L’1 d’octubre de 1988 va ser l’última vegada que Kortatu va pujar dalt dels escenaris. La primera banda de Fermin Muguruza (Irun, 1963) és tota una referència per a la música basca, però també per a l’escena reivindicativa. Trenta anys després, Muguruza va ser a Barcelona per defensar les urnes d’un col·legi electoral durant l’1-O. Des de sempre, el músic irunès ha tingut una forta relació amb Catalunya. Aquest mes presenta la seva primera pel·lícula d’animació, 'Black Is Beltza', un relat de ficció ple de referències biogràfiques i polítiques històriques amb una banda sonora col·lectiva gravada i produïda a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb Raül Fernández ‘Refree’."La situació a Catalunya és ara d'impàs. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant"
Vas néixer a Irun el 1963 i vas viure la societat basca dels vuitanta durant la joventut. Què recordes de la teva infantesa?
L’any 68, quan tenia cinc anys, ETA va cometre el primer atemptat planificat, contra el policiaMelitón Manzanas, al barri de Lapize d’Irun on jo vivia. Aquell dia va ploure molt i hi ha una frase típica que la gent de la nostra generació coneix dels seus pares: “Plou més que el dia que van matar Melitón Manzanas”.
I, a partir d’aquí, què va marcar la teva trajectòria cultural, social i política?
Davant de casa meva hi havia la Sindical, un col·legi on la gent estudiava per accedir a diferents gremis de treball. Als 9 anys recordo que no podia dormir i m’havia d’estar assegut. Vaig començar a patir asma crònica i no existien els inhaladors magnífics que et tornen a la vida en un moment. Moltes vegades, per la finestra a les set del matí, veia com de sobte grups de treballadors i d’estudiants tallaven la Nacional I que passava per sota de casa. Fets com aquest em van marcar com a persona, per poder entendre el meu esdevenir posterior. Recordo que els meus pares, si arribaven tard a la nit, el primer que feien era venir a l’habitació on dormíem en una llitera els tres germans: Jabier, que era el gran, Iñigo i jo [tots tres es van dedicar al món de la música]. El meu pare mirava si era al llit perquè automàticament me n’anava a la sala d’estar perquè sabia que jo no podia dormir. Tot aquest patiment personal, sobretot quan em faltava la respiració, el recordo com una etapa personal molt dura, unida al mateix temps a la tensió política i laboral que hi havia als carrers, perquè vivia en un Irun fronterer, una zona molt castigada…
“Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues”
Castigada per la crisi, la situació econòmica laboral i la repressió?
Com van ser aquells anys d’adolescència i la teva primera militància?
Les primeres accions van ser als 13 anys, però per mi no va existir ni la preadolescència ni l’adolescència: automàticament vaig passar a fer premilitància juvenil en grups rebels. La meva vida va fer un tomb quan vaig viure les manifestacions per la llibertat dels presos, el 1976, amb la ‘ikurriña’ il·legalitzada, o l’assassinat d’un jove d’Irun, Josu Zabala, a les festes d’Hondarribia. Jo era amb els meus pares i l’Iñigo en un altre poble, però el germà gran havia anat a les festes. Hi havia por, perquè no sabíem si hi havia més morts i per primera vegada vaig sentir els pares parlar entre ells en eusquera perquè no els entengués la gent del voltant. El meu pare el parlava molt bé i la mare el ‘xampurrejava’ més o menys. Vam tornar ràpidament a Irun per veure què passava. Coneixíem els familiars de Zabala, i per primer cop vaig veure la policia apallissant la gent a les manifestacions. Des de llavors, no he tingut mai la necessitat que als meus malsons hi apareguessin monstres extraordinaris, perquè sempre han estat imatges de policies que em perseguien i em fotien una pallissa.
En quina situació es trobava la llengua a Euskadi en aquell moment?
Estem parlant dels anys setanta: a la ciutat industrialitzada d’Irun gairebé ningú parlava eusquera; de fet, estava a punt de perdre’s com a llengua d’ús quotidià. Molts dels que sabien parlar-lo no el transmetien perquè tenien por i volien evitar possibles represàlies als seus fills. La Guàrdia Civil era pertot arreu i parlar eusquera era pràcticament entès com una provocació. Si sentien una paraula en la teva llengua, t’emportaves un cop.
Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK
“Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977”
Tot aquest panorama va ser el detonant del teu activisme?
Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977. El primer cop de porra que vaig rebre va ser pel fet de portar aquesta bandera rebel i antifeixista pintada a la carpeta. Sortint del col·legi, vaig intentar tapar-la amb el braç, però un policia nacional ja em va etzibar un cop de porra. I, mentre fugia corrents, un altre policia em trepitjava la meva carpeta.
Quina va ser la teva primera militància?
La meva premilitància activa va ser als comitès antinuclears. El 1979 vam muntar grans marxes antinuclears per aturar la central nuclear de Lemóniz. Llavors ja hi havia un debat molt important sobre si la lluita armada havia de deixar pas o no a una altra lluita no violenta, el mateix que va succeir a Irlanda, tot i que després del Bloody Sunday ja no es va tornar a abordar fins molt temps després.
Hi ha algun fet equiparable al País Basc?
Sempre faig un paral·lelisme que em sembla significatiu. A Tudela, en una manifestació al Polígon de Tir de Las Bardenas, la Guàrdia Civil va tallar un pont perquè la gent no hi arribés. Els manifestants, entre els quals també hi havia nens, es van asseure al mig de la carretera i en l’acció va morir l’activista ecologista veneçolana Gladys del Estal després de rebre un tret al cap. Com a resposta a aquells fets, es va formar un grup de resistència passiva, no violenta. Va ser un dels fets que van afectar molta gent de la meva generació: com a resposta als trets, no respondríem amb la mateixa llengua de les armes.
La música també és una manera de respondre la repressió. Què escoltàveu?
Escoltàvem la música censurada als anys seixanta, i que s’havia introduït de contraban. Els discos de Mikel Laboa, per exemple, es portaven clandestinament des del País Basc del Nord, travessant la frontera per Irun, i es repartien entre la gent. Aquesta història l’explico a ‘Black Is Beltza’. La pel·lícula és part de la meva vida, perquè aquell any vaig projectar moltes coses que després serien molt importants per entendre tot el que he fet.
“De jove, tres moments em van marcar molt: la mort de Gladys del Estal, la revolució sandinista i, sobretot, el ‘London Calling’, el mític disc de The Clash”
La música ha estat clau en la teva vida.
Hi ha tres elements clau que van determinar la ideologia d’un jove de 16 anys l’any 1979: la mort de l’activista ecologista Gladys del Estal a Tudela, la revolució sandinista a Nicaragua i, sobretot, el mític disc de The Clash ‘London Calling‘ (Epic, 1979), que ens va fer bullir el cap. Escoltàvem tot el que ens arribava, teníem una relació directa amb l’escena musical de Bilbao i també per descomptat amb Londres, més enllà de l’enorme expedició de nens refugiats bascos que, fugint de la Guerra Civil espanyola, es van establir al barri de Hackney, on també vivien molts jamaicans. El ‘punk’ ens va influenciar molt ràpidament: gràcies a la connexió amb Iparralde, podíem escoltar tota aquesta música a les botigues de discos.
