalanes; la repressió estatal durant la preparació i celebració del referèndum de l'1 d'octubre; la repressió estatal en el marc de la llibertat d'expressió i de participació política i de croada per la simbologia.
L'informe El Minotaure del 78 ha estat elaborat per Mireia Vehí, Benet Salellas i Ignasi Bernat, amb la col·laboració de Montserrat Vinyets, Josep Cruanyes, Esther Sancho, Carmina Altesa, Jordi Borràs i Martí Majoral.
Durant la presentació del document aquest dimarts 12 de desembre, Benet Salellas ha explica que «creiem important poder posar llums al context de retallada de drets fonamentals, i fer una denúncia pública d'aquests fets per tal d'informar-nos i prendre consciència de la vulneració de drets per part de l'estat». Sobre la motivació de la publicació, Sallellas destaca que «les alcaldies representades en aquest informe el trobem important per poder fer una lectura comuna i una resposta davant la retallada de drets dels darrers temps».