Així va néixer la llavor de Kortatu?
Ens agradava el ‘reggae’, però escoltar el ‘London Calling’ va ser un cop fortíssim. A més, el 1981 va ser definitori, perquè mesos abans de fer 18 anys es va produir l’intent de cop d’Estat de Tejero i vam anar a Bilbao a un concert de The Clash per presentar ‘Sandinista!’ (Epic, 1980). Llavors estudiava pedagogia –perquè creia i segueixo creient que a través de l’educació es pot transformar el món–, quan vaig decidir crear la meva primera banda, Kortatu, amb la idea d’apostar per la pedagogia del xoc, el ‘punk-rock’. Dos anys més tard vaig escriure una cançó nihilista, ‘El último ska de Manolo Rastaman‘, i vam anar fent nous temes amb el meu germà Iñigo fins que el 1984 es va incorporar Mattin a la bateria, vam gravar una maqueta i vam començar a fer concerts.
Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK
“El laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales'”
Sempre has tingut relació amb Catalunya. Arnaldo Otegi va dir a Catalunya Ràdio: “A falta d’ETA, l’Estat ha convertit Catalunya i els independentistes en el seu enemic intern”. Com veus la situació política?
No estic gens d’acord amb aquesta afirmació: a Catalunya se l’ha d’entendre per si sola. En canvi, respecte a la llibertat d’expressió, ja he explicat moltes vegades que el laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales’. Tota l’experimentació de la repressió, amb l’excusa que tot era ETA, posteriorment s’ha anat exportant a la resta de l’Estat. Per això la meva relació amb Catalunya sempre ha estat molt directa. Amb Kortatu, a més d’una ‘ikurriña’ a l’escenari, al costat de la meva guitarra també hi apareixia sempre una estelada. Per exemple, aquesta imatge es pot veure a la contraportada del disc ‘Azken Guda Dantza’ (Oihuka, 1988), que significa ‘L’última dansa de guerra’. El vam gravar quan ens van arribar notícies que hi hauria una primera taula de negociacions d’ETA amb l’Estat espanyol, que va tenir lloc a Algèria.
Darrerament has viscut una llarga temporada a Catalunya, arran de l’exposició gràfica i la gravació a l’Arts Santa Mònica del disc ‘Black Is Beltza ASM Sessions’ (Kasba Music / Talka Records, 2016) i la residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats.
La relació amb Catalunya s’ha fet més estreta gràcies als dos mesos que vaig estar comissariant una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, a partir de la novel·la gràfica ‘Black Is Beltza’, creada juntament amb l’escriptor Harkaitz Cano i el dibuixant Jorge Alderete, inaugurada al juny del 2016. Com a resultat, vam presentar un disc amb Chalart 58 amb les sessions enregistrades a l’ASM editat pel Joni D. de Kasba. A partir d’aquella experiència va sorgir una residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb una instal·lació que reflexionava sobre el lligam entre els paisatges fabrils del passat amb la ciutat digital del present. Vaig viure quatre mesos a Sant Andreu, i després d’aquest temps ja m’he convertit en un andreuenc.
Durant aquest temps també has après a parlar català amb fluïdesa.
Amb tots els meus amics propers, com el Joni D., el Gerard, la Míriam, la Marta o el Yacine Belahcene –que va ser la primera persona amb qui vaig anar a Algèria– vaig fer el salt de començar a parlar en català; m’hi van ajudar molt. Després d’aprendre eusquera, també parlo francès, anglès, castellà… i vaig pensar que, si havia de viure algun temps a Catalunya, havia d’aprendre el català. No és el mateix parlar amb una persona en la seva llengua que en una altra. Hi ha una sèrie de components intrínsecs que només es poden arribar a entendre si també parles la seva llengua.
“La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez”
Com vas viure l’1-O?
La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez, a qui conec des de fa molts anys quan era a l’Ateneu La Torna, de Gràcia. Abans de ser parlamentari i arran dels nostres concerts censurats el 2004, va penjar una pancarta a l’Apolo on posava “Benvingut Fermin Muguruza i la Kontrabanda”. Jo he estat en la formació de les CUP des de l’inici, i, quan el van cridar a ell, aquella mateixa nit ho vam estar celebrant, perquè jo era a Barcelona. Vam estrenar el ‘famós’ eslògan: “President, president, David Fernàndez president”. Per tot plegat, dos dies abans de l’1 d’octubre vaig venir a donar suport a les CUP i vaig interpretar dues cançons en directe en una escola, “La línea del frente” i “A la calle”. Totes les manifestacions es van convertir en el clam d’”Els carrers seran sempre nostres”.
I va arribar el dia del referèndum…
Em va tocar anar a l’Ateneu L’Harmonia, de Sant Andreu, perquè és el barri d’on em sento ara mateix, a Catalunya. Des de primera hora del matí vam veure com l’Estat espanyol començava a pegar a la gent, els cops de la Policia Nacional. Vam estar durant tot el dia en tensió, amb un helicòpter sobrevolant-nos. Com a tothom, ens arribaven imatges de la policia, missatges virals… Jo estava en contacte amb els amics catalans, cadascú defensant el seu col·legi electoral. Encara se’m posa la pell de gallina i se m’estremeix el cos només d’explicar què va significar l’1 d’octubre, tot i que la policia no va venir a reprimir a Sant Andreu. És el mateix que crec que els passa a tots els catalans que hi van ser, i a tota la gent de fora que vam venir a donar-hi suport. La consigna repressiva del “no votareu” era resposta amb la nostra “votarem!, votarem!, votarem!”. Quan la gent gran sortia de votar, la gent cridava “Hem votat!”. Va ser una experiència que no podré oblidar mai. Uns quants dies abans, recordo que era amb gent de les CUP i els vaig dir: “Només hi ha una cosa que em molesta de l’1 d’octubre, i és que abans era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”. [Riu.]
“Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat”
Dies més tard hi va haver la declaració fallida d’independència, el 27 d’octubre.
Aquell dia també era a Barcelona, en una trobada secreta que es va fer en un hotel amb la política nord-americana Angela Davis, el dirigent basc Arnado Otegi, l’exdiputat David Fernàndez i jo. Era secreta perquè en aquell moment no volíem que se sabés que estàvem junts. Amb Davis, un grup de suport i familiars havíem intentat visitar Otegi a la presó de Logronyo, però no li van permetre l’entrada. L’any 2016, quan va sortir al carrer, ens vam unir i ja vam sopar junts.
Què creus que n’ha quedat al cap d’un any?
Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat. És molt més bonica aquesta commemoració que no pas la del 27… Fins i tot caldria plantejar si cal moure la Diada a l’1 d’octubre: seria preciós. Però vaja, això són qüestions que us tocarà decidir a vosaltres. Pot semblar que s’ha fet un pas enrere? Sí, però sempre n’hi ha: són per agafar impuls.
Què creus que va fallar després del referèndum de l’1-O? No hi havia la força suficient? Un 47% de suport era poc? Es podia tirar pel dret sense negociar res amb l’Estat?
És complicat. Al País Basc hi havia gent que es preguntava: “Què fan les CUP? Haurien d’actuar d’una altra manera”. I jo els deia: “Cal respectar la gent de Catalunya, que ha sabut molt bé com fer caminar el procés fins aquí”. Per a mi va ser exemplar tot el que va passar, i també va ser molt dur, perquè la no-violència comporta situacions extremes. A Euskal Herria hem conegut molt bé el que ha estat la violència policial, i sabem perfectament com respon l’Estat espanyol als qui s’hi oposen. Hem vist també com en l’àmbit internacional de cop i volta se’t tanquen totes les portes. El fet que hagi estat una lluita tan exemplar i tan imaginativa… que busquessin les urnes i no en trobessin cap, tot i haver-n’hi a cada poble i a cada barri… és l’exemplaritat del procés, i per això el seu recorregut és tan important. La situació actual és un impàs en què la gent pot sentir-se frustrada o cansada. És comprensible perquè s’ha patit la repressió de l’Estat, que ha detingut els polítics i els ha mantingut a la presó i a l’exili, fins i tot amb un canvi de Govern que no ha estat capaç de canviar la situació. Entenc perfectament que hi hagi hagut un pas enrere. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, per agafar impuls. Però de cop i volta va arribar la Diada del 2018, i va tornar a sortir tota la gent al carrer.
Hi ha un moviment social fort, però com creus que cal aplicar el resultat de l’1-O per implementar la República?
Jo no tinc una fórmula màgica; no existeix. Cada país ha de definir el seu propi camí per fer. Un any tampoc és tant. Fins i tot, crec que el que cal valorar és el treball de tots aquests anys, i la manera com es va aconseguir arribar fins a l’1 d’octubre.
Ja fa mesos de l’adéu de les armes d’ETA. Com veus la situació i la reivindicació independentista al País Basc?
Del primer que vull parlar del País Basc és de la situació vergonyosa amb el tema dels presos. Just després d’haver-se declarat la treva, s’havien d’haver apropat els presos. Ara en farà set anys, de la treva definitiva que va fer ETA, i no s’han mogut els presos. Ara crec que estem parlant d’uns 280 presos, ja no dels 500 que hi havia fa uns quants anys. El delegat del PP a Guipúscoa, Borja Sémper, va dir que, quan es dissolgués ETA, en 48 hores els presos sortirien de les presons basques. La gent del PP deia això fins que ETA va deixar les armes. I, de sobte, arriba un nou Govern, fent-se dir Govern de canvi, i diu “aproparem els presos”. I ja som a mitjan setembre i només han aprovat els xavals víctimes del muntatge policial que va ser el cas d’Altsasu. Què els costa? S’han de traslladar ja. Però és que no només se’ls ha de traslladar, sinó que, si fem com es fa en els processos de pau, els presos han de sortir al carrer. Primer han de venir a casa, i després han de sortir al carrer. Aquest segueix sent el tema més espinós que tenim, i el més crític, i el que més urgentment s’ha de resoldre. I que surtin al carrer tots els que ja han complert tres quartes parts de la condemna. És clar que una amnistia no la faran, tot i que seria el que tocaria. Fins i tot, caldria un fons econòmic de suport a la reinserció. Això és el que es fa en els altres processos de pau a tot el món.
Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK
“Jo vaig ser dels il·lusionats amb Podem perquè aprecio el seu discurs trencador”
Com veus el fenomen de Podem i Pablo Iglesias?
Jo vaig ser dels il·lusionats, però no només perquè m’aprecio el discurs trencador. Era la primera vegada que veies algú fent un discurs anticapitalista, i imagina-t’ho, parlava de nacionalitzar la banca, les elèctriques… i jo hi estic completament d’acord. Fins i tot de defensar el dret d’autodeterminació per a les nacions que són dins de l’Estat espanyol. Dins d’aquestes nacions jo sempre hi veig Euskal Herria, Catalunya i Galícia. Veus a Podem gent molt propera fent política, com en Nacho Murgui, que era un dels cantants d’Hechos contra el Decoro, i de cop és tinent d’alcalde de Manuela Carmena! I dius, ostres, allà hi som. I, de fet, vaig dir en un tuit fa temps dient que, si jo visqués a Madrid, donaria suport a Podem, i a Catalunya seria amb la CUP. I, aquí, clarament amb EH Bildu.
Mantindries el tuit que vas fer en favor de Podem ara?
Quan siguin les properes municipals, t’ho dic. Però això ho vaig fer en un moment i un context, que era molt, molt, molt clar. En aquell moment em va semblar interessantíssim. Però, sí, segurament ho faria de nou, tot i tot, tot i les decepcions. Penso que és el nostre aliat estratègic. Ha de ser el nostre aliat estratègic i hem de convèncer-los que siguin amb nosaltres.
Parlant d’internacionalisme: tu no t’has quedat als anys seixanta o setanta, abstret com ho han fet altres intel·lectuals o músics, sinó que aquest internacionalisme el practiques avui dia. T’has posat en molts embolics i batalles, des de Chiapas (trobant-te amb el subcomandant Marcos) fins a Palestina, i d’altres fronts del món àrab. Per què ho fas, i què aprens d’ells?
Sempre dic que l’asma que pateixo és molt important per a la meva vida política. Vaig llegir una biografia impressionant del Che Guevara que va escriure Paco Ignacio Taibo, que remarcava aquesta asma crònica que tenia el Che, i com li va afectar la personalitat, de la manera que a mi m’afecta aquesta malaltia crònica. Molta gent que tenim asma crònica compartim aquesta necessitat de lluitar per cada alenada d’oxigen, per poder seguir vivint. Això et fa apreciar la vida d’una manera diferent. Et fa realment conscient perquè, com a persona, necessites estar aquí, viure en calma.
Com vas començar a conèixer les lluites arreu del planeta?
Amb Kortatu comencem tocant a Euskal Herria, a tots els pobles, sortim a Catalunya i a Madrid, però després ja actuem a Europa, per totes les cases ‘okupades’ i els centres socials que hi havia arreu d’Europa. I això et va creant una xarxa de complicitats i de gent que és el que ha anat empenyent tots els passos següents. Ja amb Negu Gorriak comencem a moure’ns també per tot Amèrica; l’Amèrica Llatina, sobretot, però també els Estats Units. Perquè jo tinc molta relació amb les discogràfiques independents d’allà com Dischord Records, de Washington DC. L’any 1992 toquem amb Fugazi i Chumbawamba als Estats Units. Amb Negu Gorriak faig el primer documental fa 12 anys, quan sóc a Jamaica, per documentar i explicar com és el procés creatiu, i de gravació d’un disc. A partir d’aquí faré el documental següent, ‘Checkpoint Rock’, i després ve la invitació d’Al Jazeera per fer 11 documentals sobre territoris àrabs. Aleshores començo a submergir-me en tots aquests països i a conèixer-los a fons.
El context social i polític dels Estats Units dels anys seixanta i setanta és molt agitat, sobretot per la qüestió racial. Ho tracteu a ‘Black Is Beltza’ d’una manera força pedagògica i animada.
L’arrencada de la pel·lícula sí que està situada als Estats Units, l’any 65, perquè s’hi produeix un fet històric, el dia 10 d’octubre: els gegants de la comparsa de Pamplona de San Fermín, de la rua, són convidats a desfilar per la cinquena avinguda de Nova York, perquè hi havia l’exposició mundial. Però, a causa de la discriminació racial de les autoritats dels Estats Units, prohibeixen la participació en aquesta desfilada dels gegants negres. És una qüestió que m’ha passat, i em segueix passant: la persecució ideològica i la prohibició per intentar no fer-me cantar, i que la gent no pugui ballar a través de les meves cançons. Aleshores, de cop, comença l’acció, arranca, perquè hi tenim molts elements que són imprescindibles a ‘Black Is Beltza’.
Quins?
La pel·lícula no es queda només a Nova York. Visitarem molts països. I aquí hi entra l’element internacionalista, perquè el nostre protagonista tindrà una missió especial amb els serveis cubans. Tenim moltes capes dins de la pel·lícula. Des de l’esport, a través de Muhammad Ali, que es va negar a anar a matar gent pobra, com deia ell, al Vietnam, i per això va perdre la corona de campió de pesos pesants i li van prohibir seguir competint durant bastants anys; també la capa musical, que recorre tota l’estona la pel·lícula; hi surt també el món de la literatura, coneixerà Juan Rulfo a Mèxic, o passarà pel festival de Monterrey, on veurà l’actuació d’Otis Redding i es quedarà glaçat. També s’ha de reivindicar tot un conglomerat de qüestions que fins aleshores no s’havien plantejat, com seria la revolució sexual, l’apoderament de la dona, l’obertura de la ment a través de les portes de percepció amb l’ús de psicotròpics… i, a la vegada, l’internacionalisme. El que hi ha, de fons, és la idea de canviar el món, de l’anticapitalisme.
Es planteja també la idea de la resistència armada dels seixanta i setanta.
Apareix a tot arreu. El nostre protagonista a la ‘pel·li’ s’enamora d’una cubana i viatgen a Cuba, i el mateix Che Guevara (perquè barregem ficció i realitat) li encomana una missió de treure un pantera negra dels Estats Units. Però, per anar-lo a recollir i endur-se’l una vegada més fins a Cuba, ha d’entrar a Mèxic i anar fins a Mont-real (Quebec). Viatjarà. I, en lloc de saltar a l’illa, haurà d’anar fins a Algèria, i des d’allà no puc explicar més perquè és el final de la pel·lícula. Només puc dir que hi apareixen els Estats Units dels Black Panthers. I als altres països amb guerrilles, o fins i tot els grups armats que s’estan conformant en llocs com Alemanya (Rote Armee Fraktion), i després, l’any 67, quan ja comencen a tenir entrenaments de grups armats bascos com ETA. De fet, ETA s’inspira, s’instrueix i fins hi tot té uns camps d’entrenament a Algèria, copiant l’estil del que va ser el Front d’Alliberament Nacional algerià, i té tot el suport de l’FLN.
Aquesta entrevista és una versió ampliada de l’entrevista conjunta publicada alhora per la revista musical ‘Enderrock’ i CRÍTIC aquest mes d’octubre.
D’entre les moltes imatges que va generar la protesta organitzada per ErrausketarenKontrakoMugimendua (Coalició Contra la Incineració de Guipúscoa), una selecció de tres fotografies pot servir de guia per a presentar de manera resumida aquest llarg conflicte a algú que ho miri des de la llunyania de 600 quilòmetres
Diumenge 23 de setembre de 2018, centenars de persones es van reunir a Zubieta –localitat que es reparteixen els municipis d’Usurbil i Sant Sebastià– per protestar contra la incineradora que estan construint allí la Diputació de Guipúscoa i GHK, el consorci que gestiona tots els residus de la província. Així culminaven l’Acampada de les Petites Revolucions, organitzada pel col·lectiu Lurralde Askea (Territori Lliure en èuscar) i secundada per un gran nombre de moviments sindicals i socials, un espai que durant tres dies va ser escenari d’importants debats entorn de les sobiranies i que mereixeria una altra crònica més detallada.
Fotografia 1.Centenars de persones (aquesta imatge recull part d’una de les dues columnes) marxen fins a la “zona 0”, la incineradora que les autoritats guipuscoanes (PNB-PSOE) han batejat com a “Complex mediambiental”. La policia autònoma basca (al fons, a l’esquerra) ha tancat el pas als manifestants, encara que aquests caminen per una via pública i respecten la tanca que impedeix l’accés a la instal·lació. Estem als alts de Zubieta, molt a prop de les trinxeres en les quals nacionalistes, comunistes, anarquistes i altres republicans van tractar en va de repel·lir l’avenç de les tropes de Franco l’any 1936. Lloc paradisíac fins que les constructores van irrompre amb les seves màquines.
/ Dani Blanco (Argia)
L’Ajuntament de Sant Sebastià i la Diputació han “deslocalitzat” a aquesta zona de Zubieta les infraestructures no desitjades per ningú al costat de casa seva: incineradora, planta de tractament de residus, nova presó (que ara, pel que sembla, es vol reconvertir en nova caserna de l’Exèrcit espanyol), un gran polígon industrial… Just al costat queda una gran ikastola (escola), els terrenys esportius de la Reial Societat de Futbol i l’hipòdrom. Usurbil (6.000 habitants) i Lasarte-Oria (18.000) queden a dos quilòmetres escassos, encara que els socialistes que governen Lasarte hagin aconseguit que el gran forn no es vegi des de la seva localitat (d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol, diuen). A menys de cinc quilòmetres, la cimentera Rezola incinera residus des de fa temps i en un radi de pocs quilòmetres més es concentren diverses empreses qualificades Seveso pels seus riscos tòxics i químics. Encara que els arquitectes i enginyers hagin intentat camuflar els forns enterrant-los en un enorme clot, la realitat és que en un radi de 15 quilòmetres afecta molts milers d’habitants concentrades a la comarca de Donostialdea: Sant Sebastià, Hernani, Lasarte-Oria, Andoain, Usurbil, Urnieta…
Amb aquesta concessió, tots els residus de tots els ajuntaments de Guipúscoa queden en mans d’un grup empresarial fins a l’any 2052 i la factura per la incineració tindrà, per contracte, prioritat als pressupostos municipals de tots els ajuntaments davant qualsevol altra tipus d’inversió o despesa
La incineradora –amb capacitat de cremar fins a 200.000 tones, tot i que en aquests moments Guipúscoa genera menys de 150.000– la construeix un grup empresarial liderat per la multinacional Urbaser (fins fa poc propietat d’ACS, de Florentino Perez, avui majoritàriament de capital xinès) i en el qual participen el fons Meridian, les constructores Moyua, Murias i Altuna i Uria, més LKS Enginyeria, cervell estratègic del gegant cooperativista basc Mondragon Corporación. Seva és la concessió per 35 anys, que li suposarà una facturació de més de 1.000 milions d’euros. Amb aquesta concessió, tots els residus de tots els ajuntaments de Guipúscoa queden en mans d’aquest grup empresarial fins a l’any 2052 i la factura per la incineració tindrà, per contracte, prioritat als pressupostos municipals de tots els ajuntaments davant qualsevol altra tipus d’inversió o despesa. Les autoritats no han fet públic, ara com ara, el text complet del contracte.
Fotografia 2. Recull el moment en el qual, just abans de començar la marxa, els moviments socials i la coordinadora contra la incineració reten homenatge públic a diversos càrrecs polítics d’esquerra (gairebé tots exalcaldes o regidors, però també dos diputats forals de Medi ambient) que durant els seus mandats van engegar sistemes alternatius de gestió de residus i van liquidar el primer contracte de construcció de la incineradora.
/ Dani Blanco (Argia)
El 2009 i 2010 els consistoris d’Usurbil, Hernani, Oiartzun i Antzuola –amb l’ajuda dels llavors mandataris de la Mancomunitat de Sant Marko-Donostialdea– van engegar la recollida Porta a Porta de residus, després d’estudiar les experiències de molts altres municipis a Itàlia i –sobretot– al Principat de Catalunya i les Illes Balears. Va ser un avanç pioner al País Basc, que aviat es va traslladar a molts altres municipis tant de Guipúscoa com de Navarra, i que va demostrar que amb una bona recollida selectiva realitzada per tota la ciutadania el residu final no reciclable i més problemàtic es reduïa en poques setmanes dels 250-300 kg per persona/any fins a menys de 80 kg.
Durant la legislatura 2011-2015, els mandataris de la coalició Bildu, que va governar a la majoria d’institucions de Guipúscoa durant aquests quatre anys, van decidir rescindir el primer contracte de construcció de la incineradora, arribant a un acord d’indemnització amb el grup concessionari dirigit per FCC.
Dos excàrrecs polítics d’esquerres han estat portats als tribunals pels actuals mandataris del PNB i el PSOE, acusats de no haver gastat els diners d’un crèdit tòxic (swap) que garantia la construcció de la incineradora
El lector farà bé de fixar-se en dues persones de la foto: la segona dona des de l’esquerra (Ainhoa Intxaurrandieta, expresidenta del Consorci GHK) i l’home més a la dreta (l’exdiputat foral de Medi ambient Iñaki Errazkin). Recentment han estat jutjats… per haver parat la incineradora, que era la promesa amb la qual van guanyar les eleccions! Han estat portats als tribunals pels actuals mandataris del PNB i el PSOE acusats de no haver gastat els diners d’un crèdit tòxic (swap) que garantia la construcció de la incineradora.
Intxaurrandieta i Errazkin s’arrisquen a perdre, amb una multa milionària, tots els seus béns simplement per no haver gastat els diners dels contribuents que els seus antecessors de PNB i PSOE havien hipotecat, un contracte de crèdit que lliga de peus i mans a les institucions locals de Guipúscoa a la gran banca i que entra de ple en la categoria del que moviments com ATTAC denominen “deute il·legítim odiós”.
Fotografia 3. Tal vegada, la imatge més vista a les xarxes socials d’entre les generades el 23 de setembre a Zubieta és paradigmàtica de l’estat de la qüestió a Guipúscoa. L’escena es desenvolupa en un bosc reduït a llenya (al fons es veuen els troncs apilats d’arbres abatuts) on, no obstant això, la naturalesa intenta sobreviure amb afany: falgueres, mates, i fins i tot un plançó jove que es manté dempeus.
/ Ibai Arrieta (Argia)
Abans que els joves vestits d’un blanc pacífic hagin protestat contra la incineradora, ajuntaments, grups i associacions de tot tipus, els principals sindicats de treballadors o metges i metgesses han donat la seva opinió alarmada, així com grups de pares i mares, pensionistes, malalts crònics i de càncer. En acampades, vagues de fam, manifestacions, reunions i flashmobs. S’ha demostrat que la incineradora és innecessària, que suposa un risc per a la salut de les persones i que és un desastre mediambiental, un malbaratament de matèries primeres reutilitzables i reciclables que impossibilita la generació de molts llocs de treball que sí que es podrien crear amb una bona gestió dels residus. A més, comporta un deute públic odiós que heretaran diverses generacions de guipuscoans… Tot en va, pel que sembla, enfront de la raó de la força.
Els policies de negre de la imatge porten amb si l’últim recurs dels poderosos –la porra i la pistola– per impedir una protesta que no han aconseguit fer callar ni a cop de Butlletí Oficial, ni amb la col·laboració de professionals de la incineració disfressats de doctors en gestió de residus, ni maniobrant amb l’armada mediàtica (Diari Basc, informatius de la televisió pública basca ETB…), que difonen dia sí i dia també publireportatges –ben pagats amb més malbaratament de diners públics– pregonant les meravelles de la incineradora i tancant les portes al debat públic sobre el tema.
Dilluns 24 de setembre, el Diputat General de Guipúscoa Markel Olano (PNB) va comparèixer davant les Juntes Generals per declarar, entre altres coses, que amb la construcció de la incineradora de Zubieta la coalició PNB-PSOE “ha millorat la convivència entre els guipuscoans”
Epíleg. Dilluns 24 de setembre, el Diputat General de Guipúscoa Markel Olano (PNB) va comparèixer davant les Juntes Generals per declarar, entre altres coses, que amb la construcció de la incineradora de Zubieta la coalició PNB-PSOE “ha millorat la convivència entre els guipuscoans”. Olano, resident en una localitat, Hondarribia, que genera gairebé 300 kg de residu últim per persona/any considera un signe de “millora de convivència” imposar un forn incinerador a dos quilòmetres d’Usurbil, els habitants del qual generen menys de 80 kg per persona/any i són un exemple de bona gestió de residus al que acudeixen a inspirar-se molts moviments i institucions de tota Europa. Vet aquí el “dret a decidir” cuinat a la manera orwelliana: “una actitud i una política brutal de control draconià per la propaganda, la vigilància, la desinformació i la negació de la veritat”.
El dia d’avui, continuen a bon ritme les obres de construcció del “complex mediambiental” convertit en el tòtem guipuscoà de la coalició, també anomenada pels moviments socials “el Règim PNB-PSOE”, sempre amb el suport del PP. Mentrestant, els grups contraris a la incineradora anuncien una nova manifestació el 27 d’octubre a Sant Sebastià.
Tigre de Paper reedita el clàssic en el 200 aniversari de Marx
Coincidint amb la celebració enguany del 200 aniversari del naixement de Karl Marx, i el segle i mig de la publicació d’El Capital, l’editorial Tigre de Paper ha anunciat la seva intenció de reeditar d’aquesta obra cabdal en català, en la traducció que en féu Jordi Moners (El Prat de Llobregat, 1933), publicada en sis volums entre entre 1983 i 1990 per Edicions 62 i la Diputació de Barcelona.
L’any 1983 Manuel Sacristán, en el seu pròleg, que responia més a les inquietuds i debats d’aquells primers 80 que no pas als problemes actuals, es veia amb la necessitat de defensar la publicació de l’obra, “que podia semblar intempestiva” en un moment de poca predicació del pensament de Marx. Avui, després de la desolació i misèria creada per la gran crisi capitalista de començament de segle XXI, i la fallida general de les teories econòmiques hegemòniques (exemplificada per l’anècdota de la resposta dels més reconeguts savis econòmics a les preguntes de la reina d’Anglaterra l’any 2007 davant la crisi, quan reconegueren que “no havien pensat en el risc sistèmic”), l’obra es reivindica per si sola. Fins i tot nombrosos economistes de l’stablishment acadèmic han hagut d’admetre, ni que fos amb la boca petita, la vigència i pertinència dels punts de vista de Marx en molts dels seus aspectes, sempre, això sí, sense qüestionar els tabús de l’ordre social imperant al qual deuen carreres, càrrecs i estatus social.
Fóra absurd negar que la debilitat de l’esquerra i la persistència de molts dels miratges i mites de la ideologia dominant ens mantenen encara molt lluny d’un qüestionament general del capitalisme, però quan comencen a sortir noves veus crítiques, i se’n rescaten d’altres mal enterrades pels qui es consideraven vencedors de la història, recuperar El Capital esdevé una tasca plena de sentit.
Per raons d’actualitat econòmica El Capital ja va viure doncs una segona joventut des de final de la primera dècada del nou segle. A partir de 2008, editors d’arreu del món veien com es multiplicaven les vendes, les versions publicades en xarxa es popularitzaven, se’n feien guies de lectura, cursos i tallers des del món acadèmic fins als casals i assemblees. Avui, a final d’aquesta segona dècada trobem nous motius que ens refermen en la necessitat i oportunitat de rellegir aquesta obra, o endinsar-nos-hi per primer cop. Els trobem en vista del panorama del pensament i la pràctica política de l’esquerra els darrers anys, quan després de l’ensulsiada dels anys 80 i 90, ha reaparegut als països del centre, si més no electoralment, com una de les reaccions al desastre econòmic i la deslegitimació del sistema polític. En el cas de l’esquerra liberal i postmoderna, sovint ho ha fet renegant de la lluita de classes i els plantejaments de la tradició de Marx, que donaven per superats, i han acabat topant amb el mur de la seva incapacitat i la insolvència de les seves receptes de reformes. Al mateix temps, noves aportacions des de l’ecologisme socialista al feminisme de classe, l’alliberament nacional, els debats sobre la qüestió del poder, l’estudi de l’urbanització, l’ensenyament, la història o les tecnologies de la informació i comunicació, han esbrossat vells camins i n’han obert de nous bevent, entre altres, del treball de Marx.
Així la recuperació d’El Capital, lluny de ser un exercici d’arqueologia o nostàlgia, pot permetre reforçar i realimentar el treball teòric viu, donar eines per al combat teòric i pràctic present i del futur per a l’emancipació humana.
I fer-ho en llengua catalana és també una necessitat. Si en Ramon Aramon, quan dirigia l’IEC, insistia en la importància de la publicació d’obra científica en català afirmant que “és més important per a la normalitat de la cultura catalana un llibre de ciència que deu novel·les”, la publicació d’obres clàssiques del pensament resulta no només una molt bona eina per a fer-les arribar als lectors dels Països Catalans, sinó una tasca de resistència ineludible davant dels qui voldrien marginar la nostra llengua i s’entesten a que aquesta quedi restringida a l’àmbit domèstic.
Per poder dur a terme la publicació, que es preveu que pugui sortir al carrer el setembre, des de Tigre de Paperhan impulsat un projecte de finançament col·laboratiu des de la plataforma Verkami. En poques hores des del seu anunci, ja s’havia assolit l’objectiu inicial de 5000€, motiu pel qual l’editorial l’ha ampliat.
La proposta inclou un pròleg deSilvia Federici (Parma, 1942) i una guia de lectura a càrrec de Néstor Kohan (Buenos Aires, 1967).
Aquest any es compleix el 25 aniversari de la mort d'E.P. Thompson, que va revolucionar la història social.
Escriptor, historiador, teòric d’una esquerra no dogmàtica, lluitador per la pau … Edward P. Thompson va ser tot això conjuntament, de manera que cap d’aquestes activitats s’explica si es prescindeix de les altres. La seva obra d’historiador, per exemple, només es pot entendre a la llum de la seva vida i de les seves idees polítiques.
Quant a la seva vida, em limitaré a reproduir algunes de les coses que ens va dir en ocasió d’una entrevista que li vam fer a Barcelona. “Procedeixo d’una família que estava al dia en el camp de la política internacional. El meu pare tenia connexions amb Nehru i altres dirigents del Congrés Nacional Indi; la meva mare les tenia amb el Líban, de manera que em vaig educar enmig d’un ambient que tenia plena consciència de l’imperialisme. Era massa jove per tenir una activitat política a l’època de la Guerra civil espanyola, però els meus amics grans, i els amics del meu germà, n’estaven profundament preocupats, de manera que en començar la Segona guerra mundial, quan tenia al voltant de quinze anys, era ja per disposició un antifeixista convençut, i van ser aquestes conviccions les que em van portar un o dos anys més tard al partit comunista “.
La influència familiar més important va ser la del seu germà gran, Frank, sobre qui s’ha publicat una nova biografia, A Very English Hero. Ingressat als 19 anys en el Partit Comunista, per la influència d’Iris Murdoch, Frank va participar en la Segona guerra mundial en el Servei Britànic d’Operacions Especials i va morir en estranyes circumstàncies a Bulgària al juny de 1944, als 24 anys d’edat. Edward va heretar de Frank un ideal de democràcia social antifeixista que pretenia construir un món nou a l’Europa de postguerra; un ideal que va sobreviure per breu temps abans que la guerra freda el liquidés.
Era una cosa semblant en esperit al que havia estat el Front Popular a l’Estat espanyol, reforçat per l’experiència de la resistència contra el feixisme. “Penso, deia Edward, que el 1945 hi havia una altra alternativa a la degeneració en dos bàndols que va produir la guerra freda”.
Després d’haver combatut a Itàlia, Edward va tornar a Anglaterra per dedicar-se a l’ensenyament d’adults: “Aní a ensenyar al Yorkshire, al nord, a Halifax. On no només vaig ensenyar, sinó que vaig aprendre molt. Aquest va ser un procés absolutament necessari, el d’aprendre de les meves classes: aprendre activitat política i una certa humilitat que l’intel·lectual necessita sempre. ”
“Em vaig comprometre amb el moviment de la pau d’aquell temps, sobretot durant la guerra de Corea (…), i vaig mantenir molta activitat en el Partit Comunista fins a 1956. En 1956 Dorothy -la seva esposa- i jo, amb altres historiadors i un grup d’amics vam crear un diari de discussió en el si del Partit Comunista britànic. Després de la insurrecció d’Hongria vam decidir que no tenia sentit continuar, i vam ser empesos a marxar pels propis dirigents “.
En aquells dies no pensava dedicar-se a la història. Fill i germà de poetes, es proposava desenvolupar una carrera literària. Fins que el 1955 va publicar William Morris: de romàntic a revolucionari, un llibre encara primari, que reescriuria completament anys després, i va descobrir accidentalment que volia convertir-se en historiador.
Va començar a treballar a la Universitat de Leeds, en els “extramurals”, els cursos d’extensió universitària oberts al públic aliè a la universitat, i va passar més endavant al Centre per a l’Estudi de la Història Social de la Universitat de Warwick. De fet mai va pretendre fer carrera acadèmica i mai va arribar a tenir una plaça fixa de funcionari universitari.
Quan va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre sobre els orígens del moviment obrer britànic, que es publicaria en 1963 amb el títol de La formació de la classe obrera a Anglaterra, va decidir incorporar les experiències viscudes al Yorkshire, alhora que el que havia après en les converses amb els treballadors que li explicaven els records dels seus pares. Va saber, per exemple, que tot i que les lleis diguessin que estava prohibit que treballessin a les fàbriques els nens de menys de set anys, seguien fent-ho, de manera que, quan arribava a la fàbrica un inspector, posaven als nens en grans cistelles i els pujaven al sostre. La formació de la classe obrera a Anglaterra va resultar ser un llibre profundament innovador en el seu plantejament de la noció de classe com una relació, i en el seu interès pels mecanismes de formació d’una consciència col·lectiva, així com pel rebuig explícit d’entendre el marxisme com “un cos autosuficient de doctrina, complet i internament consistent, que es concreta en un conjunt d’escrits”: una doctrina que dóna totes les respostes i ens estalvia endinsar-nos en les complexitats del passat.
El seu treball en el terreny de la investigació històrica es va interrompre després de 1975, quan va iniciar un llarg compromís amb el moviment per la pau, lligat sobretot a les campanyes antinuclears, a les quals va dedicar, entre 1980 i 1985, una sèrie de llibres ( Opció zero, Les nostres llibertats i les nostres vides, La guerra de les galàxies …).
Mentre estava dedicat a aquestes activitats s’estava gestant a la universitat un canvi polític i cultural de la major importància. Van contribuir a això la frustració dels moviments esquerrans del 68 i el desengany davant l’aixafament de l’anomenada “primavera de Praga”, als quals molt aviat s’hi sumarien els efectes d’una crisi econòmica, iniciada amb l’alça dels preus del petroli en els anys setanta, i la pujada al poder de governs d’una dreta dura, com els de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, entestats a liquidar la força dels sindicats i del moviment obrer.
Aquesta campanya contrarevolucionària, que es proposava combatre les idees avançades que havien inspirat els moviments dels anys seixanta, es va reflectir a la Gran Bretanya els esforços per transformar l’ensenyament de la història, eliminant qualsevol rastre de l’esplèndida tradició d’una història social progressista. La mateixa senyora Thatcher no va dubtar a expressar els seus objectius davant la Cambra dels Comuns: “En lloc d’ensenyar generalitats i grans temes, per què no tornem als vells bons temps en què s’aprenien de memòria els noms dels reis i les reines d’Anglaterra, les batalles, els fets i tots els gloriosos esdeveniments del nostre passat? “.
Com ha escrit Geoff Eley, el canvi que es va produir en l’instrumental teòric i metodològic dels historiadors va ser paral·lel a l’esgotament de les esperances polítiques de l’esquerra. El primer que es va enfonsar va ser una amalgama de fórmules que passaven fraudulentament per marxisme, encara que tenien poc a veure amb el que va escriure realment Marx, reduït aquí a unes quantes cites de textos canònics que s’utilitzaven per deduir totes les respostes, sense necessitat d’investigar la realitat.
El gir metodològic d’aquests anys havia portat al fet que s’oblidés al Thompson historiador, que quedava com el representant d’una vella forma d’escriure història, socialment compromesa. La seva reaparició amb Costums en comú (1991) inquietà al món acadèmic, sobretot per la fermesa amb què reafirmava els seus punts de vista, alhora que deixava en evidència a aquells vells companys que havien abandonat els principis per acomodar-se als nous temps.
Combatia, per exemple, la pretensió d’abandonar el vell lèxic derivat del conflicte social, amb termes com ‘feudal’, capitalista ‘o’ burgès ‘, per a reemplaçar-los per altres com ‘preindustrial’, ‘tradicional’ o ‘modernització’, que eren tan ambigus com els anteriors, però que servien per descriure un suposat “ordre sociològic autoregulat”, eliminant la idea mateixa de conflicte.
La mort de Thompson el 1993 es va produir quan encara no s’havien sedimentat les reaccions davant Costums en comú, sense donar temps a l’inici de la campanya que s’intuïa que anava a desencadenar-contra el llibre. Això explica el generós alleujament del món acadèmic, que es va afanyar a convertir-lo en un gran historiador que havia brillat en els anys seixanta i en els primers setanta, com a representant d’unes tendències historiogràfiques i uns projectes polítics de “socialisme humanista”, que haurien caducat completament. Acomiadaven així a un testimoni incòmode del seu passat, que hagués pogut retreure’ls el seu acomodament.
Un dels pocs que no havia renunciat a les seves velles idees ni havia fet penitència pel seu passat, Eric Hobsbawm, va saber reconèixer la grandesa d’un historiador que “tenia la capacitat de produir coses que eren qualitativament diferents de les que escrivíem els altres i que és impossible mesurar amb la mateixa escala. Animenem-lo simplement geni”.
Tornar avui a La formació de la classe obrera a Anglaterra ha de servir per recordar-nos, a partir dels orígens del moviment sindical, fins a quin punt va ser, i continua sent, necessària l’actuació col·lectiva per transformar les condicions de vida dels homes i les dones .
Josep Fontana. Historiador.
Text publicat en el número 3, de 2013, de la revista Sociologia Historica. Traduït per L’Accent, el publiquem en motiu del 25 aniversari de la mort de E.P. Thompson.
Crònica de la tensió política viscuda a Xile el 1973 i del violent cop d’estat contra el govern escollit democràticament de Salvador Allende.
Dividit en tres parts, és un film de referència del cinema polític. Aquesta primera part tracta de l’ambient preelectoral i la consolidació d’Unitat Popular, de l’oposició de la dreta i del centre al govern d’Allende, de l’organització del sabotatge i del bloqueig total per part de la burgesia i les classes benestants, dels contactes de l’oposició amb la CIA i de la sublevació del Tancazo (primer advertiment seriós a Allende). “L’equip de filmació vam ser testimonis d’esdeveniments excepcionals que cap altra font d’informació no va poder recollir: la filmació dia a dia d’una situació revolucionària a l’Amèrica del Sud i dels mètodes feixistes que l’imperialisme va utilitzar per contraatacar-la” (Patricio Guzmán).
Crònica de la tensió política viscuda a Xile el 1973 i del violent cop d’estat contra el govern escollit democràticament de Salvador Allende.
Dividit en tres parts, és un film de referència del cinema polític. Aquesta primera part tracta de l’ambient preelectoral i la consolidació d’Unitat Popular, de l’oposició de la dreta i del centre al govern d’Allende, de l’organització del sabotatge i del bloqueig total per part de la burgesia i les classes benestants, dels contactes de l’oposició amb la CIA i de la sublevació del Tancazo (primer advertiment seriós a Allende). “L’equip de filmació vam ser testimonis d’esdeveniments excepcionals que cap altra font d’informació no va poder recollir: la filmació dia a dia d’una situació revolucionària a l’Amèrica del Sud i dels mètodes feixistes que l’imperialisme va utilitzar per contraatacar-la” (Patricio Guzmán).
L’historiador desaparegut la passada nit a Barcelona, ens deixa un dels llegats intel·lectuals més lúcids de l’esquerra i un referent de diverses generacions de professionals de la ciència històrica
Sense risc d’exagerar, es pot afirmar que Josep Fontana, mort aquesta passada nit a Barcelona a 86 anys, ha estat molt probablement l’historiador català més influent i de més prestigi internacional de la segona meitat del segle XX i les primeres dècades del XXI. Fill d’un llibreter de vell i llicenciat en Filosofia i Lletres, Fontana va ser docent a la Universitat de Barcelona —d’on va ser expulsat temporalment per les autoritats franquistes fruit de la seva militància comunista—, a la Universitat de Liverpool, a la Universitat de València, a la Universitat Autònoma de Barcelona i, finalment, en els últims anys de la seva carrera, a l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra.
Van ser les figures de Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i, sobretot, Pierre Vilar —amb qui compartia l’adscripció marxista— les que més el va marcar com a historiador. Precisament unes paraules de Vilar citades per Fontana resumeixen perfectament la seva concepció de l’ofici: “No és una ciència freda el que volem; però és una ciència”. És a dir: la història entesa com a mètode per explicar el món real i ensenyar als altres a veure’l amb ulls crítics per ajudar a transformar-lo, però sempre amb el màxim rigor possible.
Van ser les figures de Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i, sobretot, Pierre Vilar —amb qui compartia adscripció marxista— les que més el va marcar com a historiador. Unes paraules de Vilar citades per Fontana resumeixen perfectament la seva concepció de l’ofici: “No és una ciència freda el que volem; però és una ciència”
A més de la seva militància al PSUC, que va abandonar el 1977 en desacord amb l’evolució del partit, Fontana va mostrar sempre una gran preocupació per la transmissió del coneixement i la divulgació. És això el que explica la seva dedicació a la formació del professorat d’educació secundària. Especialment remarcable va ser, així mateix, la seva tasca en el món editorial, primer com a col·laborador d’Ariel i, després, de Crítica, fundada el 1976 per GonzaloPontón. Des de la col·lecció d’història d’aquest últim segell, Fontana va impulsar la traducció al castellà d’autors com E.P. Thompson, George Rudé o Eric J. Hobsbawm. Tots ells —especialment Thompson— van influir notablement en la seva obra, com també ho va fer Gramsci, de qui va voler plasmar en l’anàlisi històrica les propostes analítiques i conceptuals.
Una altra de les característiques de Fontana com a historiador va ser el sentit de globalitat: la concepció de la història com una ciència amb pretensió d’ocupar-se de tot el que és humà i de plantejar explicacions globals del funcionament de la societat. Una idea que xoca frontalment amb compartimentació regnant actualment en les ciències socials i les humanitats. És aquesta concepció, juntament amb la preocupació per arribar al gran públic i dotar el coneixement d’influència social, el que el va portar, ja avançada la seva carrera, a elaborar obres de síntesi, en les quals destaca sempre la gran quantitat i diversitat de referències utilitzades: Europa anteel espejo (1994) o les més recents La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014) i El siglo de la revolución. Una historiadel mundodesde 1914 (2017). Menció a banda mereixerien la monumental Por el bien del imperio. Una historiadel mundodesde 1945 (2011) i la immediatament posteriorEl futuroes un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI(2013), en les quals ofereix arguments contra l’imperialisme nord-americà i contra l’increment de la desigualtat propiciat per les polítiques neoliberals i les recents receptes econòmiques d’austeritat.
Una de les característiques de Fontana com a historiador va ser el sentit de globalitat: la concepció de la història com una ciència amb pretensió d’ocupar-se de tot el que és humà i de plantejar explicacions globals del funcionament de la societat
Amb tot, el llibre probablement més influent de Fontana va ser Historia: análisis del pasadoyproyecto social (1982), en què fa un repàs crític dels diferents corrents historiogràfics que hi ha hagut al llarg de la història i reflexiona sobre el paper de l’historiador com a “consciència crítica de la societat en què viu”. És també, segurament, el llibre en què polemitza més. I ho fa no únicament contra el conservadorisme, sinó també contra l’estructuralisme (encapçalat per figures com Louis Althusser o Marta Harnecker), al qual veia com una versió “desnaturalitzada” i “dogmàtica” del marxisme. En aquesta mateixa línia de reflexió historiogràfica s’inscriu La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992), en què combat la tesi de Francis Fukuyama de l’esgotament d’alternatives teòriques a la democràcia liberal. Malgrat la vocació eminentment polemista d’aquestes obres, mai no va abandonar el rigor i la brillantor de la qual va donar fe des de l’inici de la seva carrera, caracteritzada per l’estudi del trànsit de l’Antic Règim al capitalisme. El principal fruit d’aquesta etapa va ser La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820. La crisis del AntiguoRégimen en España (1971).
Tot i l’enorme ressò de la seva obra, tant en l’entorn més proper com internacionalment, Fontana no va deixar mai de ser una persona humil i pròxima, característiques que contrasten amb les misèries del món acadèmic i intel·lectual. Els últims anys, des del pis on vivia al Poble Sec barceloní, el barri on va créixer, no es va cansar d’atendre les múltiples peticions de col·laboracions i d’entrevistes que rebia. Tampoc no va deixar mai de treballar, convençut com estava de la necessitat d’una història crítica que contribueixi a solucionar els problemes reals de la gent.
